Santuari de Misericòrdia. Festivitat de l’Ascensió.

Peregrinació de la Creu de les Jornades
Mundials de la Joventut.

Dr. Jaume Pujol (Arquebisbe de Tarragona)

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 1,1-11)

En la primera part del meu llibre, Teòfil, he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins al dia que fou endut al cel, després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que ell havia elegit. Després de la passió, se’ls presentà viu, i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies se’ls aparegué, i els parlava del regne de Déu.
Estant reunit amb ells, els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué: «Espereu aquí la promesa del Pare que vau sentir dels meus llavis quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua; vosaltres, d’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant.» Els qui es trobaven reunits li preguntaven: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?» Ell els contestà: «No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare, però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.»
Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava, quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel.»

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 9,24-28.10,9-23)

Crist no ha entrat en aquell santuari, a imatge del veritable, fet per mà d’homes, sinó que ha entrat al cel mateix, i s’ha presentat davant Déu per nosaltres. El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva. Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades, altrament hauria hagut d’anar sofrint la seva passió des de la creació del món. De fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps, a oferir-se ell mateix una sola vegada com a víctima per abolir el pecat. Els homes morim una sola vegada, i després de la mort ve el judici. Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada, quan va prendre damunt seu els pecats de tots. Després tornarà a revelar-se, no ja per raó dels pecats, sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.
Germans, la sang de Jesús ens permet d’entrar confiadament al lloc santíssim. Ell n’ha inaugurat l’entrada, obrint-nos un camí nou i viu en el cortinatge d’accés, que és el seu propi cos. Tenim un gran sacerdot a la casa de Déu. Per tant, presentem-nos-hi amb tota la fe d’un cor que no enganya, ja que el nostre cos ha estat rentat amb l’aigua del baptisme, i els nostres cors, netejats de tota consciència de culpa. Mantinguem ferma l’esperança que ens dóna la fe que professem: Déu compleix fidelment les seves promeses.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (24,46-53)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia, i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis. Ara, jo us enviaré el do que el Pare ha promès, i vindrà sobre vosaltres; no us mogueu de la ciutat fins que haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt.» Després se’ls endugué fora, fins a prop de Bet-Hània, alçà les mans i els beneí. Mentre els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel; ells es prosternaren adorant-lo. Després, plens d’una alegria immensa, se’n tornaren a Jerusalem. I contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.

Homilia (Dr. Jaume Pujol, Arquebisbe de Tarragona):

Benvolgut mossèn Antoni Roquer, preveres, diaques, benvinguts tots que veniu per participar en aquesta eucaristia amb aquesta creu, que ens presideix també avui, de les Jornades Mundials de la Joventut. Com hem explicat abans d’iniciar l’eucaristia, aquesta creu és una creu que el sant pare Joan Pau II, l’any 1984, va regalar als joves de tot el món per a que la portessin a les Jornades Mundials de la Joventut. Aquesta creu penseu que ha viatjat per tot el món; ha estat als quatre continents; va estar, també, quan hi va haver la gran desgràcia de les Torres Bessones de Nova York: el Sant Pare la va portar allí per a que fos consol per a aquelles persones. I aquesta creu ara s’està passejant per Espanya i per Catalunya durant una temporada perquè acabarà l’any 2011 a Madrid, on hi haurà la Jornada Mundial de la Joventut. El Sant Pare la va regalar a Sidney, de Sidney va anar a Roma i cada any, a Roma, es celebra la Jornada Mundial de la Joventut; cada tres anys es celebra a llocs diferents: a Colònia, Denver, Paris, Santiago de Compostela..., l’última va ser a Sidney i  la propera serà a Madrid al 2011.

Aquesta creu, que com veieu és una creu molt gran... el Sant Pare la voler aquell any 1984  que era l’any de la Redempció; va convocar un any sant per la Redempció. Jo vaig tenir la sort, precisament, aquell dia de ser a Roma quan el Sant Pare la donava als joves de tot el món (està escrit a la creu). Per tant, aquesta creu es va portant per tot arreu. Aquí, a la nostra arxidiòcesi la vam demanar i durant cinc dies estarà per aquí. Ahir, us deia, vam estar a la presó de Tarragona, realment un lloc de dolor; vam sortir molt impressionats de veure la pietat amb que molts d’ells, d’aquests pobres que estan allí, doncs, besaven la creu, ploraven; després la vam portar a les carmelites descalces de Tarragona; a la tarda va anar a El Vendrell; i al vespre vam tenir una gran trobada a la catedral, també molt emocionant, plena de gent, de joves que van fer una gran festa d’adoració de la creu i de pregària.

Perquè realment la creu és... nosaltres no som masoquistes, no exalcem el dolor, ni abolim la vida, no conreem un instrument de mort. Honorem la creu de Crist perquè en ella va morir per nosaltres. Estem honrant l’amor de Déu. Jo pensava aquest matí, pensant en vosaltres, i en aquesta eucaristia: la misericòrdia de la nostra Mare també és la misericòrdia de la creu. Aquí estan juntes dos misericòrdies: l’amor del Pare, el gran amor de Déu, Déu és misericòrdia, Déu és amor, Déu ens ha donat el més preuat que té, el seu Fill per salvar-nos, no oblideu això; aquesta creu ens parla no d’una cosa que va passar fa 2000 anys en un poble o una ciutat important d’aquell imperi, Jerusalem, sinó que aquesta creu ens parla a cadascun de nosaltres. Jesús va morir per cada un de nosaltres. Igual que tenim una Mare de Misericòrdia que viu per cada un de nosaltres.

Déu avui, celebrant aquesta gran solemnitat...Al cap de l’any hi ha 7, 8, 10, n’hi ha moltes... cada diumenge és una gran festa per als cristians perquè celebrem la resurrecció de Crist, però després hi ha aquestes festes: la Pasqua, l’Ascensió, la Pentecosta, la Santíssima Trinitat, el Corpus Cristie, són grans festes; el Nadal lògicament; i les festes de la Mare de Déu, la festa de la Immaculada Concepció, de l’Assumpció de Maria al cel, i després festes particulars nostres com el 25 de setembre que estarem esperant sempre la festa de la Mare de Déu de Misericòrdia.

