Homilia del diumenge 30 de durant l’any

El privilegi més gran és veure-hi amb els ulls de la fe.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Jeremies (Jr 31,7-9)

Això diu el Senyor: «Crideu d’alegria, celebreu la sort de Jacob, la primera de les nacions, proclameu que el Senyor ha salvat el seu poble, la resta d’Israel! Jo els faré venir del país del Nord, els reuniré des de l’extrem de la terra. Tots hi seran: cecs, coixos, mares que crien; tornarà una gentada immensa. Havien sortit plorant i els faré tornar consolats. Els conduiré als rierols d’aigua, per un camí suau, sense entrebancs. Perquè jo sóc un pare per a Israel, i Efraïm és el meu fill gran.»

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 5,1-6)

Els grans sacerdots, presos d’entre els homes, són destinats a representar els homes davant Déu, a oferir-li dons i víctimes pels pecats. No els és difícil de ser indulgents amb els qui pequen per ignorància o per error, perquè ells mateixos experimenten per totes bandes les seves pròpies febleses. Per això necessiten oferir sacrificis pels seus pecats igual que pels pecats del poble. I ningú no es pot apropiar l’honor de ser gran sacerdot: és Déu qui els crida, com va cridar Aharon.

Tampoc el Crist no s’atribuí a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que la hi ha donada aquell que li ha dit: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat.» I en un altre indret diu: «Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec.»

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 10,46-52)

En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els seus deixebles i amb molta gent. Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat, un cec que es deia Bar-Timeu. Quan sentí dir que passava Jesús de Natzaret, començà a cridar: «Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi.» Tothom el renyava per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, compadiu-vos de mi.» Jesús s’aturà i digué: «Crideu-lo.» Ells criden el cec i li diuen: «Anima’t i vine, que et crida.» El cec llançà la capa, s’aixecà d’una revolada i anà cap a Jesús. Jesús li preguntà: «Què vols que et faci? Ell respon: «Rabuni, feu que hi vegi.» Jesús li diu: «Vés, la teva fe t’ha salvat.» A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà.

Homilia:

Després de la desafortunada petició dels dos apòstols, Jaume i Joan, que llegíem diumenge passat, avui acabem d’escoltar la pregària confiada del cec de naixement, Bar-Timeu. Miracle que va quedar molt marcat en el pensament d’aquelles primeres comunitats cristianes, ja que és un fragment d’evangeli relatat pels tres evangelistes, Mateu, Marc i Lluc.

I la pregunta que es pot intuir és aquesta: Qui estava realment cec?, Bar-Timeu o els apòstols que no havien entès res del camí que els portava cap a Jerusalem aquell any?. És ben veritat que no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure.

El cec de Jericó ha estat proposat per tota la tradició cristiana com a model d’una pregària fervent i confiada. És la pregària que fem tots, potser d’una manera massa rutinària, al començar la celebració cristiana de l’Eucaristia: “Senyor, tingueu pietat”. Ha quedat com un testimoni per a sempre. Tots som en el fons uns bar-timeus que demanem veure-hi clar, que no és fàcil!. Podem participar, conscients o no, de la mateixa malaltia. Sinó de la ceguesa física, de la ceguesa espiritual que encara pot ser pitjor, que és molt dir.

A Jesús li va ser més fàcil curar la ceguesa de Bar-Timeu que la ceguesa espiritual dels apòstols que no entenien res!. Perquè el cec de Jericó sabia que era cec i els apòstols no. Pensem en la dificultat que tenim, també nosaltres com els apòstols, per entendre certes coses. Ells no van entendre, no podien entendre!, la passió i mort de Jesús anunciada. Feien camí cap a Jerusalem d’on no en tornarien.

La vista del cos és un do que, potser, no valorem prou perquè la considerem la cosa més normal del món. La visió de la fe potser tampoc la valorem prou perquè la considerem normal, quan és un do gratuït i generós de Déu; no tothom creu.

Em sembla que entre nosaltres hi ha coses que, a vegades, s’han d’aclarir i s’hi ha de posar llum. Entre altres l’evangeli d’avui ens dóna dues lliçons si les volem aprendre. Veure ben clar les nostres mancances, que no és fàcil; millor dit: no tenir por de veure les nostres mancances. I també tenir prou coratge, prou fe, per demanar perdó pels nostres errors.

Cec ho pot ser aquell que ja no veu res clar a la vida. I poden ser molts: aquell que no és capaç de trobar un camí segur a la vida, aquell que no troba enlloc la veritat; cec també ho pot ser aquell que tanca els ulls sobre sí mateix i no té prou coratge per veure els seus defectes. Si algú es troba en aquesta situació, el més normal és demanar que algú l’ajudi. Però si com el cas de Bar-Timeu que crida... nosaltres li diem que calli perquè nosaltres hem vingut aquí a escoltar la Paraula de Déu i tu ens has vingut a destorbar.... Si el fem callar nosaltres tampoc veurem el miracle.

Jesús passa de moltes maneres a prop nostre. En la celebració de l’Eucaristia de cada diumenge, en la Paraula de Déu que aquí escoltem... Que siguem capaços d’escoltar la seva paraula com a una oportunitat que se’ns ofereix, com a una sort que tenim nosaltres. Amb la seva paraula hi veurem clar, i quan hi veurem clar, com Bar-Timeu, el seguirem camí enllà, ni que vagi cap a Jerusalem, que allà l’espera la seva mort. Però per a nosaltres aquesta mort serà una manera ben clara de veure fins on és capaç d’estimar. Com Bar-Timeu, quan hi veurem clar, quan veurem les coses a la llum de la fe no farem mai com els dos deixebles, Jaume i Joan, que demanaven els llocs de privilegi. El privilegi més gran és veure-hi amb els ulls de la fe. Que el tinguem tots!

Homilia de la missa de l’aparició. Festivitat de sant Bernat Calbó

Tots podem ser sants! Ser fidels a la fe que diem que professem sí depèn de nosaltres!

Mn. A. Roquer

Homilia:

El 25 de cada més, ja ho sabeu, ens trobem aquí tots junts, al Santuari. I que sigui per molts anys! Creieu-me: vingueu aquí cada 25 o el dia que pugueu o mentre pugueu perquè arribarà el dia que no podreu, i aleshores de què servirà dir: oh! Si pogués anar a Misericòrdia avui que és dia 25... però com que no puc... I ara, com que puc per això he vingut.

Aquest 25 d’octubre tot i trobar-nos en aquest santuari de la Mare de Déu celebrem, i amb goig, un sant de casa nostra. El primer de l’altar entrant a ma esquerra: sant Bernat Calbó. Que no va ser sant perquè havia nascut aquí a casa nostra, evidentment; ni per haver estat elegit com a abat de Santes Creus, ni tampoc per haver presidit, com a bisbe, la diòcesi de Vic; sinó per ser sant essent abat o essent bisbe.

Amb tot ens omple de goig i de joia, i d’orgull fins i tot, celebrar un sant de casa nostra. Això ens diu una cosa molt d’estar per casa, però molt important: Tots podem ser sants! Ser sant ni s’hi neix ni és un privilegi d’uns quants elegits. Tots els cristians som trets d’una mateixa pasta, només que alguns potser som, una mica, de pasta de moniato.

