Homilia del diumenge 28 de durant l’any

 I, no envà, abans de participar del banquet diem “Senyor, no sóc digne...”. El Senyor dirà només una paraula i ens asseurem a taula perquè Ell ens n’ha fet dignes!

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 25,6-9)

En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis, de plats gustosos i suculents, de vins rancis clarificats. Farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions; engolirà per sempre la mort.
El Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes i esborrarà l’oprobi del seu poble arreu de la terra. Ha parlat el Senyor. Aquell dia diran: Aquí teniu el nostre Déu, de qui esperàvem que ens salvaria: alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat, perquè amb tota certesa la mà del Senyor reposarà sobre aquesta muntanya.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 4,12-14.19-20)

Germans, sé viure enmig de privacions, i sé viure igualment en l’abundància. Estic avesat a tot: a menjar bé i a passar fam, a tenir de tot i a trobar-me mancat d’allò que necessito. Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dóna forces. Però heu fet molt bé d’ajudar-me, ara que vivia en l’estretor. El meu Déu satisfarà les vostres necessitats d’acord amb l’esplendidesa de la seva glòria en Jesucrist. A Déu, Pare nostre, sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 22,1-14)

En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Passa amb el Regne del cel com amb un rei que celebrava el casament del seu fill: envià els seus homes a avisar els convidats, però no hi volien anar. Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats: Ja tinc preparat el banquet, he fet matar els vedells i l’aviram. Tot és a punt: veniu a la festa. Però ells no en feren cas: l’un se n’anà al seu camp, l’altre als seus negocis, i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren. El rei, en veure això, s’indignà, i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Mentrestant, digué als seus homes: El banquet de casament és a punt, però els convidats no se’l mereixen. Per tant, aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu. Ells hi anaren, i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents. I la sala del banquet s’omplí de convidats.
»[Quan el rei entrà a veure els convidats, s’adonà que un home dels que eren allí no duia el vestit de festa, i li digué: Company, com és que has entrat sense vestit de festa? Ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: Lligueu-lo de peus i mans i traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Els cridats són molts, però no tants els elegits.»]

Homilia:

Aquesta paràbola d’avui complementa les altres que hem anat escoltant els diumenges abans sobre els vinyaters, ho recordareu. Aquesta paràbola d’avui l’entendrem millor si la situem en el moment concret en el qual va ser dita, i també en el lloc on va ser dita: quan Jesús es troba ja a una setmana, només, de la seva mort i és a la ciutat de Jerusalem.

La paràbola és una narració que trobem molt bonica; totes les paràboles són molt boniques, però no van ser dites per a que fossin boniques; són quelcom més que una narració simplement bonica, són quelcom que ens hauria de fer trontollar una mica; són una al·legoria, però són més que una al·legoria; són una veritat com un cop de puny segons la situació i el temps de Jesús... i el nostre! El rei teòric és algú concret. El casament del fill és també molt concret. I els convidats tenen noms i cognoms.

Déu és el rei que celebra les noces del seu Fill amb la humanitat. Què bonic comparar l’arribada del Fill de Déu al món amb un banquet, amb una festa. Els sacerdots i els notables de Jerusalem, els convidats, que refusen la invitació són molt concrets. Aquells a qui maltracten són els profetes. Déu, llavors, ofereix la possibilitat d’entrar al banquet a tothom amb la condició de portar el vestit adequat, o sigui de viure segons l’Evangeli que Jesús predica.

L’evangeli presenta, per tant, dues parts ben diferenciades. D’una part, la invitació al banquet i el refús del convidats; de l’altra banda, les condicions necessàries per poder participar a la festa. La intenció de l’evangelista és ben clara i l’endevina tothom. Parla del rebuig del poble escollit, el poble d’Israel, però el Senyor segueix entossudit en omplir la taula de gent, dels seus amics; ara seran uns altres.

La paràbola podria acabar ben bé aquí, amb aquesta expressió: “I la sala del banquet s’omplí de convidats” (colorin colorado...). Però sant Mateu té un interès especial en fer-hi entrar aquell convidat especial. “Company, com és que has entrat sense vestit de festa?”; i ell no respon, que és una manera de respondre. La lliçó és que ningú es pot burlar de l’amor de Déu ni pot abusar de l’amor de Déu.

L’amo l’anomena “company”, és un convidat, però a la pregunta no hi ha una resposta (“Ell va callar”). A l’hora de la veritat, el pecat no té mai una resposta vàlida, no té arguments, no es pot justificar.

Pel què sembla, la paràbola del banquet de noces va ser molt popular. La trobem també en sant Lluc, i la trobem també en l’evangeli apòcrif de Tomàs. Déu ha preparat un banquet pels seus fills, els vol veure a tots a taula; i quan els fills naturals, Israel, no en fan cas, convidarà els fills adoptius, els pagans. La sala s’ha d’omplir de convidats, el banquet està a punt. Aquesta va ser una de les imatges més estimades de Jesús i també de les primeres comunitats cristianes; s’entén molt bé perquè provenien del paganisme. I aquesta és la realitat nostra de cada festa: quant tots nosaltres, convidats a la seva taula, participem d’un banquet. Però no ens oblidem mai que en l’alegria de sentir-nos convidats i cal afegir el compromís de ser-ne dignes. I, no envà, abans de participar del banquet diem “Senyor, no sóc digne...”. El Senyor dirà només una paraula i ens asseurem a taula perquè Ell ens n’ha fet dignes!.