És bonic pensar que avui es puguin ajuntar aquestes dues coses. Aquesta creu, que encara que no tingui segles d’història com la nostra Mare de Misericòrdia, però ja ha fet molta història... Ja us deia al començar quants petons ha rebut aquesta creu, petons de persones de tot estil, de l’Àfrica, perquè ha estat als quatre continents, venia de Sidney, per tant d’Austràlia, ha estat moltes vegades per tota Amèrica, ha sigut una creu que ha creuat per tot arreu. Quants petons d’amor, quants petons de perdó, de demanar perdó al Senyor, perquè la creu ens fa sentir pecadors. Ell va morir pels nostres pecats, no pels pecats dels altres, n’hi ha molts de pecats en aquest món, per desgràcia masses, però també els nostres; també les nostres febleses, les nostres misèries, les nostres faltes de misericòrdia, les nostres... La creu ens porta a obrir el cor i sentir que Déu ens estima; i això ens ha de donar una gran pau, ens ha de donar un gran goig; Déu ens estima, ha mort per mi, Ell ha mort per mi i ens ha donat la vida. També nosaltres, aleshores, hem de donar la vida pels altres. I aquesta creu ha despertat moltes vocacions, moltes vocacions a una donació, a una donació que es pot fer a molts llocs; es pot fer, en primer lloc, i normalment a la vida matrimonial, per què no!, un matrimoni cristià, sant.

Em dèiem que, fa poc, un de vosaltres, el vostre president, ha fet 50 anys de casament, pregarem especialment per ells en aquesta eucaristia... 50 de matrimoni, que bonic, 50 anys de fidelitat, d’amor, d’un amor que es fa cada vegada més fort. Perquè l’amor (i això és una idea de mossèn Roquer, que és molt intel·ligent) és com el bon vi a les bodes de Canà: el dia que es casen i al cap de 50 anys, si és bo el vi es fa ranci, si és un vi dolent es fa vinagre. El vostre és un vi ranci, és un vi bo.

Doncs sí, la vocació al matrimoni és molt important; i les famílies que esteu aquí cuideu els vostres fills, estimeu-los molt, ajudeu-los; sigueu també forts amb ells, digueu-los les coses, de vegades s’ha de dir que no, per el bé d’ells.

Després hi ha també les altres vocacions, a la vida religiosa; que bonic és donar la vida al Senyor, donar la vida en una consagració, en un monestir, en una vida més activa, hi ha tantes possibilitats. Després hi ha la vida de prevere, que us demanem constantment... en un any sacerdotal que està a punt d’acabar (el dia 11 de juny s’acaba aquest any sacerdotal, el dia del Sagrat Cor) demanem vocacions al ministeri sacerdotal. Per a que podeu tenir sempre un rector d’aquest Santuari, o en aquest pobles que tenim, o en les parròquies de Reus, de totes les ciutats de la nostra arxidiòcesi per a que puguin tenir rectors, persones en definitiva que estimen la creu; perquè nosaltres ens hem donat al Senyor. El nostre amor... Prevere no és un home sol, estem enamorats, la nostra vida és per a Ell, l’hem donat en primer lloc al Senyor, ens volem configurar amb el Crist i, junt amb Ell, a vosaltres. Ens lliurem pel servei vostre, hem de ser bons canals. I per desgràcia, si alguna vegada, algú ha pogut fer una malifeta, o ha fet un desastre, també nosaltres ens hem d’adonar que això no és el normal; és el contrari, això és un desastre. Demanem perdó al Senyor i a la vegada demanem això, tots vosaltres podeu pregar per a que el Senyor desvetlli en el cors de molts joves aquesta vocació tan bonica de donar la vida per Déu i pels germans.

Estimem aquesta creu que ens recorda tantes coses: l’amor misericordiós. No és tampoc, com diuen alguns, un símbol de discriminació, de conflicte. Mireu, els braços oberts de la creu ens inviten, també, a eixamplar el nostre cor en la mesura del cor de Crist que va morir per tots, per a que tots reconeguem l’amor del Pare comú i arribéssim a conviure com un sol poble de germans. La creu ens agermana. La creu no divideix, la creu uneix. Aquest Crist clavat a la creu ens abraça a nosaltres.

Finalment, aquesta creu, aquesta creu sense el Crist, a mi sempre en recorda que nosaltres hem d’agafar la nostra creu, i que hem de ser cirineus. Tots tenim, a la vida, la creu a vegades del dolor, la creu de la malaltia, la creu de la falta d’amor, la creu de veure que moltes vegades allò que voldríem i aquells qui més estimem s’han apartat d’allò que pensem nosaltres, i ho pensem raonablement...s’han apartat de la nostra fe, tantes coses que a vegades fan patir; doncs aquestes creus quan les posem davant de la creu de Jesús són petites. I son aquelles on Jesús fa de Cirineu nostre i ens ajuda a portar aquesta creu i a donar-li el sentit de la creu.

Ens encomanem, doncs, a Maria que va estar al peu de la creu, que també nosaltres, com ella, sapiguem estar al peu de la creu. I demanar-li al Senyor, avui posant moltes intencions. Estic segur que la Mare de Déu de Misericòrdia les presentarà al seu Fill, que al peu de la creu va ser feta Mare nostra.

Comiat (Mn. Antoni Roquer):

A vegades les paraules poden espatllar la realitat i la vivència d’un moment determinat. Dic, simplement, gràcies. Gràcies per haver participat en aquesta celebració en el Santuari; gràcies per haver-nos portat aquesta creu, no només com a símbol, que és molt, de la nostra redempció, sinó pel què significa haver presidit tantes celebracions i tantes trobades, també la nostra, aquí al Santuari. I que allò que ens deia el senyor Arquebisbe, i que realment coincideixen sempre, la misericòrdia de Déu, manifestada d’una manera maternal, per a nosaltres, en la Mare de Déu de Misericòrdia.

