Homilia del diumenge 29 de durant l’any

La pregària és l’oxigen que dóna vida al creient, i ningú no viu sense respirar

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 17,8-13)

En aquells dies, els amalequites anaren a Rafidim per atacar el poble d’Israel. Moisès digué a Josuè: «Recluta homes de guerra i demà al matí surt a combatre contra els amalequites. Jo m’estaré dret dalt el turó amb la vara de Déu a la mà.» Josuè complí les ordres de Moisès i començà la batalla contra els amalequites. Moisès, Aaron i Hur pujaren dalt el turó. Mentre Moisès mantenia les mans alçades, guanyava Israel, però quan abaixava les mans per reposar, guanyaven els amalequites. A la fi les mans ja li pesaven massa per poder mantenir-les alçades. Llavors li acostaren una pedra, s’hi assegué, i Aaron i Hur, un a cada banda, li aguantaven les mans. Així pogué mantenir les mans immòbils fins a la posta del sol, i Josuè derrotà els amalequites i abaté els seus homes amb l’espasa.

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 3,14-4,2)

Estimat, persevera en la doctrina que has après i has acceptat amb tota confiança, recordant qui són els qui te l’han ensenyada; des de menut coneixes les sagrades Escriptures que tenen el poder de donar-te la saviesa que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist. Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i és útil per ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè l’home de Déu sigui madur, sempre a punt per a tota obra bona. Davant de Déu i de Jesucrist, que ha de judicar els vius i els morts, i pensant en la seva manifestació i en el seu Regne, t’adverteixo formalment que proclamis la paraula de l’evangeli: insisteix en tot moment, tant si és oportú com si no ho és, mira de convèncer la gent, reprèn, anima’ls, esperant amb tota paciència, com un mestre que sap ensenyar.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 18,1-8)

En aquell temps, Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança: «En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: “Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi.” El jutge durant molts dies no li’n feia cas, però a la fi pensà: “A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”.» I el Senyor digué: «Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. ¿I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?»

Homilia:

L’evangeli d’avui, com acabem d’escoltar, ens introdueix en un dels capítols de l’evangelista sant Lluc dedicats a la pregària. És important, doncs, avui parlar de què és la pregària, o de com hem de pregar. Sobretot, com diu l’evangeli, sense perdre mai la confiança. Una invitació a superar les nostres idees preconcebudes i donar pas a la confiança; a superar, doncs, la immaduresa de la desconfiança. Aprendre a tractar amb Déu en les penes i en les alegries, a les verdes i a les madures.

És tan fàcil tirar la gorra al foc quan tenim la impressió que Déu no ens escolta! El desencís és una de les pitjors temptacions a les que es pot sucumbir moltes vegades, quan ens pensem que Déu no en fa cas, que Déu no escolta.

Molt sovint preguem per a que es faci allò que nosaltres volem, sinó no pregaríem. I no sé si és correcte del tot, perquè jo tinc entès, si no vaig errat, que quan diem el Parenostre diem no la meva sinó la vostra voluntat.

No només s’ha de ser fidel fins el final, sinó que cal lluitar sempre contra la temptació de cansament, de desànim. No és qüestió d’actes esporàdics heroics, es tracta de ser fidels constantment i sempre; no només quan totes ens ponen. Com l’infant que faci el que faci sap que sempre hi ha l’esguard vigilant de la mare damunt seu; però aquest esguard no el priva d’alguna ensopegada: quan la mare el deixa corre al seu aire hi ha un perill de que es peli el genoll. La mare no l’estima?

La pregària va des d’aquell “Gràcies, Pare, perquè heu revelat als petits allò que heu amagat als savis i als entesos” fins aquell “Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat?” de la creu.

La pregària és l’oxigen que dóna vida al creient, i ningú no viu sense respirar. Fins i tot quan no en sap, respira. Per això el primer enemic de la pregària és la manca de fe o potser l’excés de fe en nosaltres mateixos. L’altre enemic és la falta d’esperança (Déu no m’escolta; per tant la meva pregària és inútil. Per què hem de seguir parlant a algú que no ens escolta?). Qui creu i espera continua esperant, continua pregant. Jesús ens posa l’exemple de la viuda que demana justícia i la seva perseverança guanya la partida. Aquesta confiança, aquesta esperança és fonamental, perquè justament es fonamenta en la fe sense la qual la pregària no té cap força.

