Homilia de la Festivitat de l’Ascensió del Senyor

La festa d’avui diria que dóna ales, dóna força, dóna capacitat d’anar més enllà. Jesús ens assenyala l’horitzó i ens diu on anem.

 Mn. A. Roquer.

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 1,1-11)

 En la primera part del meu llibre, Teòfil, he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins al dia que fou endut al cel, després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que ell havia elegit. Després de la Passió se’ls presentà viu, i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies se’ls aparegué, i els parlava del regne de Déu.
Estant reunit amb ells, els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué: «Espereu aquí la promesa del Pare que vau sentir dels meus llavis quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua; vosaltres, d’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant.» Els qui es trobaven reunits li preguntaven: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?» Ell els contestà: «No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare, però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.»
Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,17-23)

Germans, demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell; li demano també que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades l’heretat que ell us dóna entre els sants. Que conegueu també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients, vull dir l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb què obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts, i el féu seure a la seva dreta dalt el cel, per damunt de tots els governants i dels qui tenen autoritat, poder o senyoria, per damunt de tots els títols que es poden donar en el nostre món i en l’altre. Tot ho ha posat sota els seus peus, i a ell l’ha fet cap de tot i l’ha donat a l’Església, que és el seu cos i el seu complement, ell que té en totes les coses la seva plenitud.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 16,15-20)

En aquell temps, Jesús s’aparegué als onze i els digué: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat. Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran. Els senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: en nom meu trauran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, agafaran serps amb les mans, i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal; imposaran les mans als malalts, i es posaran bons.» Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu. Ells se n’anaren a predicar pertot arreu. El Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l’acompanyaven.

Homilia:

Diu l’evangelista sant Lluc: “Després que Jesús fou endut al cel els apòstols se’n tornaren a Jerusalem plens d’una gran alegria”. I a l’oració, avui mateix, hem demanat això: “Senyor, feu-nos el do d’una alegria santa”. Els apòstols plens d’alegria, avui hem demanat el do de l’alegria; i, a vegades, em sembla que ens han fet veure que la festa de l’Ascensió que avui celebrem és una festa perquè és comiat plena d’una gran tristor: El Senyor se’n va!. L’absència de Jesús no és una absència, d’absència res de res: “Jo estaré amb vosaltres cada dia”. O no ho creiem?. Més aviat diria que avui és la festa de la gran esperança; Jesús ha pujat al cel i ens marca el camí per a que nosaltres també puguem seguir-lo.

La festa d’avui diria que dóna ales, dóna força, dóna capacitat d’anar més enllà. Jesús ens assenyala l’horitzó i ens diu on anem. L’Ascensió és, per al cristià, una crida a continuar esperant, a continuar confiant, malgrat els desenganys, les decepcions, els desànims... que acostumen a portar els dies de cada dia de la vida ordinària. Al llarg de la vida podem sentir una doble temptació: desistir de la marxa perquè el camí és pesat, llarg i costerut, o bé anticipar l’arribada a la meta abans d’hora. Si escorcem el camí no arribarem on volíem anar.

Avui és un bon dia per escoltar la recomanació de la carta de l’apòstol sant Jaume: “Tingueu paciència, germans”. Però avui no tenim paciència, no podem esperar, hem perdut la capacitat de saber esperar. Hem perdut l’alegria de l’esperança, llavors; tot ho volem ja!. Tenim por que la paciència esdevingui una resignació, o una debilitat. Segons sant Pau, la paciència engendra esperança. Tot necessita un temps per madurar (fins i tot les tomaques!). La paciència no consisteix en adoptar una postura de dimissió, ben al contrari: la persona pacient resisteix davant de l’adversitat i es manté ferma passi el què passi. La paciència, si és enemiga d’alguna cosa, és de l’excessiva pressa.

L’Ascensió, per un cantó, acaba; però per l’altre cantó, comença. Acaba la presència física de Jesús en aquest món i comença la seva presència sagramental: “Jo estaré amb vosaltres (repeteixo) cada dia”. I per això l’Ascensió és la festa més optimista de totes. Avui, aquí, on som ara el Senyor es fa present; ho hem dit al començar la celebració, com sempre. El Senyor ens ha parlat, hem dit que era Paraula de Déu allò què llegíem; i després ens partirà el pa com ho va fer en el Cenacle amb els seus, que som nosaltres ara. Potser sí que ens podem entristir, en tot cas, per l’èxit dels adversaris, però per l’èxit del què és dels nostres mai!; i l’Ascensió és un èxit.

La presència visible de Jesús, home com nosaltres, ha deixat pas a la presència espiritual, sagramental, però no menys efectiva que l’altra, que tot i no ser perceptible pels sentits és tan real com la primera. Presència, això sí, en tots els moments de la vida; en els foscos i en els tan clars, a tots. Presència de vida i de resurrecció en mig de tota mort. Jesús, amb l’Ascensió, desapareix de la nostra vista però no de la nostra vida.

