Homilia de la missa de l’aparició

La paciència de Déu no l’esgotarem mai!

Mn. C. Saiz. Festivitat de sant Bernat Calbó.

Homilia:

Bé, germanes i germans, com hem dit al començament de la celebració centrant-la avui en la memòria de sant Bernat. Nasqué prop de Reus, estudià lleis a Lleida, perquè no era el primogènit de la família i el segon podia anar a ser religiós i tampoc no li feia gens de gràcia ser religiós o entrar en un convent... però cap allà els 32 anys, després d’una malaltia que el devia sotragar, doncs, va fer un pas d’entrar al monestir de Santes Creus, i allí fou abat; després va ser anomenat bisbe de Vic i desplegà un gran zel apostòlic i va ser un predicador notable; i morí el 26 d’octubre de 1243. No li va ser fàcil perquè quan va voler entrar al Cister va ser amb l’oposició de la seva família. A vegades passa: jo tinc una vocació i la família hi veu... potser es pensa que veu una mica més enllà d’aquella, diríem, bona dèria i s’intenta girar-la. Aquesta crisi que passà amb la malaltia deuria posar les coses al seu lloc. Contradiccions que un té, preguntes que ens fem tots sobre el fet religiós o sobre Déu. Com és que Déu permet... (encara sort que hem suavitzat aquesta paraula) o vol, si no et portes diríem humanament bé... ets pecador i sofreixes el que sofreixes.

¿Pot ser que aquest Déu, que està per damunt de tot, permeti que una tirania, com en el cas d’aquella autoritat romana, barrejar la sang dels vedells que s’oferien al Temple amb la mort de jueus com si fossin uns animals més? ¿No podia haver capgirat Déu la ment d’aquella persona, d’aquell tirà, o d’aquella autoritat? I després l’altre esdeveniment, aquell en diríem imprevisible, allò que no hi comptes: un terratrèmol va fer caure la torre de Siloè i va esclafar aquells 18. Hi havia aquella, diríem, connexió de pensament de dir: mal és conseqüència del pecat. Recordeu, per exemple, el fet de la guarició del cec de naixement, capítol 9 de l’evangeli de sant Joan: “Qui és el qui ha pecat, ell o els seus pares per a que naixés cec?”. I Jesús va haver de dir ni els seus pares ni ell; una circumstància física, biològica... que ha produït que aquella persona vingués al món sense poder veure, etc.

Tot el que succeeix, germans i germanes, pot ser portador d’un missatge; és un signe si sabem fer la lectura des de la fe. Malaltia, fracàs, èxit, amistats, responsabilitat, un accident, un fill que et porta o t’omple d’alegria, o un fill o filla que et provoca tot una sèrie de preocupacions i malestar dintre de la família. Què vol dir-te Déu a través de tots aquests esdeveniments? Des de la fe intentes fer una lectura d’aquest esdeveniment. Podem equivocar-nos, està clar que sí, en la interpretació; també es van equivocar els nostres avant-passats i encara s’estan equivocant alguns quan es diu això ¿què he fet jo de mal per a que Déu no m’atengui o vingui sobre la meva família aquesta desgràcia? En temps de Jesús una desgràcia era interpretada com un càstig.

I Jesús dóna una altra volta, una altra interpretació: són una invitació a la conversió. També podríeu haver estat vosaltres barrejats amb aquella sang o també sobre vosaltres se us hagués pogut ensorrar la torre o un edifici i també ser morts allà. Dóna una altra interpretació: que us creieu que aquells eren més dolents que vosaltres? No! Eren persones humanes que feien un camí, i en aquest camí van trobar aquest esdeveniment dolorós, uns per voluntat de l’home i els altres per un fet fortuït.

