Homilia del diumenge 2n d’Advent

Doncs aquest Advent es tracta també d’això: preparar un camí per on el Senyor ve, i vindrà!. Aplaneu-li el camí. Feu possible la seva arribada a la nostra vida, a la nostra manera, a vegades, absurda de viure.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Baruc (Ba 5,1-9)

Jerusalem, treu-te el vestit de dol i d’aflicció, i engalana’t per sempre amb la glòria de Déu. Vesteix-te amb el mantell de la bondat de Déu, posa’t al front per diadema la glòria de l’Etern. Déu farà que sota el cel es vegi pertot arreu la teva resplendor i tindràs per sempre aquest nom, que Déu t’imposarà: Possessió-pacífica-del-bé i Glòria-del-culte-a-Déu. Alça’t, Jerusalem, guaita des del cim cap a l’orient i veuràs com, per ordre del Sant, es reuneixen els teus fills de llevant i de ponent; canten d’alegria recordant l’obra de Déu. Quan van sortir de tu, caminaven escortats d’enemics, però ara Déu te’ls retorna portats gloriosament com en un tron reial. Déu ordena que s’abaixin els turons més alts i les muntanyes perpètues, que s’omplin les fondalades i s’anivelli la terra, perquè Israel camini segur sota la glòria de Déu. Fins els boscos i tots els arbres aromàtics faran ombra a Israel per manament de Déu. Déu conduirà Israel, ple d’alegria, a la llum de la seva glòria, amb aquella bondat i aquell amor que li són propis.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 1,4-6.8,11)

Germans, sempre que prego per vosaltres la meva oració és plena de goig pensant en tot el que heu contribuït a la causa de l’evangeli des del primer dia fins avui. Estic segur d’una cosa: Déu, que ha començat en vosaltres un bon treball, acabarà de dur-lo a terme fins al dia de Jesucrist. Déu és testimoni de com us enyoro, a tots vosaltres, per l’amor entranyable que us té Jesucrist. I el que jo demano en la pregària és que el vostre amor s’enriqueixi més i més, fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit, perquè sapigueu apreciar els valors autèntics i arribeu purs i sense entrebancs al dia de Crist, carregats d’aquells fruits de justícia que donem per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 3,1-6)

L’any quinzè del regnat de l’emperador Tiberi, mentre Ponç Pilat era procurador romà de la Judea, Herodes era tetrarca de Galilea, Felip, el seu germà ho era d’Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisànies ho era d’Abilena, durant el pontificat d’Anàs i Caifàs, Joan, fill de Zacaries, rebé la paraula de Déu al desert, i anà per tota la comarca del Jordà predicant un baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats. Complia el que hi ha escrit al llibre del profeta Isaïes: «Una veu crida en el desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí. S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons, la serralada es tornarà una plana, i el terreny escabrós serà una vall, i tothom veurà la salvació de Déu.»

Homilia:

Avui, diumenge 2º d’Advent, i també diumenge que ve, el protagonista de l’Evangeli serà Joan Baptista. Indubtablement és una de les grans figures del temps d’Advent, del temps d’espera, de la preparació de la vinguda del Senyor, al costat de Maria... i també d’aquella petita resta d’Israel que, malgrat tot, més enllà de totes les aparences, continuava creient en tot allò que havien dit els profetes.

Avui hem escoltat la veu del més gran de tots els profetes, Joan. I és el més gran no pas perquè ens ho sembli a nosaltres; serà el mateix Jesús que dirà de Joan: “És el més gran de tots els nats de dona”. És ell qui incita a viure en l’esperança, també avui a nosaltres perquè és la virtut de l’Advent.

Sant Lluc comença el seu Evangeli, ho hem escoltat, emmarcant-lo en un moment determinat de la història, un moment concret, per tal que aquells que llegeixen el seu escrit ho sàpiguen situar. No només ho situa l’any quinzè del regnat de l’emperador Tiberi, que correspondria, més o menys, a l’any 27 ó 28 de la nostra era; a més a més anomena les autoritats civils i religioses de Judea d’aquell temps: Pilat, Herodes, Anàs i Caifàs, noms coneguts ben bé per tots nosaltres. Una història, doncs, com sempre, de guanyadors i de perdedors, de vencedors i de vençuts. Amb un interrogant: hem de saber que uns i altres anaven errats, de vegades!.

