Homilia del diumenge 3r d’Advent

Perquè de bona nova no n’hi ha cap altra que aquesta: la salvació de Déu!

El que Déu vol és que ens fem capaços d’estimar. I és així com Déu ens podrà salvar

Mn. A. Roquer 

Lectura de la profecia de Sofonies (So 3,14-18a)

Crida de goig, ciutat de Sió. Aclama, Israel. Alegra’t i celebra-ho de tot cor, ciutat de Jerusalem. El Senyor ha tret fora els qui et condemnaven, ha fet fugir els teus enemics. Tens dintre teu el Senyor, rei d’Israel, no veuràs mai més cap desastre. Aquell dia diran a Jerusalem: «No tinguis por, Sió, no deixis caure les mans; el Senyor, el teu Déu, el tens a dintre, com a Salvador poderós; per tu s’ha transportat d’alegria, et renova el seu amor, està de festa i crida de goig com en dies d’aplec.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 4,4-7)

Germans, viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop. No us inquieteu per res. A cada ocasió acudiu a la pregària i a la súplica, i presenteu a Déu les vostres peticions amb acció de gràcies. Així, la pau de Déu, que sobrepassa el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 3,10-18)

En aquell temps, la gent preguntava a Joan: «Així, doncs, què hem de fer?» Ell els responia: «Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té, i qui tingui menjar, que el comparteixi també amb els altres.» Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia també uns cobradors d’impostos que li deien: «I nosaltres, mestre, què hem de fer?» Ell els contestà: «No exigiu més del que està establert.» Igualment uns guardes li preguntaven: «Què hem de fer també nosaltres?» Ell els deia: «No forceu ningú amenaçant de maltractar-lo o de denunciar-lo; acontenteu-vos de la vostra soldada.» La gent, que vivia en l’expectació, sospitava si Joan no fóra potser el Messies. Ell respongué dient a tothom «Jo us batejo només amb aigua, però ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni de deslligar-li el calçat. Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar la seva era; el blat, l’entrarà al seu graner, però la palla, la cremarà en un foc que no s’apaga.» Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova.

Homilia:

Durant tot el temps d’Advent hi ha un personatge que pren un protagonisme molt especial, i amb tota raó: Joan Baptista. Diumenge passat contemplàvem la seva persona, sabíem qui era. Avui hem posat l’accent en el seu missatge, què feia, què deia; que ja ens fa tastar, d’alguna manera, el goig de l’esperança a punt de complir.

“Concediu-nos, doncs, d’arribar a les festes de Nadal i celebrar-les amb goig a l’ànima” hem dit a l’oració de l’inici de la festa d’avui. És quan esperem, quan esperem de veritat, encara que, de moment, no tinguem plenament allò que esperem, que ja vivim d’allò que esperem. “Viviu sempre contents. El Senyor és a prop”. Ens ha fet dir el cant d’entrada d’avui.

Hem acabat l’Evangeli amb aquestes paraules: “Joan anunciava al poble la Bona Nova”. Perquè de bona nova no n’hi ha cap altra que aquesta: la salvació de Déu!, que ve a fer possible allò que nosaltres, i ho sabem molt be, després de tants intents fallits, no ho sabem fer.

L’expectació és l’espera d’una cosa que sabem que esdevindrà. Sabem que en tenim, per altra part, necessitat. La salvació no pot venir de nosaltres mateixos. Ha de venir de Déu. I quan ho entendrem?.

