Homillia del diumenge III de Pasqua

La lògica de l’home és desbaratada per l’amor de Déu, que sempre va més enllà

 Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 3,13-15,17-19)

En aquells dies, Pere digué al poble: «El Déu d’Abraham, d’Isahac i de Jacob, Déu dels nostres pares, ha glorificat Jesús, el seu Servent, que vosaltres vau entregar i vau negar, quan Pilat creia que l’havia de deixar lliure. Ell era l’innocent i el sant, però vosaltres el vau negar i vau demanar a Pilat que us indultés un assassí, mentre matàveu el qui ens obre el camí de la vida. Però Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts. Nosaltres en som testimonis. Ja sé, germans, que ni vosaltres ni els vostres dirigents no sabíeu el que fèieu, però així Déu ha complert allò que havia anunciat per boca de tots els profetes: que el seu Messies havia de patir. Ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos, i seran esborrades les vostres culpes.»

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 2,1-5a)

Fillets, us escric això perquè no pequeu. Però si algú pecava, recordeu que tenim prop del Pare un defensor, Jesucrist, que és just. Ell mateix és la víctima propiciatòria pels nostres pecats. I no només pels nostres, sinó pels de tot el món. Per saber si coneixem Jesucrist, mirem si complim els seus manaments. Els qui diuen que el coneixen, però de fet no compleixen els seus manaments, són mentiders, no diuen pas la veritat. Però els qui fan cas de la paraula de Jesucrist han arribat de debò a estimar Déu perfectament.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 24,35-48)

En aquell temps els deixebles contaven el que els havia passat pel camí, i com havien reconegut Jesús quan partia el pa. Mentre parlaven d’això, Jesús mateix es presentà enmig d’ells i els digué: «La pau sigui amb vosaltres.» Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit. Jesús els digué: «Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus, sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu bé; els esperits no tenen carn i ossos com veieu que jo en tinc.» I mentre deia això els ensenyava les mans i els peus. Veient-los sorpresos, i que de tanta alegria encara no acabaven de creure-ho, els digué: «No teniu aquí res per menjar?» Ells li donaren un tall de peix a la brasa i se’l menjà davant d’ells. Després els digué: «Quan encara era amb vosaltres, us havia dit que s’havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms.» Llavors els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures, i els digué: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar d’entre els morts el tercer dia, i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis.»

Homilia:

Ja ho sabem (però no serà endebades recordar-ho una vegada més): durant el temps de Pasqua la primera lectura que llegim no és pas de l’Antic Testament sinó dels Fets dels Apòstols. Es tracta de veure com va ser el testimoni de la Resurrecció d’aquella primera comunitat cristiana, model de tota comunitat cristiana de tots els temps.

Avui, doncs, hem escoltat la predicació de Pere a Jerusalem. Pere ja no té por!. Parla, per altra part, sense embuts, parla clar i... hebreu, i posa els punts sobre les is: “El Jesús que vosaltres vau crucificar, Déu l’ha glorificat”. Més clar, impossible; més esfereïdor, tampoc!. Alerta poble amb el què fas i per quina manera i per quines passions et mous!. Cal tenir els ulls molt oberts i no deixar-se seduir pel pecat del món que capgira, vés a saber per quins interessos... capgira els valors mentre elimina l’innocent i demana la llibertat de l’assassí, Barrabàs.

Déu, fins i tot pels camins del mal, pot fer el bé. Del pecat en treu la salvació, de la mort en treu la vida. El pecat obre la porta a la mort i barra el pas a qui porta la vida. La conclusió lògica és que s’ha destruït tota esperança. Però la lògica de l’home és desbaratada per l’amor de Déu, que sempre va més enllà: “Però Déu l’ha ressuscitat”.

La primera comunitat cristiana acaba de dir-nos la seva fe. Si creiem en el Ressuscitat fins la mort té un sentit. Podem ben dir com sant Pau “On és, mort, la teva victòria?”. Ens fa por que la mort sigui una pèrdua, quan per Jesús i amb Jesús, el Ressuscitat, és un guany. Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor dóna poc fruit; però si mor neix una espiga. Per al que creu no calen ferides de claus, ni aparicions; això és per aquells que no creuen, en tot cas. La Resurrecció és difícil d’entendre, és que és l’altra cara de la moneda i no la veiem!. Difícil d’entendre sobretot a partir de les nostres categories, de les nostres experiències.