Un nou elenc de poderosos que es creuen els amos del món. I en canvi, fixeu-vos, en surt un que sense saber ni d’on ve ni que fa, un home mig despullat, que a la riba del riu Jordà, vés per on, anuncia l’arribada d’un que mostrarà com s’ha de viure realment en el nostre món, i vindrà de part de Déu. “Obriu un camí al Senyor”. Però és una veu que crida al desert i al desert no escolta ningú perquè no hi ha ningú. Per cridà quelcom s’ha de tenir quelcom per poder cridar, ni que sigui al desert!

El desert té la gran virtut d’ensenyar-nos allò que és realment essencial, important, allò que és realment necessari per viure. Perquè com dirà Jesús, també en el desert: “No només de pa viu l’home”. I per pa poseu-hi el què vulgueu.

La imatge del desert fa ben present la trobada radical amb un mateix. Al desert només poden comptar amb l’ajut de Déu i les nostres forces, i veient que són unes pobres forces. Allà sabrem realment qui som, i allà ressona la veu de Joan: “Prepareu una ruta al Senyor”. Doncs aquest Advent es tracta també d’això: preparar un camí per on el Senyor ve, i vindrà!. Doncs que hi pugui transitar. Aplaneu-li el camí. Feu possible la seva arribada a la nostra vida, a la nostra història, a la nostra manera, a vegades, absurda de viure. I llavors tothom veurà la salvació de Déu, sent creients o només creïbles.

Aquell que espera assegut potser veurà venir del cel o dels núvols una pedregada, o una pluja que també s’espera de vegades, però no podrà veure un Déu que ve del cel. A Déu no el podem esperar passius com qui espera l’autobús. L’hem d’anar a rebre. I ens convé saber, molt bé, per quin camí vindrà; que com que és Déu pot venir per un camí que nosaltres ni esperem, ni ens imaginem, perquè Ell té els seus propis camins. És tan fàcil errar el camí!. Sortim a l’encontre del que ve amb tot el realisme de la vida humana. Qui, si no estava a l’aguait, es podia imaginar un Déu que vindria a néixer en un estable, amb bou i amb mula o sense bou i sense mula?.

Déu ve amb el realisme de la nostra vida humana. I més!. Sempre més enllà, sempre més amunt; sempre més, sense perdre el pas. Qui es podia pensar que per arribar a Déu no s’havia de pujar sinó que s’havia d’abaixar?. I és aquí que, ben entès, la humanitat que ho creu, amb el naixement de Jesús, comença una nova era.

Homilia de la Festivitat de la Immaculada Concepció de Maria

Eva va esdevenir mare de tots els vivents. Maria, per la seva fe, ha esdevingut mare de tots els creients!

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 3,9-15.20)

Després que l’home hagué menjat el fruit de l’arbre el Senyor-Déu el cridà i li digué: «On ets?» Ell li respongué: «He sentit que us passejàveu pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m’he amagat.» Li digué el Senyor-Déu: «Qui t’ha fet saber que anaves nu? És que has menjat del fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit de menjar?» L’home li digué: «La dona que m’heu donat m’ha ofert el fruit d’aquell arbre, i n’he menjat.» El Senyor-Déu digué a la dona: «Per què ho has fet, això?» Ella li respongué: «És que la serp m’ha enganyat.» El Senyor-Déu digué a la serp: «Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T’arrossegaràs sobre el ventre i menjaràs pols tota la vida. Faré que sigueu enemics tu i la dona, i el teu llinatge i el d’ella. Ell t’atacarà al cap, i tu l’atacaràs al taló.» L’home donà a la seva esposa el nom d’Heva, perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,3-6.11-12)

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. En ell hem rebut la nostra part en l’herència. Ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva grandesa, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,26-38)

En aquell temps, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.» Ella es torbà en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: «No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi.» Maria preguntà a l’àngel: «Com pot ser això, si jo no tinc marit?» L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu res no li és impossible.» Maria va respondre: «Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.» I l’àngel es va retirar.

