Homilia Diumenge 21 de durant l'any.

“Ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers”: aquell creient senzill, potser poc instruït, que no parla gens de Déu però que sempre parla amb Déu.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 66,18–21)

Això diu el Senyor: «Jo conec les obres dels homes i els seus pensaments. Jo mateix vindré a reunir la gent de totes les nacions i de totes les llengües. Tots vindran aquí i veuran la meva glòria, i faré un prodigi enmig d’ells. Després enviaré alguns dels supervivents a les altres nacions, a Tarsís, a Fut i a Lud, a Mòsoc i a Ros, a Túbal i a Javan, a les illes llunyanes, que mai no havien sentit parlar de mi ni havien vist mai la meva glòria, i anunciaran la meva glòria entre les nacions. I de totes les nacions portaran els vostres germans com una ofrena al Senyor. Els portaran a cavall, en carruatges, en lliteres, muntats en mules o en dromedaris, fins a la muntanya santa de Jerusalem, diu el Senyor. Els presentaran tal com els israelites presenten en vasos purs la seva ofrena en el temple del Senyor, i jo fins en prendré alguns d’entre ells per fer-ne sacerdots o levites.»

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 12,5-7.11-13)

Germans, heu oblidat les paraules encoratjadores que l’Escriptura us adreça com a fills: «Fill meu, no desestimis la correcció que ve del Senyor, no et cansis quan ell et reprèn, perquè el Senyor repta aquells que estima, fa sofrir els fills que ell prefereix.» És per a la nostra correcció, que sofrim: Déu us tracta com a fills. Perquè, quin fill hi ha que el seu pare no corregeixi? La correcció, de moment, no sembla que porti alegria, sinó tristesa, però més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen en pau el fruit d’una vida honrada. Per això enfortiu les mans que es deixen anar i els genolls que es dobleguen, aplaneu el camí per on passa el vostre peu, perquè el qui va coix no es faci més mal, sinó que es posi bé.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 13,22-30)

En aquell temps, Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, són pocs els qui se salven?» Ell contestà: «Correu, mireu d’entrar per la porta estreta, perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran.

»Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, de fora estant començareu a trucar i direu: “Senyor obriu-nos.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou.” Llavors començareu a dir-li: “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal.”

»Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents quan veureu Abraham, Isahac i Jacob amb tots els profetes en el regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud i s’asseuran a taula en el regne de Déu. Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers.»

Homilia:

La Sociologia és una ciència humana que em penso que és més antiga del què ens pensàvem: a l’Evangeli d’avui ja hi tenim una enquesta, un prendre el pols a l’opinió (“Quants se salven?”). Encara que no sé ben bé si és una enquesta o simplement una curiositat. O potser no és ni una cosa ni l’altra; potser del què es tracta de saber és si jo em salvaré o, vés a saber, si aquell es condemnarà. I, evidentment, no hi ha resposta. Però si que hi ha una proposta, la proposta d’un camí a seguir que, potser a vegades, serà un camí costerut o una porta estreta. El que ens interessa no és com és el camí o com és la porta, sinó si és el camí i la porta correctes. “Jo sóc el camí” diu Jesús a Tomàs, en el Darrer Sopar, davant d’aquella pregunta “Senyor, quin camí hi porta?”.

La preocupació, doncs, no és ser en un costat o en un altre. La preocupació ha se ser, sobretot, quin camí hi porta. L’entrada per poder ingressar ja la tenim, però també és veritat allò que diu que tot taló estripat o esmenat és nul... Jesús, per un cantó, parla d’una porta estreta, i per l’altre d’una porta suficientment capaç per a que hi pugui entrar tothom (“I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud” i tots hi podran entrar). I ens ha d’alegrar que sigui així, que hi càpiga tothom; tot i que sempre hi ha algú que selecciona abans d’hora.

En canvi, potser, no ens fa massa gràcia allò de “mentre que a vosaltres us hauran tret fora”, amb aquell definitiu “No sé d’on sou”. Això ens desconcerta, això ens descol•loca. Però, Senyor, pocs que som i encara ens renyeu a nosaltres, els qui menjàvem i bevíem amb vós, els qui hem estat fidels a vós tota la vida!. Quan diu “No sé d’on sou” penseu que no és que Déu sigui curt de vista, no!; és que potser nosaltres no donem la talla i no ens reconeix. No som el que hauríem de ser, o no som el que ens pensem que som!.

La pregunta sobre quants se salven, feta en temps de Jesús, té una lectura molt concreta. Pertànyer al poble d’Israel, el poble escollit, era garantia absoluta de salvació, mentre que els gojim, els pagans i la resta, ho tenien molt magre, per no dir impossible, per salvar-se. El que jo no sé si això era cosa del temps de Jesús... o encara ho és d’ara.

Ens hauria de fer pensar aquella frase de Jesús: “Ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers.”. Fins hi tot podríem posar exemples. Aquell teòleg que és el primer en parlar de Déu i de les coses de Déu, fins i tot s’atreveix a dir com és Déu i quins són els seus designis; o bé aquell creient senzill, potser poc instruït, que no parla gens de Déu però que sempre parla amb Déu; no té cap tesi sobre la paternitat de Déu segons els evangelis, però tracta a Déu com a Pare. O aquell predicador, molt exigent amb el rigor i el compliment dels deures dels altres; i aquell home que, amb tota honradesa, sap el què ha de fer i s’esforça per ser fidel. Aquest són els primers o els darrers?. Hi ha cristians que són els primers en defensar la fe catòlica, apostòlica i romana... i potser fan la vista grossa davant de certes exigències de l’Evangeli. N’hi ha, per altra part, que no saben altra cosa sinó que formular grans decisions dogmàtiques, però són incompetents completament amb la senzillesa de l’Evangeli; hi ha creients que són els primers en esbombar consignes de justícia, de solidaritat per crear una societat més humana i més justa, però en cas de necessitat... no truqueu a la seva porta que no en traureu res. En canvi n’hi ha que, sense cridar massa, viuen compromesos, amb esforç i amb constància, al servei dels pobres, i no diuen res!.

En el nostre món d’avui esperem més, seriosament, les coses banals i supèrflues, i perd de vista allò que és important. S’ha de tenir molta set per valorar un got d’aigua. El món d’avui es neguiteja per les coses caduques i se li escola l’esperit.

El cristià que camina li interessa ben poc el nombre dels qui se salven, que si són pocs o que si són molts. Jo, personalment, crec que són més dels qui ens pensem, tot i que sempre hi ha algú que creu que són masses.

Solemnitat de l'Assumpció de Maria.

 La resurrecció de Jesús és el fonament de la nostra fe, l’assumpció de Maria és la garantia de la nostra esperança.

Mn. A. Roquer. 

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 11,19a.12,1-6a.10ab)

El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu. Llavors aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi: hi havia un gran drac rogenc, que tenia set caps i deu banyes. Als set caps duia set diademes, i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles i les llançà a la terra. El drac s’aturà davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués. La dona posà al món un fill, un noi que ha de governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial, i la dona va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc. Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,20-27a)

Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist. Cadascun al moment que li correspon: Crist el primer, després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. Perquè l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,39-56)

Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà. Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.» Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles. El seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.» Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.

Homilia:

Avui és festa grossa!. Per a tot el món cristià!. Una festa que ens porta el ressò d’aquelles paraules de Jesús: “Els que viuen en mi i creuen en mi no moren per sempre”.

