Lectures i homilia del diumenge 2 de durant l’any.

Que el miracle de Canaan ens faci anar més enllà d’un miracle de convertir aigua en vi, que ens faci entendre que Ell, amb la seva mort, ha fet que nosaltres tinguéssim vida.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 62,1-5)

Per amor de Sió no vull callar, no vull reposar per Jerusalem fins que aparegui com un raig de llum el seu bé, i la seva salvació com una torxa encesa. Els altres pobles veuran el teu bé, tots els reis veuran la teva glòria i et donaran un nom nou que els llavis del Senyor designaran. Seràs una corona magnífica a les mans del Senyor, i una diadema reial a les mans del teu Déu. No et podran dir més «L’Abandonada», no podran dir «La Desolada» a la teva terra: a tu et diran «Jo-me-l’estimo», i a la teva terra, «Té-marit», perquè el Senyor t’estimarà, i tindrà marit la teva terra. El qui t’haurà reconstruït et prendrà per esposa com un jove esposa una donzella; el teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la núvia.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,5-11)

Germans, els dons que rebem són dons diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu, que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots. Un, gràcies a l’Esperit, rep el do d’una paraula profunda; un altre, per obra del mateix Esperit, rep el do de desglossar les veritats; un altre, en virtut del mateix Esperit, rep el do de la fe; un altre, el do de donar la salut als malalts; en virtut de l’únic Esperit, un altre, el do de fer miracles; un altre el do de profecia; un altre, el de distingir si un esperit és fals o autèntic; un altre, el do de parlar llenguatges misteriosos; un altre, el do d’interpretar-los. Tots aquests dons són obra de l’únic Esperit, que els distribueix en particular a cadascú com li sembla bé.

Lectura de l’Evangeli segons sant Joan (Jn 2,1-12)

En aquell temps, se celebrà un casament a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També Jesús i els seus deixebles hi foren convidats. Veient que s’acabava el vi, la mare de Jesús li diu: «No tenen vi.» Jesús li respon: «Mare, per què m’ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora.» Llavors la seva mare diu als qui servien: «Feu tot el que ell us digui.» Hi havia allí sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Cada una d’elles tenia una cabuda de quatre a sis galledes. Els diu Jesús: «Ompliu d’aigua aquestes piques.» Ells les ompliren fins dalt. Llavors els digué: «Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.» Ells n’hi portaren. El cap de servei tastà aquella aigua, que s’havia tornat vi. Ell no sabia d’on era, però ho sabien molt bé els qui servien, perquè ells mateixos havien tret l’aigua. El cap de servei, doncs, crida el nuvi i li diu: «Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats ja han begut molt, els vins més ordinaris; però tu has guardat fins ara el vi millor.» Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles cregueren en ell.

Homilia:

Hem deixat ja enrere el temps de Nadal. Amb tot el miracle de la noces de Canaan és considerat, segons una antiga tradició, com una epifania, juntament amb l’Adoració dels Mags o amb el Baptisme, el Jordà.

El diumenge s’assembla a aquelles noces de Canaan quan Jesús ens torna l’alegria. Però no oblidem que demana que hi posem de la nostra part, la col·laboració (“Ompliu d’aigua aquestes piques”). Nosaltres el miracle no el sabem fer però confiem que Ell el farà. Aquesta aigua es convertirà en el vi nou que renova totalment la vida.

Jesús fou convidat a un casament a Canaan, poble de Galilea. El miracle de convertir l’aigua en vi és un miracle excessiu, gratuït. No és la curació d’un leprós, ni és la multiplicació dels pans, ni és la resurrecció de Llàtzer. Les 6 piques suposen més de 500 l., que déu n’hi do. El vi que en surt és excel·lent per altra part; així ho reconeix el cap de servei (“Has guardat per al final el millor vi”). És la seva manera de fer. És això el que fa evident aquest “No tenen vi”. Hi ha tantes coses que a vegades no tenim! I les hem de demanar.

Jesús en aquest miracle sembla que com si volgués, d’alguna manera, encetar la seva missió. I ho fa, no oblidem que som a Misericòrdia, a petició de la seva mare; perquè diu que encara no havia arribat la seva hora. La seva hora serà l’hora de la creu, la mort i resurrecció. És llavors quan es manifestarà la seva veritable identitat. No és el messies triomfador; és aquest el que esperaven! És un messies que no rebutjarà pujar a la creu. El camí del dolor serà el camí de l’esperança, serà el camí de la vida.

