Homilila del diumenge 30 de durant l’any

 Jesús desfà l’error de creure que es pot estimar Déu sense estimar les persones, obra de Déu.

 Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 22,20-26)

El Senyor diu: «No maltractis ni oprimeixis els immigrats, que també vosaltres vau ser immigrats al país d’Egipte. No maltractis cap viuda ni cap orfe: Si els maltractes i alcen a mi el seu clam, jo l’escoltaré i, encès d’indignació, us mataré amb l’espasa: les vostres dones quedaran viudes, i orfes els vostres fills.
»Si prestes diners a algú del meu poble, als pobres que viuen amb tu, no facis com els usurers: no li exigeixis els interessos. Si et quedes com a penyora el mantell d’algú, torna-l’hi abans no es pongui el sol. És tot el que té per abrigar-se, el mantell que l’embolcalla. Amb què dormiria? Si ell alçava a mi el seu clam, jo l’escoltaria, perquè sóc compassiu.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 1,5c-10)

Germans, ja sabeu el que fèiem per vosaltres mentre érem a la vostra ciutat. També vosaltres heu imitat el nostre exemple i el del Senyor, acollint la paraula de Déu enmig de moltes adversitats, plens del goig de l’Esperit Sant. Així heu estat un model per a tots els creients de Macedònia i d’Acaia, perquè, des de la vostra ciutat, s’ha estès el ressò de la paraula del Senyor. I no solament a Macedònia i a Acaia, pertot arreu parlen de la vostra conversió de manera que no ens cal afegir-hi res: ells mateixos conten com va ser la nostra arribada entre vosaltres i com abandonàreu els ídols i us convertíreu a Déu per adorar només el Déu viu i veritable i esperar del cel Jesús, el seu Fill, que ell ressuscità d’entre els morts i que ens salvarà de la pena en el judici que ha de venir.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 22,34-40)

En aquell temps, quan els fariseus s’assabentaren que Jesús havia fet callar els fariseus, es tornaren a reunir, i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo, li va fer aquesta pregunta: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?» Jesús li contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes vénen d’aquests dos.»

Homilia:

De les dues qüestions que els fariseus proposen a Jesús, un bon dia mentre ensenya a l’atri del Temple de Jerusalem, molt poc abans de la seva passió, el diumenge passat n’abordàvem una de caire polític (ho recordareu: és lícit pagar el tribut del César o no?) i avui de caire religiós. Si no cau per un cantó, el farem caure per l’altre!: “quin és el manament més important de la Llei?”.

Sempre, no sé per què, abans i ara, amb la dèria de preguntar què hem de fer?. Com si no ho sabéssim prou el què hem de fer!... i també el què no hem de fer!. No cal que ens ho diguin, està escrit a la pròpia consciència. Tants estudis teològics, tants llibres, tantes conferències, tants sermons... i tot és tan simple!... Tot és tan i tan simple!. Potser és molt complicat. Em sembla que, a vegades, certes preguntes (m’ho sembla a mi) no són per aclarir dubtes sinó per veure si allò que ja sabem, i hi estem obligats, hi trobem un camí menys complicat, més senzill, i poder-hi arribar més còmodament i quedar més satisfets; perquè del què es tracta, sembla que sigui, és de quedar tranquils i satisfets, complint o no complint, depèn!. No es tracta de complir per quedar bé, es tracta d’estimar per quedar ple.

És molt important que Jesús centri el seu missatge en l’estimació. L’estimar defineix i mou a les persones. Som allò què estimem i actuem segons estimem; i ho sabem tots!. Quan avui es parla de trobar sentit a la vida, difícilment es trobarà lluny d’allò que estimem. I ja ho sabem.

Hi ha un perill. I és que la paraula amor la diem, o la cantem o la usem, ben sovint en llocs que no li pertoquen. Llavors se’ns converteix en una paraula buida, que no diu el què ha de dir, o devaluada. Crec, i em penso que no exagero, que la paraula amor, avui com a paraula, és la més practicada, i a l’hora és la més malentesa del tot el diccionari; i si fos només del diccionari, encara!, de la vida!.

En aquest sentit, en l’àmbit de la fe, Jesús ens deixa la gran novetat: l’originalitat de lligar l’estimació a Déu amb l’estimació als altres. La Religió no pot quedar reduïda a un sentiment, a una emoció, sense cap incidència en la convivència i en l’amor a les persones. El segons és semblant: “Estima els altres...”. Amb quina intenció li fan la pregunta a Jesús uns experts en la Llei d’Israel?; uns que el primer que feien al matí quan es llevaven, i ho repetien diverses vegades durant el dia, era el famós Getma Israel!... (Escolta Israel! Estima el Senyor amb tot el teu cor!). Però no es pot estimar Déu i no estimar la seva obra. Jesús desfà l’error de creure que es pot estimar Déu sense estimar les persones, obra de Déu; fora una greu hipocresia.

Per això la carta de sant Joan serà clara, contundent i definitiva. Ja no caldrà fer més preguntes. “Si un diu (diu sant Joan) estimo Déu i odia el seu germà és un mentider, perquè el que no estima el seu germà, que veu, no pot estimar a Déu, que no veu”. I nosaltres tenim d’ell aquest manament: “El que estima Déu que estimi també el seu germà”.

Aquest, jo diria, és l’autèntic fonamentalisme cristià. I vosaltres em direu: Això ja ho sabem!. Ja ho sé que ho sabeu, però del que es tracta també de saber és de posar-ho en pràctica. Estimar els altres és estimar primerament aquells que més necessiten amor. Avui és el Domund.

