Homilia de la Festivitat de Tots els Sants

Aquella estranya felicitat que Jesús promet és una altra manera de ser feliços. I no és una utopia, és possible.

Mn. A. Roquer

Lectura de l’Apocalipsi de Sant Joan (Ap 7,2-4.9-14)

Jo, Joan, vaig veure un àngel que pujava de sol ixent i tenia la marca del Déu viu, i cridà amb totes les forces als quatre àngels que havien rebut el poder de fer mal a la terra i al mar: «No feu cap mal a la terra, ni al mar, ni als arbres, fins que haurem marcat al front els servents del nostre Déu.» Llavors vaig sentir el nombre dels qui havien estat marcats: eren cent quaranta-quatre mil de totes les tribus d’Israel. Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans, i cridaven amb totes les forces. «Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell.» I tots els àngels s’estaven drets al voltant del tron, dels ancians i dels quatre vivents, i es prosternaren davant el tron amb el front fins a terra, adorant Déu, i deien: «Amén. Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, poder i força al nostre Déu pels segles dels segles. Amén.» Llavors un dels ancians em va preguntar: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs.»

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 3,1-3)

Estimats, mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som. Per això el món no ens reconeix, com no l’ha reconegut a ell. Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. I tothom qui té aquesta esperança en ell es purifica, tal com Jesucrist és pur.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 5,1-12a)

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s’assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient: «Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.»

Homilia:

Avui, com tots sabeu, celebrem sant Halloween. Ai! No, perdó; celebren santa Castanyada. Ai! No, tampoc. És que no celebrem n’hi un sant avui, els celebrem tots! Els celebrem tots amb l’ambició humana, sempre, d’obtenir la felicitat. Aquest és l’objectiu de tota persona humana.

Però els sants no han tingut, justament, una vida fàcil. No han estat, humanament parlant, feliços. La lectura del llibre de l’Apocalipsi ens ho ha dit ben clar: “Aquests són els qui vénen de la gran tribulació”. Però malgrat això, s’han esforçat a dur a terme el projecte de Jesús, manifestat clarament en les Benaurances que acabem d’escoltar. Han superat els entrebancs i ara porten a la ma la palma dels vencedors.

Avui és la festa d’aquella multitud que “ningú (com diu l’Apocalipsi) no hauria pogut ni comptar”; “l’aplec festiu dels germans nostres” com direm en el prefaci. És la joia de la Jerusalem celestial i és, a l’hora, la nostra esperança. Celebrem la seva glòria i celebrem, també, que nosaltres esperem arribar a on ells són. “On ells han arribat tenim l’esperança també nosaltres d’arribar-hi”, direm a la pregària; manifestat clarament en Jesús, mort i ressuscitat.

Jesús no ho va dir mai que lligaríem els gossos amb llonganisses; i tampoc va dir allò de las mañanas mejores... que no són al cel.

Aquell que creu i practica les benaurances pot ser tingut avui per un fracassat, humanament parlant; però demà no! Practicar les benaurances és, doncs, invertir pesant en demà! I per això és benaurat demà; avui, no! Els sants són persones amb esperança.

Molts comentaristes de l’evangeli de les Benaurances diuen que són la carta magna del pensament de Jesús. Aquella estranya felicitat que Jesús promet a aquells que avui es troben en situació que el món considera difícil o absurda, aquella estranya felicitat que supera totes les limitacions humanes... és una altra manera de ser feliços. I no és una utopia, és possible. Bé, és possible si volem. El món infeliç el fabriquem en part nosaltres. La benaurança de que parla Jesús és la invasió en el nostre món de la follia de Déu.

L’home feliç pot ser l’home sense camisa. I en tenim un exemple ben clar; i no en el conte de L’home sense camisa, sinó en sant Francesc d’Assis: l’home més feliç i pobre del món; buit de tot i ple de Déu.

Les Benaurances de Jesús són la follia del nostre Déu en front de la follia d’un món que tot ho té mesurat, tot ho té calculat, a tot hi posa preu. Fins i tot la felicitat es compra amb diners. Al menys algú s’ho creu.

La Benaurança de Jesús és tirar-se amb paracaigudes, segurs que el paracaigudes s’obrirà, perquè Déu ens estima i Déu no falla. Aquesta filosofia de la vida només l’entenen els de cor senzill, els pobres d’esperit, els misericordiosos, els nets de cor; perquè la seva seguretat es recolza en Déu, no en nosaltres, no en les perspectives humanes.