Convertir l’aigua en vi en un banquet de casament, potser és exagerat, potser és excessiu, potser no calia. El vi que en surt de les gerres plenes d’aigua és un vi excel·lent, molt millor del que havien preparat els nuvis (“Has guardat per al final el millor vi”).

És la mare de Jesús que li diu “No tenen vi”. I a qui de veritat se li ha acabat el Regne de Déu, el vi de l’alegria, és el poble d’Israel. Els manca quelcom molt essencial per a que la vida tingui un sentit, tingui una plenitud, un per què. Els manca la presència de Jesús.

Sembla que Jesús, davant de la petició de la seva mare, no vulgui entrar en joc (“Encara no ha arribat la meva hora”). Convé no oblidar aquest detall per a no equivocar-nos. No és el messies triomfador que esperàvem, que s’imposa amb el seu poder miracler. Ell serà el messies sofrent, que acompanyarà la humanitat en el camí del dolor, i fins i tot de la mort, amb l’esperança d’una vida més enllà. Què suposa per a nosaltres aquest fet avui?

La seva hora no és la de convertir l’aigua en vi, que és motiu de sorpresa i admiració. La seva hora serà la seva mort en creu i la seva resurrecció, la seva donació per amor fins a l’extrem. És així com ens dirà fins on Déu és capaç d’estimar.

En cada celebració de l’Eucaristia oferim pa i vi transformats en el seu cos i en la seva sang. Això ens anuncia que hem estat salvats. Aquest sí que és el motiu de la nostra alegria, més que l’alegria que ens pugui donar el vi.

Som el poble reunit a qui Ell ha promès una vida eterna. No perquè l’aigua es torni vi, sinó perquè la mort es torna vida. Aquesta sí que serà la seva hora. Ell ha vingut al món per donar la vida. I la vida es dóna morint.

Que el miracle de Canaan ens faci anar més enllà d’un miracle de convertir aigua en vi, que ens faci entendre que Ell, amb la seva mort, ha fet que nosaltres tinguéssim vida.

Lectures i homilia de la festa del Baptisme de Jesús

Que la festa d’avui, en aquest Any Sant de la Misericòrdia que estem celebrant, ens ajudi a renovar i a consolidar els nostre baptisme.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del profeta Isaïes (Is 42,1-4.6-7)

Això diu el Senyor: «Aquí teniu el meu servent, de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima. He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions. No crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers, no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la; porta el dret amb fermesa, sense defallir, sense vacil·lar, fins haver-lo implantat a la terra, fins que les illes esperin les seves decisions. »Jo, el Senyor, t’he cridat bondadosament, et prenc per la mà, t’he configurat i et destino a ser aliança del poble, llum de les nacions, per tornar la vista als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats i alliberar del calabós els qui vivien a la fosca.»

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 10,34-38)

En aquells dies, Pere prengué la paraula i digué: «Ara veig de veritat que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui. Ell va adreçar la seva paraula al poble d’Israel, anunciant-li la nova feliç: la pau per Jesucrist, que és Senyor de tots. »Vosaltres ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per Galilea, després que Joan havia predicat a la gent que es fessin batejar. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el va consagrar ungint-lo amb Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell.»

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 3,15-16.21-22)

En aquell temps, la gent que vivia en l’expectació sospitava si Joan no fóra potser el Messies. Ell respongué dient a tothom: «Jo us batejo només amb aigua, però ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni de deslligar-li el calçat. Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc.» Un dia que tot el poble es feia batejar, Jesús també fou batejat. Mentre pregava, s’obrí el cel i baixà cap a ell l’Esperit Sant en figura corporal com un colom, i una veu digué des del cel: «Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut.»

Homilia:

Els 30 a. de Natzaret es resumeixen, simplement, en això: “Pujà amb els seus pares a Natzaret i els era obedient... I el nen creixia i era entenimentat”.

La litúrgia d’avui dóna un salt en el temps. De la infància a l’edat adulta. Però amb una afirmació definitiva: “Aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”.

