Homilia del diumenge 4r d'Advent

Nadal serà sempre la manifestació més sublim de la gran senzillesa de Déu. 

Elisabet li diu, i ens diu avui a nosaltres: “Feliç tu que has cregut”. Qui té fe ho té tot!

Mn. A. Roquer

Lectura de la profecia de Miquees (Mi 5,1-4a)

Això diu el Senyor: «Tu Bet-Lèhem Efrata, petita per figurar entre les famílies de Judà: de tu en sortirà el qui ha de regir Israel.» Els seus orígens són llunyans, des dels temps eterns. Els tindrà abandonats fins que la mare haurà tingut un fill; aleshores la resta dels germans tornarà cap al poble d’Israel. Es presentarà a fer de pastor amb la majestat del seu Déu, amb la glòria del nom del Senyor. I viuran en pau, perquè ara serà gran d’un cap a l’altre de la terra. Ell serà la pau.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 10,5-10)

Germans, Crist deia a Déu quan entrà al món: «No voleu oblacions ni sacrificis, però m’heu format un cos; no exigiu l’holocaust ni l’expiació. Per això us dic: Com està escrit de mi en el llibre, Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat.» Primer ha dit: «Les oblacions i els sacrificis, l’holocaust i l’expiació, no els voleu ni els exigiu», encara que totes aquestes ofrenes són precisament les que la llei prescrivia. Després afegeix: «Vinc a fer la vostra voluntat.» Adoneu-vos com suprimeix tot el que deia abans i ho substitueix pel que diu després. A nosaltres ens ha santificat l’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre per complir aquesta «voluntat» de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,39-45)

Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà; entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.»

Homilia:

La celebració del Nadal ja la tenim a les portes. El profeta Miquees ens ha dit: “Tu, Bet-Lèhem, no ets pas la més petita de les poblacions d’Israel; de tu en naixerà el Salvador”. Però Nadal serà sempre la manifestació més sublim de la gran senzillesa de Déu.

Maria, la figura evangèlica d’avui, ens indica que a partir d’aleshores ja no serà possible entendre Déu sense estimar els altres. I Joan ho present saltant de goig en el sí d’Elisabet, la seva mare, en la Visitació.

El Nadal de veritat, l’únic, no és altre que el “Déu en nosaltres”, i para de comptar!. O no en tenim prou encara?. Demanem-l’hi a Maria saber entendre, des de la fe, el veritable sentit del que és Nadal (“Feliç tu que has cregut”). Viu el misteri, perquè és un misteri, de Déu, d’un Déu fet home. Ella, bona mestra, com ningú, ens pot ensenyar què és Nadal. Ella potser ens dirà avui: Tingueu present Nadal no és de plàstic!; que potser és molt bonic però fora artificial. Nadal és més, molt més!, que una gorra de Papa Noel; més, molt més, que un arbre de plàstic; que a mi concretament l’un i altre em causen al·lèrgia. Aquest Nadal jo ja no el sé llegir, m’he tornat analfabet.

Vull, i necessito, el Nadal de sant Francesc; però no puc!. El seu Nadal fou el més ric de tots els nadals; de tots els nadals a vegades tan pobres del sentit de Nadal. La gran riquesa de Nadal és la pobresa. Si per Nadal tenim aquell que ho és tot, què ens falta?. Qui ens ho havia de dir, vés per on, que per trobar Déu no havíem de pujar sinó de baixar!

Jo vull el Nadal de la Mare de Déu!... que en sabeu un de millor?. Ens volen fer creure que serem feliços quan tindrem de tot. Però Elisabet li diu, i ens diu avui a nosaltres: “Feliç tu que has cregut”. Qui té fe ho té tot!

Creure ens pot fer feliços!. La pregunta es pot centrar en dos termes de la proposta: Què entenem per creure, i què entenem per ser feliç?. De manera molt resumida, creure és fiar-se de Déu, d’un Déu que ens estima des de Betlem fins el Calvari; per tant un Déu que ens estima passi el que passi, més enllà de totes les nuvolades fosques que amenacen tempesta. Aquesta era la fe de Maria. La fe no és una superació de les supersticions, no és anar més enllà d’allò que és raonable i prou, tampoc no és una emoció sentimental que ens fa pessigolletes al cor. I la felicitat tampoc no és tenir allò que volem, allò que tant desitgem i prou.

La presència del Déu de la nostra fe, experimentada i viscuda en tants i tants signes de la nostra vida ens pot fer feliços, de moment en minúscula; ja arribarà el moment que serem feliços en majúscula, abans no.

A Maria, creure la va fer feliç: “Feliç tu que has cregut. Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. Ja no només en Maria, també en tots nosaltres. Allò que el Senyor ens ha fet saber, per la seva Paraula que escoltem aquí cada diumenge, per la confirmació de les profecies, com la de Miquees que hem escoltat avui, per tot allò que vivim a consciència, tot és complirà. Això ens ha d’omplir d’esperança. També en nosaltres tot allò que el Senyor ens ha dit es complirà. “Feliços els qui creuran sense haver vist” dirà Jesús.

Per la fe trobarem el sentit autèntic i amagat del Nadal. I si trobem el sentit del Nadal trobarem la pau. La pau és l’anunci dels àngels als pastors. I Jesús dirà en les Benaurances: “Els que posen pau són fills de Déu”. Si això no és Nadal, què és?.