Quan avui sentim sant Joan amb un missatge que tot i ser antic ens sona a nou, així també nosaltres li preguntem què hem de fer?, i ell ens constaria: No es tracta de fer coses difícils, ni fer coses diferents, no s’ha de fer res de l’altre món; s’ha de fer allò que hem de fer, però fer-ho ben fet. I això passa cada dia. O sigui, deixeu que parli el cor. Apreneu a compartir; o sigui, apreneu a estimar. Apreneu a ser justos; o sigui, apreneu a estimar. Apreneu a estimar tant si sou cobradors d’impostos, guardes, jueus o grecs, o el que sigui. El que Déu vol és que ens fem capaços d’estimar. I és així com Déu ens podrà salvar. I això no cal que ens ho repeteixi tantes vegades sant Joan; ho sabem ben bé, ho sabem ben de cor; però ho hem de fer!. I aquí ens quedem curts. Descobrir i experimentar la joia de donar; és una oportunitat que cada any se’ns presenta quan arriba Nadal. Nadal és un bon moment.

“Doncs què hem fer” la gent preguntava a Joan i ell responia. Si ho preguntéssim nosaltres, què diria? Potser diria, molt senzillament: feu allò que ja sabeu que heu de fer; no amagueu el conill sota el barret. I cada any se’ns repeteix el mateix, cada any se’ns ha de repetir el mateix!. Feu que l’Advent, ens diria, sigui l’Advent; feu que Nadal sigui Nadal.

La resposta de Joan i la d’avui és molt senzilla: però va l’arrel. La resposta de Joan no és ni de caire religiós, ni demana impossibles; no demana l’oro i el moro; sap que no es pot demanar; és molt normal: sigueu bons de cor; que ja ho sabem que ho hem de ser! sigueu persones tal com han de ser les persones; que ja ho sabem com hem de ser.

El missatge de l’Evangeli, que sempre serà una Bona Nova, ens demana fer allò que els altres voleu que facin. Jugueu net!.

El nostre món d’avui no només viu una crisi econòmica, potser també viu una crisi d’esperança. Les notícies que ens arriben no ajuden gens a albirar un món millor. Les esperances són curtes d’un cap, o són de volada de pardal. Convideu a viure a la gent el dia d’avui. No podeu esperar una societat millor?. Nadal continua sent una esperança. És que sense esperança no podem viure.

Però el profeta Sofonies ens ha dit, ens ha tornat a dir una altra vegada: “Tens dintre teu el Senyor. No tinguis por. No deixis caure les mans. El Senyor t’estima i t’estimarà sempre”. I jo afegiria, a més a més al profeta Sofonies: Que no ho sabíem això? Que no en teníem prou amb això?.

És aquesta la salvació, la que ens proposem de celebrar quan arribi Nadal. És la que ara celebrem, ja!, en aquesta eucaristia. Així la pau de Déu, que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els nostres cors de tota por. I aquest, una vegada més, serà l’anunci enguany de l’àngel als pastors i a tots nosaltres: “No tingueu por!”.

Homilia del diumenge 2n d’Advent

Doncs aquest Advent es tracta també d’això: preparar un camí per on el Senyor ve, i vindrà!. Aplaneu-li el camí. Feu possible la seva arribada a la nostra vida, a la nostra manera, a vegades, absurda de viure.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Baruc (Ba 5,1-9)

Jerusalem, treu-te el vestit de dol i d’aflicció, i engalana’t per sempre amb la glòria de Déu. Vesteix-te amb el mantell de la bondat de Déu, posa’t al front per diadema la glòria de l’Etern. Déu farà que sota el cel es vegi pertot arreu la teva resplendor i tindràs per sempre aquest nom, que Déu t’imposarà: Possessió-pacífica-del-bé i Glòria-del-culte-a-Déu. Alça’t, Jerusalem, guaita des del cim cap a l’orient i veuràs com, per ordre del Sant, es reuneixen els teus fills de llevant i de ponent; canten d’alegria recordant l’obra de Déu. Quan van sortir de tu, caminaven escortats d’enemics, però ara Déu te’ls retorna portats gloriosament com en un tron reial. Déu ordena que s’abaixin els turons més alts i les muntanyes perpètues, que s’omplin les fondalades i s’anivelli la terra, perquè Israel camini segur sota la glòria de Déu. Fins els boscos i tots els arbres aromàtics faran ombra a Israel per manament de Déu. Déu conduirà Israel, ple d’alegria, a la llum de la seva glòria, amb aquella bondat i aquell amor que li són propis.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 1,4-6.8,11)

