Homilia missa de l’aparició. L’Anunciació del Senyor

Mn. Roquer.

Homilia:

La festa d’avui tinguda normalment com una festa de la Mare de Déu, l’anomenem Mare de Déu de març, pròpiament és una festa del Senyor.

Al còmput del temps podem pensar que està posada per aquest moment: 9 mesos abans de Nadal. Exacte!. I és ben bé al revés: Nadal s’ha posat 9 mesos després d’aquesta festa, perquè la festa de Nadal és més nova i aquesta d’avui és antiga, del segle III. Així com Nadal és una festa del Senyor, també ho és la festa d’avui. I el nom més antic de la festa d’avui és, i encara perdura: Encarnació del Senyor, o be Anunciació del Senyor (i no Anunciació a la Mare de Déu). De fet, si Déu pren carn humana ho fa, certament, en les entranyes d’una dona, Maria de Natzaret. La virginitat de Maria, llavors, esdevé, sembla mentida, una plenitud d’amor!, no una manca d’amor. I, com en tota creació, esdevé quelcom completament nou. I, també, com en tota vocació (la de Moisés, la de Jeremies...), hi ha sempre una pregunta (“Com pot ser això?”) perquè humanament és impossible. Però nosaltres, des de la nostra perspectiva humana, fem no una pregunta, fem una afirmació des de la nostra gran saviesa: Això no pot ser!.

“L’Esperit vindrà sobre teu”. Com en el relat de la Creació. Hem parlat d’una nova creació. “L’Esperit planava sobre les aigües, diu el Gènesi, i de l’aigua en naixia la vida”. Si l’Esperit planava sobre Maria, i del seu ventre en naixia el Messies. I ha començat a gestar una nova creació. La concepció del fill de Déu com a home és el preludi de tots els fill de Déu, nosaltres, nascuts de l’aigua i de l’Esperit. Ha començat, doncs, una nova humanitat.

Quan un misteri és massa gran, ens sobrepassa, i enlloc d’endinsar-nos i embadalir-nos en el misteri, ens entretenim en detalls secundaris, que neixen simplement de la pícara curiositat... no anem més enllà. Llavors s’entenen aquelles preguntes amb tan poca consistència (quin dia va ser?, com si aquí s’enfonsés el món; com era l’àngel; com era Maria?; com anava vestida?; on era sant Josep?; que feia sol o plovia aquell dia?. No donem més!. El què no val és empetitir el misteri per fer-lo més entenedor, fer-lo a la mesura de la nostra pobra intel·ligència; entenedor a la nostra certesa o a la nostra pobresa de mires. Quan allò que no té mesura humana és mesurat malament queda adulterat. Si el misteri és inexplicable no li busqueu explicacions. Al misteri o si entra o no si entra, però no el fem entrar amb calçador.

A vegades pensem que Déu és aquell qui fa allò que nosaltres som incapaços i no podem entendre. I això és veritat, però agafem-ho per l’altre cap: Déu és aquell que és capaç de abaixar-se fins on nosaltres som incapaços de baixar. Un Déu fet feblesa evidentment no l’entenem, ni el volem entendre!, des de la nostra gran prepotència. Llavors el misteri, allò que no entenem, on radica?, en Déu o en nosaltres?. No entenc l’home que no accepta que no es pot entendre. No ens salvarà la cobdícia, ni l’orgull, ni la prepotència. Només ens pot salvar un Déu fet home; “un Déu fet paraula humana per ser entenedor” com ens diu sant Joan. Un Déu fet feble que només podrà ser entès des de la feblesa, mai des de l’orgull.

Ens cal aquell: “Facis la teva voluntat, sóc la serventa del Senyor”; fins aquesta altra, ja a Getsemaní, cap i final: “Que no es faci la meva voluntat sinó la teva”. Tot és qüestió de fer la voluntat de Déu.

Homilia Diumenge II de Quaresma

 La Transfiguració és un moment essencial en la vida de Jesús, i també en la nostra. Baixem amb Jesús, doncs, de la muntanya, i fem camí amb Ell cap a la Pasqua.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 12,1-4a)

En aquells dies, el Senyor digué a Abram: «Vés-te’n del teu país, del teu clan i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré. Et convertiré en un gran poble, et beneiré i faré gran el teu nom, que servirà per beneir. Beneiré els qui et beneeixin, però els qui et maleeixin, els maleiré. Totes les famílies del país es valdran de tu per beneir-se.»
Abram se n’anà tal com el Senyor li havia dit.

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 1,8b-10)

Estimat: Tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna. Ell ens ha salvat i ens ha cridat a una vocació santa, no perquè les nostres obres ho hagin merescut, sinó per la seva pròpia decisió, per la gràcia que ens havia concedit per Jesucrist abans dels segles, i que ara ha estat revelada amb l’aparició de Jesucrist, el nostre salvador, que ha desposseït la mort del poder que tenia i, amb la bona nova de l’evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 17,1-9)

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se’ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús: «Senyor, que n’estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies.» Encara no havia acabat de dir això quan els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo.» En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s’acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por.» Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol.
Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no diguessin res a ningú d’aquella visió fins que el Fill de l’home no hagués ressuscitat d’entre els morts.

Homilia:

Quin contrast, no?!, entre aquest evangeli i el del diumenge passat. L’evangeli del diumenge passat amb les temptacions del desert, el d’avui amb la Transfiguració dalt la Muntanya.

Tot i semblar dos fragments oposats, jo penso potser no ho són tant com sembla. Potser són simplement unes realitats tant autèntiques com la vida de cada u, feta de tants contrastos. El cristià és la persona que es debat tota la vida entre dos punts oposats: el pecat i el do de Déu, la gràcia; el “sereu com Déu” o bé aquell “no oblidis que ets fill de Déu”.

El punt central de l’evangeli d’avui és la Veu. Una veu que l’evangeli de Mateu ressona tres vegades i en tres moments capitals: en el baptisme del Jordà (“Aquest és el meu fill, el meu estimat”), avui en la Transfiguració (“Aquest, repeteix, és el meu fill en qui m’he complagut”) i a la creu ho dirà el centurió, perquè Déu a la creu calla; i el centurió dirà “realment aquest home era el fill de Déu”. Aquest home desfigurat per la creu és el mateix que avui veiem glorificat a la muntanya. O és que és glorificat al Tabor i també glorificat a la muntanya del Calvari. I ara entenem aquell verb final: “Escolteu” al Tabor i a la creu.

Tot just començada la Quaresma ja ens trobem amb un evangeli, tot ell, ple de llum i d’esperança. Qui ha dit que la Quaresma ha de ser un temps trist?. Treure defectes pot ser dur de pelar però negatiu, trist, no ho és!. Des de quan treure el fang de les sabates és negatiu, és trist?.

La Transfiguració ja té la seva llum quan arriba la Pasqua, però no oblidem que per arribar a la muntanya del Tabor fa pujada, com per arribar a la Pasqua hem de viure intensament una Quaresma, escoltant la veu de Déu. Aquesta paraula, aquesta veu que algunes vegades no ens agradarà. I pensem que hauria de ser al revés, que Déu hauria de dir el què jo vull que digui, i no a la inversa. Llavors ve el vot de confiança, ve aquell “Aixequeu-vos, i no tingueu por”; perquè de por en tenim!, siguem realistes, i pobre d’aquell qui no té por de la Paraula de Déu (llavors a mi em fa por).

Tots tenim moments de Tabor, moments de llum, tot ho veiem molt clar. I tots tenim també moments de creu, de foscor, i tenim clar tot el contrari. “No tingueu por” diu Jesús a Pere, Jaume i Joan. “No tingueu por” ens diu avui a nosaltres. “No tingueu por” del dubte. De por potser n’hauríem de tenir de certes seguretats que nosaltres ens hem fabricats.

Al desert es té gana i és fàcil caure en la temptació (“Digues que aquestes pedres es converteixin en pans”). Al Tabor podem ser temptats d’una altra cosa, i hi caiem de quatre potes: “Que n’estem de bé aquí dalt”. Això no pot ser una temptació?.

L’evangeli de la Transfiguració amb Mateu comença i acaba amb una anotació topogràfica. Comença així: “Jesús s’enduu tres deixebles dalt de la muntanya”; i acaba així: “Baixà Jesús amb ells de la muntanya”. La vida normal, la de cada dia, no és juga a dalt la muntanya, sinó en el pla de cada dia, en el què vivim cada dia. L’Evangeli cal que es reflecteixi a la nostra vida quotidiana, no només en els moments de gran eufòria. Això farà que l’Evangeli escoltat sigui viscut en la seva realitat. Es complirà, llavors, aquell “Escolteu”.

La Transfiguració és un moment essencial en la vida de Jesús, i també en la nostra. “Aquest és el meu fill, el meu estimat”. I nosaltres, pel Baptisme, som els fills estimats de Déu.

Jesús parla amb paraules; i també hi parla la vida amb paraules, si ho sabem entendre. Jesús espera una resposta.

Baixem amb Jesús, doncs, de la muntanya, i fem camí amb Ell cap a la Pasqua; i fem-ho en silenci que, potser, és la millor manera de parlar quan el misteri ens sobrepassa. Però segurs, sempre, que caminem amb Ell!, que som els seus companys de camí.

Homilia Diumenge I de Quaresma.

Ser temptat és la situació normal de la persona humana.

