Homilia del diumenge 10 de durant l’any

On s’acaba l’esperança humana neix la fe.

I la fe sempre convida altra vegada a l’esperança

Mn. A. Roquer

Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 17,17-24) En aquells dies, el fill d’una dona, mestressa de casa, es posà malalt, i la malaltia s’agreujà tant que el noi expirà. La dona digué a Elies: “¿Per què et ficaves amb mi, home de Déu? Veig que has vingut a casa meva per fer presents a déu les meves culpes i fer morir el meu fill”. Ell li digué: “Dóna-me’l”. Elies el prengué dels braços de la mare, el pujà a l’habitació de dalt, on ell vivia, el posà al seu llit i cridà al Senyor: “Senyor, Déu meu, ¿fins a la viuda que m’acull, li feu aquest mal de fer morir el seu fill?”. Després s’estirà tres vegades sobre el noi i cridà al Senyor: “Senyor, Déu meu: feu, si us plau, que l’ànima d’aquest noi torni dintre d’ell”: El Senyor escoltà el crit d’Elies: l’ànima del noi tornà dintre d’ell, i recobrà la vida. Elies el prengué, el dugué de l’habitació de dalt a la planta baixa de la casa, el donà a la seva mare i li digué: “Mira, el teu fill és viu”. La dona digué a Elies: “Ara sé de cert que ets un home de Déu i que són del Senyor les paraules que anuncies”. Lectura del llibre dels Gàlates (Ga 1,11-19 Germans, vull que ho sapigueu: la Bona Nova que us vaig anunciar no ve dels homes, perquè no l’he rebuda de cap home ni l’he apresa de ningú: l’he rebuda per una revelació de Jesucrist. Ja heu sentit parlar del meu comportament en el judaisme: amb quina fúria jo perseguia l’Església de Déu i l’atropellava; sobrepassava dins el judaisme molts compatricis de la meva edat, ja que era molt més zelós de les tradicions dels meus pares. Però Déu m’havia escollit des de les entranyes de la mar i m’havia cridat per la seva gràcia. Quan a ell, doncs, li semblà bé, em revelà el seu Fill, perquè jo l’anuncies als qui no són jueus. Tot seguit, sense haver consultat cap home de carn i sang, sense haver pujat a Jerusalem, a trobar els qui ja eren apòstols abans que jo, me’n vaig anar a l’Aràbia, i d’allà vaig tornar a Damasc. Només tres anys més tard vaig pujar a Jerusalem per conèixer Quefes, i vaig passar quinze dies amb ell. Dels altres apòstols no en vaig veure cap, fora de Jaume, el germà del Senyor. Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 7,11-17) En aquell temps Jesús se n’anà a un poblet anomenat Naín. L’acompanyaven els deixebles i molta gent. Quan s’acostaven a l’entrada del poble es trobà que duien a enterrar un mort, fill únic d’una mare viuda. Molta gent del poble acompanyava la mare. Així que el Senyor la veié, se’n compadí i li digué: “No ploris”. El Senyor s’acostà al fèretre i li posà la mà al damunt. Els qui el portaven s’aturaren, i ell digué: “Jove, aixeca’t”. El mort es posà assegut i començà a parlar. I el Senyor el donà a la seva mare. Tots quedaren esglaiats i glorificaven Déu. La gent deia: “Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta”. Deien també: “Déu ha visitat el seu poble”. Per tot el país dels jueus i per tota la rodalia s’escampà aquesta anomenada de Jesús.

Homilia:

Després del temps de Pasqua, amb l’afegitó dels diumenges que el segueixen, la Trinitat i Corpus, avui reprenem els Diumenges Ordinaris de Durant l’Any. Enguany amb l’evangeli de sant Lluc. I l’escena que acabem d’escoltar és la resurrecció del fill de la viuda de Naín; un magnífic i emotiu exemple, un dels temes preferits per l’evangeli de sant Lluc: l’atenció de Jesús envers dels més necessitats i desvalguts, un esperit de misericòrdia envers els febles. I així, de sant Lluc, se’n pot ben dir l’evangelista sensible, l’evangelista amable.

A Jesús ningú li demana que ajudi a aquella viuda. I nosaltres, ho fem així, no parem de demanar coses, talment com si Déu fos sord o fes l’orni quan nosaltres li demanem una cosa perquè tenim una pena.

