Lectures i homilia del diumenge 18 de durant l’any

Valorar la saviesa de l’Esperit ens farà rics,

fins i tot sense valors materials.

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre de l’Eclesiastès (Ecl 1,2.2,21-23)

Vanitat i més vanitat, deia el Portaveu-del-poble, vanitat i més vanitat, tot és en va. Després que un home s’ha esforçat a treballar amb coneixement, traça i eficàcia, ho ha de deixar tot a un altre que no s’hi ha esforçat per res. També això és en va, i és una gran dissort. Perquè, de fet, què en treu l’home de tot esforç i de tot el neguit amb què treballa sota el sol? Passa els dies en el desfici i en les penes de la seva servitud, i de nit el seu cor no descansa. També això és en va.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 3,1-5.9-11)

Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria. Per tant, feu morir allò que us lliga a la terra: fornicació, impuresa, passions, mals desigs i l’amor al diner, que és una idolatria; no us enganyeu els uns als altres, vosaltres que us heu despullat de l’home antic i del seu estil d’obrar, i us heu revestit del nou, que es renova a imatge del seu Creador i avança cap al ple coneixement. Aquí ja no compta ser grec o jueu, circumcís o incircumcís, bàrbar o escita, esclau o lliure, sinó que Crist ho és tot, i és de tots.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 12,13-21)

En aquell temps, un de la gent digué a Jesús: «Mestre, convenceu el meu germà que es parteixi amb mi l’herència.» Jesús li contestà: «Bon home, qui m’ha encomanat a mi que fes de jutge o de mediador entre vosaltres?» Llavors digué a tothom: «Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida.» I els ho explicà amb una paràbola: «Un home ric va treure de les seves terres unes collites tan abundants que no tenia on guardar-les. Tot rumiant es va dir: ja sé què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i les altres mercaderies meves i em diré a mi mateix: “Tens reserves per a molts anys: reposa, menja, beu, diverteix-te.” Però Déu li digué: “Vas errat! Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te, de qui serà? Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu”.»

Homilia:

Ens parlen constantment d’Economia. La paraula clau és aquesta: Crisi! Què ha vingut després d’un anys que vam dir de prosperitat.

Hem vist a l’evangeli com intenten que Jesús prengui partit davant dels estralls que produeix aquest fet de la falta d’economia. Jesús és clar i contundent: “No he vingut a fer de mediador”, ni Jesús té un pla econòmic per oferir, però sí que posa el dit a la llaga: “Vigileu. Guardeu-vos de l’ambició de posseir riqueses perquè, ni que algú tingués diners de sobres, els seus bens no li poden assegurar la vida”. Més clar no es pot dir.

No podem perdre de vista la pregunta que es fa l’anomenat portaveu del poble: Què en treu l’home de tot el seu esforç?

Són molts els indicadors que assenyalen que al nostre món el progrés va associat a una força financera... cada vegada més gran. Que és el que de veritat ens mou? La cobdícia? L’avarícia? La generositat? Unes actituds que són totalment oposades.

Nosaltres que ens diem creients ens enriquim amb els valors de Jesús. No es tracta de si tenim molt o poc; sinó de quin és el valor que donem a la vida.

Al final de l’evangeli hi ha una qüestió que Jesús proposa, que és un repte en un món on socialment és tant valorat l’èxit personal. La nostra proposta, si es pot parlar així, és per a la vida, però... quina vida? Creure és acceptar incondicionalment que l’experiència de vida de Jesús sigui també la nostra. Aquí comença el nostre examen de consciència. “Estimar allò que és de dalt”

Avui, l’accent de les lectures està centrat en el perill que representa l’afany d’acumular bens materials. Però podeu anar més enllà: ja que estem a l’Any Sant de la Misericòrdia podem fer memòria de retalls de l’Evangeli que ens conviden a augmentar la capacitat de despreniment, no només la capacitat de tenir més.

Allò que ens ha de moure és la capacitat de ser més. Jesús ens anima a trobar el veritable valor de les coses d’aquest món. Mireu sinó a sant Francesc d’Assís. Ni que algú tingués diners de sobres, els seus bens no li poden assegurar la vida... que és el gran valor! Sant Pau ho deia així: “Feu morir allò que us lliga a la terra”.

Avui cada u es podria proposar fer una reflexió sobre el sentit autèntic de la vida. Per a què visc? Què és realment viure? Per a qui visc? Per a Déu, a qui estimo, a qui vull servir? O per a mi mateix, procurant evitar que el diner no sigui el mòbil de la meva vida? Vull dir que el llegir no ens faci perdre l’escriure.

Valorar la saviesa de l’Esperit ens farà rics, fins i tot sense valors materials.

Que les lectures d’avui ens ajudin a aprofundir en la nostra vida de pregària.

Que el Parenostre no sigui una rutina. Que sigui una vida.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 18,20-32)

En aquells dies, el Senyor digué: «Quin clam tan fort a Sodoma i a Gomorra! Que n’és de greu el seu pecat! Hi baixaré a veure si tota la ciutat es comporta com ho denota aquest clam que m’arriba. Si no és tota la ciutat, vull saber-ho.» Els dos homes que acompanyaven el Senyor se n’anaren en direcció a Sodoma, però Abraham es quedà encara davant el Senyor. Llavors Abraham s’acostà i digué: «De debò que fareu desaparèixer tant el just com el culpable? Suposem que a la ciutat hi hagués cinquanta justos. Els faríeu desaparèixer? No perdonaríeu la població per amor dels cinquanta justos que hi hauria? Mai de la vida no podreu fer una cosa així! Fer morir el just amb el culpable? Que el just i el culpable siguin tractats igual? Mai de la vida! Vós que judiqueu tot el món, us podríeu desentendre de fer justícia?» El Senyor respongué: «Si trobava a la ciutat de Sodoma cinquanta justos, per amor d’ells perdonaré tota la població.» Abraham insistí: «Encara goso parlar al Senyor, jo que sóc pols i cendra. Suposem que, per arribar als cinquanta justos en faltessin cinc. Per aquests cinc que falten, destruiríeu tota la ciutat?» Ell contestà: «No la destruiria si hi trobava quaranta-cinc justos.» Abraham li tornà a parlar: «Suposem que només n’hi hagués quaranta.» Li respongué: «No ho faria per consideració a aquests quaranta.» Abraham continuà: «Que el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo: Suposem que només n’hi hagués trenta.» Ell respongué: «No ho faria per consideració a aquests trenta.» Abraham insistí: «Encara goso parlar al meu Senyor. Suposem que només n’hi hagués vint.» Ell contestà: «No la destruiria per consideració a aquests vint.» Abraham insistí de nou: «Que el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo per darrera vegada: Suposem que només n’hi hagués deu.» Ell respongué: «No la destruiria per consideració a aquests deu.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 2,12-14)

Germans, pel baptisme fóreu sepultats amb Crist, i amb ell també vau ressuscitar, perquè heu cregut en el poder de Déu que el va ressuscitar d’entre els morts. Vosaltres éreu morts per les vostres culpes i perquè vivíeu com incircumcisos, però Déu us donà la vida juntament amb el Crist, després de perdonar-vos generosament totes les culpes i de cancel·lar el compte desfavorable on constava el nostre deute amb les prescripcions de la Llei; Déu retirà aquest document i el clavà a la creu.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 11,1-13)

Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària com la que Joan ensenyà als seus deixebles.» Jesús els digué: «Quan pregueu digueu: Pare, que sigui honorat el vostre nom, que vingui el vostre Regne, doneu-nos cada dia el nostre pa, i perdoneu-nos els pecats, que nosaltres mateixos també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permeteu que caiguem en la temptació.» Després els deia: «Si algú té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: Amic, deixa’m tres pans, que acaba d’arribar de viatge un amic meu i no tinc res per donar-li. Qui de vosaltres li respondria de dins estant: No m’amoïnis; la porta ja és tancada i jo i els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te’ls? Us asseguro que, si no us aixecàveu per fer un favor a l’amic, la mateixa impertinència us obligaria a aixecar-vos per donar-li tots els pans que necessita. I jo us dic: demaneu, i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana obté, tothom qui cerca troba, a tothom qui truca li obren. Si un fill demana un peix al seu pare, qui de vosaltres li donaria una serp en lloc del peix? O bé, si li demana un ou, qui de vosaltres li donaria un escorpí? Penseu, doncs, que si vosaltres que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen.»

Homilia:

Aquest diumenge les lectures ens ensenyen la importància de la pregària en la nostra relació amb el Pare del cel. Abraham ens porta a ser uns bons negociadors davant de Déu. L’evangeli ens ensenya l’oració del Parenostre. L’oració és fonamental en la nostra vida cristiana. Per això avui és un bon dia per examinar com és la nostra pregària. Ben segur que ens queda molt de camí a recórrer.

