Homilia del diumenge 12 de durant l’any

Per seguretat ens afegirem a les paraules de Pere:

“Vós sou el Messies”

Mn. A. Roquer

Lectura de la profecia de Zacaries (Za 12,10-11)

Això diu el Senyor: «Abocaré sobre el llinatge de David i sobre els habitants de Jerusalem un esperit d’afecte i de benvolença. Llavors miraran aquell que han traspassat: faran per ell un dol, com el que es fa per la mort d’un fill únic, ploraran amargament per ell, com es plora la mort del primer fill. Aquell dia hi haurà a Jerusalem un dol tan gran com el d’Hadad-Remmon a la plana de Maguedó. Aquell dia, un doll d’aigua abundant rentarà els pecats i les immundícies de la casa de David i dels habitants de Jerusalem.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 3,26-29)

Germans, tots vosaltres, perquè heu cregut, sou fills de Déu en Jesucrist. Tots els qui heu estat batejats per unir-vos a Crist us heu revestit de Crist. Ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona. Tots sou una sola cosa en Jesucrist. I si vosaltres sou de Crist, sou descendència d’Abraham, hereus de les promeses.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,18-24)

Una vegada que Jesús es trobava pregant en un lloc apartat, se li acostaren els deixebles, i els preguntà: «Qui diu la gent que sóc, jo?» Ells li respongueren: «Uns diuen que sou Joan Baptista, altres que sou Elies, altres que ha ressuscitat un dels profetes antics.» Llavors els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Pere li respongué: «El Messies, l’Ungit de Déu.» Però ell els prohibí severament que diguessin això a ningú, i els deia: «El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà el tercer dia.» I deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà.»

Homilia:

Aquest fragment de l’Evangeli, que ara acabem d’escoltar, el tornarem a escoltar el dia de sant Pere però en versió diferent. Avui és de l’evangelista sant Lluc, que és el que llegim enguany, i el dia de sant Pere serà de l’evangeli de Mateu. El tema és el mateix: la confessió de Pere. Confessió que mereix, per part de Jesús, proclamar-lo com el primer dels Dotze.

Recordem sobretot que Lluc posa la pregària en cada moment clau, cada moment important de la vida de Jesús.

Jesús vol saber l’opinió del poble referent a la seva persona. Vol saber de quin peu calça. El resultat és una definició insuficient: que si Joan Baptista, que si un profeta... i no van més enllà. No van del tot desencaminats, no! Però és inexacte. Jesús és més que un profeta. “I vosaltres, qui dieu que sóc?”. I Pere l’encerta de mig a mig: “Vós sou el Messies”. Nosaltres, així de cop, no saben què contestar.

La vostra pregunta, Senyor, l’hem escoltat moltes vegades. I sempre hem cregut que anava adreçada al grup dels Dotze Apòstols i no a nosaltres. Nosaltres, normalment, ens valem de les fórmules ja prefixades, fórmules tradicionals, proclamades ja fa temps pels concilis, pel Catecisme, definicions de Diccionari. Nosaltres, Senyor, anem al segur; no fos cas...!

El que no fem mai és preguntar-nos qui ets tu per a nosaltres. Per anar al segur agafem el Credo. Ja us diem, Senyor, títols ben solemnes. Que no us agraden? Allò que va dir Pere, a nosaltres no se’ns s’hauria acudit mai, potser per por d’exagerar. Som prudents nosaltres. O per por de no anar fins el final, amb totes les conseqüències; sempre ens quedem curts. Això ens passa molt sovint. I diem Déu!, i fem genuflexió; què voleu més?. I vós ho compreneu.

Vós sou Paraula de Déu i així ho diem sempre. I ho diem perquè ens en han dit que ho hem de dir així. Us imagineu per un moment que ens ho creguéssim del tot?

Per altra part, des dels temps dels Apòstols, les coses, Senyor, ja ho sabeu, han canviat molt. A més, siguem raonables, ja sabeu el què podria passar si ens ho prenguéssim seriosament. Ens agrada escoltar la vostra paraula, però també hi ha altres paraules que ens agrada escoltar, que són molt boniques, ens agraden... sobretot si ens afalaguen, si ens alaben, si ens ensabonen. A més, ja sabeu Senyor que vivim en una societat pluralista, oberta; no es pot absolutitzar res. No és igual ara que el temps que vivíeu en el nostre món; hem avançat molt! Però ja podem estar contents, no ens acontentem amb qualsevol cosa. Senyor, nosaltres us diem Salvador, Senyor, Messies, Fill de Déu...