La festa del Baptisme de Jesús és d’origen recent a casa nostra, a l’Occident. Va ser instituïda com a festa l’any 1960. Els promotors d’aquesta celebració els va assemblar que la manifestació de Jesús al món assolia la seva plenitud amb aquestes paraules: “Aquest és el meu fill, el meu estimat”. Isaïes parla d’una veu que crida anunciant que es revelarà la glòria de Déu. Sant Pau parla que s’ha revelat l’amor de Déu que ve a salvar tots els homes per Jesucrist”.

D’altra part, la festa d’avui és una bona ocasió per reflexionar sobre la nostra condició de batejats. És una festa per agrair a Déu el do de la gràcia de la fe; per agrair als pares que van ser instruments d’aquest do. I convé pensar com vivim el nostre baptisme. Sempre s’ha dit que hi ha batejats de nombre i batejats en l’Esperit que viu i actua en la seva vida. El nostre baptisme no fou un acte de pietat, ni tampoc una tradició, un costum; sinó el començament d’una nova vida.

Jesús marxa al desert, vora el riu Jordà, perquè vol escoltar, com feien molts, el profeta Joan, que s’adreça a un poble que viu en l’expectació i convida a la gent a rebre un baptisme d’aigua com a signe de purificació i de conversió. Jesús va al Jordà, i rep el baptisme de Joan. Aquest canvi de vida els evangelis ens l’expliquen com sempre amb un llenguatge poètic i simbòlic que porta un contingut plenament teològic. L’Evangeli ens diu que “el cel s’obrí”: s’acaba la distància entre Déu i el homes, desapareix la separació entre cel i terra, Déu s’ha fet home! Diu també l’Evangeli que l’Esperit Sant baixà cap a Jesús en forma visible com un colom. L’Evangeli parla encara de la veu de Déu que confirma definitivament Jesús com a fill estimat, ple de l’Esperit Sant; una veu que també es va sentir el dia del nostre baptisme (“Ets imatge de Jesús”).

Sant Pau també explica el sentit d’aquesta festa. “S’ha revelat l’amor de Déu que vol salvar tots els homes”. I no l’ha mogut les obres que nosaltres havíem fet sinó la seva bondat que ens salva amb un bany d’aigua regenerador i amb el poder de l’Esperit Sant.

Al Jordà es manifestà qui era aquell Jesús que venia de Natzaret al Jordà. “Ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”.

Que aquesta festa d’avui ens mogui a valorar el nostre baptisme, a prendre consciència que, per l’aigua i per l’Esperit, també nosaltres som fills estimats de Déu. Que la festa d’avui, en aquest Any Sant de la Misericòrdia que estem celebrant, ens ajudi a renovar i a consolidar els nostre baptisme.

També nosaltres, tots els batejats, som fills estimats de Déu.

Lectures i homilia de la festivitat de l’Epifania del Senyor

L’interès en conèixer és el primer motiu que ens ha de portar a descobrir la realitat de Déu. 

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 60,1-6)

Alça’t radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum i sobre teu clareja com l’alba la glòria del Senyor. Mentre les tenebres embolcallen la terra, i fosques nuvolades cobreixen les nacions, sobre teu clareja el Senyor i apareix la seva glòria. Els pobles s’acosten a la teva llum, els reis busquen la claror de la teva albada. Alça els ulls i mira al teu entorn: tots aquests s’apleguen per venir cap a tu; porten de lluny els teus fills, duen als braços les teves filles. Tota radiant i meravellada veuràs amb el cor eixamplat com aboquen damunt teu els tresors del mar i porten a casa teva la riquesa de les nacions. Et cobriran onades de camells, dromedaris de Madian i d’Efà; tots vénen de Sabà portant or i encens i cantant la grandesa del Senyor.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 3,2-3a.5-6)

Germans, segurament heu sentit dir que Déu m’ha confiat la missió de comunicar-vos la seva gràcia: per una revelació he conegut el misteri secret, que els homes no havien conegut en les generacions passades tal com ara Déu l’ha revelat per l’Esperit als sants apòstols de Crist i als profetes. El secret és aquest: que des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 2,1-12)