El creient sempre es debat entre la fe i la sorpresa: “No teniu aquí res per menjar”. Jesús ressuscitat es fa trobadís, no pas entre llamps i trons, com el Déu del Sinaí, sinó de la manera més inesperada, més senzilla, més casolana, diria: en un esmorzar a la platja. Només cal tenir prou coratge per veure que és Ell.

Els apòstols no podien quedar bloquejats per la por que els barrava el pas al futur. Allò que havien viscut pels camins de Palestina, amb el seu mestre, no era una història passada, era un història que tot just acabava de començar: Ara, a partir d’aquest moment, ja podeu ser testimonis de tot allò que heu viscut, sobretot allò que heu vist. Jo estaré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món, especialment cada diumenge quan partirem el pa.

Homilia del diumenge II de Pasqua

Si no hi ha dubte, no hi ha fe.

La fe és l’eliminació del dubte que existeix.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 4,32-35)

La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i ningú d’ells no parlava de les coses que posseïa com si fossin pròpies, sinó que tenien tots els béns en comú. El testimoni que els Apòstols donaven de la resurrecció de Jesucrist el confirmaven amb el poder que tenien d’obrar grans miracles. Tots els creients eren molt ben vistos de la gent. Entre ells no hi havia ningú que visqués en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o d’immobles els venien, dipositaven als peus dels Apòstols el producte de la venda i era distribuït segons les necessitats de cadascú.

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 5,1-6)

Estimats, tothom qui creu que Jesús és el Messies ha nascut de Déu, i no hi ha ningú que estimi el pare sense estimar els fills que han nascut d’ell. Si estimem Déu i complim els seus manaments, no hi ha dubte que estimem els fills de Déu, ja que estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. I aquests manaments no són feixucs, perquè cada fill de Déu és un vencedor del món. La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. ¿Qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el fill de Déu? Ell, Jesucrist, ha vingut a complir la seva missió per l’aigua i per la sang; no per l’aigua solament, sinó per l’aigua i per la sang, i l’Esperit en dóna testimoni, ja que l’Esperit és la veritat.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,19-31)

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó.»
Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.» Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas.»
Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat.» No siguis tan incrèdul. Sigues creient.» Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!» Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist.»
Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

Homilia:

El vespre del Diumenge de Pasqua, diumenge passat, els deixebles eren a casa, Jesús entrà, es posà el mig i els digué: “Pau a vosaltres”. Vuit dies més tard, avui, els deixebles altra vegada eren a casa i Tomàs també hi era, hi eren tots; Jesús, altra vegada, entrà i els digué: “Pau a vosaltres”. I avui, diumenge, també ens ho ha dit a tots els que som aquí.

Jesús no es troba amb els seus per què sí. Abans el dia de festa era un dia dedicat al Sol; com els altres dies de la setmana eren, i continuen sent encara avui, dedicats als astres (el dilluns, el dia de la Lluna; el dimarts, el dia de Mart; el dimecres, el de Mercuri...) Així, el dia de la festa passa del dissabte jueu al diumenge cristià: la Dominica, el dia del Senyor. Ara ha començat, doncs, un nou ordre de coses, una nova creació amb el pas (la Pasqua de Jesús) que passa de la mort a la vida. I és Ell, Jesús, que ho va escollir tal dia com el diumenge per trobar-se amb els seus... fins avui, aquí!

Tomàs, el primer diumenge de la història, no hi era. Però vuit dies més tard, sí. Va aprendre una cosa: que per trobar el Senyor hi ha de ser quan els que creuen en el Ressuscitat es reuneixen en el seu nom: “Quan dos o més es reuneixen en el meu nom, jo sóc en mig d’ells”. Això no són paraules, són fets; és el dia que Ell ha escollit, el dia que el Papa ha manat. I això des de la primera Pasqua fins avui, i fins que torni al final de la Història. Si els jueus es reuneixen en dissabte per celebrar el pas del mar Roig, nosaltres ens reunim en diumenge per celebrar el pas de la mort a la vida realitzat per Jesús, esperança per a tots nosaltres.

La Resurrecció és una realitat que es repeteix cada setmana quan amb Jesús, nosaltres, som alliberats i amb Ell passem de mort a vida. Això és el nostre diumenge. I aquest, no altre, és el motiu de la nostra trobada aquí. Trobar-nos aquí, avui diumenge, no és el compliment de un precepte, d’una cosa manada, no! És l’esperit del Ressuscitat que ens ha portat aquí, que ens ha convocat. Per això comencem sempre dient El Senyor sigui amb vosaltres. La trobada amb Jesús ressuscitat és portadora de pau i així ho repetim en la celebració fent servir les mateixes paraules de Jesús quan es troba amb els seus, que ara som nosaltres: “Pau a vosaltres”. Al cor de cada creient, abans neguitós, inquiet, buscador d’un sentit a la vida, ara hi pot calmar el neguit i ja pot respirar tranquil. En nosaltres hi ha el mateix esperit de Jesús ressuscitat pel Baptisme.