“No permeteu que caiguem en la temptació”. Però, podríem dir, no ens estalvieu la temptació!, que en la temptació és com nosaltres podem demostrar fins a quin punt som fidels!.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 2,7-9.3,1-7a)

El Senyor-Déu modelà l’home amb pols de la terra, li bufà a la cara per fer-li entrar un alè de vida, i es convertí en un ésser animat. Llavors el Senyor-Déu plantà un jardí a Edèn, a la regió d’orient, i va posar-hi l’home que havia modelat. El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil totes les varietats d’arbres que fan goig de veure i donen fruits gustosos. Al mig del jardí hi havia l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal.
La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet. Digué, doncs, a la dona: «Així Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?» La dona li respongué: «Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l’arbre que hi ha al mig, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem.» La serp digué a la dona: «No moriríeu pas! Déu sap que si un dia en menjàveu se us obririen els ulls i seríeu iguals que els àngels: coneixeríeu el bé i el mal.» La dona, veient que el fruit de l’arbre era bo per a menjar, que donava gust de veure i que era temptador això d’adquirir coneixement, en collí i en menjà; en donà també al seu marit, que en menjà com ella, i se’ls obriren a tots dos els ulls. Llavors s’adonaren que anaven nus i cosiren fulles de figuera per fer-se’n faldars.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 5,12-19)

Germans, per obra d’un sol home entrà el pecat al món, i amb el pecat hi entrà també la mort, que s’estengué a tots els homes, donat que tots van pecar.
[Abans que la Llei fos donada, el pecat ja existia en el món, encara que, mentre no hi ha llei, no consta quina és la pena dels pecats. Així i tot, la mort ja imperava durant tot el temps que va d’Adam fins a Moisès, fins sobre aquells homes que no havien transgredit cap precepte, com ho havia fet Adam. I Adam prefigurava l’home que havia de venir més tard. Però el do no té comparació amb la caiguda, perquè si tants han mort per haver fallat aquell tot sol, molt més ha abundat la gràcia de Déu i el do generós que s’ha estès a tants per la gràcia d’un sol home, Jesucrist. És veritat: el do de Déu no es pot ni comparar amb tot allò que va venir per haver pecat un sol home: el judici d’un de sol tingué per desenllaç una condemna, mentre que el do de la gràcia fa justos els homes després de moltes caigudes.]
Així, doncs, si per haver fallat aquell tot sol va imperar la mort per culpa d’ell, amb molt més motiu els qui reben aquesta sobreabundància de gràcia i el do generós que els fa justos viuran i regnaran gràcies a un de sol, que és Jesucrist. Per tant, així com per haver fallat un sol home es va estendre a tots la condemna, també per haver estat just un de sol tots els homes són absolts i obtenen la vida; així com, per haver desobeït aquell home sol, els altres van esdevenir pecadors, també per haver obeït un de sol, esdevindran justos els altres.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 4,1-11)

En aquell temps, l’Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam. El temptador se li acostà i li digué: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans.» Jesús li respongué: «Diu l’Escriptura: “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”.»
Llavors el diable se l’enduu a la ciutat santa, el deixa dalt la cornisa del temple i li diu: «Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix; l’Escriptura diu: “Ha donat ordre als seus àngels que et duguin a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”.» Jesús li contesta: «També diu l’Escriptura: “No temptis el Senyor, el teu Déu”.»
Després el diable se l’enduu dalt una muntanya altíssima, li fa veure tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Tot això t’ho donaré si et prosternes i m’adores.» Llavors li diu Jesús: «Vés-te’n d’aquí, Satanàs! L’Escriptura diu: “Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol”.»
Llavors el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo.

Homilia:

La primera lectura d’aquests diumenges de Quaresma d’enguany presenta, de diferents maneres, sis etapes clau en la vida del poble d’Israel, del poble de Déu: el paradís (la primera lectura d’avui) amb el pecat d’Adam i Eva; diumenge que ve Abraham; després seguirà l’Èxode, també pel desert; el rei David; i els profetes. I la idea és la mateixa: Déu salva.

I avui hem de dir, potser, Déu salva sempre que nosaltres siguem conscients d’aquesta salvació que se’ns ofereix i olorem per on van els camins del temptador, que sempre se’ns presenten també com a camins de salvació; millor dit, com a autopistes de salvació!: sempre fa el camí fàcil. Però les autopistes a casa nostra són de pagament i, a vegades, el preu d’una autopista és car. Però sempre són camins fàcils.

L’evangeli de les temptacions per iniciar la Quaresma és molt oportú. No per veure com Jesús va ser temptat; això ja ho sabem!; sinó per veure, i això no ho sé si ho sabem, per on podem caure nosaltres, o on caiem nosaltres. Ser temptat és la situació normal de la persona humana. Però no ens passem de vius que el temptador és més viu que nosaltres!.

Fixem-nos només avui en un detall: el temptador el localitzem al desert, el desert és el lloc on el poble de Déu ha escoltat la veu de Déu que parla (els Deu Manaments). Això ho sap el temptador, i d’aquí ve que empri, per fer caure en la temptació, paraules tretes de la mateixa Bíblia, de la Paraula de Déu (“...diu l’Escriptura...”). Per justificar les nostres aspiracions sempre trobarem frases, fins i tot a la Bíblia, que ens poden servir per confirmar allò què nosaltres volem.