Quan va néixer Jesús a Bet-Lèhem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren d’Orient uns mags i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist com s’aixecava la seva estrella i venim a presentar-li el nostre homenatge.» El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem s’inquietaren en sentir aquestes noves. Herodes convocà tots els grans sacerdots amb els lletrats del poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells respongueren: «A Bet-Lèhem de Judea. Així ho escriu el profeta: “Bet-Lèhem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita entre les famílies de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble”.» Llavors Herodes cridà secretament els mags i s’informà ben bé del moment en què s’havia aparegut l’estrella. Després els encaminà a Bet-Lèhem amb aquesta recomanació: «Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen, i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber, que jo també vull presentar-li el meu homenatge.» Sortint de l’audiència del rei, es posaren en camí. Llavors s’adonaren que l’estrella que havien vist aixecar-se anava davant d’ells fins que s’aturà sobre el lloc on hi havia el nen. La seva alegria en veure allà l’estrella va ser immensa. Entraren tot seguit a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare i, prostrats a terra, li prestaren el seu homenatge. Van obrir llavors les seves arquetes per oferir-li presents: or, encens i mirra. Després, advertits en un somni que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí.

Homilia:

El temps de Nadal que estem celebrant gira entorn de dues festes: Nadal i l’Epifania. La història dels Mags que apareix a l’evangeli de Mateu ens indica que l’Evangeli traspassa les fronteres del món jueu, té una dimensió universal. La manifestació de Déu en Jesús és per a tothom, per a tots els pobles; per tant, també per a nosaltres; ningú no en té l’exclusiva. El profeta Isaïes ja ens ho ha dit: “Els pobles s’acosten a la seva llum”. Per això la festa d’avui és coneguda amb el nom d’Epifania, que vol dir manifestació. Per això la tradició, amb molt bon encert, ha pintat els Mags un de blanc, un de ros i un de negre.

Sant Pau recomana el caràcter universal del misteri de Nadal quan diu “Per una revelació he conegut el secret... des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles tenen la mateixa herència”. Doncs nosaltres també. El que no sé si valorem prou aquesta revelació.

Hem trobat sempre com a molt normal l’adoració dels Mags. Deixeu-me dir mags i no pas reis. No només ens és ja normal; ens assembla que havia de ser així. Ells pregunten pel rei i els indiquen un estable. Hi van... i troben el què buscaven. Això que avui trobem tan normal no ho és gens! El rei dels jueus en un estable! Les coses de Déu sempre són sorprenents; Déu sempre serà sorprenent.

Els Mags volien conèixer, volien saber. Per això no tenen cap dubte en posar-se en camí. No tenen dubtes a preguntar “On és el rei dels jueus que acaba de néixer?”. L’interès en conèixer és el primer motiu que ens ha de portar a descobrir la realitat de Déu. Cal superar tots els obstacles. Quan arribarem a l’encontre personal d’aquell que busquem, també nosaltres podem dir, com els Mags, “la nostra alegria és immensa”. I li podem presentar, també, el nostre homenatge.

I, finalment, un punt molt important: “Se’n tornaren per un altre camí”. La fe, l’encontre amb la veritat, sempre ens fa agafar un altre camí. Cal trobar noves rutes.

De l’evangeli d’avui, amb la narració dels Mags, se’n poden treure molts suggeriments que hem de portar a la vida pràctica. Els Mags, convençuts que Déu es manifesta sense tancar les portes del cel, prenen una actitud de recerca, quan veuen un senyal són capaços d’emprendre un camí, tenen la humilitat de preguntar; potser sí que ens perdem per no preguntar. Sempre hi ha dubtes, per tant, davant del dubte, preguntem.

I no ens escandalitzem perquè Déu es manifesta en la senzillesa de Betlem; enlloc de fer-ho al palau, sembla que li tocava així, del rei Herodes... si és que era rei. Potser sí que a Déu l’hem de buscar en la petitesa, en la senzillesa. El troben, l’adoren i li ofereixen els seus presents. Li ofereixen l’or com a rei, l’encens com a Déu, i la mirra com a home.

La fe sempre serà la capacitat d’anar més enllà de les aparences externes... serà superar tots els dubtes, tots els obstacles. Quan arriben a l’encontre d’aquell que buscaven, l’Evangeli ens diu “la seva alegria va ser immensa”. La fe sempre serà una alegria immensa.

Que els Reis ens portin, sempre acostumen a portar allò que més necessitem... ens portin el do d’una fe capaç de superar tots els entrebancs del camí de la vida. Només la fe ens farà trobar amb seguretat, farà que trobem aquell camí. És Jesús que dirà “Jo sóc el camí”.

Lectures i homilia del diumenge II després de Nadal

Som fills de Déu! Nadal ens fa descobrir què vol dir i què comporta ser fills de Déu. 