Germans, sempre que prego per vosaltres la meva oració és plena de goig pensant en tot el que heu contribuït a la causa de l’evangeli des del primer dia fins avui. Estic segur d’una cosa: Déu, que ha començat en vosaltres un bon treball, acabarà de dur-lo a terme fins al dia de Jesucrist. Déu és testimoni de com us enyoro, a tots vosaltres, per l’amor entranyable que us té Jesucrist. I el que jo demano en la pregària és que el vostre amor s’enriqueixi més i més, fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit, perquè sapigueu apreciar els valors autèntics i arribeu purs i sense entrebancs al dia de Crist, carregats d’aquells fruits de justícia que donem per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 3,1-6)

L’any quinzè del regnat de l’emperador Tiberi, mentre Ponç Pilat era procurador romà de la Judea, Herodes era tetrarca de Galilea, Felip, el seu germà ho era d’Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisànies ho era d’Abilena, durant el pontificat d’Anàs i Caifàs, Joan, fill de Zacaries, rebé la paraula de Déu al desert, i anà per tota la comarca del Jordà predicant un baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats. Complia el que hi ha escrit al llibre del profeta Isaïes: «Una veu crida en el desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí. S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons, la serralada es tornarà una plana, i el terreny escabrós serà una vall, i tothom veurà la salvació de Déu.»

Homilia:

Avui, diumenge 2º d’Advent, i també diumenge que ve, el protagonista de l’Evangeli serà Joan Baptista. Indubtablement és una de les grans figures del temps d’Advent, del temps d’espera, de la preparació de la vinguda del Senyor, al costat de Maria... i també d’aquella petita resta d’Israel que, malgrat tot, més enllà de totes les aparences, continuava creient en tot allò que havien dit els profetes.

Avui hem escoltat la veu del més gran de tots els profetes, Joan. I és el més gran no pas perquè ens ho sembli a nosaltres; serà el mateix Jesús que dirà de Joan: “És el més gran de tots els nats de dona”. És ell qui incita a viure en l’esperança, també avui a nosaltres perquè és la virtut de l’Advent.

Sant Lluc comença el seu Evangeli, ho hem escoltat, emmarcant-lo en un moment determinat de la història, un moment concret, per tal que aquells que llegeixen el seu escrit ho sàpiguen situar. No només ho situa l’any quinzè del regnat de l’emperador Tiberi, que correspondria, més o menys, a l’any 27 ó 28 de la nostra era; a més a més anomena les autoritats civils i religioses de Judea d’aquell temps: Pilat, Herodes, Anàs i Caifàs, noms coneguts ben bé per tots nosaltres. Una història, doncs, com sempre, de guanyadors i de perdedors, de vencedors i de vençuts. Amb un interrogant: hem de saber que uns i altres anaven errats, de vegades!.

Un nou elenc de poderosos que es creuen els amos del món. I en canvi, fixeu-vos, en surt un que sense saber ni d’on ve ni que fa, un home mig despullat, que a la riba del riu Jordà, vés per on, anuncia l’arribada d’un que mostrarà com s’ha de viure realment en el nostre món, i vindrà de part de Déu. “Obriu un camí al Senyor”. Però és una veu que crida al desert i al desert no escolta ningú perquè no hi ha ningú. Per cridà quelcom s’ha de tenir quelcom per poder cridar, ni que sigui al desert!

El desert té la gran virtut d’ensenyar-nos allò que és realment essencial, important, allò que és realment necessari per viure. Perquè com dirà Jesús, també en el desert: “No només de pa viu l’home”. I per pa poseu-hi el què vulgueu.