Homilia:

Quan cada any ens trobem ja de ple preparant la festa de Nadal se’ns escau aquesta festa de la Mare de Déu. Ningú com ella ens pot servir de model per preparar la vinguda del Fill de Déu fet home. Qui més que la mare ens dirà com es prepara aquest naixement?. La festa d’avui exalça el privilegi únic de Maria. Un privilegi únic perquè ella també és única, irrepetible!. Podem dir com sant Anselm: Déu ho podia fer. Déu ho volia fer. Déu ho va fer!.

Un privilegi que va tardar molts anys a ser proclamat com a dogma de fe. Va ser un 8 de desembre de 1854. Però ja de molt temps reculat l’Església ho admetia com a una veritat de fe (penseu només en el quadre famós de la Immaculada de Murillo) però acceptat, per tant, plenament pel poble de Déu com la cosa més normal del món, més simple del món.

Maria s’encarrega de fugir de qualsevol mèrit propi. I això la fa gran, i ho refereix tot a Déu: “El Senyor ha fet en ni meravelles”.

Estem de ple en l’any de la fe i és sant Agustí que s’afanyarà a dir: Fou per la fe que Maria concebé el seu fill. Fou per la fe que el donà a llum. “Allò que Déu ha fet”... diem-ho d’una altra manera: Allò que Déu ha pogut fer... en Maria manifesta la manera de fer de Déu. I l’escena del llibre del Gènesi que hem escoltat a la primera lectura manifest la manera de fer dels homes.

Evidentment no és pas Déu que ha fet entrar el pecat al món. Som nosaltres!. I on és el pecat? Doncs, quan l’home usant malament de la seva llibertat, do de Déu, ha volgut ser allò que no és; i allò que no som no ho podem ser, sinó ja ho fórem. I per entendre això és molt fàcil: només cal que en mirem al mirall. L’home ha volgut ser Déu, i això només pot tenir un camí de retorn: que Déu es faci home!.

Volent ser Déu, volent ser allò que no és, l’home ha perdut el nord; en canvi ha trobat oberta de bat a bat la porta de sortida del paradís. La persona humana ha quedat desorientada; ja no sap on és, ja no sap ni qui és. I Déu es converteix llavors en el seu adversari, en el seu enemic; té por de Déu i, és clar, s’amaga. Què ben dit al llibre del Gènesi: “L’home s’amaga de Déu”. I Déu ha de preguntar On ets? Què ha passat? Que has fet malbé la teva llibertat? I l’home, que ho sap que no és Déu ni que ell s’ho cregui, s’amaga, té por. En canvi Maria diu sí; diu qui és, sense por: “Sóc la serventa del meu Senyor”.

La festa d’avui ens porta a celebrar que Déu, després del fracàs d’Eva (vés per on, Déu també pot fracassar!) ha preparat una nova Eva. L’Evangeli, en paral·lel amb el llibre del Gènesi, ens fa veure com allà on Eva ha dit a Déu no, Maria ha donat un sí ferm; on Eva va esdevenir mare de tots els vivents, Maria, per la seva fe, ha esdevingut mare de tots els creients!

En el cor del nou paradís, al mig mateix, hi tenim un arbre: l’arbre de la vida. Els pintors medievals, que en sabien molt més que nosaltres, quan pintaven el Crist clavat a la creu, la creu era representada com un arbre ple de fruits: el fruit de la redempció, els fruits d’una nova vida. Aquell que en un arbre era vençut al paradís, per Jesús vencia en un altre arbre: la creu. I de l’arbre de la creu en collirem els fruits de la vida eterna.