Potser sí que això de la santedat ho veiem molt complicat per qüestió sobretot de la canonització. En la canonització, certament, que és el Papa que declara qui és sant. Els de peu pla, els d’espardenya, els ha de declarar sants el Pare del cel. Per tant jo us dic avui a tots vosaltres: Estimats sants del dia 25 de cada mes!. Sants sense miracles, certament. Sant Bernat Calbó, diu la llegenda, que els feia pels descosits.

És sant Pau, i si és sant Pau és Paraula de Déu, que anomena als cristians de la ciutat grega d’Efés, “estimats sants”. Per tant és sant no el que en neix sinó el que se’n fa. I santa Teresa d’Àvila, que d’això en sabia un bon tros, ens diria que és sant, d’entrada i fins i tot, aquell que renta els plats; això sí, si els renta bé (avui, potser, hauríem de dir si no té rentadora!). Perquè els plats es poden rentar amb amor. I el que val, en tot!, és l’amor amb que fem totes les coses. Tota cosa, si es fa per amor, pot esdevenir en algun moment, fins i tot quasi quasi, una virtut heroica.

Sant Bernat Clabó va ser un sant per ser un bon abat i per ser un bon bisbe, cosa que no és fàcil. I nosaltres en podem ser, i ja en som, per ser bons pares de família, bons complidors del nostre deure, bons ciutadans. Que ens canonitzin o que no ens canonitzin no depèn de nosaltres. Ser fidels a la fe que diem que professem sí depèn de nosaltres!

“Tots aquells, diu Jesucrist, doncs..., que em reconeguin davant dels homes, jo també els reconeixeré davant del Pare del cel”. Voleu millor canonització!

Homilia del diumenge 29 de durant l’any

Així la mort de Jesús apareix amb una nova dimensió, positiva i revolucionària. 

És l’acte suprem de poder perquè és l’acte suprem de servei.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 53,10-11)

El Senyor volgué que el sofriment triturés el seu Servidor. Quan haurà donat la vida per expiar les culpes veurà una descendència, viurà llargament, i per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme. Gràcies al sofriment de la seva ànima ara veu la llum; el just, amb les penes que ha sofert, ha fet justos els altres després de prendre damunt seu les culpes d’ells.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 4,14-16)

Germans, mantinguem ferma la fe que professem, ja que en Jesús, el Fill de Déu, tenim el gran sacerdot que, travessant els cels, ha entrat davant Déu. Perquè el gran sacerdot que tenim no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses: ell, igual que nosaltres, ha estat provat en tot, encara que sense pecar. Per tant, acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu perquè es compadeixi de nosaltres, ens aculli i ens concedeixi, quan sigui l’hora, l’auxili que necessitem.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 10,35-45)

En aquell temps, [Jaume i Joan, els dos fills de Zebedeu, anaren a trobar Jesús i li digueren: «Mestre, voldríem que ens concedíssiu un favor que us demanarem.» Jesús els preguntà: «Què voleu que faci?» Ells li digueren: «Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat, puguem seure l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.» Jesús els respongué: «No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure el calze que jo beuré i ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?» Ells li digueren: «Sí que podem.» Jesús els respongué: «És cert, vosaltres beureu el calze que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat, però seure a la meva dreta i a la meva esquerra no sóc jo qui ho ha de concedir; és per a aquells a qui Déu ho ha reservat.» Quan els altres deu ho sentiren, s’indignaren contra Jaume i Joan. Jesús els cridà i els digué:] (Jesús cridà els seus deixebles i els digué:)

«Ja sabeu que, a totes les nacions, els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes.»

Homilia:

Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús anuncia, per tercera vegada, la seva passió i mort que tindrà lloc a la ciutat. Els apòstols demostren que no han entès res!. Pels apòstols, l’afirmació de Jesús resulta no duríssima, sinó aberrant. “A vós, això no us pot passar”; que és dir això que us ha de passar a mi no m’interessa que passi. Amb tot, és la gran lliçó de la política que Jesús ha portat al món.

I entre el desconcert o la negació de la realitat, dos dels seus deixebles, Jaume i Joan, se li acosten per demanar-li un favor. Avui d’això se’n diu tràfic d’influències. “Que el dia que seureu en el vostre tron de glòria puguem seure l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra”. Certament, no havien entès res! I no ens escandalitzem tan fàcilment d’aquests dos germans. La temptació, més o menys disfressada, potser d’ambició o del que sigui, és sempre present en tots. Per això els altres deu s’indignen contra els dos germans. Però Jesús s’afanya a dir: “No sabeu què demaneu”. No hi ha res més atrevit que la ignorància. L’audàcia no té límit i és com un vi que embriaga.

El profeta Isaïes adverteix als exiliats de Babilònia que l’alliberament de l’esclavitud no vindrà de la ma d’un guerrer amb el poder de les armes. Només podrà venir d’algú que sigui capaç de capgirar el cor dels homes. Per això presenta un servent, ell l’anomena així, i Jesús s’hi identifica, capaç de donar la pròpia vida i carregar damunt seu els pecats del poble. Això és el que farà Jesús!. Ni que aquest estil de procedir no agradi ni sigui entès. I aquí ens hi hem de posar tots.

No ho entenem simplement perquè potser no ens interessa entendre-ho. És tan fàcil creure que quan una veritat no ens ve de cara, deixa de ser veritat!. És tan fàcil, no els dos germans Jaume i Joan, no!, sinó també nosaltres que l’ambició ens ofusqui l’enteniment.

En el Regne de Déu el poder és capacitat de servir. Més que els que volen salvar el món, o els que regeixen les nacions. Vet aquí uns dels llocs en els quals Jesús parla de política. I deixa ben clar: “Entre vosaltres no ha de ser així. Qui vulgui ser important ha de ser el vostre servidor”. Heus ací el principi de tot bon governant, tant dins de l’Església com fora de l’Església. I això no és una falsa humilitat, sinó que és la realitat. I per a que ens en convencem: el Fill de l’home que ha vingut a donar la pròpia vida com a preu de rescat. Això no té volta de full. Així la mort de Jesús apareix amb una nova dimensió, positiva i revolucionària. La passió i mort de Jesús no és un acte de filantropia dolorista. És l’acte suprem de poder perquè és l’acte suprem de servei.

Bon tema de reflexió per a tots. També avui, aquest diumenge del Domund, quan recordem amb agraïment, més que no pas amb aplaudiments, que són molt fàcils, l’obra evangelitzadora dels nostres missioners i missioneres. Aquesta és la gran veritat dels que han posat la seva vida al servei del Regne de Déu. Els que han entès que Jesús no fa res per mantenir una clientela, ni per enlluernar ningú: “Qui vulgui venir amb mi que prengui la seva creu i m’acompanyi”. Aquells que volen la veritat encara que no els agradi. La veritat que no ens agrada només ens la diran aquells que ens estimen.

