Homilia del diumenge 25 de durant l’any

 Déu no actua amb els mateixos criteris de justícia o d’igualtat que actuem nosaltres. Déu ens ha promès un premi: la vida eterna.

 Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 55,6-9)

Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar; invoqueu-lo, ara que és a prop. Que els injustos abandonin els seus camins, i els homes malèfics, els seus propòsits; que es converteixin al Senyor i s’apiadarà d’ells, que tornin al nostre Déu, tan generós a perdonar. Perquè els meus pensaments no són els vostres, i els vostres camins no són els meus, diu l’oracle del Senyor. Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 1,20c-24,27a)

Germans, tant si surto amb vida d’aquesta presó com si he de morir, sé que Crist serà glorificat en el meu cos. Perquè per a mi, viure és Crist, i morir em seria un guany. Però quan penso que mentre continua la meva vida puc fer un treball profitós, no sé pas què escollir; em trobo pres per aquesta alternativa: d’una banda, el meu desig és morir ja per estar amb Crist, cosa incomparablement millor; però d’altra banda, pensant en vosaltres, veig més necessari que continuï la meva vida corporal.
Ara, a vosaltres, us demano solament això: que porteu una vida digna de l’evangeli del Crist.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 20,1-16a)

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que sortí de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya: va fer tractes per un jornal, i els envià a la seva tasca. Sortí altra vegada a mig matí, en trobà d’altres a la plaça sense feina i els digué: Aneu també vosaltres a la meva vinya; us pagaré el que sigui just. I ells hi van anar. Pels volts de migdia i a mitja tarda, tornà a sortir i va fer el mateix. Una hora abans de pondre’s el sol encara en trobà d’altres i els digué: Què feu aquí tot el dia desvagats? Ells li contesten: És que ningú no ens ha llogat! Els diu: Aneu també vosaltres a la meva vinya. Al capvespre, l’amo de la vinya digué a l’encarregat: Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels qui han vingut més tard i acaba pels primers. Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven, i cobraren el jornal sencer. Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més, però van cobrar el mateix jornal. En veure això, rondinaven i deien al propietari: Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar tot el pes de la jornada i la calor. Ell va respondre a un d’aquests: Company, quin mal t’he fet? No havíem fet tractes per un jornal? Doncs pren el que et toca i vés-te’n. A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu. Que no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè jo sóc generós?
»Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.»

Homilia:

Una paràbola ben centrada al temps de setembre que és el temps de veremar. Però, per altra part, una mica allunyada en el temps en la manera de llogar veremadors. Però no tant lluny com ens pensem. Permeteu-me, si us plau, un petit parèntesi: jo encara he vist aquell amo que, de bon matí quan jo anava a fer d’escolà a ajudar a la primera missa, anava als porxos de la plaça a buscar veremadors per la seva vinya. Però, de totes maneres, és una paràbola xocant, sorprenent, desconcertant segons com; en la qual queda ben clar, i aquesta deu ser la lliçó: els camins i els pensaments de Déu no són els nostres pensaments ni els nostres camins (i hem de dir: gràcies a Déu!).

No oblidem els destinataris de l’evangeli de Mateu, llavors ho entendrem tot. És una comunitat que prové del paganisme (“d’última hora”) enfrontada amb el mon jueu (“els de primera hora”). I així s’explica tot, sobretot aquell “Els primers seran darrers i els darrers, primers”. O sigui: els treballadors de la darrera hora, els pagans, tindran el mateix sou que els de la primera hora, els jueus. I aquí coincidirà aquesta paràbola, tindrà un paral·lelisme, amb la paràbola del Fill Pròdig o amb aquella escena tan bonica de Jonàs quan es queixa a Déu perquè perdona la ciutat pagana de Nínive. És que Déu per pagar no te calderilla, no té xavalla, perquè “sóc generós”.

I com si s’hagués de disculpar que hagi de demanar perdó per ser generós, la paràbola, que sens dubte reflecteix una situació real en la vida del camp, en la vida de Jesús, i en la vida de l’Església, té com a objectiu, desautoritzar els procuradors d’aquell temps, d’ara, d’allà i d’aquí; aquells que voldrien que Déu fos com ells (i n’hi ha, eh!). Tant que ens agrada allò de tots iguals!, però quan Déu iguala... diem que és injust. No perquè nosaltres en sortim perjudicats, no (se’ns dóna el jornal sencer!) sinó perquè l’altre cobra igual que jo.

Un Déu generós no m’agrada; generós amb mi sí!, amb els altres... parlem-ne. No és fàcil creure en un Déu generós, no perquè no creguem en la generositat, perquè som gasius, perquè no som generosos, sinó hi creuríem. A més d’un el pot escandalitzar que Déu sigui bo amb tothom, tant si s’ho mereix com si no s’ho mereix, tant si és creient com si és ateu, tant si l’invoca quan resa com si renega. Però Déu és així, i creieu-me, el millor és deixar que Déu sigui Déu, sense impedir-ho amb les nostres idees, amb els nostres esquemes, amb els nostres programes...

La imatge que alguns cristians es fan de Déu és un còctel, elaborat amb diversos elements. Hi ha una mica de barreja del Déu de l’Evangeli, una mica de barreja del Déu justicier de l’Antic Testament; hi ha el déu dels nostres prejudicis, dels nostres interessos, de les nostres preferències o dels nostres fantasmes. Llavors la bondat de Déu queda molt barrejada.

Què ens vol dir Jesús amb aquesta paràbola? Perquè ens vol dir alguna cosa!. Que Déu no actua amb els mateixos criteris de justícia o d’igualtat que actuem nosaltres. I qui ho fa millor, Déu o nosaltres?. O bé “tens enveja perquè jo sóc generós?”. Una enveja, això sí, juguem net, o ho intentem, o ens ho pensem, una enveja disfressada de justícia, però enveja.

Ja ho sé que vivim en un món individualista, que ens empeny a l’egoisme, a la desconfiança, a la llei del més fort; però també sé que nosaltres hem estat llogats a “primera hora” i que això no és un privilegi que ens ho permeti tot. Déu ens ha promès un premi: la vida eterna. I dues vides eternes no són possibles.

Nosaltres hem estat cridats a “primera hora”. Que ens sap greu? Que ens dol? Que no és una sort?. Treballem perquè estimem l’amo o, senzillament, esperant a cobrar i prou?. Si és així entenc que no entenguem la generositat de Déu. Hem de tornar a llegir l’Evangeli les vegades que sigui