I Jesús completa aquesta invitació a la conversió amb la paràbola de la figuera estèril. I com lliga una cosa amb l’altra? I tant! Perquè en aquest món no hi som solament per ocupar un lloc, sinó per ocupar un lloc i en aquest lloc estendre totes les teves possibilitats del teu servei a la humanitat. Aquell que tens al teu costat, aquell que fa camí amb tu, aquell que tens més amunt el teu veí o aquell que tens a sota del teu pis... Que els tens molt a prop, que són els teus pròxims. No hi estem per fer bonic, que maca que és aquesta figuera, quin fullam, ens hi podem anar a aixoplugar, a buscar l’ombra a l’estiu, o podem, estar clar, menjar unes bones figues de la figuera. Doncs no, estèril? Nosaltres reaccionaríem com interpreta aquí la paràbola: Arrenca-la! Ràpid! Que hi fa aquí? No perdem més el lloc, plantem-hi una altra cosa. Deixa, espera, sigues pacient... Germanes i germans què ens vol dir Jesús amb això? Que la paciència de Déu no l’esgotarem mai!

Podem il·lusionar-nos, podem desil·lusionar-nos, podem ser exigents (com és que Déu no m’atén, com és que Déu no m’escolta). Escolta, truca, demana, posa’t al servei... “No es faci la meva voluntat sinó la vostra, Senyor”. Acabem, doncs, germanes i germans, amb aquesta reflexió i amb aquesta pregària: Senyor, doneu-nos un cor sempre disposat a una conversió de cara a tu Senyor i de cara als altres. Amen.

Lectures i homilia del diumenge 29 de durant l’any

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 45,1.4-6)

El Senyor pren Cir, el seu ungit, per la mà dreta, i el condueix per sotmetre-li les nacions i deixar desarmats els reis, per obrir-li les ciutats, perquè no trobi tancades les portes. El Senyor li diu: «Per amor de Jacob, el meu servent, d’Israel, el meu elegit, et crido pel teu nom, et dono un títol honrós, tot i que no em coneixes. »Jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre. Fora de mi no hi ha cap Déu. Sense que em coneguessis t’he fet prendre les armes perquè sàpiguen de llevant fins a ponent que no hi ha ningú fora de mi. Jo sóc el Senyor. No n’hi ha d’altre.»

Primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 1,1-5b)

Pau, Silvà i Timoteu, a la comunitat de Tessalònica, reunida per Déu Pare i per Jesucrist, el Senyor. Us desitgem la gràcia i la pau. Sempre donem gràcies a Déu per tots vosaltres i us recordem en les nostres pregàries. No deixem mai de recordar davant Déu, Pare nostre, com la vostra fe treballa per propagar-se, la vostra caritat no es cansa de fer el bé, i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats. Germans, estimats de Déu: sabem de cert que ell us ha elegit, perquè quan us anunciàvem l’evangeli, no predicàvem només de paraula, sinó amb obres poderoses, amb dons de l’Esperit Sant, i amb molta convicció.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 22,15-21)

En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora, i li enviaren alguns dels seus i dels partidaris d’Herodes a dir-li: «Mestre, sabem que dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els homes. Digueu-nos, doncs, què en penseu, d’això?: És lícit o no, de pagar tribut al Cèsar?» Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia, els respongué: «Hipòcrites, per què proveu de comprometre’m? Ensenyeu-me la moneda del tribut.» Ells li ensenyaren una moneda romana, i Jesús els preguntà: «De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?» Li diuen: «Del Cèsar.» Jesús els respon: «Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu.»

Homilia:

¿Qui no ha sentit mai, més d’una vegada, citar aquesta frase que acabem de sentir de l’evangeli: “Retorneu al cèsar allò que és del cèsar, a Déu allò que és de Déu”? I s’ha fet servir per a tot! I quan una cosa serveix per a tot acaba que no serveix per al que ha de servir. Vull dir que entenc que s’empri en un sentit correcte o incorrecte allò que va dir Jesús.

No és només qüestió d’establir simplement una separació de poders, el civil i el religiós. Una afirmació que avui sembla òbvia en la mentalitat d’una societat laica. És quelcom més que això. Jesús no pensa en dos mons sense connexió, el de Déu i els dels homes; ni tampoc justifica el poder del cèsar, que en aquell temps era tingut per déu.

Quina és, doncs, la intenció de Jesús? És la d’una paraula profètica, una paraula provocadora, que no pretén escapar d’un embolic o d’una pregunta tendenciosa. O Déu o el cèsar? Una falsa disputa. Caldria dir: ni Déu és el cèsar, ni el cèsar és Déu.