És tan bonica la temptació!, i és tan estrany el temptador!. Si l’oferta del temptador al temptat no fos bonica, com la poma del paradís, no hi cauria ningú. La temptació, diem-ho així la trampa, és sempre la mateixa, des d’Adam fins avui: sereu com Déu!. I qui no ho vol ser?. I el qui hi cau esdevé un home estrafet. Ben bé al contrari de la temptació de Jesús a la creu: “Si ets fill de Déu, baixa de la creu”.

L’home vol pujar a la categoria de Déu i, per salvar l’home, el fill de Déu baixarà a la categoria d’home però no baixarà de la creu.

Les lectures de la Quaresma d’enguany són capicua. Comencen, com hem vist, amb l’arbre del paradís, l’arbre que porta a la mort; i acabarem amb l’arbre de la creu, que és l’arbre que porta a la vida. Així sant Pau podrà dir: “On és, oh mort, la teva victòria?”.

El temptador sempre intentarà desviar-nos del camí que Déu ens marca. Intenta seduir Jesús per a que es desviï cap a un messianisme d’èxits humans; garantint, això sí, l’èxit de la seva empresa; quan l’èxit serà la mort en creu!. Aquesta temptació li donarà bons resultats en Adam i Eva, però no en Jesús de Nazaret. El temptador, l’únic error que comet és pensar que tothom ensopega en la mateixa pedra, la mateixa que jo he ensopegat. Temptar Jesús dient-li que converteixi les pedres en pans és no conèixer qui és Jesús!. Que faci l’espectacle tirant-se de daltabaix del pinacle del Temple per ser aplaudit de tothom és no conèixer Jesús!. Dir-li que adori el temptador i així el món serà seu, és no conèixer Jesús!. Aquesta és la nostra sort: que si el temptador sap quines són les nostres febleses, i ho sap, no sap també que nosaltres, per damunt de tot, sabem que el nostre aliment és la voluntat del Pare, no la seva. “Que no sols de pa viu l’home”. També viu de la Paraula de Déu.

I la Quaresma és un temps oportú per alimentar-nos d’aquesta Paraula de Déu. Que el Senyor escolti la pregària que fem tantes vegades, i sempre en la celebració de l’Eucaristia, i que ensenyà aquest Jesús que fou temptat: “No permeteu que caiguem en la temptació”.

Però, podríem dir, no ens estalvieu la temptació!, que en la temptació és com nosaltres podem demostrar fins a quin punt som fidels!.

Homilia Diumenge 9 de durant l’any

 I roca segura on edificar la nostra fe no és altra que la Paraula de Jesús. Ell, i només Ell, és la roca ferma. L’objectiu de tota Quaresma no és altre que veure en qui creiem, i en què creiem, i fins on som capaços de creure!.

 Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre del Deuteronomi (Dt 11,18,26-28.32)

Moisès digué al poble: «Guardeu les meves paraules en el vostre cor i al fons de vosaltres mateixos. Lligueu-vos-les a la mà com un distintiu, porteu-les posades com una marca entre els vostres ulls.
»Avui us deixo escollir entre la benedicció i la maledicció: la benedicció si obeïu els manaments del Senyor, el vostre Déu, que avui us dono; la maledicció si desobeïu els manaments del Senyor, el vostre Déu, si us aparteu del camí que avui us assenyalo, per seguir altres déus que vosaltres no coneixíeu. Procureu de complir bé els decrets i les decisions que avui us dono.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 3,21-25a.28)

Germans, ara, al marge de les obres de la Llei, però d’acord amb el testimoni que en donen tant la Llei com els profetes, Déu ha fet conèixer la seva justícia que, per la fe en Jesucrist, fa justos tots el creients, sense cap distinció: tots havien pecat i vivien privats de la presència gloriosa de Déu. Ara, però, en la seva gràcia, Déu els ha fet justos purament per favor, en virtut de la redempció realitzada per Jesucrist.
Déu va destinar Jesucrist a servir de propiciació pels nostres pecats amb la seva sang, gràcies a la fe. Veiem, doncs, que Déu fa justos els homes perquè han cregut i no per les obres de la Llei.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 7,21-27)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No entrarà al Regne del cel tothom qui em diu: Senyor, Senyor; hi entraran només els qui compleixin la voluntat del meu Pare del cel. Aquell dia molts em diran: Senyor, Senyor, no recordeu que en nom vostre profetitzàvem i trèiem dimonis i fèiem molts miracles? Però jo els diré clarament: No us he conegut mai. Aparteu-vos de mi, vosaltres que obràveu el mal!
»Per això tothom qui escolta aquestes paraules meves i les compleix és com un home prudent que ha construït la seva casa sobre la roca. Quan vénen les pluges, creix la riuada i el vent envesteix contra aquella casa, res no la fa caure, perquè té els fonaments sobre la roca.
»Però tothom qui, després d’escoltar aquestes paraules meves, no les compleix, és com un home sense seny que va construir la seva casa sobre la sorra. Quan vingueren les pluges, cresqué la riuada i el vent es llençà contra aquella casa, la casa s’ensorrà i no en quedà ni rastre.»

