Homilia del diumenge 27 de durant l’any

Els cristians, que tenim l’amor com a precepte (“Això us demano: que us estimeu”), no podem de deixar d’estimar aquelles parelles que han fracassat en l’amor.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 2,18-24)

El Senyor-Déu digué: «No seria bo que l’home estigués sol. Li faré qui l’ajudi i l’acompanyi.» El Senyor-Déu modelà amb terra totes les bèsties salvatges i tots els ocells, i els presentà a l’home, a veure quin nom els donaria: el nom que l’home donava a cada un dels animals era el seu nom. L’home donà el nom a cadascun dels animals domèstics i salvatges i a cadascun dels ocells, però no en trobà cap capaç d’ajudar-lo i fer-li companyia. Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, li prengué una de les costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. Després, de la costella que havia pres, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home. L’home digué: «Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn. El seu nom serà l’esposa, perquè ha estat presa de l’espòs.» Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa, i des d’aquell moment ells dos formen una sola família.

fills.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 2,9-11)

Germans, Jesús, abaixat, va ser posat un moment per sota dels àngels, però ara, després de la passió i la mort, el veiem coronat de glòria i de prestigi, perquè Déu, que ens estima, va voler que morís per tots. Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix, volia portar molts fills a la glòria, i convenia que aquell qui els havia de guiar a la salvació fos consagrat pels sofriments. Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix pare, i per això no s’avergonyeix d’anomenar-los germans.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 10,2-16)

En aquell temps, els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo, i li preguntaren si el marit es podia divorciar de la seva dona. Ell els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?» Li respongueren: «Moisès permet de donar a l’esposa un document de divorci i separar-se.» Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta prescripció perquè sou tan durs de cor. Però al principi, Déu creà l’home i la dona. Per això deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells dos formen una sola família. Per tant, ja no són dos, sinó una sola família. Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar.» Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-lo sobre això mateix. Jesús els digué: «Aquell qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu marit i es casa amb un altre, comet adulteri.»

[La gent portava a Jesús uns nens perquè els imposés les mans, però els deixebles renyaven els qui els havien portat. A Jesús li sabé greu que els renyessin, i els digué: «Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el regne de Déu és per als qui són com ells. Us ho dic amb tota veritat: Qui no rebi el regne de Déu com el rep un nen, no hi entrarà pas.» I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.]

Homilia:

Acabem d’escoltar a l’Evangeli un tema una mica complicat; suposo que ja ho heu notat; un tema pelut, una mica enrevessat. O potser ho és a causa del nostre punt de vista, o del nostre egoisme. Aquella expressió tan comuna: és bo allò que a mi m’agrada, i s’acaba el bròquil.

Partim d’una realitat: Déu no ens ha creat amb capacitat d’estimar per amargar-nos la vida. Que això quedi clar!. Tenim un pecat original i, per desgràcia, hi hem de comptar. Potser és aquesta la pedra que portem a la sabata. No és l’amor la dificultat, la dificultat som nosaltres. Si l’amor és el do més preuat que tenim, ha de ser car; sinó no és tan preuat; i no el podem rebaixar de preu perquè llavores fora preu de rebaixes, preu de saldo.

Per què és tan difícil confondre amor amb flors i violes?. La pedra que ensopega és l’amor? o som nosaltres?

“No és bo que l’home estigui sol”. I diem: d’acord. “Allò que Déu ha unit que l’home no ho separi”. I aquí ja no hi estem tan d’acord... perquè no ens agrada. Possiblement creiem que Jesús és molt exigent; i ho és, és que ho pot ser! Perquè Ell ha estat capaç de donar la pròpia vida per aquells que estima. Sap de què parla!. Això ho ha dit i ho ha fet. I l’amor estar més fet d’actes, d’accions, de fets que de paraules. L’amor no és una paraula bonica, és molt més. Potser parla d’un amor incondicional, d’un amor ideal. I jo pregunto: és que l’amor ideal, l’amor incondicional és impossible? O és possible?. El de Déu és possible. I nosaltres, les persones humanes, estem creades a “imatge i semblança de Déu”; i ens assemblem a Déu no en el nas, que Déu no el té, sinó en la capacitat d’estimar. I el matrimoni, com a sagrament, és un sagrament, un senyal clar de l’amor de Déu manifestat en nosaltres.

Algunes parelles creuen que l’amor és una cosa simplement espontània. Si el cupido encerta la fletxa... tot va bé; sinó... malament rai. El plantejament li arriba també a Jesús, i la pregunta és aquesta: “Pot l’home repudiar a la seva esposa?” Però la pregunta no va a la inversa; per tant aquí es tracta d’un masclisme. La resposta de Jesús és desconcertant; però, en canvi, les dones que l’escolten fan festa major. Segons Jesús si el repudi és llei, per què només ho és per al marit? Jesús diu que no és cosa de la llei, que és per duresa de cor. I durs de cor, o d’enteniment, ho som tots!

Les situacions que creen problemes en la relació d’amor poden ser moltes i sovint molt i molt doloroses. I la parella no necessita receptes per afrontar la situació, ni tasses de til·la. Fora massa fàcil. Primer cal veure què s’amaga darrera d’aquesta situació que crea un malestar creixent. Els cristians no podem aclocar els ulls davant d’aquesta realitat, d’aquests fets que són dolorosos. La defensa d’una indissolubilitat no ha d’impedir mai una postura de comprensió, d’acolliment i d’amor.

Com a cristians creiem en l’amor, i justament per això no podem rebutjar ni marginar les parelles víctimes molts cops d’una situació dolorosa, ni que sigui causa del desamor. És la descomposició d’un amor, però que ha existit.

“El que Déu ha unit que l’home no ho separi”. Això ens invita a defensar l’exigència de l’amor. I ho defensarem sempre. Perquè som seguidors d’un que ha donat la vida per amor. Però aquestes mateixes paraules ¿no ens conviden, també, per amor, a no marginar les parelles que pateixen les conseqüències d’un amor fracassat? Si allò que volem defensar a les bones o a les males és l’amor, per això mateix no podem deixar d’estimar aquelles parelles que, amb dolor, han arribat al trencament.

Els cristians, que tenim l’amor com a precepte (“Això us demano: que us estimeu”), no podem de deixar d’estimar aquelles parelles que han fracassat en l’amor.

En l’amor, sobretot en l’amor, convé que tots, absolutament tots, això sí, juguem net. Que l’amor no sigui un joc de paraules i de sentiments.

Homilia del diumenge 26 de durant l’any

La bondat sempre és patrimoni de Déu,

vingui d’on vingui.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre dels Nombres (Nm 11,25-29)

En aquells dies, el Senyor baixà en el núvol i parlava amb Moisès. Llavors prengué de l’Esperit que Moisès tenia i el donà als setanta ancians. Quan l’Esperit es posà damunt d’ells entraren en estat d’exaltació profètica i no paraven.
En el campament havien quedat dos homes, Eldad i Medad, inscrits entre els setanta però que no s’havien presentat davant el tabernacle. L’Esperit també es posà damunt d’ells i, allà mateix, al campament, entraren en aquell estat d’exaltació profètica. Un jove anà corrents a fer-ho saber a Moisès. Josuè, fill de Nun, que des de jove era l’ajudant de Moisès, digué: «Moisès, senyor meu, prohibiu-los-ho.» Però Moisès li respongué: «Estàs gelós per mi? Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia, i que el Senyor els donés a tots el seu Esperit!»

