Lectures i homilia de diumenge 18 de durant l’any

 La vida plena només de Déu la podem esperar

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 55,1-3)

Això diu el Senyor: «Oh tots els assedegats, veniu a l’aigua, veniu els qui no teniu diners, compreu i mengeu, compreu llet i vi sense diners, sense pagar res. »Per què perdeu els diners comprant un pa que no alimenta, i malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan? Escolteu bé, i tastareu cosa bona, i us delectareu assaborint el bo i millor. Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida. Pactaré amb vosaltres una aliança eterna, els favors irrevocables promesos a David.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,35.37-39)

Germans, qui serà capaç d’allunyar-nos del Crist, que tant ens estima? Els contratemps, la por, les persecucions, la fam o la nuesa, els perills, la mort sagnant? De tot això en sortim fàcilment vencedors amb l’ajut d’aquell qui ens estima. Estic ben segur que ni la mort ni la vida, ni els àngels o altres poders, ni res del món present o del futur, ni els estols del cel o de les profunditats, ni res de l’univers creat no serà capaç d’allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ha demostrat com ens estima.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 14,13-21)

En aquell temps, quan Jesús rebé la nova de la mort de Joan Baptista, se n’anà amb una barca cap a un lloc despoblat. Així que la gent ho va saber el van seguir a peu des dels pobles. Quan desembarcà veié una gran gentada, se’n compadí i curava els seus malalts. Els deixebles, veient que es feia tard, anaren a dir-li: «Som en un indret despoblat i ja s’ha fet tard. Acomiadeu la gent. Que se’n vagin als poblets a comprar-se menjar.» Jesús els respongué: «No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos.» Ells li diuen: «Aquí només tenim cinc pans i dos peixos.» Jesús respongué: «Porteu-me’ls.» Llavors ordenà que la gent s’assegués a l’herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, els partí i donava els pans als deixebles i ells els donaven a la gent. Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves plens de les sobres. Els qui n’havien menjat eren tots plegats uns cinc mil homes, sense comptar-hi les dones i la mainada.

Homilia:

Els diumenges passats hem escoltat diferents paràboles de l’evangeli de Mateu, i els propers diumenges seran els seguidors de Jesús que ocuparan la nostra atenció per la lectura de l’Evangeli. Avui La multiplicació dels pans i dels peixos.

El relat de la multiplicació dels pans i peixos té un rerefons que ens fa pensar en l’Antic Testament. Jesús és el nou Moisés. L’ambientació del passatge ens recorda Moisés que alimenta el poble amb el manà en el desert, i l’Evangeli ens diu: “Jesús se n’anà a un lloc despoblat”. I la terminologia emprada per Mateu té un clar context eucarístic; Mateu diu “que es feia tard”; l’Últim Sopar diu “fou al capvespre”. “Jesús prengué els pans, digué la benedicció, els partí i els donava”; són les mateixes paraules que trobem en el Darrer Sopar a l’instituir l’Eucaristia, el nou aliment. La multiplicació del pans és, doncs, una referència ben clara a l’Eucaristia. I a aquest miracle se li ha donat un sentit plenament eucarístic. Això ens ha de portar a valorar encara més el sagrament de l’Eucaristia.

En el miracle es destaca també la implicació dels deixebles. Jesús els diu que donin menjar ells mateixos. L’Església continua avui aquesta missió que Jesús li ha confiat. Jesús dóna menjar a la gent a través dels seus deixebles. Com fem nosaltres aquí cada diumenge.

Avui el profeta Isaïes ens ha dit a tots nosaltres: “Veniu a l’aigua tots els que esteu assedegats”. La salvació és un do gratuït de Déu. No oblidem la paraula gratuït. La salvació no ens la guanyen, se’ns regala! La moneda per comprar aquesta salvació és justament la nostra pobresa. I aquí neix la nostra necessitat i la nostra confiança. El pobre ha d’esperar sempre dels altres. La vida plena només de Déu la podem esperar... que és la vida de veritat.

Déu és l'única font de vida, i així ens ho ha dit la primera lectura: “Per què perdeu el temps i els diners comprant un menjar que no alimenta?”. Malgrat que amb els nostres diners moltes vegades comprem allò que ens fa gràcia, ens fa il·lusió... però no ens satisfà del tot; hem de tornar a comprar.