La immaculada Mare de Déu ha complert el curs de la seva vida terrenal. Fou assumpta al cel en cos i ànima: són les paraules del darrer dels dogmes de fe proclamats pel papa Pius XII el dia 1 de novembre de 1950. I en una sola frase, el Papa, resumeix els tres misteris de la vida de Maria que guarden estreta relació amb el seu fill. I tots tres són celebrats, evidentment, en la litúrgia amb el grau de solemnitat. La Immaculada Concepció: 8 de desembre; la finalitat del qual era preparar una estada digna del redemptor, d’aquell que venia a treure el pecat del món. La segona festa és la Maternitat Divina, el dia primer de gener; ens fa present que Jesús..., per Maria, és veritable Déu i també veritable home. I finalment avui, la festa de l’Assumpció, que ens posa de manifest l’estreta relació de Maria amb l’obra salvadora del seu fill (en el prefaci direm: No volguéreu que sofrís la corrupció del sepulcre aquella qui havia de ser mare de l’autor de la vida.

Amb tot, no hem d’equiparar la resurrecció de Jesús amb l’assumpció de Maria. La resurrecció de Jesús és el fonament de la nostra fe, l’assumpció de Maria és la garantia de la nostra esperança. Maria, i només Maria, és la totalment redimida; des del moment de la seva concepció fins a la seva mort. En Maria Déu s’ha manifestat, tal com vol ser, quan no hi ha traves, l’autor de la vida: vencent el pecat en la seva concepció, vencent la mort amb la seva assumpció (els dos grans adversaris de Déu i de la humanitat). Ella pot dir “El Senyor ha fet en mi meravelles”.

Maria és la mare de l’esperança perquè en ella ja s’han realitzat totes les esperances que nosaltres tenim. I sobre tot és mare de l’esperança dels pobres, dels petits, dels febles, perquè el nostre Déu és el Déu dels pobres, dels petits, dels febles; des de que som capaços de posar la seva confiança en Déu (“Que es faci en mi segons la teva paraula”). El nostre Déu és el Déu que sap mirar, amb complaença, els pobres i humils; el qui no es deixa enlluernar per la bellesa física d’una noia de passarel·la. El nostre Déu no és neutral, és el qui derroca els poderosos del soli i exalça els humils.

En el concurs de la bellesa convocat per Déu ha estat elegida Maria, una noia de Natzaret,  senzilla, humil i pobra. Aquestes són les coses de Déu: “Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”. No pas perquè Déu no valori el cos, que en Maria l’ha ressuscitat!. La glorificació del cos no té res a veure amb el culte al cos. El cos no és només un accessori de la persona, té una dimensió essencial, fins i tot podríem parlar d’una teologia del cos. Jesús curava cossos (cecs, "tullilts", coixos, leprosos, sords...), i després, en el Darrer Sopar, ens deixa com a garantia de la seva presència entre nosaltres el seu cos com a aliment. Sant Agustí ens dirà Som allò què mengem. Com Església som el cos de Crist!. Cada vegada que visitem a l’Eucaristia el cos de Crist rebem la llavor de la vida eterna, la que ja té Maria, que donarà fruit al final del temps. En Maria l’ha donat anticipadament i és la garantia de la nostra, com a primícia i com a model d’esperança certa pel poble que encara camina ens dirà el prefaci d’avui.

La corona de 12 estrelles que aurèola la dona de l’Apocalipsi no són nomes les 12 estrelles de les nacions de la Comunitat Europea, és més!. Ni tampoc de les 12 tribus d’Israel, que formen part del passat. Són la corona de glòria del nou poble de Déu, perquè Maria és la nova Eva, en Maria ens reconeixem nosaltres com Església: estimada de Déu; no destinada pas a penedir-se amb les dificultats, els contratemps o les infidelitats, sinó conduïda, com Maria, a la casa del Pare.

Llavors es complirà allò en què hem cregut: “Tot allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. Llavors veurem que tot allò que hem esperat i hem cregut s’ha acomplert, com s’ha acomplert ja en Maria. 

Homilia Diumenge 19 de durant l'any.

L’itinerari d’Abraham pot ser una bona imatge del camí del cristià, atent sempre a la veu de Déu, atenent sempre als signes dels temps, fins arribar a la plenitud de vida.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 18,6-9)

Aquella nit de la sortida d’Egipte havia estat anunciada per endavant als nostres pares perquè se sentissin encoratjats en veure acomplerts els juraments en què havien cregut. El vostre poble esperava la salvació dels justos i la perdició dels enemics. Amb un mateix fet castigàveu els adversaris i ens cobríeu de glòria a nosaltres, que vós havíeu cridat. Els fills sants d’un poble bo oferiren víctimes invisibles, es comprometeren a observar aquesta llei divina: tot el poble sant havia de participar igualment dels béns, com havia participat dels perills. Després entonaren per primera vegada els cants de lloança dels pares.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 11,1-2.8-19)

Germans, creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem. L’Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics, perquè havien cregut. Gràcies a la fe, Abraham, quan Déu el cridà, obeí a la invitació d’anar-se’n a la terra que havia de posseir en herència. Sortí del seu país sense saber on aniria. Gràcies a la fe, residí en el país que Déu li havia promès com si fos un foraster, vivint sota tendes igual que Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promesa. És que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor. Gràcies a la fe, igual que Sara, que era estèril, Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge, tot i la seva edat avançada; i és que va creure en la fidelitat de Déu, que li ho havia promès. Per això d’un sol home, ja caduc, en nasqué una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar.

Tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho, i confessant que eren estrangers i forasters en el país. [Els qui parlen així indiquen clarament que busquen una pàtria. I si s’haguessin referit a la pàtria que ells havien abandonat, no els mancava pas l’avinentesa de tornar-hi. És clar, per tant, que aspiraven a trobar-ne una de millor, una pàtria celestial. Per això Déu no s’avergonyia d’anomenar-se el seu Déu, ja que els tenia preparada una ciutat.

Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isaac. I era el seu fill únic que oferia, el que havia rebut les promeses. Déu havia dit d’ell: Per Isaac tindràs la descendència que portarà el teu nom. Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort. Per això recobrà el seu fill, com una prefiguració d’aquesta veritat.]

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 12,32-48)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Feu-vos bosses que no s’envelleixin, aplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà; allà els lladres no s’hi acosten ni les arnes no fan malbé res. On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor.

»Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats, que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces per poder obrir la porta tan bon punt trucarà. Feliços els criats que l’amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada. Amb tota veritat passarà a servir-los d’un a un. Feliços si els trobava sempre vetllant, ni que vingués a mitjanit o a la matinada. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora que el lladre vindria, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.»

[Pere li preguntà: «Senyor, aquesta paràbola, la dieu només per a nosaltres o per a tothom?» El Senyor li respongué: «Qui és l’administrador fidel i prudent, a qui l’amo confia el personal de servei perquè els doni a temps l’aliment que els pertoca? Feliç aquell servent si l’amo, quan arriba, troba que ho fa així: us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servidor pensava: «El meu amo triga a venir», i començava a pegar els criats i les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, el seu amo tornarà el dia que ell no sospita i a una hora que ell no sap, i el condemnarà a la pena dels traïdors. L’esclau que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha executat allò que l’amo volia, rebrà de valent. Però el qui, sense saber què volia l’amo, ha fet coses que mereixien assots, rebrà més poc. Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més.»]

