Homilia de la missa “del gall”

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 9,1-6)

El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui viuen al país tenebrós. Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa; s’alegren davant vostre com la gent a la sega, com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí. Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l’espatlla i l’agulló del qui l’arriava; tot ho heu trossejat com al dia de Madian. Les botes dels soldats que marquen el pas i els mantells revolcats en la sang seran cremats i el foc els devorarà. Ens ha nascut un noi, ens ha estat donat un fill que porta a l’espatlla la insígnia de príncep. Déu li ha posat aquest nom: Conseller-prodigiós, Déu-heroi, Pare-per-sempre, Príncep-de-pau. Serà immens el principat, la pau no tindrà fi en el tron de David i en el seu regne, fonamentat i sostingut, des d’ara i per sempre, sobre el dret i la justícia. Això és el que farà el zel del Senyor de l’univers.

Lectura de la carta de sant Pau a Titus (Tt 2,11-14)

Estimats: s’ha revelat l’amor de Déu, que vol salvar tots els homes, i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti la glòria de Jesucrist, Déu gran i salvador nostre. Ell s’entregà a si mateix per nosaltres, per rescatar-nos de l’esclavatge de les culpes, deixar-nos nets i fer de nosaltres un poble ben seu, apassionat per fer el bé.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 2,1-14)

Per aquells dies, sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot el món romà. Era el primer cens de l’imperi, abans del que es va fer quan Quirini era governador de Síria. Tothom anava a inscriure’s a la població d’on cadascú descendia. També Josep, que era de la casa i la família de David, va pujar des de Natzaret de Galilea a Judea, al poble de David, anomenat Bet-Lèhem, per inscriure’s amb Maria, la seva esposa, que esperava un fill. Mentre eren allà es van complir els dies i va néixer el seu fill, el primogènit. Ella l’embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l’hostal. A la mateixa contrada, vivint al ras, hi havia uns pastors que vetllaven, guardant de nit el seu ramat. Els aparegué un àngel del Senyor, la glòria del Senyor els envoltà de llum, i es van esglaiar. Però l’àngel els va dir: «No tingueu por: us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora.» I una multitud dels exèrcits celestials s’uní llavors mateix a l’àngel, lloant Déu i cantant: «Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor.»

Homilia:

Tot pensant de com havia de ser l’homilia de la nit de Pasqua se m’ha acudit una cosa: he posat ma del Poema de Nadal d’en Segarra que em sembla que ningú com ell ens ho sabrà dir. Jo no ho sé fer millor.

Diu:

Ai, aire d'aquesta nit! / Quina sentida de rosa / hi ha en l’aire gelat que es posa / sobre el pols esfereït? / Ai, aire d'aquesta nit! / Dins la teva covardia / i en la gira del teu llit, / home nafrat de cada dia, / tremola el mot que el llavi no diria; / hi ha una estrella que anuncia / dins l’aire d'aquesta nit! / Tu i jo i els altres follament, / direm les coses quotidianes / del nervi i de la dent, / direm el nostre pensament / que vola baix, i que té ganes / de senyoria i nodriment... / Però l’estrella solament , / tremoladissa i impalpable, / pot anunciar el neguit d’un naixement / entre el bou i la mula d’un estable. / Avui el llavi cansat / vol estrafer l’alegria, / homes de bona voluntat; / avui la llengua impia / sembla com que demani caritat / per esborrar la gran malenconia / del nostre món atabalat. / Del nostre món de crits i arpelles, / de mandrejar encomanadís, / del nostre món cansat i gris, / del nostre món tan lluny de les estrelles!. / És per això que us donc la bona nit, / perquè entre tots busquem l’alegria, / i l’estrella en l’infinit, / i el perfum de misteri d’aquest dia. / I els pastors van trobar el rabadà / que jeia com sempre a la palla, / a les dents una llesca de pa / i al cor una escorrialla / de cançó per mandrejar. / El rabadà, de tots ells, / es triava la carn més ben salada / i tenia pel jaç les millors pells / i fins per la pluja tenia teulada; / i si era l’hora d’escorxar / sortia el ganivet del rabadà. / La veritat dels pastors / el rabadà no la volia veure. / No va sentir llampecs ni clarors, / ¿com s’ho podia creure? / Però, la veritat era tan clara, / que hauria capgirat el més mesell, / i els pastors la duien pintada a la cara, / i els escaldava la pell!

- A Betlem me’n vull anar, / vols venir, tu, rabadà?

-  Vull esmorzar.