Homilia:

Amb la paràbola, amb aquesta al·legoria de la casa sobre la roca o de la casa sobre la sorra que ens acaba de dir Jesús, acaba el Sermó de la Muntanya que hem anat llegint tots aquests diumenges. I així esdevé, alhora, semblant allò que Moisès ha dit al poble i hem escoltat a la primera lectura: “Avui et toca triar. Escull entre la benedicció o la maledicció”.

Jesús ha parlat de dues maneres d’escoltar les seves paraules. Una és simplement escoltar les seves paraules. L’altra és escoltar i fer-ne cas. En un oient i l’altre, externament, no hi ha cap diferència. Com tampoc es nota cap diferència en una casa o en l’altra. La diferència es nota en el moment decisiu, quan hi ha la tempestat, quan bufa el vent. La casa sense fonaments s’enfonsa. Hi ha cristians que al primer cop d’aire d’una crisi ja es constipen!. Potser estem vivint uns moments molt adequats per escoltar, per entendre la comparació de l’evangeli d’avui. La qüestió radica, i ho entenem tots fàcilment, en el com està o a on està construïda la casa, o la vida!, perquè la casa és la comparació. No pas, i a vegades ens hi entretenim, simplement en els geranis que hi ha a la finestra. Tots sabem del què es tracta: no és de si la casa és bonica, sinó de si la casa és sòlida.

Però avui estem molt avesats simplement, i ens enlluerna només, a allò que és bonic; allò que fa goig. Si es tracta d’una casa, no n’hi ha prou!. L’ensenyament de Jesús és així de senzill i així de clar. I així de definitiu: no es pot edificar res durador de qualsevol manera!, ni en una casa ni en la vida. Només qui escolta les seves paraules edifica sobre la roca, edifica sobre segur.

La crisi de fe que avui estem vivint, no podria ser problema de fonaments?. És una crisi amb arrels sociològiques, culturals, de tradició, de costums..., i això ens obliga a mirar sobre quina base hem construït. Potser no hem construït la nostra fe sobre els fonaments sòlids de l’Evangeli, de la Paraula de Déu. I tot trontolla!. No és impossible que hàgim construït sobre costums, tradicions..., i això no aguanta cap maltenssada.

No és el que hem diu “Senyor, Senyor...” Hem viscut la nostra fe massa segurs de nosaltres mateixos. O massa segurs amb les normes, les rúbriques, les consignes..., i no hem aprés a caminar segurs sense crosses. Ens hem acostumat a rebre uns sagraments, i un cop els hem rebut, complerta aquesta obligació, ja no ens preocupa si això ha d’afectar la vida familiar i la vida professional. Em mig de tot dubte, de tota crisi, de tota incertesa, convé retornar a l’Evangeli, a la veritat de l’Evangeli.

“Per això tothom qui escolta aquestes paraules meves i les compleix és (una persona) prudent (assenyada) que ha construït la seva casa sobre la roca.”. Això és sobre la Paraula de Senyor, no sobre les tradicions i les costums del homes. I això Jesús ho fa com un retret als fariseus del seu temps: compliu totes les normes dels homes i no compliu els manaments de Déu.

Així, pot resultar que una crisi pot esdevenir, vés per on, una gràcia. L’hora de la crisi sempre arriba, l’hora del dubte sempre arriba, però la crisi i el dubte mai podran enrunar una casa ben fonamentada, ben solidificada en la Paraula de Déu. I roca segura on edificar la nostra fe no és altra que la Paraula de Jesús. Ell, i només Ell, és la roca ferma.

I on hem edificat es veurà a l’hora de la prova, justament!.

Tenim davant nostra una Quaresma; s’ha d’aprofitar!. L’objectiu de tota Quaresma no és altre que veure en qui creiem, i en què creiem, i fins on som capaços de creure!.

L’home viu, se’ns dirà, de la paraula que surt de la boca de Déu. Que aquesta Paraula, i només aquesta Paraula, sigui el fonament de la nostra fe. No volem paraules boniques. Volem paraules sòlides!.

Homilia del Diumenge 8 de durant l’any.

 “Mireu els lliris del camp... mireu els ocells del bosc...”. Treballem!; però no per la por del demà, que si treballem per la por del demà perdrem la pau i la serenor d’avui.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 49,14-15)

Sió diu: «El Senyor m’ha abandonat, el meu Déu s’ha oblidat de mi.» ¿Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit, i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna se n’oblidés, jo no m’oblidaria mai de tu.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 4,1-5)

