Homilia del diumenge 2n d’Advent

Doncs aquest Advent es tracta també d’això: preparar un camí per on el Senyor ve, i vindrà!. Aplaneu-li el camí. Feu possible la seva arribada a la nostra vida, a la nostra manera, a vegades, absurda de viure.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Baruc (Ba 5,1-9)

Jerusalem, treu-te el vestit de dol i d’aflicció, i engalana’t per sempre amb la glòria de Déu. Vesteix-te amb el mantell de la bondat de Déu, posa’t al front per diadema la glòria de l’Etern. Déu farà que sota el cel es vegi pertot arreu la teva resplendor i tindràs per sempre aquest nom, que Déu t’imposarà: Possessió-pacífica-del-bé i Glòria-del-culte-a-Déu. Alça’t, Jerusalem, guaita des del cim cap a l’orient i veuràs com, per ordre del Sant, es reuneixen els teus fills de llevant i de ponent; canten d’alegria recordant l’obra de Déu. Quan van sortir de tu, caminaven escortats d’enemics, però ara Déu te’ls retorna portats gloriosament com en un tron reial. Déu ordena que s’abaixin els turons més alts i les muntanyes perpètues, que s’omplin les fondalades i s’anivelli la terra, perquè Israel camini segur sota la glòria de Déu. Fins els boscos i tots els arbres aromàtics faran ombra a Israel per manament de Déu. Déu conduirà Israel, ple d’alegria, a la llum de la seva glòria, amb aquella bondat i aquell amor que li són propis.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 1,4-6.8,11)

Germans, sempre que prego per vosaltres la meva oració és plena de goig pensant en tot el que heu contribuït a la causa de l’evangeli des del primer dia fins avui. Estic segur d’una cosa: Déu, que ha començat en vosaltres un bon treball, acabarà de dur-lo a terme fins al dia de Jesucrist. Déu és testimoni de com us enyoro, a tots vosaltres, per l’amor entranyable que us té Jesucrist. I el que jo demano en la pregària és que el vostre amor s’enriqueixi més i més, fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit, perquè sapigueu apreciar els valors autèntics i arribeu purs i sense entrebancs al dia de Crist, carregats d’aquells fruits de justícia que donem per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 3,1-6)

L’any quinzè del regnat de l’emperador Tiberi, mentre Ponç Pilat era procurador romà de la Judea, Herodes era tetrarca de Galilea, Felip, el seu germà ho era d’Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisànies ho era d’Abilena, durant el pontificat d’Anàs i Caifàs, Joan, fill de Zacaries, rebé la paraula de Déu al desert, i anà per tota la comarca del Jordà predicant un baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats. Complia el que hi ha escrit al llibre del profeta Isaïes: «Una veu crida en el desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí. S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons, la serralada es tornarà una plana, i el terreny escabrós serà una vall, i tothom veurà la salvació de Déu.»

Homilia:

Avui, diumenge 2º d’Advent, i també diumenge que ve, el protagonista de l’Evangeli serà Joan Baptista. Indubtablement és una de les grans figures del temps d’Advent, del temps d’espera, de la preparació de la vinguda del Senyor, al costat de Maria... i també d’aquella petita resta d’Israel que, malgrat tot, més enllà de totes les aparences, continuava creient en tot allò que havien dit els profetes.

Avui hem escoltat la veu del més gran de tots els profetes, Joan. I és el més gran no pas perquè ens ho sembli a nosaltres; serà el mateix Jesús que dirà de Joan: “És el més gran de tots els nats de dona”. És ell qui incita a viure en l’esperança, també avui a nosaltres perquè és la virtut de l’Advent.

Sant Lluc comença el seu Evangeli, ho hem escoltat, emmarcant-lo en un moment determinat de la història, un moment concret, per tal que aquells que llegeixen el seu escrit ho sàpiguen situar. No només ho situa l’any quinzè del regnat de l’emperador Tiberi, que correspondria, més o menys, a l’any 27 ó 28 de la nostra era; a més a més anomena les autoritats civils i religioses de Judea d’aquell temps: Pilat, Herodes, Anàs i Caifàs, noms coneguts ben bé per tots nosaltres. Una història, doncs, com sempre, de guanyadors i de perdedors, de vencedors i de vençuts. Amb un interrogant: hem de saber que uns i altres anaven errats, de vegades!.

Un nou elenc de poderosos que es creuen els amos del món. I en canvi, fixeu-vos, en surt un que sense saber ni d’on ve ni que fa, un home mig despullat, que a la riba del riu Jordà, vés per on, anuncia l’arribada d’un que mostrarà com s’ha de viure realment en el nostre món, i vindrà de part de Déu. “Obriu un camí al Senyor”. Però és una veu que crida al desert i al desert no escolta ningú perquè no hi ha ningú. Per cridà quelcom s’ha de tenir quelcom per poder cridar, ni que sigui al desert!

El desert té la gran virtut d’ensenyar-nos allò que és realment essencial, important, allò que és realment necessari per viure. Perquè com dirà Jesús, també en el desert: “No només de pa viu l’home”. I per pa poseu-hi el què vulgueu.

La imatge del desert fa ben present la trobada radical amb un mateix. Al desert només poden comptar amb l’ajut de Déu i les nostres forces, i veient que són unes pobres forces. Allà sabrem realment qui som, i allà ressona la veu de Joan: “Prepareu una ruta al Senyor”. Doncs aquest Advent es tracta també d’això: preparar un camí per on el Senyor ve, i vindrà!. Doncs que hi pugui transitar. Aplaneu-li el camí. Feu possible la seva arribada a la nostra vida, a la nostra història, a la nostra manera, a vegades, absurda de viure. I llavors tothom veurà la salvació de Déu, sent creients o només creïbles.

Aquell que espera assegut potser veurà venir del cel o dels núvols una pedregada, o una pluja que també s’espera de vegades, però no podrà veure un Déu que ve del cel. A Déu no el podem esperar passius com qui espera l’autobús. L’hem d’anar a rebre. I ens convé saber, molt bé, per quin camí vindrà; que com que és Déu pot venir per un camí que nosaltres ni esperem, ni ens imaginem, perquè Ell té els seus propis camins. És tan fàcil errar el camí!. Sortim a l’encontre del que ve amb tot el realisme de la vida humana. Qui, si no estava a l’aguait, es podia imaginar un Déu que vindria a néixer en un estable, amb bou i amb mula o sense bou i sense mula?.

Déu ve amb el realisme de la nostra vida humana. I més!. Sempre més enllà, sempre més amunt; sempre més, sense perdre el pas. Qui es podia pensar que per arribar a Déu no s’havia de pujar sinó que s’havia d’abaixar?. I és aquí que, ben entès, la humanitat que ho creu, amb el naixement de Jesús, comença una nova era.