Gràcies

Santuari de Misericòrdia. Diumenge VI de Pasqua. 9-5-2010. Reus

Que el Senyor sigui amb vosaltres.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 15,1-2.22-29)

En aquells dies, uns que havien baixat de Judea ensenyaven als germans d’Antioquia que si no es feien circumcidar d’acord amb la Llei de Moisès no podien salvar-se. Això portà una desavinença i una discussió tan seriosa de Pau i Bernabé amb ells que decidiren que Pau i Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d’aquesta qüestió amb els apòstols i els preveres.
Llavors els apòstols i els preveres, amb tota la comunitat reunida, decidiren d’elegir uns delegats i enviar-los a Antioquia junt amb Pau i Bernabé. Els elegits foren Judes, conegut també amb el nom de Bar-Sabàs, i Siles, homes que es distingien com a dirigents en la comunitat dels germans. Els donaren aquesta carta: «Els apòstols i els preveres saluden com a germans els germans no jueus d’Antioquia, de Síria i de Cilícia. Hem sabut que alguns havien vingut d’entre nosaltres sense la nostra autorització, us havien pertorbat amb les seves opinions i havien inquietat els vostres esperits. Per això hem decidit unànimement d’escollir uns representants nostres per enviar-vos-els junt amb els nostres estimats Bernabé i Pau, que han entregat les seves vides per la causa del nostre Senyor, Jesucrist. Els qui us enviem són Judes i Siles. Ells us exposaran de paraula això mateix que us diem per escrit, i és que l’Esperit Sant i nosaltres hem cregut que no us havíem d’imposar cap altra càrrega que aquestes indispensables: que us abstingueu de menjar carn sacrificada als ídols, de menjar sang i animals ofegats i de contraure un matrimoni entre pròxims parents. Fareu bé de guardar-vos de tot això. Adéu-siau.»

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 21,10-14.22-23)

L’àngel em transportà en l’esperit dalt una muntanya gran i alta, i m’ensenyà la ciutat santa de Jerusalem, que baixava del cel, de la presència de Déu, i la glòria de Déu l’envoltava. Resplendia com les pedres més precioses, com un jaspi de transparència cristal·lina. Tenia una muralla gran i alta, amb dotze portes. A les portes hi havia dotze àngels i dotze noms gravats, que són els de les dotze tribus d’Israel. Tres de les portes miraven a llevant, tres al nord, tres al sud i tres a ponent. La muralla reposava sobre un fonament de dotze pedres que duia els noms dels dotze apòstols de l’Anyell. No hi vaig veure el santuari del temple, perquè el Senyor, Déu de l’univers, amb l’Anyell, és el santuari. La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror i l’Anyell li fa llum.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 14,23-29)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles : «Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell. Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules, que no són meves, sinó del Pare que m’ha enviat. Us he dit tot això mentre era amb vosaltres, però el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre. Us deixo la pau, us dono la meva pau. No una pau com la que dóna el món. Que s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu! Heu sentit que us deia: Me’n vaig, però tornaré. Si m’estimeu, us alegrareu de saber que me’n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. Us ho dic per endavant perquè cregueu quan ho veureu.»

Homilia:

Aquest diumenge, abans ja de la festa de l’Ascensió, acabem d’escoltar, com el diumenge passat, el comiat de Jesús en el Darrer Sopar, abans de la seva passió (“Ja no parlaré gaire més amb vosaltres. Arriba el Sobirà d’aquest món”).

En el context litúrgic que celebrem aquí cada diumenge el Comiat és el comiat de Jesús ressuscitat que, pel misteri de la seva Ascensió que celebrarem diumenge, torna al Pare i s’aparta definitivament dels seus deixebles, físicament. No el veuran més, no escoltaran més la seva veu, però Ell continuarà present en la seva Església, que per això és el Ressuscitat, i per al Ressuscitat el temps no existeix. Aparentment, aquest camí, l’Església el farà en solitari, en mig de dubtes i de certeses; sense, això sí, la presència física de Jesús; però a través del seu Esperit, Jesús farà camí amb la seva Església. I així l’Absent serà el gran Present. Això no és només una frase enginyosa, és la realitat de la nova manera, l’única manera (!) de continuar present tots els segles. Pels creients això és presència, pels no creients és obscuritat i absència.

Acabem d’escoltar una afirmació que Jesús posa com a definitiva per al creient. Si és definitiva és el tot: “Qui m’estima farà cas de les meves paraules. El meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell”. Dit això ja està tot dit. Crec que davant dels grans esdeveniments, davant de les grans vivències, que sempre són indescriptibles, ens perdem inútilment en grans discursos i en paraules solemnes. I no per parlar més ens farem entendre millor. Quantes vegades les paraules no poden dir tot el què experimentem en el moment d’una forta emoció!... Ho sabem tots. Dient només “El meu Pare us estima...” ja no pot dir res més. Aquells a qui Déu Pare estima som nosaltres.

L’amor és recíproc, per això dirà “El meu Pare i el vostre Pare. El meu Déu i el vostre Déu”. Per això el qui el coneix l’estima i Déu se li lliura totalment. L’amor no és mai ara sí ara no, m’agrada no m’agrada, em va bé o no em va bé... L’amor pot tenir els seus alts i baixos, som imperfectes en tot, també en l’amor, però fins i tot en els moments més baixos de l’amor, quan sabem que no estimem com cal, tenim el convenciment que estem en pau. “El Pare l’estimarà”. No cal pas repetir-ho moltes vegades. No per dir-ho més vegades serà més veritat; i el què cal és que sigui veritat. A més, avui es nota una certa resistència a la repetició. Avui atrau allò que és nou, allò que és exòtic, allò que és diferent, allò que trenca la rutina; aviat ens cansem de tot. Necessitem canviar, encetar una cosa nova. Jo diria... això deu ser la voracitat de la novetat. I no és que les coses, les paraules, les idees se’ns facin velles..., és que no tenen temps ni d’arribar a madurar, que és quan són més bones com la fruita. Tot envelleix prematurament: allò que ahir era nou, avui és una andròmina inútil, i ja no està de moda. La repetició causa, quan és una bona repetició, uns hàbits. Que hem de menjar els primers préssecs...., quan tots sabem que els del setembre són més bons!.