El profeta Elies, a la primera lectura, i Jesús, a l‘evangeli, ens diuen que on s’acaba l’esperança humana neix la fe. I la fe sempre convida altra vegada a l’esperança. És propi de Déu donar la vida, una vida que només Ell pot donar, fins a la plenitud.

La vida és també una mare que porta a enterrar el seu fill únic. Quantes esperances frustrades! N’hi ha per tirar la gorra al foc! I Jesús s’atreveix a dir, sense preguntar res: “No ploris”. Aquell que ha vingut per a que tinguem vida, i en tinguem a desdir, s’enfronta amb la mort. Aquell que ha vingut a donar la vida es revela contra aquella situació. El retorn a la vida d’aquell fill únic és signe d’una història que Déu ha decidit redreçar.

No és Déu que ha fet entrar la mort al món. Vivim en una època en que tot es quantifica. I quan tot es quantifica, quan tot teu un preu, tot es banalitza, fins i tot la mateixa vida. Tot fa pudor de mort! Jesús ens referma en el valor autèntic de les coses. En Jesús ha començat, ha ressuscitat, un món nou, una nova història per a la humanitat.

Els deixebles van sentir que se’ls obrien els ulls i se’ls hi obria la ment, més enllà de tot allò que toquem i veiem. Hi ha realitats intocables i invisibles. “Déu ha visitat el seu poble”.

Hi ha un detall ben significatiu en aquest evangeli que no es pot passar de llarg. Diu: “Jesús s’acotà al fèretre i el tocà...” I ara? Què fa aquest home? Tot i que Jesús sabia que qui tocava el cos d’un difunt quedava contaminat i quedava impur. Aquest “tocà el fèretre” barra el pas els que havien quedat atrapats per sempre en el camí que porta la mort.

I les portes de la ciutat de Jericó, la ciutat de Jericó vol dir bonica, s’obren altra vegada perquè pugui tornar a entrar aquell que en sortia difunt. Sigui com sigui, el que això ens posa de manifest és que aquest Jesús té poder sobre la mort. I si té aquest poder, nosaltres també podem dir: “Déu ha visitat el seu poble”. I el poble, potser recordant el profeta Elies, exclama: “Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta”.

Així, quan el papa Benet proclama l’any de la fe, diu: “La fe cristiana és encontre amb el Déu de la vida. Déu és el veritable contingut de la nostra fe. És el veritable sentit i el perquè de la nostra vida”.

I el contingut és molt simple: Crec en Déu! I així ho diem cada diumenge; i així ho celebrem cada diumenge, dia de la resurrecció de Jesús. La missa és més que un acte que m’agrada; és més, molt més, que un m’hi trobo bé. És acceptar un Déu que s’ha mostrat incondicionalment a favor de la vida. I la mort no hi te res a fer.

Per això sempre, i sempre vol dir sempre, nosaltres podem també ben dir: “Déu ha visitat el seu poble”, com cada diumenge.

Homilia de la festivitat de Corpus Cristie

Si ho entenem bé, Corpus és el dia de la solidaritat

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 14,18-20)

En aquells dies, Melquisedec, rei de Salem, portà pa i vi. Com que era sacerdot del Déu Altíssim, beneí Abram amb aquestes paraules: «Que el Déu Altíssim, creador del cel i de la terra, beneeixi Abram. Beneït sigui el Déu Altíssim, que ha posat a les teves mans els teus adversaris.» I Abram li donà el delme de tot el botí.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 11,23-26)

Germans, aquesta tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres ve del Senyor; Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat prengué el pa, i, dient l’acció de gràcies, el partí i digué: «Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial.» Igualment prengué el calze, havent sopat, i digué: «Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu-ho per celebrar el meu memorial.» Així, doncs, cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,11b-17)

Un dia Jesús parlava del regne de Déu a la gent i curava els qui en tenien necessitat. Veient que començava a fer-se tard, els dotze anaren a dir-li: «Acomiadeu la gent. Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies del voltant, i puguin trobar-hi queviures; aquí és un lloc despoblat.» Jesús els digué: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos.» Ells respongueren: «Només tenim cinc pans i dos peixos. ¿Hem d’anar nosaltres mateixos a comprar menjar per tota aquesta gentada?» Tots plegats eren uns cinc mil homes. Ell digué als deixebles: «Feu-los seure en grups de cinquanta.» Els deixebles ho feren i tothom s’assegué. Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i els donava als deixebles perquè els servissin a la gent. Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves de les sobres.