Lectura de la carta de sant Jaume (Jm 5,1-6)

Ara us parlo a vosaltres, els qui sou rics. Ploreu desconsoladament per les desgràcies que us cauran al damunt. Les vostres riqueses s’han podrit, s’han arnat els vostres vestits, s’han rovellat el vostre or i la vostra plata, i el seu rovell serà el vostre acusador i us devorarà les carns. Heu amuntegat riqueses precisament aquests dies, que són els darrers. El jornal que heu escatimat als qui han segat els vostres camps clama contra vosaltres, i el crit dels segadors ha arribat a les orelles del Senyor de l’univers. Heu viscut aquí a la terra una vida de delícies i plaers, us heu engreixat com el bestiar, ara que és el dia de la matança. Heu condemnat el just, l’heu assassinat i ell no s’ha resistit.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 9,38-43.45.47-48)

En aquell temps, Joan digué a Jesús: «Mestre, n’hem vist un que es valia del vostre nom per treure dimonis, i li dèiem que no ho fes més, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres.» Jesús respongué: «Deixeu-lo fer. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres. Tothom qui us doni un vas d’aigua pel meu nom, perquè sou de Crist, us dic amb tota veritat que no quedarà sense recompensa. Però a aquell que allunya de mi un d’aquests petits que tenen fe, valdria més que el tiressin al mar amb una mola d’ase lligada al coll. Si la teva mà et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entris a la vida sense mà, i no que vagis amb totes dues mans a l’infern, al foc que no s’apaga. Si el teu peu et fa caure en pecat, talla-te’l. Val més que entris a la vida sense peu, i no que siguis llençat amb tots dos peus a l’infern. I si el teu ull et fa caure en pecat, treu-te’l. Val més que entris al regne de Déu amb un sol ull, i no que siguis llençat amb tots dos ulls a l’infern, on el corc no mor mai i el foc no s’apaga.»

Homilia:

Germans, ho acabem de sentir! Les lectures d’avui contenen una gran saviesa, si ho sabem entendre; o si ho volem entendre!. Fora una llàstima que ens passéssim per alt només pensant que ja les sabem!. Tan útil que ens pot ser una paraula que faci llum a la nostra vida, una altra llum. Com sempre també avui Jesús és la nostra llum; Ell ens il·lumina i, amb la seva nova llum, veiem la nostra llum. Això sí: sense ulleres de sol.

A la carta de sant Jaume hem escoltat frases molt dures, adreçades als rics; o sigui a tots aquells que s’han proposat com a prioritat a la vida tenir diners i prou, aquells que fan el que calgui per aconseguir-los i obliden la generositat, la germanor, l’amor... que és el que ens fa persones!; l’altre ens fa guardioles; com si a la vida no hi haguessin altres objectius que els materials; s’han proposat viure només de pa, i no de tota paraula que surt de la boca de Déu. Hi ha una altra manera de viure, d’omplir la vida amb sentit. El ric no és aquell que té diners només, és aquell que només s’acontenta amb diners.

Els deixebles informen a Jesús d’un fet que els ha preocupat molt: han vist un desconegut que expulsava dimonis, que actuava en nom de Jesús i no és dels que van amb el grup de Jesús. Als apòstols no els agrada, que equival a dir que no viuen amb l’alegria del qui ha estat millorat del mal, i sense embuts exposen a Jesús la seva indignació: “Li hem dit que no ho faci més perquè no és dels nostres”. Això va passar en temps de Moisés, ho hem sentit a la primera lectura, va passar en temps de Jesús, ho hem sentit a l’Evangeli, i passa encara avui: No és dels nostres! Pretenem tenir el monopoli de la bondat, i no el tenim!. Ho veuen com una competència. Jesús veu les coses d’una altra manera: “El que no està contra nosaltres està a favor nostre”. El qui fa present al món la força del Déu que salva és els que són de Déu.

Maleït sectarisme que només té un sol color. Jesús refusa la postura sectària i excloent dels apòstols, que posen per damunt de tot el seu prestigi. El primer és alliberà l’home de tot mal que l’esclavitza. Fora de l’Església hi pot haver, hi ha!, un gran nombre de persones que fan el bé que Déu vol, que treballen per un món més humà. Tothom que desenvolupa una actitud humanitzadora fa la voluntat de Déu. Sigui o no sigui dels nostres.

La missió de l’Església no és la de treballar per a l’organització; això fora un partit polític. Es treballa per un món més just, més humà. No és cosa de l’Església veure enemics per tot arreu. Tothom que lluita per arribar que l’home pugui ser alliberat del mal és dels nostres.

Tendim fàcilment a creure que nosaltres són els únics portadors de la veritat. L’Esperit Sant va més enllà, actua més enllà de l’Església, per damunt nostre. El Regne de Déu s’estén més enllà de nosaltres, i això ens hauria d’alegrar que fos així. És fàcil que també nosaltres, com els apòstols, ens sembli que, perquè “no són dels nostres” tot el que fan no és bo. Jo que sempre havia cregut que els apòstols eren dotze? Anava ben errat! Potser són més. Hi caben tots aquells que no admeten la bondat fora d’ells. La proposta dels apòstols encara fumeja!. En tots aquells que creuen que fora de l’Església no hi ha salvació.

En el camp dels que fan la bondat no hi ha competències. La bondat sempre és patrimoni de Déu, vingui d’on vingui.

Homilia del diumenge 25 de durant l’any

La creu serà la seva glòria i la nostra. 

A Jesús a la creu només el poden entendre
aquells que porten una creu!

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 2,12.17-20)

Els malvats deien: «Posem un parany al just; ens fa nosa i és contrari a tot el que fem; ens retreu que no complim la Llei i que no som fidels a l’educació rebuda. A veure si és veritat això que diu, provem com serà la seva fi. Si realment el just és fill de Déu, Déu el defensarà i el salvarà dels qui el persegueixen. Posem-lo a prova: ultratgem-lo i torturem-lo, a veure si es manté serè; comprovem si sap suportar el mal; condemnem-lo a una mort vergonyosa. Segons diu ell, Déu ja el protegirà.»

Lectura de la carta de sant Jaume (Jm 3,16-4,3)

Estimats, on hi ha gelosies i rivalitats hi ha pertorbació i maldats de tota mena. Però la saviesa que ve de dalt abans que tot és pura; és també pacífica, moderada i dòcil, compassiva i plena de bons fruits, imparcial i sincera. El fruit de la justícia neix de la llavor que els homes pacificadors han sembrat en esperit de pau.
D’on vénen entre vosaltres les lluites i les baralles? No vénen dels desigs de plaer que es conjuren en el vostre cos? Desitgeu coses que no teniu, i per això mateu. Envegeu coses que no podeu aconseguir, i per això lluiteu i us baralleu. Però vosaltres, no teniu perquè no demaneu. O bé demaneu i no rebeu, perquè demaneu malament, amb la intenció de malgastar-ho tot en els plaers.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 9,30-37)

En aquell temps, Jesús i els deixebles passaven per Galilea, però Jesús no volia que ho sapigués ningú. Instruïa els seus deixebles dient-los: «El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies.» Ells no entenien què volia dir, però no gosaven fer-li preguntes. Arribaren a Cafar-Naüm. Un cop a casa, els preguntà: «Què discutíeu pel camí?» Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d’ells seria el més important. Aleshores s’assegué, cridà els dotze i els digué: «Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots.» Després féu venir un noi, el posà al mig, el prengué als braços i els digué: «Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat.»

Homilia:

Segons l’evangeli de Marc, que és el que anem llegint aquets diumenges d’enguany, fins a tres vegades, camí de Jerusalem, Jesús parla clarament del que allà li passarà. La seva missió en aquest món, humanament, acabarà en un fracàs: la creu. I els seus seguidors ho han de saber per a que la creu ja no sigui un escàndol.

I aquests seguidors, avui, som nosaltres. No ho oblidem mai, si no volem agafar el rave per les fulles que som seguidors d’un crucificat!, d’un rebutjat pels homes, però d’un glorificat per Déu. Déu l’avala; els homes, no! A Déu només l’entenem correctament quan el mirem cap per avall. És quan serà crucificat, justament, que assolirà l’apoteosi de la seva vida. La creu serà la seva glòria i la nostra.

Que esfereïdora resulta la burla dels que el crucifiquen: “Que vagi de la creu i creurem en Ell!”. Aquest desafiament encara ens colpeja a nosaltres. Com pot ser que Déu, que ell diu que és el seu pare, permet la mort del fill?. La mort de Jesús provoca un escàndol, sobre Ell, sobre la doctrina que predica i sobre el Déu de qui parla.

El que ha vingut a obrir un nou camí a la vida acabarà crucificat. Humanament no té explicació. No és estrany, doncs, que els apòstols no ho acabin d’entendre. Diu l’Evangeli “Ells no entenien què volia dir”, però afegeix “No gosaven fer-li preguntes”. Jo penso: pel què pugui ser!. Aquell que no està preparat... no està disposat  a sentir certes respostes, que no s’atreveixi a fer certes preguntes! Ells només entenen una cosa: com s’ha de fer per ocupar els llocs de prestigi?. Quan arriben a casa, Jesús els pregunta de què discutien pel camí, i a ells els fa vergonya de que discutien pel camí. Quan Jesús acaba de parlar-los de la seva mort, ells pel camí només parlen de qui és el primer, de coses de prestigi, de poder, de llocs d’honor... Si això no fos trist, fora grotesc!

Certament, els criteris de Jesús no són els nostres. Certament els criteris de Jesús ja no eren els dels Apòstols. Certament els valors de Jesús no són els nostres!

I qui de nosaltres, avui, se li acudeix pensar que els homes i dones més importants són aquells que es dediquen al servei generós als altres?. Per a nosaltres, aquell que és important, aquell que aplaudim, aquell que voldríem ser com ell (quina sort que té!), són els que tothom alaba, tothom aplaudeix... per la seva posició econòmica, perquè és un cantant de moda, perquè és miss universo, o el futbolista famós i ric, ni que estigui trist, pobret!, el que ha guanyat una medalla dels Jocs Olímpics o... faríem la llista molt llarga.

Per a Jesús, en canvi, són importants els milers i milers d’homes i dones amb rostre desconegut que, potser, ningú no valora perquè l’únic que fan, simplement, és ajudar els altres; no pensen en ells, sinó en els demés; una vida desconeguda, amagada; però una feina ben feta, necessària, ni que sigui poc valorada. Els que valen, els que de veritat necessitem per tirar endavant la societat són aquests! Tot i que la societat no els valori, però els necessitem tant!

En convé com el pa que mengem canviar de xip. Reconèixer que Jesús té raó. Només quan valorarem o mesurarem les persones no pel vestit que porten o pel lloc que ocupen, i començarem a valorar-les com les valora Jesús, llavors començarem a entendre a Jesús i el seu Evangeli.

A Jesús a la creu només el poden entendre aquells que porten una creu!

Homilia del diumenge 24 de durant l’any

L’amor sempre va més enllà del seny

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 50,5-9a)

El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere: he parat l’esquena als qui m’assotaven i les galtes als qui m’arrancaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades. El Senyor Déu m’ajuda: per això no em dono per vençut: per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit. Tinc al meu costat el jutge que em declara innocent. Qui vol pledejar amb mi? Compareguem plegats. Qui vol ser el meu acusador? Que se m’acosti. Déu, el Senyor, em defensa: qui em podrà condemnar?

Lectura de la carta de sant Jaume (Jm 2,14-18)

Germans meus, si algú deia que té fe i no ho demostrava amb les obres, de què serviria? A un home així, la fe el podrà salvar? Suposem que algun dels nostres germans o germanes no tingués ni vestits ni l’aliment de cada dia, i algú de vosaltres li digués: «Vés-te’n en pau, abriga’t bé i alimenta’t», però no li donés res del que necessita, quin profit li faria? Doncs, amb la fe passa igual: si no hi ha obres, la fe tota sola és morta. Tu dius que tens la fe, jo tinc les obres. Doncs bé, si pots, demostra’m, sense les obres, que tens fe, que jo, amb les obres, et demostraré la meva fe.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 8,27-35)

En aquell temps, Jesús, amb els seus deixebles, se n’anà als poblets de Cesarea de Felip, i pel camí preguntava als seus deixebles: «Qui diuen la gent, que sóc jo?» Ells li respongueren: «Uns diuen que sou Joan Baptista, d’altres, que sou Elies, d’altres, que sou algun dels profetes.» Llavors els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Pere li respon: «Vós sou el Messies.» Ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.
I començà a instruir-los dient: «El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ressuscitarà.» I els ho deia amb tota claredat. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a contradir-lo. Però Jesús es girà, renyà Pere davant els deixebles i li digué: «Fuig d’aquí, Satanàs! No penses com Déu, sinó com els homes.» Després cridà la gent i els seus deixebles i els digué: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà.»

Homilia:

És la tercera vegada en un any que se’ns proposa com a primera lectura el cant d’Isaïes. També el llegim a la celebració del Diumenge de Passió i també el Dimecres Sant. Però en aquests casos té una relació, com podem suposar, directa amb la passió i mort del Senyor en vigílies d’aquesta celebració. Avui té un caire diferent per establir una relació entre aquesta profecia d’Isaïes i la idea que té Pere sobre la missió de Jesús. És tant fàcil pensar com els altres. El perill d’errar el tret és de sant Pere i és de tothom. “A Vós això no us pot passar.”

