Santuari de Misericòrdia. Diumenge IV de Pasqua. 25-4-2010.

I l’amor té per resposta l’amor

Mn. A. Roquer.

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 13,14.43-52)

En aquells dies, Pau i Bernabé continuaren el seu viatge des de Perga i arribaren a Antioquia de Pisídia. El dissabte entraren a la sinagoga i s’assegueren. Quan ja es dispersava la gent reunida a la sinagoga, molts dels jueus i dels prosèlits seguiren Pau i Bernabé. Ells els parlaven, mirant de persuadir-los que es mantinguessin fidels a la gràcia de Déu. El dissabte vinent gairebé tota la ciutat es reuní per escoltar la paraula del Senyor. Quan els jueus veieren aquella multitud, s’engelosiren tant que es posaren a impugnar amb paraules injurioses tot el que deia Pau. Però Pau i Bernabé els respongueren amb valentia: «Era el nostre deure anunciar-vos primer a vosaltres la paraula de Déu. Però ja que vosaltres no la voleu rebre i us feu vosaltres mateixos indignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als qui no són jueus. Així ens ho té ordenat el Senyor: “T’he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins als límits de la terra”.»
Quan sentiren això els qui no eren jueus, se n’alegraren, i lloaven la paraula del Senyor. Tots aquells que Déu havia destinat a la vida eterna es convertiren a la fe. La paraula del Senyor s’escampava per tota la regió.
Però els jueus instigaren les dones devotes més distingides i els principals de la ciutat a promoure una persecució contra Pau i Bernabé, fins que els expulsaren del seu territori. Ells, en senyal de protesta, s’espolsaren els peus sobre els qui els feien marxar, i se n’anaren a Iconi. Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 7,9.14b-17)

Jo, Joan, vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans. Un dels ancians em digué: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs. Per això estan davant el tron de Déu, donant-li culte nit i dia dins el seu santuari. El qui seu en el tron els protegirà amb la seva presència, mai més no passaran fam, mai més no passaran set, ni estaran exposats al sol ni a la calor, perquè l’Anyell que està en el tron els guiarà i els conduirà a les fonts on brolla l’aigua de la vida. Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 10,27-30)

En aquell temps, digué Jesús: «Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare. Jo i el Pare som u.»

Homilia:

Aquest IV diumenge de Pasqua, cada any, ens ofereix, a l’evangeli, la figura de Jesús com a Bon Pastor, encara que la versió de l’evangeli d’enguany és la més reduïda de totes.

El tema del Bon Pastor, per un cantó, és un tema molt estimat dels primers cristians (recordeu, si més no, les pintures de les catacumbes de Roma) i, per un altre cantó, pot ser un tema difícil per raó del desconeixement en una societat com la nostra de la figura, simplement, d’un pastor.

Avui parlar de pastor i ramat ens sona a gregarisme. I de gregarisme, en aquest cas, res de res. Descobrir la realitat autèntica i vista de prop d’un pastor ens pot portar a entendre, d’una manera o d’una altra, l’al·legoria, tant rica, del Bon Pastor de l’evangeli. Només qui ha vist de prop la relació que s’estableix entre el pastor i les seves ovelles entendrà correctament l’al·legoria de l’evangeli d’avui.

Però és que el missatge, la lliçó que ens vol donar l’evangelista Joan va més enllà. Situem l’escena en el seu context i ho entendrem millor: és la festa de la Dedicació del Temple de Jerusalem, és a l’hivern (seria el nostre desembre), i Jesús es passeja pel pòrtic de Salomó, els jueus l’urgeixen demanant que digui, d’una vegada, si ell és el Messies que esperaven; i Jesús que no es vol confondre amb un messies polític, que és el qui ells esperen, d’una manera clara, tot i que veladament, fa servir la figura del pastor. Davant de la celebració de  la festa de la Dedicació del Temple es llegien textos bíblics, sobre tot el salm 22 quan diu “El Senyor és el meu pastor”. Si volen ja ho poden entendre què significa que Jesús digui que Ell és el Bon Pastor; es compara amb Déu mateix. Així ho va entendre aquella primera comunitat cristiana. “El Pare i jo som u”. Allò que pels jueus hauria estat un problema, una blasfèmia (recordeu que quan ho diu davant del tribunal del Sanedrí, l’acusen de blasfem), això mateix, per a nosaltres, és el lloc on hi reposa i es referma la nostra fe amb Jesús com a fill de Déu. Potser per això, des d’aleshores, Jesús, diu l’evangeli, parlarà amb els seus deixebles i ja no parlarà més amb els jueus; els dirà “Vosaltres no em creieu perquè no sou de les meves ovelles. Les meves ovelles reconeixen la meva veu; també jo les conec i elles em segueixen”. Això no té res de gregarismes, ni de ramat anònim, que només sap dir a una sola veu bé, bé... i prou.

La fe és, certament, un do de Déu, és una crida que rebem tots i cadascú de nosaltres, i donem la resposta a aquesta crida; és una resposta conscient, generosa, responsable i lliure. I s’estableix, aleshores, una relació de confiança i una comunió d’amor. Les ovelles del Bon Pastor escolten la seva veu i el segueixen, confien en Ell perquè saben que aquest Pastor ha donat la seva vida per elles; no és un mercenari que treballa a sou i prou. Les estima. I l’amor té per resposta l’amor. Les ovelles escolten la seva veu, escolten la seva paraula i s’identifiquen amb la seva manera de fer i amb la seva manera de pensar. Per això el segueixen, que és l’actitud bàsica de tot cristià: seguir a Jesús, fer el que Jesús ens diu; perquè Ell ho ha fet primer.

Però saber escoltar l’evangeli no és tan senzill com a vegades ens podem pensar. Quan llegim el missatge de Jesús, cadascú de nosaltres té tendència a escoltar allò que més sintonitza amb la seva manera de pensar, allò que més li val; i això no és escoltar la veu de Jesús, és escoltar la nostra. No podem fer una lectura de l’Evangeli interessada; fora allò de la dita de que cadascú parla del mercat segons li ha anat la venda. Tots tenim el risc d’escoltar l’Evangeli amb els nostres criteris; i no oblidem que tots estem vivint en un món on, normalment, els criteris no són pas evangèlics. Tots formem part d’una classe social concreta, tots estem influenciats per unes ideologies concretes, tots tenim unes opcions preses segons l’ambient que ens envolta. Les ovelles escolten la veu del pastor i senten a l’hora, com a música de fons, trompetes dels qui dominen els mitjans de comunicació, i aquest sí que demanen que els segueixin incondicionalment, el borreguisme.

Ara bé, escoltar la veu del pastor no vol dir, només, tenir orelles: “Elles escolten la meva veu (diu) i em segueixen”. No només el segueixen perquè escolten i entenen aquesta veu; el segueixen perquè la seva veu és la veu de Déu: “El Pare i jo som u”. Com el fill escolta la veu del pare perquè sap que el pare l’estima. És per això que nosaltres escoltem, i seguim, la seva veu perquè dóna la vida per les seves ovelles. I no hi ha amor més gran que donar la vida per aquells que s’estimen. Vet aquí la seguretat del cristià.

I no patiu, si alguna vegada, o més d’una vegada, enlloc de comportar-nos com ovelles ,ens hem comportat com a cabres que van a la seva i fan més cas dels lladrucs del gos d’atura que del pastor, al final de l’evangeli hem escoltat aquesta consoladora afirmació de Jesús: “Les meves ovelles no me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot”. No li prendrà mai ningú de les mans allò que és seu: nosaltres.