Homilia del diumenge 29 de durant l’any

Si donem a Déu allò que és de Déu, només si donem a Déu allò que és de Déu!, també donarem, que no pateixi, al Cèsar allò que és del Cèsar.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 45,1.4-6)

El Senyor pren Cir, el seu ungit, per la mà dreta, i el condueix per sotmetre-li les nacions i deixar desarmats els reis, per obrir-li les ciutats, perquè no trobi tancades les portes.
El Senyor li diu: «Per amor de Jacob, el meu servent, d’Israel, el meu elegit, et crido pel teu nom, et dono un títol honrós, tot i que no em coneixes.
»Jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre. Fora de mi no hi ha cap Déu. Sense que em coneguessis t’he fet prendre les armes perquè sàpiguen de llevant fins a ponent que no hi ha ningú fora de mi. Jo sóc el Senyor. No n’hi ha d’altre.»

Primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 1,1-5b)

Pau, Silvà i Timoteu, a la comunitat de Tessalònica, reunida per Déu Pare i per Jesucrist, el Senyor. Us desitgem la gràcia i la pau.
Sempre donem gràcies a Déu per tots vosaltres i us recordem en les nostres pregàries. No deixem mai de recordar davant Déu, Pare nostre, com la vostra fe treballa per propagar-se, la vostra caritat no es cansa de fer el bé, i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats. Germans, estimats de Déu: sabem de cert que ell us ha elegit, perquè quan us anunciàvem l’evangeli, no predicàvem només de paraula, sinó amb obres poderoses, amb dons de l’Esperit Sant, i amb molta convicció.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 22,15-21)

En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora, i li enviaren alguns dels seus i dels partidaris d’Herodes a dir-li: «Mestre, sabem que dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els homes. Digueu-nos, doncs, què en penseu, d’això?: És lícit o no, de pagar tribut al Cèsar?» Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia, els respongué: «Hipòcrites, per què proveu de comprometre’m? Ensenyeu-me la moneda del tribut.» Ells li ensenyaren una moneda romana, i Jesús els preguntà: «De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?» Li diuen: «Del Cèsar.» Jesús els respon: «Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu.»

Homilia:

Ja el sabíem aquest evangeli! Altra vegada el famós i complicat tema de Déu i el Cèsar. Com si no el sabéssim de memòria! Certament, un tema ben conegut, però no sé si sempre prou ben entès; no es tracta de conèixer sinó també d’entendre. Convé, doncs, repetir-lo les vegades que siguin... perquè, de tant en tant, surten nous cèsars i també surten nous déus.

D’entrada hem de dir: gràcies, senyors fariseus, per la pregunta. Tot i que és perillós fer preguntes a Jesús: ens pot sortir amb algun estirabot que no hi comptàvem... i la resposta, a lo millor, no ens agrada.

Sobretot els que manen no volen sentir mai certes coses. Només volen, això sí, que tothom els hi bufi les orelles. Però, alerta!, que avui n’hi ha per a tothom: no podem ser persones que se serveixen de la resposta de Jesús de manera superficial o, pitjor encara, interessada. Jesús ens diu avui, a tots nosaltres!, que hem de saber posar cada cosa al lloc que li toca, tot ben endreçat: al cèsar el què és propi del cèsar i a Déu el què es propi de Déu. Una frase que, sovint, han manipulat el poder polític, quan li ha convingut, i, ho hem de reconèixer, el poder religiós quan li ha convingut; no segons allò que ha dit Jesús, sinó segons el vent que bufa.

No amb mala voluntat, no! sinó amb la més bona voluntat del món, que encara és pitjor, Jesús dóna una resposta a la pregunta maliciosa. Comença per demanar una moneda, i a la moneda hi ha escrit això (ho dic tal com està escrit a la moneda, perquè de monedes d’aquestes encara n’hi ha pels museus, i les podem veure)... a la moneda del tribut hi diu, doncs: “Tiberius, Cesaer, Tibi Augusti” (alerta!). I al revers hi diu: “Pontifex maximus”. Que  traduït vol dir: “El diví Tiberi, Cèsar”. A partir d’aquí queda ben clara la resposta de Jesús quan diu que el cèsar no és Déu i que Déu no és el cèsar. Així resulta que la pregunta porta més cua, o més varí, del que en principi sembla; i la resposta pot ser més comprometedora, també, del què sembla. Li van fer aquesta pregunta per comprometre’l. Fixeu-vos bé que no li pregunten si cal pagar o no; li pregunten si és lícit pagar. Jesús hauria pogut donar per acabada la qüestió dient “Doneu al Cèsar allò que és del César” i prou... que és el que li han preguntat; però no!, va més enllà, i respon una cosa que no li havien preguntat: “I doneu a Déu el que és de Déu”.

La moneda porta la imatge de l’emperador, però la persona humana porta la imatge de Déu. Segons el llibre del Gènesi: “els creà a imatge seva”. Que vigili el Cèsar, el cèsar que sigui, d’atribuir-se allò que no li pertoca!. “No tindries cap autoritat sobre mi si no te l’haguessin donada de més amunt” li dirà Jesús a Pilat.

La societat d’avui ha domesticat, en bona part, la fe cristiana. L’ha reduïda a l’esfera personal, íntima, expulsant-la de qualsevol esfera social. Llavors ja no és la fe la que transforma la societat, sinó que és la societat la que transforma la fe, o l’acomboia segons els seus interessos, que certament mai són interessos espirituals. Llavors l’home ja no escolta què diu Déu, sinó que fa servir la fe quan li convé o pel què li convé!.

“A Déu allò que és de Déu” i això és bàsic!. Aquí hi ha el desllorigador de tot: si donem a Déu allò que és de Déu, només si donem a Déu allò que és de Déu!, també donarem, que no pateixi, al Cèsar allò que és del Cèsar.

Homilia del diumenge 28 de durant l’any

 I, no envà, abans de participar del banquet diem “Senyor, no sóc digne...”. El Senyor dirà només una paraula i ens asseurem a taula perquè Ell ens n’ha fet dignes!