El Senyor els envia a predicar. Hem sentit que el Senyor hi col·laborava en aquella missió. Així, doncs, en aquest nostre camí, no estem sols. La seva presència ens sosté, la seva paraula ens anima. Jesús diu als seus en el Darrer Sopar: “Que els vostres cors s’asserenin, confieu en Déu, confieu també en mi”. I afegeix: “A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots. Vaig a preparar-vos-hi estada per a que també vosaltres estigueu allà on jo estic”. “I ells se’n tornaren a Jerusalem plens d’una gran alegria”. I després de saber això, nosaltres, avui, tornarem a casa plens d’una gran alegria si ho hem entès correctament.

Homilia del diumenge VI de Pasqua

 La persona humana és fruit de l’amor de Déu:
tu i jo som fruit de l’amor de Déu.
 Això, justament, és el que ens fa semblants a Déu.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 10,25-26.34-35.44-48)

Així que Pere entrà, Corneli sortí a rebre’l i es prosternà als seus peus. Pere el féu aixecar dient-li: «Posa’t dret, que jo sóc home, igual que tu.» Llavors Pere prengué la paraula i digué: «Ara veig de veritat que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui.» Mentre Pere deia això, l’Esperit Sant vingué sobre tots els qui escoltaven la seva predicació. Els jueus creients que havien vingut amb Pere s’estranyaren molt en veure que el do de l’Esperit Sant era vessat fins i tot sobre els qui no eren jueus. De fet, els sentien parlar en llenguatges misteriosos i proclamar les grandeses de Déu. Llavors Pere digué: «Qui pot excloure de l’aigua del baptisme aquests que han rebut l’Esperit Sant igual que nosaltres?» Tot seguit manà que els bategessin en el nom de Jesucrist. Després li pregaren que es quedés amb ells uns quants dies.

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 4,7-10)

Estimats meus, hem d’estimar-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu. Tothom qui estima és fill de Déu: ha nascut d’ell i el coneix. Els qui no estimen no coneixen Déu, perquè Déu és amor.
Hem vist clarament l’amor que Déu ens té quan ell ha enviat al món el seu Fill únic, perquè visquem gràcies a ell. L’amor és això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ha estat el primer d’estimar-nos, tant, que ha enviat el seu Fill com a víctima propiciatòria pels nostres pecats.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 15,9-17)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l’amor que us tinc, com jo també observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l’amor que em té. Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena. El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare. No sou vosaltres, els qui m’heu escollit. Sóc jo qui us he escollit per confiar-vos la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, un fruit que durarà per sempre. I el Pare us concedirà tot allò que demanareu en nom meu. Això us mano: que us estimeu els uns als altres.»

Homilia:

“Déu és amor”. Gràcies evangelista sant Joan, això ens eixampla el cor. Això no ho ha dit ningú més!. Millor dit: això mai ningú no s’hauria atrevit de dir-ho!. La Creació i més la Redempció només es poden explicar per l’amor de Déu.

Per tant, i baixant a detalls, la persona humana és fruit de l’amor de Déu. I concretant una mica més: tu i jo som fruit de l’amor de Déu. I amor, amb amor es paga. És una dita i és veritat. Així, doncs, la persona humana no arribarà ser el que realment és fins que no aprengui, de veritat, a estimar. Això, justament, és el que ens fa semblants a Déu. L’amor d’aquesta vida és una finestra per on podem entreveure l’amor etern.

L’amor necessita temps, tant que la plenitud de l’amor només és l’eternitat. L’amor és contemplació reposada, sense presses; i la societat d’avui té presses. És una societat que tot ho fa ràpid. Llavors ja no sé si l’amor, avui, és un valor o un contravalor.

Contemplant Déu podem entendre com és la persona humana i què ha de fer per trobar el centre i el sentit de la seva vida. La lamentació de sant Agustí podria ser també la nostra, quan ell reconeix això: Vaig trigar molt a estimar-vos. Això que vós estàveu dintre meu i jo era fora. Us buscava per fora i vós éreu dintre meu. Només qui neix de l’amor i coneix l’amor us pot conèixer de veritat i del tot.

No estimem, doncs, a fons perdut. Estimem en la mesura en que ens sabem estimats. Diem, tots plegats, com sant Joan: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hem cregut. Qui viu en l’amor està amb Déu, i Déu està amb ell”. Doncs si no estimem, podem dir així, perquè no volem, no serà perquè ho ignorem.

No és gens estrany que aquests darrers diumenges de Pasqua se’ns faci sentir la necessitat de la presència de l’Esperit Sant, el que culmina l’amor de Déu. Sense el do de l’Esperit, el deure d’estimar esdevé un manament, una obligació i, a vegades, un quasi impossible; i Déu no pot demanar impossibles. Només Déu pot fer possible allò que nosaltres, per nosaltres mateixos, ens assembla que ens sobrepassa.

Pere, a casa del pagà Corneli, ho hem sentit a la Primera Lectura, ha entès que el do de l’amor de Déu és per a tothom; no és un amor selectiu. Que ell, Pere, no pot excloure a ningú perquè Déu no exclou a ningú. Déu no fa diferència a favor d’uns o d’altres. L’amor fins a donar la vida és el què salva. La mort crucificat és la bellesa que salva.