- El Messies elegit / ha nascut aquesta nit.

- Qui t’ho ha dit?

- Un àngel flamejant / pel cel ho va pregonant

- No serà tant!...

Ningú sentí la conversa / del rabadà i els pastors.

I en el Nadal d’avui, com es fa viva / la resposta brutal dels rabadans! / Com ens cou dins l’ànima, el que ens priva / de donar el pit i d’aixecar les mans! / Avui precisament? No és cosa nova! / És mil·lenari el mal que arrosseguem! / Sobre la carn, hi ha la mateixa roba / de la nit de l’estable de Betlem.

L’estrella viu en el cimal abrupte, / a mig camí la voluntat es torç, / i abans de començar ja salta el dubte / i la peresa que aigualeix l’esforç. / Si ets net de cor, pastor mesquí, / no t'has de perdre pel camí / que et va guiant l'estrella cauta; / no t'has de perdre, pastoret, / anant seguint pel camí dret, / amb el sac de gemecs i la flauta! / Pastor dels meus somnis d'infant, / de les meves tristeses de gran, / pastor menut del meu pessebre, / tant és que fem com que no fem, / sempre es troba el camí de Betlem, / encara que ens escanyi la tenebra!

És l'alegria, la gran alegria / de pensar serenament / que de tot el bagatge de la vida, / de tot l'orgull passat i present, / no hi ha res que ens crida; / no hi ha res que ens apagui la set, / ni ens ompli la mirada, / no hi ha res que ens escalfi el nostre fred / de l'ànima descarnada, / i només una cançó, / d'una Verge i un Infant / i un Fuster que la contempla, / té la força enlluernant / que no té tot l'or del temple; / té un sentit tebi i pregon, / que no té cap veu inflada, / ni cap ciència d’aquest món, / ni cap mitra encarcarada! / Quan ve Nadal, la cançó del miracle, / amb el pessebre de molsa i arboç, / ens fa pensar en unes ganes molt vives, / ens fa pensar en un desig de debò / de donar coses al Noi de la Mare, / coses que surtin de dintre del cor, / perquè si és llum i misteri que espanta, / perquè si aguanta la bola del món,/ té la carn nua ajaguda a la palla / i té les galtes mullades de plor, / i vol sentir-nos molt més a la vora, / ben apretats al voltant dels pastors, / i vol sentir / a la pell les nostres ànimes / com l'alè de la mula i el bou! /

Va ser una nit que va florir l’estrella, / i va néixer l’Infant! / Imaginem que fou la nit més bella, / més musical, més flamejant!... / I fa molt temps, molt temps, i algú ensiborna / el nostre pit per atiar l’oblit, / per fer-nos infidels, però retorna / cada any, aquesta nit. / La nostra vanitat prou s’afigura / que està damunt del bé i del mal, / mes no hi val ganivet ni ànima dura, / és més forta la nit de Nadal. / Ai, si no fos aquesta nit tan clara! / Seriem tros de carn i pensament / que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para, / pell d’home que arrossega la corrent! / Però Nadal ens ha pintat el rostre / amb un vermell precís i decidit / i ens dóna un sentiment de llar, de sostre, / de terra, de nissaga i d’esperit. / I ens dóna un punt d’humilitat de cendra / per estimar un recó dintre l’espai, / i desperta en el cor aquell blau tendre / que hem volgut escanyar i que no mor mai.

Procurem ser una mica criatures / amorosint el baladreig raspós / i diguem: “Glòria a Déu en les altures” / amb aquell to que ho deien els pastors. / I si tot l’any la mesquinesa ens fibla, / i l’orgull de la nostra soledat, / almenys aquesta nit, fem el possible / per ser uns homes de bona voluntat!

Homilia del diumenge 4r d'Advent

Nadal serà sempre la manifestació més sublim de la gran senzillesa de Déu. 

Elisabet li diu, i ens diu avui a nosaltres: “Feliç tu que has cregut”. Qui té fe ho té tot!

