Homilia del diumenge 10 de durant l’any

On s’acaba l’esperança humana neix la fe.

I la fe sempre convida altra vegada a l’esperança

Mn. A. Roquer

Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 17,17-24) En aquells dies, el fill d’una dona, mestressa de casa, es posà malalt, i la malaltia s’agreujà tant que el noi expirà. La dona digué a Elies: “¿Per què et ficaves amb mi, home de Déu? Veig que has vingut a casa meva per fer presents a déu les meves culpes i fer morir el meu fill”. Ell li digué: “Dóna-me’l”. Elies el prengué dels braços de la mare, el pujà a l’habitació de dalt, on ell vivia, el posà al seu llit i cridà al Senyor: “Senyor, Déu meu, ¿fins a la viuda que m’acull, li feu aquest mal de fer morir el seu fill?”. Després s’estirà tres vegades sobre el noi i cridà al Senyor: “Senyor, Déu meu: feu, si us plau, que l’ànima d’aquest noi torni dintre d’ell”: El Senyor escoltà el crit d’Elies: l’ànima del noi tornà dintre d’ell, i recobrà la vida. Elies el prengué, el dugué de l’habitació de dalt a la planta baixa de la casa, el donà a la seva mare i li digué: “Mira, el teu fill és viu”. La dona digué a Elies: “Ara sé de cert que ets un home de Déu i que són del Senyor les paraules que anuncies”. Lectura del llibre dels Gàlates (Ga 1,11-19 Germans, vull que ho sapigueu: la Bona Nova que us vaig anunciar no ve dels homes, perquè no l’he rebuda de cap home ni l’he apresa de ningú: l’he rebuda per una revelació de Jesucrist. Ja heu sentit parlar del meu comportament en el judaisme: amb quina fúria jo perseguia l’Església de Déu i l’atropellava; sobrepassava dins el judaisme molts compatricis de la meva edat, ja que era molt més zelós de les tradicions dels meus pares. Però Déu m’havia escollit des de les entranyes de la mar i m’havia cridat per la seva gràcia. Quan a ell, doncs, li semblà bé, em revelà el seu Fill, perquè jo l’anuncies als qui no són jueus. Tot seguit, sense haver consultat cap home de carn i sang, sense haver pujat a Jerusalem, a trobar els qui ja eren apòstols abans que jo, me’n vaig anar a l’Aràbia, i d’allà vaig tornar a Damasc. Només tres anys més tard vaig pujar a Jerusalem per conèixer Quefes, i vaig passar quinze dies amb ell. Dels altres apòstols no en vaig veure cap, fora de Jaume, el germà del Senyor. Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 7,11-17) En aquell temps Jesús se n’anà a un poblet anomenat Naín. L’acompanyaven els deixebles i molta gent. Quan s’acostaven a l’entrada del poble es trobà que duien a enterrar un mort, fill únic d’una mare viuda. Molta gent del poble acompanyava la mare. Així que el Senyor la veié, se’n compadí i li digué: “No ploris”. El Senyor s’acostà al fèretre i li posà la mà al damunt. Els qui el portaven s’aturaren, i ell digué: “Jove, aixeca’t”. El mort es posà assegut i començà a parlar. I el Senyor el donà a la seva mare. Tots quedaren esglaiats i glorificaven Déu. La gent deia: “Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta”. Deien també: “Déu ha visitat el seu poble”. Per tot el país dels jueus i per tota la rodalia s’escampà aquesta anomenada de Jesús.

Homilia:

Després del temps de Pasqua, amb l’afegitó dels diumenges que el segueixen, la Trinitat i Corpus, avui reprenem els Diumenges Ordinaris de Durant l’Any. Enguany amb l’evangeli de sant Lluc. I l’escena que acabem d’escoltar és la resurrecció del fill de la viuda de Naín; un magnífic i emotiu exemple, un dels temes preferits per l’evangeli de sant Lluc: l’atenció de Jesús envers dels més necessitats i desvalguts, un esperit de misericòrdia envers els febles. I així, de sant Lluc, se’n pot ben dir l’evangelista sensible, l’evangelista amable.

A Jesús ningú li demana que ajudi a aquella viuda. I nosaltres, ho fem així, no parem de demanar coses, talment com si Déu fos sord o fes l’orni quan nosaltres li demanem una cosa perquè tenim una pena.

El profeta Elies, a la primera lectura, i Jesús, a l‘evangeli, ens diuen que on s’acaba l’esperança humana neix la fe. I la fe sempre convida altra vegada a l’esperança. És propi de Déu donar la vida, una vida que només Ell pot donar, fins a la plenitud.

La vida és també una mare que porta a enterrar el seu fill únic. Quantes esperances frustrades! N’hi ha per tirar la gorra al foc! I Jesús s’atreveix a dir, sense preguntar res: “No ploris”. Aquell que ha vingut per a que tinguem vida, i en tinguem a desdir, s’enfronta amb la mort. Aquell que ha vingut a donar la vida es revela contra aquella situació. El retorn a la vida d’aquell fill únic és signe d’una història que Déu ha decidit redreçar.

No és Déu que ha fet entrar la mort al món. Vivim en una època en que tot es quantifica. I quan tot es quantifica, quan tot teu un preu, tot es banalitza, fins i tot la mateixa vida. Tot fa pudor de mort! Jesús ens referma en el valor autèntic de les coses. En Jesús ha començat, ha ressuscitat, un món nou, una nova història per a la humanitat.

Els deixebles van sentir que se’ls obrien els ulls i se’ls hi obria la ment, més enllà de tot allò que toquem i veiem. Hi ha realitats intocables i invisibles. “Déu ha visitat el seu poble”.

Hi ha un detall ben significatiu en aquest evangeli que no es pot passar de llarg. Diu: “Jesús s’acotà al fèretre i el tocà...” I ara? Què fa aquest home? Tot i que Jesús sabia que qui tocava el cos d’un difunt quedava contaminat i quedava impur. Aquest “tocà el fèretre” barra el pas els que havien quedat atrapats per sempre en el camí que porta la mort.

I les portes de la ciutat de Jericó, la ciutat de Jericó vol dir bonica, s’obren altra vegada perquè pugui tornar a entrar aquell que en sortia difunt. Sigui com sigui, el que això ens posa de manifest és que aquest Jesús té poder sobre la mort. I si té aquest poder, nosaltres també podem dir: “Déu ha visitat el seu poble”. I el poble, potser recordant el profeta Elies, exclama: “Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta”.

Així, quan el papa Benet proclama l’any de la fe, diu: “La fe cristiana és encontre amb el Déu de la vida. Déu és el veritable contingut de la nostra fe. És el veritable sentit i el perquè de la nostra vida”.

I el contingut és molt simple: Crec en Déu! I així ho diem cada diumenge; i així ho celebrem cada diumenge, dia de la resurrecció de Jesús. La missa és més que un acte que m’agrada; és més, molt més, que un m’hi trobo bé. És acceptar un Déu que s’ha mostrat incondicionalment a favor de la vida. I la mort no hi te res a fer.

Per això sempre, i sempre vol dir sempre, nosaltres podem també ben dir: “Déu ha visitat el seu poble”, com cada diumenge.