Homilia:

Per Corpus ens aferrem a les paraules de sant Pau que hem sentit a la segona lectura, a la seva carta als cristians de la ciutat grega de Corint: “La tradició (diu) que jo he rebut i us he transmès a vosaltres ve del Senyor”. No m’ho he inventat jo podria dir. I la multiplicació dels pans que hem sentit a l’evangeli fa una clara referència a aquell Darrer Sopar. Repetit els mateixos verbs, les mateixes paraules, en un lloc i en l’altre, quan diu “prengué els pans, alçant els ulls al cel, els beneí i els donava”. És l’acte de la germanor. Si ho entenem bé, Corpus és el dia de la solidaritat.

Per això que també nosaltres aquí avui... destinem la col·lecta que es farà a benefici de Caritas. Un dia ben adient. En un món amb tantes diferències entre països rics i països pobres, escoltem allò què diu Jesús als apòstols: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. I nosaltres, fent cas d’això, farem un esforç! Cada Eucaristia és sempre un compartir el pa que tenim. Per tant és un compartir! No hi pot haver comunió amb el cos físic de Jesús, si no hi ha també comunió amb el seu cos místic, que són els germans.

A la institució de l’Eucaristia, durant el Darrer Sopar, hi ha una intenció clara i ferma: els seus seguidors no quedaran orfes!. La mort no trencarà la relació íntima amb els seus. “Jo estaré amb vosaltres cada dia”.

El centre de tota comunitat cristiana que celebra l’escena del Senyor hi ha el Crist viu i operant sempre. El seu cos lliurat, la seva sang vessada. No hi ha res més central i més decisiu per a nosaltres que celebrar l’escena del Senyor: la missa!

L’Església fa l’Eucaristia, i l’Eucaristia fa l’Església. No som un grup de persones que compartim una mateixa idea, una mateixa opinió, uns mateixos gustos... o que compartim, simplement, una simpatia. Som molt diferents però som aquí per una mateixa cosa. Som una comunitat que viu en comunió perquè s’alimenta d’un mateix pa, comparteix una mateixa esperança i viu d’un mateix amor, pensant en allò de “No hi ha amor més gran que donar la pròpia vida per aquells que s’estima”, com diu Jesús.

No podem viure la missa de cada diumenge si no és com una experiència que enforteixi i renovi la nostra fe i la nostra germanor. No n’hi ha prou en cantar això o allò a la missa, ni en fer la senyal de la creu, fins m’atreviria ni en escoltar la Paraula de Déu; ni tampoc en donar-nos la pau... que, a vegades, es converteix en una tria selectiva. Menjar el cos de Crist compromet tota la nostra vida. I així podem entendre l’estranyesa dels pagans quan deien “Mireu com s’estimen els cristians”. I ho sabien perquè veien com s’estimaven, “com ningú ho havia fet”.

Quan l’Eucaristia no es viu així s’entén haver de convertir la missa en acte divertit, entretingut, que ningú s’avorreixi. La diversió, el no avorriment, s’ha convertit per a alguns en la celebració de l’Eucaristia, quan l’Eucaristia és la renovació de la passió i mort de Nostre Senyor Jesucrist, vés per on! Que no ho sabeu que és l’entrega amb amor fins a la creu el que celebrem? Per què ha de ser divertit això? El pa partit i repartit és el cos del Senyor entregat per nosaltres! Si es perd de vista tot això Corpus esdevé, això sí, el dia del gegants, el dia de la coca amb cireres, el dia de l’ou com balla... i para de comptar. Tot això és bo, molt bo! si no hi falta allò altre. S’ha acabat allò de les misses divertides, i comença la missa viscuda. Si no m’agrada una simfonia de Beethoven en un concert, i la trobo avorrida... certament no és culpa de Beethoven, és culpa del meu analfabetisme musical. Tot requereix un ensenyament.

Avui nosaltres som aquí per celebrar aquesta Eucaristia de Corpus. Quan hem experimentat l’amor de Déu som capaços també d’entendre que hem estimar. Si perdem de vista que l’Eucaristia és deixar que Déu actuï en la nostra vida, llavors sí que és un acte incomprensible. L’Eucaristia és fer un tast d’aquell Regne de Déu que esperem. Si és així ara ja entenem allò que se’ns diu abans de combregar: “Feliços els convidats a aquesta taula”.