Germans, que la gent no vegi en nosaltres més que uns servidors de Crist, administradors del que Déu s’ha proposat. Doncs bé, dels administradors l’únic que n’esperem és que siguin fidels. A mi, el que menys em preocupa és que em judiqueu vosaltres o qualsevol tribunal humà. Ni tan sols jo, no em judico. La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol dir que jo sigui irreprensible. El meu jutge és el Senyor. Per tant, no judiqueu res abans d’hora. Espereu que vingui el Senyor: ell farà llum sobre tot allò que s’amaga en les tenebres, i farà conèixer les intencions de cada cor. Llavors, l’elogi que es mereix cadascú vindrà de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 6,14-34)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ningú no pot servir dos amos: Si estima l’un, no estimarà l’altre, si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses. Per això us dic: No us neguitegeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. ¿No val més la vida que el menjar, i el cos, més que el vestit? Mireu els ocells que volen lliures pels aires: no sembren, ni seguen, ni guarden res als graners, però els alimenta el vostre Pare celestial. ¿I no valeu més vosaltres que ells? ¿Qui de vosaltres, per més que es neguitegi, és capaç d’allargar, ni un minut, el temps de la seva vida? I pel que fa al vestit, ¿per què us neguitegeu? Mireu com creixen els lliris dels prats: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no es vestia com cap d’aquests. I si Déu vesteix així l’herba dels prats, que hi és avui i demà ja la tiren al foc, ¡com no ho farà encara més amb vosaltres, gent de poca fe? Per tant, no us neguitegeu pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu. Anar darrere de tot això és propi dels pagans. El vostre Pare celestial sap molt bé la necessitat que en teniu. Busqueu per damunt de tot el regne de Déu i ser justos. No us neguitegeu, doncs, pensant en demà. El demà ja tindrà les seves preocupacions. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps.»

Homilia:

Després de 4 diumenges que hem anat llegint a l’evangeli el famós i conegut, no sé si també sempre tan practicat, Sermó de la Muntanya, avui hi posem el punt final. I és realment extraordinari aquest evangeli.

El Sermó de la muntanya, sobre tot el de Mateu, és el full de ruta, o hauria de ser el full de ruta de tot cristià. Quan dic full de ruta vull dir que en tot viatge hem de saber sempre dues coses; primera: on volem anar; segona: com si va. Aquesta realitat s’expressa en imatges, en comparacions, amb al·legories... que normalment es fan més entenedores que les mateixes paraules. I l’Evangeli n’és ple d’aquestes comparacions!. Algunes d’aquestes imatges potser ens queden una mica lluny de nosaltres per raó del temps o per raó de les costums, de les tradicions de cada poble; però fins i tot així són més expressives que les mateixes paraules. “No us neguitegeu tant per la vida, pel què menjareu, pel què vestireu...” La vida val més que el menjar. Fixeu-vos que no diu que no mengem. No fugim d’estudis, diu que no ens neguitegem tant per allò que no és tant important com sembla.

Mireu l’altra cara de la moneda si voleu: avui qui no diu que està molt ocupat, que té moltes coses per fer, que no viu enlloc... ens el mirem de cua d’ull; en quin món viu aquest?. Una característica del món d’avui és anar atrafegat, tenir una agenda que treu fum pels quatre costats; i això dóna categoria, fa que siguem al dia (no sé en quin dia!). En canvi escoltem “No us neguitegeu tant...”. I si, a més a més, afegim allò de “Mireu com creixen els lliris dels prats... Mireu els ocells”... pensem això és molt bonic, molt bucòlic, molt poètic... però no és pràctic.

I, penso jo, ¿i viure, només, neguitosos per les coses materials quan, com a humans, tenim una vessant espiritual i no la cultivem, això és ser pràctic?. Quan deixem mitja vida a la cuneta?. Potser és allò d’aquell noi o d’aquella noia d’aquí, de Reus, que diu que per vestir es posa qualsevol cosa, el primer que troba quan es lleva; i penso és que per trobar qualsevol cosa fa tres dies que tomba per les ravals buscant i no troba allò que necessita, allò que vol; això sí, no ho busca mai a les tendes de rebaixes; i diu que es posa qualsevol cosa. No ens neguitegem tant per allò que ens posem, sinó pel què som.

Tinguem ben present que l’Evangeli no ens diu que no ens preocupem del menjar i del vestir. Ens diu que no construïm la vida al voltant del menjar i del vestir.

La paraula clau és aquesta: neguitejar. “No us neguitegeu...” I l’hem repetit 4 vegades. Com la febre és símptoma de malaltia, el neguit, la febre, el desfici... dieu com vulgueu, és símptoma d’una malaltia de l’esperit, d’una vida humana centrada només en les coses materials, externes; d’una vida humana empobrida. Dit així, em sembla que l’Evangeli l’encerta de mig a mig. Ja ho entenem què vol dir allò de dir si “els lliris del camp... i del ocells...”; vol dir creure en la Providència amorosa de Déu. Que no vol pas dir estar ajaguts a la palla i Déu ja ho resoldrà tot; llavors pensaríem o voldríem un Déu que es neguitegi per nosaltres.

“Mireu els lliris del camp... mireu els ocells del bosc...”. Treballem!; però no per la por del demà, que si treballem per la por del demà perdrem la pau i la serenor d’avui.