Deixeu-me dir una altra cosa, deixeu-m’ho repetir una altra vegada: “El Pare us estima”. I ho repetiré una i mil vegades fins que ho assimilem, i en fem hàbit i en fem vida de la nostra vida. I no caldrà dir res més.

No són pas pocs els observadors que estudiant les ferides de la societat d’avui, assenyalen, amb to alarmant, l’empobriment del buit interior que experimenten els homes i dones d’avui. Un home que ha avançat tècnicament de tal manera que allò que ell ha inventat, allò que ell ha creat, el converteix en un esclau d’allò mateix que ell ha creat. Un home que viu tan accelerat i no té ni temps d’assaborir la vida. Ni de parar un moment per pensar, serenament, per què viu.

Jesús desafia els seus deixebles: “Si m’estimeu, us alegrareu que me’n vagi al Pare”. Demana no que s’alegrin per la seva partida, sinó que, si bé la seva sortida d’aquest món serà un distanciament físic, serà la manera nova de viure (la seva presència en nosaltres). “El Pare i jo farem estada en vosaltres”.

La fe i l’amor del creient han de ser sempre una fe i un amor plens de joia, perquè sabem que Jesús glorificat és amb nosaltres.

I ara podem començar a entendre el per què d’aquella salutació, repetida tantes vegades, per aquell qui presideix la nostra assemblea dominical, quan comença la celebració: Que el Senyor sigui amb vosaltres.

Comiat:

Hem celebrat la Pasqua del Senyor, perquè cada diumenge és Pasqua; cada diumenge és una petita Pasqua, és un tast de la Pasqua en majúscules... per tant, mentre som en aquest món anem de pasqua en pasqua fins que arribi la Pasqua.

Amb la joia, doncs, d’haver participat tot junts, amb una mateixa fe i una mateixa esperança, que el Senyor sigui amb vosaltres.

Santuari de Misericòrdia. Diumenge V de Pasqua. 2-5-2010. Reus

El compliment d’aquest nou manament serà la garantia de l’autenticitat de la fe que professem.

Mn. A. Roquer.

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 14,21b-27)

En aquells dies, Pau i Bernabé se’n tornaren a Listra, a Iconi i a Antioquia. Confortaven els convertits de nou i els exhortaven que es mantinguessin fidels a la fe. Els recordaven que per entrar al regne de Déu hem de passar per moltes tribulacions. Ordenaren preveres en cadascuna de les comunitats, i amb pregàries i dejunis els encomanaren al Senyor, en qui havien cregut. Continuaren el seu viatge a través de Pisídia i arribaren a Pamfília. Després d’anunciar a Perga la paraula, baixaren a Atàlia, i d’allà se’n tornaren per mar a Antioquia, des d’on la comunitat els havia confiat a la gràcia de Déu perquè duguessin a terme l’obra que acabaven d’acomplir. Així que arribaren, reuniren la comunitat per anunciar-los tot el que Déu havia fet junt amb ells, i que Déu havia obert les portes de la fe als qui no són jueus.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 21,1-5a)

Jo, Joan, vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d’abans havien desaparegut, i de mar ja no n’hi havia. Llavors vaig veure baixar del cel, venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s’engalana per al seu espòs, i vaig sentir cap a l’indret del tron una veu forta que cridava: «És el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes. Viurà amb ells, ells seran el seu poble i el seu Déu serà Déu-que-és-amb-ells. Els eixugarà totes les llàgrimes dels ulls i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes. Les coses d’abans han passat.» Llavors el qui seia al tron afirmà: «Jo faré que tot sigui nou.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 13,31-33a.34-35)

Quan Judes va ser fora del cenacle, Jesús digué: «Ara el Fill de l’home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, és que també Déu el glorificarà en Déu mateix, i el glorificarà ben aviat.

»Fillets, és per poc temps que encara estic amb vosaltres. Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus.»

Homilia:

En els dos últims diumenges de Pasqua llegim en la litúrgia dominical els fragments més importants, tot i que breus, del què anomenen el darrer discurs de Jesús. O sigui, les paraules de comiat de Jesús als seus, durant el Darrer Sopar; allò que ben bé en podríem dir el testament de Jesús. I les darreres voluntats s’han de complir.

Avui ens hem trobat tres temes que es complementen entre ells: la glorificació de Jesús, que per Joan és la mort en creu; l’anunci de la seva separació, “És per poc temps que estic amb vosaltres”; i el manament de l’amor. Queden molt enrere, ja, aquelles paràboles tan boniques, els miracles, la multitud que segueix a Jesús... I per ratificar allò què diu, Jesús comença rentant els peus dels seus deixebles. De tant d’escoltar-lo em penso que ja no valorem com cal aquest gest del rentament de peus; el sabem massa de memòria, sembla que sigui el més normal.

Jo diria que és la dramàtica catequesi d’una mort anticipada, amb la qual rentarà els deixebles i els unirà amb un sol amor. Diu: “Havent estimat els seus, s’aixeca de taula i els renta els peus”. La seva mort serà l’acte suprem d’amor; d’amor fet servei. Ara el fill de l’Home serà glorificat. Per Joan, com deia, la mort en creu té sempre un teló de fons d’aquella profecia d’Isaïes: és la glòria de Déu que es revela en la mort i en la resurrecció del Senyor. I ara (aquest ara és molt significatiu)... ara, pels que siguin capaços d’entendre-ho, ha arribat l’hora de demostrar amb fets fins on Jesús és capaç d’estimar. No hi ha amor més gran que donar la pròpia vida per aquells qui s’estimen. “I per això, per l’amor que us tindreu, entre vosaltres, tothom coneixerà que sou deixebles meus”.

El manament de l’amor no diu només estimeu-vos. Diu “estimeu-vos tal com jo ús he estimat”. L’amor de Jesús és la base on es recolza l’amor fratern. No és un sentiment, és un manament. El recolza i el fa possible. I a més a més, el posa com a garantia de ser deixebles seus.

