Si l’Evangeli per a ell, i per a aquells qui van conviure amb ell, va ser una Bona notícia, una manera diferent, nova, d’entendre i de viure la vida, també ho pot ser per a nosaltres.
Mn. Roquer
Homilia:
De sants n’hi ha de diferents classes; no dic de diferents categories. Hi ha màrtirs, apòstols, verges, confessors.... Hi ha també els sants de la devoció particular, de cadascú. Hi ha també els sants més universals, o els patrons d’un ofici o d’una ciutat. I també hi ha els sants que en podríem dir de casa. Avui celebrem un d’aquests, un de casa: sant Bernat Calbó. Cert que ens queda una mica lluny en el temps; nosaltres no som del segle XIII; però també és cert que ens queda, el seu lloc de naixement, molt a prop de casa, i això té un pes.
Per obligació hem de ser devots dels sants de projecció universal, però per devoció ho hem de ser dels sants que han nascut o han viscut on nosaltres hem nascut o vivim.
Dels sants, a vegades ens pensem que nosaltres hem d’imitar les seves obres extraordinàries, les quals ens sembla que són les que han fet possible la seva beatificació o canonització. Llavors, tot i que siguin de casa, que els sentim molt casolans, se’ns allunyen de nosaltres, se’ns fan inabastables. I el sant, justament, és aquell qui no és inabastable; ha tingut les mateixes possibilitats que tinc jo d’arribar a on ell ha arribat.
Ben cert que ens podem sentir lluny o estranys a un sant Bernat Calbó. Ell va viure a l’Edat Mitjana i nosaltres no, ell va ser abat de Santes Creus i nosaltres no, ell va ser bisbe de Vic i nosaltres no, ell va ser conseller de Jaume I i nosaltres no. Però ell va ser un cristià i nosaltres també. No va ser un sant per haver nascut a Mas Calbó, ni per ser abat, ni bisbe, ni conseller del rei. Allò que ens el fa proper no és, doncs, només el lloc on va néixer sinó, sobretot, la sintonia amb una mateixa fe. Malgrat totes les semblances o diferències, nosaltres podem ser (i segur que aquí hi ha algú que ho és!) tant sants com sant Bernat Calbó; no pas pels miracles però si per la fidelitat a l’Evangeli, que això és el què en definitiva compta. Si l’Evangeli per a ell, i per a aquells qui van conviure amb ell, va ser una Bona notícia, una manera diferent, nova, d’entendre i de viure la vida, també ho pot ser per a nosaltres.
Sant Bernat no és un sant pels miracles que va fer, ho és per la seva conseqüència amb allò que va creure. Els nostres sants no són nostres perquè van viure on nosaltres vivim; són nostres, sobretot, perquè van viure el què nosaltres vivim: la fe de la qual ells i nosaltres en vivim. I hauríem de viure com el què són, com el què som: cristians, amb totes les conseqüències.
Amb tot, avui, a casa nostra, siguem realistes, els sants no serveixen de model a imitar, no són admirables, per tant no són imitables. Els líders a seguir, avui, són uns altres; els líders a imitar són uns altres. No em feu dir noms, ja els sabeu.
Ell va fer bé allò que havia de fer. Ell va fer bé de bisbe, i d’abat, i de conseller.
Anem, doncs, i fem simplement bé allò que hem de fer. La corona no som nosaltres qui ens l’hem de posar, sinó que ens l’ha de posar el Senyor, en qui creiem i a qui servim.
Des del pecat també es pot contemplar Déu. És justament en la misèria quan es pot manifestar la misericòrdia de Déu.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira (Sir 35,12-14.16-18)
El Senyor fa justícia, no té miraments amb el prestigi dels homes, no es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres; escolta la pregària dels oprimits, no es fa sord al clam dels orfes ni al plany insistent de les viudes. El Senyor rep benèvolament els qui l’honoren, el clam d’aquests homes arriba al cel, el crit d’auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols, i ells no es consolen fins que arriba a terme, no desisteixen mentre l’Altíssim no intervingui per fer justícia a favor dels innocents. El Senyor no s’entretindrà, no tardarà a sortir a favor d’ells.
Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 4,6-8.16-18)
Estimat, pel que fa a mi, la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l’altar. Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port. Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel. I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat. El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia, i no tan sols a mi, sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació.
Durant la meva primera defensa davant el tribunal no es presentà ningú a fer-me costat; tothom m’abandonà. Que Déu els ho perdoni. Però el Senyor m’assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli, i poguessin escoltar-lo tots els pagans. I Déu m’ha salvat de la gola del lleó. El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar i em guardarà per al seu Regne celestial. A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 18,9-14)
En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l’altre cobrador d’impostos. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: «Déu meu, us dono gràcies perquè no sóc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos.» Però el cobrador d’impostos, que s’havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador.» Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.»
Homilia:
Aquí sí que podríem ben dir que al pot petit hi ha la bona confitura. Vull dir que acabem d’escoltar una paràbola breu però, a l’hora, plena de contingut.
El marc és comú en sant Lluc, fins i tot aquesta paràbola és única en aquest evangelista. Dos personatges contraposats, cantant dues actituds completament dispars, discrepants; en aquest cas un fariseu i un cobrador d’impostos. Tots dos fan pregària de contemplació, si és que ho podem dir així. El fariseu es contempla ell mateix, i es troba perfecte; el fariseu no és mentider, és un fariseu com cal, prega dret tal com mana la litúrgia del Temple, perquè ell compleix tot allò que està manat. També el publicà es contempla ell mateix, i es reconeix pecador; tampoc menteix. L’un contempla Déu des de la seva seguretat de fidel complidor; l’altre contempla Déu des de la seva realitat de pecador. Des del pecat també es pot contemplar Déu. Dos homes pugen al Temple a pregar. Van al mateix lloc i amb la mateixa intenció: fer pregària. Però al final d’un diu que torna perdonat i l’altre no.
Quin és l’element diferenciador?.
Avui ningú no vol ser fariseu! Que no vol dir que avui no hi hagi fariseus! Avui ningú vol ser pecador! Que no vol dir que no hi hagi pecadors!. I el món es divideix en dos bàndols: els vius (que sempre tenen raó) i de l’altra banda els que sempre tenen raó que són els meus.
El pecat del fariseu no és altre que creure que la seva observança de la Llei li permet, o li dóna dret, a menysprear els altres, que aquests sí que són pecadors. Un fariseu com cal no pot ser, d’entrada, un cobrador de l’impost odiós, imposat per l’ocupador romà; ell, a Déu, no el necessita per demanar perdó, el necessita per a que Déu beneeixi el seu bon comportament (que prou esforç li costa!). Ha convertit l’observança de la Llei en una cosa purament manada, i no en una resposta d’amor perquè es sent estimat per Déu. Ell no deu res a Déu; Déu li deu tot a ell; i Déu en té sort de persones com ell!, pensa.