Jesús no va ser mai dualista; sempre es resistí a dividir la humanitat en bons i dolents, homes i dones, jueus i pagans. Ell admirà la fe d’un centurió romà, o la fe d’una dona sirofenícia, s’acostà sense prejudicis a una dona samaritana.

Des de sempre hi ha hagut tensió entre l’exercici del poder polític i del fidel creient. A la primera lectura hem vist que Cir, l’emperador, se li diu que primer és déu. Jesús sempre distingeix el nivell religiós del nivell polític, entre allò que és humà i allò que és de Déu.

Jesús ens presenta la seva missió i el seu projecte: el regne de Déu. Viure segons els criteris del regne de Déu el porta a entrar en conflicte amb els que busquen imposar el seu criteri, la seva llei, la seva norma... En canvi Jesús no imposa, no vol sotmetre ningú; Ell vol deixebles, no súbdits.

A l’evangeli hem vist com dos grups que són adversaris, enemics, tenen criteris contradictoris. El seu objectiu és ben clar, no volen saber la veritat quan pregunten, tot i que  li diuen a Jesús una veritat que ni ells mateixos es creuen: “Ensenyeu-nos de debò els camins de Déu”.

Però la mateixa moneda del tribut ho diu tot. El poder del cèsar queda ben clar a la cara de la moneda. El cèsar necessita diners per mostrar el seu poder, per realitzar les seves campanyes militars o bé per fer les seves obres magnífiques. Però una moneda no és Déu! Però tampoc és antidéu, perquè la societat no es construeix destruint la societat política. La moneda té el seu valor; i a vegades la podem donar per ajudar els pobres, per alleugerir un dolor...

Allò que ens interessa no és només si donem al cèsar allò que exigeix, que ho hem de fer sinó hi ha multa, sinó si donem a Déu allò que a Déu li correspon. Aquí hi ha el joc! Si ens ho mirem així encara avui la pregunta es pot fer igual: Donem a Déu allò que és de Déu?

Jesús, després de la seva resposta, hauria pogut donar per acabada la qüestió, només li preguntaven la seva opinió sobre un tribut, però ell vol portar als seus interlocutors a donar un pas més; com si digués: no us preocupeu només per l’aspecte polític de la vida, que hi ha de ser; poseu en joc el sentit més profund de la vida; doneu a Déu allò que és de Déu.

Tots som prou grans, tots som prou intel·ligents per saber què cal donar al cèsar i què cal donar a Déu. No cal que m’ho preguntis. La resposta la sabem tots. El que cal és donar una resposta coherent a allò que creiem.

Lectures i homilia del diumenge 28 de durant l’any

Veiem quina és la intenció de la paràbola: allò que ens justifica davant Déu no és d’on procedim, qui som, ni l’estat social, ni raça, sinó ser cridats i acollits per Déu.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 25,6-9)

En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis, de plats gustosos i suculents, de vins rancis clarificats. Farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions; engolirà per sempre la mort. El Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes i esborrarà l’oprobi del seu poble arreu de la terra. Ha parlat el Senyor. Aquell dia diran: Aquí teniu el nostre Déu, de qui esperàvem que ens salvaria: alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat, perquè amb tota certesa la mà del Senyor reposarà sobre aquesta muntanya.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 4,12-14.19-20)

Germans, sé viure enmig de privacions, i sé viure igualment en l’abundància. Estic avesat a tot: a menjar bé i a passar fam, a tenir de tot i a trobar-me mancat d’allò que necessito. Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dóna forces. Però heu fet molt bé d’ajudar-me, ara que vivia en l’estretor. El meu Déu satisfarà les vostres necessitats d’acord amb l’esplendidesa de la seva glòria en Jesucrist. A Déu, Pare nostre, sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 22,1-14)

En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Passa amb el Regne del cel com amb un rei que celebrava el casament del seu fill: envià els seus homes a avisar els convidats, però no hi volien anar. Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats: Ja tinc preparat el banquet, he fet matar els vedells i l’aviram. Tot és a punt: veniu a la festa. Però ells no en feren cas: l’un se n’anà al seu camp, l’altre als seus negocis, i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren. El rei, en veure això, s’indignà, i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Mentrestant, digué als seus homes: El banquet de casament és a punt, però els convidats no se’l mereixen. Per tant, aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu. Ells hi anaren, i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents. I la sala del banquet s’omplí de convidats. »[Quan el rei entrà a veure els convidats, s’adonà que un home dels que eren allí no duia el vestit de festa, i li digué: Company, com és que has entrat sense vestit de festa? Ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: Lligueu-lo de peus i mans i traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Els cridats són molts, però no tants els elegits.»]