Mn. A. Roquer

Lectura de la profecia de Miquees (Mi 5,1-4a)

Això diu el Senyor: «Tu Bet-Lèhem Efrata, petita per figurar entre les famílies de Judà: de tu en sortirà el qui ha de regir Israel.» Els seus orígens són llunyans, des dels temps eterns. Els tindrà abandonats fins que la mare haurà tingut un fill; aleshores la resta dels germans tornarà cap al poble d’Israel. Es presentarà a fer de pastor amb la majestat del seu Déu, amb la glòria del nom del Senyor. I viuran en pau, perquè ara serà gran d’un cap a l’altre de la terra. Ell serà la pau.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 10,5-10)

Germans, Crist deia a Déu quan entrà al món: «No voleu oblacions ni sacrificis, però m’heu format un cos; no exigiu l’holocaust ni l’expiació. Per això us dic: Com està escrit de mi en el llibre, Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat.» Primer ha dit: «Les oblacions i els sacrificis, l’holocaust i l’expiació, no els voleu ni els exigiu», encara que totes aquestes ofrenes són precisament les que la llei prescrivia. Després afegeix: «Vinc a fer la vostra voluntat.» Adoneu-vos com suprimeix tot el que deia abans i ho substitueix pel que diu després. A nosaltres ens ha santificat l’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre per complir aquesta «voluntat» de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,39-45)

Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà; entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.»

Homilia:

La celebració del Nadal ja la tenim a les portes. El profeta Miquees ens ha dit: “Tu, Bet-Lèhem, no ets pas la més petita de les poblacions d’Israel; de tu en naixerà el Salvador”. Però Nadal serà sempre la manifestació més sublim de la gran senzillesa de Déu.

Maria, la figura evangèlica d’avui, ens indica que a partir d’aleshores ja no serà possible entendre Déu sense estimar els altres. I Joan ho present saltant de goig en el sí d’Elisabet, la seva mare, en la Visitació.

El Nadal de veritat, l’únic, no és altre que el “Déu en nosaltres”, i para de comptar!. O no en tenim prou encara?. Demanem-l’hi a Maria saber entendre, des de la fe, el veritable sentit del que és Nadal (“Feliç tu que has cregut”). Viu el misteri, perquè és un misteri, de Déu, d’un Déu fet home. Ella, bona mestra, com ningú, ens pot ensenyar què és Nadal. Ella potser ens dirà avui: Tingueu present Nadal no és de plàstic!; que potser és molt bonic però fora artificial. Nadal és més, molt més!, que una gorra de Papa Noel; més, molt més, que un arbre de plàstic; que a mi concretament l’un i altre em causen al·lèrgia. Aquest Nadal jo ja no el sé llegir, m’he tornat analfabet.

Vull, i necessito, el Nadal de sant Francesc; però no puc!. El seu Nadal fou el més ric de tots els nadals; de tots els nadals a vegades tan pobres del sentit de Nadal. La gran riquesa de Nadal és la pobresa. Si per Nadal tenim aquell que ho és tot, què ens falta?. Qui ens ho havia de dir, vés per on, que per trobar Déu no havíem de pujar sinó de baixar!

Jo vull el Nadal de la Mare de Déu!... que en sabeu un de millor?. Ens volen fer creure que serem feliços quan tindrem de tot. Però Elisabet li diu, i ens diu avui a nosaltres: “Feliç tu que has cregut”. Qui té fe ho té tot!

Creure ens pot fer feliços!. La pregunta es pot centrar en dos termes de la proposta: Què entenem per creure, i què entenem per ser feliç?. De manera molt resumida, creure és fiar-se de Déu, d’un Déu que ens estima des de Betlem fins el Calvari; per tant un Déu que ens estima passi el que passi, més enllà de totes les nuvolades fosques que amenacen tempesta. Aquesta era la fe de Maria. La fe no és una superació de les supersticions, no és anar més enllà d’allò que és raonable i prou, tampoc no és una emoció sentimental que ens fa pessigolletes al cor. I la felicitat tampoc no és tenir allò que volem, allò que tant desitgem i prou.

La presència del Déu de la nostra fe, experimentada i viscuda en tants i tants signes de la nostra vida ens pot fer feliços, de moment en minúscula; ja arribarà el moment que serem feliços en majúscula, abans no.

A Maria, creure la va fer feliç: “Feliç tu que has cregut. Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. Ja no només en Maria, també en tots nosaltres. Allò que el Senyor ens ha fet saber, per la seva Paraula que escoltem aquí cada diumenge, per la confirmació de les profecies, com la de Miquees que hem escoltat avui, per tot allò que vivim a consciència, tot és complirà. Això ens ha d’omplir d’esperança. També en nosaltres tot allò que el Senyor ens ha dit es complirà. “Feliços els qui creuran sense haver vist” dirà Jesús.

Per la fe trobarem el sentit autèntic i amagat del Nadal. I si trobem el sentit del Nadal trobarem la pau. La pau és l’anunci dels àngels als pastors. I Jesús dirà en les Benaurances: “Els que posen pau són fills de Déu”. Si això no és Nadal, què és?.