L’autoestima és una teràpia correcta, però no ens dóna mai el dret a menysprear els altres. Només per això ja no som tan bons com ens pensàvem.
No oblidem pas la intenció de l’evangelista. És ben clara. La paràbola té uns destinataris ben concrets, amb noms i cognoms. Uns que es refiaven d’ells mateixos i tenien per no res els altres.
L’actitud del publicà és molt semblant, vés per on, a la del fariseu, però mirat des d’una altra perspectiva. El publicà ha descobert qui és l’enemic, i resulta que és ell mateix. Fer una troballa és bo, però si aquesta troballa és descobrir que sóc pecador... ja no em fa tanta gràcia. És tant fàcil veure que són pecadors els altres, que els que han de canviar són els altres. Tant o més difícil veure que també jo sóc pecador i també he de canviar. Però el publicà, i qualsevol pecador, no s’ha de mirar mai com un definitivament perdut, és justament en la misèria quan es pot manifestar la misericòrdia de Déu.
El pecat és superable. El pecador és aquell qui s’atreveix, i és un atreviment, a mirar la pròpia realitat sense por, perquè sap qui és Déu, i sap qui és ell. Només Déu, que ha fet el cor humà, en pot entendre tots els batecs i tots els replecs. La moral de la paràbola és que, als ulls de Déu, s’han canviat els papers.
Advertiment per a tots: no ens podem atribuir com a pròpies les virtuts que l’Esperit ha fet néixer en nosaltres, ni podem barrar el pas a la misericòrdia de Déu. Advertiment, també, de com a vegades, masses vegades, les aparences enganyen. I advertiment molt important: nosaltres, ni que siguem com el publicà, que en som (per això diem al començar l’Eucaristia Senyor, tingueu pietat ja que som pecadors)... nosaltres pecadors no podem, tampoc, menysprear el fariseu, si no volem ser d’aquells que es creuen bons perquè es reconeixen pecadors, i menyspreen els altres que no se’n volen reconèixer.
En tota melodia sempre es pot desentonar, per unes notes massa altes o per unes notes massa baixes.
Aquí rau el mèrit de la pregària: continuar pregant ni que no veiem el resultat, sense pense perdre mai l’esperança.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 17,8-13)
En aquells dies, els amalequites anaren a Rafidim per atacar el poble d’Israel. Moisès digué a Josuè: «Recluta homes de guerra i demà al matí surt a combatre contra els amalequites. Jo m’estaré dret dalt el turó amb la vara de Déu a la mà.» Josuè complí les ordres de Moisès i començà la batalla contra els amalequites. Moisès, Aaron i Hur pujaren dalt el turó. Mentre Moisès mantenia les mans alçades, guanyava Israel, però quan abaixava les mans per reposar, guanyaven els amalequites. A la fi les mans ja li pesaven massa per poder mantenir-les alçades. Llavors li acostaren una pedra, s’hi assegué, i Aaron i Hur, un a cada banda, li aguantaven les mans. Així pogué mantenir les mans immòbils fins a la posta del sol, i Josuè derrotà els amalequites i abaté els seus homes amb l’espasa.
Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 3,14-4,2)
Estimat, persevera en la doctrina que has après i has acceptat amb tota confiança, recordant qui són els qui te l’han ensenyada; des de menut coneixes les sagrades Escriptures que tenen el poder de donar-te la saviesa que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist. Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i és útil per ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè l’home de Déu sigui madur, sempre a punt per a tota obra bona.
Davant de Déu i de Jesucrist, que ha de judicar els vius i els morts, i pensant en la seva manifestació i en el seu Regne, t’adverteixo formalment que proclamis la paraula de l’evangeli: insisteix en tot moment, tant si és oportú com si no ho és, mira de convèncer la gent, reprèn, anima’ls, esperant amb tota paciència, com un mestre que sap ensenyar.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 18,1-8)
En aquell temps, Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança: «En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: “Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi.” El jutge durant molts dies no li’n feia cas, però a la fi pensà: “A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”.»
I el Senyor digué: «Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. ¿I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?»
Homilia:
El tema central de les lectures d’avui, ja ho haureu notat, és, avui, el tema de la pregària. I no només, jo diria, la pregària, així en sec, sinó la pregària perseverant, insistent, si ho voleu dir... tossuda (com la de la viuda de l’evangeli o com la de Moisés amb les mans alçades), que en el fons és la recomanació de sant Pau (pregueu sempre, sense parar!).
L’especialista en Dietètica no ens diu que hem de menjar (això ja ho sabem), ens diu què hem de menjar si, a més a més de satisfer la gana, volem alimentar-nos adequadament.
Fixeu-vos en la figura de Moisés, el qui intercedeix pel poble davant de Déu: Moisés, sol, dalt la muntanya, amb els braços estesos... Pot ser ben bé una referència de Jesús oferint el sacrifici de la seva vida a la muntanya del Calvari. Hi ha una connotació que no podem passar per alt: mentre Moisés té les mans alçades, les coses van bé pel seu poble; així que Moisés, a causa del cansament (!), abaixa les mans, van maldades per a Israel.
Així, doncs, no és qüestió de ser fidel un moment, un dia en que totes ens ponen, sinó ser fidel sempre i fins al final. Cal lluitar contra la temptació del cansament o del desànim. Molts són especialistes en les arrencades de cavall. La lliçó és molt important: no és qüestió de fer un acte heroic d’un moment determinat i quedar com uns senyors. Es tracta de ser fidel cada dia, simplement de ser el què som, i sempre, sense defallir, sense cedir al cansament malgrat la limitació de les nostres forces, ni que sigui demanant l’ajuda dels altres, com Moisés. Tot i que, humanament, és molt comprensible que ens agradi veure el resultat immediat del nostre esforç o de la nostra pregària. I tots sabem que no sempre és així. Sovint el què experimentem és el fracàs i és llavors que sentim la temptació de dir amb mi que no hi comptin, ja s’ho faran; i així ens fem enrere, i això és molt fàcil.
Creure que la nostra oració és inútil... si quan arribi aquest moment continuem, tossuts!, amb les mans alçades, és que de veritat confiem en Déu. ¿I vosaltres creieu que Déu, ni que sigui pacientment, no farà justícia als seus elegits qui li reclamen de nit i de dia?.
Aquí rau el mèrit de la pregària: continuar pregant ni que no veiem el resultat. La paràbola de l’Evangeli, Jesús l’ha diu no per urgir-nos a que preguem sinó per ensenyar, diu, que hem de pregar sempre sense perdre mai l’esperança. Ho repeteixo: sense perdre mai l’esperança.