La capacitat de sofrir és el termòmetre que marca la capacitat d’estimar. L’amor és la característica del cristià. “Per l’amor que us tindreu els uns als altres sabran que sou els meus deixebles”. Però nosaltres no en tenim l’exclusiva, només faltaria. Com cada diumenge el que ens ha convocat aquí és l’amor de Déu manifestat en el seu fill Jesucrist. Ell ens ha parlat d’amor com ningú pot fer amb més autoritat. Només si ens estimem, el fruit del sagrament pasqual es manifestarà en nosaltres; l’amor passarà de ser una paraula bonica, una paraula fins i tot captivadora, a ser una realitat vital.

Homilia del diumenge V de Pasqua

La Pasqua no és només que Jesús ha ressuscitat a la nova vida sinó que aquesta vida nova ens ha arribat fins a nosaltres.

Bondat i vida. I això és el que ens mou

a seguir-lo i a creure-hi.

 Mn. A. Roquer.

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 9,26-31)

En aquell temps, Saule arribà a Jerusalem, i allà intentava incorporar-se als creients, però ells no creien que s’hagués convertit, i tots el defugien. Llavors Bernabé el prengué pel seu compte, el presentà als apòstols, i els contà com, pel camí, el Senyor se li havia aparegut i li havia parlat, i amb quina valentia havia predicat a Damasc el nom de Jesús. Des d’aquell moment convivia amb ells a Jerusalem amb tota llibertat, predicava amb valentia el nom del Senyor, conversant i discutint amb els jueus de llengua grega. Aquests es proposaren de matar-lo, però els germans, que ho saberen, l’acompanyaren a Cesarea i el feren marxar a Tars.
L’Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria. Així creixia, s’anava edificant, i vivia constantment a la presència del Senyor, confortada per l’Esperit Sant.

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 3,18-24)

Fillets, que el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat. Llavors coneixerem que ens mou la veritat i la nostra consciència es mantindrà en pau davant de Déu. Perquè si la nostra consciència ens acusa, pensem que Déu és més gran que la consciència, i que ell ho sap tot.
Estimats, si la consciència no ens acusa, podem acostar-nos a Déu amb tota confiança, i obtindrem el que li demanem, perquè complim el que ens mana i fem allò que és del seu grat.
El seu manament és que creguem en el seu Fill Jesucrist i que ens estimem els uns als altres tal com ens ho té manat. Si complim els seus manaments, ell està en nosaltres i nosaltres en ell. I, per l’Esperit que ens ha donat, coneixem que ell està en nosaltres.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 15,1-8)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dóna fruit en mi el Pare la talla, i la que dóna fruit, l’esporga i la neteja perquè encara en doni més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo sóc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s’asseca. Les sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus.»

Homilia:

Estem plenament dins de les festes pasquals que són, evidentment, el fonament i el sentit de la nostra vida cristiana. Si Jesús no hagués ressuscitat “fora vana la nostra fe”, ens ho diu sant Pau. Fora inútil el nostre camí, el nostre seguiment; no hi hauria final, no hi hauria horitzó, no tindria sentit!. És el Ressuscitat que ens fa veure la nostra petita història d’una altra manera.

La vida de Pau, apassionada en tot, tant com a perseguidor com apòstol.... No és estrany que dubtin, per altra part, de la seva conversió. ¿Què havia portat a Pau a emprendre un camí, no només diferent, sinó totalment oposat al què portava?: la trobada amb Jesús camí de Damasc amb la seva coneguda caiguda del cavall (que em penso que més popularment n’hauríem de dir la caiguda del ruc). Aquest canvi sobtat és un canvi radical, un canvi de vida, i així podrà ben dir “No sóc jo que visc, és Crist que viu en mi”.

I per aquí podem entendre l’Evangeli d’avui: “Jo sóc el cep... vosaltres les sarments”. La meva vida és la vostra vida, o la vostra vida és la meva. L’al·legoria de l’evangeli d’avui, com la del diumenge passat amb el Bon Pastor, és senzilla, diria fins i tot poètica, però sobretot és vital. A vegades les coses més sublims ens passen desapercebudes per la seva simplicitat, per la seva normalitat, per la seva quotidianitat; com el respirar: no hi pensem, però és vital!.

A l’Antic Testament ens apareix la figura de la vinya ja des del temps de Noé, però sobretot amb els profetes per parlar de la relació, difícil relació, entre Déu i el poble d’Israel. Una relació a base d’amor, de misericòrdia, de perdó... per part de Déu, i de rebuigs i d’infidelitats per part del poble; que enlloc de donar-li raïms, com és lògic, li dóna agrassots.

La unió dels sarments amb el cep és essencial per donar fruit. No endebades l’evangelista ens ha repetit avui cinc vegades “Units a mi”. Si us dic que el cep produeix raïms, em direu ja ho sabem!. Doncs també us dic que els bons fruits de l’Església vénen del cep que és Jesús, i convé que ho sapiguem!. És Ell, Jesús, qui té la vida. La nostra vida, tota sola, amb tot el què fem, tot el què som, tot el què estimem... només ens pot portar a la mort. El fruit d’una vida mortal mai pot engendrar una vida eterna. Aquesta és la distància que hi ha entre el Divendres Sant, allà on arriba la vida humana, i el dia de Pasqua quan Déu fa que aquesta vida esdevingui eterna, superant la mort humana. La Pasqua no és només que Jesús ha ressuscitat a la nova vida sinó que aquesta vida nova, perquè no està subjecta a la mort, ens ha arribat fins a nosaltres.