Homilia:

Ho acabem de sentir: “No tingueu por, petit ramat”. Doncs, sí; tenim por!. No som menys que sant Pere quan veu que la barca s’enfonsa. I també diu Jesús: “Amic meu”. Però Pere respon: “No veieu que ens enfonsem!”. I a més a més de dir “No tinguis por”, Jesús afegeix a Pere: “Home de poca fe”. Així, doncs, deu voler dir que la por pot paralitzar la fe.

Davant del núvol que ens envolta, el deixeble és normal que tingui por. Més ben dit: que tingui la temptació de la por, de caure en el desànim. Que els fills d’aquest món són molts més espavilats que els fills de la llum i la proposta del món és més atractiva, més còmoda que la de la fe. Però també és temptadora, potser una creu. Tinguem ben present que aquest “No tingueu por” és la salutació repetida de Jesús ressuscitat, d’aquell que ja ha superat tota por i ens parla des de l’altra banda; té fonament de causa, se’l pot creure, sap què diu, parla des de la seguretat a uns homes i dones encara subjectes a la inseguretat.

“Petit ramat” ha dit. La fe dels petits. Deixeu-me dir: la gran fe dels petits. Talment com la confiança del fill petit que confia plenament perquè sap, en braços dels seu pare, que no ha de tenir por de res. A nosaltres, els creients del segle XXI, moltes vegades ens ve el dubte veient com anem quedant reduïts en nombre, veient que no signifiquem res en un món on no contem, on els poderosos s’obren camí, són creguts, són seguits, perquè són envejats; d’aquí ve que avui hi jugui un paper de primer ordre la fe. Creure és obrir el cor al misteri de Déu, i això no és fàcil; però només això dóna sentit i dóna impuls a la vida; i això, per a molts, pot semblar, des de fora, absurd, il•lús, però per al creient és font de vida i de vida plena. El Pare es complau a donar-nos el regne.

Potser sí que per a alguns creients és molt trist veure com molts han abandonat una fe potser viscuda de manera molt insuficient, molt superficial, per agafar un altre camí, el camí de la increença, tant inconscient i tant superficial com la creença d’abans. La confiança en allò en què creiem no la dóna la força que tenim, ni la quantitat de gent que som (“Petit ramat”), ni les nostres capacitats, ni la necessitat de creure; la dóna Déu.

Sant Pau ens ha dit: “Creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem.”. L’Apòstol ens diu que la vida cristiana obeeix a una seguretat que no és d’ordre físic, però no per això deixa de ser una seguretat; consisteix en la profunda i íntima convicció de que Déu no falla en les promeses que ha fet; que si ens mantenim fidels a allò el qual ens ha dit, aconseguirem els béns promesos. Talment com a Abraham: se li donà la terra que li havia promès i no l’havia vist ni de lluny.

La fe, doncs, no és cap il•lusió que, més o menys, pot tranquil•litzar la vida del cristià amb promeses utòpiques. La fe és certesa; dóna Déu resposta amorosa de la persona. Una mena de posessió anticipada d’allò que esperem i que tenim la seguretat de que arribarà; no per nosaltres, sinó, només, perquè Ell vol. I el Senyor, ens consta que fins ara, ha complert totes les promeses que ha fet.

Només en manca, si de cas, una fe com la d’Abraham, una mena de visió d’allò que encara no veiem, que és més que tot el que podem aspirar. En una paraula: tenim tots els números de la rifa, però encara no ha arribat el dia del sorteig.

Hi ha uns fets històrics que en avalen, i serveixen de fonament per a la nostra fe, la dinamitza: la mort i resurrecció salvadora de Jesús. Això és el què ens dóna plena seguretat.

L’itinerari d’Abraham pot ser una bona imatge del camí del cristià, atent sempre a la veu de Déu, atenent sempre als signes dels temps, fins arribar a la plenitud de vida, abans no.

Si fem cas d’allò que ens diu Jesús: “On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor”, amb això ja està tot dit!. Només cal creure. Diguem, doncs, com en el salm: “Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en Vós”.

Homilia Diumenge 18 de durant l'any.

No se’ns demana no poder fer ús dels fets terrenals, sinó que no hi posem el cor, que no sigui el mòbil primer de la nostra vida.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de l’Eclesiastès (Ecl 1,2.2,21-23)

Vanitat i més vanitat, deia el Portaveu-del-poble, vanitat i més vanitat, tot és en va.
Després que un home s’ha esforçat a treballar amb coneixement, traça i eficàcia, ho ha de deixar tot a un altre que no s’hi ha esforçat per res. També això és en va, i és una gran dissort.
Perquè, de fet, què en treu l’home de tot esforç i de tot el neguit amb què treballa sota el sol? Passa els dies en el desfici i en les penes de la seva servitud, i de nit el seu cor no descansa. També això és en va.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 3,1-5.9-11)

Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.
Per tant, feu morir allò que us lliga a la terra: fornicació, impuresa, passions, mals desigs i l’amor al diner, que és una idolatria; no us enganyeu els uns als altres, vosaltres que us heu despullat de l’home antic i del seu estil d’obrar, i us heu revestit del nou, que es renova a imatge del seu Creador i avança cap al ple coneixement.
Aquí ja no compta ser grec o jueu, circumcís o incircumcís, bàrbar o escita, esclau o lliure, sinó que Crist ho és tot, i és de tots.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 12,13-21)

En aquell temps, un de la gent digué a Jesús: «Mestre, convenceu el meu germà que es parteixi amb mi l’herència.» Jesús li contestà: «Bon home, qui m’ha encomanat a mi que fes de jutge o de mediador entre vosaltres?» Llavors digué a tothom: «Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida.»
I els ho explicà amb una paràbola: «Un home ric va treure de les seves terres unes collites tan abundants que no tenia on guardar-les. Tot rumiant es va dir: ja sé què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i les altres mercaderies meves i em diré a mi mateix: “Tens reserves per a molts anys: reposa, menja, beu, diverteix-te.” Però Déu li digué: “Vas errat! Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te, de qui serà? Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu”.»

Homilia:

Si fem una lectura superficial de la Paraula de Déu que acabem d’escoltar aquest diumenge podem treure la conclusió que el Cristianisme menysprea les coses humanes.

“Vanitat i més vanitat, tot és en va” ens ha dit la primera lectura. I sant Pau ens ha dit “Busqueu allò que és de dalt, no allò que és de la terra.”. I finalment, a l’evangeli, Jesús ens ha insinuat que no acumulem béns terrenals. Però, si llegim els textos en profunditat, la conclusió que en podem treure és una altra. I per cert ben pràctica. No se’ns demana no poder fer ús dels fets terrenals, sinó que no hi posem el cor, que no sigui el mòbil primer de la nostra vida.

Un text molt antic del segle II, la carta de Diobnet, diu així “els cristians no es distingeixen dels altres pel lloc on viuen, ni per la llengua que parlen, ni per la seva manera de viure; però la seva vida és diferent de la dels altres, perquè no tenen posada la seva mirada en les coses de la terra; viuen en la carn però no són de la carn, viuen a la terra però la seva ciutadania és al cel”.

A la paràbola de l’evangeli no es condemnen els béns materials, que són béns i no mals. El que es condemna és la cobdícia, l’afany immoderat d’amuntegar irracionalment. Us ho dic amb versió més d’avui: comprar allò que no necessitem amb els diners que no tenim.

Quan Jesús ens recomana “Guardeu-vos de l’ambició de posseir riqueses,... els béns no li podrien assegurar la vida” no ho recomana als que han fet un vot de pobresa; ni és cosa d’alta espiritualitat o de cotes molt altes de gran mística, no!. És simplement cosa de sentit comú, i és per aquí per on hem de començar. Per aquí aniria la breu paràbola de la perla preciosa: vendre tot el què tinc per comprar el millor; això és tenir bon seny. La persona que pesa les coses amb les balances de l’esperit és la que té més sentit comú. Les coses tenen el valor que tenen, no el que, a vegades, els hi volem donar. Altra cosa és que, degut al nostre interès, ens puguin fer pagar el què vulguin. Ho diuen els entesos: per a que el mercat funcioni, primer cal crear la necessitat; i quan el client ho creu una veritable necessitat, podem fer pagar el preu que vulguem. Veieu-ho com és qüestió de sentit comú!.

A l’home que es creu ric pel què té se li diu vas errat. Només cal apel·lar a l’experiència pròpia: quan posem com objectiu de la vida les coses materials anem errats, no ens omplen mai del tot, sempre en volem més, mai en tenim prou; si hi posem el cor, i per altra part ens satisfan, hem d’anar al cardiòleg, tenim el cor malalt. Amb tot està molt estesa la convicció que allò que és important per viure és tenir tot allò que vull, tenir-ho ara mateix i tenir-ho sense esforç. Una educació potser excessivament permissiva, una manca d’autodisciplina, un ambient social ple d’estímuls que empenyen sempre a tenir i tenir, una por a viure a tope tota la força de la vida,... fa que nosaltres, a vegades, ens equivoquem d’objectiu. I quan tenim allò què volíem, al cap de poc (molt poc!) neix un altre desig; allò d’abans ja ens ha cansat i anem de satisfacció en satisfacció, i de fàstic en fàstic; i tornem a començar, atrapats en una trampa que no té fi. Quan hi ha una sobrevaloració morbosa del tenir hi ha també una desvaloració del temps de l’esperit. És això que ens ha dit l’evangeli.

Ho vulguem o no la persona humana no està feta per quedar satisfeta només amb coses. Potser que ens n’adonem i mirem una mica més endavant. Si ens preocupa la vida del cos, que ens preocupi, al menys, també, la vida de l’esperit. Que el què ens fa allò que som no és el cos, sinó l’esperit. Créixer fins aconseguir aquella maduresa humana i cristiana que ens fa ser, sobre tot, fills de Déu.

Hauríem de tenir ben present aquest evangeli, sobre tot en temps de crisi econòmica. La nostra riquesa com a cristians és una altra. A la nostra societat, de les persones que assoleixen els grans objectius materials se’n diuen VIPs (persones importants). L’Evangeli en diu capsigranys (capsigranys vol dir gent que té poc seny).

Si volem ser assenyats, sant Pau ens dirà “Busqueu allò què és de dalt”. Que el Senyor ens concedeixi allò que hem demanat al salm: Senyor, ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor.

Missa de l'aparició

De la senzillesa d’un matrimoni humil de Judà en neix la dona més singular de la història de la Salvació: Maria.

 Mn. Roquer

Al coincidir, enguany, el dia 25 de juliol, el dia de sant Jaume, en diumenge ens dóna l’oportunitat de celebrar avui la festa de sant Joaquim i santa Anna. No queda pas fora de lloc que aquí, al santuari de la Mare de Déu, avui celebrem joiosament els pares de Maria.

Els noms de Joaquim i Anna els trobem a l’evangeli apòcrif de sant Jaume. Són del segle II. Tot el què sabem d’ells dos, en quant els noms, és provinent de la literatura apòcrifa (no sempre unànime en totes les coses i menys amb els noms). Molt abans que nosaltres ja ho celebraven els cristians grecs. Nosaltres, fins fa ben poc, celebràvem aquests dos sants en dies diferents, separats: el 26 de juliol, avui, santa Anna; i el 16 d’agost (ho recordareu) sant Joaquim. La litúrgia renovada del Vaticà II, potser per ser un matrimoni, els ha posat de celebració el mateix dia (lògic). El calendari actual ens els ha posat, doncs, a celebrar avui, 26 de juliol. Els noms, doncs, de Joaquim i Anna han esdevingut, a part de ser una llegenda com a noms, popularment molt acceptats a casa nostra: n’hi ha molts encara d’annes i joaquims. Però més enllà de tradicions, de llegendes... avui celebrem els pares de Maria, tinguin el nom que tinguin. I és tradició molt repetida als santuaris marians, fixeu-vos-hi, tenir-los a banda i banda, al costat, de la imatge de la Mare de Déu, la filla, com és en el nostre cas amb les dues escultures, bellíssimes, de Joan Rebull.

Les lectures que hem escoltat corresponen al dilluns de la divuitena setmana, i no fan referència als sants d’avui. Podria haver agafat, per fer-ne el comentari, la primera lectura amb el tema de la fidelitat del profeta Jeremies; bon tema. Però també m’ha semblat que el tema de l’evangeli era molt adient... amb allò del gra de mostassa o la mesura petita de llevat que posa la dona per fermentar tota la pasta. A cop d’ull podria semblar que de la menudesa d’un gra de mostassa no en podem esperar gran cosa. Però com tota llavor, per petita que sigui, porta tota la força de la vida i per tant del creixement. I la força del creixement no ve de la mesura de la llavor. D’una llavor de carbassa, que és bastant grossa, en surt només una carbassera que s’arrastra per terra. De la llavor de mostassa, petita, i potser encara massa, com un cap d’agulla, en surt un arbre. Les paradoxes de la vida, les paradoxes de Déu.

De la senzillesa d’un matrimoni humil de Judà en neix la dona més singular de la història de la Salvació: Maria. Com Jesús farà l’elogi d’aquella dona que fa l’ofrena més petita perquè ha donat tot el què tenia. Com potser, també, d’una paraula amable en un moment determinat pot néixer una confiança, una relació d’amistat. Per dir-ho, allò què val no és el poc o el molt sinó l’esperit en què es fa. Nosaltres podem sembrar la llavor, però qui la fa créixer no som nosaltres. Per les matemàtiques de Déu, el poc, fet  amb generositat pot ser molt; i el molt, fet amb prepotència, pot ser poc.

Maria viu més amb la força de Déu que actua en ella que no pas de la potència humana d’ella mateixa. “El Senyor ha fet en mi meravelles”, la més gran de les meravelles humanes. Ha fet meravelles en Maria perquè, justament, “ha mirat la petitesa (!) de la seva serventa”. Els camins de Déu són aquests. Tan diferents moltes vegades dels nostres. Millor dit, normalment, els camins de Déu (gràcies a Déu !) no són com els nostres.

Allò del gra de mostassa no només valia pels que escoltaven la paràbola dels llavis de Jesús. També val avui per a nosaltres, per això l’hem llegida. Definitivament, el món dels senzills és el món de Déu.

Festivitat de sant Jaume, Apòstol.

Si avui coneixem sant Jaume no és perquè ha mantingut als altres sota el seu poder sinó perquè s’ha mantingut fidel a la seva fe fins a donar la pròpia vida.

Mn. A. Roquer.

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 11,19-21.12,1-2.24)

 En aquells dies, els creients de Jerusalem, dispersats en la persecució que va seguir a la mort d’Esteve, van arribar fins a Fenícia, Xipre i Antioquia, i predicaven la paraula, però només als jueus; tanmateix, n’hi havia alguns de Xipre i de Cirena que en arribar a Antioquia anunciaven també als pagans la bona nova de Jesús, el Senyor. I com que la força del Senyor els afavoria, n’hi hagué molts que cregueren i es convertiren al Senyor. En aquells dies el rei Herodes detingué alguns de l’Església per fer-los mal. Féu matar amb l’espasa Jaume, el germà de Joan. Però la paraula del Senyor s’anava escampant i difonent.