Si ara, a nosaltres, Déu ens torna a preguntar “On som? Qui som?” ja tenim una resposta, ja no ens hem d’amagar!. Estem al voltant de la taula de l’altar i d’ella en traiem la força per ser, en la vida i en el món, no uns heralds vençuts, sinó, com Maria, uns servents fidels al Senyor, dòcils a la seva paraula. Hem cregut allò que el Senyor ens ha dit. I és així com el Senyor, també en nosaltres, farà meravelles.

Homilia del diumenge 1r d’Advent

Que el Senyor vindrà és més segur que treure la rifa.
Només l’esperança té futur.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Jeremies (Jr 33,14-16)

«Vindran dies, diu l’oracle del Senyor, que compliré aquella promesa que tinc feta a la casa d’Israel i a la de Judà. Aquells dies, aquells temps, faré néixer a David un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat. Aquells dies serà salvat el país de Judà i viurà confiada la ciutat de Jerusalem. I a ell l’anomenaran: El-Senyor-és-el-nostre-bé.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 3,12.4,2)

Germans, que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que us teniu els uns als altres i a tothom, tal com nosaltres també us estimem. Que ell refermi els vostres cors perquè siguin sants i nets de culpa davant Déu, el nostre Pare, el dia que Jesús, el nostre Senyor, vindrà amb els seus sants. Amén. I ara, germans, volem fer-vos una exhortació i un prec en Jesús, el Senyor. Vosaltres vau rebre el nostre ensenyament sobre la manera de comportar-vos i d’agradar a Déu; ja ho feu, però us demano que avanceu encara més. Ja sabeu els preceptes que us vam donar de part de Jesús, el Senyor.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 21,25-28.34-36)

En aquell temps, deia Jesús als deixebles: «Hi haurà prodigis al sol, a la lluna i a les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb l’ai al cor, esverades pels bramuls de la mar embravida. La gent perdrà l’alè de por, pensant en els desastres que sobrevindran arreu del món, perquè fins l’estelada del cel trontollarà. Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat. Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats. »Estigueu atents sobre vosaltres: Que l’excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no afeixugués el vostre cor i us trobéssiu a sobre aquell dia de cop i volta, perquè vindrà, segur com un llaç, per a tothom, sigui on sigui de la terra. Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu sortir-vos-en, de tot això que ha de succeir, i us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’home.»

Homilia:

Tornem a començar un nou any litúrgic amb el temps d’Advent, a través del qual, de tot l’any litúrgic, l’Església ens convida a celebrar tot el misteri de Crist, des del seu naixement fins a la plenitud, que és la Pasqua.

No és estrany que al començar l’any l’Església ens vulgui predisposar fent memòria d’aquella primera vinguda del Fill de l’home a Betlem i, a l’hora, ens anunciï la segona vinguda com hem sentit a l’Evangeli. Nosaltres estem entre les dues vingudes.

Popularment l’Advent és la preparació del Nadal. Però aquest matís no és ni l’únic, ni el  més antic, ni el més important. El que l’Advent sobretot vol subratllar, no ho oblidem mai, és la vinguda del Senyor que encara s’ha de realitzar. I es realitzarà perquè tenim la garantia de la primera vinguda.

Sant Agustí diu en una de les seves cartes: “Nadal és un record, un aniversari, però Jesús no torna a néixer”. L’única vinguda que encara s’ha de fer i per la qual hem d’estar sempre a punt serà al final de la nostra vida.

L’Advent bàsicament és un temps, doncs, d’esperança. I així ho anem repetint cada dia, “Vingui a nosaltres el vostre regne”, o també en cada eucaristia, “Esperem el vostre retorn, senyor Jesús”. No tenim por de la vinguda del Fill de Déu, ni a Betlem, ni a la fi del temps.

Tot això fa que l’Advent esdevingui un temps que convida, doncs, a l’esperança. L’esperança és una virtut teologal, i de petits, al catecisme, ens deien que té com a objecte a Déu mateix, que és el seu motiu. Ara ja sabem què esperem.