Homilia:

A vegades, després d’escoltar certs fragments de l’Evangeli, penses: no cal fer-ne cap comentari! Com el d’avui, és claríssim! O no? La història de la salvació comporta, a vegades, per un cantó una història de perdició.

Als cristians de la comunitat de Mateu, la lectura de la paràbola d’avui els recordava com s’havia acomplert això en Jesús de Natzaret. Aquesta paràbola va ser molt popular entre els primers cristians.

Jesús era molt realista. Ell sabia que la invitació podia ser rebutjada i no s’estalvia d’invitar. Uns no hi volen anar, d’altres no en fan ni cas, d’altres responen de manera hostil i violenta. Els dirigents d’Israel estan molt segurs de les seves creences i de la perfecció de les seves pràctiques religioses. Déu, per tant, ha d’estar content; més encara, els ha d’estar agraït. Prevalen els seus interessos personals per damunt dels interessos de Déu. No entenen el Déu de l’amor gratuït. Si complim els manaments, Déu ha d’estar satisfet, Déu ens ha d’elogiar.

I Déu, el pare de la paraula, ha de canviar d’estratègia, ja que el banquet està preparat. Aleshores s’adreçarà als pobres i als desgraciats... És que Déu té cada cosa! Anirà a la sortida dels camins. Certament els camins de Déu avancen per tortuositats inesperades, sorprenents, fins i tot a vegades escandaloses. La crida de Déu és gratuïta: que vinguin tots, bons i dolents. Demana, això sí, el vestit de festa; demana la fe, potser una fe molt incipient. Veiem quina és la intenció de la paràbola: allò que ens justifica davant Déu no és d’on procedim, qui som, ni l’estat social, ni raça, sinó ser cridats i acollits per Déu.

Vés per on! A la primera intenció, els que semblen més propers resulta que són els que són més lluny. No es mereixien la invitació. I les portes s’obren per a tothom. Ja ho havia dit el profeta: “Prepararà un banquet per a tots els pobles i tots hi seran convidats”. Una oportunitat única: el Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes. És el banquet de l’amor de Déu. Però els primers convidats no se’l mereixien. Ara som nosaltres els convidats!

Havia de portar a tots els pobles aquest amor de Déu. I Déu ha canviat d’estratègia ja que el banquet és a punt. Davant del rebuig i de l’excusa de mal pagador s’obrirà a tots aquells que, sense ni saber-ho, ni pensar-ho, són els nous elegits. Déu havia promès una aliança... i Déu compleix allò que ha promès.

Quantes vegades el projecte de Déu avança per camins inesperats, tortuosos, imprevistos, sorprenents. Com cada celebració de l’Eucaristia, les portes del banquet s’han obert avui per a tots nosaltres. Agraïm la generositat, la immerescuda generositat d’aquesta invitació; i celebrem... vestits, això sí, en senyal de festa.

Lectures i homilia del diumenge 27 de durant l’any

La qüestió del rebuig de Déu és una qüestió totalment actual que ens interroga sempre a tots nosaltres. 

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 5,1-7)

Dedico aquest cant al meu estimat, cant de l’enamorat a la seva vinya. El meu estimat tenia una vinya al turó de Ben-Samen. La cavà, la netejà de pedres, hi plantà els millors ceps, construí al mig una torre de guàrdia i hi va fer un cup tallat a la roca. Esperava que li donaria bon raïm, però li donava raïms agres. I ara, si us plau, habitants de Jerusalem i homes de Judà, feu de jutges entre jo i la meva vinya. Què podia fer per ella que no ho hagi fet? Per què em dóna raïms agres quan jo n’esperava bon raïm? Doncs ara us diré què penso fer a la meva vinya: li trauré la tanca, i que els ramats la brostegin, enderrocaré el seu clos, i que el bestiar la trepitgi. La deixaré abandonada. No la podaran ni la cavaran, hi creixeran argelagues i cards, i manaré als núvols que no hi deixin caure la pluja. La vinya del Senyor de l’univers és el poble d’Israel, i els homes de Judà són els ceps que ell havia preferit. N’esperava justícia, però no hi veu sinó injustícies; n’esperava bondat, però hi sent el clam dels oprimits.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 4,6-9)