Aquest és el misteri pasqual del qual Déu ens fa participar plenament des del Baptisme. Si celebrem el dia del naixement, cosa molt normal, en més motiu hauríem de celebrar, em sembla a mi, el dia del nostre Baptisme, quan hem nascut per a la vida eterna. I sabeu per què no el celebrem, senzillament perquè no sabem ni el dia en que ens van batejar; llàstima!.

Tot això, i molt més, és el què Jesús ens dóna a entendre amb la preciosa imatge del cep i les sarments.

La nostra relació amb Jesús no és només de coneixements racionals, d’idees ni de principis morals, ni tampoc de ritus i cerimònies. És una relació de persones vives, i Ell és qui ens dóna la vida, i nosaltres hi creiem i l’acollim. I l’acollim perquè sabem en qui creiem.

El pastor bo dèiem diumenge passat, el cep veritable em dit avui. Dos adjectius ben explícits: bonesa i veritat. Dos adjectius que ens defineixen com és el Ressuscitat, o qui és el Ressuscitat per a nosaltres. Bondat i vida. I això és el que ens mou a seguir-lo i a creure-hi.

Homilia del diumenge IV de Pasqua

Jesús, com a pastor bo, ens guia i ens coneix i ens estima.

Dir conèixer, segons la Bíblia, és una relació personal.

Mn. A. Roquer.

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 4,8-12)

En aquells dies, Pere, inspirat per l’Esperit Sant, digué: «Magistrats i notables del poble, si avui ens demaneu compte d’això que hem fet en bé d’un invàlid, i voleu saber qui l’ha posat bo, sapigueu, vosaltres i tot el poble d’Israel, que aquest home el teniu davant vostre pel poder del nom de Jesucrist, el Natzarè. Vosaltres el vau clavar a la creu, però Déu el va ressuscitar d’entre els morts. Ell és «la pedra que vosaltres, els constructors, havíeu rebutjat, i ara corona l’edifici». La salvació no es troba en ningú més, perquè, sota el cel, Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos.»

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 3,1-2)

Estimats, mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som. Per això el món no ens reconeix, com no l’ha reconegut a ell. Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 10,11-18)

En aquell temps, Jesús parlà així: «Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. El qui no és pastor, sinó que treballa només a jornal, quan veu venir el llop, fuig i abandona les ovelles, perquè no són seves. És que ell només treballa pel jornal i tant se li’n dóna, de les ovelles. Llavors el llop les destrossa o les dispersa. Jo sóc el bon pastor. Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi, i dono la vida per elles.
»Encara tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu. Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor. El Pare m’estima perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren. Sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i de recobrar-la. Aquesta és la missió que he rebut del Pare.»

Homilia:

Cada any, en aquest IV diumenge de Pasqua, ens trobem a l’Evangeli la figura del Bon Pastor. Enguany Jesús ens diu que ell és el pastor de debò, el bo, que estima i defensa les ovelles fins a la mort.

Avui, però, està una mica desprestigiada la imatge del pastor i del ramat. És només per raó del desconeixement que en tenim que el confonem amb un borregisme. La cultura urbana se’ns ha menjat la cultura rural, en som uns analfabets. Per entendre correctament la figura de Jesús com a pastor només cal veure un pastor; llavors s’entén tot molt bé. La imatge del pastor era entranyable per a aquells que l’escotaven perquè formava part de la cultura d’Israel, era una figura de cada dia; per altra part era un poble descendent de pastors: recordem Abraham o el rei David. Fins i tot és una imatge atribuïda a Déu: “El Senyor és el meu pastor” diu el salm. Quan Jesús diu que és el Bon Pastor és fàcil fer una referència a aquest salm. En una contraposició ben clara dels que van a jornal que quan veuen el llop abandonen el ramat, diu, perquè no és seu. Però el pastor, quan és un bon pastor i són seves les ovelles, en té cura perquè són seves, perquè les coneix, i fins i tot pel nom, perquè les estima.

Així Déu, pastor d’Israel, no fa res en sèrie. Déu és un artista, i artista de debò; tot el que són peces són peces úniques, irrepetibles!. Des de l’òptica de Déu, la Humanitat no és una massa d’homes i dones repetits, tots iguals. “Jo conec les meves ovelles i elles em coneixen a mi, i les crido pel seu nom”; fins i tot tenen nom pel pastor!. Jesús, com a pastor bo, ens guia i ens coneix i ens estima, en el que significa la paraula conèixer en el sentit bíblic. En el llenguatge popular té un sentit, en el bíblic en té un altre. Dir conèixer és una activitat intel·lectual, dir conèixer segons la Bíblia és una relació personal, és una relació d’amor, d’afecte. El Bon Pastor té una relació i un tracte personal, íntim, amb cadascun de nosaltres, per això parlarà de “les seves ovelles”. Sant Joan, a la segona lectura, ens ho ha dit ben clar: “Mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare, ens ha fet fills seus”. I ho som!. Per això el món no ens coneix... com no coneix a Déu.