En la comunitat el meu veí és, doncs, el meu germà. Així la comunitat cristiana forma una nova unitat basada en la realitat del Crist ressuscitat i ungida pel seu mateix esperit. I el primer fruit és el perdó: “A tots aquells a qui perdonareu els pecats els quedaran perdonats”. El perdó és el gran miracle de la resurrecció. I en aquest esperit de pau i de perdó es fonamenta la Comunió: “Tenien tots els bens en comú”. I és on s’enforteix la nostra fe.

I ara, pensant en sant Tomàs, diria: si no hi ha dubte, no hi ha fe. La fe és l’eliminació del dubte que existeix. Els dubtes sempre acompanyen la fe. Quan hi ha visió directe no cal fe, però quan hi ha visió directe tampoc hi ha dubtes. La fe hi és quan no ho veiem tot clar i ens fiem d’algú que ens mereix tota la confiança. Com hem de ser de comprensius amb les persones que no són creients!. Només des d’aquesta comprensió sincera podem convidar a creure als no creients.

Vuit dies més tard, avui, el Senyor torna a trobar-se amb els seus, amb les portes dels dubtes tancades i barrades. I es fa present avui, altra vegada, en el pa de l’Eucaristia (Mireu l’Anyell de Déu) i amb els ulls de la fe el veurem perquè hi és.

Homilia del Diumenge de Pasqua

Crist ha ressuscitat! Per tant s’ha obert de bat a bat la porta de la vida! 

Som profetes d’esperança en un món que massa sovint viu d’esquena a la veritable vida.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 10,34a.37-43)

En aquells dies, Pere prengué la paraula i digué: «Ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per la Galilea, després que Joan havia predicat a la gent que es fessin batejar. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el consagrà ungint-lo amb l’Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell. Nosaltres som testimonis de tot el que va fer en el país dels jueus i a Jerusalem. Després el mataren penjant-lo en un patíbul. Ara bé: Déu el ressuscità el tercer dia, i concedí que s’aparegués, no a tot el poble, sinó a uns testimonis que, des d’abans, Déu havia escollit, és a dir, a nosaltres, que hem menjat i hem begut amb ell després que ell hagué ressuscitat d’entre els morts. Ell ens ordenà que prediquéssim al poble assegurant que ell és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts. Tots els profetes donen testimoni a favor seu anunciant que tothom qui creu en ell rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 3,1-4)

Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra.
Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,1-9)

El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat.» Llavors Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà i arribà primer al sepulcre, s’ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi entrà. Darrere d’ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc.
Llavors entrà també l’altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

Homilia:

Crist ha ressuscitat! Ja no cal dir res més. Certament hi ha el perill de que les paraules, les meves paraules!, no hi poden afegir res millor. Millor dit encara, les paraules no calen o, fins i tot, poden arribar a fer nosa.

Aquesta és la gran Bona Notícia, no avui, la gran Bona Notícia per a tota la humanitat, per a tota la història, que avui ens omple a tots de goig i també d’esperança. Joia i esperança!: això és la Pasqua. És la victòria sobre el mal, el pecat i la mort. La llum pot més que la foscor, la vida pot més que la mort, l’amor pot més que l’odi, el bé més que el mal. El mal, l’odi, la mort només poden eliminar allò que és caduc, moridor, i es pensen que han vençut; però la victòria és aparent. L’amor, la vida, el bé són patrimoni de l’Esperit i no moren mai. “On és -dirà el Pare de l’Església- oh mort!, la teva victòria?”. La mort de Jesús a la creu ens diu fins on podem arribar els homes. La resurrecció ens diu fins on pot arribar Déu.

Nosaltres que pel baptisme hem nascut a una vida nova. Ens ho ha dit St. Pau: “Busqueu allò que és de dalt, estimeu allò que és de dalt, valoreu allò que és de dalt”.

Avui la Pasqua serà el pas (la paraula pasqua vol dir pas)... el pas d’allò que és caduc i moridor a allò que és etern, d’allò que és material a allò que és espiritual, d’allò que és mort a allò que és Vida (en majúscula).

