Homilia de la missa de l’aparició

El Senyor és amb nosaltres. Només cal que, amb la nostra manera de viure, després en la vida normal, en siguem testimonis.

Mn. Roquer

Homilia:

Sant Esteve, el primer màrtir, i sant Joan, el primer apòstol. I els celebrem en els dos dies després de Nadal: ahir sant Esteve i avui sant Joan, l’apòstol i evangelista. Els pares de l’Església els anomenen, per això estan situats en la celebració els dies de Nadal, els “cómites Christ” (els companys de Jesús).

Avui, doncs, celebrem la festa del “deixeble estimat” de Jesús. L’únic que no l’abandona i és al peu de la creu; també l’autor del quart Evangeli i, molt probablement també de l’Apocalipsi. Amb tot, no sé el per què a l’Església d’Occident no ha gaudit, com la d’Orient, d’un culte especialíssim.

Per a nosaltres, avui a Misericòrdia, per casualitat, i podríem dir per agradable casualitat, s’escau el dia que toca venir aquí per a aquesta missa matinal de l’aparició. Em sembla que en tot santuari de la Mare de Déu hi escau i hi hauria de ser una referència molt clara a l’apòstol Joan. Molt senzill: perquè fou ell el que després de la mort de Jesús l’acollí com a mare; Joan esdevingué el fill de Maria. Tots recordem aquella escena, al Calvari: “Joan, aquí tens la teva mare. Dona, aquí tens el teu fill”. Deixeu-me dir, ampliant, potser exageradament, però amb el cor també s’hi pensa, el desig de Jesús a la creu: Dona, Mare de Misericòrdia, aquí tens els teus fills. Reusencs, aquí teniu la vostra mare.

Joan ha fet l’experiència de l’amor de Déu a través de Jesús; nosaltres, també a través de Maria. El que ens ha dit Joan a la primera lectura ho podem ben dir també nosaltres; allò que nosaltres hem vist amb els nostres propis ulls, allò que hem experimentat i hem tocat amb les nostres pròpies mans: la misericòrdia de Déu s’ha manifestat d’una manera clara en tots nosaltres, i moltes vegades, i en donem testimoni i en resem agraïts.

Joan, amb Pere, de bon matí el dia de Pasqua, van al sepulcre. Joan quan veu el sepulcre buit, creu; no necessita res més. Nosaltres de bon matí hem vingut aquí; i aquesta trobada també ens afirma en la fe del ressuscitat; per això celebrem l’Eucaristia, el misteri de la seva mort i de la seva resurrecció; i, a l’hora, garanteix la nostra fe, perpetua la nostra fe.

El Senyor no és al sepulcre!... És clar, perquè el Senyor és amb nosaltres; i així és la salutació del principi de tota Eucaristia. Només cal que, amb la nostra manera de viure, després en la vida normal, en siguem testimonis.

Homilia de Nadal

Nadal no és res si no ens fa una mica més bons!. Que aquest Nadal ens transformi en homes i dones de bona voluntat

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 52,7-10)

Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: «El teu Déu és rei.» Escolta els crits dels teus sentinelles, escolta quins esclats de goig: veuen cara a cara com el Senyor torna a Sió. Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu totes el crit d’alegria: el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem. Als ulls de tots els pobles el Senyor ha estès el seu braç sant, i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 1,1-6)

En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, que ell ha constituït hereu de tot, per mitjà del qual ja havia creat el món. Ell, que és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, i que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, acabada l’obra de purificació dels pecats s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina, i ocupa un lloc tant més superior als àngels com més incomparable és el títol que posseeix en herència. Perquè, a quin dels àngels Déu ha dit mai: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»? I encara: «Jo seré el seu pare, i ell serà el meu Fill»? Diu també quan presenta al món el seu primogènit: «Que es prosternin davant d’ell tots els àngels de Déu.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 1,1-18)

Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la.
[Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.]
Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix.
El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.
[Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.
Déu ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.]

Homilia:

Avui no us puc dir res millor del què ens han dit aquesta nit, la gran bona notícia, ho ha dit l’àngel als pastors, i ho hem repetit altra vegada: “Us anuncio una Bona Nova. Avui us ha nascut un Salvador”. Ja està tot dit!.

Però em penso que, de tant que l’hem sentida, any rere any aquesta expressió, potser ja no ens resulta ni tan nova ni tan bona. Doncs, què voleu que us digui?. Aquest, i només aquest és el gran missatge de Nadal; el què necessitem tots els Nadals. I tots necessitem més del que ens pensem escoltar aquesta veritat com una Bona Notícia: Us ha nascut un salvador. Teniu remei. No tot està perdut. Ho necessita el món que encara vol violència, guerres i injustícia... Ho necessita el malalt de l’hospital... Ho necessita el vell, rodejat de persones però tant sol a la residència... I també els pastors de l’anunciata del pessebre... i el rabadà, tot i que està girat d’esquena. Per això Nadal torna cada any, ha de tornar cada any; i torna, sempre, com una Bona Nova. Nadal, jo diria, és un dia amic. I qui no necessita un dia amic?.

S’ha manifestat l’amor de Déu. Ja no és l’home que s’afanya a buscar Déu. Nadal és Déu que s’afanya a trobar els homes. I ningú és exclòs de l’amor de Déu, però tothom s’ha de fer capaç i és responsable d’obrir-se, o no, a la realitat d’aquest amor, el misteri incomprensible de l’amor.

Una mirada atenta al Nadal ens farà descobrir que no som nosaltres que acollim Déu, sinó que és Déu que ens acull a nosaltres. Déu s’humanitza, es fa home; i l’home esdevé fill de Déu. Si aquesta no és una Bona Nova, quina ho serà?. Una veritat que encara no hem acabat de pair del tot; i per això convé que la repetim, al menys una vegada a l’any. Tenim la possibilitat de salvar-nos si no hem renunciat a l’amor.

Per a que el puguem entendre Déu s’ha fet un infant; per a que el puguem entendre Déu s’ha fet amor generós. Aquest Déu l’entén tothom que vol. Nadal és una manifestació de l’amor il·lusionat de Déu. Aquesta és la nostra fe, aquesta és la nostra festa de Nadal, una festa que no podem tancar aquí, entre les quatre parets i el sostre d’aquest Santuari. El seu missatge ha de dinamitzar i ha d’arribar a tots els recons del nostre món; en aquest món nostre tan desconcertant. Aquest món que, sense saber-ho, busca l’esperit del Nadal... amb una crisi econòmica que afecta aquells que menys culpa en tenen, potser.

Que Nadal entri a casa amb tot el bé de Déu de tradicions (pessebres, regals, arbres, tions, nadales...) però que no es quedi al carrer la pau i la reconciliació. Nadal és també una família on s’estima, on es comprèn, on es perdona. La glòria de Déu és la pau a la terra. I la pau a la terra comença per la pau al cor.

Que Nadal no sigui un parèntesi de pau i d’amor, sinó un obrir els ulls a una nova existència, a una nova manera de viure, a una nova manera d’estimar. Nadal no és res si no ens fa una mica més bons!. “Pau a la terra als homes de bona voluntat”. Que aquest Nadal ens transformi en homes i dones de bona voluntat. En mig de tants rabadans que cada any tornen sempre amb la seva mateixa cançó, que ja és la cançó de l’enfadós (No serà tant). Els rabadans mai podran copsar l’alegria, senzilla, simple, espontània i necessària, d’un Nadal.

Homilia del Diumenge IV d’Advent

La pobresa acceptada per amor, salva!; al menys, la pobresa de l’estable de Betlem. Un Nadal pobre no té per què ser un pobre Nadal. Aquest sí d’una noia pobre de Natzaret ha enriquit tota la humanitat, ha capgirat tota la història humana.

Mn. A. Roquer.

Lectura del segon llibre de Samuel (2Sa 7,1-5.8b-11.16)

Quan el rei David s’hagué traslladat al seu palau, després que el Senyor l’hagué deixat en pau de tots els enemics que tenia al voltant, digué al profeta Natan: «Mira, jo visc en un palau de cedre, mentre l’arca de Déu està en un envelat.» Natan digué al rei: «Vés, fes tot el que es proposi el teu cor; tens amb tu el Senyor.»
Però aquella nit Natan rebé aquesta paraula del Senyor: «Vés, digues a David, el meu servent: Això diu el Senyor: Tu m’has de fer un casal per a residir-hi? Jo t’he pres del clos del ramat, de guardar les ovelles i les cabres, per fer-te cap del meu poble Israel. He estat amb tu en totes les campanyes que has emprès, he derrotat els teus enemics i t’he donat una anomenada com la dels més famosos de la terra.
»He destinat un lloc per al meu poble Israel, l’hi he plantat perquè hi visqui sense por, i no l’oprimiran més els perversos com ho havien fet abans, durant el temps en què vaig enviar jutges per governar Israel, el meu poble. A tu, et deixaré en pau de tots els teus enemics. I ara el Senyor t’anuncia que et farà un casal. Quan t’arribarà l’hora de reposar amb els teus pares et donaré per successor un descendent, sortit de les teves entranyes, i consolidaré el seu regne. Jo li seré pare, i ell serà per a mi un fill.
»El teu casal, la teva dinastia, es perpetuarà davant meu, el teu tron es mantindrà per sempre.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 16,25-27)

Germans: Glòria a aquell qui té el poder de confirmar-vos en la bona nova que us anuncio, en allò que proclamem de Jesucrist, que és la revelació del pla de Déu, amagat en el silenci dels segles, però que ara ha sortit a la llum, per la decisió del Déu etern, d’acord amb els escrits profètics, i ha estat posat a l’abast de tots els pobles perquè siguin obedients a la fe. Déu és l’únic ple de saviesa. Glòria a ell eternament per Jesucrist. Amén.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,26-38)

En aquell temps, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.» Ella es torbà en sentir aquestes paraules, i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: «No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi.» Maria preguntà a l’àngel: «Com pot ser, això, si jo no tinc marit?» L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu res no li és impossible.» Maria va respondre: «Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.»
I l’àngel es va retirar.

Homilia:

La litúrgia del temps d’Advent, progressivament, en bona pedagogia, ens va eixamplant a poc a poc l’horitzó d’allà on anem, i és com un crexendo musical per obrir tots els sentits per a que copsem tot el misteri de Nadal, i es va eixamplant l’esperit també per copsar aquest misteri; per a que no ens vingui de cop i volta com una sorpresa.

Els profetes, el Baptista i avui la mare, Maria. Aquella dona que el dia de la Immaculada anomenàvem la plena de gràcia. Avui és aquell “No tinguis por, Maria. Déu t’ha concedit el seu favor, tindràs un fill i li posaràs per nom Jesús”. La jovenesa de Maria no està pas renyida amb una fe madura, adulta. Ella serà la primera persona humana quer rebrà la Paraula de Déu que revela el seu projecte salvador per a la humanitat. Ben bé l’elogi que li farà la seva cosina Elisabet quan dirà “Feliç tu que has cregut. Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. Tu has cregut allò que semblava... (només semblava, però no ho era) increïble. Tu has esperat allò que semblava impossible d’esperar. Que això es pugui dir també de nosaltres; nosaltres que ens preparem per celebrar el Nadal d’enguany.

Sí. El Nadal d’enguany... que per molts serà un mal... no un bon Nadal, perquè estan a l’atur, perquè pateixen les conseqüències d’una crisi econòmica que els hi ha caigut al damunt com una pedregada en ple estiu, o tenen el dol d’una persona estimada que fa poc que els ha deixat.

Per què no podem viure el Nadal quan hi ha crisi? Si el Nadal, el Nadal de veritat és patrimoni del pobres, dels que no tenen lloc a l’hostal o no tenen lloc a la societat del benestar!. Què n’hem fet del Nadal? On és el Nadal de veritat?. Nadal pot ser, per a alguns, la tapadora d’una crisi i no ha de ser així. La pobresa acceptada per amor, salva!. Al menys, la pobresa de l’estable de Betlem.

En Déu nascut en un estable com a home hi podem creure o no creure; però mai pot ser motiu de burla ni de riota. Ningú se’n pot riure. Tan rics que ens pensem ser a vegades... i tan pobres que som!. Per això Nadal és per a tots. Un Nadal pobre no té per què ser un pobre Nadal. Aquest sí d’una noia pobre de Natzaret ha enriquit tota la humanitat, ha capgirat tota la història humana. De totes maneres, Nadal sempre serà la sorpresa d’un Déu que ens surt de trascantó, quan menys l’esperàvem i de la manera més inesperada. Un Déu que ens sorprèn.

Per Nadal sempre sentim dues musiquetes: les nadales i la cançó de l’enfadós dels que tot ho troben carrincló, consumista i passat de moda. Són aquells que viuen permanentment dins de la tristó d’un Compte de Nadal, de Dickens, i sempre posen per una cara de renyuts com aquell senyor Scrux, aquell vell avar que per a no veure l’alegria dels altres es tanca a casa i es posa sota el llit. Tothom té dret a amagar la seva vida com vulgui però no té dret a amargar la vida dels altres. No hi ha ningú més pesat i més fatigant que un militant anti-Nadal. Deixeu-los!, que s’amaguin en el seu racó i que plorin. Nosaltres disposem-nos a viure, a reviure una vegada més, l’alegria inestroncable que se’ns prepara. Nosaltres, que hem estat infants, no ens fan nosa ni els llums, ni els arbres, ni el pessebre, ni el tió, ni les cançons. Aquest és el nostre Nadal i volem que ningú ens el prengui... i ni ens el volem vendre.

Allò que creiem, l’anunci de Nadal, és, creieu-me, un anunci d’alegria. Així ho diuen als pastors aquells àngels: “Us portem una gran alegria. Avui us ha nascut el Salvador”. Allò què creiem dóna sentit a allò què celebrem: Nadal o l’Eucaristia, perquè en cada Eucaristia Déu es fa present en mig nostre.

Homilia del Diumenge III d’Advent

Però nosaltres què volem?. Sincerament!. Un que ens alliberi del pecat? o bé un que ens aplaudeixi, ens doni satisfacció i tranquil·litat?

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 61,1-2a.10-11)

L’Esperit del Senyor Déu reposa sobre meu, perquè el Senyor m’ha ungit, m’ha enviat a portar la bona nova als desvalguts, a curar els cors adolorits, a proclamar als captius la llibertat, i als presos el retorn de la llum, a proclamar l’any de gràcia del Senyor.
Aclamo el Senyor ple de goig, la meva ànima celebra el meu Déu, que m’ha mudat amb vestits de victòria, m’ha cobert amb un mantell de felicitat, com el nuvi coronat amb una diadema, com la núvia que s’engalana amb joiells. El Senyor Déu farà germinar el benestar i la glòria davant de tots els pobles com la terra fa créixer la brotada o el jardí fa néixer la sembra.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 5,16-24)

Germans, viviu sempre contents, no us canseu mai de pregar, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist. No sufoqueu l’Esperit, no desestimeu els dons de profecia, examineu-ho tot i quedeu-vos allò que trobeu bo, guardeu-vos de tota ombra de mal.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 1,6-8.19-28)

Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.
Quan els jueus van enviar-li, des de Jerusalem, sacerdots i levites per interrogar-lo, el testimoni de Joan fou aquest. Li preguntaren: «Qui ets tu?» Ell, sense cap reserva, confessà clarament: «Jo no sóc el Messies.» Li preguntaren: «Qui ets, doncs? Elies?» Els diu: «No el sóc.» «Ets el Profeta que esperem?» Respongué: «No.» Li digueren: «Doncs, qui ets? Hem de donar una resposta als qui ens han enviat: què dius de tu mateix?» Digué: «Sóc una veu que crida en el desert: “Aplaneu el camí del Senyor”, com diu el profeta Isaïes.» Alguns dels enviats, que eren fariseus, li preguntaren encara: «Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta?» Joan els respongué: «Jo batejo només amb aigua, però, tot i que no el coneixeu, ja teniu entre vosaltres el qui ve després de mi; jo no sóc digne ni de deslligar-li la corretja del calçat.»
Això va passar a Bet-Ània, a l’altra banda del Jordà, on Joan batejava.

Homilia:

Gaudete! (Alegreu-vos!). No podia prescindir d’aquesta paraula ni que sigui en llatí, que és tal com comença la missa d’aquest tercer diumenge d’Advent. Es va fent la llum, va arribant poc a poc, que no ens agafi de sorpresa l’Alegria, la Gran Alegria.

La temptació que sovint ens assetja a tots és la tristesa, i a vegades en tenim motius. Tot és tan complicat, tot és tan difícil... ni la mateixa comunitat cristiana se’n pot deslliurar. Alerta!, ni que la realitat més crua sigui així no podem deixar que ens arrossegui cap el terreny de la tristesa, i menys encara del pessimisme. El cristià ha de respirar esperança... perquè en té motius, i no se’ls inventa!.

No vulgueu disfressar la tristesa de la realitat que tenim amb una careta riallera; en mig d’una gran desolació podem tenir la gran alegria, la perfecta alegria que deia sant Francesc d’Assís. En tenim motius com no els té ningú. Aquesta afirmació no és una frase bonica, una frase que queda ve, que sempre vesteix; que serveix, com a mínim, de consol a individus que no toquen de peus a terra, sinó a individus que viuen una altra realitat. El Senyor ha entrat al cor de la humanitat, ha viscut la nostra condició humana; un trenat, com sabeu, de dol i de rialles, d’alegries i de tristeses, però un trenat on Déu tot ho lliga i tot ho aguanta. Doncs: Gaudete! (Alegreu-vos!).

Els encarregats del Temple de Jerusalem, acostuma sempre a passar així, han de vetllar per la recta doctrina, sempre en bé del poble; per tant han de saber qui és aquest home que, a la vora del riu Jordà, esvalota el galliner. Per mor de la tranquil·litat del poble: “Què diu de tu mateix?”. Joan els dirà, citant el profeta Isaïes: “Jo sóc una veu que crida en el desert”, per tant una veu que trenca el silenci, el silenci de segles; està a punt d’arribar aquell que Joan dirà “És la Paraula feta home”. “Aplaneu els camins. Feu-li assequible l’arribada. Feu que pugui entrar i néixer als vostres cors”, Isaïes és clau per entendre el Baptista.

Però sempre serà difícil creure en allò que no ens interessa creure. Diuen els sociòlegs que l’home d’avui no és creient ni no creient. Ha nascut l’home indiferent (dit d’una altra manera el passota). D’excuses per a no creure n’hi ha més que un foc no cremaria. És ben cert!. Des del vestit estrafet de Joan fins aquell despreci a Jesús perquè és el fill del fuster. Volem un Messies fet a la nostra mida, segons el nostre gust, segons les nostres ambicions (no sempre massa correctes, a vegades). Si és possible un Messies que per Nadal ens faci treure la grossa. Germans, aquí sí que ens equivoquem de mig a mig: com voleu que ens faci treure la grossa un que va haver de néixer en un estable?; no us en fieu!.

El Messies, el Salvador del món, ve per a una altra cosa. Serà anunciat per un home titllat d’una mica tocadet, que crida per allà el Jordà no sé què de conversió, vestit amb una pell de camell, descalç... i porta a la cintura un tros de roba. Mira, què vols que et digui?. Si anés vestit d’Armani, encara!, en faríem cas.

Alerta!, que és més fàcil del què ens pensem agafar el rave per les fulles. Joan ens diu que “Aquest és el que ve per treure el pecat del món”. Però nosaltres què volem?. Sincerament!. Un que ens alliberi del pecat?, o bé un que ens aplaudeixi, ens doni satisfacció i tranquil·litat?. Si ho fa així posarem als seus peus, ben gustosos, la nostra llibertat. Llavors serà veritat que la salsa serà més cara que els cargols.

Recordeu el què ens diu el prefaci d’Advent: “El que Joan proclamà com el que havia de venir i el mostrà ja present en mig del homes...”. És ell mateix que ara ens dóna el goig (alegreu-vos!) de preparar-nos el misteri de Nadal. I afegim i també ens dóna el goig (alegreu-vos!)... el goig de celebrar aquesta Eucaristia tots junts, compartint la taula amb aquell que és l’Anyell de Déu.

Homilia de la Festivitat de la Immaculada Concepció de Maria

Que tots nosaltres siguem objecte de l’amor de Déu no és cap privilegi, és comú a tots. Només ens demana que, com Maria, sapiguem dir “Sóc la serventa del meu Senyor. Que es faci tal com vols tu”

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 3,9-15.20)

Després que l’home hagué menjat el fruit de l’arbre el Senyor-Déu el cridà i li digué: «On ets?» Ell li respongué: «He sentit que us passejàveu pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m’he amagat.» Li digué el Senyor-Déu: «Qui t’ha fet saber que anaves nu? És que has menjat del fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit de menjar?» L’home li digué: «La dona que m’heu donat m’ha ofert el fruit d’aquell arbre, i n’he menjat.» El Senyor-Déu digué a la dona: «Per què ho has fet, això?» Ella li respongué: «És que la serp m’ha enganyat.» El Senyor-Déu digué a la serp: «Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T’arrossegaràs sobre el ventre i menjaràs pols tota la vida. Faré que sigueu enemics tu i la dona, i el teu llinatge i el d’ella. Ell t’atacarà al cap, i tu l’atacaràs al taló.»
L’home donà a la seva esposa el nom d’Heva, perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,3-6.11-12)

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat.
En ell hem rebut la nostra part en l’herència. Ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva grandesa, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,26-38)

En aquell temps, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.» Ella es torbà en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: «No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi.» Maria preguntà a l’àngel: «Com pot ser això, si jo no tinc marit?» L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu res no li és impossible.» Maria va respondre: «Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.»
I l’àngel es va retirar.

Homilia:

Cada any, en mig del temps d’Advent, el calendari litúrgic ens proposa la celebració de la festa de la Immaculada Concepció de Maria. Una festa que, tot i trobar-se situada al temps d’Advent, realment hi escau, encara que el motiu sigui un altre. El motiu és que un 8 de desembre de 1854 el papa Pius IX proclamava com a dogma de fe la Concepció Immaculada de Maria. Aquest dogma, aquesta realitat de fe, si no hi fos l’haurien d’inventar, perquè és el més normal del món!. No podem deslligar de cap manera la festa d’avui del temps d’una preparació adequada per al Nadal. Maria el visqué com ningú, el temps d’Advent, és clar. I confirmà les paraules de l’apòstol Pau que escoltàvem diumenge passat, quan ens dia “Que Ell us trobi immaculats i irreprensibles a la seva arribada”.

Sabem que el pecat ha entrat al món, i tots n’hem fet l’experiència, per desgràcia moltes vegades. Si sabem això és perquè hi ha una realitat quan l’home s’ha volgut fer Déu. Això és el pecat. I aquest pecat ha quedat redimit quan Déu s’ha fet home. I ara ho celebrarem per Nadal.

És un misteri de fe, certament, però com deia és el més normal del món: aquell que venia a treure el pecat del món nasqué d’una dona no tacada justament pel pecat. Nosaltres també ho hauríem fet així, segurament. Si avui celebrem que Maria de Nazaret fou agraciada per aquest do diví, vol dir que ha estat especialment estimada per Déu.

Diem també amb sant Pau: nosaltres també hem estat estimats per Déu. Diu Pau als cristians d’Efes: “Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist”. El fill de Maria, pel Baptisme, ens ha fet fills de Déu, fills estimats de Déu!. Avui és un bon dia per donar-ne gràcies; donar-ne gràcies per aquest do concedit a Maria i pel do concedit a nosaltres de poder ser, pel Baptisme, fills de Déu.

Hi ha realitats molt profundes que, pel fet de saber-les tant, sempre es poden convertir en realitats monòtones, en realitats que ens sonen a cosa ja coneguda, a assignatura ja aprovada; que quan ens les diuen ens entren per una orella i ens surten per l’altre, i pensem: ah!, això ja ho sé. No és només qüestió de saber, sinó que és qüestió de viure-ho. De viure-ho quan els temps són bons, i quan els temps no són tan bons; perquè la realitat és la mateixa. Ser fills de Déu és un tresor que en mig de les precarietats de la vida, fins i tot en  temps d’una crisi econòmica, en mig de tota feblesa, de tota pena, de tot dol, de tot contratemps... hem de viure amb molt de goig; un goig que res ni ningú mai ens pot prendre.

Malgrat tot, més enllà de tots els contratemps, sentir-nos estimats de Déu ens esperona, ens renova, i és una pau i seguretat. És seguint a Maria com a model que podem adonar-nos que l’esperança, il·luminada per la fe, te les seves arrels en prendre consciència de ser uns elegits per Déu; això és valorats, estimats per Déu. Però a diferència del què passa en el nostre món, un  món més aviat hostil, competitiu, superficial, insolidari, l’elecció de Déu fa... en convida a prendre consciència que amb nosaltres també tots els altres han estat elegits, han estat estimats.

Que Maria sigui la plena de gràcia és un privilegi únic. Que tots nosaltres siguem objecte de l’amor de Déu no és cap privilegi, és comú a tots. Només ens demana que, com Maria, sapiguem dir “Sóc la serventa del meu Senyor. Que es faci tal com vols tu”.

Homilia del diumenge II d’Advent

 La salvació és, exclusivament, un do de Déu! Nosaltres ho sabem i per això l’esperem.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 40,1-5.9-11)

«Consoleu, consoleu el meu poble», diu el vostre Déu. «Parleu amorosament a Jerusalem, crideu i digueu-li que s’ha acabat la seva servitud, que ha estat perdonada la seva culpa: ha rebut de mans del Senyor doble pena per tots els seus pecats.»
Escolteu una veu que crida: «Obriu en el desert una ruta al Senyor, aplaneu en l’estepa un camí per al nostre Déu. S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons, la serralada es tornarà una plana, el terreny escabrós serà una vall. Llavors apareixerà la glòria del Senyor i la veurà tothom alhora. La boca del Senyor ho ha dit.»
Puja en una muntanya ben alta, missatger que anuncies a Sió la bona nova! Tu que portes bones noves a Jerusalem, alça ben fort el teu crit, alça’l ben fort, no tinguis por! Digues a les viles de Judà: «Aquí teniu el vostre Déu! El Senyor Déu arriba amb poder, el seu braç domina tota cosa, l’acompanya el fruit de la seva victòria, el precedeixen els seus trofeus; vetlla com un pastor pel ramat, l’aplega amb el seu braç, porta al pit els anyells, acompanya les ovelles que crien.»

Lectura de la segona carta de sant Pere (2Pe 3,8-14)

Estimats, una cosa hi ha que no heu de perdre mai de vista: Per al Senyor tant és un dia com mil anys i mil anys com un dia. No és que el Senyor difereixi el compliment de les promeses, com ho suposen alguns; és que el Senyor és pacient amb vosaltres, perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a convertir-se. Però el dia del Senyor vindrà; arribarà inesperadament com un lladre. Aquell dia el cel fugirà amb un estrèpit espantós, els elements, abrandats, es desintegraran, i la terra quedarà al descobert amb tot el que hi han fet. Tenint present, doncs, que tot això es desintegrarà, penseu com heu de viure, amb quina santedat i amb quina pietat us heu de comportar. Espereu la vinguda del dia del Senyor, i feu tot el possible perquè arribi aviat. Aquell dia el cel, inflamat, es desfarà, i els element, abrandats, es fondran. Però nosaltres, tal com ell ens ho ha promès, esperem un cel i una terra nova, on regnarà la justícia. Per tant, estimats, mentre espereu això, mireu que ell us trobi en pau, immaculats i irreprensibles.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 1,1-8)

Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu.
En el profeta Isaïes hi ha escrit això: «Jo envio davant teu el profeta missatger perquè et prepari el camí. Una veu crida en el desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí.» Complint això, Joan començà a batejar en el desert.
Predicava un baptisme de conversió, per obtenir el perdó dels pecats, i anaven a trobar-lo de tot arreu de Judea, amb tota la gent de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà. El vestit de Joan era de pèl de camell, es cobria amb una pell a la cintura i s’alimentava de llagostes i mel boscana. I predicava així: «Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat. Jo us he batejat només amb aigua; ell us batejarà amb l’Esperit Sant.»

Homilia:

Un nou profeta fa la seva entrada en mig del poble d’Israel, en aquest cas exiliat a Babilònia: Isaïes. El profeta és l’home de l’Antic Testament. El profeta és l’home de l’esperança i Advent és, bàsicament, el temps de l’espera. La gran esperança perquè, si és en Déu, sempre tenim motius per poder esperar. Aquell que ha fet la promesa, si és Déu, no pot fallar; la seva paraula és definitiva.

Per això el profeta Isaïes, o qui sigui del profetes, és primer de tot un home creient que sap escoltar. És una veu que crida. I quina és aquesta crida?. En temps d’Isaïes, i suposo que sempre,... tot passa. La Paraula de Déu dura sempre, només la Paraula de Déu dura sempre!

I la paraula del profeta Isaïes d’avui, del temps seu i de avui, no és una paraula d’amenaces ,de temor. Ha començat dient: “Consoleu, consoleu el meu poble... Tothom veurà la glòria del Senyor”. Això fa de bon esperar!. El poble abatut, deportat a Babilònia, sotmès i humiliat, és consolat. Per això la veu del profeta serà una Bona Nova, aquella Bona Nova que els àngels cantaran la nit de Nadal.

I sant Marc ens ho confirma al començament de l’Evangeli per a que tinguem ben clar des d’un principi de què parla. Les primeres paraules que llegim a l’evangeli de Marc no contribueixen pas al que en diríem avui un títol (el llibres del Nou Testament no tenen títol). El primer que ens diu l’evangelista és que s’ha complert la profecia d’Isaïes, s’ha complert allò que esperàvem. Amb Jesús comença un Nou Testament, una Nova Aliança, un nou pacte, entre Déu i la humanitat; els nous temps, anunciats pel profeta, han arribat; el profeta no parlava per què sí, doncs Jesús és el Messies promès. Dit d’una altra manera, Marc diu així: “Us porto una bona notícia: Jesús, el Messies, el Fill de Déu, és aquell que havien dit els profetes, és aquell que esperàvem”. I Joan n’és el missatger autoritzat. Com les visites reials a les ciutats eren anunciades per un herald que proclamava l’arribada del rei, així Marc ens el posa com a missatger: aquest és el qui li ha de preparar el camí. Joan doncs, també, és l’home de l’Advent.

Conscient i fidel a la missió encomanda, Joan prepara la vinguda del Senyor. La predicació del Baptista té dues consignes ben clares, ben necessàries, tan vàlides en el seu temps com avui: convertiu-vos i tingueu esperança. Convertir-se és difícil i tenir esperança també.

I reconeix que aquell que esperem és més gran que Joan, tant que “ell no és qui ni per deslligar-li la corretja de la sandàlia”. Sant Joan sap molt bé quin és el seu paper, imprescindible, però ell no és l’actor principal; un actor secundari... però necessari.

Certament el que ens diu Joan és el que tots esperàvem: “Aquest és l’anyell de Déu”. Si ell no ens l’assenyala amb el dit, com sabrem qui és aquell que esperem?, ni sabrem com li hem de preparar aquesta vinguda. No sabem per quin camí ve; i si no sabem per quin camí ve podem errar el camí nosaltres; si anem per camins diferents no ens trobarem. Cal trobar el camí per on ve el Senyor, no un altre.

I és un camí de conversió per obtenir la salvació. L’home no pot anar més enllà, no arribem a tot arreu; ho ha intentat, l’home, moltes vegades, i no se n’ha sortit. La salvació és, exclusivament, un do de Déu!, no un guany ni un estudi de l’home. El camí de conversió és un camí de misericòrdia. Aquest és el camí que ens mostra Jesucrist. Ell ens dirà “Jo sóc el camí”. I hauria pogut dir Jo sóc l’únic camí. Per què Ell batejarà, i només ho pot fer Ell, amb Esperit Sant, i farà néixer, no només homes nous... farà néixer fills de Déu.

Aquesta és la seva força. Aquest, i no altre, és el seu poder. Nosaltres ho sabem i per això l’esperem.

Homilia del diumenge I d’Advent

 Cada vegada hi ha més llum per dissipar les tenebres perquè el naixement de qui és la llum del món, el naixement del Redemptor s’acosta.

Dr. Jaume Pujol, Arquebisbe de Tarragona

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 63,16b-17.19b.64,2b-7)

Vós, Senyor, sou el nostre pare, el vostre nom és, des de sempre, El-nostre-redemptor. Senyor, per què deixeu que ens desviem dels vostres camins, que els nostres cors s’obstinin a no creure en vós? Reconcilieu-vos amb nosaltres per amor dels vostres servents, per amor de les tribus que heu pres per heretat. Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu, si davant vostre es fonguessin les muntanyes!
Cap orella no ha sentit ni cap ull no ha vist mai un Déu, fora de vós, que salvés els qui esperen en ell. Vós veníeu a trobar els qui feien el bé i es recordaven dels vostres camins.
Però ara us heu disgustat amb nosaltres, que hem pecat i ens hem rebel·lat sempre contra vós. Tots som semblants a persones impures, cap de les nostres bones obres no és més que la roba tacada d’impureses.
Ens marcim tots nosaltres com la fulla caiguda i les nostres culpes se’ns emporten com el vent. No hi ha ningú que invoqui el vostre nom, que es recolzi en vós en desvetllar-se, perquè ens heu amagat la vostra mirada i ens abandoneu a les nostres culpes. Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare; nosaltres som l’argila, i vós, el terrisser; tots som obra de les vostres mans.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 1,3-9)

Germans, us desitjo la gràcia i la pau de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor. Sempre beneeixo Déu per vosaltres, pensant en la gràcia que us ha donat en Jesucrist. De tot us ha enriquit en ell: de tot do de paraula i de coneixement.
El testimoniatge que doneu de Crist s’ha refermat tant entre vosaltres que no us manca cap mena de do, mentre viviu esperant la manifestació de Jesucrist, el nostre Senyor. Ell també us mantindrà ferms fins a la fi, perquè el dia de Jesucrist, el nostre Senyor, sigueu trobats irreprensibles. Déu és fidel, i és ell qui us ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 13,33-37)

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Estigueu atents, vetlleu. No sabeu quan vindrà el temps decisiu. L’home que se’n va a terres llunyanes, sortint de casa deixa els seus criats responsables de les tasques que confia a cadascun, i al porter li recomana que vetlli. Igual heu de vetllar vosaltres, perquè no sabeu quan tornarà l’amo de casa; no sabeu si vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall, a la matinada. El tindreu aquí a l’hora menys pensada: mireu que no us trobi dormint. I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu.»

Homilia:

Molt estimat Mn. Anton, molt estimat Josep Mª, diaca. Una salutació a la Junta de la Confraria de St. Pere Apòstol, iltm. Sr. Alcalde, també als membres de la coral reusenca, molt estimats tots, germans i germanes en Crist mort i ressuscitat. Com us heu donat compte estic una mica constipat, però això no... i la vaig agafar, que sapigueu, a Roma inaugurant l’exposició d’un gran reusenc com és Gaudí, l’exposició que hi ha a Roma de Gaudí i la Sagrada Família; allí us vaig encomanar d’una manera molt i molt particular. De manera que estem ara en el centre de Roma, del Vaticà, en el palazzio di Carlomagno, un lloc preciós; i amb altres bisbes de Catalunya com el cardenal de Barcelona i també el bisbe d’Urgell, i amb moltíssima participació, també amb el president Artur Mas, i va ser de veritat una festa molt i molt bonica. Si durant els dos mesos propers aneu a Roma no deixeu d’anar a visitar aquesta exposició que ens ha posat, allí, en el centre de la Cristiandat.

Bé, l’any 2006 varem celebrar el 50 anys de la vostra Confraria, aquí precisament als peus de la Mare de Déu de Misericòrdia; avui hi tornem per celebrar que fa 25 anys vareu tornar a sortir en processó. En dono gràcies a Déu. Fou l’any 1986 quan uns pocs confrares, treballadors de l’antiga Cooperativa Comarcal de Reus, i amb l’ajut d’aquesta, decidiren reorganitzar la confraria i aconseguiren tornar, després d’uns anys de no fer-ho, a ser presents d’una manera molt digne en els diversos actes quaresmals que es celebren a la vostra ciutat i molt especialment en la solemne processó del Sant Enterrament del Divendres Sant. La vostra confraria avui està oberta a tothom, estiguin vinculats o no a l’avicultura, amb l’única finalitat de, sota l’invocació de sant Pere Apòstol, buscar la unió espiritual, el foment de la catolicitat i intervenir en actes i manifestacions de fe religiosa.

Avui estem celebrant, també, el dia dels Sense Sostre amb el lema Tots som ciutadans. Cap persona sense llar. Càritas fa, avui, una crida a les nostres comunitats parroquials i a tota la societat en general per tal de crear espais de reflexió i denunciar la situació d’extrema vulnerabilitat de moltes persones. Com han escrit en els fulls que han repartit sobre aquesta celebració aquest diumenge: tots som essers humans, per tant titulars de drets. Penso que tots lluitem per a que aquests Sense Sostre puguin ser atesos, esperem que cada vegada millor.

Avui estem en el primer diumenge d’Advent, al començament de l’any litúrgic. “Estigueu atents. Vetlleu. Senyor, no tardis en venir”. Són els crits que se senten al principi de l’Advent. Expectació. L’Advent significa l’expectació apassionada que va sostenir el poble d’Israel pel què fa al Salvador. L’Església ens posa aquestes 4 setmanes, que passen depressa, com desitjant que arribi aviat el naixement de Jesús. La litúrgia ens ajuda en aquest camí en el qual ja veiem a prop la meta. Les espelmes de la Corona d’Advent s’encendran una a una al compàs de les 4 setmanes amb el seu gran significat. Cada vegada hi ha més llum per dissipar les tenebres perquè el naixement de qui és la llum del món, el naixement del Redemptor, s’acosta.

Però l’Advent té dos moments. En aquest primer, les dues setmanes inicials, recorda, sobretot, la vinguda última del Crist al final del temps. Després, a les últimes setmanes, a partir del 18, ressonen en aquests temps els grans anunciadors del Messies (profetes de l’Antic Testament i sant Joan Baptista) i té una especial presència i protagonisme Maria, la mare de Déu, a les entranyes de la qual i després neix el Salvador. També recorda l’entrada de l’emperador: després d’haver guanyat una gran batalla, els emperadors romans entraven i en deien la pressa de possessió, tothom sortia a rebre’ls, era una festa apoteòsica. Crist és el Rei, el Senyor de totes les coses; Ell fa també el seu Advent: vol prendre possessió sobre nosaltres i de tot el món; vol regnar amb aquest regnat de pau, de justícia i d’amor, que dèiem avui.