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 4,7-15)

Germans, portem el tresor del ministeri que Déu ens ha confiat com en gerres de terrissa. Així queda ben clar que aquest poder altíssim ve de Déu, i no pas de nosaltres. Quan les contrarietats ens envolten pertot arreu, no quedem del tot encerclats; quan no sabem com escapar-nos, a la fi trobem la sortida; quan els qui ens persegueixen ja ens tenen a les mans, no quedem del tot abandonats; quan ens trobem per terra en la lluita, no arribem a perdre-hi la vida. Sempre i pertot arreu portem la mort de Jesús en el nostre cos, perquè també en el nostre cos es manifesti en el seu esclat la vida de Jesús. És ben bé així: nosaltres vivim, però per causa de Jesús sempre estem a mercè de la mort, i així la vida de Crist es manifesta en la nostra carn mortal.
Jesús manifesta el seu esclat en la nostra carn mortal. D’aquesta manera, ni la mort no deixa mai de fer en nosaltres la seva obra, ni la vida en vosaltres.
L’Escriptura diu: «Em sento ple de fe, i per això he parlat.» Nosaltres, doncs, que tenim el mateix Esperit de la fe, també ens sentim plens d’aquesta fe, i per això parlem, i sabem que aquell qui ressuscità Jesús, el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús i ens portarà a la seva presència juntament amb vosaltres. Perquè tot això és en bé vostre; així la gràcia de Déu, que es multiplica a mesura que s’estén a molta gent, farà que sigui desbordant l’acció de gràcies a la seva glòria.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 20,20-28)

En aquell temps, la mare de Jaume i Joan, fills de Zebedeu, anà a trobar Jesús amb els seus fills i es prosternà per demanar-li un favor. Jesús li digué: «Què demanes?» Ella li respongué: «Maneu que en el vostre Regne aquests dos fills meus seguin l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.» Jesús contestà: «No sabeu què demaneu. Podeu beure el calze que jo he de beure?» Ells li diuen: «Sí que podem.» Els diu Jesús: «És cert, vosaltres beureu el meu calze, però seure a la meva dreta i a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir; és per a aquells a qui el meu Pare ho ha reservat.»
Quan els altres deu sentiren tot això s’indignaren contra els dos germans, però Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que, a totes les nacions, els governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes.»

Homilia:

Aquesta escena de l’Evangeli que acabem d’escoltar és ben coneguda per tots. Estic segur. I des d’un cert de punt de vista humà ens pot resultar molt comprensible: una mare que demana el millor per als seus fills. Un amor apassionat, a l’hora de demanar, no es queda mai curt.

“Maneu que en el vostre Regne aquests dos fills meus seguin l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra”. La reacció de Jesús és immediata: “No sabeu què demaneu”. I així desfà el malentès. El deixeble de Jesús és ben bé tot el contrari d’allò que ha demanat la mare de Jaume i Joan. Tot cristià, si és que no ho sabia, des d’aquell moment ha de saber que per seguir a Jesús només hi ha un camí, i no és una autopista. Un camí: quina cosa més curta de dir, quina cosa més llarga de seguir dirà el poeta.

Enguany, molts (!) fan el camí cap a Santiago, peregrinant fins a la tomba de l’apòstol. Un camí que ens porta a recordar el camí de la vida. Caminar és anar sempre endavant; quan caminem i quan vivim. És moure’s, és avançar, però avançar lentament; a un ritme, jo diria, humà. Caminar és el ritme que ens imposa el fet de ser humans. Cert que suposa un esforç (puja i baixa, i cansa...), que hem de carregar amb la motxilla, però...també és cert que només hi podem portar, com a la vida, allò que és indispensable; no cal més; allò què portem de més a més, potser, ho haurem de deixar pel camí. I apareixen llagues als peus, dolors musculars... No trobareu res que sigui més semblant a la vida que caminar. També en el temps de la vida apareixen ferides al cor. Potser hi ha més ganes de triomfar que capacitat per acceptar i afrontar els fracassos.

No és fa camí per fer camí. El pelegrí no camina per caminar; no fa l’esforç per caminar; va a la tomba de l’apòstol. Es fa camí per anar a un lloc. Tot camí té un objectiu molt clar: on volem anar. I farem el què calgui per assolir el fi que ens hem proposat, malgrat, fins i tot, la duresa i la dificultat del camí.

Nosaltres, en el nostre caminar, no hem arribat, encara, al terme que ens havíem proposat. Per arribar a on ens hem proposat convé, primer, com en la vida, mirar on posem els peus; i, segon, mirar on volem anar. Així el camí de la vida, així el camí de la fe. Però convé que mirem bé que, amb la més bona voluntat del món, podem fer marrada i no arribar a on volíem. Sant Jaume vol ser el primer; i ho serà, però primer donarà la vida pel seu mestre. També sant Jaume fa un camí que el porta de l’ambició de ser el primer i manar, a ser el primer en generositat.

El cristià ha de saber que per ser gran només hi ha un camí: fer-se servidor dels altres com ho va fer el seu mestre. Jesús ha marcat el camí. El camí del poder, ni que sigui en nom de l’Evangeli, és equivocat; és el nostre de camí, però no és el de Jesús. Pretendre dominar, ni que sigui per a fer el bé, és un error, inverteix els termes; i és tant fàcil autoenganyar-nos. La mentida piadosa és la pitjor de totes, perquè no solament és una mentida, sinó que tapa una veritat.

Els malentesos no han desaparegut. Vés a saber per quins set sous allò que l’apòstol Jaume no va fer li hem fet fer nosaltres. Curiosament, i per una d’aquestes paradoxes de la història, hem fet de sant Jaume, l’apòstol disposat a morir per defensar la fe, un guerrer encarregat de salvar la pàtria dels seus invasors a cop d’espasa, a tort i a dret (penseu en la batalla de Clavijo). Aquest no és l’apòstol sant Jaume. Aquest és aquell qui nosaltres hem manipulat per beneir les nostres batalles. És a l’inrevés de l’Evangeli; és agafar l’Evangeli cap per avall. Diguem-ho ben clar: fer de l’apòstol sant Jaume un heroi al servei de l’espasa és deformar greument què vol dir ser deixeble de Jesús.

Sempre haurem d’anar purificant la nostra fe de tot allò que s’hi adhereix, que la falseja, que la converteix en una caricatura del què hauria de ser. Però per rectificar el camí, el primer que cal és saber que anem errats. Si avui coneixem sant Jaume no és perquè ha mantingut als altres sota el seu poder, Jesús diu que això ho fan els governants de les nacions, sinó perquè s’ha mantingut fidel a la seva fe fins a donar la pròpia vida.

Fem el nostre camí de la vida, fem el nostre camí de la fe amb fermesa, ben cert, però amb humilitat; seguint no pas els nostres propis criteris, sempre tan fàcils de ser manipulats en benefici propi, sinó seguint aquell qui ha dit “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Només seguint aquest camí arribarem on hem d’anar.