Això no és fer de la pregària una mena de loteria, que aposta per veure si li toca alguna cosa, si Déu li assegura allò què vol. Si fos així a Déu el tractaríem com aquell jutge sense entranyes que només es deixa convèncer perquè ens hem fet pesats.
Quants cristians han perdut el do de la pregària perquè han perdut la virtut de l’esperança? La paraula virtut ve de la paraula fortalesa... perquè han perdut la fortalesa de l’esperança?.
A mi sempre m’ha impressionat aquell fragment de la carta als Hebreus que diu així: “Jesús, durant la seva vida mortal, s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i amb llàgrimes...”; i diu: “i Déu l’escoltà”. Sí, Déu l’escoltà... però no el dia i l’hora que Ell volia (el Divendres Sant) sinó el Diumenge de Pasqua. I, vés per on, no pas per salvar-lo de la mort en creu sinó per donar-li més, la vida de ressuscitat que és més del què demanava. A Déu no el guanya ningú en generositat. I no creieu que Déu, ni que faci esperar, no donarà més del què nosaltres a vegades, fins i tot, li demanem?.
L’Evangeli ens ha contraposat la justícia del homes, tantes vegades sense garantia absoluta, amb la justícia de Déu.
Però nosaltres creiem que, quan el Fill de l’home tornarà, trobarà fe a la terra... Depèn de nosaltres!. Que aquesta celebració de l’Eucaristia ens ajudi a pregar, sense cansar-nos, i així puguem esdevenir testimonis d’una confiança sense sotracs en l’amor, tantes vegades incomprensible, del nostre Déu.
El nostre Déu no ens salva de les nits fosques, ni ens salva de les malalties, ni ens salva de la mort; però sí que ens salva en una nit fosca, ens salva en la malaltia, ens salva en la mort.
Mn. A. Roquer.
Lectura del segon llibre dels Reis (2Re 5,14-17)
En aquells dies, Naaman de Síria baixà al Jordà i s’hi banyà set vegades, com li havia dit Eliseu, l’home de Déu. La pell se li tornà com la d’una criatura i quedà pur de lepra. Llavors se’n tornà amb tot el seu seguici cap a l’home de Déu, entrà a casa d’ell i, dret al seu davant, li digué: «Ara sé ben bé que, fora d’Israel, no hi ha cap altre Déu enlloc més de la terra. Per favor, accepta un present del teu servidor.» Eliseu li digué: «No acceptaré res. T’ho juro per la vida del Senyor, davant del qual estic sempre, a punt per servir-lo.» Naaman insistia que admetés el present, però Eliseu s’hi negà. Llavors Naaman digué: «¿Permets que el teu servidor carregui dues mules de terra d’aquest país? És que d’ara endavant el teu servidor no oferirà cap holocaust ni cap altra víctima a altres déus, sinó només al Senyor.»
Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 2,8-13)
Estimat, pensa que Jesucrist, del llinatge de David, ha ressuscitat d’entre els morts. Aquesta és la bona nova que jo predico, i per això he de sofrir fins trobar-me empresonat com si fos un malfactor. Però les presons no poden encadenar la paraula de Déu. Jo ho suporto tot per amor dels elegits, perquè ells també aconsegueixin la salvació i la glòria eterna que Déu ens dóna en Jesucrist.
Això que diem és ben cert: Si morim amb ell, també viurem amb ell; si som constants en les proves, també regnarem amb ell; si el neguem, ell també ens negarà; però, com que no pot negar-se ell mateix, ell continua fidel si nosaltres no li som fidels.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 17,11-19)
Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i cridaren: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!» En veure’ls Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots.»
Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Era un samarità. Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?» Llavors li digué: «Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat.»
Homilia:
Ja el coneixíem, veritat!, aquest fragment de l’Evangeli. Fa anys i panys que el llegim, si més no cada tres anys, quan toca aquesta lectura de l’evangeli de Lluc.
Però jo diria que la intenció, ben mirat, primer, de l’evangelista sant Lluc no és, justament, descriure’ns el miracle dels deu curats, sinó que posa el seu accent, la força, en aquell qui torna per donar gràcies. I ho veiem també en la lamentació que fa Jesús mateix: “On són els altres nou?”. Per tant, si volem treure la conclusió correcta de l’evangeli que hem escoltat no és, en primer lloc, diria jo, una admiració pel miracle de la curació dels deu, sinó la resposta generosa d’aquell qui, al veure’s curat, torna per donar gràcies. Aquí hi ha una lliçó a aprendre. Sincerament avui, aquí i cada diumenge, ens reunim, hem vingut... justament per donar gràcies. La paraula eucaristia, la paraula grega eucaristeo vol dir això: acció de gràcies. Estem salvats!, ho sabem!. I ens sentim en la necessitat de celebrar-ho. I això ho fem cada diumenge.
Però... continua la pregunta: “On són els altres nou?”. S’ha dit que l’agraïment ha desaparegut del tot com a missatge de la nostra vida quotidiana; fins i tot es discutia una mica el gest fet purament fer generositat (vols dir?...). S’ha fet dogma de fe que avui ningú dóna res a canvi de res. No sé si aquesta actitud està o no està molt estesa, però sí que es cert que a la nostra civilització mercantilista cada dia hi ha menys espai per a la generositat: Tot és poc!, tot és palla. O tot s’exigeix!. Si fos així la gratuïtat ni seria considerada una virtut, sinó, simplement, cosa de gent antiquada; passats de moda; això, avui, ja no es fa!. I si m’ho deixeu dir: aquest comportament humà..., potser hauríem de dir aquest comportament tan poc humà, se’ns pot encomanar en el nostre comportament en les relacions humanes perquè tot ho mirem pel mateix arrasador.
La fe pot agafar un to d’intercanvi: fem o no per assegurar-nos la protecció de Déu; només faltaria!. Si Déu, a mi no em protegeix, que sóc tan bona persona, que sóc tan bon complidor dels manaments... Llavors desapareix la fe com a gratuïtat. I desapareix allò que és més, eminentment, sentit religiós. No hi ha cap actitud de lloança a Déu, ni d’acció de gràcies.
El fi, en ser bonic, ha de ser simplement un agraïment, perquè és el fi, al marge dels caramels, regals o favors que rep del pare.
La generositat no es compra ni es ven. Recuperar el sentit de la generositat pot ser el primer pas per sanejar la nostra bona relació amb Déu. Quan un cristià ha captat la grandesa de Déu, quan ha fet experiència personal de la seva bondat, quan ha descobert que només es pot viure davant d’Ell sent generosos, ha entès aquelles paraules de sant Ignasi de Loyola quan diu que la fe no consisteix en el mucho saber sino en el mucho sentir, gustar y dejarse amar. No n’hi ha prou en recordar-nos de Déu quan tenim moments de tribulació, allò de recordar-se de santa Bàrbara només quan trona.
