Homilia del diumenge IV de Pasqua

Aquell que ha estat capaç de morir a la creu no pot prometre flors i violes, però sí que promet esperança.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 13,14.43-52)

En aquells dies, Pau i Bernabé continuaren el seu viatge des de Perga i arribaren a Antioquia de Pisídia. El dissabte entraren a la sinagoga i s’assegueren. Quan ja es dispersava la gent reunida a la sinagoga, molts dels jueus i dels prosèlits seguiren Pau i Bernabé. Ells els parlaven, mirant de persuadir-los que es mantinguessin fidels a la gràcia de Déu. El dissabte vinent gairebé tota la ciutat es reuní per escoltar la paraula del Senyor. Quan els jueus veieren aquella multitud, s’engelosiren tant que es posaren a impugnar amb paraules injurioses tot el que deia Pau. Però Pau i Bernabé els respongueren amb valentia: «Era el nostre deure anunciar-vos primer a vosaltres la paraula de Déu. Però ja que vosaltres no la voleu rebre i us feu vosaltres mateixos indignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als qui no són jueus. Així ens ho té ordenat el Senyor: “T’he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins als límits de la terra”.» Quan sentiren això els qui no eren jueus, se n’alegraren, i lloaven la paraula del Senyor. Tots aquells que Déu havia destinat a la vida eterna es convertiren a la fe. La paraula del Senyor s’escampava per tota la regió. Però els jueus instigaren les dones devotes més distingides i els principals de la ciutat a promoure una persecució contra Pau i Bernabé, fins que els expulsaren del seu territori. Ells, en senyal de protesta, s’espolsaren els peus sobre els qui els feien marxar, i se n’anaren a Iconi. Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 7,9.14b-17)

Jo, Joan, vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans. Un dels ancians em digué: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs. Per això estan davant el tron de Déu, donant-li culte nit i dia dins el seu santuari. El qui seu en el tron els protegirà amb la seva presència, mai més no passaran fam, mai més no passaran set, ni estaran exposats al sol ni a la calor, perquè l’Anyell que està en el tron els guiarà i els conduirà a les fonts on brolla l’aigua de la vida. Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 10,27-30)

En aquell temps, digué Jesús: «Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare. Jo i el Pare som u.»

Homilia:

Cada any, en aquest 4t diumenge de Pasqua, se’ns fa present a l’evangeli la figura de Jesús com a “Bon Pastor”. Una imatge particularment estimada per l’Església primitiva: Jesús més aviat que ser representat clavat en creu, fou representat com un pastor. Imatge que avui ens queda molt llunyana degut a la tecnologia.

No només ens queden lluny els pastors sinó que l’única referència que en tenim deu ser la dels pastorets quan arriba Nadal i para de comptar. Quan és una al·legoria tan rica de significat! “Jo conec les meves ovelles”. Molt bé, molt bonic! “Les ovelles coneixen la meva veu”. Molt bé, molt bonic! “El Bon Pastor les defensa quan arriba el llop”. Molt bé, molt bonic! “Jo dono la vida per les meves ovelles”. Ep! Para el carro, això ja és més seriós! Conèixer la veu, estimo les meves ovelles, dono la vida per les meves ovelles... Això va molt més enllà que una escena bucòlica, fins i tot avui podríem dir ecològica d’un pastor, però és aquí on volem arribar. “Jo els dono la meva vida”, per tant jo els dono la vida eterna, que és la que jo tinc. I això ja té molt més sentit... escoltat sobretot durant aquest temps pasqual. La seva mort és el preu de la nostra vida. Jesús no mor a la creu a causa només d’un judici precipitat; no mor a la creu només perquè ha dit “Sóc el fill de Déu”; ha mort a la creu per a que nosaltres tinguem vida i “en tinguem a desdir”.

Ens ho recorden cada dia que estem enfonsats o en una crisi econòmica. I això són faves contades. Líders convincents que assenyalin un altre camí són més escassos que un gat amb cinc potes. No ens donen esperança; i si no ens donen esperança, perquè vivim? Falten raons vàlides per viure. Quina raó de viure se’ns dóna avui? Per això la capacitat d’admiració i de seguiment avui s’enfoca caps els líders, per exemple, de l’esport o el cantant de moda o l’artista de cinema o televisió. I ja en tenim prou; no arribem més enllà! Això ens fa pensar si Jesús no podria ser un mestre de vida? Que tots ho necessitem i en fa molta falta.

