Lectures i homilia del diumenge 24 de durant l’any

La relació amb Déu és una relació d’amor, una relació que allibera del mal, una relació que fa possible que puguem tornar a estimar. Déu creu en nosaltres, Déu creu en tots i en cadascú de nosaltres.

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 32,7-11.13-14)

En aquells dies, el Senyor digué a Moisès: «Vés, baixa a la plana: s’ha pervertit el teu poble, que tu havies fet pujar de la terra d’Egipte. De seguida s’han desviat del camí que jo els havia prescrit. S’han fet un vedell de fosa i l’han adorat, li han sacrificat víctimes i diuen: “Poble d’Israel, aquí tens els teus déus, els qui t’han fet sortir d’Egipte”.» Per això el Senyor digué a Moisès: «Veig que aquest poble és rebel al jou. Deixa’m que s’inflami la meva indignació i no en deixaré rastre. Després et convertiré en un gran poble.» Però Moisès apaivagava el Senyor, el seu Déu, i li deia: «Senyor, per què s’encén el vostre enuig contra el vostre poble, que havíeu fet sortir de la terra d’Egipte amb gran poder i amb mà forta? Recordeu-vos d’Abraham, d’Isaac i d’Israel, els vostres servents; recordeu que els vau jurar per vós mateix i els vau dir: “Faré que la vostra descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel, i tot aquest país que jo us havia dit el donaré als vostres descendents i el posseiran per sempre”.» Llavors el Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble.

Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu (1Tm 1,12-17)

Estic agraït a Jesucrist, el nostre Senyor. És ell qui m’ha donat forces. Li agraeixo que m’hagi considerat prou fidel per a confiar-me un servei a mi, que primer blasfemava contra ell i el perseguia i l’injuriava. Però Déu s’apiadà de mi, perquè quan encara no tenia fe no sabia què feia. La gràcia del nostre Senyor ha estat pròdiga amb mi, juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist. Això que ara et diré és cert, i del tot digne de crèdit: que Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo sóc el primer. Però Déu se n’apiadà perquè Jesucrist pogués demostrar primerament en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe i tindran així la vida eterna. Al rei de tot el món, Déu únic, immortal, invisible, honor i glòria pels segles dels segles. Amén.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 15,1-32)

En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.» Jesús els proposà aquesta paràbola: «¿Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una, no deixaria en el desert les noranta-nou i aniria a buscar la perduda fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, ¿oi que se la posaria tot content a les espatlles i, arribant a casa, convidaria els amics i els veïns dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat l’ovella que havia perdut”? Us asseguro que al cel hi haurà també més alegria per un sol pecador convertit que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se. »I si una dona tenia deu monedes de plata i en perdia una, ¿no encendria el llum i escombraria la casa i la buscaria amb tot l’interès fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, oi que convidaria les amigues i les veïnes dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat la moneda que havia perdut”? Us asseguro que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador convertit.»

Homilia:

Com sempre, Jesús ens porta més enllà del que és la llei, més enllà del que és l’ordre establert, més enllà, sobretot, del propi profit. I avui ens parla, fins i tot, més enllà del que entenem per justícia. La relació amb Déu és sempre una relació que allibera. Fa possible que tornem a ser el que érem.

És el testimoni de Moisés que s’atreveix a interpel·lar Déu i li fa manifestar el seu amor. El camí de Déu vol recórrer amb nosaltres un altre camí. Jesús no ha passat per un camí que és nostre, sinó pels camins de Déu; pel camí que fa que el pecador pugui iniciar una nova vida, una nova vida que porta del mal al bé, del pecador al perdonat.

No castigar és arriscat, certament. Ho és quan el que pretenem és que aquell no es molesti, o que la condemna satisfaci el nostre desig de castigar, carregant la culpabilitat sempre en l’altre. És el testimoni de sant Pau: “Entre tots els pecadors sóc el primer, però Déu s’apiadà de mi, per a que Jesucrist pogués manifestar en mi tota la grandesa del seu amor, fent de mi un exemple dels que es convertiran a la fe”.

Des de la nostra òptica sempre serà difícil entendre l’amor de Déu. Jesús ens ha mostrat el rostre de Déu, que és un rostre de misericòrdia. Avui d’una forma ben concreta. Al llibre de l’Èxode ens ho diu així: “Llavors el Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble”.