Entra Maria Magdalena al sepulcre, el troba buit i s’esglaia: “On l’han posat?”. Entra Pere al Sepulcre i no s’explica què ha pogut passar. Entra Joan... i creu!!. La fe no necessita veure i tocar per creure. La fe té uns altres ulls i en té prou amb allò que ha dit Jesús. No és només una pedra que tancava el sepulcre, hi havia una altra pedra, i molt més grossa encara, molt difícil de moure, que era la pedra que tancava el cor, o que tanca el cor encara avui. I qui ens farà rodolar aquesta pedra que ens barra el pas de la fe?.

Crist ressuscitat, però, on és? Així s’ho preguntava Maria Magdalena: “On és el Ressuscitat?”. El jove vestit de blanc, que vetlla el sepulcre, diu “No és aquí, ha ressuscitat”. Jo hi afegiria, i que em perdoni el personatge: doncs si ha ressuscitat és aquí!; no al sepulcre, que és el lloc de la mort, sinó on hi ha la vida, aquí on som nosaltres avui!. On el van trobar els apòstols?. El van trobar camí d’Emaús, el van trobar, fins i tot, anant a pescar al llac de Tiberiades, o quan estaven reunits en pregària. I aquí el trobarem nosaltres cada diumenge. Nosaltres aquí, cada diumenge, i diumenge vol dir dia del Senyor, ens trobarem amb el Crist ressuscitat. Com Joan no calen els ulls del cor, calen els ulls de la fe. Deixem el sepulcre buit i siguem testimonis de la Resurrecció per als que no tenen esma de creure, per als que no hi veuen més enllà del nas, per als que només senten paraules que els elogien o que els afalaguen o que els agrada sentir. On hi hagi tristesa posem-hi alegria, en tenim motiu; on hi hagi por posem-hi fortalesa, en tenim motiu; on hi hagi egoisme posem-hi generositat; on hi hagi dubte posem-hi fe; on hi hagi cansament posem-hi esperança, en tenim motius sobrats.

Avui i sempre, però sobretot avui, se’ns ha de notar, sense cap ombra de dubte, quina és la nostra fe, fins on arriba la nostra fe. Pasqua és el nucli central de la fe cristiana. Pasqua fa que Jesús sigui molt més que un personatge important que ha passat per la història. Així tampoc nosaltres no fórem el què som si no poguéssim creure en Jesús ressuscitat.

Ja hi hem passat de mort a vida perquè nosaltres, ja el mateix Esperit, el rebíem el dia del baptisme. Pasqua ens fa mirar cap el futur amb esperança; per Pasqua sabem que el nostre futur està en mans del Senyor, no en mans de la mort. Som profetes d’esperança en un món que massa sovint viu d’esquena a la veritable vida.

Germans i germanes... repeteixo el què he dit al començament: Crist ha ressuscitat! Per tant s’ha obert de bat a bat la porta de la vida!

Homilia del Diumenge de Rams

Donem a Déu el temps que li cal per a que es faci trobadís amb nosaltres. "Pare, confio el meu alè a les vostres mans”.I ara només cal esperar la matinada de Pasqua.

Mn. A. Roquer

Homilia:

Allò que la gent de Jerusalem no va veure (només veiem el que ens interessa veure), allò que els mateixos deixebles no van ser capaços d’entendre (només entenem allò que ens convé), ho ha de proclamar el centurió al peu de la creu: “Aquest home era el Fill de Déu”. I aquí ens hi hem apuntat tots.

El complot del covards l’ha portat fins a la creu. La sentència ja està dictada per endavant: “Aquest home ha de morir”. La mentida resulta que jutja la veritat. I aquest és el nostre món dels homes. El procés que anomenem religiós, al Sanedrí: “Aquest home ha de morir”, i el procés romà davant del governador; una altra paròdia on el just és sacrificat pels injustos, per un governador romà i les seves conveniències. Aquesta és la història humana. Aquell que ha vingut al món per ser llum del món és baratat per un criminal, Barrabàs: ens resultarà més baratet. Que Barrabàs, curiosament, vol dir fill del pare.