Homilia del diumenge 28 de durant l’any

Cap bé d’aquest món pot superar el do de Déu.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 7,7-11)

Vaig pregar Déu que em donés enteniment, i m’ho concedí, vaig cridar l’Esperit de saviesa, i em vingué. La prefereixo a ceptres i trons, i, comparada amb ella, tinc la riquesa per no-res. Ni tan sols la comparo amb les pedres més precioses, perquè tot l’or del món, al seu costat, no val ni un gra de sorra, i la plata no val més que el fang. L’aprecio més que la salut i que la boniquesa, i vull que em faci de llum, perquè la seva claror no s’apaga mai. Juntament amb la saviesa m’han vingut tots els béns, duia les mans plenes de riqueses incomptables.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 4,12-13)

La paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos, i esclareix les intencions i els pensaments del cor. A tot el món creat no hi ha res que Déu no vegi clarament; tot és nu i descobert davant els ulls d’aquell a qui haurem de donar comptes.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 10,17-30)

Un dia que Jesús sortia de camí un home corregué, s’agenollà als seus peus i li preguntava: «Bon mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna?» Jesús li digué: Per què em tractes de bo? De bo només ho és Déu. Ja saps què diuen els manaments: «No matis, no cometis adulteri, no robis, no declaris en fals contra un altre, no facis cap frau, honra el pare i la mare.» Ell li respongué: «Mestre, tot això ja ho he complert des de jove.» Jesús se’l mirà amb afecte i li digué: «Encara et falta una cosa: vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mi.» Aquesta resposta de Jesús el contrarià i se n’anà tot trist, perquè era molt ric. Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als deixebles: «Per als qui són rics, que n’és, de difícil, d’entrar al regne de Déu!» Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren sorpresos. Però Jesús els tornà a dir: «Fills meus, què n’és de difícil, d’entrar al regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al regne de Déu.» Ells quedaren encara més sorpresos i deien entre ells: «I qui es podrà salvar?» Jesús se’ls mirà i els digué: «Als homes els és impossible, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot.»

[Llavors Pere es posà a dir-li: «Mireu, nosaltres ho hem deixat tot per venir amb vós.» Jesús respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Ningú dels qui per mi i per anunciar l’evangeli han deixat la casa, germans i germanes, pare, mare, fills o camps, no deixarà de rebre, ja en el temps present, el cent per u de cases, germans i germanes, mare, fills i camps, i també persecucions, i, en el món futur, tindrà la vida eterna.»]

Homilia:

Tot i que no sigui nova, continua sent admirable, i a l’hora alliçonadora, aquesta pàgina de l’Evangeli que hem escoltat. La podríem anomenar així: Les tres mirades de Jesús. Al jove que li pregunta què ha de fer per tenir la vida eterna Jesús, diu, “se’l mirà amb afecte”. I quan la resposta de Jesús el contraria “Jesús mirà al seu voltant”. I davant la sorpresa dels apòstols Jesús, diu, “se’ls mirà i digué...”.

El jove pregunta què li falta. Jesús li diu què li sobra. “Què em falta per tenir la vida eterna?”. Bona pregunta!. Però si la resposta no és la que jo vull o la que jo espero... malament rai! Oi que sí?. Qui no estigui disposat a escoltar certes respostes val més que no faci certes preguntes. Dit amb una dita popular: Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Per aconseguir la vida eterna, com el jove de l’Evangeli vol, no se’ns demana complir només uns manaments, uns preceptes, unes normes..., se’ns demana una altra cosa. Se’ns demana una adhesió personal i incondicional a Jesús, i com a condició prèvia se’ns demana desfer-nos de tot allò que ens pot impedir aquest seguiment, allò que ens fa més nosa que servei.

I què vol dir, en una paraula, seguir a Jesús?. Doncs jo crec que vol dir veure les coses amb els ulls de Déu. Podem posseir tots els bens materials que vulgueu, però mai al preu de vendre’ns el bé suprem. Cap bé d’aquest món pot superar el do de Déu. Aquesta és la saviesa veritable. Qui és el savi, l’astut... sinó aquell que es ven tot el que té per comprar la perla única? O bé el tresor amagat? Gastar tot el que tinc per comprar el camp on sé que hi ha el tresor amagat és de savis, bona inversió!; però aquests savis no abunden, però és el negoci rodó.

El jove ric pregunta a Jesús sobre el camí segur per arribar a la vida eterna, però la resposta no és del seu gust; diu que “s’anà tot trist”, no havia de preguntar. Jo li diria que qui tot ho vol, tot ho perd. “Que n’és de difícil, diu Jesús, d’entrar al Regne de Cel. És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que un ric entri al Regne del Cel”. I no podem canviar l’Evangeli.

Però nosaltres, que formem part ja de l’època de la tècnica, ja hem inventat la manera, així ens ho pensem, de fer uns forats prou grans per a que hi passin els camells. No hi ha res pitjor que quan l’Evangeli no ens ve de cara busquem o ens inventem una manera de fer-lo assequible i que ens vagi a mida del nostre gust.

És l’únic cas de l’Evangeli que a la crida de Jesús a algú, li respon abandonant-lo, li dóna carbassa. Però l’evangelista s’afanya a afegir “i se n’anà tot trist”; i això pesa. Aquest jove va veure, i és així, que el seguiment incondicional de Jesús, humanament parlant, no és un negoci rodó. Però sempre ens quedarà sant Francesc d’Assis; ell troba l’alegria, l’alegria plena, l’alegria perfecta, diu, el dia que es despulla de tot davant del bisbe, aquell dia comença a ser ric. Que dic que quedi ben clar: sant Francesc no era boix.

Al jove de l’Evangeli els diners l’han empobrit, vés per on! Li han impedit de tenir la gran riquesa. Tenir diners és una sort, evidentment, però pot ser un problema; sobretot quan manen més que nosaltres; i moltes vegades, ho hem de reconèixer, manen més que nosaltres, quan són una nosa, per tant més que un servei. Sinó pregunteu-ho al jove de l’Evangeli que va marxar amb la cua entre cames, tot trist, perquè tenia, ell s’ho creia, molt a perdre i no veia, curt de vista!, que deixava molt de guanyar. Mal negoci!

Homilia del diumenge 27 de durant l’any

Els cristians, que tenim l’amor com a precepte (“Això us demano: que us estimeu”), no podem de deixar d’estimar aquelles parelles que han fracassat en l’amor.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 2,18-24)

El Senyor-Déu digué: «No seria bo que l’home estigués sol. Li faré qui l’ajudi i l’acompanyi.» El Senyor-Déu modelà amb terra totes les bèsties salvatges i tots els ocells, i els presentà a l’home, a veure quin nom els donaria: el nom que l’home donava a cada un dels animals era el seu nom. L’home donà el nom a cadascun dels animals domèstics i salvatges i a cadascun dels ocells, però no en trobà cap capaç d’ajudar-lo i fer-li companyia. Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, li prengué una de les costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. Després, de la costella que havia pres, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home. L’home digué: «Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn. El seu nom serà l’esposa, perquè ha estat presa de l’espòs.» Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa, i des d’aquell moment ells dos formen una sola família.

fills.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 2,9-11)

Germans, Jesús, abaixat, va ser posat un moment per sota dels àngels, però ara, després de la passió i la mort, el veiem coronat de glòria i de prestigi, perquè Déu, que ens estima, va voler que morís per tots. Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix, volia portar molts fills a la glòria, i convenia que aquell qui els havia de guiar a la salvació fos consagrat pels sofriments. Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix pare, i per això no s’avergonyeix d’anomenar-los germans.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 10,2-16)

En aquell temps, els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo, i li preguntaren si el marit es podia divorciar de la seva dona. Ell els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?» Li respongueren: «Moisès permet de donar a l’esposa un document de divorci i separar-se.» Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta prescripció perquè sou tan durs de cor. Però al principi, Déu creà l’home i la dona. Per això deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells dos formen una sola família. Per tant, ja no són dos, sinó una sola família. Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar.» Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-lo sobre això mateix. Jesús els digué: «Aquell qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu marit i es casa amb un altre, comet adulteri.»