Sant Pau ens ofereix el que és propi del seu testimoni. “Déu s’apiadà de mi, perquè com que encara no tenia fe, no sabia què fer”. Jesús ho fa a través de l’ovella perduda (“Veniu a celebrar-ho, he trobat l’ovella que havia perdut”). Però això tan suggerent no és fàcil per part nostra. Déu, actuant així, creiem, a vegades, que no és just. I això no canviarà mai el mal si actua així.

És molt fàcil perdonar. Però nosaltres sí que ens mereixem sempre una segona, o una tercera... o una quarta oportunitat.

Jesús ens mostra a Déu Pare no com un governant. Jesús ens el mostra com un pare, per tant la nostra relació amb Ell és una relació de fills. Jesús ens porta més enllà de les lleis, més enllà de l’ordre, més enllà del propi profit. I avui ens porta més enllà, fins i tot, del que nosaltres tenim establert com a sentit de justícia.

La relació amb Déu és una relació d’amor, una relació que allibera del mal, una relació que fa possible que puguem tornar a estimar. Déu creu en nosaltres, Déu creu en tots i en cadascú de nosaltres.

Lectures i homilia del diumenge 23 de durant l’any

La pràctica humil en la relació amb Déu ens porta al Nou Testament, on sobresurt més el sentiment d’amor que el sentiment de temor.

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 9,13-18)

Quin home pot conèixer què desitja Déu? Qui pot descobrir la voluntat del Senyor? Perquè els raonaments dels mortals són insegurs, són incertes les nostres previsions: el cos que es descompon afeixuga l’ànima, aquesta cabana de terra és una càrrega per a l’esperit, capaç de meditar. Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel? Qui hauria conegut mai què desitjàveu, si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa, si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant? Així s’han redreçat els camins dels habitants de la terra, els homes han après a conèixer què és del vostre grat, i la saviesa els salva.

Lectura de la carta de sant Pau a Filèmon (Flm 9b-10.12-17)

Estimat: Jo, Pau, ambaixador de Crist i pres per causa d’ell, recorro a tu intercedint a favor del meu fill Onèsim, jo que l’he engendrat en la fe estant a la presó. Ara te’l retorno com si t’enviés el fruit de les meves entranyes. Jo hauria volgut retenir-lo al meu costat perquè em servís en lloc teu mentre seré a la presó per causa de l’evangeli, però no he volgut fer res sense el teu consentiment: no m’hauria agradat obligar-te a fer un favor com aquest, si tu no el feies de bon grat. Qui sap si, providencialment, Onèsim se separà un moment de tu perquè ara el recobris per sempre, i no com esclau, sinó molt més que això: com un germà estimat. Ho és moltíssim per a mi, però més encara ho ha de ser per a tu, tant humanament com en el Senyor. Per tant, si em comptes entre els qui tenim part en uns mateixos béns, rep-lo com em rebries a mi mateix.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 14,25-3)

En aquell temps, Jesús anava amb molta gent. Ell es girà i els digué: «Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu. »Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre. ¿No us asseureu primer a calcular-ne les despeses per veure si teniu recursos per acabar-la? Perquè, si després de posar els fonaments, no podíeu acabar l’obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n i dirien: “Aquest home havia començat a construir, però no pot acabar.” Si un rei vol anar a combatre amb un altre, ¿no s’asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veia que no pot, quan l’altre encara és lluny li enviarà delegats a negociar la pau. Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té.»

Homilia:

Avui podríem centrar la homilia en la humilitat, en la senzillesa. Déu, que és poderós, revela els seus secrets als senzills, als humils. “Tothom que s’enalteix serà humiliat, però el que s’humilia serà enaltit”.

Les tres vessants de la relació de la persona: amb Déu, amb els altres i amb un mateix, poden ser una font de saviesa. Cal, però, que ens fixem en com es produeix aquesta relació. No és el mateix una relació des de l’amor que una relació des del temor. La pràctica humil en la relació amb Déu ens porta al Nou Testament, on sobresurt més el sentiment d’amor que el sentiment de temor. Tots sabem quina és l’actitud que plau a Déu.

L’humil no busca comparar-se amb ningú, no busca competir; coneix i accepta la seva realitat. Per això diem que la humilitat és la veritat.

En aquest evangeli la humilitat és saber que el lloc que ens toca és el nostre lloc. Si som convidats al banquet de Jesús és per la seva generositat, per la seva misericòrdia; no pas pel que valem nosaltres. Som aquells que no tenim mitjans per retornar l’amor que rebem. Déu sempre serà molt més generós que nosaltres. Nosaltres convidem aquells que ens convidaran. Si som persones senzilles ens importarà ben poc el lloc que ens ha tocat.