Homilia diumenge 16 de durant l'any

La lliçó més important és que, en el seguiment de Jesús, escoltar la Paraula ens ha de portar a l’acció

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 18,1-10a)

En aquells dies, el Senyor s’aparegué a Abraham a l’alzina de Mambré. Abraham seia a l’entrada de la tenda, quan la calor del dia era més forta. Alçà els ulls i veié tres homes aturats davant d’ell. Així que els veié corregué a rebre’ls des de l’entrada de la tenda, es prosternà, inclinà el front fins a terra i digué: «Senyor, si m’heu concedit el vostre favor, us prego que no passeu sense aturar-vos amb el vostre servent. Permeteu que portin aigua per rentar-vos els peus i reposeu a l’ombra de l’alzina. Entretant aniré a buscar unes llesques de pa i refareu les vostres forces per a continuar el camí que us ha fet passar prop del vostre servent.» Ells li respongueren: «Molt bé. Fes tal com has dit.»

Abraham entrà de pressa a la tenda i digué a Sara: «Corre, pren tres mesures de farina blanca, pasta-la i fes-ne panets.» Després corregué cap al ramat, trià un vedell tendre i gras i el donà al mosso perquè el preparés de seguida. Quan tot era a punt, prengué mató, llet i el vedell, els ho serví i es quedà dret al costat d’ells sota l’ombra de l’alzina, mentre ells menjaven. Llavors li preguntaren: «On és Sara la teva esposa?» Abraham respongué: «És dintre la tenda.» Ell li digué: «L’any que ve tornaré aquí, i Sara, la teva esposa, haurà tingut un fill.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 1,24-28)

Germans, ara estic content de patir per vosaltres. Així continuo en la meva pròpia carn allò que encara falta als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l’Església. Ara jo sóc servidor d’aquesta Església: Déu m’ha confiat la missió de dur a terme en vosaltres les seves promeses, el seu misteri i secret, que d’ençà que existeixen els segles i les generacions humanes ell guardava amagat, però que ara ha revelat al seu poble sant. Déu ha volgut fer-li conèixer la riquesa i la grandesa d’aquest misteri que ell es proposava a favor dels qui no són jueus. El propòsit de Déu és aquest: que Crist, l’esperança de la glòria que ha de venir, estigui en vosaltres. Nosaltres l’anunciem. Sense fer distincions, amonestem tots els homes i els instruïm en tots els secrets de la saviesa per conduir-los al terme del seu desplegament en Crist.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 10,38-42)

En aquell temps, Jesús entrà en un poblet, i l’acollí una dona que es deia Marta. Una germana d’ella que es deia Maria, asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula, mentre Marta estava molt atrafegada per obsequiar-lo. Marta, doncs, vingué i digué: «Senyor, no us fa res que la meva germana m’hagi deixat sola a servir? Digueu-li, si us plau, que m’ajudi.» El Senyor li respongué: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa.»

Homilia:

Un evangeli bonic. Més encara, diríem un evangeli bellíssim. Ep! Si no agafem el rave per les fulles. Vull dir: si sabem aprendre la lliçó que ens vol donar, amb aquest fragment d’evangeli, sant Lluc. Per altra part és un fragment exclusiu d’aquest evangelista, no el narra cap més.

Ens mostra en dos deixebles, seguidors, fidels a Jesús, dues actituds diferents; i a més a més, dues dones. Poc comú!. Marta i Maria. Molt innovador!, més del què ens pensem si tenim present que la Llei jueva prohibia comunicar els secrets de Déu als pagans i a les dones. El mestre de la Llei Jeotà recomanava fer aquesta pregària als jueus: Sigueu beneit, Senyor, perquè no he nascut ni pagà, ni dona, ni ignorant. Bé, la tercera condició, potser, la podem posar una mica en dubte.

Maria asseguda als peus de Jesús. La postura clàssica del deixeble. Sant Pau també ens dirà: “He estat instruït als peus del Mestre de Melià”. Marta, la mestressa de casa, preocupada, neguitosa, per atendre el seu hoste. L’actitud, molt típica d’Orient, ho hem escoltat a la primera lectura.

Si ho interpretéssim com a dues actituds oposades, com deia, agafaríem el rave per les fulles. Totes dues són bones, però totes dues tenen un perill. L’activitat de Marta es pot convertir, si no vigila, en un activisme. La contemplació de Maria, si no vigila, es pot convertir en una evasió de les realitats quotidianes. El perill no és quina de les dues... El perill és l’exclusivitat. Amb tot, Jesús diu que Maria ha triat la part millor. Simplement perquè alimentar l’esperit sempre és més important que alimentar el cos. L’esperit és més que el cos. Si som deixebles de Jesús ho som per l’esperit, no per el cos. I aquí es parla de ser deixebles.

I avui, en ple estiu, això ens ve com l’anell al dit. Temps de lleure, temps de vacances, temps de descans... I jo pregunto: Què vol dir el lleure? Què vol dir descansar? Què comporta fer vacances de veritat? Però, realment, l’home sap descansar?. Avui hem aprés a treballar, i potser, encara, no hem fet l’aprenentatge de saber descansar. No tenim temps per escoltar; no tenim temps per a res, no tenim temps per al silenci.

Moltes vegades... em penso que aquell grup d’excursionistes que em vaig trobar em vam donar una bona lliçó: el diumenge a la tarda pujo a Siurana per celebrar l’Eucaristia; hi ha un grup d’excursionistes plantant les tendes de campanya; hi estaran tota la setmana, fins l’altre diumenge; i em fan els grans elogis del lloc que han triat, un poble tranquil, aquí es respira pau, un lloc ideal per descansar...; arribo el diumenge següent i els excursionistes no hi són; pregunto als de Siurana i em diuen que van marxar el dimecres matí perquè estaven cansats i avorrits.

Maria... i totes les maries saben triar el millor. Només les bones maries saben triar el millor. Per què? Allò que és el millor cansa. Potser que ens ho fem mirar!. Fins les nostres pregàries a vegades estan farcides (massa farcides!) de coses que demanem, necessitats materials normalment (Senyor, doneu-nos això..., doneu-nos..., doneu-nos...) Senyor, doneu-nos una estona de silenci que no en tenim i ho necessitem. Senyor, doneu-nos el nostre pa de cada dia, i doneu-nos, també, capacitat per assaborir-lo i temps per poder-lo pair tranquil•lament.

Que el llegir no ens faci perdre l’escriure. No és qüestió d’exclusivitat, o d’una manera o de l’altra, és allò de o Pere o Pau. Allò que cal és, potser, Jo sóc com Marta, però quan convé sé fer com Maria. Jo sóc com Maria, però quan convé sé fer com Marta. El més bonic, i potser fins i tot més evangèlic, és una Marta fent l’elogi de la seva germana Maria (que bé que ho has fet, germana, quin gaspatxo més bo). Si no fos per Marta, avui, tampoc dinaríem. Si no fos per Maria, per altra part, Jesús estaria allà sol com un mussol.

El servei de la caritat és ocupació per atendre l’amic com amic. Sant Lluc ens ha presentat dos deixebles de Jesús, i les dues actituds mostren dues maneres d’entendre i d’acollir l’amic. Faríem una mala lectura d’aquest evangeli si l’entenguéssim com una condemna a la manera de fer de Marta, o com una exaltació absoluta de la manera de fer de Maria. I encara pot ser pitjor si d’aquest text en traguéssim una mena de canonització de la vida contemplativa com a única i superiora a tot. L’evangelista no va per aquí. Tant santa és Marta com santa és Maria. La lliçó més important és que, en el seguiment de Jesús, escoltar la Paraula ens ha de portar a l’acció, i l’acció ens ha de portar al servei del germà i a la contemplació.

