Lectures i homilia de la festa de l'Ascensió del Senyor

“L’ascensió del Crist, el vostre fill, és també la nostra elevació i a la glòria on ha arribat Ell que és el cap també nosaltres que som els membres tenim l’esperança d’arribar-hi”.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 1,1-11)

En la primera part del meu llibre, Teòfil, he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins al dia que fou endut al cel, després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que ell havia elegit. Després de la Passió se’ls presentà viu, i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies se’ls aparegué, i els parlava del regne de Déu. Estant reunit amb ells, els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué: «Espereu aquí la promesa del Pare que vau sentir dels meus llavis quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua; vosaltres, d’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant.» Els qui es trobaven reunits li preguntaven: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?» Ell els contestà: «No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare, però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.» Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,17-23)

Germans, demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell; li demano també que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades l’heretat que ell us dóna entre els sants. Que conegueu també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients, vull dir l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb què obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts, i el féu seure a la seva dreta dalt el cel, per damunt de tots els governants i dels qui tenen autoritat, poder o senyoria, per damunt de tots els títols que es poden donar en el nostre món i en l’altre. Tot ho ha posat sota els seus peus, i a ell l’ha fet cap de tot i l’ha donat a l’Església, que és el seu cos i el seu complement, ell que té en totes les coses la seva plenitud.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 16,15-20)

En aquell temps, Jesús s’aparegué als onze i els digué: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat. Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran. Els senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: en nom meu trauran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, agafaran serps amb les mans, i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal; imposaran les mans als malalts, i es posaran bons.» Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu. Ells se n’anaren a predicar pertot arreu. El Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l’acompanyaven.

Homilia:

La festa d’avui, la festa de l’Ascensió, sembla un final. I és al revés, és un començament. “Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins a la fi del món”. No ha pujat al cel, el Senyor, per apartar-se de nosaltres, sinó per estar amb nosaltres sempre. I així ha de ser d’una altra manera. Altrament no tindria sentit la salutació tan repetida al començar una celebració cristiana: “El Senyor sigui amb vosaltres”.

Jesucrist, el fill de Déu, s’ha fet home no només per acompanyar-nos i compartir la nostra condició humana sinó molt més! Per conduir-nos on Ell és. Si Ell ha vençut la mort, amb ell també nosaltres la podem vèncer.

Ara, digueu-me, què té de trist la festa de l’Ascensió? És una festa, doncs, que anima la nostra esperança. Si seguim els seus passos, on Ell ha arribat, també nosaltres tenim l’esperança d’arribar-hi. Si és així aquesta festa és també la nostra festa.

D’aquesta esperança podem viure, d’aquesta esperança hem de viure. El fill de Déu s’ha fet home com nosaltres no només per compartir la nostra condició, sinó per conduir-nos on Ell és. Si Ell ha vençut la mort amb Ell nosaltres també la podem vèncer. Digueu-me si això és motiu de tristesa o d’alegria.

L’Evangeli és molt escuet al parlar de l’Ascensió. En canvi s’esplaia més al dir quin paper tenim nosaltres ara, després de l’Ascensió. La carta als efesis ens ha donat una pista; ens ha dit com s’acompleix la voluntat de Déu en nosaltres, que és que arribem a la plenitud de la talla del Crist. La festa d’avui és l’anunci d’aquesta esperança que hem de viure, i que de fet vivim, tots els cristians.

El fill de Déu s’ha fet home no només per compartir la nostra condició humana sinó per conduir-nos, com a Bon Pastor, a ser com Ell, a ser amb Ell. Si Ell ha vençut la mort, els que estem units a Ell pel Baptisme, també la podem vèncer. “Per a que vosaltres estigueu allò on jo estic, i per sempre” diu Ell.

La primera lectura ens fa adonar que la vida cristiana és permanentment un mirar més enllà, un mirar una mica més amunt. No mirant les musaranyes, mirant el cel. De Déu ho esperem tot; només d’Ell ho podem esperar tot. Mirar el cel des de la terra és una mateixa mirada; i tothom que camina mira un va, però també mira per on passa. Mirar cap al cel i mirar cap a la terra és una mateixa mirada. Mirar al cel esperant-ho tot de Déu, mirant a la terra estimant-la com Déu l’estima. “Facis la vostra voluntat aquí a la terra com es fa en el cel”. I això no ho diem resignadament, sinó que ho diem convençudament; ho diem perquè a la terra és on fem camí cap el cel, un enllà desconegut però cert. No ens ha de preocupar com és el cel, sinó com és la vida aquí a la terra per anar cap el cel.

A l’oració del principi de la celebració d’avui hi trobem el sentit més ple i més genuí de la festa de l’Ascensió: “L’ascensió del Crist, el vostre fill, és també la nostra elevació -i continua- i a la glòria on ha arribat Ell que és el cap també nosaltres que som els membres tenim l’esperança d’arribar-hi”. Aquest és el sentit ple de la festa de l’Ascensió.

Lectures i homilia del diumenge 6 de Pasqua

Amor sense condicions, és possible?

Sí, nosaltres l’hem conegut.

Aquest amor de Jesús ens provoca. 

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 10,25-26.34-35.44-48)

Així que Pere entrà, Corneli sortí a rebre’l i es prosternà als seus peus. Pere el féu aixecar dient-li: «Posa’t dret, que jo sóc home, igual que tu.» Llavors Pere prengué la paraula i digué: «Ara veig de veritat que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui.» Mentre Pere deia això, l’Esperit Sant vingué sobre tots els qui escoltaven la seva predicació. Els jueus creients que havien vingut amb Pere s’estranyaren molt en veure que el do de l’Esperit Sant era vessat fins i tot sobre els qui no eren jueus. De fet, els sentien parlar en llenguatges misteriosos i proclamar les grandeses de Déu. Llavors Pere digué: «Qui pot excloure de l’aigua del baptisme aquests que han rebut l’Esperit Sant igual que nosaltres?» Tot seguit manà que els bategessin en el nom de Jesucrist. Després li pregaren que es quedés amb ells uns quants dies.

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 4,7-10)

Estimats meus, hem d’estimar-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu. Tothom qui estima és fill de Déu: ha nascut d’ell i el coneix. Els qui no estimen no coneixen Déu, perquè Déu és amor. Hem vist clarament l’amor que Déu ens té quan ell ha enviat al món el seu Fill únic, perquè visquem gràcies a ell. L’amor és això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ha estat el primer d’estimar-nos, tant, que ha enviat el seu Fill com a víctima propiciatòria pels nostres pecats.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 15,9-17)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l’amor que us tinc, com jo també observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l’amor que em té. Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena. El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare. No sou vosaltres, els qui m’heu escollit. Sóc jo qui us he escollit per confiar-vos la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, un fruit que durarà per sempre. I el Pare us concedirà tot allò que demanareu en nom meu. Això us mano: que us estimeu els uns als altres.»

Homilia:

Avui és difícil, molt difícil, fer un comentari d’aquests evangeli que acabem d’escoltar. Els fets superen les paraules, totes les paraules. Els fets, a la Pasqua, són obra de Déu; les paraules són obra nostra.

Tornem a escoltar algunes expressions de l’evangeli d’avui: “Jo us estimo tal com el Pare m’estima... Perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena... El meu manament és que us estimeu tal com jo us he estimat... L’amor més gran és donar la vida... A vosaltres us he dit amics... No sou vosaltres, els qui m’heu escollit... Aneu i doneu fruit... El Pare us concedirà tot allò que demaneu... Això us mano: que us estimeu els uns als altres.”

Posar en pràctica a més a més d’escoltar això que hem sentit no és qüestió que afecti al món dels sentits, va més enllà. Perquè creiem en aquest amor, no perquè siguem nosaltres millors que els altres... però som aquí!

Ens pot sorprendre que Jesús doni als seus deixebles el títol d’ “amics”. Aquest mateix Jesús avui comparteix amb nosaltres, els seus amics, el do de Déu.

És per això, repeteixo, que les paraules, totes les paraules, sobren. Estimar com Ell ha estimat no forma part del món dels sentits. No és una manera de sentir, és una manera de ser!

És sorprenent veure que Jesús empra el llenguatge de l’amistat amb els seus (“amics”). Tot cristià sempre serà en absolut un amic de Jesús. Notem que aquesta amistat no es fonamenta pas en una atracció mútua (“No sou vosaltres els que m’heu escollit”). És Jesús el que ens ha escollit com a amics. Ho veiem, com avui, en aquestes paraules.

L’amor ofert des del poder és un amor que de vegades s’imposa. Llavors, perquè és una imposició, no ens en podem escapar, hem d’estimar per força. L’amor ofert des de la humilitat, des de la sinceritat, es pot rebutjar, això sí; però quan es rebutja esdevé una estranya bogeria. Amor sense condicions, és possible? Sí, nosaltres l’hem conegut. Aquest amor de Jesús ens provoca. “Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc. Una alegria ben plena”. No oblidem que això ho diu en el Darrer Sopar, de cara ja a la seva mort i passió. Jesús és l’amor fet entrega, i ens parla d’alegria. Satisfacció de la vida, satisfacció de la vida quan es dóna.

Definitivament hem adulterat la paraula amor. Aquest amor fet entrega ens provoca, posa a prova el nostre concepte d’entendre o de viure l’amor. D’aquí aquest repte: ja no és Déu el cridat a evitar el sofriment de les persones del món, sinó que som les persones els cridats a evitar, diem-ho així, aquest patiment de Déu a la nostra història, en el nostre món.

Deixeu que acabi repetint una altra vegada el que hem escoltat a l’evangeli: “El qui viu en l’amor està en Déu i Déu està en ell”. Tot el que va més enllà d’això són paraules, només paraules, boniques, però només paraules. Les paraules potser fan menjar, però el que alimenta, el que menja, és allò que es posa a la boca.

Lectures i homilia del diumenge 5 de Pasqua.

Mirant Jesús descobrim que l’amor és acció.

I si el nostre amor és com el seu no tingueu por:

l’amor és engendrador d’amor.

Doncs estimar és donar per rebre.

Mn. A. Roquer.

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 9,26-31)

En aquell temps, Saule arribà a Jerusalem, i allà intentava incorporar-se als creients, però ells no creien que s’hagués convertit, i tots el defugien. Llavors Bernabé el prengué pel seu compte, el presentà als apòstols, i els contà com, pel camí, el Senyor se li havia aparegut i li havia parlat, i amb quina valentia havia predicat a Damasc el nom de Jesús. Des d’aquell moment convivia amb ells a Jerusalem amb tota llibertat, predicava amb valentia el nom del Senyor, conversant i discutint amb els jueus de llengua grega. Aquests es proposaren de matar-lo, però els germans, que ho saberen, l’acompanyaren a Cesarea i el feren marxar a Tars. L’Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria. Així creixia, s’anava edificant, i vivia constantment a la presència del Senyor, confortada per l’Esperit Sant.

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 3,18-24)

Fillets, que el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat. Llavors coneixerem que ens mou la veritat i la nostra consciència es mantindrà en pau davant de Déu. Perquè si la nostra consciència ens acusa, pensem que Déu és més gran que la consciència, i que ell ho sap tot. Estimats, si la consciència no ens acusa, podem acostar-nos a Déu amb tota confiança, i obtindrem el que li demanem, perquè complim el que ens mana i fem allò que és del seu grat. El seu manament és que creguem en el seu Fill Jesucrist i que ens estimem els uns als altres tal com ens ho té manat. Si complim els seus manaments, ell està en nosaltres i nosaltres en ell. I, per l’Esperit que ens ha donat, coneixem que ell està en nosaltres.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 15,1-8)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dóna fruit en mi el Pare la talla, i la que dóna fruit, l’esporga i la neteja perquè encara en doni més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo sóc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s’asseca. Les sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus.»

Homilia:

Som a la meitat del temps pasqual... i no és fàcil mantenir el ritme de la Pasqua amb tota l’alegria que suposa. L’al·legoria del cep i les sarments ens pot ajudar a prendre consciència del fruit de la nova vida de batejats. “La glòria del meu pare -diu Jesús- és que vosaltres doneu fruit i sigueu deixebles meus”.

Avui, prenem consciència que el Baptisme que hem rebut té un efecte principal: la unió amb el Ressuscitat dóna fruit; està units amb Ell ens porta a donar fruit.

Podríem entendre que el fet d’estar units a Ell és pura obediència, o sigui una doctrina que nosaltres obeïm. I és més, és molt més! És a Ell a qui estem units, a la seva persona, a la seva vida. Ell s’uneix a nosaltres i la seva vida és la nostra vida. I les redoltes tenen la vida del cep. El fruit que donarem seran el seus fruits. No ens demana estar subjectes a un pensament determinat, o a una persona, o a un estil concret de vida. Aquesta al·legoria del cep i les sarments en ve a dir això. No demana als cristians que siguem persones més o menys actives, que fem coses.

Potser estem acostumats a valorar tot allò que dóna una eficàcia, en funció dels resultats de la producció. És un criteri econòmic. No és pas aquest cl criteri de Jesús quan parla de “donar fruit”. I els fruits que podem donar no són mesurables. Nosaltres moltes vegades ni els veiem, però hi són. Com es pot mesurar el valor de la creu de Jesús amb criteris de mercat? L’amor té una altra mesura, que és no-tenir-mesura. Som a la Pasqua. És la Resurrecció la que permet valorar adequadament la mort de Jesús.

Al Llibre dels Fets dels Apòstols ens trobem amb sant Pau que s’incorpora a la Comunitat. La seva vida ha canviat radicalment per la seva unió a Jesús ressuscitat.

La celebració dominical no és un balneari de repòs, on ens hi trobem bé, on netegem la nostra consciència. És més. “Fillets, que el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat”. I això només es pot fer si estem units a Ell. Com les sarments si estan unides al cep donen o no donen fruit. Que si donen fruit és per això, perquè hi ha un cep.

Estar amb Jesús vol dir comunió amb Ell, relació d’intimitat. És el que diu sant Pau: “És Crist que viu en mi”. És al cep que les sarments hi troben la saba, que les fa viure i els dóna força i fruit.

La força de la nostra vida no és fora de nosaltres. No és ni en la Llei, ni en el compromís, ni en la seva força on radica la nostra força. Sense saba no hi ha fruit.

Com estimar és anar sempre més enllà d’una solidaritat i l’amor sempre supera tots els càlculs. “Preneu i mengeu.. Preneu i beveu...”. Déu se’ns dóna. I en la creu descobrim fins on ha arribat aquest amor. Com el raïm trepitjat per poder donar vida.

Mirant Jesús descobrim que l’amor és acció. I si el nostre amor és com el seu no tingueu por: l’amor és engendrador d’amor. Doncs estimar és donar per rebre. Bona gana.

Lectures i homilia del diumenge 4t de Pasqua.

És el Ressuscitat el que té una relació particular

i personal amb cada un de nosaltres.

Mn. A. Roquer 

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 4,8-12)

En aquells dies, Pere, inspirat per l’Esperit Sant, digué: «Magistrats i notables del poble, si avui ens demaneu compte d’això que hem fet en bé d’un invàlid, i voleu saber qui l’ha posat bo, sapigueu, vosaltres i tot el poble d’Israel, que aquest home el teniu davant vostre pel poder del nom de Jesucrist, el Natzarè. Vosaltres el vau clavar a la creu, però Déu el va ressuscitar d’entre els morts. Ell és «la pedra que vosaltres, els constructors, havíeu rebutjat, i ara corona l’edifici». La salvació no es troba en ningú més, perquè, sota el cel, Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos.»