La imatge del desert fa ben present la trobada radical amb un mateix. Al desert només poden comptar amb l’ajut de Déu i les nostres forces, i veient que són unes pobres forces. Allà sabrem realment qui som, i allà ressona la veu de Joan: “Prepareu una ruta al Senyor”. Doncs aquest Advent es tracta també d’això: preparar un camí per on el Senyor ve, i vindrà!. Doncs que hi pugui transitar. Aplaneu-li el camí. Feu possible la seva arribada a la nostra vida, a la nostra història, a la nostra manera, a vegades, absurda de viure. I llavors tothom veurà la salvació de Déu, sent creients o només creïbles.

Aquell que espera assegut potser veurà venir del cel o dels núvols una pedregada, o una pluja que també s’espera de vegades, però no podrà veure un Déu que ve del cel. A Déu no el podem esperar passius com qui espera l’autobús. L’hem d’anar a rebre. I ens convé saber, molt bé, per quin camí vindrà; que com que és Déu pot venir per un camí que nosaltres ni esperem, ni ens imaginem, perquè Ell té els seus propis camins. És tan fàcil errar el camí!. Sortim a l’encontre del que ve amb tot el realisme de la vida humana. Qui, si no estava a l’aguait, es podia imaginar un Déu que vindria a néixer en un estable, amb bou i amb mula o sense bou i sense mula?.

Déu ve amb el realisme de la nostra vida humana. I més!. Sempre més enllà, sempre més amunt; sempre més, sense perdre el pas. Qui es podia pensar que per arribar a Déu no s’havia de pujar sinó que s’havia d’abaixar?. I és aquí que, ben entès, la humanitat que ho creu, amb el naixement de Jesús, comença una nova era.

Homilia de la Festivitat de la Immaculada Concepció de Maria

Eva va esdevenir mare de tots els vivents. Maria, per la seva fe, ha esdevingut mare de tots els creients!

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 3,9-15.20)

Després que l’home hagué menjat el fruit de l’arbre el Senyor-Déu el cridà i li digué: «On ets?» Ell li respongué: «He sentit que us passejàveu pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m’he amagat.» Li digué el Senyor-Déu: «Qui t’ha fet saber que anaves nu? És que has menjat del fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit de menjar?» L’home li digué: «La dona que m’heu donat m’ha ofert el fruit d’aquell arbre, i n’he menjat.» El Senyor-Déu digué a la dona: «Per què ho has fet, això?» Ella li respongué: «És que la serp m’ha enganyat.» El Senyor-Déu digué a la serp: «Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T’arrossegaràs sobre el ventre i menjaràs pols tota la vida. Faré que sigueu enemics tu i la dona, i el teu llinatge i el d’ella. Ell t’atacarà al cap, i tu l’atacaràs al taló.» L’home donà a la seva esposa el nom d’Heva, perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,3-6.11-12)

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. En ell hem rebut la nostra part en l’herència. Ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva grandesa, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,26-38)

En aquell temps, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.» Ella es torbà en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: «No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi.» Maria preguntà a l’àngel: «Com pot ser això, si jo no tinc marit?» L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu res no li és impossible.» Maria va respondre: «Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.» I l’àngel es va retirar.

Homilia:

Quan cada any ens trobem ja de ple preparant la festa de Nadal se’ns escau aquesta festa de la Mare de Déu. Ningú com ella ens pot servir de model per preparar la vinguda del Fill de Déu fet home. Qui més que la mare ens dirà com es prepara aquest naixement?. La festa d’avui exalça el privilegi únic de Maria. Un privilegi únic perquè ella també és única, irrepetible!. Podem dir com sant Anselm: Déu ho podia fer. Déu ho volia fer. Déu ho va fer!.

Un privilegi que va tardar molts anys a ser proclamat com a dogma de fe. Va ser un 8 de desembre de 1854. Però ja de molt temps reculat l’Església ho admetia com a una veritat de fe (penseu només en el quadre famós de la Immaculada de Murillo) però acceptat, per tant, plenament pel poble de Déu com la cosa més normal del món, més simple del món.