Que bonic és parlar de tot això, que fàcil és parlar de tot això, que dur i que difícil és parlar de tot això... amb seriositat. Tots som experts en coneixements del manament de l’amor, i tots hem de ser experts en el compliment d’aquest manament. I ho podem ser, perquè és el seu amor el que dóna força i sentit al nostre amor. Que és difícil..., certament!. No ens hem d’enganyar. Altrament, pregunteu-li a Ell si li va ser difícil o no. Però el què ens interessa no és saber si és difícil o és fàcil. El què ens interessa és, ni que sigui difícil, és saber si aquest és el camí que ens porta on volem anar. I a la pràctica tots sabem que ho és. Quina llàstima que en una societat com la nostra, la societat entre d’altres del mínim esforç, l’amor resulti tan difícil, per tant impracticable, perquè no és fàcil. Una societat on, per altra part, la paraula amor sona d’una manera molt diferent que a l’Evangeli, d’una manera més aviat lleugera, superficial; tant que quan diem amor ja no sabem exactament què volem dir; ben segur que alguna cosa, avui som així, molt fàcil. La paraula amor l’hem fet servir per tantes coses que, em sembla, que de tant fer-la servir se’ns ha gastat, se’ns ha esmotxat, ja no talla. L’amor, segons els concepte de Jesús, és ben bé al revés, com més s’usa més s’afila, més ben bé talla. I així l’amor entre els deixebles i Jesús, l’amor entre nosaltres (perquè quan diem els deixebles de Jesús sembla que volem fer referència a aquells apòstols)... així doncs, l’amor entre nosaltres esdevé un sagrament de la presència del Ressuscitat. No es tracta d’una recomanació, com pot fer un pare al seus fills al llit de mort (mireu d’estimar-vos, no us baralleu...); això entre dintre de la normalitat d’un pare que estima els seus fills. El manament de Jesús va més enllà: “És un manament nou” diu Jesús”. Un manament innovador; un manament, jo diria, revolucionari!. Revolucionari en el sentit de fer cau i net d’un món passat de moda per començar un camí nou, el camí que Ell ha marcat i ens porta cap a la plenitud del seu Regnat. El compliment d’aquest nou manament serà la garantia de l’autenticitat de la fe que professem.

Els cristians ens distingim no per una filosofia nova de la vida, ni per una doctrina nova, ni per un dia nou de celebració (el diumenge enlloc del dissabte), ni per unes cerimònies noves, sinó per un amor nou.

Aquest manament, difícil certament, és també un manament valent, atrevit, coratjós, reconfortant i vivificador. I és possible. Jesús no ens pot manar quelcom que sigui impossible. Podem!. I aquí rau el nostre drama, que podem. I quan nosaltres ens estimarem com Ell ens ha estimat s’obrirà un esvoranc entre la vida i la mort; i amb Ell passarem a l’altre costat del mur. Llavors, només llavors, serà Pasqua. Millor dit: la seva Pasqua serà també la nostra Pasqua. I haurem passat amb Ell i per Ell de la mort a la vida. Només l’amor anticipa la vida eterna. Llavors hi haurà un cel nou i una terra nova. Llavors sí que tot serà nou.

Missa de l’Aparició. Missa de Maria en la Resurrecció del Senyor. Dilluns, 26-4-2010.

Que ella ens ensenyi com ho hem de fer, com els apòstols, per escampar arreu l’alegria del Ressuscitat.

Mn. Roquer

Homilia:

Aquesta missa de Maria en la Resurrecció del Senyor és la més adient, certament, per celebrar durant aquest temps de Pasqua. I l’antífona d’entrada d’aquesta celebració ho resumeix en poques paraules: Alegreu-vos, mare de la llum. Jesús, el sol de justícia, venç les tenebres del sepulcre, il•lumina tot el món.

Avui, com sempre, en tota celebració de la eucaristia, celebrem la Resurrecció del Senyor amb el goig que això comporta, tot esperant, així ho diem i així ho creiem, el seu retorn gloriós.

Maria, acompanyant els apòstols, fent refluir la fe tan esmorteïda dels seus que Jesús anomena germans, es mostra en primer lloc com una dona forta, forta de temperament i, evidentment, forta en la fe. I es mostra, també, com a mare d’aquella petita Església que acaba de néixer; ella és la qui l’ha engendrada. Maria esdevingué mare del creients, quan al peu de la creu, escolta com el seu fill li diu a Joan, l´únic que hi havia i el qui ens representava a tots nosaltres, “Aquí tens la teva mare”. I com a mare acull en el seu sí aquella Església naixent. I com a mare seguirà acollint-la a través dels segles; i esdevindrà Mare de Misericòrdia, concretament, per tots a nosaltres.

Maria per la fe va acollir i va concebre el seu fill, i també per la fe va esperar la resurrecció; i amb la mateixa fe ens acull a nosaltres, i ens dóna ànim, i fa créixer la nostra fe. Els qui creiem sense haver vist som nosaltres, però això no minva pas la nostra fe, al contrari. Per això en aquest temps pasqual el cant marià per excel•lència sempre serà aquest: Regina caeli (Reina del cel, alegreu-vos!, que aquell que heu merescut de portar al món ha ressuscitat tal com va dir. Pregueu per nosaltres. Al•leluia). Sí, pregueu per nosaltres, que amb els nostres llums i les nostres ombres, en els nostres moments d’eufòria i en les nostres defallences, continuem creient en la vida nova del Ressuscitat, perquè només

Ell pot fer néixer en la nostra vida una coloració diferent, pot donar-nos una esperança contra tota esperança.

El llibre del Fets dels Apòstols, en el seu capítol segon, ens descriu la reunió dels apòstols al cenacle amb Maria, la mare de Jesús, pregant després de la Resurrecció. Aquesta escena del cenacle no l’hem vist mai, la llegim al llibre; però cert que, fent un salt en el temps i en l’espai, és la mateixa que veiem i vivim aquí cada vint-i-cinc de mes a les set del matí. Això és el cenacle. Tots nosaltres, els seguidors de Jesús avui, reunits amb Maria, la seva mare, com aquell dia. I com els onze, també nosaltres en sortim envigorits en la fe i preparats per entendre per on van els camins de l’Esperit. Al llarg de la jornada, si som prou amatents, veurem rastres de l’Esperit del Senyor en les persones que ens envolten, en els esdeveniments de cada dia, siguin del color que siguin. Sempre són un alè de vida renovat per afrontar les dificultats, per assaborir un petit tast de l’empenta de l’Esperit, que sempre actua en nosaltres i de moltes maneres.