Jesús, avui, no només descriu el que passa, va més enllà, va més a fons; en una paraula: busca on és la veritable felicitat.

La pràctica humil en la relació amb Déu hauria de portar a l’experiència del Nou Testament, on sobresurt més el sentiment d’amor que el sentiment de temor.

Davant Déu reconeixem la nostra petitesa, però per aquí va el cant del Magnificat de la Mare de Déu. Però en el cant del Magnificat hi ha agraïment pels dons de Déu.

L´humil confia en Déu i sap transmetre aquesta confiança. Creu en Ell perquè sap que Déu confia amb ell mateix, i no tan per les seves forces, per les seves qualitats. L’humil s’acull a ell mateix com Déu l’acull.

Ser humil, acceptar el darrer lloc, posar com a referència els que són al darrer lloc, porta a acceptar a aquells que Déu accepta, aquells que Déu estima. Com diu la carta als hebreus: “Us heu acostat a la ciutat del Déu viu, a l’aplec festiu dels inscrits com a ciutadans dels cel, us heu acostat a Déu”.

Allò que sembla només bona educació, a vegades és també Evangeli.

Lectures i homilia del diumenge 22 de durant l’any

Ser humil, acceptar el darrer lloc, posar com a referència els que sempre són els darrers és trobar els camins de Déu. És la creu la que portarà a la Resurrecció.

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira [Sir 3,19-21.30-31 (gr. 17-18.20.28-29)]

Fill meu, sigues modest en tot el que facis i et veuràs més estimat que el qui dóna esplèndidament. Com més gran ets més humil has de ser, i Déu et concedirà el seu favor. Déu, que és veritablement poderós, revela els seus secrets als humils. La desgràcia dels descreguts no té remei, perquè ha arrelat en ells una planta dolenta. El cor dels assenyats comprèn els proverbis dels assenyats, l’orella atenta s’alegra de sentir parlar amb seny.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 12,18-19.22-24a)

Germans, vosaltres no us heu acostat a aquella muntanya palpable del Sinaí, que era tota ella foc ardent, foscor, negra nuvolada i tempesta, ni heu escoltat el toc del corn i la veu que pronunciava aquelles paraules. Els mateixos que sentiren la veu suplicaren que no continués parlant-los. Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d’àngels, a l’aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel; us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a terme, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 14,1a.7-14)

Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d’un dels principals fariseus. Ells l’estaven observant. Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc: si hi hagués un altre convidat més honorable que tu, vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit. Més aviat quan et conviden vés a ocupar el lloc darrer, i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà: “Amic, puja més amunt.” Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula, perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.» Després digué al qui l’havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics. Potser ells també et convidarien, i ja tindries la recompensa. Més aviat, quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per recompensar-t’ho, i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.»

Homilia:

Avui podem centrar la reflexió de l’Evangeli en la humilitat.

Déu, que és poderós, revela els seus secrets als humils. “Tothom que s’enalteix serà humiliat, però el que s’humilia serà enaltit”.

Les tres vessants de la relació de la persona amb Déu, amb els altres i amb un mateix poden ser una font de saviesa. Respecte Déu, no és el mateix una relació des de l’amor que una relació des del temor. Tots sabem quina és l’actitud que plau a Déu.

L’humil no busca mai comparar-se amb ningú, ni busca competir; coneix la seva realitat. Sap que Déu l’estima i ja en té prou. Per això la humilitat és la veritat. L’humil confia en Déu perquè té la seguretat que l’estima.

En aquest evangeli la humilitat se situa en saber que el lloc el decideix el que convida. Tots sabem quina és l’actitud que plau a Déu. L’humil no es compara amb ningú; no busca competir amb ningú; sap i accepta la realitat tal com és.

La paràbola d’avui transcorre no en una àpat corrent, sinó que hi ha una accent especial. És un àpat de noces, una celebració de l’amor.

Si som convidats a l’àpat de Jesús és per la seva generositat, no pels nostres mèrits. Mai farem prou mèrit per participar de dret a l’Eucaristia. Així ho diem: “Senyor, no sóc digne...”. Potser ens podríem preguntar si ser convidats és un privilegi o un do.