Maria s’encarrega de fugir de qualsevol mèrit propi. I això la fa gran, i ho refereix tot a Déu: “El Senyor ha fet en ni meravelles”.

Estem de ple en l’any de la fe i és sant Agustí que s’afanyarà a dir: Fou per la fe que Maria concebé el seu fill. Fou per la fe que el donà a llum. “Allò que Déu ha fet”... diem-ho d’una altra manera: Allò que Déu ha pogut fer... en Maria manifesta la manera de fer de Déu. I l’escena del llibre del Gènesi que hem escoltat a la primera lectura manifest la manera de fer dels homes.

Evidentment no és pas Déu que ha fet entrar el pecat al món. Som nosaltres!. I on és el pecat? Doncs, quan l’home usant malament de la seva llibertat, do de Déu, ha volgut ser allò que no és; i allò que no som no ho podem ser, sinó ja ho fórem. I per entendre això és molt fàcil: només cal que en mirem al mirall. L’home ha volgut ser Déu, i això només pot tenir un camí de retorn: que Déu es faci home!.

Volent ser Déu, volent ser allò que no és, l’home ha perdut el nord; en canvi ha trobat oberta de bat a bat la porta de sortida del paradís. La persona humana ha quedat desorientada; ja no sap on és, ja no sap ni qui és. I Déu es converteix llavors en el seu adversari, en el seu enemic; té por de Déu i, és clar, s’amaga. Què ben dit al llibre del Gènesi: “L’home s’amaga de Déu”. I Déu ha de preguntar On ets? Què ha passat? Que has fet malbé la teva llibertat? I l’home, que ho sap que no és Déu ni que ell s’ho cregui, s’amaga, té por. En canvi Maria diu sí; diu qui és, sense por: “Sóc la serventa del meu Senyor”.

La festa d’avui ens porta a celebrar que Déu, després del fracàs d’Eva (vés per on, Déu també pot fracassar!) ha preparat una nova Eva. L’Evangeli, en paral·lel amb el llibre del Gènesi, ens fa veure com allà on Eva ha dit a Déu no, Maria ha donat un sí ferm; on Eva va esdevenir mare de tots els vivents, Maria, per la seva fe, ha esdevingut mare de tots els creients!

En el cor del nou paradís, al mig mateix, hi tenim un arbre: l’arbre de la vida. Els pintors medievals, que en sabien molt més que nosaltres, quan pintaven el Crist clavat a la creu, la creu era representada com un arbre ple de fruits: el fruit de la redempció, els fruits d’una nova vida. Aquell que en un arbre era vençut al paradís, per Jesús vencia en un altre arbre: la creu. I de l’arbre de la creu en collirem els fruits de la vida eterna.

Si ara, a nosaltres, Déu ens torna a preguntar “On som? Qui som?” ja tenim una resposta, ja no ens hem d’amagar!. Estem al voltant de la taula de l’altar i d’ella en traiem la força per ser, en la vida i en el món, no uns heralds vençuts, sinó, com Maria, uns servents fidels al Senyor, dòcils a la seva paraula. Hem cregut allò que el Senyor ens ha dit. I és així com el Senyor, també en nosaltres, farà meravelles.

Homilia del diumenge 1r d’Advent

Que el Senyor vindrà és més segur que treure la rifa.
Només l’esperança té futur.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Jeremies (Jr 33,14-16)

«Vindran dies, diu l’oracle del Senyor, que compliré aquella promesa que tinc feta a la casa d’Israel i a la de Judà. Aquells dies, aquells temps, faré néixer a David un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat. Aquells dies serà salvat el país de Judà i viurà confiada la ciutat de Jerusalem. I a ell l’anomenaran: El-Senyor-és-el-nostre-bé.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 3,12.4,2)