Marc ens diu que, en el moment de la mort, la cortina del Temple que amagava la presència de Déu s’esquinçà per la meitat. Des de la creu de Jesús tothom pot veure ja on és la glòria de Déu: en una creu. Així som els homes!. Aquesta però és la fe de l’Església. En aquest Déu s’hi pot creure o no s’hi pot creure, però ningú no se’n pot riure. Per creure en aquest Déu no n’hi ha prou de ser piadosos, de torçar el cap perquè és Divendres Sant, de fer abstinència perquè és divendres de Quaresma. Cal mirar de cara a cara la vida i la mort, perquè la podem mirar, l’una i l’altra, amb uns altres ulls. La fidelitat a la voluntat de Déu, l’amor a tota la humanitat ha portat a Jesús a la creu. I això demana una resposta.

Germans, germanes... visquem doncs amb profunditat aquests dies de Setmana Santa. Més que dies de moure’ns d’aquí i d’allà són dies d’estar quiets. Donem a Déu el temps que li cal per a que es faci trobadís amb nosaltres. No cal anar inquiets per tantes coses, quan només una cosa és necessària. Participem aquests dies a les celebracions amb cor agraït, per a que puguem escoltar amb joia les paraules de Pere (“Aquell Jesús que vau crucificar Déu l’ha fet Senyor de la història”). Qui posa la confiança en el Senyor mai no quedarà defraudat.

“Pare, confio el meu alè a les vostres mans”. I ara només cal esperar la matinada de Pasqua.

Homilia de la missa de l’aparició. L’encarnació del Senyor.

Ella és la mare que l’ha engendrat i és la mare que ens l’ha donat. Ella, una dona de Natzaret, ha obert de bat a bat, per a tothom, la porta de l’esperança.

Mn. A. Roquer

Homilia:

La festa que celebrem avui és, pròpiament parlant, una festa del Senyor, no de la Mare de Déu; tot i que, popularment, és anomenada la Mare de Déu de març.

Els títols més antics de la festa d’avui, parlo del segle VIè, són aquests: Anunciació del Senyor, Encarnació del Senyor, o també Concepció de Jesús, el Crist. Sembla, doncs, que s’escauria millor celebrar aquesta festa en vigílies de Nadal i no pràcticament a les portes ja de la Setmana Santa. I així ho van entendre les Esglésies d’Orient, tan marianes per altra part. Celebrar-la avui és només per raó de calendari, els occidentals som així de pràctics; falten avui, exactament, 9 mesos justos per a Nadal. Però tot i que cada any ens toca celebrar-ho en vigílies de la Setmana Santa, no és pas en el fons un contrasentit, té la seva motivació: aquell que a Natzaret pren carn humana en el sí de Maria, és el que com a home, home moridor, serà clavat a la creu. No és, doncs, cap contradicció celebrar avui l’Encarnació. La contradicció només és aparent. Avui celebrem l’inici del moment més àlgid del compliment de la voluntat del Pare que es culminarà amb la mort i amb la resurrecció de Jesús. La mort, obra humana; la resurrecció, obra de Déu.

En tota la vida de Jesús, Maria, la mare que l’ha engendrat, és la que té un paper molt important. Jo diria no només molt important... imprescindible!. Ella, com ningú, assumia la responsabilitat de ser mare del Fill de Déu, i ho farà d’una manera molt senzilla, molt humil, sense tocs de trompeta, no cal!. Quan les coses són importants per sí mateixes no cal anunciar-les a bombo i platerets. “Sóc l’esclava del meu Senyor, que es faci en mi segons el seu voler”.

I amb aquest sí s’inicia el camí de la Redempció. Un sí a Natzaret i un sí al peu de la creu. Ella sap que ha de donar el seu fill: el Fill de Déu que ha nascut de les seves entranyes no és per a ella, és per a tota la humanitat. Per tant, al peu de la creu, repetirà aquell sí de Natzaret. Ella és la mare que l’ha engendrat i és la mare que ens l’ha donat. Maria és, com a mare, la deixeble més fidel del Fill. La que com ningú ha acceptat la voluntat de Déu en la seva vida, a Natzaret i al Calvari. Hem d’aprendre de la seva fe, hem d’aprendre de la seva docilitat, i també de la seva implicació activa en la Salvació; per això Maria serà proclamada Co-Redemptora.

Una sola síl·laba, només dues lletres: Sí, ha canviat tota la història de la humanitat. Tenim motius doncs, germans, per fer festa. Tenim motius per agrair el sí de Maria. Ella, una dona de Natzaret, ha obert de bat a bat, per a tothom, la porta de l’esperança.

Homilia del diumenge V de Quaresma

I no hi ha amor més gran que donar la vida per aquells que s’estimen. I aquí resideix el triomf de Jesús... i el nostre!.