Germans, no us inquieteu per res. A cada ocasió acudiu a la pregària i a la súplica, i presenteu a Déu les vostres peticions amb acció de gràcies. Així la pau de Déu, que sobrepassa el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist. Finalment, germans, interesseu-vos per tot allò que és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d’elogi. Practiqueu allò que jo us he transmès i vosaltres heu rebut, que heu sentit o heu vist en mi, i el Déu de la pau serà amb vosaltres.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 21,33-43)

En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Escolteu una altra paràbola: Un propietari plantà una vinya, la voltà d’una tanca, hi cavà un cup, hi construí una torre de guàrdia, hi deixà uns vinyaters que la cultivessin, i se n’anà del país. Quan s’acostava el temps de la verema, envià els seus homes per recollir-ne els fruits, però aquells vinyaters els van agafar, i a un, li van pegar; a un altre, el van matar; a un altre el van treure a cops de pedra. Ell envià més homes que la primera vegada, però els tractaren igual. Finalment els envià el seu fill, pensant que, almenys el fill, el respectarien. Però ells, en veure’l, es digueren: Aquest és l’hereu: matem-lo i ens quedarem l’heretat. I l’agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. Quan torni l’amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?» Li responen: «Farà matar aquells mals homes i passarà la vinya a uns altres que li donin els fruits al temps de la verema.» Jesús els diu: «No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura: La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet i els nostres ulls se’n meravellen? Per això us dic que el regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar.»

Homilia:

Aquesta paràbola que acabem de sentir “dels vinyaters homicides” és, sens dubte, una de les paràboles més dures de Jesús, pronunciada arrel del comportament dels dirigents religiosos del seu poble; la seva actuació és sinistra i, a l’hora, és real. La història de la salvació és, per un altre cantó, la història de la perdició.

Als cristians de la comunitat de Mateu la lectura d’aquesta paràbola els recordava com s’havia acomplert en Jesús allò que havia dit: “L’agafaren, el tragueren fora de la vinya i el van matar”. Això els sonava a “Se l’endugueren fora de la ciutat de Jerusalem per crucificar-lo”.

Fins avui ens interpel·la a tots nosaltres: la qüestió del rebuig de Déu és una qüestió sempre actual! No és el mateix escoltar l’Evangeli cada diumenge que dur-lo a la pràctica. L’Evangeli ens mostra de nou la gran misericòrdia de Déu que sobrepassa tot el que podem entendre i imaginar.

L’Església és ara el nou poble de Déu. El poble que ha rebut la vinya per fer que doni fruït, que per això és una vinya. Aquest nou poble que som nosaltres és tractat perfectament a la pregària eucarística de reconciliació. Ja que continuem tractant-lo amb l’aliança del poble de Déu, Ell no es desdiu del seu amor per nosaltres; encara que allò que cull són “raïms agres”, i això massa vegades; i es repeteix cada any el Divendres Sant al cantar els improperis amb aquella pregunta: “Que més havia de fer per tu que no hagi fet, poble meu?”

La qüestió del rebuig de Déu és una qüestió totalment actual que ens interroga sempre a tots nosaltres. No és el mateix viure segons l’amor en que hem estat objecte, i que és la veritat, el respecte, l’ajut amable com ens ha dit sant Pau.

El regne de Déu és el poble que dóna fruït. Si nosaltres no responem a les esperances que hi ha posat Déu, que té dret a esperar fruït de nosaltres, Déu obrirà nous camins, buscarà un altre poble que doni fruït. El poble de Déu és el poble que dóna fruït; l’Església és la vinya del Senyor; i del cep d’una vinya, el que Déu té dret a esperar és que doni raïms.

Amor  amb amor es paga. Que la nostra resposta sigui avui la del salm d’aquest diumenge: “No ens apartarem mai de Vós, guardeu-nos Vós la vida per a que invoquem el vostre nom”.