Homilia de la Festa de la Santíssima Trinitat

Som fills de Déu. Que no en tenim prou! No sóc un sac d’ossos que es mou pel món. En Ell tinc el meu origen i el meu destí; sóc objecte del seu amor.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre dels Proverbis (Pr 8,22-31)

Això diu la Saviesa de Déu: «De molt abans de començar les seves obres el Senyor m’infantà com a primícia de tot el que ha fet. He estat configurada des de sempre, des del començament, abans que la terra existís. No hi havia encara els oceans, no existien les fonts d’on brollen les aigües, i jo havia nascut. He nascut abans que les muntanyes, abans que fossin plantades les altures; encara no havia fet la terra ni els llacs, ni la massa terrosa dels continents; quan ell instal·lava la volta del cel, jo hi era; quan traçava el cercle de l’horitzó sobre els oceans, quan fixava allà dalt el cobricel dels núvols, quan contenia les fonts de l’oceà, quan posava límits al mar que no desobeeix les seves ordres, quan construïa els fonaments de la terra, jo era al seu costat com un deixeble preferit, feia les seves delícies cada dia, jugava contínuament a la seva presència, jugava per tota la terra, i compartia amb els homes les meves delícies.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 5,1-5)

Germans, ara que ja som justos, com a creients que som, estem en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor. És per ell que la fe ens ha donat entrada en aquesta gràcia que posseïm tan en ferm, i és per ell que tenim la satisfacció d’esperar la glòria de Déu. Encara més: fins enmig de les proves trobem motiu de satisfacció, perquè sabem que les proves ens fan constants en el sofriment, la constància obté l’aprovació de Déu, l’aprovació de Déu dóna esperança, i l’esperança no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 16,12-15)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada. Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera, perquè ell no parlarà pel seu compte: dirà tot el que sentirà dir i us anunciarà l’esdevenidor. Ell em donarà glòria, perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d’allò que és meu. Tot el que és del Pare és meu; per això dic que tot allò que us anunciarà, ho rep d’allò que és meu.»

Homilia:

La celebració de l’Eucaristia comença sempre, ja ho sabem, “En el nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant” i acaba amb la benedicció del Pare, del Fill i de l’esperit Sant. I la pregària eucarística culmina solemnement amb aquesta aclamació: “Per Ell (el Fill), vós Déu Pare, en la unitat de l’Esperit Sant”.

Avui és fàcil recordar que aquesta assemblea dominical és convocada per Déu Pare per fer memòria del seu Fill i sobre el pa demanerem que “hi davalli l’Esperit Sant com la rosada”. I al Credo tornarem a dir “Crec en Déu, Pare i creador del cel i de la terra. Crec en Jesucrist, fill unigènit de Déu. Crec en l’Esperit Sant que és Senyor i dóna la vida”.

Ara no hem demaneu que us demostri el misteri de l’únic Déu en tres persones. Allò que és important no és investigar i trobar el desllorigador sobre com és Déu. Que perquè és Déu sobrepassa sempre tot coneixement humà. Altrament no fora Déu.

Allò que cal és descobrir què significa per a nosaltres creure en el Déu Pare que és Trinitat. O sigui aprendre d’un Déu que és amor, aprendre del Fill que per amor s’ha donat als homes, prendre consciència que l’Esperit encara avui ens mou i ens vivifica perquè és l’esperit de Déu etern.

Allò que ens interessa ja ho sabem: és una actitud filial, un amor fratern com a germans fruit d’aquest mateix amor. I no hi ha més cera que la crema!

Ens interessa conèixer ben bé qui és Déu, no per desfer nusos i lligams, per aclarir dubtes; ens interessa sobretot per estimar-lo tal com és. No per tenir més títols i doctorats en Teologia serem més bons cristians, amb perdó de tots els il·lustres llicenciats i doctorats en la ciència teològica (que és molt important).

Som fills de Déu. Que no en tenim prou! “Crec en Déu Pare”. No sóc un sac d’ossos que es mou pel món. En Ell tinc el meu origen i el meu destí; sóc objecte del seu amor. Déu m’estima com un pare... i més!

Per més que tot això, avui, es cosa per a alguns superada (Déu els resulta incapaç d’entendre; o els resulta quelcom oblidat; o pitjor, menyspreat), encara que posi moltes coses en quarantena no puc deixar de reconèixer on és el motiu de la meva esperança, el perquè de la meva vida.