Però l’amor de Déu no és selectiu. No estima només les ovelles que estan a la seva pleta; estima també les que van per les seves, les que potser enlloc d’ovelles estan com una cabra. L’amor de Déu és per a tothom, no només per a un grup de selectes: “També tinc unes altres ovelles que no són d’aquest ramat” i són seves també!.

La primera Església té una consciència ben clara que Jesús, i només ell, és l’únic pastor. Per això sant Fructuós, al segle IIIè, a l’amfiteatre de Tarragona, poc abans de ser cremat de viu en viu, dirà No us mancarà mai pastor; o sant Ignasi d’Antioquia dirà Enlloc meu, com a pastor, tindreu Déu mateix. Jesucrist us farà de bisbe.

La figura de Jesús com a Bon Pastor dóna fesomia a la figura de tots aquells que com a pastors, o potser només com a ramadans, cuiden avui l’Església de Déu. El pasturatge del poble de Déu va més enllà que una figura bucòlica “fins arribar a donar la pròpia vida per les seves ovelles”. Per això a l’oració hem demanat que la feblesa del vostre ramat arribi on ha arribat la fortalesa del seu Pastor”.

Homilia de la missa de l’aparició.

Sant Marc sí que és el creador d’un nou gènere literari anomenat, ell l’anomena així, Evangeli. Ell és el primer que empra aquesta paraula.

Mn. A. Roquer.

Homilia:

Tot i que per a nosaltres el dia 25 de cada mes té una significació molt especial, aquesta devoció a la Mare de Déu de Misericòrdia, avui, 25 d’abril, celebrem sant Marc, que no és ni una celebració local ni particular sinó de tota l’Església universal.

Sant Marc és evangelista. Tot i que és, dels quatre, el més breu dels evangelis. Molt probablement fill d’aquella Maria on es refugià sant Pere quan sortí de la presó a Jerusalem. Sant Pere, a la seva Primera Carta, l’anomena “fill meu”; això pot significar que fou batejat per l’Apòstol. Company, sant Marc, de Pau en el seu primer viatge a Xipre; company de Pau en el captiveri a Roma; i li escriu, per això el trobem a Roma, sant Pau a Timoteu: “Fes-me arribar a Marc que és un home que em fa molt bon servei”. Aquesta és la darrera informació que en tenim: la seva presència compartint i ajudant a Pau en la presó romana.

Referent al seu Evangeli sembla que va ser posar per escrit, el més probable és que sant Pere no sabés escriure, l’evangeli que predicava sant Pere. L’evangeli de Marc fora, doncs, l’evangeli escrit de les paraules de l’apòstol Pere.

La resta ja és tradició però no és història. Sant Marc el trobem enterrat a la gran catedral de Venècia, portat el seu cos per dos mercaders. Però això ja sobrepassa la Història i a més a més és una tradició que prové del segle, ja molt tardà... del segle IX.

Ara, sant Marc sí que és el creador d’un nou gènere literari anomenat, ell l’anomena així, Evangeli. Ell és el primer que empra aquesta paraula. L’escrit evangèlic es converteix, doncs, no en la narració d’uns fets que han passat, l’Evangeli no és història, ni una nova doctrina que es predica, sinó un esdeveniment únic i salvador perquè ve de Déu. D’aquí el nom d’Evangeli, Bona Notícia.

L’esdeveniment de Jesús de Natzaret és un esdeveniment salvador per a tot aquell que l’accepta perquè és “la gran notícia de Jesús, com dirà sant Marc al començar l’evangeli, el Messies, el Fill de Déu”; i és per aquest motiu, perquè és el Fill de Déu qui ens parla, que el seu missatge és universal, i és per a sempre, i esdevé un motiu de salvació per als que creuen en Ell.

Demanem-li a sant Marc, com ho farem en l’oració de després de la comunió: Concediu-nos la gràcia de creure fermament en l’Evangeli.

Homillia del diumenge III de Pasqua

La lògica de l’home és desbaratada per l’amor de Déu, que sempre va més enllà

 Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 3,13-15,17-19)

En aquells dies, Pere digué al poble: «El Déu d’Abraham, d’Isahac i de Jacob, Déu dels nostres pares, ha glorificat Jesús, el seu Servent, que vosaltres vau entregar i vau negar, quan Pilat creia que l’havia de deixar lliure. Ell era l’innocent i el sant, però vosaltres el vau negar i vau demanar a Pilat que us indultés un assassí, mentre matàveu el qui ens obre el camí de la vida. Però Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts. Nosaltres en som testimonis. Ja sé, germans, que ni vosaltres ni els vostres dirigents no sabíeu el que fèieu, però així Déu ha complert allò que havia anunciat per boca de tots els profetes: que el seu Messies havia de patir. Ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos, i seran esborrades les vostres culpes.»