 Més que veure Jesús volem creure en Jesús. I ja sabem que creient-hi, d’alguna manera, el veurem!.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Jeremies (Jr 31,31-34)

Vindran dies, diu l’oracle del Senyor, que pactaré amb el casal d’Israel i amb el casal de Judà una aliança nova. No serà com l’aliança que vaig pactar amb els seus pares el dia que els vaig donar la mà per fer-los sortir del país d’Egipte; aquella aliança, ells la van trencar, tot i que jo era el seu amo, diu l’oracle del Senyor.
L’aliança que jo pactaré després d’aquells dies amb el casal d’Israel serà aquesta, diu l’oracle del Senyor: Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en els seus cors. Llavors jo seré el seu Déu, i ells seran el meu poble. No caldrà que s’instrueixin l’un a l’altre dient: «Coneixeu qui és el Senyor», perquè tots em coneixeran; del més petit al més gran, diu l’oracle del Senyor, ja que els perdonaré la culpa i no recordaré més el seu pecat.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 5,7-9)

Germans, Jesús, durant la seva vida mortal, s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i amb llàgrimes. Déu l’escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i un cop consagrat sacerdot es convertí en font de salvació eterna per a tots els qui se li sotmeten.

Evangeli segons sant Joan (Jn 12,20-33)

En aquell temps, alguns d’entre els grecs que havien pujat a Jerusalem per adorar Déu en ocasió de la festa, anaren a trobar Felip, que era de Bet-Saida de Galilea, i li pregaven: «Senyor, voldríem veure Jesús.» Felip anà a dir-ho a Andreu i tots dos ho digueren a Jesús. Jesús els respongué: «Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat. Us ho dic amb tota veritat: si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dóna molt de fruit. Els qui estimen la seva pròpia vida la perden; els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s’estarà on jo m’estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus.
»En aquests moments em sento torbat. Què he de dir? Pare, salveu-me d’aquesta hora? No, és per arribar en aquesta hora, que jo he vingut. Pare, glorifiqueu el vostre nom.» Una veu va dir del cel estant: «Ja l’he glorificat, però encara el glorificaré.» La gent que ho sentí deia que havia estat un tro; d’altres deien que un àngel li havia parlat. Jesús els digué: «No és per mi que s’ha sentit aquesta veu, és per vosaltres. Ara és el moment que aquest món serà condemnat. Ara el sobirà d’aquest món serà expulsat, i jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi.» Deia això indicant com havia de ser la seva mort.

Homilia:

La lectura primera d’aquests diumenges de Quaresma, de la Quaresma d’enguany, totes si us heu fixat!, fan referència a l’Aliança de Déu amb el seu poble.

Fem memòria. Primer diumenge: Noé i l’arc de sant Martí. Segon diumenge: Abraham. Tercer diumenge: el Sinaí i la Llei (els Deu Manaments). Quart diumenge: el retorn de l’exili a Babilònia. Avui: els profetes. Fins que a l’arribar a la Setmana Santa, el Dijous Sant concretament, Jesús en el Darrer Sopar  dirà, parlant de l’Aliança: “Aquesta és la nova i eterna (o sigui que definitiva, no n’hi ha cap més) Aliança”, memorial de la seva entrega per tots fins a la mort (l’Eucaristia). I Jesús el trobem aquí.

Uns grecs demanen a Felip, i Felip ho diu a Andreu... dos noms grecs, alerta!... aquest grecs volien veure Jesús, i ho diuen: “voldríem veure Jesús”. En aquesta frase de l’Evangeli s’expressa, probablement, el desig més profund de la persona humana: veure Déu. Però uns desitgen, potser, veure’l simplement per curiositat; d’altres per dubte; d’altres per demanar-li coses; uns per presentar-li les seves queixes, potser; d’altres per descansar-s’hi. Són moltes les raons per les quals la persona humana, un moment o altre, desitja veure Déu.

El sol és fon de vida, talment Déu no el veiem i tanta falta que ens fa que hi sigui, més que el sol perquè també és font de vida. Podem veure, això sí, la seva resplendor i intuirem la seva presència, sabem que hi és; podem experimentar la seva acció amorosa amb tantes coses. Només cal desitjar veure’l i la Quaresma ens dirà on el podem veure. Evitant sempre, que hi podem ser, som així, malentesos: no pretendre posar Déu al nostre servei, no voler usar-lo en profit propi i prou; els humans tenim sempre la temptació de domesticar a Déu; tenir la mirada atenta per veure les seves petjades que són inconfusibles. Tota la creació ens parla de Déu. Saber descobrir el seu rostre en els pobres i en els petits, ni que sigui per a nosaltres una sorpresa inesperada. “Tot allò que fèieu a un d’aquest, a mi m’ho fèieu”, “Vós heu revelat als senzills això que heu amagat als savis i als entesos”.