La intenció del leccionari d’avui, el fer-nos llegir aquest text d’Isaïes, és doble. Per una part vol dir-nos que Jesús convida els seus al banquet de l’Eucaristia on mengem aquell pa que dóna la vida veritable perquè és Ell mateix. El pa de l’Eucaristia és el que alimenta de veritat, el menjar que satisfà de veritat totes les nostres ganes de viure perquè és un aliment que dóna la vida eterna.

I aquest do de la vida eterna només el podem esperar d’aquell que la té i que la pot donar: Jesús. La salvació és un do gratuït de Déu, no es compra ni es guanya. La salvació, la vida de veritat, només Déu la dóna perquè només Déu la té.

L’evangelista destaca la implicació dels deixebles per obrar el miracle. La gent aporta el que té, 5 pans i 2 peixos. La fe no és gratuïta. La vida que porta Jesús no és gratuïta, demana la nostra col·laboració, per petita que sigui. Quan nosaltres aportem el que podem, el que tenim, Jesús ja aporta el que té, perquè només Ell pot donar la vida eterna. La vida eterna és sempre un do de Déu, però no és gratuïta; demana sempre la nostra aportació. Quan donem el que tenim, Déu dóna el que té, i sempre dóna més que nosaltres!

Santuari de Misericòrdia. Diumenge XVII de durant l’any. 27-7-2014.

Jesús, al cloure el seu ensenyament,

fa una pregunta intrigant: “Ho heu entès tot això?”.

Mn. A. Roquer

Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 3,5.7-12)

En aquells dies, el Senyor s’aparegué a Salomó en un somni durant la nit, en el santuari de Gabaon, i li digué: «Digue’m què vols que et doni.» Salomó li respongué: «Senyor, Déu meu, vós m’heu fet rei a mi, servent vostre, perquè ocupés el tron de David, el meu pare, però sóc encara un jove que no sé conduir la gent, i em trobo enmig del poble que vós heu elegit, un poble que ningú no és capaç de comptar, de tan nombrós com és. Feu al vostre servent la gràcia de saber escoltar, perquè pugui fer justícia al vostre poble i destriar el bé del mal. Sense això, qui seria capaç de governar aquest poble vostre tan considerable?» Al Senyor li agradà que Salomó li hagués demanat això, i li digué: «Ja que no demanes molts anys de vida, ni riquesa, ni la vida dels teus enemics, sinó discerniment per poder escoltar i fer justícia, jo et donaré això que demanes: et faré tan prudent i sagaç que ni abans de tu ni després ningú no se’t podrà comparar.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,28-30)

Germans, nosaltres sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, dels qui ell ha cridat per decisió seva; perquè ell, que els coneixia d’abans que existissin, els destinà a ser imatges vives del seu Fill, que ha estat així el primer d’una multitud de germans. Ell, que els havia destinat, els crida, els fa justos i els glorifica.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 13,44-52) En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp. L’home que el troba el deixa amagat i, content de la troballa, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. »També passa amb el Regne del cel com amb un comerciant que buscava perles fines. El dia que en trobà una de molt preu, anà a vendre tot el que tenia i la comprà. [»També passa amb el Regne del cel com amb aquelles grans xarxes que, tirades a l’aigua, arrepleguen de tot. Quan són plenes, les treuen a la platja, s’asseuen i recullen en coves tot allò que és bo, i llencen allò que és dolent. Igualment passarà a la fi del món: Sortiran els àngels, destriaran els dolents d’entre els justos i els llençaran al forn encès: allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. »Ho heu entès, tot això?» Li responen: «Sí que ho hem entès.» Ell els digué: «Mireu, doncs: Els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues.»]

Homilia:

Els dos darrers diumenges hem llegit les paràboles del sembrador, del jull, del gra de mostassa, el llevat; i avui hem escoltat les darreres tres paràboles de l’evangeli de Mateu: el tresor amagat, el comerciant de perles fines i la xarxa que replega tota classe de peixos, bons i dolents.

Les paràboles del tresor amagat i del comerciant de perles ens inviten a distingir quins tresors valen la pena i quins no. Quin són realment tresors, i quins, encara que ho semblin, no ho són; per apostar pels primers i no perdre en temps en els segons. Són paràboles molt breus, però amb un missatge ben clar i directe.

