Homilia del diumenge IV de Pasqua

Aquell que ha estat capaç de morir a la creu no pot prometre flors i violes, però sí que promet esperança.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 13,14.43-52)

En aquells dies, Pau i Bernabé continuaren el seu viatge des de Perga i arribaren a Antioquia de Pisídia. El dissabte entraren a la sinagoga i s’assegueren. Quan ja es dispersava la gent reunida a la sinagoga, molts dels jueus i dels prosèlits seguiren Pau i Bernabé. Ells els parlaven, mirant de persuadir-los que es mantinguessin fidels a la gràcia de Déu. El dissabte vinent gairebé tota la ciutat es reuní per escoltar la paraula del Senyor. Quan els jueus veieren aquella multitud, s’engelosiren tant que es posaren a impugnar amb paraules injurioses tot el que deia Pau. Però Pau i Bernabé els respongueren amb valentia: «Era el nostre deure anunciar-vos primer a vosaltres la paraula de Déu. Però ja que vosaltres no la voleu rebre i us feu vosaltres mateixos indignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als qui no són jueus. Així ens ho té ordenat el Senyor: “T’he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins als límits de la terra”.» Quan sentiren això els qui no eren jueus, se n’alegraren, i lloaven la paraula del Senyor. Tots aquells que Déu havia destinat a la vida eterna es convertiren a la fe. La paraula del Senyor s’escampava per tota la regió. Però els jueus instigaren les dones devotes més distingides i els principals de la ciutat a promoure una persecució contra Pau i Bernabé, fins que els expulsaren del seu territori. Ells, en senyal de protesta, s’espolsaren els peus sobre els qui els feien marxar, i se n’anaren a Iconi. Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 7,9.14b-17)

Jo, Joan, vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans. Un dels ancians em digué: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs. Per això estan davant el tron de Déu, donant-li culte nit i dia dins el seu santuari. El qui seu en el tron els protegirà amb la seva presència, mai més no passaran fam, mai més no passaran set, ni estaran exposats al sol ni a la calor, perquè l’Anyell que està en el tron els guiarà i els conduirà a les fonts on brolla l’aigua de la vida. Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 10,27-30)

En aquell temps, digué Jesús: «Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare. Jo i el Pare som u.»

Homilia:

Cada any, en aquest 4t diumenge de Pasqua, se’ns fa present a l’evangeli la figura de Jesús com a “Bon Pastor”. Una imatge particularment estimada per l’Església primitiva: Jesús més aviat que ser representat clavat en creu, fou representat com un pastor. Imatge que avui ens queda molt llunyana degut a la tecnologia.

No només ens queden lluny els pastors sinó que l’única referència que en tenim deu ser la dels pastorets quan arriba Nadal i para de comptar. Quan és una al·legoria tan rica de significat! “Jo conec les meves ovelles”. Molt bé, molt bonic! “Les ovelles coneixen la meva veu”. Molt bé, molt bonic! “El Bon Pastor les defensa quan arriba el llop”. Molt bé, molt bonic! “Jo dono la vida per les meves ovelles”. Ep! Para el carro, això ja és més seriós! Conèixer la veu, estimo les meves ovelles, dono la vida per les meves ovelles... Això va molt més enllà que una escena bucòlica, fins i tot avui podríem dir ecològica d’un pastor, però és aquí on volem arribar. “Jo els dono la meva vida”, per tant jo els dono la vida eterna, que és la que jo tinc. I això ja té molt més sentit... escoltat sobretot durant aquest temps pasqual. La seva mort és el preu de la nostra vida. Jesús no mor a la creu a causa només d’un judici precipitat; no mor a la creu només perquè ha dit “Sóc el fill de Déu”; ha mort a la creu per a que nosaltres tinguem vida i “en tinguem a desdir”.

Ens ho recorden cada dia que estem enfonsats o en una crisi econòmica. I això són faves contades. Líders convincents que assenyalin un altre camí són més escassos que un gat amb cinc potes. No ens donen esperança; i si no ens donen esperança, perquè vivim? Falten raons vàlides per viure. Quina raó de viure se’ns dóna avui? Per això la capacitat d’admiració i de seguiment avui s’enfoca caps els líders, per exemple, de l’esport o el cantant de moda o l’artista de cinema o televisió. I ja en tenim prou; no arribem més enllà! Això ens fa pensar si Jesús no podria ser un mestre de vida? Que tots ho necessitem i en fa molta falta.

La característica del pastor és portar les ovelles als llocs on hi ha bones pastures. Avui pot resultar difícil orientar cap a certs valors que donen sentit a la vida. Davant dels problemes angoixants i que apareixen a la societat pot resultar difícil trobar un camí. I no es tracta només de problemes econòmics sinó de trobar aquell lloc on es fomenten els valors que han de posar en funcionament una nova societat. Aquí podem ben dir com a l’Apocalipsi: “Els que viuen a la gran tribulació”.

On és la font “on brolla la vida”, la il·lusió de viure? “Déu eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls”. Però no diu que no ploraran. Una vida que vol eliminar tot dolor, tot sofriment, tota angoixa, tot fracàs, ens promet la terra de xauxa. Però la terra que vivim no és xauxa. Aquell que ha estat capaç de morir a la creu no pot prometre flors i violes, però sí que promet esperança.

Escoltar la veu del pastor vol dir deixar-se guiar per l’experiència de vida que veiem en Ell, el ressuscitat.

Ara que és Pasqua sabem qui és realment Jesús. Sabem doncs qui tenim per guia i pastor, i també sabem cap a on ens guia. Per la fe hem arribat a l’esperança i per l’esperança hem entès el perquè i el límit, sempre il·limitat, de fins on ha d’arribar l’amor.

Ser cristià no és només conèixer qui és Jesús, sinó què significa aquest Jesús per a mi; seguir-lo com el pastor, és a dir com a algú proper i compromès amb la nostra vida. Ell és el pastor, l’únic pastor, “el que és capaç de donar la pròpia vida perquè estima les ovelles”. “Allò que el Pare m’ha donat val més que tot”. Som nosaltres! “I ningú (ningú!) no el podrà prendre de les meves mans”.

“Allò que el Pare m’ha donat val més que tot!”.