Enguany les circumstàncies de la crisi econòmica, tan dramàtica, que molts estan vivint convida, potser més que mai, a insistir en l’esperança que ve de la fe que tenim. L’esperança ens ha de fer descobrir com Déu actua través del món i no ens deixa encallats en situacions d’un impossible humà. Però tots els esdeveniments tenen sempre una projecció de fe.

Aquells que ja ho tenen tot hi ha una cosa que no tenen: esperança. I qui no té esperança, per moltes coses que tingui, ja no té futur. Hi ha petites esperances que sempre ens ajuden a viure i creen il·lusió: qui espera treure la grossa, qui espera les vacances escolars, qui espera un tió fluix de ventre o be uns reis molt generosos... Hi ha petites esperances però no oblidem la gran esperança: “Veniu Senyor Jesús”. I que el Senyor vindrà és més segur que treure la rifa. I qui més qui menys compra un dècim pel que pugui ser. Fora un absurd esperar treure la grossa sense comprar un dècim. Com fora un absurd esperar Nadal sense que arribi a la nostra vida la realitat de Déu.

Mireu les noies prudents de l’Evangeli que esperen que arribi l’espòs. I què esperen?. Després d’escoltar la lectura d’avui ja sabem què esperem! Aquell que esperem és el jutge de la història. El que donarà a cada cosa el preu que realment té, no el que li donem per interessos  personals. Tot el que és d’aquest món, i ho sabem, té data de caducitat, per molt sòlides que semblin les seves estructures, per molt poderosos que semblin els seus imperis. Tot té un final.

Doncs què esperem? Ens ho ha dit l’Evangeli: “Estigueu alerta”. En el desert d’aquest món no hem d’esperar altra cosa, no hem de perdre el temps en cap altra veritat. Ens exposem a viure en una solitud; com el pa que mengem cada dia i no és sempre, ja ho sabeu, un pa tendre, un pa tou, sinó un pa molt dur de rossegar. I llavors busquem coses que ens omplin la vida, perquè quan la vida és buida mai una buidor ha pesat més.

Hi ha una cosa certa: aquells que han posat l’esperança en el Senyor no han quedat decebuts. Només l’esperança té futur.na cosa que no tenen: esperança a a una cosa que no tenen: esperan a tratr  i no

Homilia de la missa de l’aparició

Déu complí en Maria tot allò que havia dit.

I nosaltres ho sabem!

Mn. A. Roquer

Homilia:

Maria sobresurt, entre d’altres moltes virtuts, per ser, amb tota propietat, la dona de la fe.

La fe per a ningú és fàcil. Per a Maria tampoc. Si algú ens abarateix la fe, ens amaga la realitat de Déu. I és la seva cosina Elisabet que li dirà en la visita: “Feliç tu que has cregut”.

Maria ha de ser també per a tots nosaltres model de persona creient, i a l’hora protectora de la fe dels seus fills: nosaltres. Moguda per la fe va concebre el seu fill en les seves entranyes. “Felices les entranyes que han dut a la terra el fill de Déu” crida aquella dona de l’Evangeli.

Per la fe ha esperat des de la creu la seva resurrecció. Sabia que el seu fill ho havia dit i ho compliria. Reunida en el cenacle amb els apòstols va esperar la vinguda de l’Esperit Sant, perquè era una promesa del seu fill.

El Concili Vaticà II ens diu: “Reuneix en ella i reflecteix clarament els grans misteris de la fe. I sobretot la mare que aguanta la fe dels fills i ens mostra el camí de la salvació”. Per això mantenir i fomentar la devoció a la Mare de Déu és mantenir i fomentar la fe en el Déu en el qual ella va creure.

I tot i que cregué, i tot i que esperà, ara nosaltres veiem que tot allò que va creure i en tot allò que va esperar es confirmà. No fou una fe inútil. Déu complí en Maria tot allò que havia dit. I nosaltres ho sabem!. Per això pot dir la seva cosina: “Tot allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. I això mateix es pot dir també de nosaltres: Tot allò que el Senyor ens fa saber a través de la seva paraula es complirà!. La seva fe és la nostra i la nostra és la seva. Per això la fe que mou muntanyes, la fe que esvaeix tota mentida és la que enderroca tots els ídols.