Jesús ens ofereix com a tresor amagat i com a perla de molt preu el Regne de Déu. Jesús vol que ens entusiasmem pels valors que Ell ofereix, que certament no són, normalment, els valors que el nostre món aprecia; que deixem allò que és secundari i ens aferrem a allò que realment val la pena. Ho hem dit a l’oració del principi: “que de tal manera usem dels bens temporals que no perdem els eterns”.

Per això com Salomó, a la primera lectura, demanem saber escoltar, saber destriar el be del mal, ser prudents, astuts, sagaços; la veritat i la saviesa que sap veure més enllà del nas; no quedar-nos amb allò que és més cridaner, més amable, més atractiu, mes enlluernador... En una paraula: no apostar per allò que és més agradable als sentits sinó que per allò que és més convenient per viure. Podem comprar un llit però no podem comprar la son; podem comprar una beguda però no podem comprar les ganes de veure; podem comprar una mica més però no comprarem la salut; podem comprar un sant-crist però no podem comprar la fe.

Què demanaríeu vosaltres si un dia Déu ens digués, com a Salomó, “Què vols?”. Juguem net, no fem trampa per quedar bé. Potser a la pràctica pensem que Salomó va perdre una gran ocasió. No demana ni molts anys de vida, ni poder vèncer els enemics; ni, avui diríem,  treure la grossa. Demana simplement saber escoltar perquè així actuarà correctament.

Quina manera de perdre una ocasió única, potser pensem nosaltres. Si ho féssim així, Jesús no ens diria pas: Ho has entès correctament; potser ens diria: No has entès res.

Les paràboles, certament, son fàcils d’entendre. Però ens equivoquem: no són gens fàcils de practicar. No sé si de bon tros allò de bueno, bonito i barato encara serveix. Per fer-nos amb el tresor amagat s’ha de comprar tot el camp, on hi ha el tresor. I això val. “Va vendre tot el que tenia i comprà aquell camp...”

Potser sí que el que ens cal és ser especialistes en tresors amagats, que hi són. Recordeu que l’Antic Testament ens parla d’Esaú que es va vendre l’herència per un plat de llenties. M’agradaria fer una estadística i veure, avui, quants esaús hi ha.

Jesús, al cloure el seu ensenyament, fa una pregunta intrigant: “Ho heu entès tot això?”. Ells respongueren rotundament: “Sí que ho hem entès”. És clar, ho havien entès. Ells, els apòstols, havien deixat pares i barques per seguir-lo, ho havien entès. També a nosaltres ens pot fer la mateixa pregunta: “Ho heu entès tot això?”. I s’ha d’afegir: Doncs, què penseu fer? Tant de bo la nostra resposta sigui un sí ferm i segur. Un sí que significa que posem en pràctica tot allò que el Senyor ens ha ensenyat. Perquè no es tracta de limitar-nos a entendre allò què diu: “Doncs aneu i feu el mateix; i tindreu un tresor en el Regne de Déu”.

Alerta! No confonguem mai l’Evangeli amb una botiga de souvenirs.

Lectures i homilía de la missa de l’aparició. Festivitat de sant Jaume.

 Si volem ser servidors fidels a Jesús, com l’apòstol Jaume, hi tenim un bon exemple, un bon testimoni.
Si proclamem que la nostra fe és la fe dels apòstols que ho sigui també el nostre seguiment.

Mn. A. Roquer. 

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 4,33.5,12.27-33.12,1b.2)

En aquells dies, el testimoni que els Apòstols donaven de la resurrecció de Jesucrist el confirmaven amb el poder que tenien d’obrar molts miracles i prodigis entre el poble. Els guardes s’emportaren els Apòstols i els presentaren al sanedrí. El gran sacerdot començà així el seu interrogatori: «Us vam prohibir severament d’ensenyar res més en el nom de Jesús, però vosaltres heu omplert Jerusalem de les vostres doctrines i voleu fer-nos culpables de la sang d’aquest home.» Pere i els Apòstols contestaren: «Obeir Déu és primer que obeir els homes. El Déu dels nostres pares ressuscità Jesús, que vosaltres havíeu mort penjant-lo en un patíbul. La dreta de Déu l’ha enaltit com a Capdavanter i Salvador, per concedir al poble d’Israel la conversió i el perdó dels pecats. Nosaltres en som testimonis, i n’és també testimoni l’Esperit Sant que Déu ha donat a tots els qui l’obeeixen.» Ells, en sentir això, s’exasperaven i volien condemnar-los a mort.
Més tard el rei Herodes féu matar amb l’espasa Jaume, el germà de Joan.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 20,20-28)

En aquell temps, la mare de Jaume i Joan, fills de Zebedeu, anà a trobar Jesús amb els seus fills i es prosternà per demanar-li un favor. Jesús li digué: «Què demanes?» Ella li respongué: «Maneu que en el vostre Regne aquests dos fills meus seguin l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.» Jesús contestà: «No sabeu què demaneu. Podeu beure el calze que jo he de beure?» Ells li diuen: «Sí que podem.» Els diu Jesús: «És cert, vosaltres beureu el meu calze, però seure a la meva dreta i a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir; és per a aquells a qui el meu Pare ho ha reservat.»
Quan els altres deu sentiren tot això s’indignaren contra els dos germans, però Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que, a totes les nacions, els governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes.»

Homilia:

Al proclamar la nostra fe al dir el “Crec en un Déu” diem que creiem en “l’Església catòlica, apostòlica...”. Per això la fe dels apòstols és la nostra fe.

Avui al celebrar sant Jaume arribem a l’arrel de la nostra fe. La festa de l’apòstol sant Jaume ens porta cada any el testimoni d’un deixeble privilegiat de Jesús. Jaume fou un dels tres deixebles que acompanyaren Jesús en els moments importants de la seva vida: la resurrecció de la filla de Jaire, la transfiguració al Tabor i la pregària a l’hort de Getsemaní. I fou el primer, Jaume, en donar la seva vida per Jesús; ho hem escoltat a la primera lectura. Amb tot, l’Evangeli no amaga alguns dels trets, diríem pocs gloriosos, de l’apòstol sant Jaume. Tant ell com el seu germà Joan eren de caràcter fort, Jesús els posà per sobrenom guanarqués que vol dir fill del tro; i també se’ns presenten ambiciosos de poder. Ho hem escoltat a l ‘evangeli.

Nosaltres ens hi podem veure reflectits amb l’apòstol Jaume de diferents maneres. A vegades també nosaltres unim una certa ambició amb el pretext que tenim una gran fe. L’evangeli ens recorda aquella petició de la mare demanant pels seus fills. Poc podia pensar que el lloc que demanava fora el lloc de servir, no el lloc de domini.

Les fites del camí de sant Jaume són:

Primera, respondre amb generositat a la crida de Déu, com els apòstols.

Segona, una decisió ferma en aquell seguiment a Jesucrist.

Tercera, que el camí de la glòria passa pel camí de la creu (“Podeu veure el calze que jo he de veure?”)

I quarta, compartir amb Jesús penes i glòries (Tabor i Getsemaní).

Aquestes decisions tenen poc a veure, certament, amb les manifestacions folklòriques i patriòtiques que moltes vegades han envoltat la figura,  fins avui, de l’apòstol Jaume. Si volem ser servidors fidels a Jesús, com l’apòstol Jaume, hi tenim un bon exemple, un bon testimoni. Si proclamem que la nostra fe és la fe dels apòstols que ho sigui també el nostre seguiment. Si som seguidors a les verdes també ho serem a les madures. Si no, no val!

Lectures i homilia del diumenge XVI de durant l’any

El creixement del Regne de Déu porta el seu temps,

té el seu risc, té el seu ritme.

L’hora de la tria serà la sega, abans no.

El model a imitar avui és la paciència de Déu.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de la Saviesa (Sa 12,13.16-19)

Fora de vós, que vetlleu sobre tothom, no hi ha cap déu a qui hàgiu de convèncer que la vostra sentència és justa. La vostra força és font de justícia, i el mateix domini que teniu sobre tothom fa que tracteu amb tota consideració. Demostreu només la vostra força si algú no creu que ho podeu tot, o bé quan humilieu aquells que, sabent que sou fort, es mostren arrogants. Vós, que disposeu de la força, sou moderat en les sentències i ens governeu amb tota consideració: el poder, si volguéssiu, sempre el teniu a mà. Obrant així, heu ensenyat al vostre poble que els justos han de ser humans amb tothom, i heu omplert d’esperança els vostres fills, en veure que doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,26-27)