Crec en Jesucrist, sé que fou un home fora de sèrie. Però més: el fill de Déu. I en Ell hi veig el rostre de Déu fet home. La seva paraula és la Paraula de Déu. Ell, per ser fill de Déu, m’ha fet que Déu se’n faci proper i entenedor.

Crec en l’Esperit Sant, present en mi des del Baptisme. Per ell sé que el misteri de Déu, que a vegades ens assembla tan llunyà, el porto dintre. I a vegades faig coses, no per com sóc, que sé com sóc, sinó perquè actua en mi la força de Déu.

Tot això, i només això, és la Santíssima Trinitat. I em penso que, si és un misteri, no ho és tant per ella mateixa. A vegades qui és el misteri son nosaltres que entre el que creiem i el que fem ens resulta incomprensible.

Els  humans som tan carallots, i en som moltes vegades; però, mira... reunits aquí cada diumenge fem una tirada a la Santa Trinitat, que és amor. No cal res més.

Sabem que el cirerer té arrels perquè collim cireres. Només donarem fruit si estem arrelats en el Déu de la vida i de l’amor.

Homilia de la missa de l’aparició

Tenir a Maria per mare és un gran honor i és una gran responsabilitat.

I Reus ho sap i la vostra presència aquí no és res més que el reconeixement d’un amor que avui també es manifesta.

Mn. A. Roquer

Homilia:

Avui, 25 de maig, podíem celebrar, per exemple, sant Beda o sant Gregori VII o santa Maria Magdalena Barat. Però, trobant-nos avui aquí, al santuari de la Mare de Déu, m’ha semblat bé, sense deixar ningú al recó, que un sant és un sant!, celebrar anticipadament la memòria de l’Immaculat Cor de Maria que celebrarem, si Déu vol, la setmana després de Corpus. Pensant també que qui va popularitzar i potenciar aquesta festa va ser sant Antoni Maria Claret, justament un sant que va estar aquí, al Santuari, en la seva visita a Reus.

Quan diem Cor de Maria hem d’entendre no només el cor sinó la persona, com quan diem és una persona de bon cor volem dir que és una bona persona. Volem dir, doncs, com Maria va estimar Déu i es va entregar plenament, i amb tota confiança, que ja és molt dir, a l’obra del seu fill.

“I fou plena de l’Esperit” com li diu l’àngel a l’Anunciació. I així podem parlar del cor immaculat; això és un cor sense pecat; això és un cor no dividit. Per això també nosaltres avui, aquí al Santuari, li podem dir com li deien a Judit: “Tu ets l’orgull i l’honor del nostre poble”

Maria relacionava les profecies amb els esdeveniments que l’àngel li anunciava. “I conservava en el seu cor...” la memòria d’aquells esdeveniments que s’anaven complint, tal com li havien dit, en la seva pròpia vida i la del seu Fill.

Si Jesús recomana als seus “Feu-vos deixebles meus que jo sóc humil de cor”, tenia com a exemple a imitar la seva mateixa mare, la deixeble fidel (“Jo sóc l’esclava del meu Senyor”); un cor lliure de tota duplicitat, un cor que estima perquè se sent estimat.

Així podem entendre tot allò que avui direm en el prefaci d’aquesta celebració quan parlarem d’un cor intel·ligent i dòcil, d’un cor nou i suau, d’un cor pur i senzill, i a l’hora un cor ferm i atent; en una paraula: un cor de mare; de mare de Jesús i mare nostra. Així ho diem també nosaltres aquí: Puix sou vós la nostra mare i ho tenim a gran honor. Jo afegiria: i també amb gran responsabilitat!. L’amor és una gran responsabilitat, necessita una resposta i no pot ser altra que una resposta d’amor.

Tenir a Maria per mare és, certament, un gran honor i és, també, una gran responsabilitat. I potser, o sense potser, no sempre és així. I tots ho sabem, però també sabem com és el cor d’una mare que estima, no per com som sinó per qui som: els seus fills!

I Reus ho sap, i Reus ho demostra, i vosaltres en sou testimonis, i la vostra presència avui aquí no és res més que el reconeixement d’un amor que avui també es manifesta. I ho sabem prou per pròpia experiència.

Que l’amor maternal de Maria trobi sempre en nosaltres la resposta agraïda d’uns bons fills. Que responem simplement a un amor, estimant, que és l’única resposta adequada!