Aquesta vida d’avui en la qual demanem ser constants en la fe, ser forts en la fe, ens anima a demanar a ella, la Verge creient, mantenir-nos fidels més enllà de tota adversitat, de tot dubte. A ella tampoc li foren estalviades les dificultats. És fàcil creure quan totes ens ponen, però nosaltres volem i podem ser forts en la fe a les verdes i a les madures, com ella a Betlem, com ella al peu de la creu.

Llavors també de nosaltres es podrà dir: “Feliç tu que has cregut. Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. Perquè ho ha dit el Senyor. Ni que humanament sembli impossible en ella es complí. I també es complirà en tots nosaltres.

Homilia de la festivitat de Crist Rei

“Déu nat de Déu, diem nosaltres, llum resplendor de la llum, Déu veritable nascut del Déu veritable”

Mn. A. Roquer

Lectura de la profecia de Daniel (Dn 7,13-14)

Tot mirant aquella visió de nit, vaig veure venir enmig dels núvols del cel com un Fill d’home, s’acostà al vell venerable, el presentaren davant d’ell i li fou donada la sobirania, la glòria i la reialesa, i tots els pobles, tribus i llengües li faran homenatge. La seva sobirania és eterna, no passarà mai, la seva reialesa no decaurà.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 1,5-8)

Jesucrist és el testimoni fidel, el primer ressuscitat d’entre els morts, el sobirà dels reis de la terra. Ell ens estima i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang per fer de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare; que li sigui donada la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén. Mireu, ve sobre els núvols, i tothom el veurà amb els propis ulls, fins aquells que el van traspassar, i totes les famílies de la terra es lamentaran per ell. Sí, amén. Jo sóc l’Alfa, la primera lletra de l’alfabet, i l’Omega, que és la darrera, diu el Senyor Déu, el qui és, el qui era i el qui ha de venir, el Déu de l’univers.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 18,33b-37)

En aquell temps, Pilat digué a Jesús: «Ets tu el rei dels jueus?» Jesús contestà: «Surt de vós això que em pregunteu, o són d’altres els qui us ho han dit de mi?» Respongué Pilat: «Jo, no sóc pas jueu. És el teu poble i els mateixos grans sacerdots els qui t’han entregat a les meves mans. He de saber què has fet.» Jesús respongué: «La meva reialesa no és cosa d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. I és que la meva reialesa no és d’aquí.» Pilat digué: «Per tant, vols dir que ets rei.» Jesús contestà: «Teniu raó: jo sóc rei. La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.»

Homilia:

La lectura evangèlica que acabem d’escoltar de la festa de Crist Rei és de l’evangelista Joan, quan ens narra el judici de Jesús davant de Pilat. L’objectiu de sant Joan no és altre que posar de relleu, per a que quedi ben clar, quina és la reialesa de Jesús, que es manifestarà plenament, i sense possibilitat d’equívocs, en la tragèdia justament de la mort i de la passió. Fins i tot en el rètol, irònic, que va escriure el governador romà ens diu quina és la seva condemna, i és aquesta: “Jesús de Natzaret, rei dels jueus”.

Això ja ve de lluny. També el rei Herodes, quan neix l’infant a Betlem, té por d’aquest rei dels jueus que acaba de néixer com li han dit els mags vinguts de l’Orient, i fa matar tots els infants de Betlem pel que pugui ser, per assegurar el tret. A Herodes li fa por aquest rei dels jueus, a Pilat també!. Nosaltres al contrari: ho celebrem!. Què pot significar per a nosaltres que la seva reialesa no sigui d’aquest món?.

Amb tot i això, equivocant-nos, a vegades, l’hem vestit com si fos el rei Sol. I l’hauríem d’haver vestit amb capa vermella i amb corona d’espines; que és el que li toca.