El nostre Déu no ens salva de les nits fosques, ni ens salva de les malalties, ni ens salva de la mort; però sí que ens salva en una nit fosca, ens salva en la malaltia, ens salva en la mort. Que en totes les situacions adverses de la vida Déu ens salvi és considerat, del tot, quelcom poc comú. Tant com ho hauríem d’agrair i ho hauríem de fer cada dia; especialment en l’eucaristia que és la màxima expressió d’agraïment, quan sabem que la nostra salvació, el motiu més gran d’agraïment, ha tingut com a preu la mort de Jesucrist. Celebrar la pasqua de Jesús cada diumenge, quan diem avui el vostre fill vencent la mort... “Aquesta és la bona nova que jo predico (ens dirà sant Pau) Si morim amb ell, també viurem amb ell”. Aquest és el motiu de la nostra celebració. Aquest és el fonament de la nostra fe.
Si això no és motiu suficient per ser agraïts, que ho serà?. No és que el Senyor, quan tenim set ens doni un got d’aigua, no!, ens dóna la font. Però l’agraïment no ve, normalment, de la cosa regalada, sinó de la necessitat que tenim d’allò que ens regalen; per això és més fàcil agrair el got d’aigua quan es té set que agrair una font.
El testimoni que donem, quan hem sortit d’aquí, el diumenge, és el termòmetre que marca fins on arriba la nostra fe.
Mn. A. Roquer.
Lectura de la profecia d’Habacuc (Ha 1,2-3.2,2-4)
Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m’escoltareu, cridaré: «Violència», i no em salvareu? Per què deixeu que vegi aquestes calamitats i contempli tantes penes? Tinc davant els ulls devastacions i violències; hi ha baralles i s’aixequen discòrdies.
El Senyor em respongué: «Escriu una visió, grava-la sobre tauletes d’argila, que es puguin llegir corrents. És una visió per a un moment determinat, que aspira al seu terme, i no fallarà. Espera-la, si es retardava; segur que vindrà, no serà ajornada.
»L’home d’esperit orgullós se sentirà insegur, però el just viurà perquè ha cregut.»
Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 1,6-8.13-14)
Estimat, et recomano que procuris revifar la flama del do de Déu que portes en virtut de la imposició de les meves mans. L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny. Per tant, no t’avergonyeixis ni del testimoni que donà el nostre Senyor ni de mi, que estic empresonat per ell; tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna. Tingues com a norma la doctrina sana que has escoltat dels meus llavis, i viu en la fe i en l’amor de Jesucrist. El tresor que t’ha estat confiat és valuós. Guarda’l amb la força de l’Esperit Sant que viu en nosaltres
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 17,5-10)
En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Doneu-nos més fe.» El Senyor els contestà: «Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”, us obeiria.
»Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat. Quan ell torna del camp, li dieu mai que entri de seguida i segui a taula? No li dieu, més aviat, que prepari el sopar, que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu, i que ell menjarà i beurà després? I quan l’esclau ha complert aquestes ordres, qui ho agraeix? Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”.»
Homilia:
També nosaltres, com els Apòstols, podem adreçar-nos a Jesús fent la mateixa súplica. Mira que en demanem de coses a Nostre Senyor!, i potser mai se’ns ha acudit dir: Senyor, doneu-nos més fe. No que ens doni el do de la fe, que ja el tenim (per això som aquí); sinó que ens en doni més. I em penso que ens convindria a tots. A vegades sents aquell cristià que es creu qui sap què i que fa grans manifestacions de la seva gran fe; aquest no cal que ho demani però, eh que no és el nostre cas!.
El contingut de la fe, per altra part, és molt simple, molt senzill: Jesús ha mort i ha ressuscitat i nosaltres participem del seu triomf. Això és tot. Ni més ni menys que el que diu Marta en motiu de la mort del seu germà. Jesús li fa: “Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran. Tots els qui viuen i creuen en mi no moren per sempre”.
La fe és do que hem rebut, sense cap mèrit nostre. Per tant, porta sempre intrínseca la gratuïtat. Creure és gratuït, i creure no pot exigir res. No podem creure per obtenir, com a compensació, una altra cosa. Recordeu aquella estrofa de la poesia de santa Teresa: No me mueve, mi Dios, para quererte el cielo que me tienes prometido. No és per això que creiem i estimem. Som “servents sense cap mèrit” ens ha dit l’Evangeli. No fem res més que complir el nostre deure.
Si ara, cadascú de vosaltres, hagués d’avaluar la pròpia fe, posant una nota del 0 al 10, què hi posaríem?. Ben segur que un 10 no ens hi atreviríem. Doncs podem dir: Doneu-nos més fe!.
També és possible una mena de fe, si voleu, mig adormida, i que necessita un despertador. Potser la donem per suposada, fruit de que venim aquí cada diumenge, sense parar-nos a pensar, seriosament, en què creiem i fins on som capaços de creure. Perquè és tan fàcil fer servir la fe quan ens convé i amagar-la quan no ens convé. La fe és del diumenge, aquí, i és del dia de cada dia amb la família, a la botiga, a la feina, entre els amics. Sant Pau li diu al deixeble Timoteu “L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny”, i li diu que no s’avergonyeixi de creure en Jesucrist. El testimoni que donem, quan hem sortit d’aquí, el diumenge, és el termòmetre que marca fins on arriba la nostra fe.
No som cristians només aquí, ho som també a fora. Recordem que quan s’acaba la celebració, se’ns diu com a comiat: Aneu-vos-en pau. Allò que deien abans, Ite misa est (que estava molt més ben dit), està molt mal traduït per Aneu-vos-en pau. Aneu-vos-en pau no sé d’on ho han tret!. Però l’Ite, aneu, i el misus vol dir que sou enviats a viure la vostra fe. Per tant, aquesta fe que aquí hem celebrat continua fora d’aquí a la vida ordinària de cada dia i en cada moment.
Sense fe actuarem només amb les nostres forces i fàcilment ens cansarem. Si ens sosté la força de Jesucrist no només farem que una morera es planti al mig del mar, sinó que farem coses més grans. Potser no seran tan estranyes com això de la morera, però seran més grans. Només que tinguéssim una fe menuda com un gra de mostassa!... pot semblar una súplica molt pobra, de molt poca volada; la llavor de la mostassa és molt poca cosa. La nostra fe pot sofrir molts moments de gran decepció: quan ens assembla que no podem arribar a on hauríem d’arribar, quan se’ns plantegen molts interrogants, quan tenim a prop i sentim i sofrim el silenci de Déu perquè no dóna resposta a moltes preguntes que voldríem... Potser aquesta petita llum de fe, com una llavor de mostassa, fóra la gran pregària: Doneu-nos més fe, perquè la necessitem!.
Allò que pot canviar el nostre cor no són les paraules, no són les idees, és la comunicació amb aquell qui sempre és viu en el més secret de les coses i dels esdeveniments. Potser, fins i tot, aquest temps de tardor, propici a la interiorització, un temps amic, diria, per reflexionar, ens pot ajudar a aprofundir la nostra fe, a enriquir la nostra fe.
I tenim prou confiança per saber que aquesta petita llavor sembrada aquesta tardor, després de l’hivern, quan arribi al primavera, que sempre arriba, florirà.
El què és perillós no és ser ric o ser pobre, el què és perillós és que la riquesa ens porti a oblidar el pobre.
Mn. A. Roquer.
Lectura de la profecia d’Amós (Am 6,1a.4-7)
Això diu el Senyor, Déu de l’univers: «Ai dels qui viuen tranquils a Sió, dels qui es creuen segurs al turó de Samaria! S’estiren en llits de marfil, s’aclofen en els seus sofàs, mengen els anyells més tendres i els vedells engreixats a les estables, improvisen al so de l’arpa, creen com David les seves melodies, beuen el vi en grans copes, i s’ungeixen amb els perfums més fins, però no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep. Per això ara seran els primers en les files dels deportats; així s’acabarà l’orgia dels vividors.»
Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu (1Tm 6,11-16)
Home de Déu, busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud. Lluita en el noble combat de la fe i guanya’t la vida eterna. És per a obtenir-la que vas ser cridat i vas confessar noblement la fe en presència de molts testimonis. Davant Déu, font de tota vida, i davant Jesucrist, que sota Ponç Pilat donà testimoni amb la seva noble confessió, et recomano que guardis irreprensible i sense falta el manament rebut, fins que es manifestarà Jesucrist, el nostre Senyor.
Quan serà l’hora, farà aparèixer la seva manifestació aquell qui és de debò feliç i l’únic Sobirà, el Reis dels reis i el Senyor dels senyors, l’únic que té com a pròpia la immortalitat i habita en una llum inaccessible: Cap home no l’ha vist mai, ni és capaç de veure’l. A ell l’honor i el poder per sempre. Amén.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 16,19-31)
En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s’estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar.
»Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames.” Abraham li respongué: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on sóc jo cap on sou vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre.”
»El ric digué: “Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també en aquest lloc de turments.” Abraham li respongué: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.” El ric contestà: “No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.” Li diu Abraham: “Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”.»
Homilia:
L’Evangeli d’avui, com podeu veure, té una continuïtat amb el del diumenge passat; són un mateix capítol de l’evangeli de Lluc, amb una mateixa consigna. Jesús acaba la lliçó sobre l’ús del bens de la terra amb una paràbola, la que acabem d’escoltar, en la que al final ja no sabem qui és el ric i qui és el pobre.
Hi ha una frase entre les dues paràboles, la diumenge passat i la d’avui, que és una llàstima que no formi part de les lectures dominicals perquè és definitiva (al menys, així ho crec jo). Diu així: “Quan els fariseus, amics del diner, sentien això, es reien de Jesús”. No es fieu del que riu primer!. I per aquí va la paràbola d’avui: en contrast amb la riquesa desnivelladora apareix la mort alliberadora. Més encara diria jo: trasbalsadora!. Ho canvia tot. Per tant, a l’hora, és una realitat que forma part del nostre viure quotidià.
La realitat de la paràbola és patètica. I és probable que, quan Jesús parla del ric, els qui l’escoltaven tinguessin algú molt present; com també quan retratava la imatge del pobre Llàtzer. Perquè els rics tenen una cosa molt concreta, noms i cognoms, i els pobres també.
Però no passem per alt una cosa que jo considero molt i molt important, i sembla un detall i no ho és; sant Lluc posa els punt sobre les i molt bens posats. Em refereixo al detall del nom: el pobre és diu llàtzer, Llàtzer vol dir Déu ajuda’m; el ric no té nom. Recordem ara el llibre de l’Apocalipsi quan diu: “Els justos tenen escrits els seus noms al llibre de la vida, els altres no”. Fins i tot la bèstia de l’Apocalipsi té un número, no un nom.
Jesús ho capgira tot. L’abundància de bens materials era considerada en aquell temps com una benedicció de Déu, com a compensació de la meva fidelitat i del meu compliment exacte dels manaments de la Llei; el pobre era un maleït de Déu (alguna cosa deu haver fet aquest). El què és perillós no és ser ric o ser pobre, el què és perillós és que la riquesa ens porti a oblidar el pobre. El pecat del “ric” no és que sigui ric, és que no veu el pobre Llàtzer tot i que està assegut a la porta de casa seva.
El diàleg imaginari de l’ultratomba ho aclareix tot: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ell ara ha trobat el consol i tu, sofriments”. Jesús ens mostra l’autèntica cara de la realitat. Allò que sembla un viure esplèndid (avui en diríem a tope) està tocat de mort, i allò que era l’avantguarda de la mort és la porta de la vida. Recordem allò de les benaurances: “Feliços els pobres... (no perquè són pobres, eh!; perquè la pobresa no és cap felicitat) Feliços els pobres perquè el regne del cel és per a ells”.
En aquests regne d’aquí han estat tots els Llàtzers deixats de la ma de Déu...(més aviat hauríem de dir deixats de la ma dels homes; cadascú que carregui amb la seva culpabilitat), i tindran el regne del cel, o sigui riuran després.
La crisi econòmica que tenim avui ens hauria de fer pensar molt; ens hauria de ser, com a mínim, un revulsiu per a que les coses poguessin canviar, els principis poguessin canviar. Ho hem vist en els casos en que s’ha posat de manifest la corrupció a on porta l’amor al diner; o els contravalors d’un suposat benestar que havia d’aportar tenir riquesa. La crisi també posa de manifest fins a quin punt l’economia té els peus de fang. I també ha posat de manifest fins a quin punt nosaltres ens hem interessats pels immigrants quan són ma d’obra barata, i deixats al portal quan són una nosa. Sort de Càritas!.
Ara veiem fins a quin punt necessitem escoltar la paraula de Déu: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.” El ric contestà: “No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran”. És que justament aquí, nosaltres, cada diumenge, escoltem el què ens diu un que ha ressuscitat d’entre els morts, Jesucrist!. Aquí tenim la gran escola si volem aprendre. Cada diumenge seiem tots a la taula dels germans com una anticipació del banquet de la taula celestial; és la taula dels pobres i dels pecadors que sempre tindrem necessitat de la seva misericòrdia, perquè som tan pobres.
El Senyor es manté fidel per sempre, el Senyor dóna pa als qui tenen fam.
Els pobres poden tenir una riquesa que els nostres diners ens han robat.
Mn. A. Roquer.
Lectura de la profecia d’Amós (Am 8,4-7)
Escolteu això, vosaltres que us abraoneu sobre els pobres per anorrear els desvalguts del país, vosaltres que dieu: «Quan haurà passat la festa de la lluna nova per poder vendre queviures! Quan haurà passat el dissabte per poder obrir els graners! Vendrem el gra amb mesures més petites i, per cobrar, pesarem la moneda amb pesos més grans. Farem trampa amb les balances i vendrem el rebuig barrejat amb el gra. Per tenir un esclau, comprarem amb diners gent necessitada, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre.»
El Senyor ho jura per la glòria de Jacob: «No oblidaré mai tot això que fan.»
Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu (1Tm 2,1-8)
Primer de tot us recomano que feu a Déu pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes, pels reis i per tots els qui tenen autoritat, perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat i a l’honestedat. Pregar així és bo i agradable a Déu, el nostre salvador, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat. Hi ha un sol Déu. El mitjancer entre Déu i els homes és també un de sol, l’home Jesucrist, que es donà ell mateix per rescatar tots els homes. El testimoniatge sobre tot això ha estat fet públic al temps apropiat, i jo n’he estat fet herald i apòstol, mestre per instruir en la fe i en la veritat els qui no són jueus. Això que dic és veritat, no menteixo. Desitjo que els homes preguin pertot arreu, i que puguin alçar les mans netes, evitant les baralles i les discussions.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 16,1-13)
En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: [«A un home ric li van denunciar que el seu administrador malversava els seus béns. Ell el cridà i li digué: “Què és això que sento dir de tu? Dóna’m comptes de la teva administració: d’ara endavant ja no podràs administrar els meus béns.” L’administrador va pensar: “Què podré fer, ara que el meu amo em despatxa de l’administració? Per cavar, no tinc prou força; anar a captar em fa vergonya. Ja sé què he de fer per trobar qui em vulgui a casa seva quan perdré l’administració.”
»I cridà un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: “Quant deus al meu amo?” Ell li contestà: “Cent bidons d’oli.” Li digué: “Aquí tens el teu rebut. Seu de pressa i escriu-ne un que digui cinquanta.” A un altre li digué: “I tu, quant deus?” Li contestà: “Cent sacs de blat.” Li diu: “Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta”.»
I aquest administrador de riquesa enganyosa, el Senyor el lloà així: «Ha estat prudent, perquè, en el tracte amb els homes de la seva mena, els homes del món són més prudents que els fills de la llum.
»I jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobeu qui us rebi eternament a casa seva.]
»L’home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor, i l’home infidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor. Per això, si no fóssiu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses, qui us confiaria les riqueses veritables? Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre, qui us confiaria les que de dret us corresponen? Ningú no pot servir dos amos: si estima l’un, no estimarà l’altre, si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.»
Homilia:
D’entrada aquesta paràbola que hem escoltat de l’administració infidel, que Jesús anomena “prudent”, d’entrada, dic, ens pot desconcertar, ens pot deixar una mica perplexes. Com és que un home, que es manifesta obertament injust, estafador, Jesús li diu “prudent”? I no poso noms, perquè això passava en temps de Jesús, però encara passa avui.
Jesús no fa un judici del seu comportament; en lloa, això sí, la manera de procedir, la seva astúcia, perquè ha trobat els mitjans adequats per obtenir la fi que ell s’havia proposat. Intentar treure l’entrellat de tot això pot fer que el llegir ens faci perdre l’escriure.
La conclusió on ens vol portar sant Lluc és ben clara, tan clara que no la podem esquivar: “No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”. No diu que no les fem servir, ens diu que no ens manin, o bé que no en fem el primer o l’únic (!) objectiu de la vida. La fe és una altra cosa, va per un altre camí. I fa bé Jesucrist d’advertir-nos, perquè normalment el que es valora entre nosaltres són les coses materials, no pas les espirituals; el que es valora és l’extern, no l’intern de la persona; el material, no l’espiritual; en una paraula: el diner per damunt de l’amistat, de l’honradesa,... fins i tot de l’amor. I així anem com anem.
Però la veritat és que no podem viure sense diners. Ben cert. Jesús no ens diu això. Cada dia en necessitem: hem de comprar el menjar, hem de comprar roba, hem de pagar l’aigua, la llum... Per tant, com podem lligar allò de “No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses” amb la necessitat de l’ús del diner que ens imposa la vida de cada dia?. No busquem cinc peus al gat. Jesús no diu que no en tinguem, Jesús no diu que no en fem ús. Diu que no hi posem el cor, que és diferent; que no en fem l’únic mòbil de la nostra vida. Més ben dit: que no en fem un déu. Que entenguem que el diner és un mitjà, no una fi. Que tractem les coses pel què són, no pel què valen. En una paraula: que siguem realistes! Que no ens deixem enganyar, cada cosa al seu lloc, i cada cosa té el lloc que li pertoca; ni més ni menys.
El missatge de Jesús obliga, això sí, a un replantejament, a vegades, de les coses. Escoltant l’Evangeli d’avui endevinem que se’ns invita a comprendre d’una manera radicalment nova el sentit de fons de moltes coses. Així ho entenia sant Francesc d’Assis, i qui s’atreveix a dir: Francisco, no n’hi havia per tant?. Potser calia que sant Francesc es despullés del tot per fer-nos entendre a nosaltres de què anem vestits.
Jesús no desconeixia el diner; només ens avisa que no hi posem el cor, com deia. No ens autoenganyem. Teòricament, però només teòricament, ja ho entenem que és així, però no ens sentim interpel·lats. Sempre ens pensem que va per a l’altre. Només ens ho pensem de tant en tant, perquè a vegades també pensem que els rics són els altres. No ens podem autoenganyar pensant en tot això. L’amor al diner tant el pot tenir un pobre com un ric. L’Evangeli ens vol dir que si el mateix interès que posem en el tenir bens materials el poséssim en tenir bens de l’esperit, també fórem rics. Diu que hi ha un home que era tan pobre, tan pobre, que, pobret, només tenia diners!.
Allò que valorem de les persones, normalment, i això ens passa a tots, és el que tenen de valor de l’esperit. Valorem l’honradesa, la sinceritat, la solidaritat, la bonhomia; la persona val per allò que és, no per allò que té. O no?. Doncs l’Evangeli, una vegada més, té raó.
La situació de crisi econòmica que viuen moltes famílies és greu, i preocupa, certament. Com a mínim tan greu com la crisi de valors humans que viuen molta gent. I també sap greu. Per viure, per viure de veritat, no n’hi ha prou en tenir diners. Els pobres poden tenir una riquesa que els nostres diners ens han robat. Diuen, i és veritat, que el diner mou el món; però també hauríem de dir, i és veritat, que el diner no mou els cors.