Homilia del diumenge 3r d’Advent

Perquè de bona nova no n’hi ha cap altra que aquesta: la salvació de Déu!

El que Déu vol és que ens fem capaços d’estimar. I és així com Déu ens podrà salvar

Mn. A. Roquer 

Lectura de la profecia de Sofonies (So 3,14-18a)

Crida de goig, ciutat de Sió. Aclama, Israel. Alegra’t i celebra-ho de tot cor, ciutat de Jerusalem. El Senyor ha tret fora els qui et condemnaven, ha fet fugir els teus enemics. Tens dintre teu el Senyor, rei d’Israel, no veuràs mai més cap desastre. Aquell dia diran a Jerusalem: «No tinguis por, Sió, no deixis caure les mans; el Senyor, el teu Déu, el tens a dintre, com a Salvador poderós; per tu s’ha transportat d’alegria, et renova el seu amor, està de festa i crida de goig com en dies d’aplec.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 4,4-7)

Germans, viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop. No us inquieteu per res. A cada ocasió acudiu a la pregària i a la súplica, i presenteu a Déu les vostres peticions amb acció de gràcies. Així, la pau de Déu, que sobrepassa el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 3,10-18)

En aquell temps, la gent preguntava a Joan: «Així, doncs, què hem de fer?» Ell els responia: «Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té, i qui tingui menjar, que el comparteixi també amb els altres.» Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia també uns cobradors d’impostos que li deien: «I nosaltres, mestre, què hem de fer?» Ell els contestà: «No exigiu més del que està establert.» Igualment uns guardes li preguntaven: «Què hem de fer també nosaltres?» Ell els deia: «No forceu ningú amenaçant de maltractar-lo o de denunciar-lo; acontenteu-vos de la vostra soldada.» La gent, que vivia en l’expectació, sospitava si Joan no fóra potser el Messies. Ell respongué dient a tothom «Jo us batejo només amb aigua, però ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni de deslligar-li el calçat. Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar la seva era; el blat, l’entrarà al seu graner, però la palla, la cremarà en un foc que no s’apaga.» Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova.

Homilia:

Durant tot el temps d’Advent hi ha un personatge que pren un protagonisme molt especial, i amb tota raó: Joan Baptista. Diumenge passat contemplàvem la seva persona, sabíem qui era. Avui hem posat l’accent en el seu missatge, què feia, què deia; que ja ens fa tastar, d’alguna manera, el goig de l’esperança a punt de complir.

“Concediu-nos, doncs, d’arribar a les festes de Nadal i celebrar-les amb goig a l’ànima” hem dit a l’oració de l’inici de la festa d’avui. És quan esperem, quan esperem de veritat, encara que, de moment, no tinguem plenament allò que esperem, que ja vivim d’allò que esperem. “Viviu sempre contents. El Senyor és a prop”. Ens ha fet dir el cant d’entrada d’avui.

Hem acabat l’Evangeli amb aquestes paraules: “Joan anunciava al poble la Bona Nova”. Perquè de bona nova no n’hi ha cap altra que aquesta: la salvació de Déu!, que ve a fer possible allò que nosaltres, i ho sabem molt be, després de tants intents fallits, no ho sabem fer.

L’expectació és l’espera d’una cosa que sabem que esdevindrà. Sabem que en tenim, per altra part, necessitat. La salvació no pot venir de nosaltres mateixos. Ha de venir de Déu. I quan ho entendrem?.

Quan avui sentim sant Joan amb un missatge que tot i ser antic ens sona a nou, així també nosaltres li preguntem què hem de fer?, i ell ens constaria: No es tracta de fer coses difícils, ni fer coses diferents, no s’ha de fer res de l’altre món; s’ha de fer allò que hem de fer, però fer-ho ben fet. I això passa cada dia. O sigui, deixeu que parli el cor. Apreneu a compartir; o sigui, apreneu a estimar. Apreneu a ser justos; o sigui, apreneu a estimar. Apreneu a estimar tant si sou cobradors d’impostos, guardes, jueus o grecs, o el que sigui. El que Déu vol és que ens fem capaços d’estimar. I és així com Déu ens podrà salvar. I això no cal que ens ho repeteixi tantes vegades sant Joan; ho sabem ben bé, ho sabem ben de cor; però ho hem de fer!. I aquí ens quedem curts. Descobrir i experimentar la joia de donar; és una oportunitat que cada any se’ns presenta quan arriba Nadal. Nadal és un bon moment.