Ells ho han cregut, ells ho han fet i ells són els sants.

Homilia del diumenge 30 de durant l’any

El pecat és superable, l’orgull no!

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira (Sir 35,12-14.16-18)

El Senyor fa justícia, no té miraments amb el prestigi dels homes, no es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres; escolta la pregària dels oprimits, no es fa sord al clam dels orfes ni al plany insistent de les viudes. El Senyor rep benèvolament els qui l’honoren, el clam d’aquests homes arriba al cel, el crit d’auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols, i ells no es consolen fins que arriba a terme, no desisteixen mentre l’Altíssim no intervingui per fer justícia a favor dels innocents. El Senyor no s’entretindrà, no tardarà a sortir a favor d’ells.

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 4,6-8.16-18)

Estimat, pel que fa a mi, la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l’altar. Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port. Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel. I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat. El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia, i no tan sols a mi, sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació.
Durant la meva primera defensa davant el tribunal no es presentà ningú a fer-me costat; tothom m’abandonà. Que Déu els ho perdoni. Però el Senyor m’assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli, i poguessin escoltar-lo tots els pagans. I Déu m’ha salvat de la gola del lleó. El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar i em guardarà per al seu Regne celestial. A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 18,9-14)

En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l’altre cobrador d’impostos. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: «Déu meu, us dono gràcies perquè no sóc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos.» Però el cobrador d’impostos, que s’havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador.» Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.»

Homilia:

La paràbola que acabem d’escoltar del fariseu i el publicà, com que és tan fàcil d’entendre, per això mateix resulta molt difícil de comentar. Cadascú ja n’ha tret les pròpies conclusions.

Les paràboles són narracions populars, per tant fàcils d’entendre, però que amaguen sempre una veritat com un cop de puny. Per tant, fàcils d’entendre però difícils de pair!

A la paràbola d’avui passa com quan nosaltres érem petits i veiem una pel·lícula de l’ “oeste” i preguntàvem Qui és el bo? Qui és el dolent? I aquesta paràbola capgira els papers! El bo, al menys oficialment, esdevé el dolent; i el dolent, el bo. Definitivament: l’Evangeli és el món cap per avall.

El primer que entra en escena és el fariseu i fa pregària, diríem contemplativa. Es contempla ell mateix; una mica es contempla com si es mirés al mirall però com la madrastra de la Blancaneus; i es contempla a ell i a les seves virtuts, que les té, certament. El fariseu no és hipòcrita, és mentider. És el perfecte observant de la Llei de Déu; avui diríem el practicant. No era com el publicà dedicat a cobrar els impostos odiosos sempre a càrrec de l’exercit d’ocupació, els romans. “Dejuno dos dies a la setmana; dono la desena part dels meus ingressos...”. Un home així, per què és dolent? Doncs, senzillament, perquè això no li dóna carta blanca per despreciar els altres.

També el publicà feia pregària contemplativa, però es mirava no al mirall, sinó que es mirava la consciència. Partia de la pròpia realitat i tenia mala consciència, i ho reconeixia: era pecador. I això fa que recorri a aquell a qui pot recórrer: “Déu meu apiadeu-vos de mi”. Des del pecat també es pot contemplar Déu.

La lliçó de la paràbola és ben clara. Des de la mirada de Déu s’han canviat els papers: aquest torna perdonat a casa seva i l’altre no. Advertiment pràctic per a aquells que van escoltar en aquell moment la paràbola; advertiment pràctic per a nosaltres que avui l’acabem d’escoltar. El pecat és superable, l’orgull no!

Advertiment avui per a tots nosaltres: No ens atribuïm com a pròpies les virtuts que tenim, que són un do gratuït de Déu; no barrem el pas a la misericòrdia de Déu. Un altre advertiment: les aparences poden ser enganyoses. I per un altre cantó: cap pecador no s’ha de contemplar mai com algú definitivament perdut; perquè, justament, en la misèria nostra és on actua la misericòrdia de Déu.

No ens ha de fer por ser pecadors, que Jesús ha vingut a treure el pecat del món, i ben car que li ha costat! Allò que en tot cas ens ha de fer por és no reconèixer que som pecadors. El pecat té remei; l’orgull no!