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 2,1-5a)

Fillets, us escric això perquè no pequeu. Però si algú pecava, recordeu que tenim prop del Pare un defensor, Jesucrist, que és just. Ell mateix és la víctima propiciatòria pels nostres pecats. I no només pels nostres, sinó pels de tot el món. Per saber si coneixem Jesucrist, mirem si complim els seus manaments. Els qui diuen que el coneixen, però de fet no compleixen els seus manaments, són mentiders, no diuen pas la veritat. Però els qui fan cas de la paraula de Jesucrist han arribat de debò a estimar Déu perfectament.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 24,35-48)

En aquell temps els deixebles contaven el que els havia passat pel camí, i com havien reconegut Jesús quan partia el pa. Mentre parlaven d’això, Jesús mateix es presentà enmig d’ells i els digué: «La pau sigui amb vosaltres.» Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit. Jesús els digué: «Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus, sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu bé; els esperits no tenen carn i ossos com veieu que jo en tinc.» I mentre deia això els ensenyava les mans i els peus. Veient-los sorpresos, i que de tanta alegria encara no acabaven de creure-ho, els digué: «No teniu aquí res per menjar?» Ells li donaren un tall de peix a la brasa i se’l menjà davant d’ells. Després els digué: «Quan encara era amb vosaltres, us havia dit que s’havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms.» Llavors els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures, i els digué: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar d’entre els morts el tercer dia, i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis.»

Homilia:

Ja ho sabem (però no serà endebades recordar-ho una vegada més): durant el temps de Pasqua la primera lectura que llegim no és pas de l’Antic Testament sinó dels Fets dels Apòstols. Es tracta de veure com va ser el testimoni de la Resurrecció d’aquella primera comunitat cristiana, model de tota comunitat cristiana de tots els temps.

Avui, doncs, hem escoltat la predicació de Pere a Jerusalem. Pere ja no té por!. Parla, per altra part, sense embuts, parla clar i... hebreu, i posa els punts sobre les is: “El Jesús que vosaltres vau crucificar, Déu l’ha glorificat”. Més clar, impossible; més esfereïdor, tampoc!. Alerta poble amb el què fas i per quina manera i per quines passions et mous!. Cal tenir els ulls molt oberts i no deixar-se seduir pel pecat del món que capgira, vés a saber per quins interessos... capgira els valors mentre elimina l’innocent i demana la llibertat de l’assassí, Barrabàs.

Déu, fins i tot pels camins del mal, pot fer el bé. Del pecat en treu la salvació, de la mort en treu la vida. El pecat obre la porta a la mort i barra el pas a qui porta la vida. La conclusió lògica és que s’ha destruït tota esperança. Però la lògica de l’home és desbaratada per l’amor de Déu, que sempre va més enllà: “Però Déu l’ha ressuscitat”.

La primera comunitat cristiana acaba de dir-nos la seva fe. Si creiem en el Ressuscitat fins la mort té un sentit. Podem ben dir com sant Pau “On és, mort, la teva victòria?”. Ens fa por que la mort sigui una pèrdua, quan per Jesús i amb Jesús, el Ressuscitat, és un guany. Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor dóna poc fruit; però si mor neix una espiga. Per al que creu no calen ferides de claus, ni aparicions; això és per aquells que no creuen, en tot cas. La Resurrecció és difícil d’entendre, és que és l’altra cara de la moneda i no la veiem!. Difícil d’entendre sobretot a partir de les nostres categories, de les nostres experiències.

El creient sempre es debat entre la fe i la sorpresa: “No teniu aquí res per menjar”. Jesús ressuscitat es fa trobadís, no pas entre llamps i trons, com el Déu del Sinaí, sinó de la manera més inesperada, més senzilla, més casolana, diria: en un esmorzar a la platja. Només cal tenir prou coratge per veure que és Ell.

Els apòstols no podien quedar bloquejats per la por que els barrava el pas al futur. Allò que havien viscut pels camins de Palestina, amb el seu mestre, no era una història passada, era un història que tot just acabava de començar: Ara, a partir d’aquest moment, ja podeu ser testimonis de tot allò que heu viscut, sobretot allò que heu vist. Jo estaré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món, especialment cada diumenge quan partirem el pa.

Homilia del diumenge II de Pasqua

Si no hi ha dubte, no hi ha fe.

La fe és l’eliminació del dubte que existeix.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 4,32-35)

La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i ningú d’ells no parlava de les coses que posseïa com si fossin pròpies, sinó que tenien tots els béns en comú. El testimoni que els Apòstols donaven de la resurrecció de Jesucrist el confirmaven amb el poder que tenien d’obrar grans miracles. Tots els creients eren molt ben vistos de la gent. Entre ells no hi havia ningú que visqués en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o d’immobles els venien, dipositaven als peus dels Apòstols el producte de la venda i era distribuït segons les necessitats de cadascú.