Sempre és bo canviar les coses per millorar les coses; no en agrada la monotonia, la repetició, allò que fan els altres, ni que es diguin Pere. Som molt originals nosaltres. Avui ens agrada més dir-vos amic, germà, company... És més familiar, és més de tu a tu. I així el vostre missatge ens resulta més fàcil de pair.

També us diem alliberador, no sabem de què, però fa modern. Si us diem alliberador podem anar contra els nostres enemics, que suposo que son els vostres, Senyor. O no?

Us volem enaltir tant que us allunyem de tots nosaltres. I ens oblidem que sou Déu-amb-nosaltres.

Però juguem net. No et podem fer a la nostra mida, a la nostra curta mida. Ni podem jugar amb vós segons les nostres conveniències, els nostres gustos. Senyor, tingueu pietat; Senyor, augmenteu la nostra fe. Per seguretat ens afegirem a les paraules de Pere: “Vós sou el Messies”. Pere és la roca segura.

Homilia del diumenge 11 de durant l’any

Jesús ens ha portat un Déu que té el perdó com a màxima expressió d’amor.

Mn. A. Roquer.

Lectura del segon llibre de Samuel (2Sa 12,7-10.13)

En aquells dies, Natan digué a David: «Això diu el Senyor, Déu d’Israel: Jo t’he ungit rei d’Israel, i t’he salvat de les mans de Saül. He posat als teus braços la filla del teu senyor i les seves dones, t’he donat el poble d’Israel i de Judà i, si tot això fos poc, encara estava disposat a afegir-hi altres favors. ¿Per què, doncs, has menyspreat el Senyor cometent això que és malvist per ell? Has fet matar Uries, l’hitita; has pres per esposa la seva dona, i a ell l’has fet matar amb l’espasa dels ammonites. Per això, ja que tu m’has menyspreat prenent per esposa la dona d’Uries, l’hitita, l’espasa no s’apartarà mai més de casa teva.» David digué a Natan: «He pecat contra el Senyor.» Natan li respongué: «Està bé: el Senyor passa per alt el teu pecat; no moriràs.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 2,16.19-21)

Germans, sabeu que ningú no pot ser just perquè hagi complert les obres que mana la Llei, sinó només perquè ha cregut en Jesucrist. Per això nosaltres, jueus, hem cregut en Jesucrist, perquè ens faci justos, no el compliment de les obres de la Llei, sinó el fet d’haver cregut en Crist, ja que Déu no hauria pogut absoldre ni un sol home, si calia haver complert les obres que mana la Llei. Jo, per obra de la Llei, vaig morir pel que fa a la Llei, a fi de viure per a Déu. Estic clavat a la creu juntament amb Crist. La vida que ara visc, ja no és la meva; és Crist que viu en mi. La vida que ara visc en aquesta carn, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que m’ha estimat i s’ha entregat ell mateix per mi. No vull refusar la gràcia de Déu: Si algú pogués ser just per obra de la Llei, Crist hauria mort inútilment.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 7,36-8,3)

En aquell temps, un fariseu invità Jesús a menjar amb ell. Jesús, doncs, anà a casa del fariseu i es posà a taula. Hi havia al poble una dona que portava una vida pecadora. Quan sabé que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb un gerret d’alabastre ple de perfum, i es quedà enrere plorant als peus de Jesús. Amb les llàgrimes començà de mullar-li els peus, i els hi eixugava amb els cabells; després li besava els peus i els hi ungia amb perfum. El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Aquesta dona que el toca és una pecadora. Si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.» Jesús li digué: «Simó, t’he de dir una cosa.» Ell li contestà: «Mestre, digueu.» Jesús continuà: «Dos homes devien diners a un prestador: l’un li devia cinc-centes monedes de plata, i l’altre, cinquanta. Cap d’ells no tenia res per pagar, i el prestador els perdonà el deute. ¿Quin d’aquests et sembla que l’estimarà més?» Simó li respongué: «Jo diria que aquell a qui ha perdonat el deute més gran.» Jesús li diu: «És així mateix.» Llavors Jesús es girà cap a la dona i digué a Simó: «¿Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m’has donat aigua per rentar-me els peus, però ella me’ls ha rentat amb les llàgrimes i me’ls ha eixugat amb els cabells; tu no m’has rebut amb un bes, però ella, d’ençà que he entrat, no para de besar-me els peus; tu no m’has ungit el cap, però ella m’ha ungit els peus amb perfum. Per això et dic: Has vist que aquesta dona estima molt i és que eren molts els pecats que li han estat perdonats, però quan no hi ha tant a perdonar, no hi ha tant amor.» Després digué a la dona: «Els teus pecats et són perdonats.» Els altres que eren a taula començaren a pensar: «¿Qui és aquest, que fins i tot perdona els pecats?» Digué encara a la dona: «La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau.» [Després d’això Jesús passava per cada vila i per cada poble, predicant i anunciant la bona nova del regne de Déu. Anaven amb ell els dotze i algunes dones que havien tingut malalties i esperits malignes i s’havien posat bé. Maria, coneguda amb el nom de Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, Joana, la dona de Cuzà, administrador d’Herodes, Susanna i moltes altres, que el mantenien amb els seus béns.]