Jesús ha vingut a complir la voluntat del Pare, no la nostra. Desvià Jesús de la seva missió, com a Messies, no pot venir de la voluntat de Déu, sinó que ve del maligne: “Fuig d’aquí Satanàs”. Pere és posa a contradir Jesús quan parla de la seva passió i mort. És clar; és la veu de la racionalitat, és la veu del seny, si voleu. L’entrega de Jesús a la creu no és la visió de l’home assenyat, però l’amor sempre va més enllà del seny. Tots hem conegut d’amors que sobrepassen el seny, i els pensem desassenyats. Tot ve d’una pregunta molt comprometedora. “I vosaltres qui dieu que sóc?”. Perquè si diu clar qui sóc entendreu clar la passió i la mort; sinó, no.

La revelació del misteri de qui és Jesús apareix d’una manera ben clara i ben diàfana en el Baptisme del Jordà, quan la veu del Pare diu: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat”. I ara es repeteix el mateix, però dit ja per una persona humana, Pere. És que saber qui és Jesús és clau. Cosa que també volia saber Pilat quan pregunta davant del tribunal: “I tu, qui ets?.” Tampoc la samaritana ho tenia prou clar quan diu: “Quan vingui el Messies ens ho aclarirà tot”, i el té al davant... i no el coneix!. Què esperava del Messies la samaritana? Què esperava Pilat? Què esperava Pere? Què esperem nosaltres?. Sempre serà més fàcil pensar com els homes que pensar com Déu.

Llavores no es tracta de dir si m’agrada o no m’agrada, com qui va comprar unes sabates a la botiga. M’agraden més aquestes que aquelles!. És qüestió de si és veritat o no és veritat! És qüestió de si és el número que calço o no!, i ningú compra perquè són boniques unes sabates que no li van bé.

Encara que no m’agradi hi ha tantes coses que s’han de fer. A sant Pere tampoc li agradava que Jesús hagués de patir passió i mort, i anava ben errat!. “No penses com Déu, sinó com els homes”. I per aquest principi Jesús mateix també hauria pogut dir: I a mi tampoc m’agrada. Però si havia vingut al món per demostrar fins on és capaç d’arribar l’amor de Déu Pare, no hi havia cap altre camí que donar la pròpia vida. No hi ha amor més gran que donar la pròpia vida. Aquí no hem de mirar si m’agrada o si no m’agrada; sinó si em convé o no em convé, encara que no m’agradi.  I, potser, per aquí va l’expressió de Jesús: “Què en traurà l’home de guanyar tot el món si perd la vida.”

El servent de qui ens parla Isaïes no és preocupa de proclamar la seva innocència, deixa que sigui el Senyor qui el declari innocent, ja que és el Senyor que l’ha embarrancat en aquest misteri de salvació. I llavores entendrem aquell: “I al cap de tres dies ressuscitarà” perquè el Senyor és qui el protegeix i el defensa. Tota una lliçó de fe i esperança, heroiques, certament.

Veure el triomf de l’obra de Déu, no només... més enllà del fracàs, de la Resurrecció, sinó veure l’amor inesgotable de Déu en el mateix sofriment. I és per això que podrà dir: “El Senyor em defensa; qui em pot condemnar?”.

Ho has entès Pere? Ho hem entès nosaltres?.

Homilia del diumenge 23 de durant l’any

 La salvació que ve de Déu no té fronteres de cap mena. És per a tothom que l’acull amb cor sincer i amb autenticitat.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 35,4-7a)

Digueu als cors alarmats: Sigueu valents, no tingueu por: Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia; la paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve salvar. Llavors es desclouran els ulls dels cecs i les orelles dels sords s’obriran; llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig, perquè l’aigua ha brollat a l’estepa, han nascut torrents en el desert, les terres xardoroses ara són estanys, el país de la set és ple de fonts d’aigua.

Lectura de la carta de sant Jaume (Jm 2,1-5)

Germans meus, vosaltres que creieu en Jesucrist, el nostre Senyor gloriós, no heu de comprometre la vostra fe amb diferències entre les persones. Suposem que, mentre esteu reunits, entra un home ben vestit i amb un anell d’or, i entra també un pobre mal vestit. Si us fixàveu primer en el que va ben vestit i li dèieu: «Segui aquí, que estarà millor», però al pobre li dèieu: «Tu queda’t dret o seu aquí, als meus peus», no faríeu diferències entre vosaltres? No seríeu homes que jutgen amb criteris dolents? Escolteu, germans meus estimats: No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l’estimen?

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (7,31-37)

En aquell temps, Jesús tornà del territori de Tir pel camí de Sidó, i se n’anà cap al llac de Galilea, passant pel territori de la Decàpolis. Li portaren un sord, que a penes sabia parlar, i li demanaren que li imposés les mans. Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent, li posà els dits a les orelles, escopí i li tocà la llengua, aixecà els ulls al cel, sospirà i digué: «Efatà», que vol dir, «obre’t». A l’instant se li obriren les orelles, la llengua se li deslligà i parlava perfectament. Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho explicaven a tothom, i no se’n sabien avenir. Deien: «Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.»

Homilia:

El diumenge passat, ho recordareu, sant Marc ens posava en evidència la controvèrsia que s’establia, moltes vegades, entre Jesús i aquells que oficialment es presentaven com els guardadors de l’ortodòxia i de la religió autèntica dels jueus. Jesús ens obre uns camins nous, i ben diferents d’escribes i fariseus, per arribar a Déu, i sap què diu. Ell ha vingut de Déu; Ell coneix, per tant, el camí d’anada i el camí de tornada. Aquells que es pensaven saber-ho millor que ningú, a la pràctica, el que feien és barrà el pas al poble senzill, inculte; un zel malentès. I els febles, com sempre, es queden a les beceroles; són en tot cas de cal si en queda. La salvació que ve de Déu no té fronteres de cap mena. És per a tothom que l’acull amb cor sincer i amb autenticitat.

No envà a la Primera Lectura d’avui ens ha dit el profeta Isaïes: “Sigueu valents, no tingueu por. Aquí teniu el vostre Déu que us ve a salvar”. Això és el que ha dit l’home que es mou a nivell de fe. No és l’encoratjament, per exemple, d’un polític o d’un economista; és la paraula d’un home que escolta i creu en la paraula de Déu. Però, en canvi, el que veiem a les notícies que escoltem cada dia va per un altre cantó. Però el pitjor d’una crisi no és la manca de diners; per aquest camí molts dels que som aquí ja hi hem passat, i encara som aquí. La crisi pitjor és la manca de recursos personals per poder fer front a qualsevol contradicció, a qualsevol crisi, sigui la que sigui. La nostra societat no quedarà vençuda per l’economia; quedarà, en tot cas, vençuda per la manca de valors autèntics. De la crisi econòmica és fàcil trobar culpables: que els polítics, els banquers, Madrid, les retallades... Però la culpabilitat de la manca de valors va per un altre cantó. Els diners, ho hem dit molts vegades, no fan la felicitat, ben cert; però si que poden fer la facilitat, poden aigualir l’esperit d’esforç, poden aigualir l’esperit de superació. La necessitat estimula, l’abundància adorm.