I podem veure amagada la seva glòria en la creu, i cada vegada que celebrem l’Eucaristia: Ell és aquí. I els ulls de la fe sí que hi veuen. Totes les aliances de l’Antic Testament són la garantia que el Senyor fa i farà sempre allò que ha promès. Totes les aliances es compliran. I no estaran escrites, ja, en unes taules de pedra, estaran escrites en el nostre cor. Déu, i només Déu, pot omplir del tot el cor humà. Tant amagats que sovint nosaltres només veiem allò que ens agrada veure.

Però si el gra de blat no es podreix no tindrem espiga. No cal plorar perquè es podreix el gra i convé alegrar-se perquè ha nascut l’espiga. Jesús no ha vingut al nostre món per morir a la creu, ha vingut per ensenyar-nos a estimar; i Ell ha estimat tant que no ha reposat morint; i no hi ha amor més gran que donar la vida per aquells que s’estimen. I aquí resideix el triomf de Jesús... i el nostre!.

“Voldríem veure Jesús”. Per què?. Pilat el va veure, Judes el va veure, i Herodes també, i tots els membres del Sanedrí... i de què els va servir?. Volem més que veure Jesús... volem creure en Jesús. I ja sabem que creient-hi, d’alguna manera, el veurem!.

Homilia del diumenge IV de Quaresma

“M’ha estimat i s’ha entregat a mi”, dirà sant Pau. Déu ha posat tota la confiança en el seu fill.

I en Jesucrist, nosaltres, hem descobert l’amor de Déu. Això és la Quaresma.

 Mn. A. Roquer

Lectura del segon llibre de les Cròniques (2Cr 36,14-16.19-23)

En aquells dies, tots els grans sacerdots i el poble reincidien contínuament en la culpa d’imitar tots els costums abominables de les altres nacions, profanant així el temple del Senyor, que ell havia consagrat a Jerusalem. El Senyor, Déu dels seus pares, els enviava cada dia missatgers que els amonestessin, perquè li dolia de perdre el seu poble i el lloc on residia. Però ells es burlaven dels missatgers de Déu, no feien cas del que els deia i escarnien els seus profetes, fins que el Senyor arribà a enutjar-se tant contra el seu poble que ja no hi havia remei. Llavors els caldeus incendiaren el temple de Déu, derrocaren les muralles de Jerusalem, calaren foc a tots els seus palaus i destruïren tots els objectes preciosos. El rei dels caldeus deportà a Babilònia els qui s’havien escapat de morir per l’espasa, i se’ls quedà per esclaus d’ell i dels seus fills, fins que passaren al domini persa. Així es complí la paraula que el Senyor havia anunciat per boca de Jeremies: el país fruí dels anys de repòs que li pertocaven; tot el temps que quedà desolat, el país va reposar, fins haver complert setanta anys.
Però l’any primer de Cir, rei de Pèrsia, el Senyor, per complir la paraula que havia anunciat per boca de Jeremies, desvetllà l’esperit de Cir, rei de Pèrsia, perquè promulgués, de viva veu i per escrit, un edicte que deia: «Cir, rei de Pèrsia, fa aquesta declaració: El Senyor, el Déu del cel, m’ha donat tots els reialmes de la terra i m’ha encomanat que li construís un temple a Jerusalem, ciutat de Judà. Si entre vosaltres hi ha algú del seu poble, que el Senyor sigui amb ell i que hi pugi.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 2,4-10)

Germans, Déu, que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres, que érem morts per les nostres culpes. És per gràcia que Déu us ha salvat. I juntament amb Jesucrist ens ha ressuscitat i ens ha entronitzat en les regions celestials, perquè davant dels segles que vindran quedi ben clara la riquesa de la seva gràcia i la bondat que ha tingut per nosaltres en Jesucrist. A vosaltres, que heu cregut, us ha salvat per gràcia. No ve de vosaltres; és un do de Déu. No és fruit d’unes obres, perquè ningú no pugui gloriar-se’n; som obra seva: ell ens ha creat en Jesucrist per dedicar-nos a unes bones obres que ell havia preparat perquè visquem practicant-les.