Homilia:

Ara no sé perquè he de fer un comentari d’aquest evangeli perquè l’hem entès tots! Eh que sí? Fa por fer certs comentaris de l’Evangeli perquè ens podem quedar més curts que l’Evangeli.

Aquest evangeli és de les pàgines més commovedores de Lluc. L’evangeli és ple de paraules i de fets que situen Jesús lluny, molt lluny!, del nostre món. I aquesta manera de fer de Jesús no és per fer edictes, per tenir fans que l’aplaudeixin, no! És la manera de fer que te Ell; una manera nova de mirar a les persones i de fer entendre, en allò que és possible, de qui és realment el nostre Déu.

Ho veiem ben clar en aquesta escena quan Jesús és convidat per un fariseu i on es cola una dona pecadora, que sembla, al menys a primer cop d’ull, que hi desentona, al menys en aquell lloc; el seu lloc és a la carretera de Salou!

El món religiós jueu hi queda ben retratat. Un fariseu fidel a la Llei, segur de si mateix, ben pensant, clarament decantat al món dels bons. Això li fa pensar que Déu estar a favor seu (Jo no sóc com aquesta dona)... quan només Déu pot dir qui és qui! A l’altra banda, la dona pecadora. Un clar contrast amb el fariseu. Ella no té lloc en aquell món. Per això es posa als peus de Jesús.

I aquí es posa de manifest, ben clar, el gran dilema: jutjar els altres i mantenir-se en la sospita que els altres són els dolents, nosaltres no! Jesús accepta el difícil dilema i obre la porta del perdó. Ell reconeix que pot perdonar.

I qui té mal, busca remei! Però només quan es reconeix el mal. Perdonar és reconèixer el mal; i és anar a fons del mal, no per amargar-lo o bé buscar-li disculpes, que això hi estem molt acostumats, sinó per buscar remei. No hi pot haver perdó si no es reconeix primer que hi ha pecat.

“¿Veus aquesta dona?” I tant que la veu! Allò que no veu el fariseu és la rebuda descortès que ell ha donat a Jesús, justament, quan ha entrat a casa seva. És el fariseu, en tot cas, que no sap qui és Jesús. El reny de Jesús (“Tu no m’has rebut amb un bes i m’has rentat els peus”)... una queixa dolguda. Jesús estima, i vol donar l’amor com a resposta. El fariseu no estima, la dona sí! I només amb amor tindrem sempre Déu a favor nostre. El perdó sempre serà la resposta més generosa de l’amor. I tots n’hem fet l’experiència, i més d’un cop. Jesús ens ha portat un Déu que té el perdó com a màxima expressió d’amor, a casa del fariseu o la creu (“Pare, perdoneu-los”).

Déu arrisca fins a les darreres conseqüències. Quan érem pecadors ens donà el seu Fill fins a donar la pròpia vida per nosaltres que no érem mereixedors de l’amor de Déu. El perdó no es mereix però sempre s’agraeix, és un do, és un regal.

La preocupació de Déu és el pecador, no l’obsessió pel pecat com fem nosaltres. El pecat té remei. El perdó no es mereix però es necessita tantes vegades! Pregunteu-ho a aquella dona! Una bona lliçó si la sabem aprendre.

Tantes vegades que ens sentim jutges i només veiem els pecats dels altres; i ens pensem que són dels nostres, en tots cas, aquells que pensen com nosaltres. Evidentment els bons! I no veiem que és més fàcil treure pecats que encomanar amor.

Cada dia se’ns pot dir: “Veus aquesta dona?” Per Jesús la verdadera confiança va més enllà d’aquella dona. El que ella va fer per amor posa de manifest el que Simó no va ser capaç de fer per temor (Què diran?).