Hi pot haver moltes lectures de la curació d’un sord, i més si és un sord que no vol escoltar, que també n’hi ha; i aquests no es curen amb miracles. Jesús continua obrint les orelles de la Humanitat que tant li costa d’escoltar. Jesús és la veritat i allò que costa de veritat d’escoltar, justament, és la veritat. Les persones, vulguem o no, tenim sempre el perill de viure tancats, sords; cadascú amb la seva veritat, amb les seves seguretats personals, amb les seves dèries; incapaços d’obrir-nos a tothom que ens parli de valors que van més enllà del que tenim per normalets.

Quan parem bé l’orella i sabem escoltar, l’Evangeli en ha dit que aquell sord parlava amb dificultat. Quantes vegades nosaltres per sordesa, també a vegades parlem amb superficialitat; parlem d’interessos egoistes, deixem de donar importància a coses que per nosaltres no en tenen i són molt importants. Deu ser allò que diem, i també ho diu l’evangeli de Mateu: “De la bonesa del cor en parla la boca”.

“I Jesús, ens diu l’evangeli, els prohibí que ho diguessin a ningú”. No vol que ho entenguin malament, que no agafin el rave per les fulles, cosa molt fàcil, de la seva missió, mirant només el seu efecte miracler, que cura sords i prou. Vol que mirin l’obra de Déu que s’està realitzant a través d’Ell, que no facin el sord. El poble senzill entén una cosa: ha curat un sord! I proclama allò que ha vist: “Tot ho fa bé: fa que els sord hi sentin, que els muts parlin”. Magnífica professió que fa de fe sant Marc, i que posa, justament, en boca dels pagans, que és el lloc on predicava Jesús. Una gent naturalment situada a la regió no de la Decàpolis només, sinó situada, també, a la regió de la sordesa per escoltar la paraula de salvació. Els pagans també han escoltat l’Evangeli de salvació perquè la salvació és per a tothom, avui també!.

Homilia del diumenge 22 de durant l’any

 La puresa o la impuresa no és a les mans, és al cor.

Quan ho entenguem, i ho fem, serem també un poble assenyat i molt intel·ligent.

Mn. A. Roquer.

Lectura del Llibre del Deuteronomi (Dt 4,1-2.6-8)

Moisès digué al poble: «Ara, Israel, escolta els decrets i les prescripcions que avui us ensenyo, i compliu-los. Així viureu, entrareu al país que el Senyor, el Déu dels vostres pares, us dóna, i en prendreu possessió. No afegiu res als manaments que jo us dono ni en tragueu res. Compliu els manaments del Senyor, el vostre Déu, que us dono avui. Guardeu-los i poseu-los en pràctica. Si ho feu així, tots els pobles us tindran per assenyats i molt intel·ligents: quan sentiran dir que heu rebut tots aquests decrets, diran: “Aquest poble és una nació assenyada i molt intel·ligent.” I realment, quina és la nació que tingui els seus déus tan a prop, com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre sempre que l’invoquem? I, quina és la nació, per gran que sigui, que tingui uns decrets i unes prescripcions tan justes com aquesta Llei que jo us he donat avui?»

Lectura de la carta de sant Jaume (Jm 1,17-18.21b-22.27)

Germans meus estimats, tot el que rebem de bo, tot do perfecte, prové de dalt, baixa del pare dels estels. En ell, res no canvia, no hi ha ni ombra de variació. Ell ha decidit lliurement que la proclamació de la veritat ens fes néixer a la vida, perquè fóssim com un primer fruit de tot el que ha creat. Acolliu amb docilitat la paraula plantada en vosaltres. És una paraula que té el poder de salvar-vos. Però no us limiteu a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos: l’heu de posar en pràctica. La religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu els orfes i les viudes en les seves necessitats, i us guardeu nets de la malícia del món.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 7,1-8a.14-15.21-23)

En aquell temps, els fariseus i alguns mestres de la Llei que venien de Jerusalem es reuniren entorn de Jesús i s’adonaren que alguns dels seus deixebles menjaven amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, seguint la tradició que han rebut dels ancians, no mengen mai sense haver-se rentat les mans ritualment, i quan tornen del mercat no mengen sense haver-se banyat; i observen per tradició moltes pràctiques semblants, com és fer passar per l’aigua, vasos i gerros i atuells d’aram. Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús: «Per què els vostres deixebles no segueixen la tradició dels ancians i mengen amb les mans impures?» Jesús els respongué: «Isaïes tenia tota la raó quan va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, tal com diu l’Escriptura: “Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em dóna és en va, les doctrines que ensenyen són preceptes humans.” Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes.»
Després cridà la gent i els deia: «Escolteu-me tots i enteneu bé això que us dic: Res del que entra dintre de l’home des de fora no el pot contaminar; només allò que surt de l’home, el pot contaminar, perquè de dins de l’home, és a dir, del seu cor, en surten els pensaments dolents que el porten a cometre fornicacions, robatoris, assassinats, adulteris, estafes, maldats, enganys, indecències, enveges, insults, arrogància, ximpleria: tot això dolent surt de dintre i és el que contamina l’home.»

Homilia:

Avui és d’aquells diumenges que no caldria fer cap comentari de l’Evangeli perquè em penso que ha quedat tot molt clar. Però...

Acabem de llegir aquests últims diumenges l’evangeli de Joan i avui reemprenem altra vegada l’evangeli de Marc que és el que ens toca llegir enguany. I avui, i altres diumenges, ens farà una exhortació sobre l’estil de vida d’aquells que volen seguir Jesús. Dóna consells, encara avui ben actuals, com la fortalesa davant de les proves, la relativitat de la riquesa, la no distinció entre persones, o el passatge d’avui: la importància de viure, en la pràctica, l’amor fet servei.

El que sobresurt és el comportament lliure de Jesús prescindint de normes posades pels homes; cosa que fa néixer la crítica dels fariseus, tan defensors, per un cantó de la Llei de Moisés, i no recorden que Moisés va dir, i ho hem sentit a la primera lectura: “No afegeixis res als manaments que avui et dono”. En què quedem?. Els fariseus s’acosten a Jesús no pas amb ganes d’aprendre cap ensenyament sinó per discutir-los tots.

No sé si és una insinuació de Marc quan ens diu que “Aquells homes venien de Jerusalem”. D’alguna manera el procés de Jesús que acabarà a Jerusalem, ja ha començat. ﷽﷽﷽﷽﷽m" sinnLectura, " la Llei de Moisñes çat. També bé de Jerusalem. D’alguna manera aquest procés de Jesús es porta a terme per atacar, justament, un home que actua lliurament, en mig d’un món molt marcat per normes, lleis i tradicions. Jesús és un home que és lliure. No cal dir que la llibertat avui és molt valorada, és un dels valors que defineix la nostra societat i la nostra cultura. Per això ens hem de preguntar quina era, per a Jesús, la raó o el sentit profund de la llibertat?; quin és el vi nou que fa rebentar els bots vells?. La resposta no és altra que la relació que hi ha d’haver entre Déu i nosaltres; l’enfrontament no és altre que la seva experiència de Déu, segons Jesús, que és  amor, perdó, comprensió i vida. Això el fa un home lliure en un món que havia posat la Llei com a centre de la vida i no a Déu que és l’autor de la Llei. Una Llei que havia creat un món escrupolós, petit, intransigent, poc humà, esquifit... És possible que el Déu intransigent de la Llei sigui, per a molts, la imatge d´un Déu que no és el de Jesús, sinó el nostre, el que ens interessa a nosaltres.