El Parenostre és la pregària més important que tenim els cristians. Ens el gravaran en el nostre ADN cristià, des del dia del nostre baptisme. Ho és perquè ens la ha ensenyada el mateix Jesús. La van resar per nosaltres els nostres pares i padrins el dia del nostre baptisme. És la pregària que ens acompanya tota la vida, en el moments d’alegria i en els moments de tristor.

Però, potser justament perquè la sabem tant de memòria, no ens n’adonem prou d’allò que diem. “Pare, que sigui honorat el vostre nom”. Allò més important que ens fa Jesús és poder anomenar a Déu “Pare”. D’aquesta manera Ell apropa Déu als homes, i els homes a Déu. Ens permet tenir una relació cordial i propera.

“Que vingui el vostre Regne”; demanem que el regne de Déu es faci realitat en el nostre món, en la nostra vida.

“Doneu-nos el pa de cada dia”. És Ell qui condueix la nostra vida. És Ell qui ens dóna allò que realment necessitem. Demanem el pa de cada dia per a tots nosaltres i per a tots aquells que potser ni això tenen.

“Perdoneu les nostres culpes”. El Parenostre ens ha de fer humils i ens ha de fer reconèixer la nostra condició de pecadors. Cada vegada que el resem demanem a Déu que ens perdoni. Això és un reconeixement de la nostra condició de pecadors. Però no ho oblidem: afegim “Així com nosaltres perdonem...”. No podem demanar ser perdonats si nosaltres no perdonem. La nostra vida és un camí i ens queda encara molt per caminar. No podem demanar un perdó que nosaltres no donem.

El Parenostre ens compromet. Demanem no caure a la temptació, no apartar-nos de l’amor de Déu.

Tantes peticions en una sola oració. I encara ens queda molt de camí per recórrer.

“La pregària -ens dirà santa Teresa- és una manera de parlar d’amistat amb aquell que sabem que ens estima”.

HI ha moltes maneres de pregar. Pregar no és només recitar unes fórmules apreses de memòria. També resem quan escoltem Déu. La primera lectura ens ha ofert un model d’oració; Abraham parla amb Déu i és un bon model d’oració.

De les lectures d’avui es desprèn tres característiques de l’oració: resar amb confiança, resar per intercedir, resar per no defallir.

Tantes peticions i encara ens queda molt de camí per fer.

Que les lectures d’avui ens ajudin a aprofundir en la nostra vida de pregària. Que el Parenostre no sigui una rutina. Que sigui una vida.

Lectures i homilia del diumenge 16 de durant l’any

No hi ha res més important que estar amb el Senyor

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 18,1-10a)

En aquells dies, el Senyor s’aparegué a Abraham a l’alzina de Mambré. Abraham seia a l’entrada de la tenda, quan la calor del dia era més forta. Alçà els ulls i veié tres homes aturats davant d’ell. Així que els veié corregué a rebre’ls des de l’entrada de la tenda, es prosternà, inclinà el front fins a terra i digué: «Senyor, si m’heu concedit el vostre favor, us prego que no passeu sense aturar-vos amb el vostre servent. Permeteu que portin aigua per rentar-vos els peus i reposeu a l’ombra de l’alzina. Entretant aniré a buscar unes llesques de pa i refareu les vostres forces per a continuar el camí que us ha fet passar prop del vostre servent.» Ells li respongueren: «Molt bé. Fes tal com has dit.» Abraham entrà de pressa a la tenda i digué a Sara: «Corre, pren tres mesures de farina blanca, pasta-la i fes-ne panets.» Després corregué cap al ramat, trià un vedell tendre i gras i el donà al mosso perquè el preparés de seguida. Quan tot era a punt, prengué mató, llet i el vedell, els ho serví i es quedà dret al costat d’ells sota l’ombra de l’alzina, mentre ells menjaven. Llavors li preguntaren: «On és Sara la teva esposa?» Abraham respongué: «És dintre la tenda.» Ell li digué: «L’any que ve tornaré aquí, i Sara, la teva esposa, haurà tingut un fill.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 1,24-28)

Germans, ara estic content de patir per vosaltres. Així continuo en la meva pròpia carn allò que encara falta als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l’Església. Ara jo sóc servidor d’aquesta Església: Déu m’ha confiat la missió de dur a terme en vosaltres les seves promeses, el seu misteri i secret, que d’ençà que existeixen els segles i les generacions humanes ell guardava amagat, però que ara ha revelat al seu poble sant. Déu ha volgut fer-li conèixer la riquesa i la grandesa d’aquest misteri que ell es proposava a favor dels qui no són jueus. El propòsit de Déu és aquest: que Crist, l’esperança de la glòria que ha de venir, estigui en vosaltres. Nosaltres l’anunciem. Sense fer distincions, amonestem tots els homes i els instruïm en tots els secrets de la saviesa per conduir-los al terme del seu desplegament en Crist.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 10,38-42)

En aquell temps, Jesús entrà en un poblet, i l’acollí una dona que es deia Marta. Una germana d’ella que es deia Maria, asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula, mentre Marta estava molt atrafagada per obsequiar-lo. Marta, doncs, vingué i digué: «Senyor, no us fa res que la meva germana m’hagi deixat sola a servir? Digueu-li, si us plau, que m’ajudi.» El Senyor li respongué: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa.»

