Homilia de la Festivitat de la Immaculada Concepció de Maria

Que tots nosaltres siguem objecte de l’amor de Déu no és cap privilegi, és comú a tots. Només ens demana que, com Maria, sapiguem dir “Sóc la serventa del meu Senyor. Que es faci tal com vols tu”

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 3,9-15.20)

Després que l’home hagué menjat el fruit de l’arbre el Senyor-Déu el cridà i li digué: «On ets?» Ell li respongué: «He sentit que us passejàveu pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m’he amagat.» Li digué el Senyor-Déu: «Qui t’ha fet saber que anaves nu? És que has menjat del fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit de menjar?» L’home li digué: «La dona que m’heu donat m’ha ofert el fruit d’aquell arbre, i n’he menjat.» El Senyor-Déu digué a la dona: «Per què ho has fet, això?» Ella li respongué: «És que la serp m’ha enganyat.» El Senyor-Déu digué a la serp: «Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T’arrossegaràs sobre el ventre i menjaràs pols tota la vida. Faré que sigueu enemics tu i la dona, i el teu llinatge i el d’ella. Ell t’atacarà al cap, i tu l’atacaràs al taló.»
L’home donà a la seva esposa el nom d’Heva, perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,3-6.11-12)

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat.
En ell hem rebut la nostra part en l’herència. Ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva grandesa, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,26-38)

En aquell temps, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.» Ella es torbà en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: «No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi.» Maria preguntà a l’àngel: «Com pot ser això, si jo no tinc marit?» L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu res no li és impossible.» Maria va respondre: «Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.»
I l’àngel es va retirar.

Homilia:

Cada any, en mig del temps d’Advent, el calendari litúrgic ens proposa la celebració de la festa de la Immaculada Concepció de Maria. Una festa que, tot i trobar-se situada al temps d’Advent, realment hi escau, encara que el motiu sigui un altre. El motiu és que un 8 de desembre de 1854 el papa Pius IX proclamava com a dogma de fe la Concepció Immaculada de Maria. Aquest dogma, aquesta realitat de fe, si no hi fos l’haurien d’inventar, perquè és el més normal del món!. No podem deslligar de cap manera la festa d’avui del temps d’una preparació adequada per al Nadal. Maria el visqué com ningú, el temps d’Advent, és clar. I confirmà les paraules de l’apòstol Pau que escoltàvem diumenge passat, quan ens dia “Que Ell us trobi immaculats i irreprensibles a la seva arribada”.

Sabem que el pecat ha entrat al món, i tots n’hem fet l’experiència, per desgràcia moltes vegades. Si sabem això és perquè hi ha una realitat quan l’home s’ha volgut fer Déu. Això és el pecat. I aquest pecat ha quedat redimit quan Déu s’ha fet home. I ara ho celebrarem per Nadal.

És un misteri de fe, certament, però com deia és el més normal del món: aquell que venia a treure el pecat del món nasqué d’una dona no tacada justament pel pecat. Nosaltres també ho hauríem fet així, segurament. Si avui celebrem que Maria de Nazaret fou agraciada per aquest do diví, vol dir que ha estat especialment estimada per Déu.

Diem també amb sant Pau: nosaltres també hem estat estimats per Déu. Diu Pau als cristians d’Efes: “Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist”. El fill de Maria, pel Baptisme, ens ha fet fills de Déu, fills estimats de Déu!. Avui és un bon dia per donar-ne gràcies; donar-ne gràcies per aquest do concedit a Maria i pel do concedit a nosaltres de poder ser, pel Baptisme, fills de Déu.

Hi ha realitats molt profundes que, pel fet de saber-les tant, sempre es poden convertir en realitats monòtones, en realitats que ens sonen a cosa ja coneguda, a assignatura ja aprovada; que quan ens les diuen ens entren per una orella i ens surten per l’altre, i pensem: ah!, això ja ho sé. No és només qüestió de saber, sinó que és qüestió de viure-ho. De viure-ho quan els temps són bons, i quan els temps no són tan bons; perquè la realitat és la mateixa. Ser fills de Déu és un tresor que en mig de les precarietats de la vida, fins i tot en  temps d’una crisi econòmica, en mig de tota feblesa, de tota pena, de tot dol, de tot contratemps... hem de viure amb molt de goig; un goig que res ni ningú mai ens pot prendre.

Malgrat tot, més enllà de tots els contratemps, sentir-nos estimats de Déu ens esperona, ens renova, i és una pau i seguretat. És seguint a Maria com a model que podem adonar-nos que l’esperança, il·luminada per la fe, te les seves arrels en prendre consciència de ser uns elegits per Déu; això és valorats, estimats per Déu. Però a diferència del què passa en el nostre món, un  món més aviat hostil, competitiu, superficial, insolidari, l’elecció de Déu fa... en convida a prendre consciència que amb nosaltres també tots els altres han estat elegits, han estat estimats.

Que Maria sigui la plena de gràcia és un privilegi únic. Que tots nosaltres siguem objecte de l’amor de Déu no és cap privilegi, és comú a tots. Només ens demana que, com Maria, sapiguem dir “Sóc la serventa del meu Senyor. Que es faci tal com vols tu”.

Homilia del diumenge II d’Advent

 La salvació és, exclusivament, un do de Déu! Nosaltres ho sabem i per això l’esperem.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 40,1-5.9-11)

«Consoleu, consoleu el meu poble», diu el vostre Déu. «Parleu amorosament a Jerusalem, crideu i digueu-li que s’ha acabat la seva servitud, que ha estat perdonada la seva culpa: ha rebut de mans del Senyor doble pena per tots els seus pecats.»
Escolteu una veu que crida: «Obriu en el desert una ruta al Senyor, aplaneu en l’estepa un camí per al nostre Déu. S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons, la serralada es tornarà una plana, el terreny escabrós serà una vall. Llavors apareixerà la glòria del Senyor i la veurà tothom alhora. La boca del Senyor ho ha dit.»
Puja en una muntanya ben alta, missatger que anuncies a Sió la bona nova! Tu que portes bones noves a Jerusalem, alça ben fort el teu crit, alça’l ben fort, no tinguis por! Digues a les viles de Judà: «Aquí teniu el vostre Déu! El Senyor Déu arriba amb poder, el seu braç domina tota cosa, l’acompanya el fruit de la seva victòria, el precedeixen els seus trofeus; vetlla com un pastor pel ramat, l’aplega amb el seu braç, porta al pit els anyells, acompanya les ovelles que crien.»

Lectura de la segona carta de sant Pere (2Pe 3,8-14)

Estimats, una cosa hi ha que no heu de perdre mai de vista: Per al Senyor tant és un dia com mil anys i mil anys com un dia. No és que el Senyor difereixi el compliment de les promeses, com ho suposen alguns; és que el Senyor és pacient amb vosaltres, perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a convertir-se. Però el dia del Senyor vindrà; arribarà inesperadament com un lladre. Aquell dia el cel fugirà amb un estrèpit espantós, els elements, abrandats, es desintegraran, i la terra quedarà al descobert amb tot el que hi han fet. Tenint present, doncs, que tot això es desintegrarà, penseu com heu de viure, amb quina santedat i amb quina pietat us heu de comportar. Espereu la vinguda del dia del Senyor, i feu tot el possible perquè arribi aviat. Aquell dia el cel, inflamat, es desfarà, i els element, abrandats, es fondran. Però nosaltres, tal com ell ens ho ha promès, esperem un cel i una terra nova, on regnarà la justícia. Per tant, estimats, mentre espereu això, mireu que ell us trobi en pau, immaculats i irreprensibles.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 1,1-8)

Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu.
En el profeta Isaïes hi ha escrit això: «Jo envio davant teu el profeta missatger perquè et prepari el camí. Una veu crida en el desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí.» Complint això, Joan començà a batejar en el desert.
Predicava un baptisme de conversió, per obtenir el perdó dels pecats, i anaven a trobar-lo de tot arreu de Judea, amb tota la gent de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà. El vestit de Joan era de pèl de camell, es cobria amb una pell a la cintura i s’alimentava de llagostes i mel boscana. I predicava així: «Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat. Jo us he batejat només amb aigua; ell us batejarà amb l’Esperit Sant.»

Homilia:

Un nou profeta fa la seva entrada en mig del poble d’Israel, en aquest cas exiliat a Babilònia: Isaïes. El profeta és l’home de l’Antic Testament. El profeta és l’home de l’esperança i Advent és, bàsicament, el temps de l’espera. La gran esperança perquè, si és en Déu, sempre tenim motius per poder esperar. Aquell que ha fet la promesa, si és Déu, no pot fallar; la seva paraula és definitiva.

Per això el profeta Isaïes, o qui sigui del profetes, és primer de tot un home creient que sap escoltar. És una veu que crida. I quina és aquesta crida?. En temps d’Isaïes, i suposo que sempre,... tot passa. La Paraula de Déu dura sempre, només la Paraula de Déu dura sempre!

I la paraula del profeta Isaïes d’avui, del temps seu i de avui, no és una paraula d’amenaces ,de temor. Ha començat dient: “Consoleu, consoleu el meu poble... Tothom veurà la glòria del Senyor”. Això fa de bon esperar!. El poble abatut, deportat a Babilònia, sotmès i humiliat, és consolat. Per això la veu del profeta serà una Bona Nova, aquella Bona Nova que els àngels cantaran la nit de Nadal.

I sant Marc ens ho confirma al començament de l’Evangeli per a que tinguem ben clar des d’un principi de què parla. Les primeres paraules que llegim a l’evangeli de Marc no contribueixen pas al que en diríem avui un títol (el llibres del Nou Testament no tenen títol). El primer que ens diu l’evangelista és que s’ha complert la profecia d’Isaïes, s’ha complert allò que esperàvem. Amb Jesús comença un Nou Testament, una Nova Aliança, un nou pacte, entre Déu i la humanitat; els nous temps, anunciats pel profeta, han arribat; el profeta no parlava per què sí, doncs Jesús és el Messies promès. Dit d’una altra manera, Marc diu així: “Us porto una bona notícia: Jesús, el Messies, el Fill de Déu, és aquell que havien dit els profetes, és aquell que esperàvem”. I Joan n’és el missatger autoritzat. Com les visites reials a les ciutats eren anunciades per un herald que proclamava l’arribada del rei, així Marc ens el posa com a missatger: aquest és el qui li ha de preparar el camí. Joan doncs, també, és l’home de l’Advent.

Conscient i fidel a la missió encomanda, Joan prepara la vinguda del Senyor. La predicació del Baptista té dues consignes ben clares, ben necessàries, tan vàlides en el seu temps com avui: convertiu-vos i tingueu esperança. Convertir-se és difícil i tenir esperança també.

I reconeix que aquell que esperem és més gran que Joan, tant que “ell no és qui ni per deslligar-li la corretja de la sandàlia”. Sant Joan sap molt bé quin és el seu paper, imprescindible, però ell no és l’actor principal; un actor secundari... però necessari.

Certament el que ens diu Joan és el que tots esperàvem: “Aquest és l’anyell de Déu”. Si ell no ens l’assenyala amb el dit, com sabrem qui és aquell que esperem?, ni sabrem com li hem de preparar aquesta vinguda. No sabem per quin camí ve; i si no sabem per quin camí ve podem errar el camí nosaltres; si anem per camins diferents no ens trobarem. Cal trobar el camí per on ve el Senyor, no un altre.

I és un camí de conversió per obtenir la salvació. L’home no pot anar més enllà, no arribem a tot arreu; ho ha intentat, l’home, moltes vegades, i no se n’ha sortit. La salvació és, exclusivament, un do de Déu!, no un guany ni un estudi de l’home. El camí de conversió és un camí de misericòrdia. Aquest és el camí que ens mostra Jesucrist. Ell ens dirà “Jo sóc el camí”. I hauria pogut dir Jo sóc l’únic camí. Per què Ell batejarà, i només ho pot fer Ell, amb Esperit Sant, i farà néixer, no només homes nous... farà néixer fills de Déu.

Aquesta és la seva força. Aquest, i no altre, és el seu poder. Nosaltres ho sabem i per això l’esperem.

Homilia del diumenge I d’Advent

 Cada vegada hi ha més llum per dissipar les tenebres perquè el naixement de qui és la llum del món, el naixement del Redemptor s’acosta.

Dr. Jaume Pujol, Arquebisbe de Tarragona

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 63,16b-17.19b.64,2b-7)

Vós, Senyor, sou el nostre pare, el vostre nom és, des de sempre, El-nostre-redemptor. Senyor, per què deixeu que ens desviem dels vostres camins, que els nostres cors s’obstinin a no creure en vós? Reconcilieu-vos amb nosaltres per amor dels vostres servents, per amor de les tribus que heu pres per heretat. Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu, si davant vostre es fonguessin les muntanyes!
Cap orella no ha sentit ni cap ull no ha vist mai un Déu, fora de vós, que salvés els qui esperen en ell. Vós veníeu a trobar els qui feien el bé i es recordaven dels vostres camins.
Però ara us heu disgustat amb nosaltres, que hem pecat i ens hem rebel·lat sempre contra vós. Tots som semblants a persones impures, cap de les nostres bones obres no és més que la roba tacada d’impureses.
Ens marcim tots nosaltres com la fulla caiguda i les nostres culpes se’ns emporten com el vent. No hi ha ningú que invoqui el vostre nom, que es recolzi en vós en desvetllar-se, perquè ens heu amagat la vostra mirada i ens abandoneu a les nostres culpes. Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare; nosaltres som l’argila, i vós, el terrisser; tots som obra de les vostres mans.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 1,3-9)