La tendència natural, ho hem de reconèixer, es creure’ns bons del tot. Tant que, quan ens hem de confessar passem un calvari, buscant pecats com aquell que busca una agulla en un parer. Tan fàcil que resulta veure els pecats dels altres (“No sóc com aquell publicà”).

El problema no és si som o no som pecadors, el problema és si ho reconeixem o no ho volem reconèixer

Un diumenge més sant Lluc ens ha posat un bon exemple de pregària. La pregària que avui se’ns posa com exemple a imitar no és altra que aquesta: Déu-me sigueu propici, que sóc un pecador. I així torna a casa perdonat.

Homilia de la missa de l’Aparició. Festivitat de Sant Bernat Calbó.

Això és el més extraordinari que pot fer un sant. No és qüestió de miracles, sinó de fer la voluntat del Pare.

Mn. Roquer

Homilia:

Avui, dia 25 d’octubre, celebrem la festa de sant Bernat Calbó. És molt escaient que ho fem aquí, al santuari de la Mare de Déu, per molts motius. És un fill de Reus, fou abat del monestir de Santa Maria de Santes Creus, bisbe de la catedral de Santa Maria de Vic. Un sant, doncs, plenament lligat a la devoció a la Mare de Déu.

Ens ha dit avui Jesús a l’Evangeli: “Quan veieu sortir un núvol a ponent dieu: plourà, i plou. I quan bufa vent del sud dieu: farà calor, i en fa”. I, que sant Lluc em perdoni, jo avui diria: Quan veieu un home sant, nascut a la vostra ciutat, penseu: si ell ha sigut sant, per què no ho podem ser nosaltres?.

Però això de ser sant, a vegades, ens pensem que és cosa d’uns quants, uns privilegiats, uns superdotats. No ho crec així. Si sant Bernat Calbó fou sant era pel que vivia, pel que feia, no per allò que havia nascut, ni pels dons que havia rebut. També s’ho pot ser sent un bon pare de família evidentment, una bona mare de família, un bon company, un bon amo, un bon treballador, un bon mestre, un bon alumne, un bon arquitecte o un bon manobre. La santedat no ve marcada pels miracles que es poden fer, sinó pel compliment responsable i amatent de la feina que s’ha de fer cada dia. Els sants no són una espècie rara, sinó els que han viscut amb convenciment i amb responsabilitat la seva fe de batejats. Sant Bernat no és sant perquè va ser abat o bisbe; sinó perquè va ser un bon abat i un bon bisbe; que no és pas cosa gens fàcil.

Tots portem dintre la llei del pecat i portem a l’hora la força de la fe. És qüestió de veure el que hem de fer... i fer-ho! I si ens pensem que no podem tenim en nosaltres la força de l’Esperit Sant i l’empenta del ressuscitat. Ben cert que per nosaltres sols no podem, però amb la força de la fe podem anar molt més enllà, molt més enllà del que nosaltres mateixos ens imaginem. Mirem fins on va arribar sant Pau, fins on va arribar sant Bernat Calbó. “Tot ho puc amb aquell que em dóna força” dirà sant Pau.

Que la festa d’aquest Sant, tan nostre, estimuli la nostra fe per vèncer el desànim, la desesperança, el dubte, el cansament. Diguem com Maria: “Sóc l’esclava del Senyor, que es facin en mi les teves paraules”. I amb això n’hi ha prou. Això és el més extraordinari que pot fer un sant. No és qüestió de miracles, sinó de fer la voluntat del Pare.

Homilia del diumenge 29 de durant l’any

La pregària és l’oxigen que dóna vida al creient, i ningú no viu sense respirar

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 17,8-13)

En aquells dies, els amalequites anaren a Rafidim per atacar el poble d’Israel. Moisès digué a Josuè: «Recluta homes de guerra i demà al matí surt a combatre contra els amalequites. Jo m’estaré dret dalt el turó amb la vara de Déu a la mà.» Josuè complí les ordres de Moisès i començà la batalla contra els amalequites. Moisès, Aaron i Hur pujaren dalt el turó. Mentre Moisès mantenia les mans alçades, guanyava Israel, però quan abaixava les mans per reposar, guanyaven els amalequites. A la fi les mans ja li pesaven massa per poder mantenir-les alçades. Llavors li acostaren una pedra, s’hi assegué, i Aaron i Hur, un a cada banda, li aguantaven les mans. Així pogué mantenir les mans immòbils fins a la posta del sol, i Josuè derrotà els amalequites i abaté els seus homes amb l’espasa.