No és d’aquest món perquè no segueix les normes dels regnes d’aquest món, segons les quals el que han nascut reis disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, ho diu Jesús mateix. El seu regne és de pau, de justícia, d’amor... com direm en el prefaci d’avui. Però Pilat no ho ha entès així. És tan fàcil quan una cosa no ens convé... fer el sord o fer-ne una burla o una ironia. En aquest cas rei amb una corona però d’espines; un ceptre però de canya.

Qui es podia imaginar que una ironia com la de Pilar fos una gran veritat?. De fet coronat i tot d’espines, Jesús és proclamat, burlescament, rei. Rei dels menyspreats, reis dels vençuts com dirà Joan Sales en la Incerta Gloria, però rei. Gràcies Pilat. És, potser, l´única cosa que et podem agrair. I no cal que te’n rentis les mans. No és el rei que tu et penses, però és rei, que és el que ens cal, que és el rei que nosaltres volem; ningú té un rei com nosaltres.

I en el moment que condemnem la veritat, ni que sigui en un judici, segons les normes d’aquest món, tota mentida és possible. Més encara, moltes mentides poden ser aplaudides i fins i tot reconegudes com a veritat. I som on som!.

Només pot ser testimoni aquell que ha vist o ha viscut allò que afirma. En el llenguatge de l’evangeli de Joan, Déu és la veritat i ara Jesús es declara testimoni (en grec, testimoni vol dir màrtir; mai tan ben dit!) d’aquesta veritat. “Déu nat de Déu, diem nosaltres, llum resplendor de la llum, Déu veritable nascut del Déu veritable”. Això ho creiem.

I aquí s’acaba el judici de Pilat, però aquí comença el judici de Jesús. El món serà jutjat per un Déu fet home que nosaltres, tan amants de la veritat, hem penjat d’una creu creguts que teníem la veritat. La veritat segons si es mira com a Jesús o segons si es mira com a Pilat, que és una altra cosa. Per rei, Pilar entén una cosa, Jesús n’entén una altra. És l’antítesi el que diu un o l’altre.

“Els que són de la veritat, diu Jesús, escolten la meva veu”. Ja sé perquè Pilat no vol escoltar Jesús!. Què li ha d’ensenyar aquest pobre fuster de Natzaret? Què li ha d’ensenyar aquest fracassat?. El governador que imparteix justícia vol saber una cosa: “Que has fet?” I sant Pau ens ho dirà ben clar a la seva carta justament als Hebreus, als jueus. Dirà: “M’ha estimat i s’ha entregat a la mort per mi”. Això és tot. Què és poc?. Ho sento, senyor governador, però sempre serà veritat que no hi ha amor més gran que donar la pròpia vida per aquells que s’estimen. Si això no és la veritat, també nosaltres com Pilat, encara ens continuem fent la mateixa pregunta: Doncs que és la veritat?.bleeritblaendor de la llum, llr aplaudides i ser reconegudes com a veritat. I som on som!. NomD       fffbl

Homilia del diumenge 33 de durant l’any

L’anunci d’avui és una porta oberta a l’esperança

Mn. A. Roquer.

Lectura de la profecia de Daniel (Dn 12,1-3)

En aquell temps es presentarà Miquel, comandant dels exèrcits celestials, que vetlla pels fills del teu poble; hi haurà un temps de desgràcies com no se n’havien vist des que existeixen les nacions fins aquell moment. Però en aquell moment serà salvat el teu poble, tots els qui estaran inscrits en el llibre. La multitud dels qui dormen a la pols de la terra es desvetllarà, uns per a la vida eterna, altres per a la vergonya d’una reprovació eterna. Els justos resplendiran com la llum del firmament, els qui hauran conduït el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 10,11-14.18)