Germans, que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que us teniu els uns als altres i a tothom, tal com nosaltres també us estimem. Que ell refermi els vostres cors perquè siguin sants i nets de culpa davant Déu, el nostre Pare, el dia que Jesús, el nostre Senyor, vindrà amb els seus sants. Amén. I ara, germans, volem fer-vos una exhortació i un prec en Jesús, el Senyor. Vosaltres vau rebre el nostre ensenyament sobre la manera de comportar-vos i d’agradar a Déu; ja ho feu, però us demano que avanceu encara més. Ja sabeu els preceptes que us vam donar de part de Jesús, el Senyor.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 21,25-28.34-36)

En aquell temps, deia Jesús als deixebles: «Hi haurà prodigis al sol, a la lluna i a les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb l’ai al cor, esverades pels bramuls de la mar embravida. La gent perdrà l’alè de por, pensant en els desastres que sobrevindran arreu del món, perquè fins l’estelada del cel trontollarà. Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat. Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats. »Estigueu atents sobre vosaltres: Que l’excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no afeixugués el vostre cor i us trobéssiu a sobre aquell dia de cop i volta, perquè vindrà, segur com un llaç, per a tothom, sigui on sigui de la terra. Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu sortir-vos-en, de tot això que ha de succeir, i us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’home.»

Homilia:

Tornem a començar un nou any litúrgic amb el temps d’Advent, a través del qual, de tot l’any litúrgic, l’Església ens convida a celebrar tot el misteri de Crist, des del seu naixement fins a la plenitud, que és la Pasqua.

No és estrany que al començar l’any l’Església ens vulgui predisposar fent memòria d’aquella primera vinguda del Fill de l’home a Betlem i, a l’hora, ens anunciï la segona vinguda com hem sentit a l’Evangeli. Nosaltres estem entre les dues vingudes.

Popularment l’Advent és la preparació del Nadal. Però aquest matís no és ni l’únic, ni el  més antic, ni el més important. El que l’Advent sobretot vol subratllar, no ho oblidem mai, és la vinguda del Senyor que encara s’ha de realitzar. I es realitzarà perquè tenim la garantia de la primera vinguda.

Sant Agustí diu en una de les seves cartes: “Nadal és un record, un aniversari, però Jesús no torna a néixer”. L’única vinguda que encara s’ha de fer i per la qual hem d’estar sempre a punt serà al final de la nostra vida.

L’Advent bàsicament és un temps, doncs, d’esperança. I així ho anem repetint cada dia, “Vingui a nosaltres el vostre regne”, o també en cada eucaristia, “Esperem el vostre retorn, senyor Jesús”. No tenim por de la vinguda del Fill de Déu, ni a Betlem, ni a la fi del temps.

Tot això fa que l’Advent esdevingui un temps que convida, doncs, a l’esperança. L’esperança és una virtut teologal, i de petits, al catecisme, ens deien que té com a objecte a Déu mateix, que és el seu motiu. Ara ja sabem què esperem.

Enguany les circumstàncies de la crisi econòmica, tan dramàtica, que molts estan vivint convida, potser més que mai, a insistir en l’esperança que ve de la fe que tenim. L’esperança ens ha de fer descobrir com Déu actua través del món i no ens deixa encallats en situacions d’un impossible humà. Però tots els esdeveniments tenen sempre una projecció de fe.

Aquells que ja ho tenen tot hi ha una cosa que no tenen: esperança. I qui no té esperança, per moltes coses que tingui, ja no té futur. Hi ha petites esperances que sempre ens ajuden a viure i creen il·lusió: qui espera treure la grossa, qui espera les vacances escolars, qui espera un tió fluix de ventre o be uns reis molt generosos... Hi ha petites esperances però no oblidem la gran esperança: “Veniu Senyor Jesús”. I que el Senyor vindrà és més segur que treure la rifa. I qui més qui menys compra un dècim pel que pugui ser. Fora un absurd esperar treure la grossa sense comprar un dècim. Com fora un absurd esperar Nadal sense que arribi a la nostra vida la realitat de Déu.

