Homilia del diumenge 28 de durant l’any

Jesús ha vingut per ensenyar-nos una cara diferent de la vida, la de la generositat

Mn. A. Roquer

Lectura del segon llibre dels Reis (2Re 5,14-17)

En aquells dies, Naaman de Síria baixà al Jordà i s’hi banyà set vegades, com li havia dit Eliseu, l’home de Déu. La pell se li tornà com la d’una criatura i quedà pur de lepra. Llavors se’n tornà amb tot el seu seguici cap a l’home de Déu, entrà a casa d’ell i, dret al seu davant, li digué: «Ara sé ben bé que, fora d’Israel, no hi ha cap altre Déu enlloc més de la terra. Per favor, accepta un present del teu servidor.» Eliseu li digué: «No acceptaré res. T’ho juro per la vida del Senyor, davant del qual estic sempre, a punt per servir-lo.» Naaman insistia que admetés el present, però Eliseu s’hi negà. Llavors Naaman digué: «¿Permets que el teu servidor carregui dues mules de terra d’aquest país? És que d’ara endavant el teu servidor no oferirà cap holocaust ni cap altra víctima a altres déus, sinó només al Senyor.»

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 2,8-13)

Estimat, pensa que Jesucrist, del llinatge de David, ha ressuscitat d’entre els morts. Aquesta és la bona nova que jo predico, i per això he de sofrir fins trobar-me empresonat com si fos un malfactor. Però les presons no poden encadenar la paraula de Déu. Jo ho suporto tot per amor dels elegits, perquè ells també aconsegueixin la salvació i la glòria eterna que Déu ens dóna en Jesucrist.
Això que diem és ben cert: Si morim amb ell, també viurem amb ell; si som constants en les proves, també regnarem amb ell; si el neguem, ell també ens negarà; però, com que no pot negar-se ell mateix, ell continua fidel si nosaltres no li som fidels.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 17,11-19)

Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i cridaren: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!» En veure’ls Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots.»
Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Era un samarità. Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?» Llavors li digué: «Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat.»

Homilia:

Jesús en el seu camí cap a Jerusalem es troba amb 10 leprosos que li demanen pietat: “Jesús, apiadeu-vos de nosaltres.” Aquells homes tenen una gran intuïció, han sentit parlar de Jesús i sabem a qui acuden. Obligats, doncs, a captar degut a la seva marginació, ara també demanen caritat a algú que tingui pietat d’ells. Jesús, i ells ho saben, no pot passar de llarg; el coneixen molt bé, saben en qui s’adrecen. Jesús els diu que vagin a presentar-se als sacerdots, o sigui que vagin a certificar la seva curació. Anar-se a presentar als sacerdots vol dir anar a certificar que ja no tenien lepra. “Mentre hi anaren quedaren purs de la lepra”. Un, només un, torna enrere per donar gràcies. I sant Lluc, no sé si amb una certa ironia o per deixar els punts sobre les i, s’afanya a constatar una cosa: aquest no era del país (“era un samarità”). I Jesús s’afanya a preguntar: “On són els altres nou?”.

No sé si la intenció de l’evangelista és ressaltar la curació dels 10 o bé aquell que torna enrere per donar gràcies. No sé si la intenció de l’evangelista és deixar, doncs, constància de la curació de la lepra o bé de l’agraïment d’un que torna enrere.

La queixa de Jesús és ben alliçonadora: “No eren deu els purificats? On són els altres nou?”. Diu: “Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?”. Em penso que la intenció de l’evangelista va per aquest camí: ser agraïts!

Quan només es viu amb l’obsessió de la utilitat, o bé d’allò que ens és pràctic, ens agrada, o bé d’allò que ens interessa... enfocar-ho tot cap aquest propi benefici no arriba mai a l’agraïment. Tot ho he fet jo! Gràcies a mi!

Quan nosaltres reduïm la nostra vida a anar consumint cada vegada més benestar material, consumir més notícies, consumir més modes... és impossible, si només arribem aquí, descobrir un Déu que és font de vida; d’una vida més plena, més autèntica, més profunda, més joiosa, més generosa, més segons Déu.

Déu s’ha convertit en quelcom que ens pot ser útil i prou; i quan l’hem utilitzat per allò que ens convé i ens interessa ens oblidem de donar gràcies.

Jesús ha vingut per ensenyar-nos una cara diferent de la vida, la de la generositat; que va molt escassa. Tan diferent que es pot donar per a que els altres tinguin vida i Jesús ho sap: donar la pròpia vida per a que els altres visquin.

