Homilia del diumenge 1r d’Advent

Que el Senyor vindrà és més segur que treure la rifa.
Només l’esperança té futur.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Jeremies (Jr 33,14-16)

«Vindran dies, diu l’oracle del Senyor, que compliré aquella promesa que tinc feta a la casa d’Israel i a la de Judà. Aquells dies, aquells temps, faré néixer a David un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat. Aquells dies serà salvat el país de Judà i viurà confiada la ciutat de Jerusalem. I a ell l’anomenaran: El-Senyor-és-el-nostre-bé.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 3,12.4,2)

Germans, que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que us teniu els uns als altres i a tothom, tal com nosaltres també us estimem. Que ell refermi els vostres cors perquè siguin sants i nets de culpa davant Déu, el nostre Pare, el dia que Jesús, el nostre Senyor, vindrà amb els seus sants. Amén. I ara, germans, volem fer-vos una exhortació i un prec en Jesús, el Senyor. Vosaltres vau rebre el nostre ensenyament sobre la manera de comportar-vos i d’agradar a Déu; ja ho feu, però us demano que avanceu encara més. Ja sabeu els preceptes que us vam donar de part de Jesús, el Senyor.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 21,25-28.34-36)

En aquell temps, deia Jesús als deixebles: «Hi haurà prodigis al sol, a la lluna i a les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb l’ai al cor, esverades pels bramuls de la mar embravida. La gent perdrà l’alè de por, pensant en els desastres que sobrevindran arreu del món, perquè fins l’estelada del cel trontollarà. Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat. Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats. »Estigueu atents sobre vosaltres: Que l’excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no afeixugués el vostre cor i us trobéssiu a sobre aquell dia de cop i volta, perquè vindrà, segur com un llaç, per a tothom, sigui on sigui de la terra. Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu sortir-vos-en, de tot això que ha de succeir, i us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’home.»

Homilia:

Tornem a començar un nou any litúrgic amb el temps d’Advent, a través del qual, de tot l’any litúrgic, l’Església ens convida a celebrar tot el misteri de Crist, des del seu naixement fins a la plenitud, que és la Pasqua.

No és estrany que al començar l’any l’Església ens vulgui predisposar fent memòria d’aquella primera vinguda del Fill de l’home a Betlem i, a l’hora, ens anunciï la segona vinguda com hem sentit a l’Evangeli. Nosaltres estem entre les dues vingudes.

Popularment l’Advent és la preparació del Nadal. Però aquest matís no és ni l’únic, ni el  més antic, ni el més important. El que l’Advent sobretot vol subratllar, no ho oblidem mai, és la vinguda del Senyor que encara s’ha de realitzar. I es realitzarà perquè tenim la garantia de la primera vinguda.

Sant Agustí diu en una de les seves cartes: “Nadal és un record, un aniversari, però Jesús no torna a néixer”. L’única vinguda que encara s’ha de fer i per la qual hem d’estar sempre a punt serà al final de la nostra vida.

L’Advent bàsicament és un temps, doncs, d’esperança. I així ho anem repetint cada dia, “Vingui a nosaltres el vostre regne”, o també en cada eucaristia, “Esperem el vostre retorn, senyor Jesús”. No tenim por de la vinguda del Fill de Déu, ni a Betlem, ni a la fi del temps.

Tot això fa que l’Advent esdevingui un temps que convida, doncs, a l’esperança. L’esperança és una virtut teologal, i de petits, al catecisme, ens deien que té com a objecte a Déu mateix, que és el seu motiu. Ara ja sabem què esperem.

Enguany les circumstàncies de la crisi econòmica, tan dramàtica, que molts estan vivint convida, potser més que mai, a insistir en l’esperança que ve de la fe que tenim. L’esperança ens ha de fer descobrir com Déu actua través del món i no ens deixa encallats en situacions d’un impossible humà. Però tots els esdeveniments tenen sempre una projecció de fe.

Aquells que ja ho tenen tot hi ha una cosa que no tenen: esperança. I qui no té esperança, per moltes coses que tingui, ja no té futur. Hi ha petites esperances que sempre ens ajuden a viure i creen il·lusió: qui espera treure la grossa, qui espera les vacances escolars, qui espera un tió fluix de ventre o be uns reis molt generosos... Hi ha petites esperances però no oblidem la gran esperança: “Veniu Senyor Jesús”. I que el Senyor vindrà és més segur que treure la rifa. I qui més qui menys compra un dècim pel que pugui ser. Fora un absurd esperar treure la grossa sense comprar un dècim. Com fora un absurd esperar Nadal sense que arribi a la nostra vida la realitat de Déu.

Mireu les noies prudents de l’Evangeli que esperen que arribi l’espòs. I què esperen?. Després d’escoltar la lectura d’avui ja sabem què esperem! Aquell que esperem és el jutge de la història. El que donarà a cada cosa el preu que realment té, no el que li donem per interessos  personals. Tot el que és d’aquest món, i ho sabem, té data de caducitat, per molt sòlides que semblin les seves estructures, per molt poderosos que semblin els seus imperis. Tot té un final.

Doncs què esperem? Ens ho ha dit l’Evangeli: “Estigueu alerta”. En el desert d’aquest món no hem d’esperar altra cosa, no hem de perdre el temps en cap altra veritat. Ens exposem a viure en una solitud; com el pa que mengem cada dia i no és sempre, ja ho sabeu, un pa tendre, un pa tou, sinó un pa molt dur de rossegar. I llavors busquem coses que ens omplin la vida, perquè quan la vida és buida mai una buidor ha pesat més.

Hi ha una cosa certa: aquells que han posat l’esperança en el Senyor no han quedat decebuts. Només l’esperança té futur.na cosa que no tenen: esperança a a una cosa que no tenen: esperan a tratr  i no