Quan ens trobem perduts tenim una cosa segura: Déu ens està buscant, només cal que ens deixem trobar
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 32,7-11.13-14)
En aquells dies, el Senyor digué a Moisès: «Vés, baixa a la plana: s’ha pervertit el teu poble, que tu havies fet pujar de la terra d’Egipte. De seguida s’han desviat del camí que jo els havia prescrit. S’han fet un vedell de fosa i l’han adorat, li han sacrificat víctimes i diuen: “Poble d’Israel, aquí tens els teus déus, els qui t’han fet sortir d’Egipte”.» Per això el Senyor digué a Moisès: «Veig que aquest poble és rebel al jou. Deixa’m que s’inflami la meva indignació i no en deixaré rastre. Després et convertiré en un gran poble.»
Però Moisès apaivagava el Senyor, el seu Déu, i li deia: «Senyor, per què s’encén el vostre enuig contra el vostre poble, que havíeu fet sortir de la terra d’Egipte amb gran poder i amb mà forta? Recordeu-vos d’Abraham, d’Isaac i d’Israel, els vostres servents; recordeu que els vau jurar per vós mateix i els vau dir: “Faré que la vostra descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel, i tot aquest país que jo us havia dit el donaré als vostres descendents i el posseiran per sempre”.»
Llavors el Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble.
Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu (1Tm 1,12-17)
Estic agraït a Jesucrist, el nostre Senyor. És ell qui m’ha donat forces. Li agraeixo que m’hagi considerat prou fidel per a confiar-me un servei a mi, que primer blasfemava contra ell i el perseguia i l’injuriava. Però Déu s’apiadà de mi, perquè quan encara no tenia fe no sabia què feia. La gràcia del nostre Senyor ha estat pròdiga amb mi, juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist.
Això que ara et diré és cert, i del tot digne de crèdit: que Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo sóc el primer. Però Déu se n’apiadà perquè Jesucrist pogués demostrar primerament en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe i tindran així la vida eterna.
Al rei de tot el món, Déu únic, immortal, invisible, honor i glòria pels segles dels segles. Amén.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 15,1-32)
En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.» Jesús els proposà aquesta paràbola: «¿Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una, no deixaria en el desert les noranta-nou i aniria a buscar la perduda fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, ¿oi que se la posaria tot content a les espatlles i, arribant a casa, convidaria els amics i els veïns dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat l’ovella que havia perdut”? Us asseguro que al cel hi haurà també més alegria per un sol pecador convertit que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
»I si una dona tenia deu monedes de plata i en perdia una, ¿no encendria el llum i escombraria la casa i la buscaria amb tot l’interès fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, oi que convidaria les amigues i les veïnes dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat la moneda que havia perdut”? Us asseguro que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador convertit.»
[I també els digué: «Un home tenia dos fills. Un dia el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.” Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors.” I se n’anà a trobar el seu pare.
»Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu.” Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat.” I es posaren a celebrar-ho.
»Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras.” El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics; i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat”.»]
Homilia:
Aquesta paràbola que acabem d’escoltar, ja coneguda per tots, com hem sentit és de l’evangelista Lluc; i sant Lluc és anomenat, té el títol de l’evangelista de la Misericòrdia de Déu. Doncs aquesta paràbola és més adient dir-ne la paràbola de la Misericòrdia de Déu que la paràbola, com acostumem a dir, del Fill Pròdig, perquè el protagonista és el pare. I no és per allò de mirar la mitja ampolla plena o la mitja ampolla buida, no!. És perquè és així!
Sant Lluc ens mostra un Déu sempre disposat a perdonar. D’aquí ve l’alegria de la moneda, o de l’ovella, o del fill recuperat.
No en va, la paràbola ve després que els fariseus i els mestres de la Llei (“els bons”, ho dic entre cometes) critiquessin l’actitud de Jesús perquè menjava amb els pecadors. Jesús presenta la paràbola, si us heu fixat, en forma interrogativa (!): Què faríeu vosaltres si perdíeu una moneda, o una ovella, o un fill?. I l’accent és posa en l’alegria del retrobament. Si nosaltres som capaços, doncs, de fer els esforços que calguin per trobar allò que havíem perdut, què no farà el Déu de la Misericòrdia?. I això ens fa pensar també que la iniciativa de tot retorn, sempre, ve de Déu. I d’aquí ve quan Déu pot obtenir el què havia perdut, tingui una gran alegria i organitzi una gran festa (veniu, celebrem-ho, he trobat...).
Sant Pau, partint de la pròpia experiència, ho té molt clar. Diu ell mateix: “Això que ara et diré és cert, i del tot digne de crèdit: que Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo sóc el primer”. Perquè on son els justos que no necessiten cap conversió?. No n’hi ha cap!. No hi ha pitjor pecat que creure’s perfecte, sense la necessitat de l’oferta generosa i salvadora de Déu. És així com aquest Evangeli serà per a nosaltres una bona notícia.
No vull pas dir que hem de ser pecadors, no!; dic, només, que en som. No vull pas dir que Déu ha de ser misericordiós, no!; dic que ho és. Per això sempre que en el fons de tot pecat hi ha una espurna de misericòrdia, hi ha el do de Déu. És quan el fill reconeix el seu pecat que li ve la idea del retorn, perquè sap com és el seu pare i sap com és ell. Quin contrast: el fill que és lluny de casa se sent a prop del pare, i el fill que no ha marxat de casa se sent lluny del pare.
Quina llàstima que a vegades s’hagi d’arribar a les tres pedretes per poder reaccionar. A la paràbola, i a la vida, és dóna aquest gran contrast entre la nostra actitud tan infantil d’aquell dóna’m el què em pertoca i la misericòrdia, incomprensible a vegades, de Déu.
El poble d’Israel adora un vedell d’or, o potser el que adora realment és l’or d’un vedell, vés a saber. I Déu actua amb tota la seva misericòrdia penedint-se de l’amenaça. I Pau experimenta la compassió del Déu que persegueix. I el fill pròdig dilapida allò que ha reclamat com a seu i el pare, quan torna, fa una gran festa. Només quan prenem consciència del nostre pecat ens sentim necessitats de salvació.
No és difícil a la vida arribar a la sensació d’anar perduts. El fracàs, la decepció, el desencís... són presents a la vida, i ens arriben molt endins. Quants n’hi ha que experimenten el resultat d’un pecat que, teòricament, els havia de portar a ser més lliures, a ser més feliços. Edith Piaf ho diu ben clar en el seu testament, i és escruixidor: He viscut per a no res.
Hi ha una cosa que els creients no hem d’oblidar mai: per molt perduts que anem, per molt pecadors que siguem, per molt culpables que ens sentim, sempre hi ha una sortida. Quan ens trobem perduts tenim una cosa segura: Déu ens està buscant, només cal que ens deixem trobar. Només llavors podem dir: beneïdes garrofes que m’han fet enyorar el pa de casa.