Germans, és l’Esperit mateix el qui, per ajudar la nostra feblesa, intercedeix amb gemecs que no es poden expressar. Perquè nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal, però és ell, l’Esperit, qui es posa en lloc nostre. I ni que els seus gemecs no es puguin expressar, el qui penetra l’interior dels cors sap prou bé quin és el deler de l’Esperit; ell intercedeix a favor del poble sant tal com Déu ho vol.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 13,24-43)

En aquells temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n’anà. Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs, que hi ha jull? Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal. Els mossos li digueren: Voleu que anem a collir-lo? Ell els diu: No ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner.» [Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu camp: és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant, que els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques.» Els digué també una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat.» Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el profeta: «Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món.» Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L’enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l’home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al forn encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol. »Qui tingui orelles, que ho senti.»]

Homilia:

Seguim llegint les paràboles anomenades del Regne de Déu que ocupen tot el capítol 13 de l’evangeli de Mateu, que és el que llegim enguany. Unes paràboles conegudes per tots, però no n’hi ha prou que siguin conegudes.

La setmana passada escoltàvem la del sembrador. Avui en trobem 3: la del blat i el jull (la cizaña), la del gra de mostassa i la del llevat i la pasta de farina; i al final una explicació del mateix Jesús.

La primera, el blat i el jull, consta d’una realitat de sempre: que el bé i el mal són presents al nostre món. Quan dic el nostre món no cal que mirem als costats, el bé i el mal són dins de nosaltres mateixos. Tots ho veiem, tots ho sabem, tots ho patim. I moltes vegades demanem a Déu que hi posi remei, que hi posi ma; i Déu respon amb paciència, no fos cas que arrenquem jull i tot, que tot intentant arrencar la mala herba arrenquéssim la bona.

El creixement del Regne de Déu porta el seu temps, té el seu risc, té el seu ritme. L’hora de la tria serà la sega, abans no.

Fins i tot en nosaltres mateixos conviuen el bé i el mal, o no? Amb tot, fins en la nostra feblesa hi ha de tot, hi ha bo i dolent; o no? Però les males notícies, fins en el Telediari, tenen sempre més espai que les bones, tenen més ganxo, tenen més morbo.

L’espera que recomana l’amo és un reflex de l’espera de Déu, i bona sort que en tenim. Déu respecte la llibertat fins per fer el mal, obrint sempre, això sí, una porta al perdó. Sempre és possible la conversió, Déu no es precipita a fer judicis abans d’hora (“El Senyor és indulgent i bo, lent per al càstig”).

Creient tant en el bé no caiguem en la impaciència de fer net de cop. Aquesta paràbola vol posar a prova la virtut de la paciència. Esperar és una virtut, com ho és la fe. Parlem molt de l‘amor i potser poc de l’esperança. Si fos així, segar abans d’hora, digueu-me... on foren sant Pau? On fora sant Agustí? On fora santa Maria Magdalena? I acabo la llista perquè fora llarguíssima. On fórem nosaltres?

La pauta de què parla l’Evangeli d’avui, davant de les exigències del bé i del mal teòricament és bastant clara, però a la pràctica tenim la tendència de pensar que deixant passar el temps no s’aconsegueix res, perquè la força del mal és tossuda, persistent, és forta, i la bondat només és d’uns quants i no basta per contrarestar tant de mal. I aquí hi vénen molt bé les altres dues paràboles, el gra de mostassa i el llevat. No oblidem mai que la construcció del Regne de Déu és la construcció d’una utopia; que és una cosa, la utopia, que sembla impossible, inabastable, però que no ho és. El regne de l’amor i de la pau és una perspectiva llunyana potser, però no impossible. L’horitzó del mar, des de la platja, sembla interminable però no ho és.

El model a imitar avui és la paciència de Déu. O, si voleu, la paradoxa de Déu, el Déu que no entenem. Qui sembla perdre, guanya; i a vegades qui sembla guanyar, perd. El mal sembla que guanyi i el bé que perdi; cal esperar la sega.

El papa Francesc en la seva exhortació apostòlica anomenada La joia de l’Evangeli diu: “Petits però forts en l’amor de Déu. Tots som cridats a tenir cura de la fragilitat del poble i del món on vivim”. Avui, després d’escoltar aquest evangeli, em penso que també ens diria a tots nosaltres: No us deixeu robar la utopia de l’Evangeli.