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira (Sir 24,1-4.12-16)

La saviesa, s’elogia ella mateixa, es gloria enmig del seu poble, parla en la reunió del poble de l’Altíssim, es gloria davant dels seus estols, s’enalteix enmig del poble, s’admira d’ella mateixa en la reunió santa, fa el seu elogi davant la multitud dels elegits i entre els beneïts es proclama beneïda, dient: «El Senyor de l’univers em donà una ordre, el qui em va crear i m’assenyala on plantaré la meva tenda em digué: “Acampa entre els fills de Jacob, fes d’Israel la teva heretat, treu nous plançons entre els meus elegits.” »M’ha creat abans del temps, des del principi, i mai més no deixaré d’existir. Li dono culte davant d’ell al temple sant. Així m’he establert a Sió, m’ha fet trobar repòs a la ciutat que ell i jo estimem, exerceixo el meu poder a Jerusalem. He tret brotada en un poble ple de glòria, en la possessió del Senyor, en la seva heretat; estaré per sempre en la reunió dels sants.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,3-6.15-18)

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota maena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. Per això, ara que he sentit parlar de la fe que teniu en Jesús, el Senyor, i del vostre amor per tots els fidels, jo no em canso de donar gràcies per vosaltres, i us recordo en les meves pregàries, demanant al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell: demanant-li també que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades, l’heretat que ell us dóna entre els sants.

Evangeli segons sant Joan (Jn 1,1-18)

Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. [Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.] Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes. Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare ple de gràcia i de veritat. [Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. Déu, ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.]

Homilia:

Avui celebrem un diumenge, diem, ordinari, sense cap títol propi, que pot passar desapercebut dins de les grans festes nadalenques. Bon dia per contemplar l’abaixament de Déu en l’encarnació de l’infant de Betlem. Quan pensem en Déu acostumem a mirar cap a munt. Doncs resulta ara que Déu s’ha fet home i ha plantat entre nosaltres la seva estada.

L’evangeli comença amb dues introduccions, una de teològica, el pròleg de Joan; una altra d’històrica, el testimoni del Baptista. La primera avala Jesús des del cel, la segona des de la terra.

Les nostres paraules no tenen sempre la mateixa força a l’hora de dir allò que som o allò que sentim. Per això moltes vegades les paraules se les emporta el vent. L’evangeli de Joan ens diu que la Paraula no és un concepte, una idea només; és una persona, i ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle. Sant Pau ens dirà “Demano que Déu us concedeixi el do d’una comprensió profunda per a que conegueu a quina esperança us ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades”. L’evangeli ens afegeix altra vegada el pròleg de Joan; el subjecte del text és Jesús; si Jesús és paraula de Déu, a nosaltres ens toca també ser paraula per als germans; si Crist és llum, també nosaltres hem de ser llum per als germans. Sigueu com vulgueu, però sigueu de veritat imatge de Déu. La fe és una experiència personal que ens mou a conèixer Déu com a Pare, i a viure com a fills seus. Aquesta és la nostra tasca i aquesta és la nostra glòria.

Avui, aquesta eucaristia ens dóna el que podríem anomenar la nadala de sant Pau quan diu: “Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist. Demano al Déu nostre Senyor Jesucrist que us concedeixi el do d’una comprensió profunda per a que pugueu conèixer qui és Ell. Demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor per a que conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades”.

A l’evangeli veiem que hi ha una gran oposició entre les tenebres i la llum. “Ha vingut al món, el món que li deu l’existència i el món no l’ha reconegut”. Però a aquells que l’han reconegut, nosaltres, ens ha concedit poder ser fills de Déu. Això ho diem tranquil·lament, ho hem sentit tantes vegades que potser n’hem perdut el significat ple i total.

Gosem dir, ens atrevim a dir: Som fills de Déu! Nadal ens fa descobrir què vol dir i què comporta ser fills de Déu. Vés si ara serem com aquell que treu la grossa i ara no recorda d’on ha deixat la butlleta del número premiat! Fills de Déu ja en som, cal que ho recordem, cal que en siguem conscients i en visquem.

Nadal és celebrar que el Déu etern s’ha fet home en el temps. És celebrar que, nosaltres que hem nascut en el temps, tenim la penyora d’una vida eterna. Déu n’hi do. No podíem demanar més!