Al final de la paràbola, el pare que, generosament, ha sortit ha buscar el fill, ara entra a buscar generosament el fill que hi ha a casa, aquell qui, teòricament, sempre ha estat fidel però que ha estat també incapaç de comprendre que ara, amb el retorn del germà, s’ha de fer una festa.
No sempre, alerta!, som capaços d’entendre l’Evangeli de la misericòrdia de Déu. I quan l’Evangeli no és una bona notícia, què és?. I si la bona notícia d’un Déu misericordiós no és bona notícia, què ho és?.
No es tracta de negar l’estim a la família o a la pròpia vida, sinó de subordinar-ho tot a l’amor de Déu que és el primer. Fugim d’un radicalisme que no té
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 9,13-18)
Quin home pot conèixer què desitja Déu? Qui pot descobrir la voluntat del Senyor? Perquè els raonaments dels mortals són insegurs, són incertes les nostres previsions: el cos que es descompon afeixuga l’ànima, aquesta cabana de terra és una càrrega per a l’esperit, capaç de meditar. Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel? Qui hauria conegut mai què desitjàveu, si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa, si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant? Així s’han redreçat els camins dels habitants de la terra, els homes han après a conèixer què és del vostre grat, i la saviesa els salva.
Lectura de la carta de sant Pau a Filèmon (Flm 9b-10.12-17)
Estimat: Jo, Pau, ambaixador de Crist i pres per causa d’ell, recorro a tu intercedint a favor del meu fill Onèsim, jo que l’he engendrat en la fe estant a la presó. Ara te’l retorno com si t’enviés el fruit de les meves entranyes. Jo hauria volgut retenir-lo al meu costat perquè em servís en lloc teu mentre seré a la presó per causa de l’evangeli, però no he volgut fer res sense el teu consentiment: no m’hauria agradat obligar-te a fer un favor com aquest, si tu no el feies de bon grat. Qui sap si, providencialment, Onèsim se separà un moment de tu perquè ara el recobris per sempre, i no com esclau, sinó molt més que això: com un germà estimat. Ho és moltíssim per a mi, però més encara ho ha de ser per a tu, tant humanament com en el Senyor. Per tant, si em comptes entre els qui tenim part en uns mateixos béns, rep-lo com em rebries a mi mateix.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 14,25-3)
En aquell temps, Jesús anava amb molta gent. Ell es girà i els digué: «Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu.
»Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre. ¿No us asseureu primer a calcular-ne les despeses per veure si teniu recursos per acabar-la? Perquè, si després de posar els fonaments, no podíeu acabar l’obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n i dirien: “Aquest home havia començat a construir, però no pot acabar.” Si un rei vol anar a combatre amb un altre, ¿no s’asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veia que no pot, quan l’altre encara és lluny li enviarà delegats a negociar la pau. Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té.»
Homilia:
Aquest Evangeli que acabem d’escoltar, si l’hem escoltat bé, potser hauria estat millor escoltar-lo assegut. És un Evangeli que, escoltat bé repeteixo, ens pot agafar mareig, i és millor que estiguem assentats. “Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu. Qui no m’estima més que el pare i la mare,... i fins i tot que la pròpia vida no pot ser deixeble meu.” És molt fort; és molt clar, massa i tot!.
No per posar-hi sordina, ni amb cap intent d’aigualir l’Evangeli, Déu me’n guard de fer això, però sí que convé situar-lo en el lloc que li correspon i no treure’l del context, que ho falsejaria. És així com el podem entendre correctament; fugim d’un radicalisme que no té.
En primer lloc, diu que el seguia molta gent i que anaven a Jerusalem; Jesús els adverteix què vol dir anar a Jerusalem: allà l’espera la creu. I pregunta si tots aquells que l’acompanyen també estan disposats a seguir el seu camí fins el final, com aquell home que vol construir una torre. Perquè una cosa és acompanyar-lo i l’altra cosa molt diferent és seguir-lo fent el mateix camí i la mateixa fi. És el mateix que diu als germans Jaume i Joan quan volen ocupar els primers llocs (“Esteu disposats a veure el calze que jo he de veure?”).
En segon lloc, quan Lluc escriu el seu evangeli, corren temps difícils de persecució per a aquells que segueixen a Jesús. Els deixebles han estat expulsats de la sinagoga perquè són seguidors del Natzaré. Fins alguns hauran de segellar la seva fe amb la pròpia vida.
Seguir Jesús perquè cura malalts, perquè multiplica pans i peixos...s’ha acabat. Seguir Jesús havia de ser no el fruit d’un entusiasme messiànic, sinó una conseqüència molt més seriosa. Un compromís molt seriós, molt comprometedor, fins i tot, si convé, heroic. Jesús no vol enganyar a ningú, no ven res. El secret de Jesús no ha de venir marcat per si som molts o per si som pocs, sinó per si som conseqüents amb allò en què creiem fins al final; no en els moments d’entusiasme i prou.
Dotze apòstols... millor dit onze... eren pocs, però van fer molta feina. És qüestió de qualitat, no de quantitat.
També Hernan Cortés va cremar les naus per evitar una fugida, i no per això l’hem tingut per un eixelebrat.
Referent a la sentència “Qui no m’estima més que el pare i la mare no pot ser deixeble meu” convé matisar, sense aigualir. No es tracta de negar l’estim a la família o a la pròpia vida, sinó de subordinar-ho tot a l’amor de Déu que és el primer. No és, doncs, o ells o jo. Sinó ells i jo, jo i ells.
Això ho hem dit sempre i ningú s’ha posat les mans al cap. Primer manament de la Llei de Déu: Estimar Déu sobre totes les coses. I ho hem trobat el més normal del món.
L’home té una tendència normal a adorar els ídols. Els té per Déu, i ell hi sotmet la seva voluntat; perquè l’ídol satisfà les nostres aspiracions i els nostres desigs, és la nostra projecció: és un déu fet per nosaltres. Per això quan, amb gest d’innocència o de pretesa llibertat, es diu jo faig el què em dóna la gana...no fas el què et dóna la gana, fas el què t’ha manat l’ídol, perquè t’agrada.
El camí que proposa Jesús sempre és una opció de llibertat. Ell ha començat dient això: “Si algú vol venir amb mi ...” Per altra part, ficats de ple en la monotonia de la vida de cada dia parem poc esmen en el què fem, i a vegades no sabem ni perquè ho fem.
Quan Jesús ens avisa, anant cap a la creu, ens mostra què hi ha darrera la creu. No és la creu per la creu, fora masoquisme. És fer allò que Déu vol, ni que sigui passant per la creu. És prendre’s aquella medecina, ni que sigui amarga, perquè el què volem és la salut.
Per arribar a on ens hem proposat passarem pel camí que sigui. Aquell “Confio el meu alè a les vostres mans” de Jesús a la creu és un present; després d’això hi ha Déu.