Mireu les noies prudents de l’Evangeli que esperen que arribi l’espòs. I què esperen?. Després d’escoltar la lectura d’avui ja sabem què esperem! Aquell que esperem és el jutge de la història. El que donarà a cada cosa el preu que realment té, no el que li donem per interessos  personals. Tot el que és d’aquest món, i ho sabem, té data de caducitat, per molt sòlides que semblin les seves estructures, per molt poderosos que semblin els seus imperis. Tot té un final.

Doncs què esperem? Ens ho ha dit l’Evangeli: “Estigueu alerta”. En el desert d’aquest món no hem d’esperar altra cosa, no hem de perdre el temps en cap altra veritat. Ens exposem a viure en una solitud; com el pa que mengem cada dia i no és sempre, ja ho sabeu, un pa tendre, un pa tou, sinó un pa molt dur de rossegar. I llavors busquem coses que ens omplin la vida, perquè quan la vida és buida mai una buidor ha pesat més.

Hi ha una cosa certa: aquells que han posat l’esperança en el Senyor no han quedat decebuts. Només l’esperança té futur.na cosa que no tenen: esperança a a una cosa que no tenen: esperan a tratr  i no

Homilia de la missa de l’aparició

Déu complí en Maria tot allò que havia dit.

I nosaltres ho sabem!

Mn. A. Roquer

Homilia:

Maria sobresurt, entre d’altres moltes virtuts, per ser, amb tota propietat, la dona de la fe.

La fe per a ningú és fàcil. Per a Maria tampoc. Si algú ens abarateix la fe, ens amaga la realitat de Déu. I és la seva cosina Elisabet que li dirà en la visita: “Feliç tu que has cregut”.

Maria ha de ser també per a tots nosaltres model de persona creient, i a l’hora protectora de la fe dels seus fills: nosaltres. Moguda per la fe va concebre el seu fill en les seves entranyes. “Felices les entranyes que han dut a la terra el fill de Déu” crida aquella dona de l’Evangeli.

Per la fe ha esperat des de la creu la seva resurrecció. Sabia que el seu fill ho havia dit i ho compliria. Reunida en el cenacle amb els apòstols va esperar la vinguda de l’Esperit Sant, perquè era una promesa del seu fill.

El Concili Vaticà II ens diu: “Reuneix en ella i reflecteix clarament els grans misteris de la fe. I sobretot la mare que aguanta la fe dels fills i ens mostra el camí de la salvació”. Per això mantenir i fomentar la devoció a la Mare de Déu és mantenir i fomentar la fe en el Déu en el qual ella va creure.

I tot i que cregué, i tot i que esperà, ara nosaltres veiem que tot allò que va creure i en tot allò que va esperar es confirmà. No fou una fe inútil. Déu complí en Maria tot allò que havia dit. I nosaltres ho sabem!. Per això pot dir la seva cosina: “Tot allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. I això mateix es pot dir també de nosaltres: Tot allò que el Senyor ens fa saber a través de la seva paraula es complirà!. La seva fe és la nostra i la nostra és la seva. Per això la fe que mou muntanyes, la fe que esvaeix tota mentida és la que enderroca tots els ídols.

Aquesta vida d’avui en la qual demanem ser constants en la fe, ser forts en la fe, ens anima a demanar a ella, la Verge creient, mantenir-nos fidels més enllà de tota adversitat, de tot dubte. A ella tampoc li foren estalviades les dificultats. És fàcil creure quan totes ens ponen, però nosaltres volem i podem ser forts en la fe a les verdes i a les madures, com ella a Betlem, com ella al peu de la creu.

Llavors també de nosaltres es podrà dir: “Feliç tu que has cregut. Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. Perquè ho ha dit el Senyor. Ni que humanament sembli impossible en ella es complí. I també es complirà en tots nosaltres.