Creure en Déu només perquè és útil no és creure en Déu, és creure en mi, en la meva necessitat i prou! Així, quan estic cansat, Déu s’ha de convertir simplement en un tamboret i prou! L’agraïment d’això que visc, ni que estigui cansat, on queda? Potser sí que avui també només en tornarien 9.

No hi ha dubte que l’agraïment és una actitud interior que supera l’estricte compliment d’allò que està manat. No som només 9 els que compleixen la Llei, aquells que es varen presentar als sacerdots. El cristià que només es preocupa de complir el que mana la Llei i prou no serà mai un bon cristià; el cristià dóna un pas més: és agraït! Serà el complidor d’una Llei i prou. En canvi, en aquell que torna per donar gràcies perquè sap el do que ha rebut, neix al seu cor, espontàniament, la gratuïtat. Hi ha tantes coses a la vida que no ens hem guanyat, que són fruit de la generositat dels altres.

L’agraïment fa néixer en nosaltres una persona nova. La persona que és agraïda sap que tot el que té de bo no ve només d’ella; ve dels pares, dels amics; i allò millor que té ve de Déu.

Doncs, siguem agraïts amb el leprós agraït. Del leprós curat que torna hem aprés l’agraïment. Un leprós que sense ni tenir nom ens ha ensenyat a ser agraïts i generosos. Leprós anònim, gràcies!

Homilia del diumenge 27 de durant l’any.

Avui també nosaltres podem ben dir com els apòstols “Doneu-nos més fe!”

Mn. A. Roquer

Lectura de la profecia d’Habacuc (Ha 1,2-3.2,2-4) Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m’escoltareu, cridaré: «Violència», i no em salvareu? Per què deixeu que vegi aquestes calamitats i contempli tantes penes? Tinc davant els ulls devastacions i violències; hi ha baralles i s’aixequen discòrdies. El Senyor em respongué: «Escriu una visió, grava-la sobre tauletes d’argila, que es puguin llegir corrents. És una visió per a un moment determinat, que aspira al seu terme, i no fallarà. Espera-la, si es retardava; segur que vindrà, no serà ajornada. »L’home d’esperit orgullós se sentirà insegur, però el just viurà perquè ha cregut.» Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 1,6-8.13-14) Estimat, et recomano que procuris revifar la flama del do de Déu que portes en virtut de la imposició de les meves mans. L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny. Per tant, no t’avergonyeixis ni del testimoni que donà el nostre Senyor ni de mi, que estic empresonat per ell; tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna. Tingues com a norma la doctrina sana que has escoltat dels meus llavis, i viu en la fe i en l’amor de Jesucrist. El tresor que t’ha estat confiat és valuós. Guarda’l amb la força de l’Esperit Sant que viu en nosaltres Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 17,5-10) En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Doneu-nos més fe.» El Senyor els contestà: «Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”, us obeiria. »Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat. Quan ell torna del camp, li dieu mai que entri de seguida i segui a taula? No li dieu, més aviat, que prepari el sopar, que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu, i que ell menjarà i beurà després? I quan l’esclau ha complert aquestes ordres, qui ho agraeix? Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”.»

Homilia:

Les tres lectures que acabem d’escoltar avui han tocat, per un cantó o per un altre, el tema de la fe. La primera quan afirma que “el just viurà perquè ha cregut”; a la segona, sant Pau demana el seu deixeble Timoteu que visqui en la fe de Jesucrist que ell li ha ensenyat; i a l’Evangeli són els mateixos apòstols que li demanen a Jesús “doneu-nos més fe”. Jesús els respon que “només que tinguin una fe menuda com una llavor de mostassa...” ja en tenen prou! Què n’heu vist mai cap de llavor de mostassa? Si em dieu que sí, us diré, doncs, que Déu us conservi la vista! És petita com el punt d’una i.

Són els apòstols que demanen tenir més fe. Parteixen, doncs, de la base que ja en tenen, però poca. És possible que els apòstols haguessin experimentat, més d’una vegada, la dificultat de seguir a Jesús, o potser, vés a saber, fins i tot algun contratemps, algun fracàs; per això demanen “més fe”. Potser com nosaltres, si fa o no fa!.

El problema del creient, del deixeble, no és la quantitat sinó la qualitat de la seva fe. Quan la fe és de debò pot fer meravelles. La utopia és possible com la de la morera arrancada de soca arrel i plantada al mar. No es tracta de fer miracles. És possible seguir Jesús amb fe, per petita que sigui, si és autèntica? Sí! Només amb una fe, això sí autèntica, nosaltres farem la meravella de la petita llavor. El deixeble serà capaç de seguir Jesús sempre i fins el final, passi el que passi. Creure quan totes ens ponen no és garantia de fe. La fe, per saber si és autèntica, s’ha de posar a prova.

A la primera lectura hem sentit les paraules del profeta Habacuc: “Fins quan, Senyor... per què deixeu que vegi tantes desgràcies? Que contempli tantes penes?”. El profeta aixeca la veu per queixar-se a Déu. Fa temps que ha demanat auxili al Senyor i no troba resposta. La situació real està marcada per la violència i Déu calla! S’abaten damunt seu una colla de calamitats, i Déu calla! No cessen les discòrdies i les baralles, i Déu calla! S’enfonsa en una gran tristesa, i Déu calla! I Déu també callarà quan el seu fill mori a la creu. Déu calla... o bé té un temps per callar i un temps per parlar; perquè aquí escoltem cada diumenge la Paraula de Déu. No obstant, Déu respon; però no en els terminis que fixem nosaltres, quan i com volem nosaltres. O potser quan parla no el sentim perquè ens escoltem a nosaltres mateixos.

Déu té el seu temps per parlar... i el seu temps per callar. Potser el que cal és saber esperar o potser tenir les oïdes prou atentes per escoltar quan Ell parla. A la creu parlava, però els que el voltaven no entenien res! Pretendre fer parlar Déu quan nosaltres ho volem pot ser immoral en el temps de Déu.

Qui és capaç de creure fins quan Déu no parla viu de la fe. Quan la fe té una resposta quan jo vull i com jo vull, potser no és fe!

Avui també nosaltres podem ben dir com els apòstols “Doneu-nos més fe!”. Tenir fe compromet, no només l’estona que som aquí cada diumenge per celebrar l’Eucaristia, que això és molt fàcil; sinó sobretot quan som a casa, a la feina, al carrer... perquè la fe no és un parèntesi que fem una estoneta cada setmana aquí al Santuari. Cal fer una lectura creient de la nostra realitat de cada dia per “no endurir els nostres cors” com hem dit al salm.

Avui, a la pregària després de la comunió, direm “que el pa i el vi que hem pres a l’Eucaristia ens ompli de goig i ens transformi en això que mengem i bevem. Que així sigui!.

Homilia del diiumenge 26 de durant l’any.

El que ens cal és saber si nosaltres estem disposats a escoltar i a fer cas de la paraula de Moisés i dels profetes.

Mn. A. Roquer. 

Lectura de la profecia d’Amós (Am 6,1a.4-7)

Això diu el Senyor, Déu de l’univers: «Ai dels qui viuen tranquils a Sió, dels qui es creuen segurs al turó de Samaria! S’estiren en llits de marfil, s’aclofen en els seus sofàs, mengen els anyells més tendres i els vedells engreixats a les estables, improvisen al so de l’arpa, creen com David les seves melodies, beuen el vi en grans copes, i s’ungeixen amb els perfums més fins, però no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep. Per això ara seran els primers en les files dels deportats; així s’acabarà l’orgia dels vividors.»

Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu (1Tm 6,11-16)

Home de Déu, busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud. Lluita en el noble combat de la fe i guanya’t la vida eterna. És per a obtenir-la que vas ser cridat i vas confessar noblement la fe en presència de molts testimonis. Davant Déu, font de tota vida, i davant Jesucrist, que sota Ponç Pilat donà testimoni amb la seva noble confessió, et recomano que guardis irreprensible i sense falta el manament rebut, fins que es manifestarà Jesucrist, el nostre Senyor. Quan serà l’hora, farà aparèixer la seva manifestació aquell qui és de debò feliç i l’únic Sobirà, el Reis dels reis i el Senyor dels senyors, l’únic que té com a pròpia la immortalitat i habita en una llum inaccessible: Cap home no l’ha vist mai, ni és capaç de veure’l. A ell l’honor i el poder per sempre. Amén.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 16,19-31)

En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s’estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar. »Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames.” Abraham li respongué: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on sóc jo cap on sou vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre.” »El ric digué: “Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també en aquest lloc de turments.” Abraham li respongué: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.” El ric contestà: “No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.” Li diu Abraham: “Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”.»

Homilia:

Diumenge passat acabàvem la lectura de l’Evangeli amb aquestes paraules: “No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”; i l’evangelista s’afanya a concretar: “els fariseus, que eren amics dels diners, ens sentir això, es reien de Jesús”. Nosaltres no ens riem de Jesús, però en el fons potser sí que pensem: Jesús exagerava o que potser Jesús era molt ingenu.

La paràbola d’avui és un retrat irònic del ric inútil i del pobre acollit al sí d’Abraham. El contrast és de colors ben vius: vestits de porpra, banquets... per un cantó; i per l’altre, nafres i pobresa.