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 25,6-9)

En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis, de plats gustosos i suculents, de vins rancis clarificats. Farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions; engolirà per sempre la mort.
El Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes i esborrarà l’oprobi del seu poble arreu de la terra. Ha parlat el Senyor. Aquell dia diran: Aquí teniu el nostre Déu, de qui esperàvem que ens salvaria: alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat, perquè amb tota certesa la mà del Senyor reposarà sobre aquesta muntanya.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 4,12-14.19-20)

Germans, sé viure enmig de privacions, i sé viure igualment en l’abundància. Estic avesat a tot: a menjar bé i a passar fam, a tenir de tot i a trobar-me mancat d’allò que necessito. Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dóna forces. Però heu fet molt bé d’ajudar-me, ara que vivia en l’estretor. El meu Déu satisfarà les vostres necessitats d’acord amb l’esplendidesa de la seva glòria en Jesucrist. A Déu, Pare nostre, sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 22,1-14)

En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Passa amb el Regne del cel com amb un rei que celebrava el casament del seu fill: envià els seus homes a avisar els convidats, però no hi volien anar. Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats: Ja tinc preparat el banquet, he fet matar els vedells i l’aviram. Tot és a punt: veniu a la festa. Però ells no en feren cas: l’un se n’anà al seu camp, l’altre als seus negocis, i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren. El rei, en veure això, s’indignà, i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Mentrestant, digué als seus homes: El banquet de casament és a punt, però els convidats no se’l mereixen. Per tant, aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu. Ells hi anaren, i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents. I la sala del banquet s’omplí de convidats.
»[Quan el rei entrà a veure els convidats, s’adonà que un home dels que eren allí no duia el vestit de festa, i li digué: Company, com és que has entrat sense vestit de festa? Ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: Lligueu-lo de peus i mans i traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Els cridats són molts, però no tants els elegits.»]

Homilia:

Aquesta paràbola d’avui complementa les altres que hem anat escoltant els diumenges abans sobre els vinyaters, ho recordareu. Aquesta paràbola d’avui l’entendrem millor si la situem en el moment concret en el qual va ser dita, i també en el lloc on va ser dita: quan Jesús es troba ja a una setmana, només, de la seva mort i és a la ciutat de Jerusalem.

La paràbola és una narració que trobem molt bonica; totes les paràboles són molt boniques, però no van ser dites per a que fossin boniques; són quelcom més que una narració simplement bonica, són quelcom que ens hauria de fer trontollar una mica; són una al·legoria, però són més que una al·legoria; són una veritat com un cop de puny segons la situació i el temps de Jesús... i el nostre! El rei teòric és algú concret. El casament del fill és també molt concret. I els convidats tenen noms i cognoms.

Déu és el rei que celebra les noces del seu Fill amb la humanitat. Què bonic comparar l’arribada del Fill de Déu al món amb un banquet, amb una festa. Els sacerdots i els notables de Jerusalem, els convidats, que refusen la invitació són molt concrets. Aquells a qui maltracten són els profetes. Déu, llavors, ofereix la possibilitat d’entrar al banquet a tothom amb la condició de portar el vestit adequat, o sigui de viure segons l’Evangeli que Jesús predica.

L’evangeli presenta, per tant, dues parts ben diferenciades. D’una part, la invitació al banquet i el refús del convidats; de l’altra banda, les condicions necessàries per poder participar a la festa. La intenció de l’evangelista és ben clara i l’endevina tothom. Parla del rebuig del poble escollit, el poble d’Israel, però el Senyor segueix entossudit en omplir la taula de gent, dels seus amics; ara seran uns altres.

La paràbola podria acabar ben bé aquí, amb aquesta expressió: “I la sala del banquet s’omplí de convidats” (colorin colorado...). Però sant Mateu té un interès especial en fer-hi entrar aquell convidat especial. “Company, com és que has entrat sense vestit de festa?”; i ell no respon, que és una manera de respondre. La lliçó és que ningú es pot burlar de l’amor de Déu ni pot abusar de l’amor de Déu.

L’amo l’anomena “company”, és un convidat, però a la pregunta no hi ha una resposta (“Ell va callar”). A l’hora de la veritat, el pecat no té mai una resposta vàlida, no té arguments, no es pot justificar.

Pel què sembla, la paràbola del banquet de noces va ser molt popular. La trobem també en sant Lluc, i la trobem també en l’evangeli apòcrif de Tomàs. Déu ha preparat un banquet pels seus fills, els vol veure a tots a taula; i quan els fills naturals, Israel, no en fan cas, convidarà els fills adoptius, els pagans. La sala s’ha d’omplir de convidats, el banquet està a punt. Aquesta va ser una de les imatges més estimades de Jesús i també de les primeres comunitats cristianes; s’entén molt bé perquè provenien del paganisme. I aquesta és la realitat nostra de cada festa: quant tots nosaltres, convidats a la seva taula, participem d’un banquet. Però no ens oblidem mai que en l’alegria de sentir-nos convidats i cal afegir el compromís de ser-ne dignes. I, no envà, abans de participar del banquet diem “Senyor, no sóc digne...”. El Senyor dirà només una paraula i ens asseurem a taula perquè Ell ens n’ha fet dignes!.