La característica del pastor és portar les ovelles als llocs on hi ha bones pastures. Avui pot resultar difícil orientar cap a certs valors que donen sentit a la vida. Davant dels problemes angoixants i que apareixen a la societat pot resultar difícil trobar un camí. I no es tracta només de problemes econòmics sinó de trobar aquell lloc on es fomenten els valors que han de posar en funcionament una nova societat. Aquí podem ben dir com a l’Apocalipsi: “Els que viuen a la gran tribulació”.

On és la font “on brolla la vida”, la il·lusió de viure? “Déu eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls”. Però no diu que no ploraran. Una vida que vol eliminar tot dolor, tot sofriment, tota angoixa, tot fracàs, ens promet la terra de xauxa. Però la terra que vivim no és xauxa. Aquell que ha estat capaç de morir a la creu no pot prometre flors i violes, però sí que promet esperança.

Escoltar la veu del pastor vol dir deixar-se guiar per l’experiència de vida que veiem en Ell, el ressuscitat.

Ara que és Pasqua sabem qui és realment Jesús. Sabem doncs qui tenim per guia i pastor, i també sabem cap a on ens guia. Per la fe hem arribat a l’esperança i per l’esperança hem entès el perquè i el límit, sempre il·limitat, de fins on ha d’arribar l’amor.

Ser cristià no és només conèixer qui és Jesús, sinó què significa aquest Jesús per a mi; seguir-lo com el pastor, és a dir com a algú proper i compromès amb la nostra vida. Ell és el pastor, l’únic pastor, “el que és capaç de donar la pròpia vida perquè estima les ovelles”. “Allò que el Pare m’ha donat val més que tot”. Som nosaltres! “I ningú (ningú!) no el podrà prendre de les meves mans”.

“Allò que el Pare m’ha donat val més que tot!”.

Homilia del diumenge III de Pasqua

Per l’amor podrem conèixer realment qui és Jesús; només per l’amor

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 5,27b-32.40b-41)

En aquells dies els apòstols comparegueren davant el sanedrí, i el gran sacerdot començà així el seu interrogatori: «Us vam prohibir severament d’ensenyar res més en el nom de Jesús, però vosaltres heu omplert Jerusalem de les vostres doctrines i voleu fer-nos culpables de la sang d’aquest home.» Pere i els apòstols contestaren: «Obeir Déu és primer que obeir els homes. El Déu dels nostres pares ressuscità Jesús, que vosaltres havíeu mort penjant-lo en un patíbul. La dreta de Déu l’ha enaltit com a Capdavanter i Salvador, per concedir al poble d’Israel la conversió i el perdó dels pecats. Nosaltres en som testimonis, i n’és també testimoni l’Esperit Sant que Déu ha donat a tots els qui l’obeeixen.» Ells prohibiren als apòstols de parlar més en nom de Jesús, i els deixaren anar. Els apòstols es retiraren del tribunal del sanedrí, contents que Déu els considerés dignes de ser maltractats pel nom de Jesús.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 5,11-14)

Jo, Joan, tot mirant la visió vaig sentir les veus d’una multitud d’àngels que rodejava el tron de Déu, junt amb els vivents i els ancians. Eren milers i miríades de miríades que cridaven: «L’Anyell que ha estat degollat és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança.» Després vaig sentir totes les criatures que hi ha al cel, a la terra, sota la terra i al mar, totes les que hi ha en aquests llocs, que deien: «Al qui seu al tron i a l’Anyell sigui donada la lloança, l’honor, la glòria i el poder pels segles dels segles.» Els quatre vivents responien: «Amén.» I els ancians es prosternaren adorant.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 21,1-19)