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 3,1-2)

Estimats, mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som. Per això el món no ens reconeix, com no l’ha reconegut a ell. Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 10,11-18)

En aquell temps, Jesús parlà així: «Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. El qui no és pastor, sinó que treballa només a jornal, quan veu venir el llop, fuig i abandona les ovelles, perquè no són seves. És que ell només treballa pel jornal i tant se li’n dóna, de les ovelles. Llavors el llop les destrossa o les dispersa. Jo sóc el bon pastor. Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi, i dono la vida per elles. »Encara tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu. Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor. El Pare m’estima perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren. Sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i de recobrar-la. Aquesta és la missió que he rebut del Pare.»

Homilia:

A partir d’aquest diumenge del temps de Pasqua és l’evangeli de Joan el que ens acompanya. Avui ens ha parlat de Jesús, ho acabem de sentir, com a Bon Pastor.

L’Evangeli ens presenta el Ressuscitat com el pastor bo, el que té una relació particular amb cada un de nosaltres, el que va al davant i és el guia, el que dóna la vida pels seus, el que no fuig quan veu el llop, el que ens porta a bons pasturatges. Quan ens reunim aquí cada diumenge és Ell que ens presideix, és Ell que ens alimenta amb la seva paraula i amb el seu cos. El ministeri del prevere és fer que sigui present aquesta realitat del Ressuscitat. Quan escoltem la seva paraula és Ell que ens parla, és a Ell a qui escoltem. Quan combreguem és Ell qui ens dóna el seu propi cos com aliment, aliment per a la vida eterna.

Aquest evangeli del Bon Pastor que acabem d’escoltar no ens hauria de dur a pensar només en aquell que presideix la celebració dominical. L’autoritat la veiem massa sovint com un poder, i ens costa de veure-la com el que és: un servei.

Sortirem d’aquí, i potser comentarem alguna cosa que aquí hem escoltat. Però és que allò que ens interessa com a batejats és si seguim o no seguim les indicacions de Jesús com a Bon Pastor. Ell, i només Ell, és el que ens guia; només Ell ha donat la vida per nosaltres. Com ho fa el pastor, el pastor de veritat. És el Ressuscitat el que té una relació particular i personal amb cada un de nosaltres. És el que ens va al davant.

Per contrast, també ens presenta quina és la relació dels deixebles amb aquest Pastor. Quan ens reunim és Jesús que ens presideix. El ministeri del prevere és per fer present sagramentalment aquesta realitat. Quan escoltem la Paraula de Déu és la Paraula de Déu que escoltem. I no es tracta de si m’agrada o no m’agrada, si ja la sé o no la sé; sinó si em diu alguna cosa. Quan mengem el pa de l’Eucaristia és el seu cos que mengem; quan ens reunim és el Senyor qui ens ha reunit, per això la paraula de salutació sempre és “Que el Senyor sigui amb nosaltres”.

Hi ha una relació íntima que relliga el pastor i les ovelles. “Reconec les meves ovelles i elles em coneixen a mi”. És ell, Jesús, el Pastor Bo, qui al final ens envia, després de ser aliment, a donar testimoni d’això que aquí hem viscut. Som enviats per Ell a portar la pau que aquí rebem; a proclamar, amb la nostra vida, allò que aquí vivim. És Ell, el Bon Pastor, qui ens mena on hi ha els bons pasturatges que de veritat són aliment de la nostra veritable vida.

La salvació no es troba enlloc més que en Jesucrist. Ara asseguts a la seva taula, convidats a la seva taula, alimentats amb el seu pa, reviurem l’experiència de vida de veritat que es fa present cada diumenge i en la nostra vida.