L’honorable per a Jesús és aquell que es fa digne de ser honorat. Allò que podien semblar normes de bona educació es converteixen en camins de vida. Ser humil, acceptar el darrer lloc, posar com a referència els que sempre són els darrers és trobar els camins de Déu. És la creu la que portarà a la Resurrecció. La carta als cristians hebreus en ho ha dit: “Us heu acostat a la ciutat del Déu viu, a l’aplec festiu dels sants”.

Ser humil, acceptar el darrer lloc, posar com a referència els que sempre són al darrer lloc és la porta per trobar Déu, el Déu de Betlem, el Déu de la creu, el nostre Déu. “Tothom que s’enalteix serà humiliat, però el que s’humilia serà enaltit”. I això ens ho diu aquell que nasqué en un estable a Betlem i morí a Jerusalem en una creu.

L’Evangeli és només Evangeli quan allò que predica es fa. És així com el nostre banquet de l’Eucaristia serà una autèntica festa.

Lectures i homilia del diumenge 21 de durant l’any

El nostre Déu no sap de primers i darrers.

S’alegra que a casa seva hi hagi lloc per a tothom!

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 66,18–21)

Això diu el Senyor: «Jo conec les obres dels homes i els seus pensaments. Jo mateix vindré a reunir la gent de totes les nacions i de totes les llengües. Tots vindran aquí i veuran la meva glòria, i faré un prodigi enmig d’ells. Després enviaré alguns dels supervivents a les altres nacions, a Tarsís, a Fut i a Lud, a Mòsoc i a Ros, a Túbal i a Javan, a les illes llunyanes, que mai no havien sentit parlar de mi ni havien vist mai la meva glòria, i anunciaran la meva glòria entre les nacions. I de totes les nacions portaran els vostres germans com una ofrena al Senyor. Els portaran a cavall, en carruatges, en lliteres, muntats en mules o en dromedaris, fins a la muntanya santa de Jerusalem, diu el Senyor. Els presentaran tal com els israelites presenten en vasos purs la seva ofrena en el temple del Senyor, i jo fins en prendré alguns d’entre ells per fer-ne sacerdots o levites.»

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 12,5-7.11-13)

Germans, heu oblidat les paraules encoratjadores que l’Escriptura us adreça com a fills: «Fill meu, no desestimis la correcció que ve del Senyor, no et cansis quan ell et reprèn, perquè el Senyor repta aquells que estima, fa sofrir els fills que ell prefereix.» És per a la nostra correcció, que sofrim: Déu us tracta com a fills. Perquè, quin fill hi ha que el seu pare no corregeixi? La correcció, de moment, no sembla que porti alegria, sinó tristesa, però més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen en pau el fruit d’una vida honrada. Per això enfortiu les mans que es deixen anar i els genolls que es dobleguen, aplaneu el camí per on passa el vostre peu, perquè el qui va coix no es faci més mal, sinó que es posi bé.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 13,22-30)

En aquell temps, Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, són pocs els qui se salven?» Ell contestà: «Correu, mireu d’entrar per la porta estreta, perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran. »Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, de fora estant començareu a trucar i direu: “Senyor obriu-nos.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou.” Llavors començareu a dir-li: “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal.” »Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents quan veureu Abraham, Isahac i Jacob amb tots els profetes en el regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud i s’asseuran a taula en el regne de Déu. Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers.»

Homilia:

El missatge de Jesús no és només per a uns escollits. És per a tothom: “Vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el regne de Déu”. Però cal ser conscient que per entrar al Regne s’ha de passar per la porta estreta; i no tothom és capaç de passar-hi. Això no vol dir que tot ha de ser fàcil. Al llarg de la vida aprendrem del dolor i de la contrarietat.

La primera lectura d’avui proclama el designi salvador de Déu. El profeta parla de reunir gent de totes les nacions. El veritable Déu només pot ser un Déu de tots. Però l’experiència ens diu que encara hi ha homes i pobles que es creuen tenir l’exclusiva de Déu. També, a vegades, apareixen actituds que volen imposar la seva fe per la força. En aquest sentit podem recordar com Jaume i Joan van tenir l’atreviment de demanar que baixés foc del cel per a aquells que no havien escoltat la Paraula. Així no ha d’estranyar la seva pregunta: “Són pocs els que se salven?”.

Els que són enviats no hi van en nom propi, hi van en nom de Jesús. És Ell qui els envia! I la generositat de Déu també hi ha d’anar a l’afegida l’exigència de la resposta personal. No ens diu que aquesta resposta sigui fàcil. Aquest treball personal té moltes cares. No es tracta només de fer; es tracta sobretot de ser. Un pot dir que creu en els valor cristians, però convé traduir-los a la vida pràctica. Ho diu l’Evangeli. Potser moltes vegades hem tingut l’oportunitat d’un seguiment més generós... i hem fet el sord.

