dissabte, 25 d’octubre del 2014

Homilia de la missa de l’aparició

La paciència de Déu no l’esgotarem mai!
Mn. C. Saiz. Festivitat de sant Bernat Calbó.
Homilia:
Bé, germanes i germans, com hem dit al començament de la celebració centrant-la avui en la memòria de sant Bernat. Nasqué prop de Reus, estudià lleis a Lleida, perquè no era el primogènit de la família i el segon podia anar a ser religiós i tampoc no li feia gens de gràcia ser religiós o entrar en un convent... però cap allà els 32 anys, després d’una malaltia que el devia sotragar, doncs, va fer un pas d’entrar al monestir de Santes Creus, i allí fou abat; després va ser anomenat bisbe de Vic i desplegà un gran zel apostòlic i va ser un predicador notable; i morí el 26 d’octubre de 1243. No li va ser fàcil perquè quan va voler entrar al Cister va ser amb l’oposició de la seva família. A vegades passa: jo tinc una vocació i la família hi veu... potser es pensa que veu una mica més enllà d’aquella, diríem, bona dèria i s’intenta girar-la. Aquesta crisi que passà amb la malaltia deuria posar les coses al seu lloc. Contradiccions que un té, preguntes que ens fem tots sobre el fet religiós o sobre Déu. Com és que Déu permet... (encara sort que hem suavitzat aquesta paraula) o vol, si no et portes diríem humanament bé... ets pecador i sofreixes el que sofreixes.

¿Pot ser que aquest Déu, que està per damunt de tot, permeti que una tirania, com en el cas d’aquella autoritat romana, barrejar la sang dels vedells que s’oferien al Temple amb la mort de jueus com si fossin uns animals més? ¿No podia haver capgirat Déu la ment d’aquella persona, d’aquell tirà, o d’aquella autoritat? I després l’altre esdeveniment, aquell en diríem imprevisible, allò que no hi comptes: un terratrèmol va fer caure la torre de Siloè i va esclafar aquells 18. Hi havia aquella, diríem, connexió de pensament de dir: mal és conseqüència del pecat. Recordeu, per exemple, el fet de la guarició del cec de naixement, capítol 9 de l’evangeli de sant Joan: “Qui és el qui ha pecat, ell o els seus pares per a que naixés cec?”. I Jesús va haver de dir ni els seus pares ni ell; una circumstància física, biològica... que ha produït que aquella persona vingués al món sense poder veure, etc.

Tot el que succeeix, germans i germanes, pot ser portador d’un missatge; és un signe si sabem fer la lectura des de la fe. Malaltia, fracàs, èxit, amistats, responsabilitat, un accident, un fill que et porta o t’omple d’alegria, o un fill o filla que et provoca tot una sèrie de preocupacions i malestar dintre de la família. Què vol dir-te Déu a través de tots aquests esdeveniments? Des de la fe intentes fer una lectura d’aquest esdeveniment. Podem equivocar-nos, està clar que sí, en la interpretació; també es van equivocar els nostres avant-passats i encara s’estan equivocant alguns quan es diu això ¿què he fet jo de mal per a que Déu no m’atengui o vingui sobre la meva família aquesta desgràcia? En temps de Jesús una desgràcia era interpretada com un càstig.

I Jesús dóna una altra volta, una altra interpretació: són una invitació a la conversió. També podríeu haver estat vosaltres barrejats amb aquella sang o també sobre vosaltres se us hagués pogut ensorrar la torre o un edifici i també ser morts allà. Dóna una altra interpretació: que us creieu que aquells eren més dolents que vosaltres? No! Eren persones humanes que feien un camí, i en aquest camí van trobar aquest esdeveniment dolorós, uns per voluntat de l’home i els altres per un fet fortuït.

I Jesús completa aquesta invitació a la conversió amb la paràbola de la figuera estèril. I com lliga una cosa amb l’altra? I tant! Perquè en aquest món no hi som solament per ocupar un lloc, sinó per ocupar un lloc i en aquest lloc estendre totes les teves possibilitats del teu servei a la humanitat. Aquell que tens al teu costat, aquell que fa camí amb tu, aquell que tens més amunt el teu veí o aquell que tens a sota del teu pis... Que els tens molt a prop, que són els teus pròxims. No hi estem per fer bonic, que maca que és aquesta figuera, quin fullam, ens hi podem anar a aixoplugar, a buscar l’ombra a l’estiu, o podem, estar clar, menjar unes bones figues de la figuera. Doncs no, estèril? Nosaltres reaccionaríem com interpreta aquí la paràbola: Arrenca-la! Ràpid! Que hi fa aquí? No perdem més el lloc, plantem-hi una altra cosa. Deixa, espera, sigues pacient... Germanes i germans què ens vol dir Jesús amb això? Que la paciència de Déu no l’esgotarem mai!


Podem il·lusionar-nos, podem desil·lusionar-nos, podem ser exigents (com és que Déu no m’atén, com és que Déu no m’escolta). Escolta, truca, demana, posa’t al servei... “No es faci la meva voluntat sinó la vostra, Senyor”. Acabem, doncs, germanes i germans, amb aquesta reflexió i amb aquesta pregària: Senyor, doneu-nos un cor sempre disposat a una conversió de cara a tu Senyor i de cara als altres. Amen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada