Homilia Diumenge 33 de durant l'any

El missatge que ens anuncia la fi del món no és per causar por, sinó per fer néixer en nosaltres una nova esperança.

Mn. A. Roquer

Lectura de la profecia de Malaquies (Ml 3,19-20a)

Vindrà aquell dia abrusador com una fornal. Tots els orgullosos i els injustos seran igual que rostoll, i aquell dia, quan arribi, els incendiarà, no en deixarà ni l’arrel ni la tija, diu el Senyor de l’univers. Però per a vosaltres, que venereu el meu nom, sortirà el sol de la felicitat, i els seus raigs seran saludables.

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (2Te 3,7-12)

Germans, ja sabeu què heu de fer si voleu imitar-nos. Entre vosaltres no vivíem mai desvagats, i a ningú no demanàvem de franc el pa que menjàvem, sinó que ens escarrassàvem treballant nit i dia per no afeixugar ningú dels vostres. No és que no tinguem dret a la nostra manutenció, però volíem donar-vos un exemple amb la nostra vida, perquè vosaltres l’imitéssiu. Recordeu que quan érem entre vosaltres us repetíem aquesta regla: «Qui no vulgui treballar, que no mengi.» Us escrivim això perquè sentim dir que alguns de vosaltres viuen desvagats i, a més de no treballar, es posen on no els demanen. A tots aquests, els ordenem i els recomanem en nom de Jesucrist, el Senyor, que treballin en pau per guanyar-se el pa que mengen.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 21,5-19)

En aquell temps, alguns parlaven del temple, fent notar les seves pedres magnífiques i les ofrenes que el decoraven. Jesús digué: «Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra.» Llavors li preguntaren: «Mestre, quan serà tot això i quin senyal anunciarà que està a punt de succeir?» Jesús respongué: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar, perquè vindran molts que s’apropiaran el meu nom. Diran: «Sóc jo», i també: «Ja arriba el moment.» Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells. I quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us alarmeu. Això ha de succeir primer, però la fi no vindrà de seguida.» Després els deia: «Una nació prendrà les armes contra una altra, i un regne contra un altre regne. Hi haurà grans terratrèmols, fams i pestes pertot arreu, passaran fets espantosos i apareixeran al cel grans senyals d’amenaça. Però abans de tot això se us enduran detinguts, us perseguiran, us conduiran a les sinagogues o a les presons, us presentaran als tribunals dels reis o als governadors, acusats de portar el meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Feu el propòsit des d’ara de no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa, i cap dels vostres acusadors no serà capaç de resistir-la o de contradir-la. Sereu traïts fins i tot pels pares, pels germans, parents i amics, en mataran alguns de vosaltres, i sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom. Però no es perdrà ni un dels vostres cabells. Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida.»

Homilia:

Avui, pràcticament, acabem l’any litúrgic, diríem, de manera més ordinària, ja que el diumenge que ve en farem la conclusió més solemne amb la festa de Crist Rei. Ell, Crist, és el vencedor de tot allò que els homes podem construir. Fins i tot els temples, els temples que fem els homes; perquè el veritable Temple, on realment Déu habita, no és cap casa feta pels homes, és la persona de Jesucrist; un Temple indestructible que ens assegura l’encontre amb Déu en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Com diu Jesús a la samaritana, davant la discussió d’on s’ha d’adorar Déu, a Jerusalem o a la muntanya del Galitsell; Jesús li diu: “s’ha d’adorar allà on sigui, en esperit i amb veritat.

L’anunci que fa Jesús del món que ens espera no és de flors i violes. No anuncia una església triomfant, victoriosa, sinó sofrent. El deixeble no pot ser, però, catastrofista, ni pot ser tampoc ingenu. En el món dels homes el mal fa el seu camí, però la salvació de Déu també fa el seu camí. El missatge que ens anuncia la fi del món no és per causar por, sinó per fer néixer en nosaltres una nova esperança. Davant de la granduositat espectacular del Temple de Jerusalem, Jesús anuncia, i es va complint: “Això que veieu... no quedarà pedra sobre pedra”. Per què? Per qui? A causa de què? I quant serà?. Simple curiositat!. Estúpida curiositat!. Per això, en comptes de contestar la pregunta, que mira cap enfora (“Quan serà”), Jesús ens convida a mirar cap endins (“Estigueu alerta, no us deixeu enganyar”).

Per això el missatge de l’evangeli d’avui és de difícil comprensió, sobretot en un món com el nostre en el qual predominen consignes que conviden a aplicar, a la nostra vida, la llei del mínim esforç, a cercar per damunt de tot el plaer i prou, a buscar una vida fàcil. Tots sabem com n’és de complicat avui a les escoles, a la catequesi i a la mateixa família parlar d’esforç, de renúncia, de sacrifici... Tenim la impressió que no encertem ni el llenguatge, ni encertem els continguts.

No es tracta pas d’aigualir la festa, no!. És ser realistes, i Jesús és molt realista, i sap per on ens apreta la sabata, i nosaltres també ho sabem. Nosaltres estem cridats a viure la nostra fe i la manifestació d’aqueta fe sense complexos, sense pors. Diu “Serà una ocasió de donar testimoni” d’allò que creieu. I testimoni joiós, diria jo, perquè sabem en què creiem i sabem què esperem. El missatge catastrofista de la fi del món és fàcil, però és vulnerable, i sempre subjecte a tota mena de manipulacions. Exemple: els Testimonis de Jehovà.

Cert que les dificultats per viure la fe són moltes, tant si mirem fora de nosaltres o dintre de nosaltres; tant si mirem el que ens diu l’Evangeli (guerres, revoltes, terratrèmols, pestes, fam...) com si ens trobem mirant o llegint les informacions de notícies dels mitjans de comunicació... o si mirem la mateixa Església. Totes semblen senyals clars de la fi d’un món. Sempre estem en mig de fets espantosos, però, justament, en els moments de foscor, de dubte, en la temptació del desànim és quan hem de demostrar més que mai qui som, en qui creiem i què esperem!. És en el moment de dificultat i desànim que hem de sentir aquestes paraules “Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida”, “Per a vosaltres, (ha dit el profeta)... sortirà el sol de la felicitat”.

L’esperança cristiana no s’alimenta del fracàs de les petites esperances del homes. La fe ens permet descobrir, amb més claredat, que la salvació que esperem supera tot allò que els humans som capaços de fabricar. Tant és possible pecar d’una fi del món immediata, amb la por que això comporta, com els cas dels cristians de Tessalònica que hem sentit a la segona lectura, o pecar per un altre cantó amb aquella frase del Tenorio quan largo me lo fiais.

La caducitat de les coses d’aquest món ja ha començat, o no teniu miralls a casa vostra?. La fi del món, per tant, ja ha començat. Simplement perquè ja ha començat, amb Jesús ressuscitat, la creació d’un món nou.

El Tagore ens diria, poèticament, si plores perquè s’ha post el sol, les llàgrimes no et deixaran veure els estels que són un munt de sols!.

Homilia Diumenge 32 de durant l'any.

El nostre Déu no és un Déu de morts, sinó que és un Déu de vius.

Mn. A. Roquer

Lectura del segon llibre dels Macabeus (2Ma 7,1-2,9-14)

En aquells dies, set germans, que havien estat detinguts amb la seva mare, eren forçats pel rei, sota la tortura d’assots i de fuets, a menjar carn de porc, que la Llei prohibia. Un d’ells, parlant per tots, digué: «Què vols saber de nosaltres amb aquest interrogatori? Estem disposats a morir abans que violar les lleis rebudes dels nostres pares.»
El segon, a punt d’expirar digué: «Tu ens pots privar d’aquesta vida, botxí, però el Rei del món, als qui morim per les seves lleis, ens ressuscitarà a una vida eterna.»
Després d’aquests va ser torturat el tercer. Tragué la llengua de seguida, tan bon punt li ho demanaren, estengué les mans sense por i digué amb una noble generositat: «Les havia rebudes del cel, però per fidelitat a les lleis del cel no les planyo i espero recobrar-les d’allà dalt.» El rei mateix i els de la seva comitiva quedaren corpresos de la valentia d’aquell noi, que tenia per no res el dolor de les tortures.
Mort aquest, turmentaren el quart amb la mateixa crueltat. A punt d’expirar deia: «Ara que morim a mans dels homes, és bo de confiar en l’esperança que Déu ens dóna de ressuscitar-nos, perquè tu no ressuscitaràs pas a la vida.»

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (2Te 2,16-3,5)

Germans, que Jesucrist mateix, el nostre Senyor, i Déu, el nostre Pare, que ens ha estimat tant i ens ha concedit per la seva gràcia un consol etern i una bona esperança, conforti els vostres cors i els faci constants en tota mena d’obres bones i de bona doctrina.
Finalment, germans, pregueu per nosaltres: que la Paraula del Senyor es propagui pertot arreu i sigui glorificada com ho ha estat entre vosaltres, i que Déu ens alliberi dels homes irresponsables i dolents, perquè no tothom té la fe. El Senyor és fidel. Ell us farà constants i us guardarà del Maligne. Us tenim tota la confiança en el Senyor, i sabem que tot això que us recomanem ja ho feu i continuareu fent-ho. Que el Senyor encamini els vostres cors a estimar Déu i sofrir amb constància com ho féu Jesucrist.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 20,27-38)

En aquell temps, uns saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar. [Per això li proposaren aquesta qüestió: «Mestre, Moisès ens va prescriure que si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la dona del difunt, per donar descendència al seu germà. Doncs bé: hi havia set germans. El primer, que era casat, morí sense fills. El segon, el tercer, i així fins al setè es van casar amb la dona del difunt i moriren sense deixar fills. Finalment ella també morí. Aquesta dona, per tant, en la resurrecció, de quin dels set serà l’esposa? Perquè tots set s’hi havien casat.»]
Jesús els respongué: «En el món present els homes i les dones es casen, però els qui Déu considerarà dignes de tenir un lloc en el món que vindrà i en la resurrecció dels morts no es casaran, perquè ja no podran morir mai més. Pel fet de tenir part en la resurrecció són iguals que els àngels i són fills de Déu. I que els morts han de ressuscitar, Moisès mateix ho deixa entendre en el passatge de la Bardissa que no es consumia, quan diu que el Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isahac i Déu de Jacob. Déu no és Déu de morts, sinó de vius, perquè, per a ell tots viuen.»

Homilia:

Nosaltres no caurem en la trampa que preparen els saduceus a Jesús, fent un comentari inútil sobre aquest tema dels set germans. El tema és un altre.

Ja som a les acaballes de l’any litúrgic, l’acabarem d’aquí a 15 dies amb la festa de Crist Rei. I el tema de les lectures, cada any al final de l’any litúrgic, fa referència, no només al final de la història, el que en diem el final del temps, el final del món, sinó que dóna un pas més i va més enllà. El terme vers on ens encaminem és la Vida Eterna. En tot camí el més important de tot és la meta.

No és fàcil, per altra part, fer un judici des de l’òptica, o de les perspectives, o paràmetres dels coneixements humans. L’Evangeli no contradiu els judicis o les mesures humanes. Home sóc, i és humana la mesura per tot el què pugui creure i esperar, diu Maragall en el seu Cant Espiritual; que no és un evangeli però si assembla molt.

Anar més enllà del què veiem, sentim o toquem no és fàcil. És humana la mesura. Els nostres coneixements, les nostres experiències tenen un límit. No podem anar més enllà de l’àmbit, ben clar, del nostre món real. Només la fe dóna un pas més, només la fe pot anar més enllà. Però, també penso: pobres de nosaltres que només poguéssim existir o poguéssim creure en les coses que entenem o que podem experimentar!.

La vida eterna, l’altra vida com l’acostumen anomenar, és més del què puguem entendre, sinó no és una vida eterna; per tant és més, fins i tot, del què podem esperar. Però és!

Aquest era el gran problema del saduceus del temps de Jesús. Els saduceus eren un grup polític al qual pertanyien els dirigents del Temple de Jerusalem. No oblidem que la conversa és a l’atri del Temple, i no oblidem que és passat el Diumenge de Rams en vigílies de la Passió. Els saduceus eren pocs, però molt influents. I, a més a més de ser condescendents amb els romans, no admetien la resurrecció dels morts i eren adversaris acèrrims dels fariseus, el quals es consideraven, ells, els únics defensors de la fe autèntica d’Israel. Fariseus i saduceus s’odiaven, però no fins a tal punt com per a no posar-se d’acord quan es tractava d’anar contra Jesús. El missatge que predicava Jesús no tenia per què coincidir amb el dels uns o dels altres. Ell era la Paraula de Déu feta paraula humana.

El concepte d’una vida terrena i el concepte d’una vida eterna són dues maneres no només diferents d’entendre la vida, són dues maneres diferents de viure la vida. És vida aquesta i és vida aquella.

La Llei hebrea, amb la llei, hem sentit a l’evangeli, del Lebirat, tenia la concepció de que els fills era la manera de perpetuar-se en el món, es clar. En canvi la concepció de Jesús, que té com objectiu la vida eterna, no té cap necessitat de perpetuar-se perquè és una vida on no hi ha mort. El nostre Déu no és un Déu de morts, sinó que és un Déu de vius. La resposta de Jesús sobre la vida eterna desfà tots els raonaments, tots els muntatges humans. La vida eterna no és una simple continuació del món present; ni és tampoc una reencarnació, ni és la reanimació d’unes despulles mortals. I ara que dic la paraula despulla, ¿ja sabeu que la despulla és, ni més ni menys, que la pell que deixa la serp quan passa per les bardisses? I la serp continua. Bona paraula.

I aquí Jesús ens podria dir, com diria als apòstols en el Darrer Sopar: Si no enteneu les coses de la terra quan us parlo, com podreu entendre si us parlo de les del cel?.

El problema que plantegen a Jesús pot semblar aberrant, enrevessat, com solen ser-ho moltes vegades les imaginacions nostres sobre la vida futura. I és que en realitat no la podem imaginar d’altra manera, però sí que la podem creure.

Avui, i cada diumenge, posem-nos al voltant de la taula de l’Eucaristia; un motiu d’immensa joia i de gran esperança per a nosaltres. Al final hi veiem la taula parada del banquet etern del Regne de Déu. Feliços els convidats a la taula de les noces de l’Anyell.

Aquesta és la veritat escatològica. La paraula escatologia s’ha fet servir molt malament. Escatos-logos en grec vol dir l’última paraula. I l’última paraula no la tens tu ni la tinc jo, la té Ell, el fill etern de Déu, i per això hi creiem, i per això hi podem esperar.

Homilia Festivitat de Tots els Sants

A les benaurances s’hi troba reduït, diu sant Agustí, tot el missatge de Jesús.

Mn. A. Roquer

Lectura de l’Apocalipsi de Sant Joan (Ap 7,2-4.9-14)

Jo, Joan, vaig veure un àngel que pujava de sol ixent i tenia la marca del Déu viu, i cridà amb totes les forces als quatre àngels que havien rebut el poder de fer mal a la terra i al mar: «No feu cap mal a la terra, ni al mar, ni als arbres, fins que haurem marcat al front els servents del nostre Déu.» Llavors vaig sentir el nombre dels qui havien estat marcats: eren cent quaranta-quatre mil de totes les tribus d’Israel.
Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans, i cridaven amb totes les forces. «Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell.» I tots els àngels s’estaven drets al voltant del tron, dels ancians i dels quatre vivents, i es prosternaren davant el tron amb el front fins a terra, adorant Déu, i deien: «Amén. Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, poder i força al nostre Déu pels segles dels segles. Amén.» Llavors un dels ancians em va preguntar: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs.»

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 3,1-3)

Estimats, mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som. Per això el món no ens reconeix, com no l’ha reconegut a ell. Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. I tothom qui té aquesta esperança en ell es purifica, tal com Jesucrist és pur.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 5,1-12a)

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s’assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:
«Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.»

Homilia:

Si la festa d’avui, com sabem tots, per això som aquí, és la feta de Tots Sants, vés per on, resulta que és la nostra festa, si fem cas de la salutació de sant Pau a les comunitats cristianes, concretament als cristians de la ciutat de Filips; com que va escriure a Filips, parlava dels filipencs; i si hagués escrit als de Reus, parlaria pels reusencs. Diu “Saludo al poble sant que, en Jesucrist, viu a Filips”. Nosaltres som el poble sant. Sants són tots aquells qui creuen i practicant les benaurances, només que uns ja tenen allò que esperaven i nosaltres esperem allò que ells tenen.

Algú potser pensa que els sants desconeguts s’han d’assemblar als sants coneguts. I és ben bé al revés: els sants reconeguts són aquells qui s’assemblen als desconeguts. D’aquests desconeguts tots n’hem conegut; per a nosaltres no eren desconeguts i per a Déu tampoc. I aquest coneixement és una gràcia de Déu que se’ns ha concedit durant la nostra vida. Amb els sants oficials ens pot passar que pel fet d’estar tan enlairats semblin més perfectes, i això, per desgràcia nostra, ens els fa que siguin inimitables (nosaltres, pobres pecadors, tan amunt no hi arribem!). Els defectes dels sants, que també en tenien perquè eren humans, semblen més dissimulables que els nostres propis defectes, com les gràcies del ric que sempre fam més gràcia que les gràcies del pobre.

Ens cal només llegir les benaurances i fer-ne una lectura comprensible. Llegir-les, és llegeixen en tres minuts; practicar-les, és treball i esforç de tota una vida. A les benaurances s’hi troba reduït, diu sant Agustí, tot el missatge de Jesús. Entenent-les s’entén tot l’Evangeli. Els sants, els benaurats, diguem-ne la traducció que ara tenim els feliços, són molts, canonitzats o anònims; són tants que l’apòstol sant Joan ens diu que eren “una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar” (ben diferents dels que van a les manifestacions, que sempre saben exactament quants n’hi ha). Amb aquesta afirmació, Joan volia consolar els primers cristians aclaparats per les persecucions. Però ni abans ni ara ni mai el camí de la santedat és un camí fàcil.

Contra ulgunes notícies que corren, més aviat pessimistes, sobre els seguidors de Jesucrist, sobre l’Església, els sants continuen essent molts, incomptables, menys dels qui voldríem, certament, però també més dels qui alguns es pensen o del qui alguns voldrien.

No ens han de sorprendre les incomprensions, no som del món. Déu ens reconeix com a fills seus i ho som, per això el món ni ens entén ni ens entendrà mai, ni ens estimarà mai. Les Benaurances no són ni un camí fàcil ni un camí de felicitat mundana, però asseguren la perfecta alegria. Es tracta de la perfecta alegria de sant Francesc que deia que es pot mantenir quan les coses no ens van de cara, quan ens van malament, quan no ens obren ni les portes de casa, quan tot són nuvolades espesses que amenacen tempestat. No oblidem mai que els sants “són els qui vénen de la gran tribulació”. Només així s’entén aquella expressió de Jesús en el Darrer Sopar, cara a cara ja amb la passió i mort, diu “Per a què tingueu l’alegria que jo tinc” i ho rubrica “Una alegria ben plena”.

El món ens vol manar pel camí de la facilitat, les benaurances pel camí de la felicitat, que no sempre coincideixen. L’Evangeli és un camí per anar seguint..., potser a vegades contracorrent; però a nosaltres no ens interessa si va contracorrent o riu avall, ens interessa on va!.

Ara ens disposem a participar d’aquesta eucaristia. Som pelegrins i participem de la taula del Regne etern en cada eucaristia. Amb la nostra fragilitat, amb la nostra condició de pecadors però empeltats en la vida de Déu, caminem en l’esperança de veure’l, un dia, tal com és, i poder seure a taula en la banquet del seu Regne amb tots els sants que sempre intercedeixen per nosaltres.

Aquest és el nostre camí, aquest era el seu camí. Aquest és el nostre goig i era també el seu goig. Aquesta és la nostra esperança, aquesta és la seva possessió.

Que així sigui!.

Homilia Diumenge 31 de durant l'any

Encara que de vegades ens sentim aclaparats pel mal o pel pecat, hem de mantenir sempre l’esperança i la confiança en un Déu que més enllà dels nostres pecats, com a Zaqueu, ens estima.

 

Diumenge (vinent), la casa de Gaudí (la Sagrada Família) serà la casa de Jesús, com un bon dia la casa de Zaqueu també va ser la casa de Déu.

 Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 11,23-12,2)

Senyor, el món tot sencer davant vostre és com un gra que tot just inclina la balança, com un esquitx de rosada que cau a terra al matí.
Justament perquè ho podeu tot us apiadeu de tothom i dissimuleu els pecats dels homes perquè puguin penedir-se. És que vós estimeu tot allò que existeix i no abomineu res d’allò que heu creat, ja que no heu fet res sense estimar-ho.
Com persistiria res si vós no ho volguéssiu? Què continuaria existint si no rebés la vostra invitació? I vós, Senyor que estimeu la vida, tot ho planyeu, sabent que tot és vostre, ja que el vostre alè immortal és present en tots.
Per això repreneu una mica els qui es desencaminen i, servint-vos d’allò mateix amb què han pecat, els amonesteu i els recordeu les seves culpes, perquè s’allunyin del mal i creguin en vós, Senyor.

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (2Te 1,11-2,2)

Germans, sempre preguem per vosaltres, demanant que el nostre Déu us faci dignes de la vocació cristiana i amb el seu poder dugui a terme tots els bons propòsits i totes les obres que la fe us inspira. Així el nom de Jesús, el nostre Senyor, serà glorificat en vosaltres, i vosaltres en ell, per la gràcia del nostre Déu i de Jesucrist, el Senyor.
Pel que fa a l’adveniment de Jesucrist, el nostre Senyor, i a la nostra reunió amb ell, us preguem, germans, que no perdeu el seny ni us alarmeu, encara que una suposada revelació de l’Esperit o una dita o carta que passés com si fos nostra anunciessin que el dia del Senyor és imminent.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 19,1-10)

En aquell temps, Jesús anà de pas a Jericó. Un home que es deia Zaqueu, cap de cobradors d’impostos i ric, intentava de veure qui era Jesús, però la gentada li privava la vista perquè era petit d’estatura. Llavors, per poder-lo veure, corregué endavant i s’enfilà en un arbre al lloc on Jesús havia de passar. Quan Jesús arribà en aquell indret alçà els ulls i li digué: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva.» Zaqueu baixà de seguida i el rebé tot content. Tothom qui ho veié criticava Jesús i comentava el fet que s’hagués quedat a casa d’un pecador. Però Zaqueu es posà dret i digué al Senyor: «Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat els restitueixo quatre vegades més.» Jesús li digué: «Avui s’ha salvat aquesta casa, ja que aquest home també és un fill d’Abraham. És que el Fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut.»

Homilia:

Fer un comentari d’aquest evangeli que acabem de proclamar és difícil, fa por, senzillament perquè qualsevol comentari ho pot espatllar.

Hi ha una cosa que no la sabrem mai: ¿Quin interès mou a Zaqueu per veure tant insistentment aquest Jesús?, fins el punt de fer el ridícul pujant d’alt d’un arbre per veure’l passar.

Mireu el text, fredament si voleu, sense més afegitons, tal com és: Un home important de Jericó, avui en diríem un VIP, s’enfila dalt d’un arbre, com el Pere Gallerí, però en aquest cas per veure Jesús. No sé si és còmic o és ridícul, però, certament, és interessant. L’evangelista, no sense un cert deix d’ironia, remarca que “era petit d’estatura” i, sense miraments, per veure Jesús puja dalt d’un arbre. Era pura curiositat? Vés a saber. El fet és que l’Esperit Sant aprofita aquest mica d’escletxa que se li obre, per la curiositat, a aquest home i entra per aquí. L’Esperit Sant té molts recursos. No és normal que un home important faci això. Doncs: Beneïda anormalitat!. I, abaix, Jesús, podríem dir l’altre eixelebrat, s’autoconvida a dinar a casa seva, a casa d’un cobrador d’impostos, a casa d’un home odiat  per tothom.

Això no és fa, això no és ben vist. I Zaqueu  no baixa només de l’arbre, cau! de l’arbre com una fruita madura i el rep content. Zaqueu se la juga i escandalitza els seus rebent Jesús; i Jesús se la juga escandalitzant els seus anant a casa de Zaqueu (“Tothom, diu l’evangeli, qui ho veié criticava Jesús”). I Jesús calla i deixa parlar Zaqueu: “Ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns...”. Em penso que encara bo que Jesús no se li ha acudit convidar-nos a nosaltres o... potser sí que ho ha fet!. I nosaltres no som tan bons com aquell dolent cobrador d’impostos.

L’home que ha aconseguit arribar molt lluny sense escrúpols, amb trampes, abusant del seu càrrec, a tocat fons. És un estafador i ho reconeix (“retorno tot allò que he estafat”). Ara podem ben dir aquell qui ha pujat tan amunt fent trampes, ara no baixa de l’arbre, baixa del ruc! Aquell home que es sabia rebutjat, odiat!, de tothom a descobert que hi ha un que l’estima; ben segur que deu ser aquest el motiu que neixi en ell aquella alegria (“el rebé tot content”).

Tots!, ho sabem prou, per experiència pròpia, que no hi ha res que ens ompli de tanta satisfacció com sentir-nos valorats, reconeguts, estimats. Llavors ens sentim apreciats, i llavors som capaços de millorar.

Encara que de vegades ens sentim aclaparats pel mal o pel pecat, hem de mantenir sempre l’esperança i la confiança en un Déu que més enllà dels nostres pecats, com a Zaqueu, ens estima. “El Fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut”.

Zaqueu, i tots els zaqueus de la història, no són pecadors que s’han de fer caure dels arbres, sinó que són pecadors que s’han de convidar i baixaran espontàniament de l’arbre, i convidaran al banquet de les noces de Déu.

Aquest evangeli d’avui és el què s’utilitza sempre en la litúrgia per a la dedicació d’una església. Doncs, diumenge que ve serà llegit a la Sagrada Família. Recordem que el diumenge que ve el papa Benet XVI celebrarà a Barcelona la dedicació d’aquest temple, el temple del genial Gaudí. Diem-ho!, el temple del nostre Gaudí. Un reusenc, jo diria, el més genial i el més universal. Qui digui el contrari, o menteix, o està mal informat, o va de mala fe. Sense oblidar que el nostre Gaudí també, un dia, va baixar de l’arbre de i va experimentar la conversió. El diumenge que ve, el cognom Gaudí serà una realitat; el nostre arquitecte gaudirà de la dedicació del seu temple, oficiada pel successor de Pere, ell que fou batejat a la porta de Sant Pere de Reus, un 25 de juny de 1852.

Diumenge, la casa de Gaudí serà la casa de Jesús, com un bon dia la casa de Zaqueu també va ser la casa de Déu.

Homilia de la Missa de l'Aparició

Si l’Evangeli per a ell, i per a aquells qui van conviure amb ell, va ser una Bona notícia, una manera diferent, nova, d’entendre i de viure la vida, també ho pot ser per a nosaltres.

Mn. Roquer

Homilia:

De sants n’hi ha de diferents classes; no dic de diferents categories. Hi ha màrtirs, apòstols, verges, confessors.... Hi ha també els sants de la devoció particular, de cadascú. Hi ha també els sants més universals, o els patrons d’un ofici o d’una ciutat. I també hi ha els sants que en podríem dir de casa. Avui celebrem un d’aquests, un de casa: sant Bernat Calbó. Cert que ens queda una mica lluny en el temps; nosaltres no som del segle XIII; però també és cert que ens queda, el seu lloc de naixement, molt a prop de casa, i això té un pes.

Per obligació hem de ser devots dels sants de projecció universal, però per devoció ho hem de ser dels sants que han nascut o han viscut on nosaltres hem nascut o vivim.

Dels sants, a vegades ens pensem que nosaltres hem d’imitar les seves obres extraordinàries, les quals ens sembla que són les que han fet possible la seva beatificació o canonització. Llavors, tot i que siguin de casa, que els sentim molt casolans, se’ns allunyen de nosaltres, se’ns fan inabastables. I el sant, justament, és aquell qui no és inabastable; ha tingut les mateixes possibilitats que tinc jo d’arribar a on ell ha arribat.

Ben cert que ens podem sentir lluny o estranys a un sant Bernat Calbó. Ell va viure a l’Edat Mitjana i nosaltres no, ell va ser abat de Santes Creus i nosaltres no, ell va ser bisbe de Vic i nosaltres no, ell va ser conseller de Jaume I i nosaltres no. Però ell va ser un cristià i nosaltres també. No va ser un sant per haver nascut a Mas Calbó, ni per ser abat, ni bisbe, ni conseller del rei. Allò que ens el fa proper no és, doncs, només el lloc on va néixer sinó, sobretot, la sintonia amb una mateixa fe. Malgrat totes les semblances o diferències, nosaltres podem ser (i segur que aquí hi  ha algú que ho és!) tant sants com sant Bernat Calbó; no pas pels miracles però si per la fidelitat a l’Evangeli, que això és el què en definitiva compta. Si l’Evangeli per a ell, i per a aquells qui van conviure amb ell, va ser una Bona notícia, una manera diferent, nova, d’entendre i de viure la vida, també ho pot ser per a nosaltres.

Sant Bernat no és un sant pels miracles que va fer, ho és per la seva conseqüència amb allò que va creure. Els nostres sants no són nostres perquè van viure on nosaltres vivim; són nostres, sobretot, perquè van viure el què nosaltres vivim: la fe de la qual ells i nosaltres en vivim. I hauríem de viure com el què són, com el què som: cristians, amb totes les conseqüències.

Amb tot, avui, a casa nostra, siguem realistes, els sants no serveixen de model a imitar, no són admirables, per tant no són imitables. Els líders a seguir, avui, són uns altres; els líders a imitar són uns altres. No em feu dir noms, ja els sabeu.

Ell va fer bé allò que havia de fer. Ell va fer bé de bisbe, i d’abat, i de conseller.

Anem, doncs, i fem simplement bé allò que hem de fer. La corona no som nosaltres qui ens l’hem de posar, sinó que ens l’ha de posar el Senyor, en qui creiem i a qui servim.

Homilia Diumenge 30 de durant l'any.

Des del pecat també es pot contemplar Déu.  És justament en la misèria quan es pot manifestar la misericòrdia de Déu.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira (Sir 35,12-14.16-18)

El Senyor fa justícia, no té miraments amb el prestigi dels homes, no es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres; escolta la pregària dels oprimits, no es fa sord al clam dels orfes ni al plany insistent de les viudes. El Senyor rep benèvolament els qui l’honoren, el clam d’aquests homes arriba al cel, el crit d’auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols, i ells no es consolen fins que arriba a terme, no desisteixen mentre l’Altíssim no intervingui per fer justícia a favor dels innocents. El Senyor no s’entretindrà, no tardarà a sortir a favor d’ells.

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 4,6-8.16-18)

Estimat, pel que fa a mi, la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l’altar. Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port. Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel. I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat. El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia, i no tan sols a mi, sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació.
Durant la meva primera defensa davant el tribunal no es presentà ningú a fer-me costat; tothom m’abandonà. Que Déu els ho perdoni. Però el Senyor m’assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli, i poguessin escoltar-lo tots els pagans. I Déu m’ha salvat de la gola del lleó. El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar i em guardarà per al seu Regne celestial. A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 18,9-14)

En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l’altre cobrador d’impostos. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: «Déu meu, us dono gràcies perquè no sóc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos.» Però el cobrador d’impostos, que s’havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador.» Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.»

Homilia:

Aquí sí que podríem ben dir que al pot petit hi ha la bona confitura. Vull dir que acabem d’escoltar una paràbola breu però, a l’hora, plena de contingut.

El marc és comú en sant Lluc, fins i tot aquesta paràbola és única en aquest evangelista. Dos personatges contraposats, cantant dues actituds completament dispars, discrepants; en aquest cas un fariseu i un cobrador d’impostos. Tots dos fan pregària de contemplació, si és que ho podem dir així. El fariseu es contempla ell mateix, i es troba perfecte; el fariseu no és mentider, és un fariseu com cal, prega dret tal com mana la litúrgia del Temple, perquè ell compleix tot allò que està manat. També el publicà es contempla ell mateix, i es reconeix pecador; tampoc menteix. L’un contempla Déu des de la seva seguretat de fidel complidor; l’altre contempla Déu des de la seva realitat de pecador. Des del pecat també es pot contemplar Déu. Dos homes pugen al Temple a pregar. Van al mateix lloc i amb la mateixa intenció: fer pregària. Però al final d’un diu que torna perdonat i l’altre no.

Quin és l’element diferenciador?.

Avui ningú no vol ser fariseu! Que no vol dir que avui no hi hagi fariseus! Avui ningú vol ser pecador! Que no vol dir que no hi hagi pecadors!. I el món es divideix en dos bàndols: els vius (que sempre tenen raó) i de l’altra banda els que sempre tenen raó que són els meus.

El pecat del fariseu no és altre que creure que la seva observança de la Llei li permet, o li dóna dret, a menysprear els altres, que aquests sí que són pecadors. Un fariseu com cal no pot ser, d’entrada, un cobrador de l’impost odiós, imposat per  l’ocupador romà; ell, a Déu, no el necessita per demanar perdó, el necessita per a que Déu beneeixi el seu bon comportament (que prou esforç li costa!). Ha convertit l’observança de la Llei en una cosa purament manada, i no en una resposta d’amor perquè es sent estimat per Déu. Ell no deu res a Déu; Déu li deu tot a ell; i Déu en té sort de persones com ell!, pensa.

L’autoestima és una teràpia correcta, però no ens dóna mai el dret a menysprear els altres. Només per això ja no som tan bons com ens pensàvem.

No oblidem pas la intenció de l’evangelista. És ben clara. La paràbola té uns destinataris ben concrets, amb noms i cognoms. Uns que es refiaven d’ells mateixos i tenien per no res els altres.

L’actitud del publicà és molt semblant, vés per on, a la del fariseu, però mirat des d’una altra perspectiva. El publicà ha descobert qui és l’enemic, i resulta que és ell mateix. Fer una troballa és bo, però si aquesta troballa és descobrir que sóc pecador... ja no em fa tanta gràcia. És tant fàcil veure que són pecadors els altres, que els que han de canviar són els altres. Tant o més difícil veure que també jo sóc pecador i també he de canviar. Però el publicà, i qualsevol pecador, no s’ha de mirar mai com un definitivament perdut, és justament en la misèria quan es pot manifestar la misericòrdia de Déu.

El pecat és superable. El pecador és aquell qui s’atreveix, i és un atreviment, a mirar la pròpia realitat sense por, perquè sap qui és Déu, i sap qui és ell. Només Déu, que ha fet el cor humà, en pot entendre tots els batecs i tots els replecs. La moral de la paràbola és que, als ulls de Déu, s’han canviat els papers.

Advertiment per a tots: no ens podem atribuir com a pròpies les virtuts que l’Esperit ha fet néixer en nosaltres, ni podem barrar el pas a la misericòrdia de Déu. Advertiment, també, de com a vegades, masses vegades, les aparences enganyen. I advertiment molt important: nosaltres, ni que siguem com el publicà, que en som (per això diem al començar l’Eucaristia Senyor, tingueu pietat ja que som pecadors)... nosaltres pecadors no podem, tampoc, menysprear el fariseu, si no volem ser d’aquells que es creuen bons perquè es reconeixen pecadors, i menyspreen els altres que no se’n volen reconèixer.

En tota melodia sempre es pot desentonar, per unes notes massa altes o per unes notes massa baixes.

Diumenge 29 de "durant l'any"

Aquí rau el mèrit de la pregària: continuar pregant ni que no veiem el resultat, sense pense perdre mai l’esperança.

 Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 17,8-13)

En aquells dies, els amalequites anaren a Rafidim per atacar el poble d’Israel. Moisès digué a Josuè: «Recluta homes de guerra i demà al matí surt a combatre contra els amalequites. Jo m’estaré dret dalt el turó amb la vara de Déu a la mà.» Josuè complí les ordres de Moisès i començà la batalla contra els amalequites. Moisès, Aaron i Hur pujaren dalt el turó. Mentre Moisès mantenia les mans alçades, guanyava Israel, però quan abaixava les mans per reposar, guanyaven els amalequites. A la fi les mans ja li pesaven massa per poder mantenir-les alçades. Llavors li acostaren una pedra, s’hi assegué, i Aaron i Hur, un a cada banda, li aguantaven les mans. Així pogué mantenir les mans immòbils fins a la posta del sol, i Josuè derrotà els amalequites i abaté els seus homes amb l’espasa.

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 3,14-4,2)

Estimat, persevera en la doctrina que has après i has acceptat amb tota confiança, recordant qui són els qui te l’han ensenyada; des de menut coneixes les sagrades Escriptures que tenen el poder de donar-te la saviesa que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist. Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i és útil per ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè l’home de Déu sigui madur, sempre a punt per a tota obra bona.

Davant de Déu i de Jesucrist, que ha de judicar els vius i els morts, i pensant en la seva manifestació i en el seu Regne, t’adverteixo formalment que proclamis la paraula de l’evangeli: insisteix en tot moment, tant si és oportú com si no ho és, mira de convèncer la gent, reprèn, anima’ls, esperant amb tota paciència, com un mestre que sap ensenyar.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 18,1-8)

En aquell temps, Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança: «En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: “Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi.” El jutge durant molts dies no li’n feia cas, però a la fi pensà: “A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”.»

I el Senyor digué: «Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. ¿I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?»

Homilia:

El tema central de les lectures d’avui, ja ho haureu notat, és, avui, el tema de la pregària. I no només, jo diria, la pregària, així en sec, sinó la pregària perseverant, insistent, si ho voleu dir... tossuda (com la de la viuda de l’evangeli o com la de Moisés amb les mans alçades), que en el fons és la recomanació de sant Pau (pregueu sempre, sense parar!).

L’especialista en Dietètica no ens diu que hem de menjar (això ja ho sabem), ens diu què hem de menjar si, a més a més de satisfer la gana, volem alimentar-nos adequadament.

Fixeu-vos en la figura de Moisés, el qui intercedeix pel poble davant de Déu: Moisés, sol, dalt la muntanya, amb els braços estesos... Pot ser ben bé una referència de Jesús oferint el sacrifici de la seva vida a la muntanya del Calvari. Hi ha una connotació que no podem passar per alt: mentre Moisés té les mans alçades, les coses van bé pel seu poble; així que Moisés, a causa del cansament (!), abaixa les mans, van maldades per a Israel.

Així, doncs, no és qüestió de ser fidel un moment, un dia en que totes ens ponen, sinó ser fidel sempre i fins al final. Cal lluitar contra la temptació del cansament o del desànim. Molts són especialistes en les arrencades de cavall. La lliçó és molt important: no és qüestió de fer un acte heroic d’un moment determinat i quedar com uns senyors. Es tracta de ser fidel cada dia, simplement de ser el què som, i sempre, sense defallir, sense cedir al cansament malgrat la limitació de les nostres forces, ni que sigui demanant l’ajuda dels altres, com Moisés. Tot i que, humanament, és molt comprensible que ens agradi veure el resultat immediat del nostre esforç o de la nostra pregària. I tots sabem que no sempre és així. Sovint el què experimentem és el fracàs i és llavors que sentim la temptació de dir amb mi que no hi comptin, ja s’ho faran; i així ens fem enrere, i això és molt fàcil.

Creure que la nostra oració és inútil... si quan arribi aquest moment continuem, tossuts!, amb les mans alçades, és que de veritat confiem en Déu. ¿I vosaltres creieu que Déu, ni que sigui pacientment, no farà justícia als seus elegits qui li reclamen de nit i de dia?.

Aquí rau el mèrit de la pregària: continuar pregant ni que no veiem el resultat. La paràbola de l’Evangeli, Jesús l’ha diu no per urgir-nos a que preguem sinó per ensenyar, diu, que hem de pregar sempre sense perdre mai l’esperança. Ho repeteixo: sense perdre mai l’esperança.

Això no és fer de la pregària una mena de loteria, que aposta per veure si li toca alguna cosa, si Déu li assegura allò què vol. Si fos així a Déu el tractaríem com aquell jutge sense entranyes que només es deixa convèncer perquè ens hem fet pesats.

Quants cristians han perdut el do de la pregària perquè han perdut la virtut de l’esperança? La paraula virtut ve de la paraula fortalesa... perquè han perdut la fortalesa de l’esperança?.

A mi sempre m’ha impressionat aquell fragment de la carta als Hebreus que diu així: “Jesús, durant la seva vida mortal, s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i amb llàgrimes...”; i diu: “i Déu l’escoltà”. Sí, Déu l’escoltà... però no el dia i l’hora que Ell volia (el Divendres Sant) sinó el Diumenge de Pasqua. I, vés per on, no pas per salvar-lo de la mort en creu sinó per donar-li més, la vida de ressuscitat que és més del què demanava. A Déu no el guanya ningú en generositat. I no creieu que Déu, ni que faci esperar, no donarà més del què nosaltres a vegades, fins i tot, li demanem?.

L’Evangeli ens ha contraposat la justícia del homes, tantes vegades sense garantia absoluta, amb la justícia de Déu.

Però nosaltres creiem que, quan el Fill de l’home tornarà, trobarà fe a la terra... Depèn de nosaltres!. Que aquesta celebració de l’Eucaristia ens ajudi a pregar, sense cansar-nos, i així puguem esdevenir testimonis d’una confiança sense sotracs en l’amor, tantes vegades incomprensible, del nostre Déu.

Diumenge 28 de "durant l'any"

El nostre Déu no ens salva de les nits fosques, ni ens salva de les malalties, ni ens salva de la mort; però sí que ens salva en una nit fosca, ens salva en la malaltia, ens salva en la mort.

Mn. A. Roquer.

Lectura del segon llibre dels Reis (2Re 5,14-17)

En aquells dies, Naaman de Síria baixà al Jordà i s’hi banyà set vegades, com li havia dit Eliseu, l’home de Déu. La pell se li tornà com la d’una criatura i quedà pur de lepra. Llavors se’n tornà amb tot el seu seguici cap a l’home de Déu, entrà a casa d’ell i, dret al seu davant, li digué: «Ara sé ben bé que, fora d’Israel, no hi ha cap altre Déu enlloc més de la terra. Per favor, accepta un present del teu servidor.» Eliseu li digué: «No acceptaré res. T’ho juro per la vida del Senyor, davant del qual estic sempre, a punt per servir-lo.» Naaman insistia que admetés el present, però Eliseu s’hi negà. Llavors Naaman digué: «¿Permets que el teu servidor carregui dues mules de terra d’aquest país? És que d’ara endavant el teu servidor no oferirà cap holocaust ni cap altra víctima a altres déus, sinó només al Senyor.»

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 2,8-13)

Estimat, pensa que Jesucrist, del llinatge de David, ha ressuscitat d’entre els morts. Aquesta és la bona nova que jo predico, i per això he de sofrir fins trobar-me empresonat com si fos un malfactor. Però les presons no poden encadenar la paraula de Déu. Jo ho suporto tot per amor dels elegits, perquè ells també aconsegueixin la salvació i la glòria eterna que Déu ens dóna en Jesucrist.
Això que diem és ben cert: Si morim amb ell, també viurem amb ell; si som constants en les proves, també regnarem amb ell; si el neguem, ell també ens negarà; però, com que no pot negar-se ell mateix, ell continua fidel si nosaltres no li som fidels.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 17,11-19)

Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i cridaren: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!» En veure’ls Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots.»
Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Era un samarità. Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?» Llavors li digué: «Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat.»

Homilia:

Ja el coneixíem, veritat!, aquest fragment de l’Evangeli. Fa anys i panys que el llegim, si més no cada tres anys, quan toca aquesta lectura de l’evangeli de Lluc.

Però jo diria que la intenció, ben mirat, primer, de l’evangelista sant Lluc no és, justament, descriure’ns el miracle dels deu curats, sinó que posa el seu accent, la força, en aquell qui torna per donar gràcies. I ho veiem també en la lamentació que fa Jesús mateix: “On són els altres nou?”. Per tant, si volem treure la conclusió correcta de l’evangeli que hem escoltat no és, en primer lloc, diria jo, una admiració pel miracle de la curació dels deu, sinó la resposta generosa d’aquell qui, al veure’s curat, torna per donar gràcies. Aquí hi ha una lliçó a aprendre. Sincerament avui, aquí i cada diumenge, ens reunim, hem vingut... justament per donar gràcies. La paraula eucaristia, la paraula grega eucaristeo vol dir això: acció de gràcies. Estem salvats!, ho sabem!. I ens sentim en la necessitat de celebrar-ho. I això ho fem cada diumenge.

Però... continua la pregunta: “On són els altres nou?”. S’ha dit que l’agraïment ha desaparegut del tot com a missatge de la nostra vida quotidiana; fins i tot es discutia una mica el gest fet purament fer generositat (vols dir?...). S’ha fet dogma de fe que avui ningú dóna res a canvi de res. No sé si aquesta actitud està o no està molt estesa, però sí que es cert que a la nostra civilització mercantilista cada dia hi ha menys espai per a la generositat: Tot és poc!, tot és palla. O tot s’exigeix!. Si fos així la gratuïtat ni seria considerada una virtut, sinó, simplement, cosa de gent antiquada; passats de moda; això, avui, ja no es fa!. I si m’ho deixeu dir: aquest comportament humà..., potser hauríem de dir aquest comportament tan poc humà, se’ns pot encomanar en el nostre comportament en les relacions humanes perquè tot ho mirem pel mateix arrasador.

La fe pot agafar un to d’intercanvi: fem o no per assegurar-nos la protecció de Déu; només faltaria!. Si Déu, a mi no em protegeix, que sóc tan bona persona, que sóc tan bon complidor dels manaments... Llavors desapareix la fe com a gratuïtat. I desapareix allò que és més, eminentment, sentit religiós. No hi ha cap actitud de lloança a Déu, ni d’acció de gràcies.

El fi, en ser bonic, ha de ser simplement un agraïment, perquè és el fi, al marge dels caramels, regals o favors que rep del pare.

La generositat no es compra ni es ven. Recuperar el sentit de la generositat pot ser el primer pas per sanejar la nostra bona relació amb Déu. Quan un cristià ha captat la grandesa de Déu, quan ha fet experiència personal de la seva bondat, quan ha descobert que només es pot viure davant d’Ell sent generosos, ha entès aquelles paraules de sant Ignasi de Loyola quan diu que la fe no consisteix en el mucho saber sino en el mucho sentir, gustar y dejarse amar. No n’hi ha prou en recordar-nos de Déu quan tenim moments de tribulació, allò de recordar-se de santa Bàrbara només quan trona.

El nostre Déu no ens salva de les nits fosques, ni ens salva de les malalties, ni ens salva de la mort; però sí que ens salva en una nit fosca, ens salva en la malaltia, ens salva en la mort. Que en totes les situacions adverses de la vida Déu ens salvi és considerat, del tot, quelcom poc comú. Tant com ho hauríem d’agrair i ho hauríem de fer cada dia; especialment en l’eucaristia que és la màxima expressió d’agraïment, quan sabem que la nostra salvació, el motiu més gran d’agraïment, ha tingut com a preu la mort de Jesucrist. Celebrar la pasqua de Jesús cada diumenge, quan diem avui el vostre fill vencent la mort... “Aquesta és la bona nova que jo predico (ens dirà sant Pau) Si morim amb ell, també viurem amb ell”. Aquest és el motiu de la nostra celebració. Aquest és el fonament de la nostra fe.

Si això no és motiu suficient per ser agraïts, que ho serà?. No és que el Senyor, quan tenim set ens doni un got d’aigua, no!, ens dóna la font. Però l’agraïment no ve, normalment, de la cosa regalada, sinó de la necessitat que tenim d’allò que ens regalen; per això és més fàcil agrair el got d’aigua quan es té set que agrair una font.

Diumenge 27 de durant l'any.

El testimoni que donem, quan hem sortit d’aquí, el diumenge, és el termòmetre que marca fins on arriba la nostra fe.

Mn. A. Roquer.

Lectura de la profecia d’Habacuc (Ha 1,2-3.2,2-4)

Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m’escoltareu, cridaré: «Violència», i no em salvareu? Per què deixeu que vegi aquestes calamitats i contempli tantes penes? Tinc davant els ulls devastacions i violències; hi ha baralles i s’aixequen discòrdies.

El Senyor em respongué: «Escriu una visió, grava-la sobre tauletes d’argila, que es puguin llegir corrents. És una visió per a un moment determinat, que aspira al seu terme, i no fallarà. Espera-la, si es retardava; segur que vindrà, no serà ajornada.

»L’home d’esperit orgullós se sentirà insegur, però el just viurà perquè ha cregut.»

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 1,6-8.13-14)

Estimat, et recomano que procuris revifar la flama del do de Déu que portes en virtut de la imposició de les meves mans. L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny. Per tant, no t’avergonyeixis ni del testimoni que donà el nostre Senyor ni de mi, que estic empresonat per ell; tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna. Tingues com a norma la doctrina sana que has escoltat dels meus llavis, i viu en la fe i en l’amor de Jesucrist. El tresor que t’ha estat confiat és valuós. Guarda’l amb la força de l’Esperit Sant que viu en nosaltres

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 17,5-10)

En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Doneu-nos més fe.» El Senyor els contestà: «Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”, us obeiria.

»Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat. Quan ell torna del camp, li dieu mai que entri de seguida i segui a taula? No li dieu, més aviat, que prepari el sopar, que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu, i que ell menjarà i beurà després? I quan l’esclau ha complert aquestes ordres, qui ho agraeix? Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”.»

Homilia:

També nosaltres, com els Apòstols, podem adreçar-nos a Jesús fent la mateixa súplica. Mira que en demanem de coses a Nostre Senyor!, i potser mai se’ns ha acudit dir: Senyor, doneu-nos més fe. No que ens doni el do de la fe, que ja el tenim (per això som aquí); sinó que ens en doni més. I em penso que ens convindria a tots. A vegades sents aquell cristià que es creu qui sap què i que fa grans manifestacions de la seva gran fe; aquest no cal que ho demani però, eh que no és el nostre cas!.

El contingut de la fe, per altra part, és molt simple, molt senzill: Jesús ha mort i ha ressuscitat i nosaltres participem del seu triomf. Això és tot. Ni més ni menys que el que diu Marta en motiu de la mort del seu germà. Jesús li fa: “Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran. Tots els qui viuen i creuen en mi no moren per sempre”.

La fe és do que hem rebut, sense cap mèrit nostre. Per tant, porta sempre intrínseca la gratuïtat. Creure és gratuït, i creure no pot exigir res. No podem creure per obtenir, com a compensació, una altra cosa. Recordeu aquella estrofa de la poesia de santa Teresa: No me mueve, mi Dios, para quererte el cielo que me tienes prometido. No és per això que creiem i estimem. Som “servents sense cap mèrit” ens ha dit l’Evangeli. No fem res més que complir el nostre deure.

Si ara, cadascú de vosaltres, hagués d’avaluar la pròpia fe, posant una nota del 0 al 10, què hi posaríem?. Ben segur que un 10 no ens hi atreviríem. Doncs podem dir: Doneu-nos més fe!.

També és possible una mena de fe, si voleu, mig adormida, i que necessita un despertador. Potser la donem per suposada, fruit de que venim aquí cada diumenge, sense parar-nos a pensar, seriosament, en què creiem i fins on som capaços de creure. Perquè és tan fàcil fer servir la fe quan ens convé i amagar-la quan no ens convé. La fe és del diumenge, aquí, i és del dia de cada dia amb la família, a la botiga, a la feina, entre els amics. Sant Pau li diu al deixeble Timoteu “L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny”, i li diu que no s’avergonyeixi de creure en Jesucrist. El testimoni que donem, quan hem sortit d’aquí, el diumenge, és el termòmetre que marca fins on arriba la nostra fe.

No som cristians només aquí, ho som també a fora. Recordem que quan s’acaba la celebració, se’ns diu com a comiat: Aneu-vos-en pau. Allò que deien abans, Ite misa est (que estava molt més ben dit), està molt mal traduït per Aneu-vos-en pau. Aneu-vos-en pau no sé d’on ho han tret!. Però l’Ite, aneu, i el misus vol dir que sou enviats a viure la vostra fe. Per tant, aquesta fe que aquí hem celebrat continua fora d’aquí a la vida ordinària de cada dia i en cada moment.

Sense fe actuarem només amb les nostres forces i fàcilment ens cansarem. Si ens sosté la força de Jesucrist no només farem que una morera es planti al mig del mar, sinó que farem coses més grans. Potser no seran tan estranyes com això de la morera, però seran més grans. Només que tinguéssim una fe menuda com un gra de mostassa!... pot semblar una súplica molt pobra, de molt poca volada; la llavor de la mostassa és molt poca cosa. La nostra fe pot sofrir molts moments de gran decepció: quan ens assembla que no podem arribar a on hauríem d’arribar, quan se’ns plantegen molts interrogants, quan tenim a prop i sentim i sofrim el silenci de Déu perquè no dóna resposta a moltes preguntes que voldríem... Potser aquesta petita llum de fe, com una llavor de mostassa, fóra la gran pregària: Doneu-nos més fe, perquè la necessitem!.

Allò que pot canviar el nostre cor no són les paraules, no són les idees, és la comunicació amb aquell qui sempre és viu en el més secret de les coses i dels esdeveniments. Potser, fins i tot, aquest temps de tardor, propici a la interiorització, un temps amic, diria, per reflexionar, ens pot ajudar a aprofundir la nostra fe, a enriquir la nostra fe.

I tenim prou confiança per saber que aquesta petita llavor sembrada aquesta tardor, després de l’hivern, quan arribi al primavera, que sempre arriba, florirà.