No és allò de bonito, barato... y que se haga pronto. Això és molt comú, i sobretot avui: la immediatesa. No sabem esperar. I saber esperar és molt important. Jesús, a la creu, diu “Pare, per què m’heu abandonat?”; i per saber si l’ha abandonat cal esperar la matinada del Diumenge de Pasqua. Cal esperar!

L’evangeli d’avui acaba així: “El Fill de l’home trobarà fe a la terra?”. Seriosa pregunta davant de la nostra impaciència, dels nostres desànims, dels nostres pessimismes, de les nostres decepcions. La pregària no és una fórmula màgica; no és una màquina de xiclets: tiro la moneda i si no surt res, puntada de peu a la màquina. La pregària, primer és confiança; doncs mirem primer com estem en la temperatura de la confiança. Demanem en aquesta Eucaristia saber pregar sempre sense perdre mai l’esperança.

De moment la pregària és eficaç perquè és pregària i ens fa créixer en la fe i en la confiança. Només aquell que prega sempre sense desanimar-se mai té fe i té esperança a tota prova.

Homilia del diumenge 28 de durant l’any

Jesús ha vingut per ensenyar-nos una cara diferent de la vida, la de la generositat

Mn. A. Roquer

Lectura del segon llibre dels Reis (2Re 5,14-17)

En aquells dies, Naaman de Síria baixà al Jordà i s’hi banyà set vegades, com li havia dit Eliseu, l’home de Déu. La pell se li tornà com la d’una criatura i quedà pur de lepra. Llavors se’n tornà amb tot el seu seguici cap a l’home de Déu, entrà a casa d’ell i, dret al seu davant, li digué: «Ara sé ben bé que, fora d’Israel, no hi ha cap altre Déu enlloc més de la terra. Per favor, accepta un present del teu servidor.» Eliseu li digué: «No acceptaré res. T’ho juro per la vida del Senyor, davant del qual estic sempre, a punt per servir-lo.» Naaman insistia que admetés el present, però Eliseu s’hi negà. Llavors Naaman digué: «¿Permets que el teu servidor carregui dues mules de terra d’aquest país? És que d’ara endavant el teu servidor no oferirà cap holocaust ni cap altra víctima a altres déus, sinó només al Senyor.»

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 2,8-13)

Estimat, pensa que Jesucrist, del llinatge de David, ha ressuscitat d’entre els morts. Aquesta és la bona nova que jo predico, i per això he de sofrir fins trobar-me empresonat com si fos un malfactor. Però les presons no poden encadenar la paraula de Déu. Jo ho suporto tot per amor dels elegits, perquè ells també aconsegueixin la salvació i la glòria eterna que Déu ens dóna en Jesucrist.
Això que diem és ben cert: Si morim amb ell, també viurem amb ell; si som constants en les proves, també regnarem amb ell; si el neguem, ell també ens negarà; però, com que no pot negar-se ell mateix, ell continua fidel si nosaltres no li som fidels.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 17,11-19)

Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i cridaren: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!» En veure’ls Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots.»
Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Era un samarità. Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?» Llavors li digué: «Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat.»

Homilia:

Jesús en el seu camí cap a Jerusalem es troba amb 10 leprosos que li demanen pietat: “Jesús, apiadeu-vos de nosaltres.” Aquells homes tenen una gran intuïció, han sentit parlar de Jesús i sabem a qui acuden. Obligats, doncs, a captar degut a la seva marginació, ara també demanen caritat a algú que tingui pietat d’ells. Jesús, i ells ho saben, no pot passar de llarg; el coneixen molt bé, saben en qui s’adrecen. Jesús els diu que vagin a presentar-se als sacerdots, o sigui que vagin a certificar la seva curació. Anar-se a presentar als sacerdots vol dir anar a certificar que ja no tenien lepra. “Mentre hi anaren quedaren purs de la lepra”. Un, només un, torna enrere per donar gràcies. I sant Lluc, no sé si amb una certa ironia o per deixar els punts sobre les i, s’afanya a constatar una cosa: aquest no era del país (“era un samarità”). I Jesús s’afanya a preguntar: “On són els altres nou?”.

No sé si la intenció de l’evangelista és ressaltar la curació dels 10 o bé aquell que torna enrere per donar gràcies. No sé si la intenció de l’evangelista és deixar, doncs, constància de la curació de la lepra o bé de l’agraïment d’un que torna enrere.

La queixa de Jesús és ben alliçonadora: “No eren deu els purificats? On són els altres nou?”. Diu: “Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?”. Em penso que la intenció de l’evangelista va per aquest camí: ser agraïts!