[La gent portava a Jesús uns nens perquè els imposés les mans, però els deixebles renyaven els qui els havien portat. A Jesús li sabé greu que els renyessin, i els digué: «Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el regne de Déu és per als qui són com ells. Us ho dic amb tota veritat: Qui no rebi el regne de Déu com el rep un nen, no hi entrarà pas.» I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.]

Homilia:

Acabem d’escoltar a l’Evangeli un tema una mica complicat; suposo que ja ho heu notat; un tema pelut, una mica enrevessat. O potser ho és a causa del nostre punt de vista, o del nostre egoisme. Aquella expressió tan comuna: és bo allò que a mi m’agrada, i s’acaba el bròquil.

Partim d’una realitat: Déu no ens ha creat amb capacitat d’estimar per amargar-nos la vida. Que això quedi clar!. Tenim un pecat original i, per desgràcia, hi hem de comptar. Potser és aquesta la pedra que portem a la sabata. No és l’amor la dificultat, la dificultat som nosaltres. Si l’amor és el do més preuat que tenim, ha de ser car; sinó no és tan preuat; i no el podem rebaixar de preu perquè llavores fora preu de rebaixes, preu de saldo.

Per què és tan difícil confondre amor amb flors i violes?. La pedra que ensopega és l’amor? o som nosaltres?

“No és bo que l’home estigui sol”. I diem: d’acord. “Allò que Déu ha unit que l’home no ho separi”. I aquí ja no hi estem tan d’acord... perquè no ens agrada. Possiblement creiem que Jesús és molt exigent; i ho és, és que ho pot ser! Perquè Ell ha estat capaç de donar la pròpia vida per aquells que estima. Sap de què parla!. Això ho ha dit i ho ha fet. I l’amor estar més fet d’actes, d’accions, de fets que de paraules. L’amor no és una paraula bonica, és molt més. Potser parla d’un amor incondicional, d’un amor ideal. I jo pregunto: és que l’amor ideal, l’amor incondicional és impossible? O és possible?. El de Déu és possible. I nosaltres, les persones humanes, estem creades a “imatge i semblança de Déu”; i ens assemblem a Déu no en el nas, que Déu no el té, sinó en la capacitat d’estimar. I el matrimoni, com a sagrament, és un sagrament, un senyal clar de l’amor de Déu manifestat en nosaltres.

Algunes parelles creuen que l’amor és una cosa simplement espontània. Si el cupido encerta la fletxa... tot va bé; sinó... malament rai. El plantejament li arriba també a Jesús, i la pregunta és aquesta: “Pot l’home repudiar a la seva esposa?” Però la pregunta no va a la inversa; per tant aquí es tracta d’un masclisme. La resposta de Jesús és desconcertant; però, en canvi, les dones que l’escolten fan festa major. Segons Jesús si el repudi és llei, per què només ho és per al marit? Jesús diu que no és cosa de la llei, que és per duresa de cor. I durs de cor, o d’enteniment, ho som tots!

Les situacions que creen problemes en la relació d’amor poden ser moltes i sovint molt i molt doloroses. I la parella no necessita receptes per afrontar la situació, ni tasses de til·la. Fora massa fàcil. Primer cal veure què s’amaga darrera d’aquesta situació que crea un malestar creixent. Els cristians no podem aclocar els ulls davant d’aquesta realitat, d’aquests fets que són dolorosos. La defensa d’una indissolubilitat no ha d’impedir mai una postura de comprensió, d’acolliment i d’amor.

Com a cristians creiem en l’amor, i justament per això no podem rebutjar ni marginar les parelles víctimes molts cops d’una situació dolorosa, ni que sigui causa del desamor. És la descomposició d’un amor, però que ha existit.

“El que Déu ha unit que l’home no ho separi”. Això ens invita a defensar l’exigència de l’amor. I ho defensarem sempre. Perquè som seguidors d’un que ha donat la vida per amor. Però aquestes mateixes paraules ¿no ens conviden, també, per amor, a no marginar les parelles que pateixen les conseqüències d’un amor fracassat? Si allò que volem defensar a les bones o a les males és l’amor, per això mateix no podem deixar d’estimar aquelles parelles que, amb dolor, han arribat al trencament.

Els cristians, que tenim l’amor com a precepte (“Això us demano: que us estimeu”), no podem de deixar d’estimar aquelles parelles que han fracassat en l’amor.

En l’amor, sobretot en l’amor, convé que tots, absolutament tots, això sí, juguem net. Que l’amor no sigui un joc de paraules i de sentiments.

Homilia del diumenge 26 de durant l’any

La bondat sempre és patrimoni de Déu,

vingui d’on vingui.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre dels Nombres (Nm 11,25-29)

En aquells dies, el Senyor baixà en el núvol i parlava amb Moisès. Llavors prengué de l’Esperit que Moisès tenia i el donà als setanta ancians. Quan l’Esperit es posà damunt d’ells entraren en estat d’exaltació profètica i no paraven.
En el campament havien quedat dos homes, Eldad i Medad, inscrits entre els setanta però que no s’havien presentat davant el tabernacle. L’Esperit també es posà damunt d’ells i, allà mateix, al campament, entraren en aquell estat d’exaltació profètica. Un jove anà corrents a fer-ho saber a Moisès. Josuè, fill de Nun, que des de jove era l’ajudant de Moisès, digué: «Moisès, senyor meu, prohibiu-los-ho.» Però Moisès li respongué: «Estàs gelós per mi? Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia, i que el Senyor els donés a tots el seu Esperit!»

Lectura de la carta de sant Jaume (Jm 5,1-6)

Ara us parlo a vosaltres, els qui sou rics. Ploreu desconsoladament per les desgràcies que us cauran al damunt. Les vostres riqueses s’han podrit, s’han arnat els vostres vestits, s’han rovellat el vostre or i la vostra plata, i el seu rovell serà el vostre acusador i us devorarà les carns. Heu amuntegat riqueses precisament aquests dies, que són els darrers. El jornal que heu escatimat als qui han segat els vostres camps clama contra vosaltres, i el crit dels segadors ha arribat a les orelles del Senyor de l’univers. Heu viscut aquí a la terra una vida de delícies i plaers, us heu engreixat com el bestiar, ara que és el dia de la matança. Heu condemnat el just, l’heu assassinat i ell no s’ha resistit.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 9,38-43.45.47-48)

En aquell temps, Joan digué a Jesús: «Mestre, n’hem vist un que es valia del vostre nom per treure dimonis, i li dèiem que no ho fes més, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres.» Jesús respongué: «Deixeu-lo fer. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres. Tothom qui us doni un vas d’aigua pel meu nom, perquè sou de Crist, us dic amb tota veritat que no quedarà sense recompensa. Però a aquell que allunya de mi un d’aquests petits que tenen fe, valdria més que el tiressin al mar amb una mola d’ase lligada al coll. Si la teva mà et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entris a la vida sense mà, i no que vagis amb totes dues mans a l’infern, al foc que no s’apaga. Si el teu peu et fa caure en pecat, talla-te’l. Val més que entris a la vida sense peu, i no que siguis llençat amb tots dos peus a l’infern. I si el teu ull et fa caure en pecat, treu-te’l. Val més que entris al regne de Déu amb un sol ull, i no que siguis llençat amb tots dos ulls a l’infern, on el corc no mor mai i el foc no s’apaga.»

Homilia:

Germans, ho acabem de sentir! Les lectures d’avui contenen una gran saviesa, si ho sabem entendre; o si ho volem entendre!. Fora una llàstima que ens passéssim per alt només pensant que ja les sabem!. Tan útil que ens pot ser una paraula que faci llum a la nostra vida, una altra llum. Com sempre també avui Jesús és la nostra llum; Ell ens il·lumina i, amb la seva nova llum, veiem la nostra llum. Això sí: sense ulleres de sol.

A la carta de sant Jaume hem escoltat frases molt dures, adreçades als rics; o sigui a tots aquells que s’han proposat com a prioritat a la vida tenir diners i prou, aquells que fan el que calgui per aconseguir-los i obliden la generositat, la germanor, l’amor... que és el que ens fa persones!; l’altre ens fa guardioles; com si a la vida no hi haguessin altres objectius que els materials; s’han proposat viure només de pa, i no de tota paraula que surt de la boca de Déu. Hi ha una altra manera de viure, d’omplir la vida amb sentit. El ric no és aquell que té diners només, és aquell que només s’acontenta amb diners.

Els deixebles informen a Jesús d’un fet que els ha preocupat molt: han vist un desconegut que expulsava dimonis, que actuava en nom de Jesús i no és dels que van amb el grup de Jesús. Als apòstols no els agrada, que equival a dir que no viuen amb l’alegria del qui ha estat millorat del mal, i sense embuts exposen a Jesús la seva indignació: “Li hem dit que no ho faci més perquè no és dels nostres”. Això va passar en temps de Moisés, ho hem sentit a la primera lectura, va passar en temps de Jesús, ho hem sentit a l’Evangeli, i passa encara avui: No és dels nostres! Pretenem tenir el monopoli de la bondat, i no el tenim!. Ho veuen com una competència. Jesús veu les coses d’una altra manera: “El que no està contra nosaltres està a favor nostre”. El qui fa present al món la força del Déu que salva és els que són de Déu.

Maleït sectarisme que només té un sol color. Jesús refusa la postura sectària i excloent dels apòstols, que posen per damunt de tot el seu prestigi. El primer és alliberà l’home de tot mal que l’esclavitza. Fora de l’Església hi pot haver, hi ha!, un gran nombre de persones que fan el bé que Déu vol, que treballen per un món més humà. Tothom que desenvolupa una actitud humanitzadora fa la voluntat de Déu. Sigui o no sigui dels nostres.

La missió de l’Església no és la de treballar per a l’organització; això fora un partit polític. Es treballa per un món més just, més humà. No és cosa de l’Església veure enemics per tot arreu. Tothom que lluita per arribar que l’home pugui ser alliberat del mal és dels nostres.

Tendim fàcilment a creure que nosaltres són els únics portadors de la veritat. L’Esperit Sant va més enllà, actua més enllà de l’Església, per damunt nostre. El Regne de Déu s’estén més enllà de nosaltres, i això ens hauria d’alegrar que fos així. És fàcil que també nosaltres, com els apòstols, ens sembli que, perquè “no són dels nostres” tot el que fan no és bo. Jo que sempre havia cregut que els apòstols eren dotze? Anava ben errat! Potser són més. Hi caben tots aquells que no admeten la bondat fora d’ells. La proposta dels apòstols encara fumeja!. En tots aquells que creuen que fora de l’Església no hi ha salvació.

En el camp dels que fan la bondat no hi ha competències. La bondat sempre és patrimoni de Déu, vingui d’on vingui.

Homilia del diumenge 25 de durant l’any

La creu serà la seva glòria i la nostra. 

A Jesús a la creu només el poden entendre
aquells que porten una creu!

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 2,12.17-20)

Els malvats deien: «Posem un parany al just; ens fa nosa i és contrari a tot el que fem; ens retreu que no complim la Llei i que no som fidels a l’educació rebuda. A veure si és veritat això que diu, provem com serà la seva fi. Si realment el just és fill de Déu, Déu el defensarà i el salvarà dels qui el persegueixen. Posem-lo a prova: ultratgem-lo i torturem-lo, a veure si es manté serè; comprovem si sap suportar el mal; condemnem-lo a una mort vergonyosa. Segons diu ell, Déu ja el protegirà.»

Lectura de la carta de sant Jaume (Jm 3,16-4,3)

Estimats, on hi ha gelosies i rivalitats hi ha pertorbació i maldats de tota mena. Però la saviesa que ve de dalt abans que tot és pura; és també pacífica, moderada i dòcil, compassiva i plena de bons fruits, imparcial i sincera. El fruit de la justícia neix de la llavor que els homes pacificadors han sembrat en esperit de pau.
D’on vénen entre vosaltres les lluites i les baralles? No vénen dels desigs de plaer que es conjuren en el vostre cos? Desitgeu coses que no teniu, i per això mateu. Envegeu coses que no podeu aconseguir, i per això lluiteu i us baralleu. Però vosaltres, no teniu perquè no demaneu. O bé demaneu i no rebeu, perquè demaneu malament, amb la intenció de malgastar-ho tot en els plaers.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 9,30-37)

En aquell temps, Jesús i els deixebles passaven per Galilea, però Jesús no volia que ho sapigués ningú. Instruïa els seus deixebles dient-los: «El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies.» Ells no entenien què volia dir, però no gosaven fer-li preguntes. Arribaren a Cafar-Naüm. Un cop a casa, els preguntà: «Què discutíeu pel camí?» Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d’ells seria el més important. Aleshores s’assegué, cridà els dotze i els digué: «Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots.» Després féu venir un noi, el posà al mig, el prengué als braços i els digué: «Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat.»

Homilia:

Segons l’evangeli de Marc, que és el que anem llegint aquets diumenges d’enguany, fins a tres vegades, camí de Jerusalem, Jesús parla clarament del que allà li passarà. La seva missió en aquest món, humanament, acabarà en un fracàs: la creu. I els seus seguidors ho han de saber per a que la creu ja no sigui un escàndol.

I aquests seguidors, avui, som nosaltres. No ho oblidem mai, si no volem agafar el rave per les fulles que som seguidors d’un crucificat!, d’un rebutjat pels homes, però d’un glorificat per Déu. Déu l’avala; els homes, no! A Déu només l’entenem correctament quan el mirem cap per avall. És quan serà crucificat, justament, que assolirà l’apoteosi de la seva vida. La creu serà la seva glòria i la nostra.