I el missatge no és tant que alguns, els pobres, viuen en una vall de llàgrimes, i els altres, els rics, en una terra de xauxa. Els primers s’han de resignar dient paciència, la mort ens igualarà a tots. Però la paràbola diu que no és així, que més enllà de la mort tampoc hi ha igualtat, però a l’inrevés. El pobre morí i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar. Difícilment es pot concretar més en menys paraules.

La paràbola de l’home ric i el pobre Llàtzer és una invitació a tocar de peus a terra, a no esperar demà per ser bons. “Si no fan cas de Moisés i dels profetes, ni que ressuscités algú d’entre els morts, no es deixarien convèncer”. Doncs aquest “algú” que torna d’entre els morts és Jesús per a nosaltres. I no sé si encara ens hem deixat convèncer!

Doncs aquest “algú” és el que ens convoca aquí cada diumenge. El que ens cal és saber si nosaltres estem disposats a escoltar i a fer cas de la paraula de Moisés i dels profetes.

La paràbola deriva cap el tema de la conversió, fruit justament d’escoltar i fer cas de la Paraula de Déu. La primera part de la paràbola és sobre la caducitat del temps. I el ric no és condemnat pel fet de ser ric, no!, sinó pel fet de no compartir amb els pobres la seva riquesa. I si no vol ser solidari, un cop mort, el seu lloc no és el lloc dels que són solidaris: “la falda d’Abraham”. Si l’insolidari ha de conviure en el sí d’Abraham i ser solidari, li serà com una condemna! Ha desaprofitat l’ocasió: “Ja tenen Moisés i els profetes; que els escoltin”. El camí de la conversió passa per escoltar la Paraula de Déu, no esperem creure per veure miracles. Els homes, però, no en tenen prou; reclamen miracles, fets extraordinaris.

El que condemna és el pecat d’omissió del ric davant del pobre Llàtzer. Un pobre que ell tenia cada dia al seu portal i només els gossos li llepaven les ferides, però no tenia ni les engrunes que queien de la taula del ric.

El profeta Amós, a la primera lectura, ja ho denunciava aquesta actitud apàtica: “S’estiren en llits de marfil... mengen els anyells més tendres...” però no els fa ni fred ni calor la pena dels pobres. La pobresa no existeix, existeixen els pobres, amb noms i cognoms; en aquest cas Llàtzer.

La paràbola Jesús la diu a uns que estaven molt segurs d’ells mateixos. Hi ha seguretats ben insegures. El diner no ho assegura tot. Si algú és sensible a les necessitats dels altres, no serà mai aquell que té de tot, sinó aquell que li falta alguna cosa i per solidaritat s’adherirà a l’altre. Sembla contradictori però no ho és.

Aquesta setmana recordarem sant Francesc d’Assis, un sant que pot ajudar a entendre l’evangeli d’avui. Un sant que, justament en la pobresa, va trobar la perfecta alegria.

Homilia del diumenge 25 de durant l’any

El missatge evangèlic no ha perdut actualitat. Dóna al diner el valor que li correspon, ni més ni menys. I a Déu també!

Mn. A. Roquer

Lectura de la profecia d’Amós (Am 8,4-7)

Escolteu això, vosaltres que us abraoneu sobre els pobres per anorrear els desvalguts del país, vosaltres que dieu: «Quan haurà passat la festa de la lluna nova per poder vendre queviures! Quan haurà passat el dissabte per poder obrir els graners! Vendrem el gra amb mesures més petites i, per cobrar, pesarem la moneda amb pesos més grans. Farem trampa amb les balances i vendrem el rebuig barrejat amb el gra. Per tenir un esclau, comprarem amb diners gent necessitada, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre.» El Senyor ho jura per la glòria de Jacob: «No oblidaré mai tot això que fan.»

Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu (1Tm 2,1-8)

Primer de tot us recomano que feu a Déu pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes, pels reis i per tots els qui tenen autoritat, perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat i a l’honestedat. Pregar així és bo i agradable a Déu, el nostre salvador, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat. Hi ha un sol Déu. El mitjancer entre Déu i els homes és també un de sol, l’home Jesucrist, que es donà ell mateix per rescatar tots els homes. El testimoniatge sobre tot això ha estat fet públic al temps apropiat, i jo n’he estat fet herald i apòstol, mestre per instruir en la fe i en la veritat els qui no són jueus. Això que dic és veritat, no menteixo. Desitjo que els homes preguin pertot arreu, i que puguin alçar les mans netes, evitant les baralles i les discussions.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 16,1-13)

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: [«A un home ric li van denunciar que el seu administrador malversava els seus béns. Ell el cridà i li digué: “Què és això que sento dir de tu? Dóna’m comptes de la teva administració: d’ara endavant ja no podràs administrar els meus béns.” L’administrador va pensar: “Què podré fer, ara que el meu amo em despatxa de l’administració? Per cavar, no tinc prou força; anar a captar em fa vergonya. Ja sé què he de fer per trobar qui em vulgui a casa seva quan perdré l’administració.” »I cridà un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: “Quant deus al meu amo?” Ell li contestà: “Cent bidons d’oli.” Li digué: “Aquí tens el teu rebut. Seu de pressa i escriu-ne un que digui cinquanta.” A un altre li digué: “I tu, quant deus?” Li contestà: “Cent sacs de blat.” Li diu: “Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta”.» I aquest administrador de riquesa enganyosa, el Senyor el lloà així: «Ha estat prudent, perquè, en el tracte amb els homes de la seva mena, els homes del món són més prudents que els fills de la llum. »I jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobeu qui us rebi eternament a casa seva.] »L’home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor, i l’home infidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor. Per això, si no fóssiu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses, qui us confiaria les riqueses veritables? Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre, qui us confiaria les que de dret us corresponen? Ningú no pot servir dos amos: si estima l’un, no estimarà l’altre, si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.»

Homilia:

Amb aquest tema del tràfec d’influències no sé si hem llegit el diari o l’Evangeli! Jesús, atent a la situació d’aquells que l’escolten, no massa diferent dels del temps del profeta Amós que hem escoltat a la primera lectura, ni tampoc tan diferent d’avui, exposa la seva opinió en forma de paràbola; una manera de dir, aparentment molt innocent, atraient, en realitat molt punyent.

Aquesta paràbola parla d’una història escandalosa, ens parla d’un administrador trampós, que usa la seva astúcia per sortir airós de la seva situació. Així, els que escoltaven la narració ben segur que esperaven de Jesús unes paraules de condemna d’aquell administrador falsari, trampós. Jesús no pot aprovar, pensen, una actuació semblant. Però quina és, per altra part, la seva sorpresa? O potser la nostra? Quan enlloc de reprovar aquell home injust, estafador, Jesús l’alaba! Jesús no alaba ni el fals administrador per la seva trampa, ni els deutors perquè l’accepten. Lloa la seva la seva astúcia, el seu enginy per salvar-se d’una situació complicada. Com si digués que es lamenta que els bons no facin servir també l’astúcia per fer el bé.

Jesús vol que els fills de la llum actuïn amb el mateix esforç i el mateix afany per construir un món més just. I això no serà mai possible fins que no es compleixi la màxima que d’ell hem escoltat: “No podeu ser a l’hora amics de Déu i de les riqueses”.

Avui es parla molt de la crisi de fe, i es diu provocada pel racionalisme contemporani. I em penso que ens oblidem que aquest allunyament de la fe té el seu origen en el poder seductor del diner.

Segons Jesús aquell que s’arrapa al diner, o que està atrapat pel diner, acaba allunyant-se de Déu, té un altre déu. El diner tendeix a deshumanitzar-nos i és la deshumanització que ens aparta de Déu.

La paràbola de Jesús busca impactar en l’oient quan contraposa l’autoritat de Déu a l’autoritat del diner, que també mana. Toquem de peus a terra, siguem realistes, també ens mana a nosaltres.

És que aquesta paràbola va ser dita per a aquells que en aquell temps l’escoltaven, o avui ha estat llegida a nosaltres perquè l’hem escoltat i hem fet cas? El missatge evangèlic no ha perdut actualitat. Dóna al diner el valor que li correspon, ni més ni menys. I a Déu també! Jesús tracta el diner amb gran realisme. Per damunt del dret de propietat hi ha la llei de la solidaritat.

La tristesa que massa sovint ens envaeix té molt a veure amb la paràbola d’avui. Si fonamentem la felicitat només en procurar tenir més, resultarà que això sempre és impossible. Llavors ens serà impossible copsar la bellesa, la solidaritat, l’alegria de la gratuïtat. Tot consisteix en superar les categories egoistes, que quan ens allunyem de Déu ens allunyem del germà, ens allunyem també del mateix Déu.

Vés si ara resultarà que encara estem en temps del profeta Amós. “Quan passaran les festes dedicades a Déu per poder continuar fent les nostres trampes i els nostres negocis mesquins?”

Tots els casos de corrupció política i bancària no són fruit només d’una mala gestió econòmica, sinó d’un afany desmesurat, dient-ho com l’Evangeli: “un amor al diner”.

Que torni el profeta Amós, que torni Jesús i ens ho expliqui!