Germans, us desitjo la gràcia i la pau de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor. Sempre beneeixo Déu per vosaltres, pensant en la gràcia que us ha donat en Jesucrist. De tot us ha enriquit en ell: de tot do de paraula i de coneixement.
El testimoniatge que doneu de Crist s’ha refermat tant entre vosaltres que no us manca cap mena de do, mentre viviu esperant la manifestació de Jesucrist, el nostre Senyor. Ell també us mantindrà ferms fins a la fi, perquè el dia de Jesucrist, el nostre Senyor, sigueu trobats irreprensibles. Déu és fidel, i és ell qui us ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 13,33-37)

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Estigueu atents, vetlleu. No sabeu quan vindrà el temps decisiu. L’home que se’n va a terres llunyanes, sortint de casa deixa els seus criats responsables de les tasques que confia a cadascun, i al porter li recomana que vetlli. Igual heu de vetllar vosaltres, perquè no sabeu quan tornarà l’amo de casa; no sabeu si vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall, a la matinada. El tindreu aquí a l’hora menys pensada: mireu que no us trobi dormint. I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu.»

Homilia:

Molt estimat Mn. Anton, molt estimat Josep Mª, diaca. Una salutació a la Junta de la Confraria de St. Pere Apòstol, iltm. Sr. Alcalde, també als membres de la coral reusenca, molt estimats tots, germans i germanes en Crist mort i ressuscitat. Com us heu donat compte estic una mica constipat, però això no... i la vaig agafar, que sapigueu, a Roma inaugurant l’exposició d’un gran reusenc com és Gaudí, l’exposició que hi ha a Roma de Gaudí i la Sagrada Família; allí us vaig encomanar d’una manera molt i molt particular. De manera que estem ara en el centre de Roma, del Vaticà, en el palazzio di Carlomagno, un lloc preciós; i amb altres bisbes de Catalunya com el cardenal de Barcelona i també el bisbe d’Urgell, i amb moltíssima participació, també amb el president Artur Mas, i va ser de veritat una festa molt i molt bonica. Si durant els dos mesos propers aneu a Roma no deixeu d’anar a visitar aquesta exposició que ens ha posat, allí, en el centre de la Cristiandat.

Bé, l’any 2006 varem celebrar el 50 anys de la vostra Confraria, aquí precisament als peus de la Mare de Déu de Misericòrdia; avui hi tornem per celebrar que fa 25 anys vareu tornar a sortir en processó. En dono gràcies a Déu. Fou l’any 1986 quan uns pocs confrares, treballadors de l’antiga Cooperativa Comarcal de Reus, i amb l’ajut d’aquesta, decidiren reorganitzar la confraria i aconseguiren tornar, després d’uns anys de no fer-ho, a ser presents d’una manera molt digne en els diversos actes quaresmals que es celebren a la vostra ciutat i molt especialment en la solemne processó del Sant Enterrament del Divendres Sant. La vostra confraria avui està oberta a tothom, estiguin vinculats o no a l’avicultura, amb l’única finalitat de, sota l’invocació de sant Pere Apòstol, buscar la unió espiritual, el foment de la catolicitat i intervenir en actes i manifestacions de fe religiosa.

Avui estem celebrant, també, el dia dels Sense Sostre amb el lema Tots som ciutadans. Cap persona sense llar. Càritas fa, avui, una crida a les nostres comunitats parroquials i a tota la societat en general per tal de crear espais de reflexió i denunciar la situació d’extrema vulnerabilitat de moltes persones. Com han escrit en els fulls que han repartit sobre aquesta celebració aquest diumenge: tots som essers humans, per tant titulars de drets. Penso que tots lluitem per a que aquests Sense Sostre puguin ser atesos, esperem que cada vegada millor.

Avui estem en el primer diumenge d’Advent, al començament de l’any litúrgic. “Estigueu atents. Vetlleu. Senyor, no tardis en venir”. Són els crits que se senten al principi de l’Advent. Expectació. L’Advent significa l’expectació apassionada que va sostenir el poble d’Israel pel què fa al Salvador. L’Església ens posa aquestes 4 setmanes, que passen depressa, com desitjant que arribi aviat el naixement de Jesús. La litúrgia ens ajuda en aquest camí en el qual ja veiem a prop la meta. Les espelmes de la Corona d’Advent s’encendran una a una al compàs de les 4 setmanes amb el seu gran significat. Cada vegada hi ha més llum per dissipar les tenebres perquè el naixement de qui és la llum del món, el naixement del Redemptor, s’acosta.

Però l’Advent té dos moments. En aquest primer, les dues setmanes inicials, recorda, sobretot, la vinguda última del Crist al final del temps. Després, a les últimes setmanes, a partir del 18, ressonen en aquests temps els grans anunciadors del Messies (profetes de l’Antic Testament i sant Joan Baptista) i té una especial presència i protagonisme Maria, la mare de Déu, a les entranyes de la qual i després neix el Salvador. També recorda l’entrada de l’emperador: després d’haver guanyat una gran batalla, els emperadors romans entraven i en deien la pressa de possessió, tothom sortia a rebre’ls, era una festa apoteòsica. Crist és el Rei, el Senyor de totes les coses; Ell fa també el seu Advent: vol prendre possessió sobre nosaltres i de tot el món; vol regnar amb aquest regnat de pau, de justícia i d’amor, que dèiem avui.

Les lectures ens condueixen cap el gran moment a través d’un itinerari de segles. El gran profeta Isaïes, que hem llegit al començar, i tots els que ho van fer entre el segle VIII i IV abans de Crist, anuncien al poble el Messies esperat; i nosaltres, que ja coneixem el final de la història llegim amb emoció aquestes paraules que van ajudar a Israel a mantenir la confiança en la llarga espera. Al final, de la ma dels Evangelis, arribem a la culminació del temps i apareix, llavors, el testimoni de Zacaries, d’Isabel, de Joan Baptista al Jordà, de Josep i de Maria, els pares de Jesús, a l’humil casa de Nazaret.

Nosaltres, germans i germanes, també volem esperar Jesús; però no és una espera passiva sinó que hem d’anar a la trobada del Crist, acompanyant de les nostres bones obres, com hem llegit a l’oració col·lecta, a l’inici. El Senyor ens parla de romandre en vetlla i pregar.

Déu no neix en els nostres cors perquè per a Ell no hi ha ni passat ni present ni futur, tot és present ja que és eternitat. I ens podem preguntar com l’esperem?. Aquests dies d’Advent són dies en que no podem perdre el sentit del què celebrem: el naixement del Crist, el fet més gran de la Història, i també a la vida de cadascun de nosaltres perquè ens afecta directament. També en la nostra ànima ha d’haver-hi un abans i un després de cada Nadal; no serà, generalment, una ruptura però sí un progrés que ens portarà a estar més a prop d’aquest nen que acaba de néixer i que se’ns mostra tan indefens; i que aquí, a Reus, tenim la sort d’aquest retaules que ens fan reviure el gran misteri de l’amor de Jesús. Una conseqüència serà d’atendre millor, el millor que sapiguem, a socórrer les necessitats de les persones que estan soles, que pateixen fam o no tenen un sostre on aixoplugar-se... aquelles persones que no troben ni un lloc a la posada de la nostra societat. La solidaritat amb ells, l’exercici cristià de la caritat serà la millor manera de celebrar el misteri del naixement d’aquell que va dir “El que feu amb ells, a mi m’ho feu”.

Germans, sigueu fidels als vostres estatuts de la Confraria de Sant Pere Apòstol, i aquestes idees que hi figuren: buscar la unió espiritual, el foment de la catolicitat i intervenir en actes de manifestació de fe religiosa. Juntament vull que pregueu per a les vocacions per al ministeri sacerdotal i diaconal. Només amb la pregària traurem endavant tot el que el Senyor ens demana. També us demano que pregueu per a les vocacions per a la vida religiosa. I moltes gràcies per tot el què feu per a l’Església i també per a la nostra societat. Avui preguem tots a la Mare de Déu de Misericòrdia que ens miri amb ulls d’amor i que ens deixi que l’acompanyem camí de Betlem.

Que així sigui.

Homilia de la missa de l’Aparició. “Maria, Reina del món”

Santa Teresa ho deia ben convençuda: De totes maneres, m’agrada més Maria com a mare que com a reina. A nosaltres també.

Mn. Roquer

Homilia:

La proximitat amb la festa de Crist Rei, que celebràvem diumenge passat, ha fet que escollíssim avui per aquesta missa votiva de santa Maria el títol de Maria, Reina del món. El títol de Maria Reina és més antic que la nostra litúrgia, sobretot per la litúrgia de la festa de Crist Rei que només és de l’any 1925. Les hem dit moltes vegades aquestes antífones marianes: “Ave, regina caelorum” (“Reina del cel”) o “Regina caeli” (altra vegada “Reina del cel”) o també, no cal dir, “Salve, regina” (“Salve, reina”). Això ho confirma.

Amb tot, la festa de Maria Reina, establerta per Pau VI a la vuitada de l’Assumpció, és molt recent. També, com la festa de Crist Rei, avui té un pair, té un cert punt de possible confusió si  no posem els punts ben posats sobre les is (que és el lloc que els hi correspon). Perquè podem assimilar les reialeses de Maria amb les reialeses d’aquest món que són, i avui més que mai, unes reialeses, uns regnes molt devaluats.

Té el títol de Reina pel fet de ser mare del Rei messiànic, “el que seu al tron de David”, com hem sentit a l’Evangeli. Maria és, també, semblança de la reina Ester, aquella reina suplicant que intercedeix en favor del seu poble. Ella és model d’esperança, allò que en Maria s’ha esdevingut es realitzarà en nosaltres, els fills de l’Església; en ella, la filla predilecta de l’Església. “Per a que tots els fills obtinguin la glòria que pertoca (hem dit a l’oració) als fills de Déu”. I, sobretot, Maria és Reina perquè fou la serventa humil: “Que es faci en mi segons la vostra paraula” i fou així.

El prefaci d’aquesta missa està tret, justament, de la festa d’una coronació d’una imatge de la Mare de Déu. La coronació canònica... són coronats els reis i les reines, la coronació canònica de la imatge de la Mare de Déu de Misericòrdia, vull dir de la Mare de Déu de Reus, tingué lloc el 6 d’octubre de 1904, any durant el qual tot el món cristià celebrava el cinquantenari de la proclamació del dogma de la Immaculada; la corona que se li oferí fou ofrena del rei Alfons XIII (havia estat aquí, al Santuari uns quants mesos abans); però aquesta corona durà ben poc: la nit del 25 de febrer de 1915 era robada.

Certament el seu Regne, també el de Maria, és un d’aquells regnes que no són d’aquest món. Però la Mare de Déu de Misericòrdia, amb corona o sense, continua sent Reina i Mare de Misericòrdia i ho serà sempre; perquè la corona que ella vol som nosaltres i aquesta no li pot prendre ningú (eh que no?!).

Santa Teresa ho deia ben convençuda: De totes maneres, m’agrada més Maria com a mare que com a reina. A nosaltres també.

Homilia de la Festivitat de Crist Rei

 El Regne de Crist és el seu regne, i quan capgirem les coses el podem convertir, si no vigilem, en el nostre pobre regne.

Mn. A. Roquer

Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 34,11-12.15-17)

Això diu el Senyor Déu: «Jo mateix buscaré les meves ovelles i en faré el recompte. Les comptaré com el pastor recompta el seu ramat el dia que es troba amb les ovelles dispersades, i les recolliré de tots els llocs on s’havien dispersat el dia de núvols i boira. Jo mateix faré pasturar les meves ovelles, i jo mateix les duré a reposar, diu l’oracle del Senyor Déu. Buscaré l’ovella perduda, faré tornar la que s’havia allunyat, embenaré la que s’havia fet mal, faré posar bona la malalta, mantindré les grasses i robustes, les pasturaré totes amb justícia.» I a vosaltres, el ramat, el Senyor Déu us diu això: «Judicaré entre l’un i l’altre, moltons i cabrits.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,20-26.28)

Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist, cadascun al moment que li correspon: Crist el primer; després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. I quan tot li haurà estat sotmès, el Fill mateix se sotmetrà a Déu, que li ho haurà sotmès tot. Així Déu serà tot en tots.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 25,31-46)

En aquell temps Jesús digué als seus deixebles: «Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d’ell tots els pobles. Llavors els separarà entre ells com un pastor separa les ovelles i les cabres, i posarà les ovelles a la dreta, i les cabres a l’esquerra.
»Després el Rei dirà als de la seva dreta: Veniu, beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir; quan em veiéreu despullat, em vau vestir; quan estava malalt, em vau visitar; quan era a la presó, vinguéreu a veure’m.
»Els justos li respondran: Senyor, quan us vam veure afamat i us vam donar menjar, o que passàveu set, i us vam donar beure? Quan us vam veure foraster i us vam acollir, o despullat, i us vam vestir? Quan us vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us?
»El Rei els respondrà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi.
»Després dirà als de la seva esquerra: Lluny de mi, maleïts: aneu-vos-en al foc etern preparat per al diable i els seus àngels. Vosaltres, quan jo tenia fam, no em donàreu menjar; quan tenia set, no em donàreu beure; quan era foraster, no em vau acollir; quan em veiéreu despullat, no em vau vestir; quan estava malalt o a la presó, no em vau visitar.
»Ells li respondran: Senyor, quan us vam veure afamat o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la presó, i no vam fer res per vós?
»Ell els contestarà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests, per petit que fos, m’ho negàveu a mi.
»I aniran als suplicis eterns, mentre que els justos entraran a la vida eterna.»

Homilia:

La festa d’avui, la festa de Crist Rei, dins de la història llarga de l’Església, és recent. Es va instituir l’any 1925 en un context tan poc clar que semblava que més aviat volgués reclamar per Jesús un tipus de reialesa que Ell, Jesucrist mateix, justament havia rebutjat, sobretot després de la multiplicació dels pans; en canvi ho ratifica davant de Pilat.

Avui la festa té un caire més teològic, més bíblic, que no pas popular. Ha quedat desvirtuada per un parell de realitats: un títol de rei amb monarquies més aviat devaluades, i també l’abús que s’ha fet, en certs moments, d’aquest títol, en benefici propi.

Crec que la manera d’entendre correctament l’autèntic sentit de la festa d’avui és veure que ens en diu el prefaci d’aquesta missa. Diu: “Regne de veritat i de vida, regne de santedat i de gràcia, regne de justícia, d’amor i de pau”. Crist és Rei, però el seu Regne, no agafen el rave per les fulles, no és, i Ell ho diu ben clarament, com els regnes d’aquest món. Ho diu Ell mateix davant de Pilat, potser preveient possibles malentesos, quan nosaltres no pensem tal com Ell vol.

Hem dit a toc de trompeta: És Rei!. I hem dit amb sordina: Però el seu Regne no és d’aquest món!. Si el seu regne és de veritat Regne de vida, de santedat, de justícia, de pau... certament no és d’aquest món. Quan davant de Pilat, coronat... però d’espines, amb un mantell reial... però de burles, dirà “Jo sóc Rei”... Sí, ara!. I damunt de la creu constarà la causa de la seva condemna (“el rei dels jueus”). Un rei que s’identifica amb els pobres, un rei que és crucificat com a malfactor, un rei que s’identifica amb els que sofreixen; i un Regne que és com una petita llavor de mostassa que va creixent a poc a poc, un Regne en el qual els que volen ser primers han de començar a ser els darrers; un Rei que no té ni on reposar el cap; un Regne on manen els nets de cor i els humils... Definitivament, aquest no és un regne d’aquest món. Però nosaltres continuarem, tossudament, dient cada dia: “Vingui a nosaltres el vostre Regne”.

L’alegria del judici final és una veritable revolució; ho gira tot cap per avall. Allà hi ha gent de totes les nacions, de totes les cultures, de totes les llengües, i uns són cridats (veniu a rebre la benedicció de Déu), d’altres són comminats a apartar-se (“Lluny de mi”). I què decidirà la sort final?. No el què som, sinó el què fem. No ens enganyem. No és la nació on hem nascut, ni el càrrec que hem ocupat, ni tampoc la fe o la religió que diem que tenim.

A l’escena evangèlica, on es pronuncien grans paraules, no parla mai ni de justícia, ni d’igualtat, ni de democràcia... Les paraules, quan hi ha realitats que la sobrepassen, sobren,  no calen. La darrera paraula la té Jesucrist l’últim dia, la seva paraula és una altra. Parla d’un tros de pa pels que tenen fam, d’un got d’aigua pel que té set, d’una bufanda pel que passa fred; i, si tant m’apureu, no surt ni la paraula amor i sí que surt la paraula menjar, vestir, hostatjar, visitar. Al capvespre de la vida, que em perdoni santa Teresa de l’Infant Jesús, no serem examinats d’amor; ens preguntaran si hem fet allò que creiem, com és lògic. I nosaltres no tindrem excusa!, perdoneu-me. No podrem dir “quan us vam veure afamat, quan us vam veure que teníeu set, foraster, despullat... i no vam fer res per vós?”. Perquè ho sabíem!.

El Regne de Crist és el seu regne, i quan capgirem les coses el podem convertir, si no vigilem, en el nostre pobre regne.

Homilia del diumenge 33 de durant l’any

 El Senyor confia que nosaltres sabrem administrar correctament allò que ens ha confiat.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre dels Proverbis (Pr 31,10-13.19-20.30-31)

Que en té de valor una bona esposa! És molt més preuada que les perles. El cor del seu marit hi confia, no són escassos els guanys que en traurà. Durant tota la vida el farà feliç, i no desgraciat. Es procura la llana i el lli, que les seves mans transformen com vol. Pren a les mans la filosa, i els seus dits agafen el fus. Obre les mans als pobres, allarga el braç als indigents.
L’encant és aparença, la bellesa s’esvaeix; l’esposa que creu en el Senyor és la que val tots els elogis. Dediqueu-li cants pels fruits del seu treball: que la seva obra l’elogiï davant de tot el poble.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 5,1-6)

Germans, no cal que us escrivim quan i en quins moments arribarà el Dia del Senyor: vosaltres mateixos ja sabeu prou bé que vindrà com un lladre a la nit. La gent es pensarà que tot està en pau i ben assegurat, quan de sobte vindrà la devastació, com els dolors a la dona que ha de tenir un fill, i no se n’escaparà ningú. Però a vosaltres, germans, que no viviu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre, ja que tots sou fills de la llum i del dia. No som pas de la nit ni de la foscor. Per això no hem de dormir, com els altres, sinó vetllar i viure sòbriament.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 25,14-30)

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Un home que se n’anava a fora del país cridà els seus administradors i els confià els seus béns. A un li donà cinc milions, a l’altre dos i a l’altre un, segons la capacitat de cadascú, i se n’anà. [El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi, i en guanyà cinc més. També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més. Però el qui n’havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo.]
Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes. Es presentà primer el qui havia rebut cinc milions, portà també els cinc que havia guanyat i digué: Senyor, m’havíeu confiat cinc milions i n’he guanyats cinc més. [L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.
Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué: Senyor, m’havíeu confiat dos milions i n’he guanyats dos més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.
Es presentà també el qui n’havia rebut un, i digué: Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners. Aquí teniu allò que és vostre. L’amo li contestà: Ets un administrador dolent i gandul. Tu sabies que vull collir on no he sembrat i aplegar on no he escampat? Doncs havies de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos. Preneu-li aquest milió i doneu-lo al qui en té deu, perquè als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no tenen, els prendré fins allò que els queda. I aquest administrador inútil, traieu-lo a fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents».]

Homilia:

Ja som a les acaballes de l’any litúrgic. I no es nota només en la temperatura que s’acosta l’hivern, sinó també en les lectures que escoltem a la celebració. L’acabarem diumenge que ve amb la festa de Crist Rei per encetar el Temps d’Advent.

Aquest Jesucrist que celebrem solemnement diumenge que ve, Ell, i només Ell!, és el que té la darrera paraula de la història humana, del temps que passa. I, diumenge passat amb les deu noies, avui amb els administradors, i diumenge que ve amb la tria de les ovelles, ens vol fer pensar que hi haurà l’hora de les peres madures; i no cal la resposta ja coneguda del Tenorio (encara estem a prop de Tots Sants) quan diu cuan largo me lo fiais.

Caminem cap a la plenitud de la vida, però ignorem la manera i ignorem el moment. Que aquest dia no ens agafi desprevinguts com un lladre a mitjanit; certament la imatge del lladre és bonica perquè ve a l’hora menys pensada, però aquest que esperem no ens ve a prendre res, que ens ho ve a donar tot!. És un nuvi que esperem refiats que arribi, i em sembla que vivim molt refiats, potser massa refiats i tot. No serà pas que no ens hagin avisat prèviament; totes les paràboles d’aquest diumenge, no sé per què, però tenen un cert punt d’interès d’accentuar els desprevinguts, els descuidats, els adormits... (tot en negatiu); en canvi té un bon percentatge de cosa positiva: el dia del Senyor no serà per al creient, per a aquell que està a punt, per a aquell que l’espera amb ànsia, per a aquell que s’ha mantingut fidel el dia de la catàstrofe... sinó el dia de la salvació. La vida del cristià, i de tothom, es desenvolupa entre dos dies del Senyor, que en veritat són un de sol: el dia de la Resurrecció de Jesucrist i el dia del nostre Baptisme amb la promesa de vida eterna.

Per això convé que el cristià no faci com els pagans, ens ho ha dit sant Pau: la gent es pensava que tot estava en pau i ben assegurat, i anaven ben errats. Com que ens agrada viure tranquils, la seguretat, si nó hi és, la inventem perquè ens agrada, ens interessa... però no estem segurs. Si una cosa tenim segura és aquesta: el Senyor vindrà!. I segon, la paràbola d’avui ens ho ha dit: demanarà compte de tot allò que ens ha confiat!. Sigui quin sigui el marc de la història en el qual Jesús digué aquesta paràbola, la intenció de l’evangelista és ben clara: el Senyor confia que nosaltres sabrem administrar correctament allò que ens ha confiat. És possible que a la comunitat de Mateu, com sol passar en moltes comunitats, hi abundessin més el membres passius que no pas els actius. A uns i altres confia uns bens, que no són seus; la fe és un do de Déu, se’ns ha posat a les mans amb la bona intenció que el farem servir, i del rendiment que en traiem en dependrà si entrarem o no a la festa (“quan arribà el moment les que estaven a punt entraren a la festa”; “ets un bon administrador, entra a celebrar-ho amb el teu Senyor”).

Certament que la paràbola d’avui és un toc d’atenció per a tots nosaltres. Que el Senyor no ens trobi adormits, i amb els dons de Déu amagats sota la rajola per por.

Podem ser rebutjats per inútils, per curtets d’enteniment, però no per ignorants. Ho sabem!. Una cosa és certa, i ben certa: aquell dia vindrà per a tothom i de sorpresa, i no podrem dir no ho sabia, no m’ho esperava. Podem viure, certament, com a descreguts, però despistats no!