En aquell temps, Jesús encara s’aparegué als deixebles vora el llac de Tiberíades. L’aparició fou així. Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs el Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. Simó Pere els digué; «Me’n vaig a pescar.» Els altres li respongueren: «Nosaltres també hi venim.» Sortiren tots i pujaren a la barca, però aquella nit no pescaren res. Quan ja clarejava, Jesús s’aturà vora l’aigua, però els deixebles no el reconegueren. Ell els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?» Li contestaren: «No.» Els digué: «Tireu la xarxa a la dreta de la barca i pescareu.» Ho feren així i ja no la podien treure de tant de peix com hi havia. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: «És el Senyor.» Així que Simó Pere sentí aquestes paraules, es posà la roba que s’havia tret i es llançà a l’aigua. Els altres deixebles, que eren només a uns noranta metres de terra, vingueren amb la barca, estirant la xarxa plena de peix. Quan baixaren a terra veieren un foc, amb peix i pa coent-se sobre les brases. Jesús els diu: «Porteu peixos dels que acabeu de pescar.» Simó Pere pujà a la barca i estirà cap a terra la xarxa: hi havia cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no s’esquinçà. Jesús els digué: «Veniu a esmorzar.» Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era; ja ho sabien, que era el Senyor. Jesús s’acostà, prengué el pa i els el donava. Igual va fer amb el peix. Era la tercera vegada que Jesús s’apareixia als deixebles després de ressuscitar d’entre els morts. [Després d’esmorzar, Jesús diu a Simó Pere: «Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests?» Ell li contesta: «Sí, Senyor; ja ho sabeu que us estimo.» Jesús li diu: «Pastura els meus anyells.» Per segona vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?» Ell li contesta: «Sí, Senyor, ja ho sabeu que us estimo.» Jesús li diu: «Pastura les meves ovelles.» Per tercera vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?» Pere s’entristí que Jesús li preguntés per tercera vegada si l’estimava, i li contestà: «Senyor, vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo.» Li diu Jesús: «Pastura les meves ovelles. T’ho dic amb tota veritat: Quan eres jove, et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses, obriràs les mans i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.» Jesús li deia això per indicar com seria la mort amb què Pere havia de donar glòria a Déu. Després d’aquestes paraules, Jesús afegí: «Vine amb mi.»]

Homilia:

Quina escena més bonica la que acabem d’escoltar a l’Evangeli. L’esmorzar de Jesús amb els apòstols, cansats de passar tota la nit sense pescar res... un detall interessant. Però l’escena té  més profunditat. I tenim el perill de quedar-nos només amb la imatge bonica i prou. No és només una escena bucòlica, que ho és. Penseu que és de l’evangeli de Joan; això vol dir molt: Joan sempre té un doble fons en els seus escrits evangèlics. Mirem més enllà d’un matí de primavera, amb Jesús i els seus, vora el llac, menjant arengades a la brasa i pa torrat. Mirem el missatge de fons. És molt ric.

Els seguidors de Jesús no poden perdre mai de vista que si pesquen alguna cosa és perquè ho fan tal com Jesús ho ha dit. Pel nostre compte ens escarrassarem tota la nit, o potser tota la vida, i no pescarem res. “Perquè vós ho dieu tiraré les xarxes”.

Els apòstols són anomenats expressament pel nom concret. I eren 7. El 7 és un nombre especial en els textos bíblics, significa el total, la plenitud; com els 7 dies de la creació. És, doncs, no només els 7 apòstols, és tota l’Església que és present allà en aquell moment.

El primer que el reconeix és aquell que “Jesús l’estimava tant”. Per l’amor podrem conèixer realment qui és Jesús; només per l’amor. És per aquí que nosaltres iniciarem el coneixement perfecte de la persona de Jesús.

Pere és el líder del grup. Qui convida és el mateix Jesús... com avui i cada diumenge ho fa amb nosaltres. I avui torna a repartir el pa. “Prengué el pa i els el donava”. I avui també ho farà. I desprès d’esmorzar Jesús pregunta a Pere tres vegades si l’estima a un Pere que l’havia negat tres vegades.

L’Església no ha de perdre mai de vista el tres signes pasquals que identifiquen qui és Jesús. Primer: fent el que Ell diu. Segon: celebrant l’Eucaristia repartint el pa. Tercer: estimant-lo com Pere l’ha estimat, el primer. Des de l’amor, Pere i tota l’Església darrera d’ell han de predicar, oferir i estimar. Pere es decideix novament per aquell que no li ha fallat mai; per aquell que el cridà vora el llac; per aquell que li donà responsabilitat sobre els seus companys; per aquell que li ha donat la ma quan s’enfonsava en un llac; per aquell que Pere reconegué com “vós sou el Messies, el fill del Déu viu”; per aquell que li perdonà la negació.

El crit de Joan, “És el Senyor”, traspassa tota l’escena de l’evangeli. Si fins aleshores hi havia decepció i retornar altra vegada a la feina d’abans, de pescadors, aquells que l’han vist i han menjat amb ell, com poden dir que no el coneixen? Quan és ara justament que el coneixen tal com és. Com poden dir que no l’han vist a aquells que els demanen explicacions (No en parleu mai més de Jesús de Natzaret)? Que aquells que el van crucificar no els interessi que en parlin, ho entenc molt bé; però ara que ha ressuscitat... vés a dir que no! Això no es pot demanar! No dieu res del Jesús ressuscitat. I fa 2000 anys que ho continuem dient. És impossible callar. Qui l’ha vist no pot, ni que ho vulgui, deixar de parlar-ne. “Obeir Déu és primer que obeir els homes”.