Jesús ens mostra el rostre misericordiós de Déu. I això no vol dir que Déu fa rebaixes, que tanca els ulls, que diu tot està bé! La misericòrdia de Déu pretén que connectem amb el seu amor, que no ens pot deixar com abans, ens transforma! La seva proposta no deixa les coses iguals.

“Vindran gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el regne de Déu”. Nosaltres no controlem els camins del Regne. I mira que ho hem intentat moltes vegades: Aquell s’ho mereix, o aquell no s’ho mereix; aquest és dels nostres, per tant aquest és dels bons; aquell no és dels nostres, per tant aquest és dels dolents. Déu no posa etiquetes.

El Déu de la misericòrdia no fa rebaixes, estima sempre i té la porta oberta. Trenquem les etiquetes que fem de cada persona i que sembla que ens donen una certa tranquil·litat; així sabem de qui hem de fer cas i de qui no.

El nostre Déu no sap de primers i darrers. S’alegra que a casa seva hi hagi lloc per a tothom!

Lectures i homilia de la festivitat de l’Assumpció de Maria.

Aquesta festa és consol i seguretat del poble

que fa camí cap a la casa del Pare.

Mn. A. Roquer. 

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 11,19a.12,1-6a.10ab)

El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu. Llavors aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi: hi havia un gran drac rogenc, que tenia set caps i deu banyes. Als set caps duia set diademes, i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles i les llançà a la terra. El drac s’aturà davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués. La dona posà al món un fill, un noi que ha de governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial, i la dona va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc. Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,20-27a)

Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist. Cadascun al moment que li correspon: Crist el primer, després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. Perquè l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,39-56)

Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà. Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.» Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles. El seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.» Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.

Homilia:

En Maria hi veiem el rostre misericordiós de Déu. Les lectures ho acaben de dir. La pregària de Maria és el reconeixement de l’amor que Déu té a aquells que creuen en Ell. Un “amor que s’estén de generació en generació” fins a nosaltres.

En la festa d’avui veiem realitzat definitivament aquell amor misericordiós en Maria assumpta al cel, la primera de tots. Avui ens trobem amb aquest Déu que no és només esperança, sinó realització de tot allò que esperem.

Tal com ens ha dit el llibre de l’Apocalipsi, ara és l’hora de la victòria del nostre Déu. Aquest ara el veiem en Maria que, després de donar llum al seu fill, és la dóna que va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc. Avui la reconeixem com la nostra mare, per tant el seu lloc és també el nostre. L’hora de la victòria del seu Regne és molt especial. “Ha mirat la petitesa de la seva serventa”.

En Déu es manifesta la força de l’amor no pas pel poder que subjuga, que aclapara. Maria s’alegra en l’anunci de l’àngel (“Alegra’t Maria”). Acompanya el seu fill fins al peu de la creu, i s’alegra en la seva resurrecció.

Mirant Maria ens sentim molt petits. Una petitesa que no ens acomplexa perquè Déu ens beneeix. Mirant la figura de Maria ens sentim petits com ella. Una petitesa, doncs, que no ens anul·la. Ben al contrari. Aquesta és la prova de que Déu ha fet de nosaltres i en nosaltres meravelles.

Avui en aquesta festa de l’Assumpció diem amb Elisabet: “Feliç tu que ha cregut. Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà". És molt més del que som capaços de creure i d’entendre. Avui en aquesta festa de l’Assumpció diem amb Elisabet. “Feliç tu que has cregut”; per tant feliços tots els que creiem; allò que el Senyor ens ha fet saber és complirà. I es complirà no perquè jo vull que es compleixi, es complirà perquè el Senyor ho ha dit.

Avui veiem el rostre misericordiós de Déu que compleix el que ha promès. I si ho ha complert en Maria, també ho acomplirà en nosaltres.

“Dispersa el homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils”. Aquest és el nostre Déu. La seva misericòrdia fa realitat aquella justícia que busca el camí del cor.

Avui contemplem com Maria és glorificada. Aquest és el gest meravellós de Déu Pare. La grandesa de Maria no acaba a Betlem. Déu continua fent meravelles fins a la seva assumpció gloriosa al cel, que avui celebrem. Aquesta festa és consol i seguretat del poble que fa camí cap a la casa del Pare.