Mn. A. Roquer
Lectura del
llibre d’Isaïes (Is 45,1.4-6)
|
El Senyor pren Cir, el seu ungit, per la mà
dreta, i el condueix per sotmetre-li les nacions i deixar desarmats els reis,
per obrir-li les ciutats, perquè no trobi tancades les portes.
El Senyor li diu: «Per amor de Jacob, el meu servent, d’Israel, el meu elegit, et crido pel teu nom, et dono un títol honrós, tot i que no em coneixes. »Jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre. Fora de mi no hi ha cap Déu. Sense que em coneguessis t’he fet prendre les armes perquè sàpiguen de llevant fins a ponent que no hi ha ningú fora de mi. Jo sóc el Senyor. No n’hi ha d’altre.» |
Primera
carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 1,1-5b)
|
Pau, Silvà i Timoteu, a la comunitat de
Tessalònica, reunida per Déu Pare i per Jesucrist, el Senyor. Us desitgem la
gràcia i la pau.
Sempre donem gràcies a Déu per tots vosaltres i us recordem en les nostres pregàries. No deixem mai de recordar davant Déu, Pare nostre, com la vostra fe treballa per propagar-se, la vostra caritat no es cansa de fer el bé, i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats. Germans, estimats de Déu: sabem de cert que ell us ha elegit, perquè quan us anunciàvem l’evangeli, no predicàvem només de paraula, sinó amb obres poderoses, amb dons de l’Esperit Sant, i amb molta convicció. |
Lectura de
l’evangeli segons sant Mateu (Mt 22,15-21)
|
En aquell temps, els fariseus planejaren la
manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora, i li enviaren
alguns dels seus i dels partidaris d’Herodes a dir-li: «Mestre, sabem que
dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense
miraments per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els
homes. Digueu-nos, doncs, què en penseu, d’això?: És lícit o no, de pagar
tribut al Cèsar?» Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia, els
respongué: «Hipòcrites, per què proveu de comprometre’m? Ensenyeu-me la
moneda del tribut.» Ells li ensenyaren una moneda romana, i Jesús els
preguntà: «De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?» Li diuen:
«Del Cèsar.» Jesús els respon: «Doncs, retorneu al Cèsar això que és del
Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu.»
|
Homilia:
¿Qui no ha
sentit mai, més d’una vegada, citar aquesta frase que acabem de sentir de l’evangeli: “Retorneu al
cèsar allò que és del cèsar, a Déu allò que és de Déu”? I s’ha fet servir per a
tot! I quan una cosa serveix per a tot acaba que no serveix per al que ha de servir.
Vull dir que entenc que s’empri en un sentit correcte o incorrecte allò que va
dir Jesús.
No és només qüestió
d’establir simplement una separació de poders, el civil i el religiós. Una
afirmació que avui sembla òbvia en la mentalitat d’una societat laica. És
quelcom més que això. Jesús no pensa en dos mons sense connexió, el de Déu i
els dels homes; ni tampoc justifica el poder del cèsar, que en aquell temps era
tingut per déu.
Quina és,
doncs, la intenció de Jesús? És la d’una paraula profètica, una paraula
provocadora, que no pretén escapar d’un embolic o d’una pregunta tendenciosa. O
Déu o el cèsar? Una falsa disputa. Caldria dir: ni Déu és el cèsar, ni el cèsar
és Déu.
Jesús no va
ser mai dualista; sempre es resistí a dividir la humanitat en bons i dolents,
homes i dones, jueus i pagans. Ell admirà la fe d’un centurió romà, o la fe
d’una dona sirofenícia, s’acostà sense prejudicis a una dona samaritana.
Des de
sempre hi ha hagut tensió entre l’exercici del poder polític i del fidel
creient. A la primera lectura hem vist que Cir, l’emperador, se li diu que
primer és déu. Jesús sempre distingeix el nivell religiós del nivell polític,
entre allò que és humà i allò que és de Déu.
Jesús ens
presenta la seva missió i el seu projecte: el regne de Déu. Viure segons els
criteris del regne de Déu el porta a entrar en conflicte amb els que busquen
imposar el seu criteri, la seva llei, la seva norma... En canvi Jesús no
imposa, no vol sotmetre ningú; Ell vol deixebles, no súbdits.
A l’evangeli
hem vist com dos grups que són adversaris, enemics, tenen criteris
contradictoris. El seu objectiu és ben clar, no volen saber la veritat quan
pregunten, tot i que li diuen a Jesús
una veritat que ni ells mateixos es creuen: “Ensenyeu-nos de debò els camins de
Déu”.
Però la
mateixa moneda del tribut ho diu tot. El poder del cèsar queda ben clar a la
cara de la moneda. El cèsar necessita diners per mostrar el seu poder, per
realitzar les seves campanyes militars o bé per fer les seves obres magnífiques.
Però una moneda no és Déu! Però tampoc és antidéu, perquè la societat no es
construeix destruint la societat política. La moneda té el seu valor; i a
vegades la podem donar per ajudar els pobres, per alleugerir un dolor...
Allò que ens
interessa no és només si donem al cèsar allò que exigeix, que ho hem de fer
sinó hi ha multa, sinó si donem a Déu allò que a Déu li correspon. Aquí hi ha
el joc! Si ens ho mirem així encara avui la pregunta es pot fer igual: Donem a
Déu allò que és de Déu?
Jesús, després
de la seva resposta, hauria pogut donar per acabada la qüestió, només li
preguntaven la seva opinió sobre un tribut, però ell vol portar als seus
interlocutors a donar un pas més; com si digués: no us preocupeu només per
l’aspecte polític de la vida, que hi ha de ser; poseu en joc el sentit més
profund de la vida; doneu a Déu allò que és de Déu.
Tots som
prou grans, tots som prou intel·ligents per saber què cal donar al cèsar i què
cal donar a Déu. No cal que m’ho preguntis. La resposta la sabem tots.
El que cal és donar una resposta coherent a allò que creiem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada