Homilia del diumenge 29 de durant l’any

Si donem a Déu allò que és de Déu, només si donem a Déu allò que és de Déu!, també donarem, que no pateixi, al Cèsar allò que és del Cèsar.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 45,1.4-6)

El Senyor pren Cir, el seu ungit, per la mà dreta, i el condueix per sotmetre-li les nacions i deixar desarmats els reis, per obrir-li les ciutats, perquè no trobi tancades les portes.
El Senyor li diu: «Per amor de Jacob, el meu servent, d’Israel, el meu elegit, et crido pel teu nom, et dono un títol honrós, tot i que no em coneixes.
»Jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre. Fora de mi no hi ha cap Déu. Sense que em coneguessis t’he fet prendre les armes perquè sàpiguen de llevant fins a ponent que no hi ha ningú fora de mi. Jo sóc el Senyor. No n’hi ha d’altre.»

Primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 1,1-5b)

Pau, Silvà i Timoteu, a la comunitat de Tessalònica, reunida per Déu Pare i per Jesucrist, el Senyor. Us desitgem la gràcia i la pau.
Sempre donem gràcies a Déu per tots vosaltres i us recordem en les nostres pregàries. No deixem mai de recordar davant Déu, Pare nostre, com la vostra fe treballa per propagar-se, la vostra caritat no es cansa de fer el bé, i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats. Germans, estimats de Déu: sabem de cert que ell us ha elegit, perquè quan us anunciàvem l’evangeli, no predicàvem només de paraula, sinó amb obres poderoses, amb dons de l’Esperit Sant, i amb molta convicció.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 22,15-21)

En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora, i li enviaren alguns dels seus i dels partidaris d’Herodes a dir-li: «Mestre, sabem que dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els homes. Digueu-nos, doncs, què en penseu, d’això?: És lícit o no, de pagar tribut al Cèsar?» Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia, els respongué: «Hipòcrites, per què proveu de comprometre’m? Ensenyeu-me la moneda del tribut.» Ells li ensenyaren una moneda romana, i Jesús els preguntà: «De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?» Li diuen: «Del Cèsar.» Jesús els respon: «Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu.»

Homilia:

Ja el sabíem aquest evangeli! Altra vegada el famós i complicat tema de Déu i el Cèsar. Com si no el sabéssim de memòria! Certament, un tema ben conegut, però no sé si sempre prou ben entès; no es tracta de conèixer sinó també d’entendre. Convé, doncs, repetir-lo les vegades que siguin... perquè, de tant en tant, surten nous cèsars i també surten nous déus.

D’entrada hem de dir: gràcies, senyors fariseus, per la pregunta. Tot i que és perillós fer preguntes a Jesús: ens pot sortir amb algun estirabot que no hi comptàvem... i la resposta, a lo millor, no ens agrada.

Sobretot els que manen no volen sentir mai certes coses. Només volen, això sí, que tothom els hi bufi les orelles. Però, alerta!, que avui n’hi ha per a tothom: no podem ser persones que se serveixen de la resposta de Jesús de manera superficial o, pitjor encara, interessada. Jesús ens diu avui, a tots nosaltres!, que hem de saber posar cada cosa al lloc que li toca, tot ben endreçat: al cèsar el què és propi del cèsar i a Déu el què es propi de Déu. Una frase que, sovint, han manipulat el poder polític, quan li ha convingut, i, ho hem de reconèixer, el poder religiós quan li ha convingut; no segons allò que ha dit Jesús, sinó segons el vent que bufa.

No amb mala voluntat, no! sinó amb la més bona voluntat del món, que encara és pitjor, Jesús dóna una resposta a la pregunta maliciosa. Comença per demanar una moneda, i a la moneda hi ha escrit això (ho dic tal com està escrit a la moneda, perquè de monedes d’aquestes encara n’hi ha pels museus, i les podem veure)... a la moneda del tribut hi diu, doncs: “Tiberius, Cesaer, Tibi Augusti” (alerta!). I al revers hi diu: “Pontifex maximus”. Que  traduït vol dir: “El diví Tiberi, Cèsar”. A partir d’aquí queda ben clara la resposta de Jesús quan diu que el cèsar no és Déu i que Déu no és el cèsar. Així resulta que la pregunta porta més cua, o més varí, del que en principi sembla; i la resposta pot ser més comprometedora, també, del què sembla. Li van fer aquesta pregunta per comprometre’l. Fixeu-vos bé que no li pregunten si cal pagar o no; li pregunten si és lícit pagar. Jesús hauria pogut donar per acabada la qüestió dient “Doneu al Cèsar allò que és del César” i prou... que és el que li han preguntat; però no!, va més enllà, i respon una cosa que no li havien preguntat: “I doneu a Déu el que és de Déu”.

La moneda porta la imatge de l’emperador, però la persona humana porta la imatge de Déu. Segons el llibre del Gènesi: “els creà a imatge seva”. Que vigili el Cèsar, el cèsar que sigui, d’atribuir-se allò que no li pertoca!. “No tindries cap autoritat sobre mi si no te l’haguessin donada de més amunt” li dirà Jesús a Pilat.

La societat d’avui ha domesticat, en bona part, la fe cristiana. L’ha reduïda a l’esfera personal, íntima, expulsant-la de qualsevol esfera social. Llavors ja no és la fe la que transforma la societat, sinó que és la societat la que transforma la fe, o l’acomboia segons els seus interessos, que certament mai són interessos espirituals. Llavors l’home ja no escolta què diu Déu, sinó que fa servir la fe quan li convé o pel què li convé!.

“A Déu allò que és de Déu” i això és bàsic!. Aquí hi ha el desllorigador de tot: si donem a Déu allò que és de Déu, només si donem a Déu allò que és de Déu!, també donarem, que no pateixi, al Cèsar allò que és del Cèsar.