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 5,1-6)

Estimats, tothom qui creu que Jesús és el Messies ha nascut de Déu, i no hi ha ningú que estimi el pare sense estimar els fills que han nascut d’ell. Si estimem Déu i complim els seus manaments, no hi ha dubte que estimem els fills de Déu, ja que estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. I aquests manaments no són feixucs, perquè cada fill de Déu és un vencedor del món. La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. ¿Qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el fill de Déu? Ell, Jesucrist, ha vingut a complir la seva missió per l’aigua i per la sang; no per l’aigua solament, sinó per l’aigua i per la sang, i l’Esperit en dóna testimoni, ja que l’Esperit és la veritat.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,19-31)

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó.»
Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.» Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas.»
Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat.» No siguis tan incrèdul. Sigues creient.» Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!» Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist.»
Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

Homilia:

El vespre del Diumenge de Pasqua, diumenge passat, els deixebles eren a casa, Jesús entrà, es posà el mig i els digué: “Pau a vosaltres”. Vuit dies més tard, avui, els deixebles altra vegada eren a casa i Tomàs també hi era, hi eren tots; Jesús, altra vegada, entrà i els digué: “Pau a vosaltres”. I avui, diumenge, també ens ho ha dit a tots els que som aquí.

Jesús no es troba amb els seus per què sí. Abans el dia de festa era un dia dedicat al Sol; com els altres dies de la setmana eren, i continuen sent encara avui, dedicats als astres (el dilluns, el dia de la Lluna; el dimarts, el dia de Mart; el dimecres, el de Mercuri...) Així, el dia de la festa passa del dissabte jueu al diumenge cristià: la Dominica, el dia del Senyor. Ara ha començat, doncs, un nou ordre de coses, una nova creació amb el pas (la Pasqua de Jesús) que passa de la mort a la vida. I és Ell, Jesús, que ho va escollir tal dia com el diumenge per trobar-se amb els seus... fins avui, aquí!

Tomàs, el primer diumenge de la història, no hi era. Però vuit dies més tard, sí. Va aprendre una cosa: que per trobar el Senyor hi ha de ser quan els que creuen en el Ressuscitat es reuneixen en el seu nom: “Quan dos o més es reuneixen en el meu nom, jo sóc en mig d’ells”. Això no són paraules, són fets; és el dia que Ell ha escollit, el dia que el Papa ha manat. I això des de la primera Pasqua fins avui, i fins que torni al final de la Història. Si els jueus es reuneixen en dissabte per celebrar el pas del mar Roig, nosaltres ens reunim en diumenge per celebrar el pas de la mort a la vida realitzat per Jesús, esperança per a tots nosaltres.

La Resurrecció és una realitat que es repeteix cada setmana quan amb Jesús, nosaltres, som alliberats i amb Ell passem de mort a vida. Això és el nostre diumenge. I aquest, no altre, és el motiu de la nostra trobada aquí. Trobar-nos aquí, avui diumenge, no és el compliment de un precepte, d’una cosa manada, no! És l’esperit del Ressuscitat que ens ha portat aquí, que ens ha convocat. Per això comencem sempre dient El Senyor sigui amb vosaltres. La trobada amb Jesús ressuscitat és portadora de pau i així ho repetim en la celebració fent servir les mateixes paraules de Jesús quan es troba amb els seus, que ara som nosaltres: “Pau a vosaltres”. Al cor de cada creient, abans neguitós, inquiet, buscador d’un sentit a la vida, ara hi pot calmar el neguit i ja pot respirar tranquil. En nosaltres hi ha el mateix esperit de Jesús ressuscitat pel Baptisme.

En la comunitat el meu veí és, doncs, el meu germà. Així la comunitat cristiana forma una nova unitat basada en la realitat del Crist ressuscitat i ungida pel seu mateix esperit. I el primer fruit és el perdó: “A tots aquells a qui perdonareu els pecats els quedaran perdonats”. El perdó és el gran miracle de la resurrecció. I en aquest esperit de pau i de perdó es fonamenta la Comunió: “Tenien tots els bens en comú”. I és on s’enforteix la nostra fe.

I ara, pensant en sant Tomàs, diria: si no hi ha dubte, no hi ha fe. La fe és l’eliminació del dubte que existeix. Els dubtes sempre acompanyen la fe. Quan hi ha visió directe no cal fe, però quan hi ha visió directe tampoc hi ha dubtes. La fe hi és quan no ho veiem tot clar i ens fiem d’algú que ens mereix tota la confiança. Com hem de ser de comprensius amb les persones que no són creients!. Només des d’aquesta comprensió sincera podem convidar a creure als no creients.

Vuit dies més tard, avui, el Senyor torna a trobar-se amb els seus, amb les portes dels dubtes tancades i barrades. I es fa present avui, altra vegada, en el pa de l’Eucaristia (Mireu l’Anyell de Déu) i amb els ulls de la fe el veurem perquè hi és.

Homilia del Diumenge de Pasqua

Crist ha ressuscitat! Per tant s’ha obert de bat a bat la porta de la vida! 