Quan només es viu amb l’obsessió de la utilitat, o bé d’allò que ens és pràctic, ens agrada, o bé d’allò que ens interessa... enfocar-ho tot cap aquest propi benefici no arriba mai a l’agraïment. Tot ho he fet jo! Gràcies a mi!

Quan nosaltres reduïm la nostra vida a anar consumint cada vegada més benestar material, consumir més notícies, consumir més modes... és impossible, si només arribem aquí, descobrir un Déu que és font de vida; d’una vida més plena, més autèntica, més profunda, més joiosa, més generosa, més segons Déu.

Déu s’ha convertit en quelcom que ens pot ser útil i prou; i quan l’hem utilitzat per allò que ens convé i ens interessa ens oblidem de donar gràcies.

Jesús ha vingut per ensenyar-nos una cara diferent de la vida, la de la generositat; que va molt escassa. Tan diferent que es pot donar per a que els altres tinguin vida i Jesús ho sap: donar la pròpia vida per a que els altres visquin.

Creure en Déu només perquè és útil no és creure en Déu, és creure en mi, en la meva necessitat i prou! Així, quan estic cansat, Déu s’ha de convertir simplement en un tamboret i prou! L’agraïment d’això que visc, ni que estigui cansat, on queda? Potser sí que avui també només en tornarien 9.

No hi ha dubte que l’agraïment és una actitud interior que supera l’estricte compliment d’allò que està manat. No som només 9 els que compleixen la Llei, aquells que es varen presentar als sacerdots. El cristià que només es preocupa de complir el que mana la Llei i prou no serà mai un bon cristià; el cristià dóna un pas més: és agraït! Serà el complidor d’una Llei i prou. En canvi, en aquell que torna per donar gràcies perquè sap el do que ha rebut, neix al seu cor, espontàniament, la gratuïtat. Hi ha tantes coses a la vida que no ens hem guanyat, que són fruit de la generositat dels altres.

L’agraïment fa néixer en nosaltres una persona nova. La persona que és agraïda sap que tot el que té de bo no ve només d’ella; ve dels pares, dels amics; i allò millor que té ve de Déu.

Doncs, siguem agraïts amb el leprós agraït. Del leprós curat que torna hem aprés l’agraïment. Un leprós que sense ni tenir nom ens ha ensenyat a ser agraïts i generosos. Leprós anònim, gràcies!

Homilia del diumenge 27 de durant l’any.

Avui també nosaltres podem ben dir com els apòstols “Doneu-nos més fe!”

Mn. A. Roquer

Lectura de la profecia d’Habacuc (Ha 1,2-3.2,2-4) Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m’escoltareu, cridaré: «Violència», i no em salvareu? Per què deixeu que vegi aquestes calamitats i contempli tantes penes? Tinc davant els ulls devastacions i violències; hi ha baralles i s’aixequen discòrdies. El Senyor em respongué: «Escriu una visió, grava-la sobre tauletes d’argila, que es puguin llegir corrents. És una visió per a un moment determinat, que aspira al seu terme, i no fallarà. Espera-la, si es retardava; segur que vindrà, no serà ajornada. »L’home d’esperit orgullós se sentirà insegur, però el just viurà perquè ha cregut.» Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 1,6-8.13-14) Estimat, et recomano que procuris revifar la flama del do de Déu que portes en virtut de la imposició de les meves mans. L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny. Per tant, no t’avergonyeixis ni del testimoni que donà el nostre Senyor ni de mi, que estic empresonat per ell; tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna. Tingues com a norma la doctrina sana que has escoltat dels meus llavis, i viu en la fe i en l’amor de Jesucrist. El tresor que t’ha estat confiat és valuós. Guarda’l amb la força de l’Esperit Sant que viu en nosaltres Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 17,5-10) En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Doneu-nos més fe.» El Senyor els contestà: «Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”, us obeiria. »Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat. Quan ell torna del camp, li dieu mai que entri de seguida i segui a taula? No li dieu, més aviat, que prepari el sopar, que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu, i que ell menjarà i beurà després? I quan l’esclau ha complert aquestes ordres, qui ho agraeix? Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”.»