Evangeli segons sant Joan (Jn 3,14-21)

En aquell temps, digué Jesús a Nicodem: «Com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna. Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. Els qui creuen en ell no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu. Déu els ha condemnat perquè, quan la llum ha vingut al món, s’han estimat més la foscor que la llum. És que no es comportaven com cal. Tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum descobriria com són les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu.

Homilia:

Quin evangeli més bonic aquest del diàleg de Jesús amb Nicodem. Però no n’hi ha prou en que sigui bonic, no l’hem llegit perquè és bonic; què en traurem que sigui bonic si, al mateix temps, no és un bon aliment?; si més a més de ser bonic, ens alimenta, millor!; i si, a més a més d’alimentar-nos, és bonic encara millor!. No n’hi ha prou, doncs, en que sigui bonic per sortir d’aquí satisfets del què hem escoltat, sinó compromesos amb el què acabem d’escoltar.

Ens pot passar una mica com el poble d’Israel en el desert quan caminava cap a la terra promesa. Caminar, cansa!; i el desert és molt monòton, és molt avorrit, i enyora les olles plenes de carn d’Egipte, però allí era esclau; i no veu que el do de la llibertat que ara té val més que totes les olles d’Egipte. Convé, doncs, que actualitzem cada any per la Quaresma l’experiència del poble de Déu camí de la terra promesa.

Els sociòlegs, els historiadors, ens diran les opinions seves sobre el desastre que va caure a Judà en la deportació a Babilònia; serà la veu de la ciència. La Paraula de Déu ens diu quina és la missió teològica del desastre de Judà; quina lliçó en podem treure?. La història és una lliçó, i és, a l’hora, una experiència de fe per als que som creients. Un desastre pot ser una ocasió propícia per a una reflexió. Així ho entenc jo, ara, amb la crisi econòmica!. Al darrera de tot drama humà hi pot haver una mirada des de la reflexió i des de la fe. Com Nicodem, també nosaltres, voltats de nit, acudim a aquell que és la llum. Jesús dirà “Jo sóc la llum del món”.

Prou que ho sabem que la nostra lluita és contra els enganys d’un maligne envejós; era el primer diumenge. Que la conversió és una Transfiguració; era el segon diumenge. Un retorn a Déu és el que ens demana una purificació del què som (temple de Déu); era el tercer diumenge. Ser allò que realment hem de ser: homes nascuts de l’aigua i de l’Esperit; serà Pasqua. I Déu ha estimat tant el món que ha entregat el seu propi Fill per a que no es perdi ningú dels que creuen en Ell (nosaltres) sinó que tinguin vida eterna. És que si la vida no és eterna, ja no és vida plena.

Un bon dia, un professor de religió va moure una mica de rebombori a la seva classe amb els alumnes. Els va mostrar un bitllet de 500 € totalment nou. Qui el vol?, va preguntar; evidentment, tots van dir que el volien; ell va doblegar el bitllet per la meitat, tots el volien; el va arrugar, el va trepitjar, Qui el vol?, tots els volien; per què el voleu, atrotinat, arrugat, brut...?; doncs perquè conserva tot el seu valor!, li van respondre. Recordem que la persona, per malmesa que estigui, sempre conserva el seu valor (pregunteu-li a Nicodem). I Déu, que el valora pel què és i no pel què conté o pel què sembla ni que sigui malmès, Déu no el deixa d’estimar.

Concretem més: ¿què foren de Maria Magdalena, de Pere, de Nicodem, de Zaqueu, del Bon Lladre... i no allarguem més la llista, posem-hi només un altre, de tu i de mi, si nó fos per l’amor de Déu que ens estima tal com som i pel què som?. “M’ha estimat i s’ha entregat a mi”, dirà sant Pau. Déu ha posat tota la confiança en el seu fill. I en Jesucrist, nosaltres, hem descobert l’amor de Déu. Això és la Quaresma. Jesús, enlairat per la serp al desert, serà punt de referència per a aquells que el mirin amb fe.

Sembla estrany que puguem estimar més, amb tot, la foscor que la llum. Per què?. Però si no acceptem les nostres coses estranyes no sabrem mai qui som, som així!!.

Fins quan continuarem posant més èmfasi en el Divendres Sant que en la Pasqua?, en la tristor que en l’alegria?. El camí quaresmal és la nit de Nicodem que ens va atansant cap a la llum de la matinada de Pasqua. Per arribar a la glòria cal passar per la creu, certament; però si la creu no ens porta a la Pasqua, esdevé un absurd. L’elevació a la creu és la vigília de la gran elevació del sepulcre.