Sant Pau que també fou un pecador perdonat, i agraït, ens ha dit: “M’ha estimat, i s’ha entregat ell mateix per mi. La vida que ara visc no és meva, és Crist que viu en mi.” I això és tot! I només així s’entenen les coses del tot.

Homilia del diumenge 10 de durant l’any

On s’acaba l’esperança humana neix la fe.

I la fe sempre convida altra vegada a l’esperança

Mn. A. Roquer

Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 17,17-24) En aquells dies, el fill d’una dona, mestressa de casa, es posà malalt, i la malaltia s’agreujà tant que el noi expirà. La dona digué a Elies: “¿Per què et ficaves amb mi, home de Déu? Veig que has vingut a casa meva per fer presents a déu les meves culpes i fer morir el meu fill”. Ell li digué: “Dóna-me’l”. Elies el prengué dels braços de la mare, el pujà a l’habitació de dalt, on ell vivia, el posà al seu llit i cridà al Senyor: “Senyor, Déu meu, ¿fins a la viuda que m’acull, li feu aquest mal de fer morir el seu fill?”. Després s’estirà tres vegades sobre el noi i cridà al Senyor: “Senyor, Déu meu: feu, si us plau, que l’ànima d’aquest noi torni dintre d’ell”: El Senyor escoltà el crit d’Elies: l’ànima del noi tornà dintre d’ell, i recobrà la vida. Elies el prengué, el dugué de l’habitació de dalt a la planta baixa de la casa, el donà a la seva mare i li digué: “Mira, el teu fill és viu”. La dona digué a Elies: “Ara sé de cert que ets un home de Déu i que són del Senyor les paraules que anuncies”. Lectura del llibre dels Gàlates (Ga 1,11-19 Germans, vull que ho sapigueu: la Bona Nova que us vaig anunciar no ve dels homes, perquè no l’he rebuda de cap home ni l’he apresa de ningú: l’he rebuda per una revelació de Jesucrist. Ja heu sentit parlar del meu comportament en el judaisme: amb quina fúria jo perseguia l’Església de Déu i l’atropellava; sobrepassava dins el judaisme molts compatricis de la meva edat, ja que era molt més zelós de les tradicions dels meus pares. Però Déu m’havia escollit des de les entranyes de la mar i m’havia cridat per la seva gràcia. Quan a ell, doncs, li semblà bé, em revelà el seu Fill, perquè jo l’anuncies als qui no són jueus. Tot seguit, sense haver consultat cap home de carn i sang, sense haver pujat a Jerusalem, a trobar els qui ja eren apòstols abans que jo, me’n vaig anar a l’Aràbia, i d’allà vaig tornar a Damasc. Només tres anys més tard vaig pujar a Jerusalem per conèixer Quefes, i vaig passar quinze dies amb ell. Dels altres apòstols no en vaig veure cap, fora de Jaume, el germà del Senyor. Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 7,11-17) En aquell temps Jesús se n’anà a un poblet anomenat Naín. L’acompanyaven els deixebles i molta gent. Quan s’acostaven a l’entrada del poble es trobà que duien a enterrar un mort, fill únic d’una mare viuda. Molta gent del poble acompanyava la mare. Així que el Senyor la veié, se’n compadí i li digué: “No ploris”. El Senyor s’acostà al fèretre i li posà la mà al damunt. Els qui el portaven s’aturaren, i ell digué: “Jove, aixeca’t”. El mort es posà assegut i començà a parlar. I el Senyor el donà a la seva mare. Tots quedaren esglaiats i glorificaven Déu. La gent deia: “Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta”. Deien també: “Déu ha visitat el seu poble”. Per tot el país dels jueus i per tota la rodalia s’escampà aquesta anomenada de Jesús.

Homilia:

Després del temps de Pasqua, amb l’afegitó dels diumenges que el segueixen, la Trinitat i Corpus, avui reprenem els Diumenges Ordinaris de Durant l’Any. Enguany amb l’evangeli de sant Lluc. I l’escena que acabem d’escoltar és la resurrecció del fill de la viuda de Naín; un magnífic i emotiu exemple, un dels temes preferits per l’evangeli de sant Lluc: l’atenció de Jesús envers dels més necessitats i desvalguts, un esperit de misericòrdia envers els febles. I així, de sant Lluc, se’n pot ben dir l’evangelista sensible, l’evangelista amable.