Ara, ho sento, s’han canviat els papers. En tot cas qui ha de canviar són aquells que el van crucificar. Però reconèixer el seu fracàs, reconèixer tot fracàs... sempre és molt difícil; sempre tenim la nostra raó, els nostres motius.

Amb tot “aquell que ha estat degollat (ens ha dit l’Apocalipsi) és digne de rebre tot poder, saviesa, honor i glòria”. Només faltaria! I així ho fem aquí nosaltres cada diumenge. Cada diumenge ens trobem reunits amb tota l’Església, la de la terra i la del cel. I la validesa no li ve de quants som; som tota l’Església, estesa d’Orient a Occident, com dirà Fructuós a l’amfiteatre de Tarragona. La presència del Senyor dóna sentit a la nostra reunió dominical. I és en aquesta reunió que se’ns fa present el Senyor sota els signes del pa i del vi. Cal anar més enllà dels signes per arribar a veure el ressuscitat. “Això és el meu cos”.

Així també nosaltres podem exclamar meravellats, com aquell deixeble que Jesús estimava tant, i podem ben dir, com aquell matí, vora el llac, “És el Senyor. Mireu l’anyell de Déu”.

Homilia del diumenge II de Pasqua

Ciri Pasqual 2013
(Obra de Neus Segrià)

Convé prendre consciència de la importància que té per a tots nosaltres trobar-nos tots junts tal dia com avui, el primer dia de la setmana, tal com ho feia Jesús amb els seus deixebles.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 5,12-16)

Els apòstols obraven molts miracles i prodigis entre el poble. Tots es reunien unànimement en el pòrtic de Salomó. Ningú dels altres no gosava anar amb ells, encara que el poble en feia grans elogis. Cada vegada se’ls afegien més homes i dones que es convertien a la fe en el Senyor. Fins pels carrers la gent treia els malalts i els deixava allà amb les lliteres perquè, quan Pere arribava, almenys la seva ombra en toqués algun. També acudia molta gent de les poblacions veïnes de Jerusalem portant malalts i persones molestades per esperits malignes, i tots recobraven la salut.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 1,9-11a.12-13.17-19)

Jo, Joan, germà vostre, que junt amb vosaltres comparteixo en Jesús les penes, la paciència i la reialesa, vaig ser deportat a l’illa de Patmos per haver predicat la paraula de Déu i haver donat testimoni de Jesús. El dia del Senyor l’Esperit s’apoderà de mi, i vaig sentir darrere meu un gran crit, com un toc de corn que deia: «Escriu en uns fulls això que veus i envia-ho a les set comunitats.» Vaig girar-me per veure de qui venia la veu que em parlava, i vaig veure set lampadaris d’or, i enmig dels lampadaris algú que semblava un fill d’home, vestit amb una túnica llarga fins els peus i cenyit a l’alçada del pit amb un cenyidor d’or. En veure’l vaig caure com mort als seus peus. Ell posà sobre meu la mà dreta i em digué: «No tinguis por. Jo sóc el primer i el darrer. Sóc el qui viu: Jo que era mort, ara visc per sempre més i tinc les claus de la mort i del seu reialme. Escriu, doncs, tot el que vegis, la situació present i la que vindrà després.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,19-31)

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó.» Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.» Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas.» Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat.» No siguis tan incrèdul. Sigues creient.» Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!» Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist.» Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

Homilia:

Un tret ben significatiu, i que tot i ser molt significatiu ens pot passar desapercebut, ens pot passar per alt, és quan l’Evangeli comença amb aquelles paraules quan Jesús es reuneix amb els apòstols “...el DIUMENGE...” i  “l’altre DIUMENGE”. Diumenge passat i avui, al cap de 8 dies, Jesús es fa present. Per Jesús es veu que el diumenge no és el dia del descans sinó el dia del tràfec!

Convé, doncs, prendre consciència de la importància que té i ha de tenir per a tots nosaltres, que seguim a Jesús, trobar-nos tots junts tal dia com avui, el primer dia de la setmana, tal com ho feia Jesús amb els seus deixebles. Aquest és el dia de la setmana que ha triat Jesús per fer-se present “on dos o més es reuneixen en el seu nom”. Ara som nosaltres! La segona lectura també, el llibre de l’Apocalipsi, ens ha dit que era en diumenge quan Joan va rebre aquesta revelació: “ Jo era mort i ara visc per sempre més i tinc les claus del regne de la mort”.

I és així com entendrem la salutació del Ressuscitat als seus: “Pau a vosaltres”. O la que ens adreça aquell que presideix, cada diumenge, la nostra celebració: “El Senyor sigui amb vosaltres”; que potser hauria de dir el Senyor és amb vosaltres.

I és per això que ens hem trobat, aquí, altra vegada, tots junts!, en un mateix lloc com els apòstols, per compartir la mateixa fe, per celebrar amb goig el dia santíssim de la resurrecció del Senyor.

Doncs sí... des d’aquell diumenge, com Tomàs, a Jesús ja el podem anomenar “Senyor meu i Déu meu!”. Aquell “Pau a vosaltres” és el remei més eficaç per superar tota por que ens fa tancar tantes portes. L’Evangeli no passa per alt aquell “Amb les portes tancades per por”. Ens podem sentir atrapats per la por a causa de tantes coses: d’una circumstància que no dominem, o bé d’un esdeveniment que ens sobrepassa. Aleshores enlloc de buscar una sortida busquem una tancada, ens reculem en nosaltres mateixos; i el que necessitem és obrir les portes. Però no patiu... que el Senyor entra fins i tot amb les portes tancades!

La Resurrecció és un fet que sobrepassa l’àmbit de la Història. El Ressuscitat no forma part de la Història. Va més enllà de tota experiència humana. No cal tocar per creure, com Tomàs. Tomàs tocant la realitat del Ressuscitat té una experiència material, certament, però no té una experiència de fe. El que toca no cal que cregui! Per això avui ens omple de goig i ens dóna certesa en la nostra fe allò que diu Jesús: “Feliços els qui creuran sense haver vist”; que vol dir feliços el qui creuran perquè hi veuen amb els ulls de la fe! Maria Magdalena el veu físicament a Jesús ressuscitat... i no el reconeix; els apòstols el veuen físicament a la vora del llac i no el reconeixen... Per creure no valen els ulls del cos. La fe veu!... i més clarament del que veiem amb els ulls del cos. Però si això, fixeu-vos, ens passa amb les persones: per veure que hi són, les persones, en tenim prou amb els ulls del cos; per veure com són les persones, necessitem els ulls de la confiança.

El cas de Tomàs ha esdevingut paradigmàtic, i no sols per al qui no creu i no veu, sinó també per la necessitat que tots tenim d’apuntalar la nostra fe amb la fe de tota la comunitat, de l’Església. “Estaven reunits TOTS en el mateix lloc”. Per més que algú s’entesti a afirmar-nos que no es pot creure sense el testimoni de la fe de l’Església, el que ens reuneix en el seu nom cada diumenge, la fe, ve pel testimoni dels que ens reunim aquí en nom del Senyor, i escoltem la seva paraula, i ens alimentem del seu cos.

L’experiència dels apòstols no és per a ells, és per a tots! “Com el Pare m’ha enviat, jo ara també us envio a vosaltres”. Mentrestant tots nosaltres, com l’apòstol Joan, si compartim les mateixes penes, que les compartim, també compartim la mateixa reialesa, que també la compartim.

Quan es creu de veritat, no es pot amagar allò que es creu, traspua per un cantó o per un altre; i sempre, si es té bon nas, s’endevina!

Homilia del diumenge de Pasqua

La Resurrecció supera tots els nostres càlculs

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 10,34a.37-43) En aquells dies, Pere prengué la paraula i digué: «Ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per la Galilea, després que Joan havia predicat a la gent que es fessin batejar. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el consagrà ungint-lo amb l’Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell. Nosaltres som testimonis de tot el que va fer en el país dels jueus i a Jerusalem. Després el mataren penjant-lo en un patíbul. Ara bé: Déu el ressuscità el tercer dia, i concedí que s’aparegués, no a tot el poble, sinó a uns testimonis que, des d’abans, Déu havia escollit, és a dir, a nosaltres, que hem menjat i hem begut amb ell després que ell hagué ressuscitat d’entre els morts. Ell ens ordenà que prediquéssim al poble assegurant que ell és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts. Tots els profetes donen testimoni a favor seu anunciant que tothom qui creu en ell rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 3,1-4) Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,1-9) El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat.» Llavors Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà i arribà primer al sepulcre, s’ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi entrà. Darrere d’ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc. Llavors entrà també l’altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