Que esfereïdora resulta la burla dels que el crucifiquen: “Que vagi de la creu i creurem en Ell!”. Aquest desafiament encara ens colpeja a nosaltres. Com pot ser que Déu, que ell diu que és el seu pare, permet la mort del fill?. La mort de Jesús provoca un escàndol, sobre Ell, sobre la doctrina que predica i sobre el Déu de qui parla.

El que ha vingut a obrir un nou camí a la vida acabarà crucificat. Humanament no té explicació. No és estrany, doncs, que els apòstols no ho acabin d’entendre. Diu l’Evangeli “Ells no entenien què volia dir”, però afegeix “No gosaven fer-li preguntes”. Jo penso: pel què pugui ser!. Aquell que no està preparat... no està disposat  a sentir certes respostes, que no s’atreveixi a fer certes preguntes! Ells només entenen una cosa: com s’ha de fer per ocupar els llocs de prestigi?. Quan arriben a casa, Jesús els pregunta de què discutien pel camí, i a ells els fa vergonya de que discutien pel camí. Quan Jesús acaba de parlar-los de la seva mort, ells pel camí només parlen de qui és el primer, de coses de prestigi, de poder, de llocs d’honor... Si això no fos trist, fora grotesc!

Certament, els criteris de Jesús no són els nostres. Certament els criteris de Jesús ja no eren els dels Apòstols. Certament els valors de Jesús no són els nostres!

I qui de nosaltres, avui, se li acudeix pensar que els homes i dones més importants són aquells que es dediquen al servei generós als altres?. Per a nosaltres, aquell que és important, aquell que aplaudim, aquell que voldríem ser com ell (quina sort que té!), són els que tothom alaba, tothom aplaudeix... per la seva posició econòmica, perquè és un cantant de moda, perquè és miss universo, o el futbolista famós i ric, ni que estigui trist, pobret!, el que ha guanyat una medalla dels Jocs Olímpics o... faríem la llista molt llarga.

Per a Jesús, en canvi, són importants els milers i milers d’homes i dones amb rostre desconegut que, potser, ningú no valora perquè l’únic que fan, simplement, és ajudar els altres; no pensen en ells, sinó en els demés; una vida desconeguda, amagada; però una feina ben feta, necessària, ni que sigui poc valorada. Els que valen, els que de veritat necessitem per tirar endavant la societat són aquests! Tot i que la societat no els valori, però els necessitem tant!

En convé com el pa que mengem canviar de xip. Reconèixer que Jesús té raó. Només quan valorarem o mesurarem les persones no pel vestit que porten o pel lloc que ocupen, i començarem a valorar-les com les valora Jesús, llavors començarem a entendre a Jesús i el seu Evangeli.

A Jesús a la creu només el poden entendre aquells que porten una creu!

Homilia del diumenge 24 de durant l’any

L’amor sempre va més enllà del seny

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 50,5-9a)

El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere: he parat l’esquena als qui m’assotaven i les galtes als qui m’arrancaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades. El Senyor Déu m’ajuda: per això no em dono per vençut: per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit. Tinc al meu costat el jutge que em declara innocent. Qui vol pledejar amb mi? Compareguem plegats. Qui vol ser el meu acusador? Que se m’acosti. Déu, el Senyor, em defensa: qui em podrà condemnar?

Lectura de la carta de sant Jaume (Jm 2,14-18)

Germans meus, si algú deia que té fe i no ho demostrava amb les obres, de què serviria? A un home així, la fe el podrà salvar? Suposem que algun dels nostres germans o germanes no tingués ni vestits ni l’aliment de cada dia, i algú de vosaltres li digués: «Vés-te’n en pau, abriga’t bé i alimenta’t», però no li donés res del que necessita, quin profit li faria? Doncs, amb la fe passa igual: si no hi ha obres, la fe tota sola és morta. Tu dius que tens la fe, jo tinc les obres. Doncs bé, si pots, demostra’m, sense les obres, que tens fe, que jo, amb les obres, et demostraré la meva fe.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 8,27-35)

En aquell temps, Jesús, amb els seus deixebles, se n’anà als poblets de Cesarea de Felip, i pel camí preguntava als seus deixebles: «Qui diuen la gent, que sóc jo?» Ells li respongueren: «Uns diuen que sou Joan Baptista, d’altres, que sou Elies, d’altres, que sou algun dels profetes.» Llavors els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Pere li respon: «Vós sou el Messies.» Ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.
I començà a instruir-los dient: «El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ressuscitarà.» I els ho deia amb tota claredat. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a contradir-lo. Però Jesús es girà, renyà Pere davant els deixebles i li digué: «Fuig d’aquí, Satanàs! No penses com Déu, sinó com els homes.» Després cridà la gent i els seus deixebles i els digué: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà.»

Homilia:

És la tercera vegada en un any que se’ns proposa com a primera lectura el cant d’Isaïes. També el llegim a la celebració del Diumenge de Passió i també el Dimecres Sant. Però en aquests casos té una relació, com podem suposar, directa amb la passió i mort del Senyor en vigílies d’aquesta celebració. Avui té un caire diferent per establir una relació entre aquesta profecia d’Isaïes i la idea que té Pere sobre la missió de Jesús. És tant fàcil pensar com els altres. El perill d’errar el tret és de sant Pere i és de tothom. “A Vós això no us pot passar.”

Jesús ha vingut a complir la voluntat del Pare, no la nostra. Desvià Jesús de la seva missió, com a Messies, no pot venir de la voluntat de Déu, sinó que ve del maligne: “Fuig d’aquí Satanàs”. Pere és posa a contradir Jesús quan parla de la seva passió i mort. És clar; és la veu de la racionalitat, és la veu del seny, si voleu. L’entrega de Jesús a la creu no és la visió de l’home assenyat, però l’amor sempre va més enllà del seny. Tots hem conegut d’amors que sobrepassen el seny, i els pensem desassenyats. Tot ve d’una pregunta molt comprometedora. “I vosaltres qui dieu que sóc?”. Perquè si diu clar qui sóc entendreu clar la passió i la mort; sinó, no.

La revelació del misteri de qui és Jesús apareix d’una manera ben clara i ben diàfana en el Baptisme del Jordà, quan la veu del Pare diu: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat”. I ara es repeteix el mateix, però dit ja per una persona humana, Pere. És que saber qui és Jesús és clau. Cosa que també volia saber Pilat quan pregunta davant del tribunal: “I tu, qui ets?.” Tampoc la samaritana ho tenia prou clar quan diu: “Quan vingui el Messies ens ho aclarirà tot”, i el té al davant... i no el coneix!. Què esperava del Messies la samaritana? Què esperava Pilat? Què esperava Pere? Què esperem nosaltres?. Sempre serà més fàcil pensar com els homes que pensar com Déu.

Llavores no es tracta de dir si m’agrada o no m’agrada, com qui va comprar unes sabates a la botiga. M’agraden més aquestes que aquelles!. És qüestió de si és veritat o no és veritat! És qüestió de si és el número que calço o no!, i ningú compra perquè són boniques unes sabates que no li van bé.