No ho sé si la vida ens permetrà posar en pràctica al peu de la lletra aquests consells de Jesús a l’Evangeli, però sí que sé que, al menys, ni que sigui en teoria, sempre ens esponjarà el cor aquesta pàgina de l’Evangeli. Amb tot, també a l’Evangeli, es pot fer de més i de menys; però sobretot que no per irrealitzable, suprimim sobretot aquesta pàgina de l’Evangeli.

També podem viure o en volem viure d’una utopia. Que les utopies i les il·lusions per viure són molt pràctiques.

Llegim molt sovint aquest fragments de l’Evangeli; són els capítols 6 i 7 de Mateu. Perquè si esperem a escoltar-lo quan es fa aquí, a la celebració, l’escoltarem només cada 3 anys. I el volem escoltar més sovint. Necessitem escoltar-lo més sovint!.

Missa de l’aparició. Missa de “Santa Maria, temple del Senyor”

El misteri del Déu fet home, que és veritat de fe, és el misteri de Déu en l’home, en tota persona humana.

Mn. Roquer.

Homilia:

El Temple (celebrem, com he dit, la missa motiva de “Santa Maria, temple del Senyor”) ... el temple és el lloc, és l’espai de la presència de Déu.

Per Jesucrist adquireix, aquest espai, un concepte nou. Recordem aquelles paraules de Jesús a la samaritana al pou de Jacob: “El lloc on s’ha d’adorar al Pare ja no és ni aquesta muntanya, ni Jerusalem; aquells qui adoren a Déu ho han de fer en esperit i en veritat”.

Podem ben dir no és qüestió, doncs, d’omplir el santuari de Misericòrdia cada 25 de mes, sinó d’omplir-lo nosaltres aquí, cada 25 de mes, d’entranyes de misericòrdia. Aquesta és la veritable devoció en esperit i en veritat. No és la nostra presència física la que omple el temple del Senyor, sinó un el nostre esperit.

Si l’Arca de l’Aliança, per contenir les Taules de la Llei (de la Llei antiga, de la Llei de Moisés) era un espai sagrat, molt més les entranyes de Maria seran un espai sagrat perquè han contingut Aquell qui porta la nova Llei, la Llei de l’amor: Jesucrist. Per això la podem anomenar, a Maria, Arca de la nova aliança. Però no pel fet material de portar en el seu sí el mateix Fill de Déu. Diu sant Agustí: De res hauria servit a Maria la seva maternitat material si no hagués concebut el Crist en el seu cor i després en el seu cos. I això sort que ho diu sant Agustí, sinó...!

Això que diem de Maria com a temple de Déu sant Pau ho amplia, ho fa extensiu a tot cristià, a tot batejat pel fet de ser batejat: “Tots vosaltres, diu, sou temple de Déu, perquè l’esperit de Déu habita en vosaltres. El temple de Déu sou vosaltres”.

El sentit ple de temple de Déu en Maria, el sentit ampliat som nosaltres per la fe i els sagraments; i, ampliant-ho encara més, ho és tota persona humana per ser fill de Déu, des del mateix moment que el Fill de Déu, etern, s’ha fet home em mig dels homes. Tota la humanitat ha adquirit un nou concepte: tota persona és portadora de la divinitat, tant si ho sap com si no ho sap. No depèn de saber-ho o no.

El misteri del Déu fet home, que és veritat de fe, és el misteri de Déu en l’home, en tota persona humana; per això la persona humana és sagrada, i qui trepitja, abusa o ultratja la persona ha de saber que ultratja, trepitja i abusa de Déu. Això també és de fe.

Que el respecte que ens mereix la imatge de Maria, com a imatge, sigui sempre el respecte que ens mereix tota persona com a imatge viva de Déu. Podem ser temple de Déu!, potser sí, algunes vegades brut, desendreçat, deixat... però no per això menys temple de Déu. I tot temple, per ser el què és, mereix sempre un respecte i una veneració.

Homilia Diumenge 7 de durant l'any.

 Acceptar la possibilitat d’estimar els enemics no és res més que admetre la possibilitat de que nosaltres siguem estimats per Déu.Un món diferent és possible; amb el Sermó de la Muntanya com a base, certament, és possible!

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del Levític (Lv 19,1-2.17-18)

El Senyor digué a Moisès: «Digues a tota la comunitat dels israelites: sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant.
»No tinguis malícia als teus germans dins el teu cor. Reprèn els altres, si cal; així no et faràs responsable del seu pecat. No et vengis ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble. Estima els altres com a tu mateix. Jo sóc el Senyor.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 3,16-23)

Germans, ¿no sabeu que sou un temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú profana el temple de Déu, Déu li’n demanarà compte, perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres. Que ningú no s’enganyi ell mateix. Si entre vosaltres algú es té per savi segons la saviesa del món present, que es faci ignorant, per poder arribar a ser savi de veritat. Perquè, davant de Déu, la saviesa d’aquest món és ignorància. L’Escriptura diu: «Fa caure els savis en els seus propis paranys.» I també: «El Senyor sap què valen els pensaments dels savis: no s’aguanten més que el fum.» Per tant, que ningú no es gloriï de ser seguidor de cap home. Tot és vostre: Pau, Apol·ló, Quefes, el món, la vida, la mort, el present, el futur. Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 5,38-48)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que, als antics, els van dir: “Ull per ull, dent per dent.” Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra els qui us fan mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra.
»Si algú et vol posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t’obliga a portar una càrrega un quart d’hora de camí, porta-li mitja hora. Dóna a tothom qui et demani, no et desentenguis del qui et vol manllevar.
»Ja sabeu que van dir: “Estima els altres”, però no els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els enemics, pregueu per aquells que us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel: ell fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè si estimeu només els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? Els publicans, no fan també el mateix? I si només saludeu els germans, què feu d’extraordinari? Els pagans, no fan també el mateix? Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial.»