Homilia:

Aquest matí de Pasqua fem volar la imaginació. Que no és el mateix que fer volar coloms! Posats a demanar coses a Déu, que ho fem molt sovint, avui li podem demanar una cosa, no us estranyeu: Senyor, feu-nos rucs! Tan rucs que, veient la sortida del sol del dia de Pasqua, no pensem com el savis en la física de la llum, sinó en la nova llum del ressuscitat; enduts per l’esperança, veient el sepulcre buit, entenguem que ha nascut una nova via; que el Déu de la vida pot més que nosaltres, tan savis com som... però només podem arribar a provocar la mort! Que siguem prou rucs per entendre allò que els savis més saberuts no poden entendre mai: que en vós, i només en vós, hi ha la veritable vida; una vida que, perquè és veritable, supera la mort, tota mort! Feu que aquella lluna plena del mes de nissan, únic testimoni de la Resurrecció, ens esvaeixi tots els dubtes que, a vegades, fan que siguem nosaltres més que a la lluna de nissan a la lluna de València.

Tomàs per creure havia de veure i tocar; això no és creure! Nosaltres sentim les paraules de l’àngel, que sap de què parla, i ens ha tornat a dir enguany, una altra vegada per si ho havíeu oblidat, som tan curts de memòria que se’ns ha de repetir cada any: “No és aquí. Ha ressuscitat!” Si ja us ho havia dit! Que és més, molt més, que el que nosaltres podíem imaginar i podíem esperar. La Resurrecció supera tots els nostres càlculs.

L’anunci de l’àngel només és una sorpresa per als durs d’enteniment, però per als que creuen és el més normal del món que Crist ressusciti. “I a qui anirem, Senyor? Ningú com vós és la llum veritable!”

La llum de la Pasqua pot esvair, té força per això, totes les ombres, totes! És petita, aquesta llum, com la flama d’un ciri, però de moment, ja en tenim prou; sinó és massa esclatant aquesta llum i ens podria enlluernar. I llavors nosaltres, que sempre estem preparats per a tot, si ens enlluerna ens podríem posar ulleres de sol.

Nosaltres no ens podem ressuscitar. Déu sí que ens ressuscita. Doncs... deixem-nos ressuscitar! Vivim un matí de Pasqua sense acabar d’entendre mai com pot ser un dia etern, sense una posta de sol; un dia seré sense boires ni núvols de tristor. Sigueu per a nosaltres, Senyor, en mig de tantes nits de foscor, la llum, simplement, d’una petita candela de fe. Només vós podeu vèncer totes les nostres tristors perquè sou el vençut de tots els vençuts i sou el vencedor de tots els vencedors.

Maria Magdalena, primer testimoni, representa la gosadia i també l’empenta dels que viuen amb el convenciment que el mal no pot més que el bé, i que l’amor és més fort que la mort. I Pere i Joan representen la confiança; se’n fien de la paraula d’aquella dona; van al sepulcre i “han trobat aplanat el llençol d’amortallar i plegat el mocador”; ja en tenen prou! I han entès que hi ha unes altres realitats que van més enllà de tot allò que toquem i veiem. És la fe! Per això sant Pau ens dirà: “Si heu ressuscitat amb el Crist, busqueu les coses de dalt, estimeu les coses de dalt”. El nostre desig d’eternitat només es pot omplir amb un sepulcre buit.

Avui tenia la intenció de fer l’homilia, el sermó, cantant, però hi havia el perill que em prenguéssiu per un orat. Però la veritat és que diu que els orats són els que diuen les veritats. Cert que la Pasqua és un cant a la vida, i en bona fe que ens fa molta falta!

Aquell dia no s’obrí el sol com cada dia. Aquell dia de la primera Pasqua naixia una llum nova, un sol sense posta.

Ara no sé si el sepulcre de Jesús era el lloc del morts o era el bressol d’una vida nova. Aquell diumenge va esdevenir, i amb tota raó, el naixement de tots els diumenges de l’any.

Germans, caminem segurs i ferms de pasqua en pasqua, fins a la Pasqua en majúscula. La llum del sol de Pasqua supera tota llum. La mort ha estat vençuda. Al·leluia!