Les lectures ens condueixen cap el gran moment a través d’un itinerari de segles. El gran profeta Isaïes, que hem llegit al començar, i tots els que ho van fer entre el segle VIII i IV abans de Crist, anuncien al poble el Messies esperat; i nosaltres, que ja coneixem el final de la història llegim amb emoció aquestes paraules que van ajudar a Israel a mantenir la confiança en la llarga espera. Al final, de la ma dels Evangelis, arribem a la culminació del temps i apareix, llavors, el testimoni de Zacaries, d’Isabel, de Joan Baptista al Jordà, de Josep i de Maria, els pares de Jesús, a l’humil casa de Nazaret.

Nosaltres, germans i germanes, també volem esperar Jesús; però no és una espera passiva sinó que hem d’anar a la trobada del Crist, acompanyant de les nostres bones obres, com hem llegit a l’oració col·lecta, a l’inici. El Senyor ens parla de romandre en vetlla i pregar.

Déu no neix en els nostres cors perquè per a Ell no hi ha ni passat ni present ni futur, tot és present ja que és eternitat. I ens podem preguntar com l’esperem?. Aquests dies d’Advent són dies en que no podem perdre el sentit del què celebrem: el naixement del Crist, el fet més gran de la Història, i també a la vida de cadascun de nosaltres perquè ens afecta directament. També en la nostra ànima ha d’haver-hi un abans i un després de cada Nadal; no serà, generalment, una ruptura però sí un progrés que ens portarà a estar més a prop d’aquest nen que acaba de néixer i que se’ns mostra tan indefens; i que aquí, a Reus, tenim la sort d’aquest retaules que ens fan reviure el gran misteri de l’amor de Jesús. Una conseqüència serà d’atendre millor, el millor que sapiguem, a socórrer les necessitats de les persones que estan soles, que pateixen fam o no tenen un sostre on aixoplugar-se... aquelles persones que no troben ni un lloc a la posada de la nostra societat. La solidaritat amb ells, l’exercici cristià de la caritat serà la millor manera de celebrar el misteri del naixement d’aquell que va dir “El que feu amb ells, a mi m’ho feu”.

Germans, sigueu fidels als vostres estatuts de la Confraria de Sant Pere Apòstol, i aquestes idees que hi figuren: buscar la unió espiritual, el foment de la catolicitat i intervenir en actes de manifestació de fe religiosa. Juntament vull que pregueu per a les vocacions per al ministeri sacerdotal i diaconal. Només amb la pregària traurem endavant tot el que el Senyor ens demana. També us demano que pregueu per a les vocacions per a la vida religiosa. I moltes gràcies per tot el què feu per a l’Església i també per a la nostra societat. Avui preguem tots a la Mare de Déu de Misericòrdia que ens miri amb ulls d’amor i que ens deixi que l’acompanyem camí de Betlem.

Que així sigui.

Homilia de la missa de l’Aparició. “Maria, Reina del món”

Santa Teresa ho deia ben convençuda: De totes maneres, m’agrada més Maria com a mare que com a reina. A nosaltres també.

Mn. Roquer

Homilia:

La proximitat amb la festa de Crist Rei, que celebràvem diumenge passat, ha fet que escollíssim avui per aquesta missa votiva de santa Maria el títol de Maria, Reina del món. El títol de Maria Reina és més antic que la nostra litúrgia, sobretot per la litúrgia de la festa de Crist Rei que només és de l’any 1925. Les hem dit moltes vegades aquestes antífones marianes: “Ave, regina caelorum” (“Reina del cel”) o “Regina caeli” (altra vegada “Reina del cel”) o també, no cal dir, “Salve, regina” (“Salve, reina”). Això ho confirma.

Amb tot, la festa de Maria Reina, establerta per Pau VI a la vuitada de l’Assumpció, és molt recent. També, com la festa de Crist Rei, avui té un pair, té un cert punt de possible confusió si  no posem els punts ben posats sobre les is (que és el lloc que els hi correspon). Perquè podem assimilar les reialeses de Maria amb les reialeses d’aquest món que són, i avui més que mai, unes reialeses, uns regnes molt devaluats.

Té el títol de Reina pel fet de ser mare del Rei messiànic, “el que seu al tron de David”, com hem sentit a l’Evangeli. Maria és, també, semblança de la reina Ester, aquella reina suplicant que intercedeix en favor del seu poble. Ella és model d’esperança, allò que en Maria s’ha esdevingut es realitzarà en nosaltres, els fills de l’Església; en ella, la filla predilecta de l’Església. “Per a que tots els fills obtinguin la glòria que pertoca (hem dit a l’oració) als fills de Déu”. I, sobretot, Maria és Reina perquè fou la serventa humil: “Que es faci en mi segons la vostra paraula” i fou així.

El prefaci d’aquesta missa està tret, justament, de la festa d’una coronació d’una imatge de la Mare de Déu. La coronació canònica... són coronats els reis i les reines, la coronació canònica de la imatge de la Mare de Déu de Misericòrdia, vull dir de la Mare de Déu de Reus, tingué lloc el 6 d’octubre de 1904, any durant el qual tot el món cristià celebrava el cinquantenari de la proclamació del dogma de la Immaculada; la corona que se li oferí fou ofrena del rei Alfons XIII (havia estat aquí, al Santuari uns quants mesos abans); però aquesta corona durà ben poc: la nit del 25 de febrer de 1915 era robada.

Certament el seu Regne, també el de Maria, és un d’aquells regnes que no són d’aquest món. Però la Mare de Déu de Misericòrdia, amb corona o sense, continua sent Reina i Mare de Misericòrdia i ho serà sempre; perquè la corona que ella vol som nosaltres i aquesta no li pot prendre ningú (eh que no?!).

Santa Teresa ho deia ben convençuda: De totes maneres, m’agrada més Maria com a mare que com a reina. A nosaltres també.