Som profetes d’esperança en un món que massa sovint viu d’esquena a la veritable vida.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 10,34a.37-43)

En aquells dies, Pere prengué la paraula i digué: «Ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per la Galilea, després que Joan havia predicat a la gent que es fessin batejar. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el consagrà ungint-lo amb l’Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell. Nosaltres som testimonis de tot el que va fer en el país dels jueus i a Jerusalem. Després el mataren penjant-lo en un patíbul. Ara bé: Déu el ressuscità el tercer dia, i concedí que s’aparegués, no a tot el poble, sinó a uns testimonis que, des d’abans, Déu havia escollit, és a dir, a nosaltres, que hem menjat i hem begut amb ell després que ell hagué ressuscitat d’entre els morts. Ell ens ordenà que prediquéssim al poble assegurant que ell és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts. Tots els profetes donen testimoni a favor seu anunciant que tothom qui creu en ell rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 3,1-4)

Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra.
Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,1-9)

El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat.» Llavors Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà i arribà primer al sepulcre, s’ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi entrà. Darrere d’ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc.
Llavors entrà també l’altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

Homilia:

Crist ha ressuscitat! Ja no cal dir res més. Certament hi ha el perill de que les paraules, les meves paraules!, no hi poden afegir res millor. Millor dit encara, les paraules no calen o, fins i tot, poden arribar a fer nosa.

Aquesta és la gran Bona Notícia, no avui, la gran Bona Notícia per a tota la humanitat, per a tota la història, que avui ens omple a tots de goig i també d’esperança. Joia i esperança!: això és la Pasqua. És la victòria sobre el mal, el pecat i la mort. La llum pot més que la foscor, la vida pot més que la mort, l’amor pot més que l’odi, el bé més que el mal. El mal, l’odi, la mort només poden eliminar allò que és caduc, moridor, i es pensen que han vençut; però la victòria és aparent. L’amor, la vida, el bé són patrimoni de l’Esperit i no moren mai. “On és -dirà el Pare de l’Església- oh mort!, la teva victòria?”. La mort de Jesús a la creu ens diu fins on podem arribar els homes. La resurrecció ens diu fins on pot arribar Déu.

Nosaltres que pel baptisme hem nascut a una vida nova. Ens ho ha dit St. Pau: “Busqueu allò que és de dalt, estimeu allò que és de dalt, valoreu allò que és de dalt”.

Avui la Pasqua serà el pas (la paraula pasqua vol dir pas)... el pas d’allò que és caduc i moridor a allò que és etern, d’allò que és material a allò que és espiritual, d’allò que és mort a allò que és Vida (en majúscula).

Entra Maria Magdalena al sepulcre, el troba buit i s’esglaia: “On l’han posat?”. Entra Pere al Sepulcre i no s’explica què ha pogut passar. Entra Joan... i creu!!. La fe no necessita veure i tocar per creure. La fe té uns altres ulls i en té prou amb allò que ha dit Jesús. No és només una pedra que tancava el sepulcre, hi havia una altra pedra, i molt més grossa encara, molt difícil de moure, que era la pedra que tancava el cor, o que tanca el cor encara avui. I qui ens farà rodolar aquesta pedra que ens barra el pas de la fe?.

Crist ressuscitat, però, on és? Així s’ho preguntava Maria Magdalena: “On és el Ressuscitat?”. El jove vestit de blanc, que vetlla el sepulcre, diu “No és aquí, ha ressuscitat”. Jo hi afegiria, i que em perdoni el personatge: doncs si ha ressuscitat és aquí!; no al sepulcre, que és el lloc de la mort, sinó on hi ha la vida, aquí on som nosaltres avui!. On el van trobar els apòstols?. El van trobar camí d’Emaús, el van trobar, fins i tot, anant a pescar al llac de Tiberiades, o quan estaven reunits en pregària. I aquí el trobarem nosaltres cada diumenge. Nosaltres aquí, cada diumenge, i diumenge vol dir dia del Senyor, ens trobarem amb el Crist ressuscitat. Com Joan no calen els ulls del cor, calen els ulls de la fe. Deixem el sepulcre buit i siguem testimonis de la Resurrecció per als que no tenen esma de creure, per als que no hi veuen més enllà del nas, per als que només senten paraules que els elogien o que els afalaguen o que els agrada sentir. On hi hagi tristesa posem-hi alegria, en tenim motiu; on hi hagi por posem-hi fortalesa, en tenim motiu; on hi hagi egoisme posem-hi generositat; on hi hagi dubte posem-hi fe; on hi hagi cansament posem-hi esperança, en tenim motius sobrats.

Avui i sempre, però sobretot avui, se’ns ha de notar, sense cap ombra de dubte, quina és la nostra fe, fins on arriba la nostra fe. Pasqua és el nucli central de la fe cristiana. Pasqua fa que Jesús sigui molt més que un personatge important que ha passat per la història. Així tampoc nosaltres no fórem el què som si no poguéssim creure en Jesús ressuscitat.

Ja hi hem passat de mort a vida perquè nosaltres, ja el mateix Esperit, el rebíem el dia del baptisme. Pasqua ens fa mirar cap el futur amb esperança; per Pasqua sabem que el nostre futur està en mans del Senyor, no en mans de la mort. Som profetes d’esperança en un món que massa sovint viu d’esquena a la veritable vida.

Germans i germanes... repeteixo el què he dit al començament: Crist ha ressuscitat! Per tant s’ha obert de bat a bat la porta de la vida!