Que ella ens ensenyi com ho hem de fer, com els apòstols, per escampar arreu l’alegria del Ressuscitat. Aquesta, i només aquesta, és la missió de l’Església quan s’obren les portes del cenacle.

Fem cas de l’advertiment del Ressuscitat a les dones arran del sepulcre: “No tingueu por vosaltres. Digueu als meus germans que vagin a Galilea, allí em veuran”. O sigui: que vagin a la vida i allà mi trobaran. Que també nosaltres, els nous fruits d’aquesta Pasqua, els fruits de l’Esperit, es noti quan sortim d’aquí, del cenacle.

Comiat:

Jo voldria que em féssiu un favor: Dieu li a la gent això d’aquesta missa de set. No per a que vinguin, no!, que no vingui massa gent que no hi cabran. Que sàpiguen aquesta realitat de la gent que ve a missa de set, perquè a mi no em creuen.

A veure si entre tots ho diem i ens convencem que, realment, és alguna cosa més que bonic trobar-nos aquí al Santuari cada dia vint-i-cinc a les set del matí.

Santuari de Misericòrdia. Diumenge IV de Pasqua. 25-4-2010.

I l’amor té per resposta l’amor

Mn. A. Roquer.

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 13,14.43-52)

En aquells dies, Pau i Bernabé continuaren el seu viatge des de Perga i arribaren a Antioquia de Pisídia. El dissabte entraren a la sinagoga i s’assegueren. Quan ja es dispersava la gent reunida a la sinagoga, molts dels jueus i dels prosèlits seguiren Pau i Bernabé. Ells els parlaven, mirant de persuadir-los que es mantinguessin fidels a la gràcia de Déu. El dissabte vinent gairebé tota la ciutat es reuní per escoltar la paraula del Senyor. Quan els jueus veieren aquella multitud, s’engelosiren tant que es posaren a impugnar amb paraules injurioses tot el que deia Pau. Però Pau i Bernabé els respongueren amb valentia: «Era el nostre deure anunciar-vos primer a vosaltres la paraula de Déu. Però ja que vosaltres no la voleu rebre i us feu vosaltres mateixos indignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als qui no són jueus. Així ens ho té ordenat el Senyor: “T’he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins als límits de la terra”.»
Quan sentiren això els qui no eren jueus, se n’alegraren, i lloaven la paraula del Senyor. Tots aquells que Déu havia destinat a la vida eterna es convertiren a la fe. La paraula del Senyor s’escampava per tota la regió.
Però els jueus instigaren les dones devotes més distingides i els principals de la ciutat a promoure una persecució contra Pau i Bernabé, fins que els expulsaren del seu territori. Ells, en senyal de protesta, s’espolsaren els peus sobre els qui els feien marxar, i se n’anaren a Iconi. Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 7,9.14b-17)

Jo, Joan, vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans. Un dels ancians em digué: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs. Per això estan davant el tron de Déu, donant-li culte nit i dia dins el seu santuari. El qui seu en el tron els protegirà amb la seva presència, mai més no passaran fam, mai més no passaran set, ni estaran exposats al sol ni a la calor, perquè l’Anyell que està en el tron els guiarà i els conduirà a les fonts on brolla l’aigua de la vida. Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 10,27-30)

En aquell temps, digué Jesús: «Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare. Jo i el Pare som u.»

Homilia:

Aquest IV diumenge de Pasqua, cada any, ens ofereix, a l’evangeli, la figura de Jesús com a Bon Pastor, encara que la versió de l’evangeli d’enguany és la més reduïda de totes.

El tema del Bon Pastor, per un cantó, és un tema molt estimat dels primers cristians (recordeu, si més no, les pintures de les catacumbes de Roma) i, per un altre cantó, pot ser un tema difícil per raó del desconeixement en una societat com la nostra de la figura, simplement, d’un pastor.

Avui parlar de pastor i ramat ens sona a gregarisme. I de gregarisme, en aquest cas, res de res. Descobrir la realitat autèntica i vista de prop d’un pastor ens pot portar a entendre, d’una manera o d’una altra, l’al·legoria, tant rica, del Bon Pastor de l’evangeli. Només qui ha vist de prop la relació que s’estableix entre el pastor i les seves ovelles entendrà correctament l’al·legoria de l’evangeli d’avui.

Però és que el missatge, la lliçó que ens vol donar l’evangelista Joan va més enllà. Situem l’escena en el seu context i ho entendrem millor: és la festa de la Dedicació del Temple de Jerusalem, és a l’hivern (seria el nostre desembre), i Jesús es passeja pel pòrtic de Salomó, els jueus l’urgeixen demanant que digui, d’una vegada, si ell és el Messies que esperaven; i Jesús que no es vol confondre amb un messies polític, que és el qui ells esperen, d’una manera clara, tot i que veladament, fa servir la figura del pastor. Davant de la celebració de  la festa de la Dedicació del Temple es llegien textos bíblics, sobre tot el salm 22 quan diu “El Senyor és el meu pastor”. Si volen ja ho poden entendre què significa que Jesús digui que Ell és el Bon Pastor; es compara amb Déu mateix. Així ho va entendre aquella primera comunitat cristiana. “El Pare i jo som u”. Allò que pels jueus hauria estat un problema, una blasfèmia (recordeu que quan ho diu davant del tribunal del Sanedrí, l’acusen de blasfem), això mateix, per a nosaltres, és el lloc on hi reposa i es referma la nostra fe amb Jesús com a fill de Déu. Potser per això, des d’aleshores, Jesús, diu l’evangeli, parlarà amb els seus deixebles i ja no parlarà més amb els jueus; els dirà “Vosaltres no em creieu perquè no sou de les meves ovelles. Les meves ovelles reconeixen la meva veu; també jo les conec i elles em segueixen”. Això no té res de gregarismes, ni de ramat anònim, que només sap dir a una sola veu bé, bé... i prou.