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 3,14-4,2)

Estimat, persevera en la doctrina que has après i has acceptat amb tota confiança, recordant qui són els qui te l’han ensenyada; des de menut coneixes les sagrades Escriptures que tenen el poder de donar-te la saviesa que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist. Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i és útil per ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè l’home de Déu sigui madur, sempre a punt per a tota obra bona. Davant de Déu i de Jesucrist, que ha de judicar els vius i els morts, i pensant en la seva manifestació i en el seu Regne, t’adverteixo formalment que proclamis la paraula de l’evangeli: insisteix en tot moment, tant si és oportú com si no ho és, mira de convèncer la gent, reprèn, anima’ls, esperant amb tota paciència, com un mestre que sap ensenyar.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 18,1-8)

En aquell temps, Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança: «En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: “Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi.” El jutge durant molts dies no li’n feia cas, però a la fi pensà: “A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”.» I el Senyor digué: «Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. ¿I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?»

Homilia:

L’evangeli d’avui, com acabem d’escoltar, ens introdueix en un dels capítols de l’evangelista sant Lluc dedicats a la pregària. És important, doncs, avui parlar de què és la pregària, o de com hem de pregar. Sobretot, com diu l’evangeli, sense perdre mai la confiança. Una invitació a superar les nostres idees preconcebudes i donar pas a la confiança; a superar, doncs, la immaduresa de la desconfiança. Aprendre a tractar amb Déu en les penes i en les alegries, a les verdes i a les madures.

És tan fàcil tirar la gorra al foc quan tenim la impressió que Déu no ens escolta! El desencís és una de les pitjors temptacions a les que es pot sucumbir moltes vegades, quan ens pensem que Déu no en fa cas, que Déu no escolta.

Molt sovint preguem per a que es faci allò que nosaltres volem, sinó no pregaríem. I no sé si és correcte del tot, perquè jo tinc entès, si no vaig errat, que quan diem el Parenostre diem no la meva sinó la vostra voluntat.

No només s’ha de ser fidel fins el final, sinó que cal lluitar sempre contra la temptació de cansament, de desànim. No és qüestió d’actes esporàdics heroics, es tracta de ser fidels constantment i sempre; no només quan totes ens ponen. Com l’infant que faci el que faci sap que sempre hi ha l’esguard vigilant de la mare damunt seu; però aquest esguard no el priva d’alguna ensopegada: quan la mare el deixa corre al seu aire hi ha un perill de que es peli el genoll. La mare no l’estima?

La pregària va des d’aquell “Gràcies, Pare, perquè heu revelat als petits allò que heu amagat als savis i als entesos” fins aquell “Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat?” de la creu.

La pregària és l’oxigen que dóna vida al creient, i ningú no viu sense respirar. Fins i tot quan no en sap, respira. Per això el primer enemic de la pregària és la manca de fe o potser l’excés de fe en nosaltres mateixos. L’altre enemic és la falta d’esperança (Déu no m’escolta; per tant la meva pregària és inútil. Per què hem de seguir parlant a algú que no ens escolta?). Qui creu i espera continua esperant, continua pregant. Jesús ens posa l’exemple de la viuda que demana justícia i la seva perseverança guanya la partida. Aquesta confiança, aquesta esperança és fonamental, perquè justament es fonamenta en la fe sense la qual la pregària no té cap força.

No és allò de bonito, barato... y que se haga pronto. Això és molt comú, i sobretot avui: la immediatesa. No sabem esperar. I saber esperar és molt important. Jesús, a la creu, diu “Pare, per què m’heu abandonat?”; i per saber si l’ha abandonat cal esperar la matinada del Diumenge de Pasqua. Cal esperar!

L’evangeli d’avui acaba així: “El Fill de l’home trobarà fe a la terra?”. Seriosa pregunta davant de la nostra impaciència, dels nostres desànims, dels nostres pessimismes, de les nostres decepcions. La pregària no és una fórmula màgica; no és una màquina de xiclets: tiro la moneda i si no surt res, puntada de peu a la màquina. La pregària, primer és confiança; doncs mirem primer com estem en la temperatura de la confiança. Demanem en aquesta Eucaristia saber pregar sempre sense perdre mai l’esperança.

De moment la pregària és eficaç perquè és pregària i ens fa créixer en la fe i en la confiança. Només aquell que prega sempre sense desanimar-se mai té fe i té esperança a tota prova.