Homilia diumenge 27 de durant l’any

Déu vol la salvació perquè estima el seu poble, la seva vinya. Però serà també una història d’amor, de perdició (“Ells ho han volgut així”)

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 5,1-7)

Dedico aquest cant al meu estimat, cant de l’enamorat a la seva vinya. El meu estimat tenia una vinya al turó de Ben-Samen. La cavà, la netejà de pedres, hi plantà els millors ceps, construí al mig una torre de guàrdia i hi va fer un cup tallat a la roca. Esperava que li donaria bon raïm, però li donava raïms agres. I ara, si us plau, habitants de Jerusalem i homes de Judà, feu de jutges entre jo i la meva vinya. Què podia fer per ella que no ho hagi fet? Per què em dóna raïms agres quan jo n’esperava bon raïm? Doncs ara us diré què penso fer a la meva vinya: li trauré la tanca, i que els ramats la brostegin, enderrocaré el seu clos, i que el bestiar la trepitgi. La deixaré abandonada. No la podaran ni la cavaran, hi creixeran argelagues i cards, i manaré als núvols que no hi deixin caure la pluja.
La vinya del Senyor de l’univers és el poble d’Israel, i els homes de Judà són els ceps que ell havia preferit. N’esperava justícia, però no hi veu sinó injustícies; n’esperava bondat, però hi sent el clam dels oprimits.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 4,6-9)

Germans, no us inquieteu per res. A cada ocasió acudiu a la pregària i a la súplica, i presenteu a Déu les vostres peticions amb acció de gràcies. Així la pau de Déu, que sobrepassa el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist. Finalment, germans, interesseu-vos per tot allò que és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d’elogi. Practiqueu allò que jo us he transmès i vosaltres heu rebut, que heu sentit o heu vist en mi, i el Déu de la pau serà amb vosaltres.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 21,33-43)

En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Escolteu una altra paràbola: Un propietari plantà una vinya, la voltà d’una tanca, hi cavà un cup, hi construí una torre de guàrdia, hi deixà uns vinyaters que la cultivessin, i se n’anà del país. Quan s’acostava el temps de la verema, envià els seus homes per recollir-ne els fruits, però aquells vinyaters els van agafar, i a un, li van pegar; a un altre, el van matar; a un altre el van treure a cops de pedra. Ell envià més homes que la primera vegada, però els tractaren igual. Finalment els envià el seu fill, pensant que, almenys el fill, el respectarien. Però ells, en veure’l, es digueren: Aquest és l’hereu: matem-lo i ens quedarem l’heretat. I l’agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. Quan torni l’amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?» Li responen: «Farà matar aquells mals homes i passarà la vinya a uns altres que li donin els fruits al temps de la verema.» Jesús els diu: «No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura: La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet i els nostres ulls se’n meravellen? Per això us dic que el regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar.»

Homilia:

Tornem altra vegada a agafar, com a tema de les paràboles, la vinya, els vinyaters, la verema; un tema adequat per a la tardor; un tema que, encara que estiguem en un temps de veremar, ens queda potser una mica distant. Vull dir que qui en pot treure tot l’entrellat, tot el suc d’aquesta paràbola és el pagès, ell coneix el tema, està enamorat de la vinya, i ningú com ell n’està enamorat perquè és seva; la seva vinya ha estat objecte de molts neguits, de molts treballs, de molta dedicació...; se l’estima, n’està gelós, i en té motius. “Cant de l’enamorat a la seva vinya”; amor apassionat, amor no correspost; amor, per tant, dramàtic. L’amor apassionat de Déu es trobarà, toparà, amb la fredor, la indiferència, l’oportunisme... o la feblesa del seu poble. Li donarà agrassots, raïms agres.

La paràbola s’acaba aquí. I els oients què fan?, fan preguntes?. No! Els oients callen!, cosa que vol dir que ho han entès molt bé. Aquest és el seu drama. “Aquest és l’hereu: matem-lo i ens quedarem la vinya, serem els amos nosaltres". “L’agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar.” I això té una referència claríssima amb Jesucrist que el treuen fora de la ciutat de Jerusalem per clavar-lo a la creu.

Déu vol la salvació perquè estima el seu poble, la seva vinya. Però serà també una història d’amor, de perdició (“Ells ho han volgut així”). I així la sinagoga es convertirà en l’Església; els serà presa la vinya i donada a uns altres que la facin fructificar; ara s’ha obert la porta al món pagà. Aquesta és la conversió veritable de sant Pau.

El moment culminat de la paràbola és l'assassinat del fill. Els cristians de la comunitat de Mateu formen part, vénen del món pagà majoritàriament; i ho han entès molt bé!. La paràbola és una profecia, serà veritat. Quan ells l’escolten saben ben bé què és el que en realitat passarà.El moment culminat de la paràbola és l’assassinat del fill.

Els protagonistes de més relleu són, sense dubte, els vinyaters que tenen la vinya arrendada i en volen ser els amos. La seva actuació és sinistre. Ben al contrari de l’actitud amorosa de l’amo. No accepten el senyor de la vinya, volen ser ells els amos de la vinya i l’únic camí que els queda és matar l’hereu. Tràgic!. Com tràgica serà la mort de Jesús. Que farà l’amo de la vinya?. Els la prendrà, i la donarà a uns altres que li donin el terç, que és el que li toca a l’amo quan arribi el temps de veremar.

La conclusió de la paràbola és clara, però és tràgica: “El Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar”. Si ho hem escoltat i ho hem entès ens han de tremolar les cames!, sinó no hem entès res. “El Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar”. A partir de la destrucció de Jerusalem, l’any 70, la paràbola esdevindrà una realitat. Passarà de ser una paràbola a un esdeveniment dramàtic.

Però no la podem interpretar com si el nou poble de Déu fos només l’Església. El Regne de Déu no és només l’Església, no és la jerarquia; perquè Déu vol que donem fruits tots. La pitjor tragèdia que ens pot passar és que ens creiem amb el dret d’eliminar qui sigui com si nosaltres fóssim els amos de la vinya. És la vinya del Senyor!

Si l’Església, que som tots, no responem a les esperances que el Senyor ha posat en nosaltres (esperances que Ell té dret a veure’n una resposta), Déu obrirà uns nous camins; ho ha fet altres vegades. Hi pot haver altres pobles, potser al tercer món, que donin el fruit que cal.