Sant Lluc ha parlat del camí que feia Jesús cap a Jerusalem. També nosaltres fem camí cap a Jerusalem. La Jerusalem celestial. I mentre fem camí tenim el goig de gaudir, cada diumenge, en aquesta celebració de la presència del Senyor a casa nostra. L’acollim com cal. Preparem amb il•lusió i amb ganes aquesta trobada, i escoltem la seva paraula. Que sempre en sortim confortats i consolats. I que puguem marxar, després d’escoltar-lo com Maria, i disposats a servir-lo com Marta.

Homilia diumenge 15 de durant l'any

Allò que ens interessa és saber quin camí porta cap el cel!

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre del Deuteronomi (Dt 30,10-14)

Moisès s’adreçà al poble i li digué: «Escoltaràs el Senyor, el teu Déu, guardant els seus manaments i els seus decrets escrits en el llibre d’aquesta Llei, i et convertiràs al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor i amb tota l’ànima. La Llei que avui et dono no és massa difícil per a tu, ni és fora del teu abast. No és pas al cel, que puguis dir: Qui és capaç de pujar-hi per anar-la a buscar i fer-nos-la conèixer, perquè la puguem practicar? Ni és tampoc a l’altra banda del mar, que puguis dir: Qui és capaç de travessar-lo per anar-la a buscar i fer-nos-la conèixer, perquè la puguem practicar? Són paraules que tens molt a prop teu per poder-les complir: les tens als llavis, les tens al cor.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 1,15-20)

Jesucrist és imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació, ja que Déu ha creat totes les coses per ell, tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles, trons, sobirans, governs i potestats. Déu ha creat tot l’univers per ell i l’ha destinat a ell. Ell existeix abans que tot, i tot es manté unit gràcies a ell.
Ell és també el cap del cos, que és l’Església. Ell n’és l’origen, és la primícia dels qui retornen d’entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en ell la plenitud de tot el que existeix; per ell Déu volgué reconciliar-se tot l’univers, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 10,25-37)

En aquell temps, un mestre de la Llei, per provar Jesús s’alçà i li va fer aquesta pregunta: «Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?» Jesús li digué: «Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes?» Ell contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.» Jesús li diu: «Has respost bé: fes-ho així i viuràs.»
Ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: «I per a mi, qui són aquests altres?» Jesús prosseguí: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i caigué en mans de lladres, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava pel mateix camí un sacerdot que el veié, però passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita, quan arribà al lloc, passà de llarg per l’altra banda. Però un samarità que viatjava per aquell indret, quan arribà i el veié se’n compadí, s’hi acostà, li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se n’ocupà. L’endemà, quan se n’anava, donà dues monedes de plata a l’hostaler dient-li: Ocupa’t d’ell i, quan jo torni, et pagaré les despeses que hagis fet de més. Quin d’aquests tres et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar, en l’home que havia caigut en mans de lladres?» Ell respongué: «El qui es va compadir d’ell.» Jesús li digué: «Doncs tu fes igual.»

Homilia:

“Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?”. I alguns pensen Bona pregunta! Molt interessant! Però jo dic Quina pregunta més insulsa! Tots ho sabem què hem de fer!. Voleu dir que ho hem de preguntar?. Ho portem als llavis i ho portem al cor.

Però és que el mestre de la Llei que fa la pregunta no juga net. No va de bona fe. Diu que li va fer aquesta pregunta per temptar-lo. St. Lluc, aquí, fa servir el mateix verb que quan parla de Jesús que és temptat en el desert.

Mireu, allò que de veritat ens interessa no és saber on és el cel, no és saber com és el cel!. Allò que ens interessa és saber quin camí hi porta!. Ja hi farem cap.

La paràbola ens ho diu net i clar. Per això acaba dient: “Doncs tu fes igual.” Així de senzill. La paràbola que hem escoltat és un bon exemple de com el bon deixeble ha de fer el camí. Hi ha qui va per la vida fem camí cap al cel, i això és una cosa molt lloable: no s’ha de reprovar gens!. Però convé no mirar només endavant. Hem de mirar també on posem els peus, i si no ho fem així possiblement ensopeguem amb les pedres i ens podem donar una morrada de solemnitat.

No només el mestre de la Llei, tots (!) sabem quin és el camí de la vida eterna. I ens preocupa allò que cal fer, quin camí hi porta. O bé nosaltres voldríem un altre camí. En una paraula: volem anar al cel o volem que el cel vingui a nosaltres?.

Després de dir Jesús al mestre de la Llei on ha de posar l’atenció (“Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix”), cosa que se suposa que ell ja ho sap, que per això és mestre, amb uns cert deix d’ironia, Jesús li dirà “Has respost bé...” ets un bon mestre, doncs fes això que ja saps. I sobren les preguntes. O bé per què em preguntes allò que ja saps?.

Mireu, el camí del cel té un nom: Estimar. I no ho dic jo, ho diu Jesús. Doncs si és així preguntem-nos per què tenim cada sorpresa que ens farà caure de clatell. Només aquells qui ho han entès així trobaran que això és el més normal del món. Hi ha cristians que ells són els únics qui saben qui s’ha de salvar i qui s’ha de condemnar. Fins es creuen amb una certa autoritat per dir qui pot anar al cel i qui no hi pot anar. El cel, segons l’Evangeli, està ple de samaritans. Tant si ens agrada com si no, perquè, gràcies a Déu, nosaltres no fem la tria.

Els deixebles de Jesús fem el camí de la Vida, de la Vida en majúscules. Caminant per aquest món i no volant pels aires.

“Un home baixava de Jerusalem a Jericó...” Si venia de la Ciutat Santa ben segur que hi era per assistir al Temple, que aquest era el motiu pel qual els jueus pujaven a Jerusalem. I el camí... tots els camins... són plens de sorpreses, d’imprevistos. Qui el comença no sap ni si l’acabarà. I si no pregunteu a alguns dels qui, amb il·lusió, comencen el Camí de Santiago. També el camí de la fe és ple de contingències, de cruïlles que ens fan dubtar (per on tirem?). La vida dels homes i dones del poble, de tots els pobles, és un teixit de desenganys, d’il·lusions frustrades, de joies i de penes, de lluita i de calma, de victòria i de fracassos. Ho sabem tots. Un camí que terreja malgrat tenir el cel per objectiu. I el camí del seguidor de Jesús no és diferent. Tots fem la nostra ruta tot portant a coll el fardell de les nostres debilitats, i a l’hora, també, les provisions per la nostra fe. Déu-nos en guard de ser deixebles que ignoren la realitat de la duresa del camí; estan abocats al fracàs.

I l’inconvenient de trobar, sense esperar-ho, per altra part, un home malferit a la cuneta. Si passem de llarg perquè nosaltres fem via perquè anem cap el cel... la veritat, no sé on farem cap!.

En el camí de la vida, en el camí cap el cel, ens hi esperen casualitats que no hem programat. Tots tenim a prop, potser a casa mateix, algú que es troba al marge, un marginat, que sense dir res... espera. I tot i saber-ho encara gosem a preguntar Què haig de fer per anar al cel?.

El camí del cel passa per la terra dels homes. No sé si cal fer cap més comentari!. Entendre-ho i prou. Perquè entendre-ho ja ho entenem. El què cal és, en tot cas, “Doncs tu fes igual.”. Excuses per justificar-nos i poder passar de llarg olímpicament les tenim. Passar de llarg és fàcil. Però, llavors, preguntem-nos si realment allò que de veritat ens interessa és, o no!, anar al cel.