Homilia:

La primera lectura d’avui, el llibre del Gènesi, ens introdueix en el que serà el tema principal després a l’evangeli.

Abraham, en el moment de calor, troba tres homes aturats davant de la seva tenda, i en cap moment dubta d’atendre’ls oferint aigua, per a que es puguin refrescar, i l’ombra de l’alzina,  per a que reposin i aliment, per refer les seves forces. Com Marta, es deixen tota mena de detalls per obsequiar els seus convidats. Un cop Abraham acull els seus convidats, aquests li fan l’anunci que més desitjava a la seva vida: “L’any que ve Sara tindrà un fill”.

A l’evangeli d’avui dues dones reben el Senyor a casa seva, Marta i Maria. Marta es preocupa per atendre el Senyor; i ho fa segurament com ho faríem nosaltres si vingués a casa nostra. També nosaltres estaríem neguitosos. A Marta li sap greu, però, l’actitud de Maria: no l’ajuda!

Sovint amb aquest evangeli hem lloat l’actitud de Maria i hem deixat de banda l’actitud de Marta. Però és bonic veure com aquella dona atén el Senyor i es desviu per obsequiar-lo.

Aquest evangeli ve preparat per la primera lectura que ens descriu també un escena entranyable: l’hospitalitat d’Abraham amb tres desconeguts que arriben a la porta de casa seva. Aquests textos ens donen una lliçó: ens conviden a practicar l’hospitalitat; sense oblidar les paraules de Jesús: “Tot allò que feu a un d’aquest, m’ho feu a mi”.

A l’evangeli se’ns diu que entre les dues germanes Maria ha triat la millor part perquè acull el Senyor, no a casa seva, sinó en el seu cor. Gaudeix de la seva presència i l’escolta. Marta es preocupa d’atendre el Senyor, però les seves atencions fan que perdi tot allò que és més important.

Aquest evangeli també ens ensenya a parar i a contemplar el Senyor. A deixar-nos de tantes coses que ens atabalen, coses que fem importants i potser no ho són tant. No hi ha res més important que estar amb el Senyor. Això vol dir que, si més no, la missa, ni que sigui a vegades potser una mica llarga... no ens queixem; és l’hora d’estar amb el Senyor!

Quantes vegades volem sentir la paraula del Senyor en la nostra vida però no l’escoltem perquè tenim altres coses? Anem atabalats (hi ha tantes coses a fer!), no tenim temps. És cert, acollim el Senyor, però que la missa no s’allargui massa que després hem d’anar a... Hem de fer tantes coses; vés si no tindrem temps! Com si la missa fos perdre el temps.

Marta i Maria, avui, ens ensenyen d’una manera molt senzilla, però molt important, com ha de ser la nostra relació amb el Senyor: acollir-lo i contemplar-lo. Totes dues actituds són importants, totes dues depenen l’una de l’altra. La millor part, la que va triar Maria, mai no ens serà pressa. És tan fàcil que l’actitud de servir ens prengui l’actitud de contemplar, de gaudir contemplant. Una ens ha de portar a l’altra. Si sabem triar hi ha temps per a tot.

Lectures i homilia del diumenge 15 de durant l’any

Els “altres” són tots aquells que tenen necessitat d’una ajuda. Només voldria que tots els que ens trobem a la vora del camí, desvalguts, trobéssim sempre un bon samarità.