A l’Església hi caben tots els pobles, hi caben totes les persones... això sí: que siguin capaços de donar fruit, no només ombra. De fer útil, en una paraula, la mort en creu, que és l’amor de l’enamorat a la seva vinya.

Homilia del diumenge 25 de durant l’any

 Déu no actua amb els mateixos criteris de justícia o d’igualtat que actuem nosaltres. Déu ens ha promès un premi: la vida eterna.

 Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 55,6-9)

Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar; invoqueu-lo, ara que és a prop. Que els injustos abandonin els seus camins, i els homes malèfics, els seus propòsits; que es converteixin al Senyor i s’apiadarà d’ells, que tornin al nostre Déu, tan generós a perdonar. Perquè els meus pensaments no són els vostres, i els vostres camins no són els meus, diu l’oracle del Senyor. Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 1,20c-24,27a)

Germans, tant si surto amb vida d’aquesta presó com si he de morir, sé que Crist serà glorificat en el meu cos. Perquè per a mi, viure és Crist, i morir em seria un guany. Però quan penso que mentre continua la meva vida puc fer un treball profitós, no sé pas què escollir; em trobo pres per aquesta alternativa: d’una banda, el meu desig és morir ja per estar amb Crist, cosa incomparablement millor; però d’altra banda, pensant en vosaltres, veig més necessari que continuï la meva vida corporal.
Ara, a vosaltres, us demano solament això: que porteu una vida digna de l’evangeli del Crist.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 20,1-16a)

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que sortí de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya: va fer tractes per un jornal, i els envià a la seva tasca. Sortí altra vegada a mig matí, en trobà d’altres a la plaça sense feina i els digué: Aneu també vosaltres a la meva vinya; us pagaré el que sigui just. I ells hi van anar. Pels volts de migdia i a mitja tarda, tornà a sortir i va fer el mateix. Una hora abans de pondre’s el sol encara en trobà d’altres i els digué: Què feu aquí tot el dia desvagats? Ells li contesten: És que ningú no ens ha llogat! Els diu: Aneu també vosaltres a la meva vinya. Al capvespre, l’amo de la vinya digué a l’encarregat: Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels qui han vingut més tard i acaba pels primers. Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven, i cobraren el jornal sencer. Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més, però van cobrar el mateix jornal. En veure això, rondinaven i deien al propietari: Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar tot el pes de la jornada i la calor. Ell va respondre a un d’aquests: Company, quin mal t’he fet? No havíem fet tractes per un jornal? Doncs pren el que et toca i vés-te’n. A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu. Que no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè jo sóc generós?
»Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.»

Homilia:

Una paràbola ben centrada al temps de setembre que és el temps de veremar. Però, per altra part, una mica allunyada en el temps en la manera de llogar veremadors. Però no tant lluny com ens pensem. Permeteu-me, si us plau, un petit parèntesi: jo encara he vist aquell amo que, de bon matí quan jo anava a fer d’escolà a ajudar a la primera missa, anava als porxos de la plaça a buscar veremadors per la seva vinya. Però, de totes maneres, és una paràbola xocant, sorprenent, desconcertant segons com; en la qual queda ben clar, i aquesta deu ser la lliçó: els camins i els pensaments de Déu no són els nostres pensaments ni els nostres camins (i hem de dir: gràcies a Déu!).

No oblidem els destinataris de l’evangeli de Mateu, llavors ho entendrem tot. És una comunitat que prové del paganisme (“d’última hora”) enfrontada amb el mon jueu (“els de primera hora”). I així s’explica tot, sobretot aquell “Els primers seran darrers i els darrers, primers”. O sigui: els treballadors de la darrera hora, els pagans, tindran el mateix sou que els de la primera hora, els jueus. I aquí coincidirà aquesta paràbola, tindrà un paral·lelisme, amb la paràbola del Fill Pròdig o amb aquella escena tan bonica de Jonàs quan es queixa a Déu perquè perdona la ciutat pagana de Nínive. És que Déu per pagar no te calderilla, no té xavalla, perquè “sóc generós”.

I com si s’hagués de disculpar que hagi de demanar perdó per ser generós, la paràbola, que sens dubte reflecteix una situació real en la vida del camp, en la vida de Jesús, i en la vida de l’Església, té com a objectiu, desautoritzar els procuradors d’aquell temps, d’ara, d’allà i d’aquí; aquells que voldrien que Déu fos com ells (i n’hi ha, eh!). Tant que ens agrada allò de tots iguals!, però quan Déu iguala... diem que és injust. No perquè nosaltres en sortim perjudicats, no (se’ns dóna el jornal sencer!) sinó perquè l’altre cobra igual que jo.

Un Déu generós no m’agrada; generós amb mi sí!, amb els altres... parlem-ne. No és fàcil creure en un Déu generós, no perquè no creguem en la generositat, perquè som gasius, perquè no som generosos, sinó hi creuríem. A més d’un el pot escandalitzar que Déu sigui bo amb tothom, tant si s’ho mereix com si no s’ho mereix, tant si és creient com si és ateu, tant si l’invoca quan resa com si renega. Però Déu és així, i creieu-me, el millor és deixar que Déu sigui Déu, sense impedir-ho amb les nostres idees, amb els nostres esquemes, amb els nostres programes...

La imatge que alguns cristians es fan de Déu és un còctel, elaborat amb diversos elements. Hi ha una mica de barreja del Déu de l’Evangeli, una mica de barreja del Déu justicier de l’Antic Testament; hi ha el déu dels nostres prejudicis, dels nostres interessos, de les nostres preferències o dels nostres fantasmes. Llavors la bondat de Déu queda molt barrejada.

Què ens vol dir Jesús amb aquesta paràbola? Perquè ens vol dir alguna cosa!. Que Déu no actua amb els mateixos criteris de justícia o d’igualtat que actuem nosaltres. I qui ho fa millor, Déu o nosaltres?. O bé “tens enveja perquè jo sóc generós?”. Una enveja, això sí, juguem net, o ho intentem, o ens ho pensem, una enveja disfressada de justícia, però enveja.

Ja ho sé que vivim en un món individualista, que ens empeny a l’egoisme, a la desconfiança, a la llei del més fort; però també sé que nosaltres hem estat llogats a “primera hora” i que això no és un privilegi que ens ho permeti tot. Déu ens ha promès un premi: la vida eterna. I dues vides eternes no són possibles.

Nosaltres hem estat cridats a “primera hora”. Que ens sap greu? Que ens dol? Que no és una sort?. Treballem perquè estimem l’amo o, senzillament, esperant a cobrar i prou?. Si és així entenc que no entenguem la generositat de Déu. Hem de tornar a llegir l’Evangeli les vegades que sigui

Homilia del diumenge 24 de durant l’any

Nosaltres parlem del perdó com un gest admirable, fins i tot heroic. Jesús parla del perdó com la cosa més normal del món.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de Jesús fill de Sira (Sir 27,30-28,7)

És odiós irritar-se i guardar rancúnia, però el pecador ho fa i no vol apaivagar-se. El venjatiu toparà amb la venjança del Senyor, que li demanarà compte rigorós dels seus pecats. Perdona als altres el mal que t’han fet, i Déu et perdonarà els pecats quan tu el preguis. L’home que s’irrita contra un altre home, com pot esperar que el Senyor li retorni la salut? No s’ha compadit d’un home com ell i ara s’atreveix a pregar pels seus propis pecats? Si ell, que és de carn i ossos, guarda rancúnia, qui li obtindrà el perdó quan haurà pecat? Recorda la fi que t’espera i amainarà la teva enemistat; pensa en la mort, i guardaràs fidelment els manaments. Recorda’t dels manaments, i no seràs rancorós amb els altres; pensa en l’aliança de l’Altíssim, i no tindràs en compte l’ofensa rebuda.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 14,7-9)

Germans, cap de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix: mentre vivim, vivim per al Senyor, i quan morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor, ja que, si Crist va morir i va tornar a la vida, va ser justament perquè havia de ser sobirà de morts i de vius.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 18,21-35)

En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet? Set vegades?» Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.»
Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que va voler demanar comptes als qui ocupen els llocs de govern. Tot just començava, ja li van presentar un dels seus ministres, que li devia deu mil milions. Com que no tenia res per pagar, el rei va manar que venguessin tots els seus béns, i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills, els venguessin com a esclaus, per poder pagar el deute. Però ell se li llançà als peus i li deia: Tingueu paciència i us ho pagaré tot. Llavors el rei, se’n compadí, el deixà lliure i li perdonà el deute. Quan sortia, trobà un dels seus col·legues que li devia uns quants diners, l’agafà i l’escanyava dient-li: Paga’m tot el que em deus. L’altre se li llançà als peus i el suplicava: Tingues paciència i ja t’ho pagaré. Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó fins que li pagués el deute. Els altres col·legues, en veure-ho, se n’entristiren molt i anaren a informar el rei de tot el que havia passat. El rei el cridà i li digué: Que n’ets, de mal home! Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. No t’havies de compadir del teu col·lega, com jo m’havia compadit de tu? Llavors el rei el posà en mans dels botxins, perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.
Això farà amb vosaltres el meu pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.

Homilia:

M’hauria agradat molt i molt veure com sonava aquesta paràbola a les orelles dels que l’escoltaven per primera vegada. És forta!. Ara hi estem tan acostumats; i com sempre, quan estem acostumats a les coses acaba que ja no ens fan ni fred ni calor: ja sabem el final, no té cap gràcia!; com aquell que de l’acudit en sap el final i ja no li fa cap gràcia.

El perdó és uns dels trets més originals de l’Evangeli, Déu ni do. Podríem parlar, fins i tot, jo diria, de l’elegància del perdó; podríem parlar de l’heroïcitat del perdó.

Perdonar no és fàcil, no és gens fàcil!. Doncs aleshores es pot comprendre que Pere plantegi la qüestió del perdó des d’un punt de vista quantitatiu (“quantes vegades?”) i cregui que és suficient, ja rebassa la generositat, 7 vegades. Jesús canvia el registre; i el registre canvia no amb la paràbola, el registre es canvia quan, des de la creu, diu “Pare, perdoneu-los, que no saben el què fan”.

El perdó és la més sublim demostració d’amor. Digue’m fins on ets capaç de perdonar i et diré fins on ets capaç d’estimar, ho podríem dir així. El perdó és privilegi exclusiu dels que estimen. El perdó no és fruit d’una exigència ètica, ni d’una bona educació, és més. És l’experiència per a nosaltres, profunda, de saber que quan perdonem actuem tal com Déu actua, perquè és un Déu excessiu en el perdó. Això ens fa entendre que per celebrar l’Eucaristia, tal com s’ha de celebrar, que és el do generós de Déu, comencem demanant perdó pels nostres pecats.

Certament que els cristians no tenim l’exclusiva del perdó o de l’amor, però si que l’un i l’altre són la nostra raó de ser i de creure; no per nosaltres, certament, sinó per Jesucrist. I ben cert que quan no estimem, o perdonem com Jesucrist, certament, estem en falç.

La paràbola, tot i que s’anomena del servent sense compassió,... la paràbola comença amb el perdó del ric, però acaba malament, molt malament!. El gest generós de perdó del rei no aconsegueix que els altres siguin generosos com ell (es veu que això del perdó no s’encomana). El servent perdonat no és capaç de perdonar, ni per molt menys del que ell ha estat perdonat. I els altres no li perdonen i demanen que el rei faci justícia; i ningú, fixeu-vos, ni els servents, ni el alguns companys, ni el rei, encara no saben perdonar del tot, “fins a setanta vegades set” (és que 490 vegades són moltes vegades!, moltes...). La negació del perdó em sembla una reacció normal; és clar: si m’han fet un perjudici, jo m’haig de defensar; i ho disfressem, potser, de defensa pròpia; ens hem de defensar de la humiliació, de la injustícia, del desamor... però no és això que humanitzarà la nostra societat que necessita del perdó que ve de l’amor. Una parella sense comprensió mútua es destrueix, una família sense capacitat de perdó acabarà que no és una família, una societat sense compassió és inhumana.

La paràbola de Jesús és una trampa. A tots ens sembla que el servent perdonat havia de perdonar el seu company, és el mínim que se li pot demanar!. Però, no és el perdó el mínim que es pot demanar a aquell que viu del perdó que Déu li ha donat?. No setanta vegades set, les que siguin!.

Nosaltres parlem del perdó com un gest admirable, fins i tot heroic. Jesús parla del perdó com la cosa més normal del món.

Ja veieu si n’estem lluny. Encara no estem ni a mig camí.

Homilia del diumenge 23 de durant l’any

Convé tenir molt clar que tots els que som aquí som la comunitat dels redimits, aplegats per l’Esperit per agrair la celebració de la fe i el perdó dels pecats

 Mn. A. Roquer

Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 33,7-9)

El Senyor em digué: «Fill d’home, t’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel. Quan sentis dels meus llavis una paraula, els has d’advertir de part meva. Si jo amenaço el pecador amb la mort i tu no li dius res i no l’adverteixes que s’aparti del camí del mal, ell morirà per culpa seva, però jo et faré responsable de la seva sang. Ara, si tu l’havies advertit que s’apartés del mal camí i es convertís, però no s’ha convertit, ell morirà per culpa seva, i tu hauràs salvat la teva vida.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 13,8-10)

Germans, no quedeu a deure res a ningú. L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres. Qui estima els altres, ha complert la Llei. No cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d’un altre, i qualsevol altre manament, es troba en aquestes paraules: Estima els altres com a tu mateix.
Qui estima no fa cap mal als altres. Estimar és tota la Llei.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 18,15-20)

En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Si el teu germà peca, vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà. Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més, perquè la causa sigui judicada per la paraula de dos o tres testimonis. Si tampoc no feia cas d’ells, parla’n a la comunitat reunida. Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera’l com si fos un pagà o un publicà. Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel.
»Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells.»

Homilia:

Sant Mateu recull, en una sèrie d’instruccions, el què Jesús demana o recomana als seus deixebles sobre la vida de comunitat. En el fons s’endevina una comunitat cristiana, la de Mateu, que té problemes de convivència, sinó no caldria posar els punts sobre les is d’aquesta manera. El que hem de fer és no confondre mai allò que és bo amb allò que és fàcil: tota cosa bona, normalment, té el seu preu.

Jesús dóna unes normes sobre la vida comunitària, o sigui: amb quin esperit han d’acollir els germans i aquell que és sempre en mig de la comunitat dels germans. “On hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc en mig d’ells”. Com no ho sé; buscar el com és una anècdota, però hi és, ho ha dit el Senyor; ja en tenim prou!.

Pel què sembla, a les primeres comunitats cristianes no els preocupava gaire el nombre (quants eren?). No era..., no ho hauria de ser mai!, qüestió de quants som i sí que hauria de ser qüestió de com som. Ni que siguem pocs, som l’Església de Jesús; i allò que és important és veure si vivim segons el seu Esperit, els que siguem. A l’Església de Jesús no si pot ser per qualsevol motiu (per costum, per tradició familiar... o vés a saber, per por). Ens reunim en el seu nom, ens alimentem de la seva paraula i ens alimentem del seu cos. Un dels punts centrals de la nostra trobada aquí, cada diumenge, és acollir amb fe la seva paraula. Em sabria molt de greu, crec que fora un greu error, que estiguéssim més pendents, o més atents, del que ens diu el mossèn en el sermó que del que ens diu Jesús a l’Evangeli!. Agafaríem el rave per les fulles. És a l’Evangeli on hi trobem el nucli central i el motiu de la nostra fe, el sentit ple del què fem aquí, l’experiència joiosa i festiva del contacte amb aquell que és el Senyor i amb els germans.

Fora molt greu que valoréssim poc aquesta celebració perquè la tenim assegurada tranquil·lament cada diumenge. Normalment quan es té gana és quan anem amb la panxa buida, quan anem amb la panxa plena no en té ningú de gana. Sempre he pensat que a les ciutats hi ha un excés de celebracions de l’Eucaristia el diumenge, perdoneu...; perquè es pot convertir una mica en una manera còmoda de veure quina missa ens va més bé, quina missa ens destorba menys el dia de festa.

Avui, molts sociòlegs coincideixen a afirmar que hi ha un gran creixement de l’apatia de la nostra societat, del passotisme; embafats i tips de tot, per tant abocats a l’avorriment i a la frivolitat. Són els que viuen desinteressats de tot, de tot... menys de la seva petita i efímera felicitat, de la que prescindeixen de tot plantejament mínimament seriós de la vida. No és pas ara el moment d’analitzar les causes, que certament són moltes i molt complexes.

Ara és l’hora d’analitzar el nostre capteniment davant de la celebració dominical, l’Eucaristia que és, ni més ni menys, que un reflex de la mateixa vida. L’encerta de mig a mig quan ens fa començar demanant perdó a Déu i als germans: convé tenir molt clar que tots els que som aquí som la comunitat dels redimits, aplegats per l’Esperit per agrair la celebració de la fe i el perdó dels pecats. És molt sa començar demanant perdó.