La fe és, certament, un do de Déu, és una crida que rebem tots i cadascú de nosaltres, i donem la resposta a aquesta crida; és una resposta conscient, generosa, responsable i lliure. I s’estableix, aleshores, una relació de confiança i una comunió d’amor. Les ovelles del Bon Pastor escolten la seva veu i el segueixen, confien en Ell perquè saben que aquest Pastor ha donat la seva vida per elles; no és un mercenari que treballa a sou i prou. Les estima. I l’amor té per resposta l’amor. Les ovelles escolten la seva veu, escolten la seva paraula i s’identifiquen amb la seva manera de fer i amb la seva manera de pensar. Per això el segueixen, que és l’actitud bàsica de tot cristià: seguir a Jesús, fer el que Jesús ens diu; perquè Ell ho ha fet primer.

Però saber escoltar l’evangeli no és tan senzill com a vegades ens podem pensar. Quan llegim el missatge de Jesús, cadascú de nosaltres té tendència a escoltar allò que més sintonitza amb la seva manera de pensar, allò que més li val; i això no és escoltar la veu de Jesús, és escoltar la nostra. No podem fer una lectura de l’Evangeli interessada; fora allò de la dita de que cadascú parla del mercat segons li ha anat la venda. Tots tenim el risc d’escoltar l’Evangeli amb els nostres criteris; i no oblidem que tots estem vivint en un món on, normalment, els criteris no són pas evangèlics. Tots formem part d’una classe social concreta, tots estem influenciats per unes ideologies concretes, tots tenim unes opcions preses segons l’ambient que ens envolta. Les ovelles escolten la veu del pastor i senten a l’hora, com a música de fons, trompetes dels qui dominen els mitjans de comunicació, i aquest sí que demanen que els segueixin incondicionalment, el borreguisme.

Ara bé, escoltar la veu del pastor no vol dir, només, tenir orelles: “Elles escolten la meva veu (diu) i em segueixen”. No només el segueixen perquè escolten i entenen aquesta veu; el segueixen perquè la seva veu és la veu de Déu: “El Pare i jo som u”. Com el fill escolta la veu del pare perquè sap que el pare l’estima. És per això que nosaltres escoltem, i seguim, la seva veu perquè dóna la vida per les seves ovelles. I no hi ha amor més gran que donar la vida per aquells que s’estimen. Vet aquí la seguretat del cristià.

I no patiu, si alguna vegada, o més d’una vegada, enlloc de comportar-nos com ovelles ,ens hem comportat com a cabres que van a la seva i fan més cas dels lladrucs del gos d’atura que del pastor, al final de l’evangeli hem escoltat aquesta consoladora afirmació de Jesús: “Les meves ovelles no me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot”. No li prendrà mai ningú de les mans allò que és seu: nosaltres.

Santuari de Misericòrdia. Diumenge III de Pasqua. Reus

El camí de l’Església, el nostre, sempre serà un camí de confiança i d’humilitat, que és el camí de l’Amor.

Mn. A. Roquer.

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 5,27b-32.40b-41)

En aquells dies els apòstols comparegueren davant el sanedrí, i el gran sacerdot començà així el seu interrogatori: «Us vam prohibir severament d’ensenyar res més en el nom de Jesús, però vosaltres heu omplert Jerusalem de les vostres doctrines i voleu fer-nos culpables de la sang d’aquest home.» Pere i els apòstols contestaren: «Obeir Déu és primer que obeir els homes. El Déu dels nostres pares ressuscità Jesús, que vosaltres havíeu mort penjant-lo en un patíbul. La dreta de Déu l’ha enaltit com a Capdavanter i Salvador, per concedir al poble d’Israel la conversió i el perdó dels pecats. Nosaltres en som testimonis, i n’és també testimoni l’Esperit Sant que Déu ha donat a tots els qui l’obeeixen.» Ells prohibiren als apòstols de parlar més en nom de Jesús, i els deixaren anar. Els apòstols es retiraren del tribunal del sanedrí, contents que Déu els considerés dignes de ser maltractats pel nom de Jesús.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 5,11-14)

Jo, Joan, tot mirant la visió vaig sentir les veus d’una multitud d’àngels que rodejava el tron de Déu, junt amb els vivents i els ancians. Eren milers i miríades de miríades que cridaven: «L’Anyell que ha estat degollat és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança.» Després vaig sentir totes les criatures que hi ha al cel, a la terra, sota la terra i al mar, totes les que hi ha en aquests llocs, que deien: «Al qui seu al tron i a l’Anyell sigui donada la lloança, l’honor, la glòria i el poder pels segles dels segles.» Els quatre vivents responien: «Amén.» I els ancians es prosternaren adorant.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 21,1-19)

En aquell temps, Jesús encara s’aparegué als deixebles vora el llac de Tiberíades. L’aparició fou així. Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs el Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. Simó Pere els digué; «Me’n vaig a pescar.» Els altres li respongueren: «Nosaltres també hi venim.» Sortiren tots i pujaren a la barca, però aquella nit no pescaren res.
Quan ja clarejava, Jesús s’aturà vora l’aigua, però els deixebles no el reconegueren. Ell els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?» Li contestaren: «No.» Els digué: «Tireu la xarxa a la dreta de la barca i pescareu.» Ho feren així i ja no la podien treure de tant de peix com hi havia. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: «És el Senyor.» Així que Simó Pere sentí aquestes paraules, es posà la roba que s’havia tret i es llançà a l’aigua. Els altres deixebles, que eren només a uns noranta metres de terra, vingueren amb la barca, estirant la xarxa plena de peix.
Quan baixaren a terra veieren un foc, amb peix i pa coent-se sobre les brases. Jesús els diu: «Porteu peixos dels que acabeu de pescar.» Simó Pere pujà a la barca i estirà cap a terra la xarxa: hi havia cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no s’esquinçà. Jesús els digué: «Veniu a esmorzar.» Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era; ja ho sabien, que era el Senyor. Jesús s’acostà, prengué el pa i els el donava. Igual va fer amb el peix. Era la tercera vegada que Jesús s’apareixia als deixebles després de ressuscitar d’entre els morts.
[Després d’esmorzar, Jesús diu a Simó Pere: «Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests?» Ell li contesta: «Sí, Senyor; ja ho sabeu que us estimo.» Jesús li diu: «Pastura els meus anyells.» Per segona vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?» Ell li contesta: «Sí, Senyor, ja ho sabeu que us estimo.» Jesús li diu: «Pastura les meves ovelles.» Per tercera vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?» Pere s’entristí que Jesús li preguntés per tercera vegada si l’estimava, i li contestà: «Senyor, vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo.» Li diu Jesús: «Pastura les meves ovelles. T’ho dic amb tota veritat: Quan eres jove, et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses, obriràs les mans i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.» Jesús li deia això per indicar com seria la mort amb què Pere havia de donar glòria a Déu. Després d’aquestes paraules, Jesús afegí: «Vine amb mi.»]