“Doncs què hem fer” la gent preguntava a Joan i ell responia. Si ho preguntéssim nosaltres, què diria? Potser diria, molt senzillament: feu allò que ja sabeu que heu de fer; no amagueu el conill sota el barret. I cada any se’ns repeteix el mateix, cada any se’ns ha de repetir el mateix!. Feu que l’Advent, ens diria, sigui l’Advent; feu que Nadal sigui Nadal.

La resposta de Joan i la d’avui és molt senzilla: però va l’arrel. La resposta de Joan no és ni de caire religiós, ni demana impossibles; no demana l’oro i el moro; sap que no es pot demanar; és molt normal: sigueu bons de cor; que ja ho sabem que ho hem de ser! sigueu persones tal com han de ser les persones; que ja ho sabem com hem de ser.

El missatge de l’Evangeli, que sempre serà una Bona Nova, ens demana fer allò que els altres voleu que facin. Jugueu net!.

El nostre món d’avui no només viu una crisi econòmica, potser també viu una crisi d’esperança. Les notícies que ens arriben no ajuden gens a albirar un món millor. Les esperances són curtes d’un cap, o són de volada de pardal. Convideu a viure a la gent el dia d’avui. No podeu esperar una societat millor?. Nadal continua sent una esperança. És que sense esperança no podem viure.

Però el profeta Sofonies ens ha dit, ens ha tornat a dir una altra vegada: “Tens dintre teu el Senyor. No tinguis por. No deixis caure les mans. El Senyor t’estima i t’estimarà sempre”. I jo afegiria, a més a més al profeta Sofonies: Que no ho sabíem això? Que no en teníem prou amb això?.

És aquesta la salvació, la que ens proposem de celebrar quan arribi Nadal. És la que ara celebrem, ja!, en aquesta eucaristia. Així la pau de Déu, que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els nostres cors de tota por. I aquest, una vegada més, serà l’anunci enguany de l’àngel als pastors i a tots nosaltres: “No tingueu por!”.

Homilia del diumenge 2n d’Advent

Doncs aquest Advent es tracta també d’això: preparar un camí per on el Senyor ve, i vindrà!. Aplaneu-li el camí. Feu possible la seva arribada a la nostra vida, a la nostra manera, a vegades, absurda de viure.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Baruc (Ba 5,1-9)

Jerusalem, treu-te el vestit de dol i d’aflicció, i engalana’t per sempre amb la glòria de Déu. Vesteix-te amb el mantell de la bondat de Déu, posa’t al front per diadema la glòria de l’Etern. Déu farà que sota el cel es vegi pertot arreu la teva resplendor i tindràs per sempre aquest nom, que Déu t’imposarà: Possessió-pacífica-del-bé i Glòria-del-culte-a-Déu. Alça’t, Jerusalem, guaita des del cim cap a l’orient i veuràs com, per ordre del Sant, es reuneixen els teus fills de llevant i de ponent; canten d’alegria recordant l’obra de Déu. Quan van sortir de tu, caminaven escortats d’enemics, però ara Déu te’ls retorna portats gloriosament com en un tron reial. Déu ordena que s’abaixin els turons més alts i les muntanyes perpètues, que s’omplin les fondalades i s’anivelli la terra, perquè Israel camini segur sota la glòria de Déu. Fins els boscos i tots els arbres aromàtics faran ombra a Israel per manament de Déu. Déu conduirà Israel, ple d’alegria, a la llum de la seva glòria, amb aquella bondat i aquell amor que li són propis.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 1,4-6.8,11)

Germans, sempre que prego per vosaltres la meva oració és plena de goig pensant en tot el que heu contribuït a la causa de l’evangeli des del primer dia fins avui. Estic segur d’una cosa: Déu, que ha començat en vosaltres un bon treball, acabarà de dur-lo a terme fins al dia de Jesucrist. Déu és testimoni de com us enyoro, a tots vosaltres, per l’amor entranyable que us té Jesucrist. I el que jo demano en la pregària és que el vostre amor s’enriqueixi més i més, fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit, perquè sapigueu apreciar els valors autèntics i arribeu purs i sense entrebancs al dia de Crist, carregats d’aquells fruits de justícia que donem per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 3,1-6)

L’any quinzè del regnat de l’emperador Tiberi, mentre Ponç Pilat era procurador romà de la Judea, Herodes era tetrarca de Galilea, Felip, el seu germà ho era d’Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisànies ho era d’Abilena, durant el pontificat d’Anàs i Caifàs, Joan, fill de Zacaries, rebé la paraula de Déu al desert, i anà per tota la comarca del Jordà predicant un baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats. Complia el que hi ha escrit al llibre del profeta Isaïes: «Una veu crida en el desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí. S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons, la serralada es tornarà una plana, i el terreny escabrós serà una vall, i tothom veurà la salvació de Déu.»