El pecador, per a nosaltres, no és un estrany, és un germà, redimit com nosaltres per la sang de Jesucrist. Si ha pecat, no el deixis... estima’l, perdona’l, tal com algú vol ser estimat i vol ser perdonat. “Perdoneu les nostres culpes, com nosaltres perdonem....” això ho diem cada dia en el Parenostre, potser massa de memòria.

Que aquesta celebració de cada diumenge sigui una veritable trobada amb el Senyor. “Jo sóc en mig de vosaltres”. Només així, només així!, sabrem que som feliços perquè som convidats a la taula del Senyor; i només així podem marxar en pau.

Homilia del diumenge 22 de durant l’any

 Ens costa descobrir Déu, d’acceptar descobrir Déu en la feblesa d’un crucificat; no ens encaixa un Déu vençut... perquè a nosaltres ens agrada vèncer.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de Jeremies (Jr 20,7-9)

M’heu afalagat, Senyor, i m’he deixat seduir; us heu apoderat de mi i m’heu dominat, però ara passen el dia divertint-se a costa meva, tothom es riu de mi. Sempre que parlo, dono el crit d’alarma, el meu clam anuncia invasions i devastació. Tot el dia la paraula del Senyor m’és un motiu d’escarnis i de burles. A la fi pensava: No en vull parlar més, no diré res més en nom d’ell, però llavors sentia en el meu cor un foc que cremava, sentia un incendi dintre els meus ossos. Estic rendit de tant aguantar, ja no puc més.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 12,1-2)

Germans, per l’amor entranyable que Déu ens té, us demano que li oferiu tot el que sou, com una víctima viva, santa i agradable. Això ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu al món present; transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu: reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 16,21-27)

En aquell temps, Jesús començà a deixar entendre als deixebles que havia d’anar a Jerusalem, que havia de patir molt de part dels notables, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a renyar-lo: «De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!» Però Jesús es girà i li digué: «Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes.»
Llavors Jesús digué als deixebles: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà. Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què podria pagar l’home per rescatar la seva vida? Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare voltat dels seus àngels, i ell pagarà cadascú segons les seves obres.»

Homilia:

Aquest fragment de l’evangeli d’avui que acabem d’escoltar no el podem deslligar del del diumenge passat. Mateu avui completa el què ens va dir fa 8 dies; l’Evangeli és tot seguit, el fragmentem de diumenge en diumenge. Hem passat d’una escena de to triomfalista a una altra que vol evitar possibles mals entesos, tant fàcils sempre.

D’aquell “Vós sou el Messies, el Fill de Déu” del diumenge passat, hem passat a “El Fill de l’home ha de patir molt i ha de morir”. I la resposta de Pere és prou lògica (com fora la nostra, siguem sincers). Si aquell “Vós sou el Messies” és la resposta en nom del tots els Apòstols, “A vós això no us pot passar” és la resposta en nom de tots els pobles i de tots els que seguirem a Jesucrist a través dels temps. Pere participa de la mateixa esperança de la gent del seu temps que espera un Messies triomfalista, que no pot entendre que es pugui manifestar la força de Déu en la feblesa de la creu (qui ho pot entendre?).

De ningú, aquest Jesús, un elogi millor que a Pere. De ningú, aquest Jesús, un retret tan dur com a Pere!: “Fuig d’aquí, Satanàs!... no penses com Déu, penses com els homes”. I els homes, normalment pensem així. No estem tan lluny com ens pensem del malentès de Cesarea de Felip, ens costa descobrir Déu, d’acceptar descobrir Déu en la feblesa d’un crucificat; no ens encaixa un Déu vençut... perquè a nosaltres ens agrada vèncer.

Com Pere podem passar de confessar la nostra fe, amb paraules justes i encertades, a que surti del fons dels cors el somni del triomfalista. Tan dolç... ens agradaria tant que fos així!. La fe no evita el dubte, ni el cansament, ni la impressió de fracàs. Creure no vol dir entendre-ho tot; a veure si ho entenem d’una vegada. Creure vol dir posar-se en camí, confiadament, en un camí, moltes vegades caminant a les palpentes... però que sabem on porta; un camí fosc, a vegades certament, però el camí és segur, que és el que ens interessa. La fe és una opció decidida, arriscada, per tant apta només per a valents: “Si algú vol ser deixeble meu que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i...” som-hi!

El Senyor ens ha captivat, ens ha seduït, com al profeta. Aquest fragment de Jeremies que hem escoltat a la primera lectura és bellíssim, i a l’hora és molt realista; ens mostra un profeta en crisi. Prega a Déu que l’ha afalagat cridant-lo al servei profètic, Jeremies s’ha deixat seduir; i ara Déu, que l’ha seduït, el porta per un camí que ell no vol; la Paraula de Déu que predica se li ha convertit en un motiu d’escarni (“Tothom es riu de mi”); el gran tresor de Déu ha estat posat en una gerra de terrissa i exclama “Estic rendit... ja no puc més”; però, per altra part, no pot viure d’una altra manera (“m’heu seduït i m’he deixat seduir”). També nosaltres podem sentir que, a vegades, costa de ser cristians; i a qui no li costa... si s’ho pren seriosament?. I és fàcil, molt més fàcil que el què ens pensem, deixar-nos portar per l’ambient, que és el què mana.

Ens pot sobtar però és, certament, el camí de la fe el camí del dubte, el camí del cansament. En nosaltres, en Jeremies i en els Apòstols. Ben clarament ens ho ha dit sant Pau: “No us deixeu emportar pel món present”. “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi”.

Però mirem el final: que per Ell, la seva creu m’acompanyi; perquè la meva pasqua també sigui la seva Pasqua. Però això serà així si la seva creu és, també, la meva creu.