Homilia del diumenge de Pentecosta

Perquè ara, avui, també aquí ens hem reunit en nom de Jesús. I tots els que creiem i els seguim sabem que l’Esperit és amb nosaltres.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 2,1-11)

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta es trobaven tots junts en un mateix lloc quan, de sobte, se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, i omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar. Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Estranyats i fora de si deien: «No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs, com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites, hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena, hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits, hi ha cretencs i àrabs, però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1C 12,3b-7,12-13)

Germans, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant. Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots. Perquè el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 14,15-16.23b-26)

En aquell temps Jesús digué als seus deixebles: «Si m’estimeu, guardareu els meus manaments; jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre. »Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell. Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules, que no són meves, sinó del Pare que m’ha enviat. Us he dit tot això mentre era amb vosaltres, però el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre.»

Homilia:

50 dies després de la Pasqua celebrem la Pentecosta. La mateix paraula pentecosta vol dir simplement cinquantena.

Els jueus celebraven, tal dia com avui, l’arribada del poble, a través el desert, a la muntanya del Sinaí. I allà quedaven constituïts com a poble de Déu. Així mateix nosaltres celebrem que, el dia de la Pentecosta, els seguidors del Ressuscitat queden constituïts com a Poble de Déu, com a nou Poble de Déu: l’Església.

El habitants de Jerusalem no ho entenen, i es pregunten què vol dir tot això? Doncs, simplement, que ara tothom, sigui d’on sigui, parli la llengua que parli, pot contemplar les grandeses de Déu. Tot això tan fàcil d’entendre resulta molt difícil. No hi ha res més complicat que la simplicitat!

És clar, l’Esperit Sant és un vent, i el vent no es veu però es nota; igual que l’Esperit: es nota quan hi és. I l’Esperit, com l’aire, no es veu; però l’aire és necessari per a la vida, és vital; com per a l’Església ho és l’Esperit.

“No són galileus tots aquells que parlen?”. És el primer que es pregunten els habitants de Jerusalem. Perquè, a part de ser galileus, aquells dotze apòstols no són ni una gent, ni un grup reconegut oficialment, no tenen cap currículum especial, no hi ha cap superdotat, no hi ha cap saviesa extraordinària; només hi ha uns proclamadors de les grandeses de Déu; i saben el què diuen, les han viscut!

Així, també nosaltres ens podem preguntar d’on neix la credibilitat de l’Església? De nosaltres? Pobra Església! Per què creiem nosaltres allò que l’Església ens diu? Només per un sol motiu: perquè té la presència de l’Esperit. Altrament només fora un muntatge molt ben organitzat i prou!

Però aquells deixebles, enduts per la força de l’Esperit Sant, van saber transmetre allò que vivien. Així també, qui es deixa portar per l’Esperit, té la força convincent per fer-se creure en allò que diu i, sobretot, en allò que fa.

Des del primer Pentecostés el cristià és una persona en tensió constant. S’inicia una nova humanitat, en lluita sempre entre l’esperit i la carn, entre els valors de Déu i els valors del món; entre la humanitat envellida, caduca, amenaçada de mort, i una nova humanitat nascuda a la vida per la resurrecció de Jesús. Ha començat una nova creació, que no viu només de pa, de coses materials, viu de l’Esperit. És gràcies a l’Esperit Sant que el món té un nou alè que, no sabem com, però el té.

El món no és un conjunt de fórmules matemàtiques, ni de forces físiques, ni de fórmules químiques. L’home, encara que es consideri idoni, no és només un sac d’ossos. Tenim, ni que no ho sabem explicar prou bé, una força que no ve de nosaltres però que ens mou, que ens fa anar sempre més enllà.

Solemnitat de la Pentecosta. Commemoració del dia gloriós que els apòstols i Maria prenen consciència que l’Esperit del Ressuscitat els guia, és amb ells. I obren portes, obren finestres; no tenen por. I surten a proclamar allò que viuen, i amb autoritat. Que potser no els entendrà ningú, però ho diuen! Això llavors i ara! Perquè ara, avui, també aquí ens hem reunit en nom de Jesús. I tots els que creiem i els seguim sabem que l’Esperit és amb nosaltres. Que és l’obra de Déu i que no depèn de nosaltres sinó de la força de l’Esperit que ens guia.