La recta comprensió de Déu porta a la veritable comprensió de la persona humana. El que compte de cada persona és el cor, la seva actitud a la vida, la manera de ser que porta una manera de fer. És aquí on l’home acull o rebutja el Déu de la vida, el Déu de l’amor.

En temps de Jesús, molts s’autoenganyaven amb pregàries, amb pràctiques de culte, amb rentaments de mans... i avui també ens hi podem enganyar! Potser ens enganyem amb paraules que sonen molt bé, parlant de la pau, de la justícia, de la fam del món, de la manera de com hem de resoldre la crisi; i el que cal purificar no són els llavis sinó el cor. Que no és més nét aquell que es renta més sinó aquell que no s’embruta. Tots els rentaments, si no van més enllà que un ritus establert, per solemne que sigui, són ineficaços si no porten a la conversió de cor.

La puresa o la impuresa no és a les mans, és al cor. Una vegada més té raó la dita: Res del que entra de fora pot contaminar la persona, només allò que surt del cor la contamina. El problema no és un problema higiènic, és de comportament i de manera de viure. Quan ho entenguem, i ho fem, serem també un poble assenyat i molt intel·ligent, tal com diu Moisés al poble d’Israel: “Que la Llei és per complir, no només per tenir”.bruta. Tots els rentaments s renta mal purificar no smbmanera de ser

Homilia del diumenge 21 de durant l’any

Només la fe dóna sentit i un perquè a la vida.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Josuè (Js 24,1-2a.15-17.18b)

En aquells dies, Josuè reuní a Siquem totes les tribus d’Israel, i cridà els ancians d’Israel, els seus caps, els seus jutges i els seus magistrats. Es presentaren tots davant Déu, i Josuè digué a tot el poble: «Si no us sembla bé de tenir el Senyor per Déu, escolliu avui quins déus voleu adorar: els que adoraven els vostres pares quan vivien a la regió occidental de l’Eufrat o els déus dels amorreus, al país dels quals viviu. Però jo i la meva família hem decidit d’adorar el Senyor.» El poble respongué: «Mai de la vida no abandonarem el Senyor per adorar altres déus. El Senyor, el nostre Déu, és el qui ens va fer pujar amb els nostres pares de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge; ell obrà davant els nostres ulls aquells grans senyals i ens guardà pertot arreu on anàvem, enmig de totes les nacions que havíem de travessar. També nosaltres, doncs, estem decidits a adorar el Senyor, que és el nostre Déu.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 5,21-32)

Germans, sotmeteu-vos els uns als altres per reverència a Crist. Que les esposes se sotmetin als seus marits, com tots ens sotmetem al Senyor, perquè el marit és cap de la seva esposa, igual que el Crist és cap i salvador de l’Església, que és com el seu cos. Per tant, així com l’Església se sotmet al Crist, les esposes s’han de sotmetre en tot als marits.
I vosaltres, marits, estimeu les vostres esposes, tal com el Crist estima l’Església. L’estima tant que s’ha entregat a la mort per ella, per santificar-la: l’ha rentada amb el bany de l’aigua acompanyat de la paraula, i així ha pogut cridar a la seva presència una Església gloriosa, sense taques, ni arrugues, ni res de semblant, tota santa i immaculada. Igualment els marits han d’estimar l’esposa com el seu propi cos. El qui estima la seva esposa és com si s’estimés ell mateix. No hi ha hagut mai ningú que no estimés el seu propi cos. Tothom l’alimenta i el vesteix.
També el Crist es porta així amb la seva Església, perquè som membres del seu cos. Per dir-ho amb paraules de l’Escriptura: «Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa, i, des d’aquell moment, ells dos formen una sola família.» És un misteri molt gran: ho dic de Crist i de l’Església.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 6,60-69)

En aquell temps, molts que fins aleshores havien seguit Jesús digueren: «Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç d’entendre’l?» Jesús coneixia interiorment que els seus seguidors murmuraven d’això, i els digué: «Us escandalitza això que us he dit? Què direu si veieu que el Fill de l’home puja on era abans? L’Esperit és el qui dóna la vida. La carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen.» Des del principi Jesús sabia qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair. Després afegí: «Per això us he dit abans que ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do.» Després d’aquell moment, molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaren i ja no anaven més amb ell. Jesús preguntà als dotze: «Vosaltres també em voleu deixar?» Simó Pere li respongué: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu.»

Homilia:

Acabem d’escoltar el final de l’evangeli del discurs de Jesús sobre el pa de vida i amb dues reaccions, com a conseqüència, ben oposades: una de negativa i una de positiva. Per un cantó aquell “Aquest llenguatge és molt difícil”; per l’altre aquell “Només vós teniu paraules de vida eterna”. Es confirma la profecia del vell Simeó quan el nen és presentat al Temple: “Aquest serà causa que molts caiguin o molts d’altres s’alcin a Israel”.

L’evangeli de Joan no és només un ensenyament més o menys important sobre Jesús. Joan el presenta com aquell que ve de Déu per donar vida al món. Només hi ha una manera de trobar la vida: creure en Ell; menjar la seva carn és participar en la seva mort en creu i, a l’hora també, en la seva resurrecció. “Aquest llenguatge és molt difícil”. Exacte!. És molt difícil. Ho heu entès molt bé. N’és molt de difícil. Però no vol dir que no sigui veritat. I podríem afegir: i el que vulgui coses fàcils que vagi a pujar als caballitos!; és més divertit.

I avui Jesús ens torna a dir... les paraules que ens ha dit són esperit i són vida. Al llegir l’Evangeli no pretenem trobar coses que ens agraden.

Només busquem la veritat, ni que a vegades aquesta veritat sigui un pinyol molt dur de rossegar. Qui ho ha dit que la veritat ha de ser fàcil i bonica? Ha de ser veritat! Ni que cogui. Sí, ho recordo. Ho va dir el temptador al Paradís oferint el fruit prohibit, era molt bonic de veure!

A mi sempre m’han desarmat aquells que volen misses divertides. Jo no sóc aquí per divertir ningú, creieu-me!. S’ha d’anar al circ. Fora com dir: el dinar de festa major, molt bé; hem xalat molt, ens ho hem passat divinament, però no hem menjat res. Les chuches són bones però no alimenten; però fan goigs, són temptadores, més que el pa amb tomàquet.

Creure que el discurs de pa de vida va acabar malament perquè molts el van abandonar no és exacte!. És com a la creu dir que fins el Pare va abandonar el seu Fill; i no va fracassar per això. Només va ser un fracàs del curts de vista que no veien més enllà del nas. A Jesús se l’accepta del tot o ens quedarem sense res.