Encara que no m’agradi hi ha tantes coses que s’han de fer. A sant Pere tampoc li agradava que Jesús hagués de patir passió i mort, i anava ben errat!. “No penses com Déu, sinó com els homes”. I per aquest principi Jesús mateix també hauria pogut dir: I a mi tampoc m’agrada. Però si havia vingut al món per demostrar fins on és capaç d’arribar l’amor de Déu Pare, no hi havia cap altre camí que donar la pròpia vida. No hi ha amor més gran que donar la pròpia vida. Aquí no hem de mirar si m’agrada o si no m’agrada; sinó si em convé o no em convé, encara que no m’agradi.  I, potser, per aquí va l’expressió de Jesús: “Què en traurà l’home de guanyar tot el món si perd la vida.”

El servent de qui ens parla Isaïes no és preocupa de proclamar la seva innocència, deixa que sigui el Senyor qui el declari innocent, ja que és el Senyor que l’ha embarrancat en aquest misteri de salvació. I llavores entendrem aquell: “I al cap de tres dies ressuscitarà” perquè el Senyor és qui el protegeix i el defensa. Tota una lliçó de fe i esperança, heroiques, certament.

Veure el triomf de l’obra de Déu, no només... més enllà del fracàs, de la Resurrecció, sinó veure l’amor inesgotable de Déu en el mateix sofriment. I és per això que podrà dir: “El Senyor em defensa; qui em pot condemnar?”.

Ho has entès Pere? Ho hem entès nosaltres?.

Homilia del diumenge 23 de durant l’any

 La salvació que ve de Déu no té fronteres de cap mena. És per a tothom que l’acull amb cor sincer i amb autenticitat.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 35,4-7a)

Digueu als cors alarmats: Sigueu valents, no tingueu por: Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia; la paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve salvar. Llavors es desclouran els ulls dels cecs i les orelles dels sords s’obriran; llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig, perquè l’aigua ha brollat a l’estepa, han nascut torrents en el desert, les terres xardoroses ara són estanys, el país de la set és ple de fonts d’aigua.

Lectura de la carta de sant Jaume (Jm 2,1-5)

Germans meus, vosaltres que creieu en Jesucrist, el nostre Senyor gloriós, no heu de comprometre la vostra fe amb diferències entre les persones. Suposem que, mentre esteu reunits, entra un home ben vestit i amb un anell d’or, i entra també un pobre mal vestit. Si us fixàveu primer en el que va ben vestit i li dèieu: «Segui aquí, que estarà millor», però al pobre li dèieu: «Tu queda’t dret o seu aquí, als meus peus», no faríeu diferències entre vosaltres? No seríeu homes que jutgen amb criteris dolents? Escolteu, germans meus estimats: No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l’estimen?

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (7,31-37)

En aquell temps, Jesús tornà del territori de Tir pel camí de Sidó, i se n’anà cap al llac de Galilea, passant pel territori de la Decàpolis. Li portaren un sord, que a penes sabia parlar, i li demanaren que li imposés les mans. Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent, li posà els dits a les orelles, escopí i li tocà la llengua, aixecà els ulls al cel, sospirà i digué: «Efatà», que vol dir, «obre’t». A l’instant se li obriren les orelles, la llengua se li deslligà i parlava perfectament. Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho explicaven a tothom, i no se’n sabien avenir. Deien: «Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.»

Homilia:

El diumenge passat, ho recordareu, sant Marc ens posava en evidència la controvèrsia que s’establia, moltes vegades, entre Jesús i aquells que oficialment es presentaven com els guardadors de l’ortodòxia i de la religió autèntica dels jueus. Jesús ens obre uns camins nous, i ben diferents d’escribes i fariseus, per arribar a Déu, i sap què diu. Ell ha vingut de Déu; Ell coneix, per tant, el camí d’anada i el camí de tornada. Aquells que es pensaven saber-ho millor que ningú, a la pràctica, el que feien és barrà el pas al poble senzill, inculte; un zel malentès. I els febles, com sempre, es queden a les beceroles; són en tot cas de cal si en queda. La salvació que ve de Déu no té fronteres de cap mena. És per a tothom que l’acull amb cor sincer i amb autenticitat.

No envà a la Primera Lectura d’avui ens ha dit el profeta Isaïes: “Sigueu valents, no tingueu por. Aquí teniu el vostre Déu que us ve a salvar”. Això és el que ha dit l’home que es mou a nivell de fe. No és l’encoratjament, per exemple, d’un polític o d’un economista; és la paraula d’un home que escolta i creu en la paraula de Déu. Però, en canvi, el que veiem a les notícies que escoltem cada dia va per un altre cantó. Però el pitjor d’una crisi no és la manca de diners; per aquest camí molts dels que som aquí ja hi hem passat, i encara som aquí. La crisi pitjor és la manca de recursos personals per poder fer front a qualsevol contradicció, a qualsevol crisi, sigui la que sigui. La nostra societat no quedarà vençuda per l’economia; quedarà, en tot cas, vençuda per la manca de valors autèntics. De la crisi econòmica és fàcil trobar culpables: que els polítics, els banquers, Madrid, les retallades... Però la culpabilitat de la manca de valors va per un altre cantó. Els diners, ho hem dit molts vegades, no fan la felicitat, ben cert; però si que poden fer la facilitat, poden aigualir l’esperit d’esforç, poden aigualir l’esperit de superació. La necessitat estimula, l’abundància adorm.

Hi pot haver moltes lectures de la curació d’un sord, i més si és un sord que no vol escoltar, que també n’hi ha; i aquests no es curen amb miracles. Jesús continua obrint les orelles de la Humanitat que tant li costa d’escoltar. Jesús és la veritat i allò que costa de veritat d’escoltar, justament, és la veritat. Les persones, vulguem o no, tenim sempre el perill de viure tancats, sords; cadascú amb la seva veritat, amb les seves seguretats personals, amb les seves dèries; incapaços d’obrir-nos a tothom que ens parli de valors que van més enllà del que tenim per normalets.

Quan parem bé l’orella i sabem escoltar, l’Evangeli en ha dit que aquell sord parlava amb dificultat. Quantes vegades nosaltres per sordesa, també a vegades parlem amb superficialitat; parlem d’interessos egoistes, deixem de donar importància a coses que per nosaltres no en tenen i són molt importants. Deu ser allò que diem, i també ho diu l’evangeli de Mateu: “De la bonesa del cor en parla la boca”.

“I Jesús, ens diu l’evangeli, els prohibí que ho diguessin a ningú”. No vol que ho entenguin malament, que no agafin el rave per les fulles, cosa molt fàcil, de la seva missió, mirant només el seu efecte miracler, que cura sords i prou. Vol que mirin l’obra de Déu que s’està realitzant a través d’Ell, que no facin el sord. El poble senzill entén una cosa: ha curat un sord! I proclama allò que ha vist: “Tot ho fa bé: fa que els sord hi sentin, que els muts parlin”. Magnífica professió que fa de fe sant Marc, i que posa, justament, en boca dels pagans, que és el lloc on predicava Jesús. Una gent naturalment situada a la regió no de la Decàpolis només, sinó situada, també, a la regió de la sordesa per escoltar la paraula de salvació. Els pagans també han escoltat l’Evangeli de salvació perquè la salvació és per a tothom, avui també!.