A Jesús ningú li demana que ajudi a aquella viuda. I nosaltres, ho fem així, no parem de demanar coses, talment com si Déu fos sord o fes l’orni quan nosaltres li demanem una cosa perquè tenim una pena.

El profeta Elies, a la primera lectura, i Jesús, a l‘evangeli, ens diuen que on s’acaba l’esperança humana neix la fe. I la fe sempre convida altra vegada a l’esperança. És propi de Déu donar la vida, una vida que només Ell pot donar, fins a la plenitud.

La vida és també una mare que porta a enterrar el seu fill únic. Quantes esperances frustrades! N’hi ha per tirar la gorra al foc! I Jesús s’atreveix a dir, sense preguntar res: “No ploris”. Aquell que ha vingut per a que tinguem vida, i en tinguem a desdir, s’enfronta amb la mort. Aquell que ha vingut a donar la vida es revela contra aquella situació. El retorn a la vida d’aquell fill únic és signe d’una història que Déu ha decidit redreçar.

No és Déu que ha fet entrar la mort al món. Vivim en una època en que tot es quantifica. I quan tot es quantifica, quan tot teu un preu, tot es banalitza, fins i tot la mateixa vida. Tot fa pudor de mort! Jesús ens referma en el valor autèntic de les coses. En Jesús ha començat, ha ressuscitat, un món nou, una nova història per a la humanitat.

Els deixebles van sentir que se’ls obrien els ulls i se’ls hi obria la ment, més enllà de tot allò que toquem i veiem. Hi ha realitats intocables i invisibles. “Déu ha visitat el seu poble”.

Hi ha un detall ben significatiu en aquest evangeli que no es pot passar de llarg. Diu: “Jesús s’acotà al fèretre i el tocà...” I ara? Què fa aquest home? Tot i que Jesús sabia que qui tocava el cos d’un difunt quedava contaminat i quedava impur. Aquest “tocà el fèretre” barra el pas els que havien quedat atrapats per sempre en el camí que porta la mort.

I les portes de la ciutat de Jericó, la ciutat de Jericó vol dir bonica, s’obren altra vegada perquè pugui tornar a entrar aquell que en sortia difunt. Sigui com sigui, el que això ens posa de manifest és que aquest Jesús té poder sobre la mort. I si té aquest poder, nosaltres també podem dir: “Déu ha visitat el seu poble”. I el poble, potser recordant el profeta Elies, exclama: “Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta”.

Així, quan el papa Benet proclama l’any de la fe, diu: “La fe cristiana és encontre amb el Déu de la vida. Déu és el veritable contingut de la nostra fe. És el veritable sentit i el perquè de la nostra vida”.

I el contingut és molt simple: Crec en Déu! I així ho diem cada diumenge; i així ho celebrem cada diumenge, dia de la resurrecció de Jesús. La missa és més que un acte que m’agrada; és més, molt més, que un m’hi trobo bé. És acceptar un Déu que s’ha mostrat incondicionalment a favor de la vida. I la mort no hi te res a fer.

Per això sempre, i sempre vol dir sempre, nosaltres podem també ben dir: “Déu ha visitat el seu poble”, com cada diumenge.

Homilia de la festivitat de Corpus Cristie

Si ho entenem bé, Corpus és el dia de la solidaritat

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 14,18-20)

En aquells dies, Melquisedec, rei de Salem, portà pa i vi. Com que era sacerdot del Déu Altíssim, beneí Abram amb aquestes paraules: «Que el Déu Altíssim, creador del cel i de la terra, beneeixi Abram. Beneït sigui el Déu Altíssim, que ha posat a les teves mans els teus adversaris.» I Abram li donà el delme de tot el botí.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 11,23-26)

Germans, aquesta tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres ve del Senyor; Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat prengué el pa, i, dient l’acció de gràcies, el partí i digué: «Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial.» Igualment prengué el calze, havent sopat, i digué: «Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu-ho per celebrar el meu memorial.» Així, doncs, cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,11b-17)

Un dia Jesús parlava del regne de Déu a la gent i curava els qui en tenien necessitat. Veient que començava a fer-se tard, els dotze anaren a dir-li: «Acomiadeu la gent. Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies del voltant, i puguin trobar-hi queviures; aquí és un lloc despoblat.» Jesús els digué: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos.» Ells respongueren: «Només tenim cinc pans i dos peixos. ¿Hem d’anar nosaltres mateixos a comprar menjar per tota aquesta gentada?» Tots plegats eren uns cinc mil homes. Ell digué als deixebles: «Feu-los seure en grups de cinquanta.» Els deixebles ho feren i tothom s’assegué. Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i els donava als deixebles perquè els servissin a la gent. Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves de les sobres.