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre del Deuteronomi (Dt 30,10-14)

Moisès s’adreçà al poble i li digué: «Escoltaràs el Senyor, el teu Déu, guardant els seus manaments i els seus decrets escrits en el llibre d’aquesta Llei, i et convertiràs al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor i amb tota l’ànima. La Llei que avui et dono no és massa difícil per a tu, ni és fora del teu abast. No és pas al cel, que puguis dir: Qui és capaç de pujar-hi per anar-la a buscar i fer-nos-la conèixer, perquè la puguem practicar? Ni és tampoc a l’altra banda del mar, que puguis dir: Qui és capaç de travessar-lo per anar-la a buscar i fer-nos-la conèixer, perquè la puguem practicar? Són paraules que tens molt a prop teu per poder-les complir: les tens als llavis, les tens al cor.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 1,15-20)

Jesucrist és imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació, ja que Déu ha creat totes les coses per ell, tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles, trons, sobirans, governs i potestats. Déu ha creat tot l’univers per ell i l’ha destinat a ell. Ell existeix abans que tot, i tot es manté unit gràcies a ell. Ell és també el cap del cos, que és l’Església. Ell n’és l’origen, és la primícia dels qui retornen d’entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en ell la plenitud de tot el que existeix; per ell Déu volgué reconciliar-se tot l’univers, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 10,25-37)

En aquell temps, un mestre de la Llei, per provar Jesús s’alçà i li va fer aquesta pregunta: «Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?» Jesús li digué: «Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes?» Ell contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.» Jesús li diu: «Has respost bé: fes-ho així i viuràs.» Ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: «I per a mi, qui són aquests altres?» Jesús prosseguí: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i caigué en mans de lladres, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava pel mateix camí un sacerdot que el veié, però passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita, quan arribà al lloc, passà de llarg per l’altra banda. Però un samarità que viatjava per aquell indret, quan arribà i el veié se’n compadí, s’hi acostà, li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se n’ocupà. L’endemà, quan se n’anava, donà dues monedes de plata a l’hostaler dient-li: Ocupa’t d’ell i, quan jo torni, et pagaré les despeses que hagis fet de més. Quin d’aquests tres et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar, en l’home que havia caigut en mans de lladres?» Ell respongué: «El qui es va compadir d’ell.» Jesús li digué: «Doncs tu fes igual.»

Homilia:

“Què he de fer per tenir la vida eterna?”. Bona pregunta... i millor resposta: “Estima el Senyor amb tot el cor, amb tota l’ànima i estima els altres com a tu mateix”. La segona pregunta del mestre de la Llei es desprèn de la primera. Però encara hi ha una altra pregunta: “I per a mi, qui són els altres?”.

Segurament que per a tots queda ben clar que per obtenir la vida eterna cal creure en Déu. Però saber qui són els “altres” ja és una altra cosa, és més difícil! Sovint pensem que els de la família, els amics... però l’Evangeli va més enllà.

Jesús respon al mestre de la Llei amb una paràbola, la del Bon Samarità. Tots la coneixem! Per entendre-la bé cal recordar que existia una gran enemistat entre jueus i samaritans, i és justament (vés per on!) un samarità que ajuda a aquell home apallissat per uns lladres. No ho fan, justament, ni el sacerdot ni el levita que havien passat per aquell mateix lloc, passen de llarg. El samarità li embena les ferides, li ofereix la seva cavalcadura i paga a l’hostaler per a que en tingui cura.

L’Evangeli ens ho deixa molt clar: els “altres” són tots aquells que tenen necessitat d’una ajuda. Segurament coneixem persones que necessiten el nostre ajut per les quals ningú s’hi interessa. Es tracta d’estar atent a la vida dels altres. Jesús avui ens convida a ser bons samaritans.

En quin personatge de la paràbola d’avui ens veiem retratats? Com hauríem d’actuar en aquesta situació? Som dels que passen de llarg? Som dels que diuen és problema seu? O és que tenim coses molt més importants per fer?

El mestre de la Llei diu qui ha estat el proïsme del qui ha caigut en mans dels lladres: el qui es va compadir d’ell. Jesús diu: “Doncs tu vés i fes igual”.

Jesús és el bon samarità. Només voldria que tots els que ens trobem a la vora del camí, desvalguts, trobéssim sempre un bon samarità. El bon samarità sempre és Jesús, com ho diem en el prefaci de la missa: “Ve a trobar a tots aquells que sofreixen de cos o d’esperit, i vessa sobre les seves ferides l’oli del consol i el vi de l’esperança”. Ell és el nostre model per practicar la misericòrdia. Només voldria que tots el qui sofreixen en el cos o en l’esperit trobin un bon samarità.

Que aquest diumenge, amb aquesta lectura tan clara de l’Evangeli, aprenguem a ser imatge d’aquest Jesús, a ser uns bons samaritans, perquè de persones desvalgudes en tenim, i a vegades ben a prop.

Jesucrist sempre serà el bon samarità, aquell que es farà càrrec de les nostres febleses... i sort en tenim!