Homilia:

Continuem, com heu vist, amb el fragment d’Evangeli del diumenge passat: el Sermó de la Muntanya. Recordem la manera tan original que té Jesús d’exposar la qüestió: “Ja sabeu que, als antics, els van dir... Doncs jo us dic”.

Ben mirat això va més enllà d’una originalitat de discurs. Dir “als antics, els van dir” equival a dir Déu ha dit, i afegeix “Doncs jo us dic...”. I Jesús esmena la plana de Déu. No és estrany que sigui titllat i acusat de blasfem. Millor dit, o bé és blasfem o bé és Déu mateix.

Les imatges emprades, potser, sonen a quelcom molt exagerat; o potser pretenen que amb aquesta exageració ens quedin més ben gravades. Allò de “Ull per ull, dent per dent”... és molt gros això!. Aquesta llei anomenada llei del Talió tenia per objecte, no altre, sinó que evitar la venjança personal, que sempre va més enllà del què es pot; o bé evitar el linxament. Només que posant-hi, com element, un òrgan (l’ull, una dent...) sembla exagerada; però diguem-ho d’una altra manera, valorant les coses amb un altre preu, posem-hi euros: aquell qui ha robat 100 euros ha de tornar 100 euros. Això ho trobeu exagerat?. Fins i tot diria que és el més just!.

Amb tot, la nova Llei que proposa Jesús va més enllà i és molt clara: No pagueu amb la mateixa moneda; no respongueu violentament a la violència. Interpretaríem malament l’ensenyament de Jesús si ho veiéssim com una resposta a comportar-nos com a macells. Més aviat hem d’entendre que es tracta de plantar cara al malvat no amb maldat sinó amb bondat. Això fora la violència activa.

Si el Sermó de la Muntanya no va més enllà de les resolucions de la justícia humana no té res de nou, ni té res d’extraordinari. Estimar els enemics sí que és una novetat; però això, a més a més de ser una novetat, és possible?. Si som perfectes com ho és el Pare del cel, sí!. Acceptar la possibilitat d’estimar els enemics no és res més que admetre la possibilitat de que nosaltres siguem estimats per Déu. L’amor no pot quedar reduït només a estimar a aquells qui ens estimen, saludar només aquells qui ens saluden... Però, em direu, toquem de peus a terra, siguem realistes, no siguem tan utòpics!. Això no és possible, això és quimèric!. Per tant Jesús és utòpic?. Jesús és quimèric?. Ell ho ha fet, som nosaltres qui no ho fem!. I qui ho fa malament, doncs, qui és?, Ell o nosaltres?. Més d’un pot pensar: l’Evangeli no és possible. Si això fos veritat no serviria de res l’Evangeli. L’Evangeli ja no serveix per a que els problemes es resolguin d’una altra manera, els problemes no es resolen estimant, i menys els enemics!. Crec que si fos veritat avui evolucionaríem cap per avall. La Ciència ens diu que venim del mico; l’experiència em diu que, si anem per aquest camí, anem cap al mico.

L’amor segons Jesús no pot quedar reduït, només, a un amor recíproc (estimo a aquell qui m’estima), això també ho fan aquells qui no creuen en Déu. Déu fa sortir el sol al jardí de les clarisses i a l’hort de l’ateu més recalcitrant. Per a Ell no hi ha fronteres, nosaltres n’hi hem posat!. Jesús proposa un amor sense fronteres, no un amor simplement d’afecte sensible, sinó un amor de caritat. Si Jesús manés tenir un afecte sensible als enemics, sí que manaria una cosa impossible. Estimar en canvi els enemics amb un amor de caritat és possible; Ell ho ha fet!.

Allò d'estimar els enemics no m’agrada gens, però sí que m’agrada que Jesús ho hagi dit. Això d’estimar els enemics no m’agrada gens, però sí que m’agrada que ho tinguem com a consigna els cristians. No m’agrada estimar i perdonar; tant que m’agrada que m’estimin i em perdonin!.

Diem que l’Evangeli és complicat. No podria ser que els complicats fóssim nosaltres?. Jesús sap què demana, però potser no sap exactament a qui ho demana. Un món diferent és possible; amb el Sermó de la Muntanya com a base, certament, és possible!; altrament... tinc els meus dubtes.