Homilia:

Per Corpus ens aferrem a les paraules de sant Pau que hem sentit a la segona lectura, a la seva carta als cristians de la ciutat grega de Corint: “La tradició (diu) que jo he rebut i us he transmès a vosaltres ve del Senyor”. No m’ho he inventat jo podria dir. I la multiplicació dels pans que hem sentit a l’evangeli fa una clara referència a aquell Darrer Sopar. Repetit els mateixos verbs, les mateixes paraules, en un lloc i en l’altre, quan diu “prengué els pans, alçant els ulls al cel, els beneí i els donava”. És l’acte de la germanor. Si ho entenem bé, Corpus és el dia de la solidaritat.

Per això que també nosaltres aquí avui... destinem la col·lecta que es farà a benefici de Caritas. Un dia ben adient. En un món amb tantes diferències entre països rics i països pobres, escoltem allò què diu Jesús als apòstols: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. I nosaltres, fent cas d’això, farem un esforç! Cada Eucaristia és sempre un compartir el pa que tenim. Per tant és un compartir! No hi pot haver comunió amb el cos físic de Jesús, si no hi ha també comunió amb el seu cos místic, que són els germans.

A la institució de l’Eucaristia, durant el Darrer Sopar, hi ha una intenció clara i ferma: els seus seguidors no quedaran orfes!. La mort no trencarà la relació íntima amb els seus. “Jo estaré amb vosaltres cada dia”.

El centre de tota comunitat cristiana que celebra l’escena del Senyor hi ha el Crist viu i operant sempre. El seu cos lliurat, la seva sang vessada. No hi ha res més central i més decisiu per a nosaltres que celebrar l’escena del Senyor: la missa!

L’Església fa l’Eucaristia, i l’Eucaristia fa l’Església. No som un grup de persones que compartim una mateixa idea, una mateixa opinió, uns mateixos gustos... o que compartim, simplement, una simpatia. Som molt diferents però som aquí per una mateixa cosa. Som una comunitat que viu en comunió perquè s’alimenta d’un mateix pa, comparteix una mateixa esperança i viu d’un mateix amor, pensant en allò de “No hi ha amor més gran que donar la pròpia vida per aquells que s’estima”, com diu Jesús.

No podem viure la missa de cada diumenge si no és com una experiència que enforteixi i renovi la nostra fe i la nostra germanor. No n’hi ha prou en cantar això o allò a la missa, ni en fer la senyal de la creu, fins m’atreviria ni en escoltar la Paraula de Déu; ni tampoc en donar-nos la pau... que, a vegades, es converteix en una tria selectiva. Menjar el cos de Crist compromet tota la nostra vida. I així podem entendre l’estranyesa dels pagans quan deien “Mireu com s’estimen els cristians”. I ho sabien perquè veien com s’estimaven, “com ningú ho havia fet”.

Quan l’Eucaristia no es viu així s’entén haver de convertir la missa en acte divertit, entretingut, que ningú s’avorreixi. La diversió, el no avorriment, s’ha convertit per a alguns en la celebració de l’Eucaristia, quan l’Eucaristia és la renovació de la passió i mort de Nostre Senyor Jesucrist, vés per on! Que no ho sabeu que és l’entrega amb amor fins a la creu el que celebrem? Per què ha de ser divertit això? El pa partit i repartit és el cos del Senyor entregat per nosaltres! Si es perd de vista tot això Corpus esdevé, això sí, el dia del gegants, el dia de la coca amb cireres, el dia de l’ou com balla... i para de comptar. Tot això és bo, molt bo! si no hi falta allò altre. S’ha acabat allò de les misses divertides, i comença la missa viscuda. Si no m’agrada una simfonia de Beethoven en un concert, i la trobo avorrida... certament no és culpa de Beethoven, és culpa del meu analfabetisme musical. Tot requereix un ensenyament.

Avui nosaltres som aquí per celebrar aquesta Eucaristia de Corpus. Quan hem experimentat l’amor de Déu som capaços també d’entendre que hem estimar. Si perdem de vista que l’Eucaristia és deixar que Déu actuï en la nostra vida, llavors sí que és un acte incomprensible. L’Eucaristia és fer un tast d’aquell Regne de Déu que esperem. Si és així ara ja entenem allò que se’ns diu abans de combregar: “Feliços els convidats a aquesta taula”.