Homilia:

Avui, diumenge 2º d’Advent, i també diumenge que ve, el protagonista de l’Evangeli serà Joan Baptista. Indubtablement és una de les grans figures del temps d’Advent, del temps d’espera, de la preparació de la vinguda del Senyor, al costat de Maria... i també d’aquella petita resta d’Israel que, malgrat tot, més enllà de totes les aparences, continuava creient en tot allò que havien dit els profetes.

Avui hem escoltat la veu del més gran de tots els profetes, Joan. I és el més gran no pas perquè ens ho sembli a nosaltres; serà el mateix Jesús que dirà de Joan: “És el més gran de tots els nats de dona”. És ell qui incita a viure en l’esperança, també avui a nosaltres perquè és la virtut de l’Advent.

Sant Lluc comença el seu Evangeli, ho hem escoltat, emmarcant-lo en un moment determinat de la història, un moment concret, per tal que aquells que llegeixen el seu escrit ho sàpiguen situar. No només ho situa l’any quinzè del regnat de l’emperador Tiberi, que correspondria, més o menys, a l’any 27 ó 28 de la nostra era; a més a més anomena les autoritats civils i religioses de Judea d’aquell temps: Pilat, Herodes, Anàs i Caifàs, noms coneguts ben bé per tots nosaltres. Una història, doncs, com sempre, de guanyadors i de perdedors, de vencedors i de vençuts. Amb un interrogant: hem de saber que uns i altres anaven errats, de vegades!.

Un nou elenc de poderosos que es creuen els amos del món. I en canvi, fixeu-vos, en surt un que sense saber ni d’on ve ni que fa, un home mig despullat, que a la riba del riu Jordà, vés per on, anuncia l’arribada d’un que mostrarà com s’ha de viure realment en el nostre món, i vindrà de part de Déu. “Obriu un camí al Senyor”. Però és una veu que crida al desert i al desert no escolta ningú perquè no hi ha ningú. Per cridà quelcom s’ha de tenir quelcom per poder cridar, ni que sigui al desert!

El desert té la gran virtut d’ensenyar-nos allò que és realment essencial, important, allò que és realment necessari per viure. Perquè com dirà Jesús, també en el desert: “No només de pa viu l’home”. I per pa poseu-hi el què vulgueu.

La imatge del desert fa ben present la trobada radical amb un mateix. Al desert només poden comptar amb l’ajut de Déu i les nostres forces, i veient que són unes pobres forces. Allà sabrem realment qui som, i allà ressona la veu de Joan: “Prepareu una ruta al Senyor”. Doncs aquest Advent es tracta també d’això: preparar un camí per on el Senyor ve, i vindrà!. Doncs que hi pugui transitar. Aplaneu-li el camí. Feu possible la seva arribada a la nostra vida, a la nostra història, a la nostra manera, a vegades, absurda de viure. I llavors tothom veurà la salvació de Déu, sent creients o només creïbles.

Aquell que espera assegut potser veurà venir del cel o dels núvols una pedregada, o una pluja que també s’espera de vegades, però no podrà veure un Déu que ve del cel. A Déu no el podem esperar passius com qui espera l’autobús. L’hem d’anar a rebre. I ens convé saber, molt bé, per quin camí vindrà; que com que és Déu pot venir per un camí que nosaltres ni esperem, ni ens imaginem, perquè Ell té els seus propis camins. És tan fàcil errar el camí!. Sortim a l’encontre del que ve amb tot el realisme de la vida humana. Qui, si no estava a l’aguait, es podia imaginar un Déu que vindria a néixer en un estable, amb bou i amb mula o sense bou i sense mula?.

Déu ve amb el realisme de la nostra vida humana. I més!. Sempre més enllà, sempre més amunt; sempre més, sense perdre el pas. Qui es podia pensar que per arribar a Déu no s’havia de pujar sinó que s’havia d’abaixar?. I és aquí que, ben entès, la humanitat que ho creu, amb el naixement de Jesús, comença una nova era.