Girar-se d’esquena a la veritat no és un fracàs de la veritat, és un fracàs del que s’hi ha girat d’esquena. I Jesús es mantindrà fidel fins a quedar-se, si convé, Ell sol amb la seva veritat. “I vosaltres també voleu marxar?” diu als apòstols. I Pere, el que es debat entre els dos extrems, com cantem a Reus per la Festa Major, fa la gran afirmació de fe: “I a qui anirem? Només vós teniu paraules de vida eterna”. Gràcies Pere!. Perquè a nosaltres, també potser alguna vegada, també ens trontolla tot. Tens tota la raó: “I a qui anirem?”. A l’ídol de moda? Aquell que ens agrada més?. L’aposta per la fe no és fàcil. Però “A qui anirem?”. Només la fe dóna sentit i un perquè a la vida, a la vida de veritat!. El que la fe demana és una resposta exigent a la nostra vida. Tot allò que val, costa!. En la fe no hi caben les mitges tintes, ni els dobles jocs, ni el regateig; amb la paraula de Déu, amb el pa que dóna la vida no s’hi juga.

En la resolució de Pere hi veiem una decisió ferma, però s’hi endevina un cert to de dubte, fruit de la pròpia debilitat humana. Nosaltres creiem, però no ens és fàcil. Creure és superar la dolorosa sensació de viure a contracorrent de tot allò que els altres diuen, dels altres criteris; viure sense ser valorats. Avui és ben viva, entre nosaltres, la consciència de l’abandó de la fe per part de molts, potser fins i tot de persones estimades, de la família; però també és cert una cosa: només els ignorants diuen que ho saben tot.

Però per a nosaltres, ni que  sembli una contradicció, la garantia de la nostra fe ens ve justament d’un Jesús que està disposat a prescindir de nosaltres abans de renunciar a la veritat. I nosaltres com Pere ens mantindrem fidels: “On anirem? Només vós teniu paraules de vida eterna”.t a la vidait r aix ras, com cantem a Reus per la Fllll  

Maria és reina que fa de model per a tot el poble cristià

Mn. A. Roquer. Homilia de la missa de l’aparició. Missa votiva de Santa Maria, Reina del Món.

Homilia:

Com que avui, dia 25 d’agost, no ha vingut aquí, n’estic segur, ningú per celebrar sant Lluís, rei de França, eh que no!; ni tampoc sant Josep de Calassanç; que ens queden molt lluny (són els sants que es celebren avui)... però aquí hem vingut per una altra cosa, i per això he triat per celebrar aquí al Santuari de la Mare de Déu la festa de Santa Maria, Reina del Món, que celebràvem el dimecres passat com us deia; pensant sobretot que en el cant de la Salve, que hem cantat tantes vegades, la saludem així: Reina i Mare; i nosaltres hi afegim de Misericòrdia, també.

Una festa nova, la més nova de totes; establerta pel papa Pius XII l’any 1954; i se celebrava, llavors, el dia 31 de maig, com a final del mes de Maria. Pau VI la col·locà, més adequadament, el 22 d’agost, o sigui vuit dies després de l’Assumpció.

Una festa paral·lela a la festa de Crist Rei; i també paral·lela la de l’Immaculat Cor de Maria amb la del Sagrat Cor de Jesús. És que tot allò que té Maria ho té en relació al seu Fill, i tot el que té el Fill ho deu a la seva mare.

I si som “sortosos (nosaltres) per escoltar la Paraula de Déu”, també ho era Maria per portar en el seu sí el Fill etern del Pare, fet home, com diu entusiasmada aquella dona anònima de l’Evangeli. Però diu, fixeu-vos, que nosaltres som “més sortosos” que la Mare de Déu si allò que escoltem a la Paraula de Déu ho posem en pràctica, en fem cas.

Si la festa de Maria Reina és nova, no ho és la seva reialesa. Si la reialesa del seu fill no és d’aquest món, com ho proclama davant de Pilat, tampoc ho és la reialesa de Maria. No pertany, doncs, a les realitats d’aquest món, com si fos una herència que li toca per naturalesa, per família; és una gràcia, és un do gratuït de Déu. Una reialesa que no és hereditària sinó una reialesa guanyada a pols. I la categoria ve marcada per la senzillesa justament; la categoria de Maria com a reina és la docilitat a la Paraula de Déu. I per a nosaltres, per la misericòrdia que Déu ha exercit en el nostre poble a través de Maria, Reina i Mare de Misericòrdia.

Maria és reina gloriosa, però és, sobretot, reina suplicant, mendicant, com la reina Ester. Maria és reina que fa de model per a tot el poble cristià. Allò que s’ha esdevingut en ella s’esdevindrà també en tots nosaltres. Per això demanem que allò que ella ha obtingut ho obtinguem també nosaltres.

Glòria (hem dit a l’oració inicial) que ens pertoca com a fills estimats de Déu.

Homilia del diumenge 20 de durant l’any

En combregar mengem realment Jesús fill de Déu, mort i ressuscitat; i és per això que aquest aliment dóna la vida eterna, perquè Ell la té i la pot donar.

 Mn. A. Roquer

Lectura del llibre dels Proverbis (Pr 9,1-6)

La saviesa ha construït el seu palau, hi ha posat set columnes. Prepara els seus guisats i els seus vins i fa parar la seva taula. Després envia les serventes a cridar des dels punts que dominen la ciutat: «Que vinguin els illetrats.» I als qui no tenen enteniment, ella els diu: «Veniu a menjar el meu pa i a beure els meus vins. Deixeu la vostra ignorància i viureu, i avançareu pel camí del coneixement.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 5,15-20)

Germans, fixeu-vos bé com viviu; no sigueu com la gent que no sap el que fa, sinó com gent de seny, mirant de treure bé del moment present, perquè els temps que vivim són dolents. No sigueu d’aquells que no fan cas de res: més aviat mireu d’entendre què vol de vosaltres el Senyor. No begueu massa, que el vi porta a la disbauxa. Deixeu que us ompli l’Esperit Sant. Exhorteu-vos els uns als altres amb salms, himnes i càntics espirituals, canteu al Senyor en els vostres cors, donant sempre gràcies de tot a Déu Pare, en el nom de Jesucrist, el nostre Senyor.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 6,51-58)

En aquell temps, Jesús digué als jueus: «Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquesta pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món.» Els jueus es posaren a discutir. Deien: «Com s’ho pot fer aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?» Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.»

Homilia:

Continuem amb la lectura del capítol VI de sant Joan. El que anomenem el discurs de Jesús sobre el pa de vida o, si voleu, els aclariments de Jesús com a pa de vida. Amb una afirmació avui contundent: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna”.

No oblidem que Joan, que en la redacció del seu evangeli del Darrer Sopar és tan detallista, no diu res de la institució de l’Eucaristia. No serà perquè ja n’ha parlat en aquest discurs del pa de vida?. Un diumenge, nosaltres, altra vegada, som aquí per menjar aquest pa de vida eterna.

El discurs de Jesús és un discurs que cada vegada va pujant més de to. És un camí que fa pujada i que, cada vegada, el camí és més estret.