Homilia:

Les tres lectures que acabem d’escoltar avui han tocat, per un cantó o per un altre, el tema de la fe. La primera quan afirma que “el just viurà perquè ha cregut”; a la segona, sant Pau demana el seu deixeble Timoteu que visqui en la fe de Jesucrist que ell li ha ensenyat; i a l’Evangeli són els mateixos apòstols que li demanen a Jesús “doneu-nos més fe”. Jesús els respon que “només que tinguin una fe menuda com una llavor de mostassa...” ja en tenen prou! Què n’heu vist mai cap de llavor de mostassa? Si em dieu que sí, us diré, doncs, que Déu us conservi la vista! És petita com el punt d’una i.

Són els apòstols que demanen tenir més fe. Parteixen, doncs, de la base que ja en tenen, però poca. És possible que els apòstols haguessin experimentat, més d’una vegada, la dificultat de seguir a Jesús, o potser, vés a saber, fins i tot algun contratemps, algun fracàs; per això demanen “més fe”. Potser com nosaltres, si fa o no fa!.

El problema del creient, del deixeble, no és la quantitat sinó la qualitat de la seva fe. Quan la fe és de debò pot fer meravelles. La utopia és possible com la de la morera arrancada de soca arrel i plantada al mar. No es tracta de fer miracles. És possible seguir Jesús amb fe, per petita que sigui, si és autèntica? Sí! Només amb una fe, això sí autèntica, nosaltres farem la meravella de la petita llavor. El deixeble serà capaç de seguir Jesús sempre i fins el final, passi el que passi. Creure quan totes ens ponen no és garantia de fe. La fe, per saber si és autèntica, s’ha de posar a prova.

A la primera lectura hem sentit les paraules del profeta Habacuc: “Fins quan, Senyor... per què deixeu que vegi tantes desgràcies? Que contempli tantes penes?”. El profeta aixeca la veu per queixar-se a Déu. Fa temps que ha demanat auxili al Senyor i no troba resposta. La situació real està marcada per la violència i Déu calla! S’abaten damunt seu una colla de calamitats, i Déu calla! No cessen les discòrdies i les baralles, i Déu calla! S’enfonsa en una gran tristesa, i Déu calla! I Déu també callarà quan el seu fill mori a la creu. Déu calla... o bé té un temps per callar i un temps per parlar; perquè aquí escoltem cada diumenge la Paraula de Déu. No obstant, Déu respon; però no en els terminis que fixem nosaltres, quan i com volem nosaltres. O potser quan parla no el sentim perquè ens escoltem a nosaltres mateixos.

Déu té el seu temps per parlar... i el seu temps per callar. Potser el que cal és saber esperar o potser tenir les oïdes prou atentes per escoltar quan Ell parla. A la creu parlava, però els que el voltaven no entenien res! Pretendre fer parlar Déu quan nosaltres ho volem pot ser immoral en el temps de Déu.

Qui és capaç de creure fins quan Déu no parla viu de la fe. Quan la fe té una resposta quan jo vull i com jo vull, potser no és fe!

Avui també nosaltres podem ben dir com els apòstols “Doneu-nos més fe!”. Tenir fe compromet, no només l’estona que som aquí cada diumenge per celebrar l’Eucaristia, que això és molt fàcil; sinó sobretot quan som a casa, a la feina, al carrer... perquè la fe no és un parèntesi que fem una estoneta cada setmana aquí al Santuari. Cal fer una lectura creient de la nostra realitat de cada dia per “no endurir els nostres cors” com hem dit al salm.

Avui, a la pregària després de la comunió, direm “que el pa i el vi que hem pres a l’Eucaristia ens ompli de goig i ens transformi en això que mengem i bevem. Que així sigui!.

Homilia del diiumenge 26 de durant l’any.

El que ens cal és saber si nosaltres estem disposats a escoltar i a fer cas de la paraula de Moisés i dels profetes.

Mn. A. Roquer. 

Lectura de la profecia d’Amós (Am 6,1a.4-7)

Això diu el Senyor, Déu de l’univers: «Ai dels qui viuen tranquils a Sió, dels qui es creuen segurs al turó de Samaria! S’estiren en llits de marfil, s’aclofen en els seus sofàs, mengen els anyells més tendres i els vedells engreixats a les estables, improvisen al so de l’arpa, creen com David les seves melodies, beuen el vi en grans copes, i s’ungeixen amb els perfums més fins, però no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep. Per això ara seran els primers en les files dels deportats; així s’acabarà l’orgia dels vividors.»

Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu (1Tm 6,11-16)

Home de Déu, busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud. Lluita en el noble combat de la fe i guanya’t la vida eterna. És per a obtenir-la que vas ser cridat i vas confessar noblement la fe en presència de molts testimonis. Davant Déu, font de tota vida, i davant Jesucrist, que sota Ponç Pilat donà testimoni amb la seva noble confessió, et recomano que guardis irreprensible i sense falta el manament rebut, fins que es manifestarà Jesucrist, el nostre Senyor. Quan serà l’hora, farà aparèixer la seva manifestació aquell qui és de debò feliç i l’únic Sobirà, el Reis dels reis i el Senyor dels senyors, l’únic que té com a pròpia la immortalitat i habita en una llum inaccessible: Cap home no l’ha vist mai, ni és capaç de veure’l. A ell l’honor i el poder per sempre. Amén.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 16,19-31)

En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s’estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar. »Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames.” Abraham li respongué: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on sóc jo cap on sou vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre.” »El ric digué: “Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també en aquest lloc de turments.” Abraham li respongué: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.” El ric contestà: “No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.” Li diu Abraham: “Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”.»

Homilia:

Diumenge passat acabàvem la lectura de l’Evangeli amb aquestes paraules: “No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”; i l’evangelista s’afanya a concretar: “els fariseus, que eren amics dels diners, ens sentir això, es reien de Jesús”. Nosaltres no ens riem de Jesús, però en el fons potser sí que pensem: Jesús exagerava o que potser Jesús era molt ingenu.

La paràbola d’avui és un retrat irònic del ric inútil i del pobre acollit al sí d’Abraham. El contrast és de colors ben vius: vestits de porpra, banquets... per un cantó; i per l’altre, nafres i pobresa.

I el missatge no és tant que alguns, els pobres, viuen en una vall de llàgrimes, i els altres, els rics, en una terra de xauxa. Els primers s’han de resignar dient paciència, la mort ens igualarà a tots. Però la paràbola diu que no és així, que més enllà de la mort tampoc hi ha igualtat, però a l’inrevés. El pobre morí i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar. Difícilment es pot concretar més en menys paraules.

La paràbola de l’home ric i el pobre Llàtzer és una invitació a tocar de peus a terra, a no esperar demà per ser bons. “Si no fan cas de Moisés i dels profetes, ni que ressuscités algú d’entre els morts, no es deixarien convèncer”. Doncs aquest “algú” que torna d’entre els morts és Jesús per a nosaltres. I no sé si encara ens hem deixat convèncer!

Doncs aquest “algú” és el que ens convoca aquí cada diumenge. El que ens cal és saber si nosaltres estem disposats a escoltar i a fer cas de la paraula de Moisés i dels profetes.

La paràbola deriva cap el tema de la conversió, fruit justament d’escoltar i fer cas de la Paraula de Déu. La primera part de la paràbola és sobre la caducitat del temps. I el ric no és condemnat pel fet de ser ric, no!, sinó pel fet de no compartir amb els pobres la seva riquesa. I si no vol ser solidari, un cop mort, el seu lloc no és el lloc dels que són solidaris: “la falda d’Abraham”. Si l’insolidari ha de conviure en el sí d’Abraham i ser solidari, li serà com una condemna! Ha desaprofitat l’ocasió: “Ja tenen Moisés i els profetes; que els escoltin”. El camí de la conversió passa per escoltar la Paraula de Déu, no esperem creure per veure miracles. Els homes, però, no en tenen prou; reclamen miracles, fets extraordinaris.

El que condemna és el pecat d’omissió del ric davant del pobre Llàtzer. Un pobre que ell tenia cada dia al seu portal i només els gossos li llepaven les ferides, però no tenia ni les engrunes que queien de la taula del ric.

El profeta Amós, a la primera lectura, ja ho denunciava aquesta actitud apàtica: “S’estiren en llits de marfil... mengen els anyells més tendres...” però no els fa ni fred ni calor la pena dels pobres. La pobresa no existeix, existeixen els pobres, amb noms i cognoms; en aquest cas Llàtzer.

La paràbola Jesús la diu a uns que estaven molt segurs d’ells mateixos. Hi ha seguretats ben insegures. El diner no ho assegura tot. Si algú és sensible a les necessitats dels altres, no serà mai aquell que té de tot, sinó aquell que li falta alguna cosa i per solidaritat s’adherirà a l’altre. Sembla contradictori però no ho és.

Aquesta setmana recordarem sant Francesc d’Assis, un sant que pot ajudar a entendre l’evangeli d’avui. Un sant que, justament en la pobresa, va trobar la perfecta alegria.