Homilia del diumenge V de Pasqua

La Pasqua no és només que Jesús ha ressuscitat a la nova vida sinó que aquesta vida nova ens ha arribat fins a nosaltres.

Bondat i vida. I això és el que ens mou

a seguir-lo i a creure-hi.

 Mn. A. Roquer.

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 9,26-31)

En aquell temps, Saule arribà a Jerusalem, i allà intentava incorporar-se als creients, però ells no creien que s’hagués convertit, i tots el defugien. Llavors Bernabé el prengué pel seu compte, el presentà als apòstols, i els contà com, pel camí, el Senyor se li havia aparegut i li havia parlat, i amb quina valentia havia predicat a Damasc el nom de Jesús. Des d’aquell moment convivia amb ells a Jerusalem amb tota llibertat, predicava amb valentia el nom del Senyor, conversant i discutint amb els jueus de llengua grega. Aquests es proposaren de matar-lo, però els germans, que ho saberen, l’acompanyaren a Cesarea i el feren marxar a Tars.
L’Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria. Així creixia, s’anava edificant, i vivia constantment a la presència del Senyor, confortada per l’Esperit Sant.

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 3,18-24)

Fillets, que el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat. Llavors coneixerem que ens mou la veritat i la nostra consciència es mantindrà en pau davant de Déu. Perquè si la nostra consciència ens acusa, pensem que Déu és més gran que la consciència, i que ell ho sap tot.
Estimats, si la consciència no ens acusa, podem acostar-nos a Déu amb tota confiança, i obtindrem el que li demanem, perquè complim el que ens mana i fem allò que és del seu grat.
El seu manament és que creguem en el seu Fill Jesucrist i que ens estimem els uns als altres tal com ens ho té manat. Si complim els seus manaments, ell està en nosaltres i nosaltres en ell. I, per l’Esperit que ens ha donat, coneixem que ell està en nosaltres.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 15,1-8)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dóna fruit en mi el Pare la talla, i la que dóna fruit, l’esporga i la neteja perquè encara en doni més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo sóc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s’asseca. Les sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus.»

Homilia:

Estem plenament dins de les festes pasquals que són, evidentment, el fonament i el sentit de la nostra vida cristiana. Si Jesús no hagués ressuscitat “fora vana la nostra fe”, ens ho diu sant Pau. Fora inútil el nostre camí, el nostre seguiment; no hi hauria final, no hi hauria horitzó, no tindria sentit!. És el Ressuscitat que ens fa veure la nostra petita història d’una altra manera.

La vida de Pau, apassionada en tot, tant com a perseguidor com apòstol.... No és estrany que dubtin, per altra part, de la seva conversió. ¿Què havia portat a Pau a emprendre un camí, no només diferent, sinó totalment oposat al què portava?: la trobada amb Jesús camí de Damasc amb la seva coneguda caiguda del cavall (que em penso que més popularment n’hauríem de dir la caiguda del ruc). Aquest canvi sobtat és un canvi radical, un canvi de vida, i així podrà ben dir “No sóc jo que visc, és Crist que viu en mi”.

I per aquí podem entendre l’Evangeli d’avui: “Jo sóc el cep... vosaltres les sarments”. La meva vida és la vostra vida, o la vostra vida és la meva. L’al·legoria de l’evangeli d’avui, com la del diumenge passat amb el Bon Pastor, és senzilla, diria fins i tot poètica, però sobretot és vital. A vegades les coses més sublims ens passen desapercebudes per la seva simplicitat, per la seva normalitat, per la seva quotidianitat; com el respirar: no hi pensem, però és vital!.

A l’Antic Testament ens apareix la figura de la vinya ja des del temps de Noé, però sobretot amb els profetes per parlar de la relació, difícil relació, entre Déu i el poble d’Israel. Una relació a base d’amor, de misericòrdia, de perdó... per part de Déu, i de rebuigs i d’infidelitats per part del poble; que enlloc de donar-li raïms, com és lògic, li dóna agrassots.

La unió dels sarments amb el cep és essencial per donar fruit. No endebades l’evangelista ens ha repetit avui cinc vegades “Units a mi”. Si us dic que el cep produeix raïms, em direu ja ho sabem!. Doncs també us dic que els bons fruits de l’Església vénen del cep que és Jesús, i convé que ho sapiguem!. És Ell, Jesús, qui té la vida. La nostra vida, tota sola, amb tot el què fem, tot el què som, tot el què estimem... només ens pot portar a la mort. El fruit d’una vida mortal mai pot engendrar una vida eterna. Aquesta és la distància que hi ha entre el Divendres Sant, allà on arriba la vida humana, i el dia de Pasqua quan Déu fa que aquesta vida esdevingui eterna, superant la mort humana. La Pasqua no és només que Jesús ha ressuscitat a la nova vida sinó que aquesta vida nova, perquè no està subjecta a la mort, ens ha arribat fins a nosaltres.

Aquest és el misteri pasqual del qual Déu ens fa participar plenament des del Baptisme. Si celebrem el dia del naixement, cosa molt normal, en més motiu hauríem de celebrar, em sembla a mi, el dia del nostre Baptisme, quan hem nascut per a la vida eterna. I sabeu per què no el celebrem, senzillament perquè no sabem ni el dia en que ens van batejar; llàstima!.

Tot això, i molt més, és el què Jesús ens dóna a entendre amb la preciosa imatge del cep i les sarments.

La nostra relació amb Jesús no és només de coneixements racionals, d’idees ni de principis morals, ni tampoc de ritus i cerimònies. És una relació de persones vives, i Ell és qui ens dóna la vida, i nosaltres hi creiem i l’acollim. I l’acollim perquè sabem en qui creiem.

El pastor bo dèiem diumenge passat, el cep veritable em dit avui. Dos adjectius ben explícits: bonesa i veritat. Dos adjectius que ens defineixen com és el Ressuscitat, o qui és el Ressuscitat per a nosaltres. Bondat i vida. I això és el que ens mou a seguir-lo i a creure-hi.