Si ho dubtem, pregunteu-ho a l’home malferit que hi ha a la cuneta. Ell ho té molt clar.

Homilia Diumenge 14 de durant l'any

 No calen ni “bossa, ni sarró, ni calçat”, però sí que cal un nou estil de vida.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 66,10-14c)

Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu. Estigueu contents amb ella tots els qui portàveu dol per ella; sereu alletats amb l’abundància del seu consol i xuclareu les delícies de la seva llet. Això diu el Senyor: «Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar, la riquesa de les nacions, com un torrent desbordant. Els teus nodrissons seran portats al braç i amanyagats sobre els genolls. Com una mare consola el seu fill, jo també us consolaré: a Jerusalem sereu consolats. Quan ho veureu, el vostre cor bategarà de goig i reviuran com l’herba els vostres ossos.» La mà del Senyor es farà conèixer als seus servents.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 6,14-18)

Germans, Déu me’n guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist. En ella és com si el món fos crucificat per a mi i jo per al món. Ni la circumcisió ni la incircumcisió no tenen cap valor. L’únic que val és que hàgim estat creats de nou. Que la pau i la misericòrdia de Déu reposin sobre tots els qui mantenen aquest criteri i sobre l’Israel de Déu. A part d’això, que ningú no m’amoïni, perquè jo porto en el meu cos les marques distintives de Jesús. Germans, que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb el vostre esperit. Amén.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 10,1-12.17-29)

En aquell temps, el Senyor en designà encara setanta-dos, i els envià que s’avancessin de dos en dos cap a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar. Els deia: «Hi ha molt a segar i pocs segadors: demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los. Aneu. Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa. Si hi viu un home de pau, la pau que li desitgeu reposarà en ell; si no, retornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa i compartiu allò que tinguin per menjar i beure: els treballadors bé es mereixen el seu jornal. No aneu de casa en casa. Si en un poble us reben bé, mengeu el que us posin a taula, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent d’aquell lloc: El regne de Déu és a prop vostre.
[Però si en un poble no us volen rebre, sortiu als carrers i digueu: Fins la pols d’aquest poble que se’ns ha posat als peus, us la deixem. Però sapigueu això: El regne de Déu és a prop. Us asseguro que quan vingui el gran dia, la sort de Sodoma serà més suportable que la d’aquell poble.» Els setanta-dos tornaren tots contents i deien: «Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom.» Jesús els digué: «Sí, jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar les serps i els escorpins i totes les forces de l’enemic: res no us podrà fer mal. Però no us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel.»]

Homilia:

Eren 72. Els nombres a l’Evangeli no són només una quantitat per què sí. Així com els apòstols són 12 que representen les 12 tribus d’Israel, per tant tot (!) el país d’Israel. Per tant els 72 poden representar tots els països de la Terra, que segons el capítol 10 del Gènesi eren aquesta quantitat, o sigui tota la Terra (!). La missió, per tant, de Jesús, de part de Déu és universal. És per a tothom.

I les recomanacions que fa Jesús als enviats són molt concretes. El missatge que porten no és seu, ells són uns enviats. Cal tenir-ho molt present. Els adverteix que no s’alarmin, “Hi ha molt a segar i pocs segadors”, hi ha molta feina. I també afegeix “Us envio com anyells enmig de llops.”. Això no pot engrescar gaire. I a més a més una norma pràctica: “No porteu bossa, ni sarró,... quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa.” El missatge és, bàsicament i sobretot, un missatge de pau. L’Evangeli no entra per la força, no entra per la cabota, no entra amb calçador i menys amb violència.

El nostre poble té una dita que diu d’on no n’hi ha, no en pot rajar. Pot ser per això, la Pau, un do tan preuat, és tan escàs i resulta tan car. La Pau és més, molt més (!), que una paraula bonica. Ara es repeteix molt aquesta paraula, i em fa més por que goig, perquè podria ser, justament, el desig d’allò que no tenim. El que té gana sempre parla de pa. Talment com quan ens donem la Pau en la celebració de l’Eucaristia: no és una salutació, no és Que tal, com està?, no és  Hola!, com estem?. No... És una comunicació, és una donació de la Pau. Ningú no pot donar allò que no té. Es pot donar la ma sense donar la Pau. No podem ser portadors de Pau si no estem disposats a pagar el preu que calgui per aquesta Pau. Tot això ens fa pensar que el missatge de l’Evangeli, que la celebració de l’Eucaristia són expressions i realitats que no són nostres, que no depenen del nostre estat d’ànim d’aquell moment, són obra de Déu (!). “Alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel”.

Encara entenem malament, potser, la proclamació de l’Evangeli. Ho entenem d’una manera exclusivament doctrinal. Evangelitzar, llavors, fora portar l’Evangeli a aquell qui encara no el coneix. Si ho entenem així les conseqüències són ben clares. Necessitem mitjans, poder, diners, influències,... per poder assegurar la proclamació del missatge en front d’altres doctrines, altres ideologies, altres opinions. És necessari que els enviats estiguin ben preparats, que tinguin a l’abast tots els mitjans necessaris per fer ben profitosa la seva missió, més convincent, més atractiva; necessitem més estructures, més tècnica, més pedagogia,...Hi ha molta feina a fer; i el contrast és fort; davant de tanta feina “No porteu bossa, ni sarró,...”. Sense eines. Tots els mitjans són necessaris, però no es qüestió de fer, sinó de ser. Quan anem a fons en a la qüestió veiem com actua Jesús.

Les coses canvien radicalment. L’Evangeli no és només, i sobretot, una doctrina. L’Evangeli és, per damunt de tot, una persona, Jesús. L’experiència vital i salvadora de Jesús de Nazaret. Iniciada per Ell pels pobles i camins de Palestina; i continuada, a tot el món i a través dels segles, per l’Església. D’aquí ve que evangelitzar no és propagar una doctrina, sinó fer present en el cor dels homes i dones la força salvadora de Jesús, i això no es fa de qualsevol manera. Això no es duu a terme, només, amb bons mitjans, sinó amb bons missatgers. I per dur a terme aquesta experiència els mitjans més adequats no són pas ni el poder, ni el diner ni la tècnica; sinó els mitjans pobres, els mateixos que emprava Jesús. El Fill de l’home no té un reposar el cap. “Els ocells tenen nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap.” I nosaltres sempre pensem en una poma per a la set. “Compartiu allò que tinguin per menjar i beure”.

Això sí, allò que és més important, allò que de veritat és necessari són uns testimonis en la vida dels quals si endevina la força alliberadora del missatge que porten. El testimoni sí que és necessari, però sobretot no calen tantes estructures, ni tanta pedagogia, ni tantes institucions. To això és important, és pràctic, però no és imprescindible. Allò que és imprescindible és predicar una vida que ens allibera i que vegin que aquell qui ho predica està alliberat. Una vida que ens omple i que vegin que aquell qui la predica n’està ple.

Només un, un de sol, sant Francesc d’Assis ho va entendre i ho va fer així. I ell sol va capgirar mig món. Només ell, sant Francesc, ho hauria hagut de dir Pau en aquesta casa perquè donava tot el què tenia, donava l’única cosa que tenia: la Pau i el perdó.

Potser sí que hauríem d’escoltar més sovint i amb més atenció les recomanacions de Jesús, tant vàlides ahir com avui. No calen ni “bossa, ni sarró, ni calçat”, però sí que cal un nou estil de vida.