Homilia:

L’evangeli de Joan té un final molt clar (tot i que els versets darrers, avui, no els hem llegit; tan clars com els versets del pròleg): una clara afirmació de la divinitat de Jesús. “Perquè creguem que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i tingueu vida en el seu nom per haver cregut”.

Segons com es miri, l’escena que acabem d’escoltar, pot semblar simplement una escena simpàtica, i fins i tot intranscendent (un esmorzar a la platja amb pa torrat i arengades, com aquell que fa la calçotada). Però, sincerament, no crec que l’evangelista, i més si aquest evangelista es tracta de Joan, s’entretingui a deixar-nos, per escrit, un esmorzar a la platja, com qui explica només una anècdota. Aquí hi ha un rerefons que hem de saber entendre. Aquesta aparició per a nosaltres avui també ha de ser, tot i que fa molts segles, una Bona Nova, per a nosaltres!.

L’escena té dos moments molt significatius. Primer: la pesca miraculosa. Segon: la confessió de Pere. Dos fets que porten a un mateix lloc. Tot el capítol final de Joan té fons de caire eclesial. És una reflexió teològica sobre el temps i la missió de l’Església, que va des de l’Ascensió de Jesús fins al final dels segles. És l’Església que, tenint com a capdavanter a Pere, ha de treballar en la pesca, la pesca dels homes. Aquella pesca tant abundant, gràcies (alerta!) a seguir les indicacions que Jesús els hi havia fet, ens recorda una altra cosa, també vora el llac de Galilea, quan Jesús, feia 3 anys, li havia dit a Simo-Pere “Vine amb mi i et faré pescadors d’homes”.

Podria semblar, quan Jesús pregunta Pere tres vegades sobre si l’estima, una reivindicació de les tres negacions de Pere. No crec que la cosa vagi per aquí. Aquella triple pregunta no respon a la triple negació. Fora una mena de revenja de Jesús o voler-se assegurar si realment Pere l’estima; ja ho sap que l’estima. La cosa és més simple, però ben significativa. La triple pregunta en llengua hebrea és simplement un superlatiu per a nosaltres. Pensem que això no està tan lluny com ens pensem de la nostra manera de parlar, de la nostra gramàtica. Per exemple: quan nosaltres volem dir que un color vermell és molt viu, diem és un vermell vermell, dues vegades. Quan Jesús pregunta tres vegades “M’estimes?” vol dir simplement M’estimes moltíssim?. I quan Pere, conscient de les seves febleses, ha esdevingut ja un home madur (la maduresa de les persones es demostra en la capacitat d’assolir les pròpies febleses) llavores és quan pot fer l’afirmació: “Sí us estimo”. No només ell, tots els qui seguim a Jesucrist; aquells qui l’estimem, també com Pere, més enllà de les nostres febleses.

Quan es diu aquella expressió de l’Església és pecadora hi ha algú que, de vegades, sembla que s’infli... i no sap que si és pecadora és perquè nosaltres som els pecadors. Nosaltres! la fem pecadora. I l’Església sempre serà aquella comunitat dels seguidors de Jesús, més enllà de les febleses, però que l’estimem.

L’Amor fa miracles. L’Església és de Jesús: Ell l’ha aplegada, Ell l'ha salvada, Ell l’estima més enllà de tots els errors i de totes les defallences. Que hi són! i no ens han d’estranyar, som humans. I els errors mai intentem disculpar-los. Amb tot, ara abans de marxar, Jesús fa una pregunta als apòstols, a tots: no sí són febles, sinó si l’estimem. Pregunta comprometedora la de Jesús a Pere; resposta arriscada la que dóna Pere.

El camí de l’Església, el nostre, sempre serà un camí de confiança i d’humilitat, que és el camí de l’Amor. Per això li podrà dir sense por: “Pastura les meves ovelles”. Les ovelles no són de Pere, són d’Ell, de Jesús (diu “les meves ovelles”). Per això allò que val en l’Església és el seu missatge, la seva doctrina, perquè és del Senyor. No nostre; no és allò què diem. És per això que allò el què cal mirar no són les persones sinó, a vegades, el missatge que porten. Que no ens passi allò que és una anècdota de Tagore; diu: quan algú amb el dit assenyala la lluna plena i et diu ‘mira quina lluna més maca’, només el babaus miren el dit.

És a Ell, cap el Ressuscitat, cap on mira i cap on s’orienta la nostra vida i la nostra fe. Els cristians diem que quan s’esvaeix l’esperança de la resurrecció s’esfuma tota esperança i el món no s’enriqueix, sinó que es buida, es buida de sentit. I queda tot sense horitzó. Nosaltres creiem que només Jesús ha obert una porta a l’esperança futura. Així, mentre de nit i en mig del mar de la vida, tenim posada la mirada i l’amor en Jesús, sempre esperarà a l’altra riba per satisfer la nostra fam de viure. Quan tornem després d’una nit fosca, sense haver pescat res a la vida, Ell ens espera i ens convida al banquet de la Vida Eterna.

En el seu nom, només en el seu nom podem tenir vida eterna.