Homilia del diumenge 22 de durant l’any

 La puresa o la impuresa no és a les mans, és al cor.

Quan ho entenguem, i ho fem, serem també un poble assenyat i molt intel·ligent.

Mn. A. Roquer.

Lectura del Llibre del Deuteronomi (Dt 4,1-2.6-8)

Moisès digué al poble: «Ara, Israel, escolta els decrets i les prescripcions que avui us ensenyo, i compliu-los. Així viureu, entrareu al país que el Senyor, el Déu dels vostres pares, us dóna, i en prendreu possessió. No afegiu res als manaments que jo us dono ni en tragueu res. Compliu els manaments del Senyor, el vostre Déu, que us dono avui. Guardeu-los i poseu-los en pràctica. Si ho feu així, tots els pobles us tindran per assenyats i molt intel·ligents: quan sentiran dir que heu rebut tots aquests decrets, diran: “Aquest poble és una nació assenyada i molt intel·ligent.” I realment, quina és la nació que tingui els seus déus tan a prop, com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre sempre que l’invoquem? I, quina és la nació, per gran que sigui, que tingui uns decrets i unes prescripcions tan justes com aquesta Llei que jo us he donat avui?»

Lectura de la carta de sant Jaume (Jm 1,17-18.21b-22.27)

Germans meus estimats, tot el que rebem de bo, tot do perfecte, prové de dalt, baixa del pare dels estels. En ell, res no canvia, no hi ha ni ombra de variació. Ell ha decidit lliurement que la proclamació de la veritat ens fes néixer a la vida, perquè fóssim com un primer fruit de tot el que ha creat. Acolliu amb docilitat la paraula plantada en vosaltres. És una paraula que té el poder de salvar-vos. Però no us limiteu a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos: l’heu de posar en pràctica. La religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu els orfes i les viudes en les seves necessitats, i us guardeu nets de la malícia del món.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 7,1-8a.14-15.21-23)

En aquell temps, els fariseus i alguns mestres de la Llei que venien de Jerusalem es reuniren entorn de Jesús i s’adonaren que alguns dels seus deixebles menjaven amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, seguint la tradició que han rebut dels ancians, no mengen mai sense haver-se rentat les mans ritualment, i quan tornen del mercat no mengen sense haver-se banyat; i observen per tradició moltes pràctiques semblants, com és fer passar per l’aigua, vasos i gerros i atuells d’aram. Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús: «Per què els vostres deixebles no segueixen la tradició dels ancians i mengen amb les mans impures?» Jesús els respongué: «Isaïes tenia tota la raó quan va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, tal com diu l’Escriptura: “Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em dóna és en va, les doctrines que ensenyen són preceptes humans.” Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes.»
Després cridà la gent i els deia: «Escolteu-me tots i enteneu bé això que us dic: Res del que entra dintre de l’home des de fora no el pot contaminar; només allò que surt de l’home, el pot contaminar, perquè de dins de l’home, és a dir, del seu cor, en surten els pensaments dolents que el porten a cometre fornicacions, robatoris, assassinats, adulteris, estafes, maldats, enganys, indecències, enveges, insults, arrogància, ximpleria: tot això dolent surt de dintre i és el que contamina l’home.»

Homilia:

Avui és d’aquells diumenges que no caldria fer cap comentari de l’Evangeli perquè em penso que ha quedat tot molt clar. Però...

Acabem de llegir aquests últims diumenges l’evangeli de Joan i avui reemprenem altra vegada l’evangeli de Marc que és el que ens toca llegir enguany. I avui, i altres diumenges, ens farà una exhortació sobre l’estil de vida d’aquells que volen seguir Jesús. Dóna consells, encara avui ben actuals, com la fortalesa davant de les proves, la relativitat de la riquesa, la no distinció entre persones, o el passatge d’avui: la importància de viure, en la pràctica, l’amor fet servei.

El que sobresurt és el comportament lliure de Jesús prescindint de normes posades pels homes; cosa que fa néixer la crítica dels fariseus, tan defensors, per un cantó de la Llei de Moisés, i no recorden que Moisés va dir, i ho hem sentit a la primera lectura: “No afegeixis res als manaments que avui et dono”. En què quedem?. Els fariseus s’acosten a Jesús no pas amb ganes d’aprendre cap ensenyament sinó per discutir-los tots.

No sé si és una insinuació de Marc quan ens diu que “Aquells homes venien de Jerusalem”. D’alguna manera el procés de Jesús que acabarà a Jerusalem, ja ha començat. ﷽﷽﷽﷽﷽m" sinnLectura, " la Llei de Moisñes çat. També bé de Jerusalem. D’alguna manera aquest procés de Jesús es porta a terme per atacar, justament, un home que actua lliurament, en mig d’un món molt marcat per normes, lleis i tradicions. Jesús és un home que és lliure. No cal dir que la llibertat avui és molt valorada, és un dels valors que defineix la nostra societat i la nostra cultura. Per això ens hem de preguntar quina era, per a Jesús, la raó o el sentit profund de la llibertat?; quin és el vi nou que fa rebentar els bots vells?. La resposta no és altra que la relació que hi ha d’haver entre Déu i nosaltres; l’enfrontament no és altre que la seva experiència de Déu, segons Jesús, que és  amor, perdó, comprensió i vida. Això el fa un home lliure en un món que havia posat la Llei com a centre de la vida i no a Déu que és l’autor de la Llei. Una Llei que havia creat un món escrupolós, petit, intransigent, poc humà, esquifit... És possible que el Déu intransigent de la Llei sigui, per a molts, la imatge d´un Déu que no és el de Jesús, sinó el nostre, el que ens interessa a nosaltres.

La recta comprensió de Déu porta a la veritable comprensió de la persona humana. El que compte de cada persona és el cor, la seva actitud a la vida, la manera de ser que porta una manera de fer. És aquí on l’home acull o rebutja el Déu de la vida, el Déu de l’amor.

En temps de Jesús, molts s’autoenganyaven amb pregàries, amb pràctiques de culte, amb rentaments de mans... i avui també ens hi podem enganyar! Potser ens enganyem amb paraules que sonen molt bé, parlant de la pau, de la justícia, de la fam del món, de la manera de com hem de resoldre la crisi; i el que cal purificar no són els llavis sinó el cor. Que no és més nét aquell que es renta més sinó aquell que no s’embruta. Tots els rentaments, si no van més enllà que un ritus establert, per solemne que sigui, són ineficaços si no porten a la conversió de cor.

La puresa o la impuresa no és a les mans, és al cor. Una vegada més té raó la dita: Res del que entra de fora pot contaminar la persona, només allò que surt del cor la contamina. El problema no és un problema higiènic, és de comportament i de manera de viure. Quan ho entenguem, i ho fem, serem també un poble assenyat i molt intel·ligent, tal com diu Moisés al poble d’Israel: “Que la Llei és per complir, no només per tenir”.bruta. Tots els rentaments s renta mal purificar no smbmanera de ser