En arameu, la llengua que parlava Jesús, la paraula bisrah que el grec, la llengua en la que es van escriure els evangelis, la tradueix per sarks, no és pròpiament carn sinó persona. “Els qui em mengem a mi”. No és doncs una referència únicament a la carn com element constitutiu del cos humà, sinó de tota la persona. I en aquest cas la persona no és una altra que el fill etern de Déu fet home. En combregar, doncs, mengem realment Jesús fill de Déu, mort i ressuscitat, i vivent, gloriós, al sí del Pare; i és per això que aquest aliment dóna la vida eterna, perquè Ell la té i la pot donar.

En front de les discussions del jueus, humanament tant comprensibles perquè Jesús l’ha dit molt grossa, Jesús no rectifica sinó que es ratifica. No diu: Mireu, no ho heu entès bé; heu agafat el rave per les fulles. Jo parlo com una comparació, com si fos una paràbola; i així m’entendreu millor. No!. Es ratifica en allò que acaba de dir; ho entenguin o no. El que és, és!. “Us ho ben asseguro”, repeteix. I després encara afegeix: “És ben cert. Si no mengeu la carn del Fill de l’home... no podeu tenir vida en vosaltres. La meva carn (la meva persona) és veritable menjar, la meva sang és veritable beguda”. No es pot dir més.

En la vida de l’Església l’encarnació del fill de Déu és el que ara en diem l’Eucaristia, que celebrem aquí cada diumenge. El pa menjat, el vi begut es converteixen en substància de la nostra pròpia vida. Sabent això, en quin respecte hem d’apropar-nos a rebre l’Eucaristia? Com hem de valorar allò que mengem?. I aquest respecte i aquest valor que li donem es tradueix en amor; que és l’única resposta vàlida. Així la celebració de l’Eucaristia ja no és un precepte, ja no és una obligació, és una necessitat, perquè necessitem viure!.

Per això, a la carta als cristians d’Efes, sant Pau ens ho ha deixat ben clar: “No sigueu com la gent que no sap el que fa, sinó com la gent de seny”. Traiem profit del moment present!... Què diu del moment present? El moment present ve marcat per una crisi econòmica!. Certament, i cal tenir “seny” ens diu sant Pau. “Si sabéssim ser rics, també sabríem ser pobres”. Si haguéssim tingut clar que vol dir abundància potser ara sabríem que vol dir una crisi. Que la crisi econòmica, al menys, ens ensenyi a ser rics!.

No podem viure als núvols, vivim sempre envoltats de gent, la família, el treball, la relació amb els altres; els altres... sempre tan mediocres, oi?. Sí, mireu... tan mediocres com nosaltres. Però tots tenim aquell moment d’heroïcitat, i si és un petit moment d’heroïcitat, per raó de l’heroïcitat ja no és petit. La vida està feta d’aquestes coses.

Els temps que vivim, ens ha dit l’apòstol, són dolents; i és per això que ara com mai ens plau i necessitem com el pa que mengem que se’ns torni a dir altra vegada “Feliços els convidats a la seva taula”.

Homilia de la Festivitat de l’Assumpció de Maria

 Maria ha estat fidel i Déu respon amb fidelitat.

Cada Eucaristia ens posa en camí, ens fa fer un pas més cap a l’assumpció.

 Mn. A. Roquer.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 11,19a.12,1.3-6a.10ab)

El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu. Llavors aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi: hi havia un gran drac rogenc, que tenia set caps i deu banyes. Als set caps duia set diademes, i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles i les llançà a la terra. El drac s’aturà davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués. La dona posà al món un fill, un noi que ha de governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial, i la dona va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc. Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,20-27a)

Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist. Cadascun al moment que li correspon: Crist el primer, després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. Perquè l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,39-56)

Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà. Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.» Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles. El seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.» Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.

Homilia:

Avui donem gràcies a Déu dient això: És just que us donem gràcies Senyor perquè heu fet assumpta al cel la Verge Maria, imatge i primícia de l’Església gloriosa, model d’esperança certa del poble que camina. Que no és res més que la resposta de Déu a les paraules de Maria: “Que es faci en mi segons la vostra paraula”; i Déu ho ha fet!. I nosaltres ens adherim, avui, a la felicitació de la seva cosina que hem sentit a l’evangeli: “Feliç tu que has cregut”. Maria ha estat fidel i Déu respon amb fidelitat.

Maria ens és un model en tot. Model de fe, model de pobresa i de senzillesa, d’amor, de confiança plena amb Déu. Més enllà d’aquell, molt humà, “Però, com pot ser això?”. Una pregunta que hem fet moltes vegades referent a aspectes de la fe.  “Com pot ser això?”. Maria és imatge i primícia de l’Església i per això és garantia i és ja la confirmació avançada de la nostra esperança. Ara entenem aquella benaurança: “Feliços els que creuen”.

Des de sempre, des d’aquella poma del paradís, els homes hem fet mans i mànigues per obtenir la felicitat. I avui, Maria, ens ensenya el camí per on s’hi arriba, que a vegades no és per on nosaltres ens pensàvem.

La fe no és només una manifestació externa d’allò que diem que creiem. La fe és acollir el misteri de Déu en la nostra vida. L’assumpció de Maria al cel és un crit d’esperança que aferma la nostra esperança. “Tot allò que t’ha dit es complirà”. I ja s’ha complert en Maria per donar solidesa a allò que nosaltres encara esperem.

Maria és un crit de fe per expressar que són possibles, de part de Déu, la salvació i la felicitat. “Tot allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. En Maria s’ha complert, i així sabem que també es complirà en nosaltres tot allò que el Senyor ens ha fet saber.

No és gens estrany que la festa d’avui ja la comencessin a celebrar els cristians del segle VI amb aquest nom insinuador: Dormició de Maria.

La festa d’avui és la millor resposta als pessimismes que tot ho pinten de color negre i tot ho veuen emboirat. És la resposta a l’home materialista que en tot només veu factors econòmics de grans quantitats o de plaer sexual. Hi ha en el nostre món alguna cosa més, alguna cosa més alta que sobrepassa les nostres curtes esperances. Déu ens proposa la gran esperança!. Una cosa que va més enllà de les nostres realitats visibles. Dirà la guineu al Petit Princep: Només veiem bé amb el cor.

La festa d’avui ens ofereix la creença certa que el destí de la humanitat no és la mort, sinó la vida. Tots som cridats per Déu a la vida. És el pecat el que ha fet entrar la mort al món.

Hi ha com tres passos que donem consistència a la festa d’avui. Celebrem en primer lloc la victòria del Senyor ressuscitat; tal com ens ho ha dit sant Pau: Ell és el primer, no l’únic, el primer dels que triomfen sobre la mort. Celebrem també la victòria de Maria unida en tot al seu fill. I finalment celebrem, anticipadament, la nostra victòria. El triomf de Jesús i el de Maria és  projecta, avui, a tota l’Església. Maria és primícia, només primícia, només la primera de tots els que creuen.

Elevem al Pare el nostre cant de lloança i d’agraïment. Mengem el pa que dóna la vida, com dèiem diumenge passat, perquè en el fons cada Eucaristia ens posa en camí, ens fa fer un pas més cap a l’assumpció.