Tots els sacerdots oficien diàriament i ofereixen sovint unes víctimes semblants, que mai no poden treure els pecats. Però Jesucrist, després d’oferir-se una sola vegada com a víctima pels pecats, s’ha assegut per sempre a la dreta de Déu, esperant que Déu faci dels seus enemics l’escambell dels seus peus. Amb una sola oblació ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats. Un cop Déu ha perdonat els pecats, ja no cal presentar cap més ofrena per obtenir-ne el perdó.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 13,24-32)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Aquells dies, després d’aquelles desgràcies, el sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols que dominen allà dalt trontollaran. Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre els núvols amb gran poder i amb gran majestat. Mentrestant enviarà els àngels per reunir els seus elegits, que vindran de tots quatre vents, des dels extrems més llunyans de la terra i del cel. Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i neixen les fulles sabeu que l’estiu s’acosta. Igualment, quan vosaltres veureu tot això, sapigueu que ell s’acosta, que ja és a les portes. Us dic amb tota veritat que no passarà aquesta generació sense que s’hagi complert tot això. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. Ara, del dia i de l’hora, ningú no en sap res, ni tan sols els àngels ni el Fill; només ho sap el Pare.»

Homilia:

Avui hem acabat, ja, la lectura de l’evangeli de Marc que hem anat llegint durant tot aquest any. Diumenge que ve, celebrant la festa de Crist Rei, l’evangeli serà de sant Joan i tancarem un nou any litúrgic. Cada any aquest diumenge, l’últim pràcticament de l’any litúrgic, lliga també amb el primer diumenge d’Advent que ja tenim ben proper. Els extrems es toquen.

La lectura ens convida a mirar les coses i els esdeveniments més enllà de la seva realitat i de la seva immediatesa. La història, les persones no caminem cap a un  final catastròfic, caminem cap a un començament gloriós; mirant-ho, això sí, des de la perspectiva i de la llum de la fe. Tenim, doncs, futur!. Però aquest futur juga amb la carta del present. Així, allò que ens interessa de veritat no és què passarà demà sinó què haig de fer avui. El món, perquè és matèria, té data de caducitat, Déu no! Sinó també fora matèria.

La caiguda de Jerusalem, la fi del Temple... Vés! Qui s’ho havia d’imaginar. Pobres de nosaltres! deien la gent d’aquell temps... I ja són passat. Ah! I constatable històricament.

El que de veritat ens convé saber no és què passarà i quan passarà, que no ens servirà de res avui. Allò que ens convé és què hem de fer avui, que és el que tenim entre mans. És en el temps que ens hi juguem l’eternitat.

Jesús ha parlat de la caducitat de les coses creades, però l’anunci no és per aterrar ningú. És per constatar una realitat que la sabem tots: Tota cosa feta és desfà. La lliçó que ens vol donar no és de mort, no és de desolació, no és una guerra de les galàxies, ni és l’Apocalipsis now, no!; és l’anunci de l’esclat de la vida, que aquí és irrealitzable. Dit d’una altra manera: el mal, el pecat, no tenen la darrera paraula!

L’anunci d’avui és una porta oberta, doncs, a l’esperança. Vés qui ho havia de dir!. Tot i que per a molts l’esperança, a vegades, és massa curta (on anirem aquest cap de setmana; què hi ha per dinar?) i no arribem més enllà. L’esperança, com a virtut, no és mai una tapadora per a la resignació. És una virtut teologal que, com dèiem de petit en el Catecisme, té a Déu per objecte i per motiu: és en Déu que esperem, no en les coses caduques. I aquesta és la lliçó de l’Evangeli d’avui. Per tant el que convé és calcular bé les coses, calcular bé les despeses per preparar a consciència el demà.

L’anunci de la fi del món no és per aterrar ningú, és per infondre esperança justament. I ho diem a cada celebració, o no?: “Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”. No diem tenim por del vostre retorn, Senyor Jesús. Una esperança que no és fàcil de mantenir quan en temps del profeta la sang del poble començava a córrer o quan les dificultats ens aclaparen molts dies.

Més enllà de tot hi ha aquesta afirmació: “Llavors veureu venir el Fill de l’home, aquell que van crucificar”. Ell, i només Ell, és la mesura exacte de totes les coses. El sol que senyala la durada dels anys, s’apagarà, perquè ja no hi haurà anys. La lluna que marca la durada dels mesos no farà claror, perquè ja no hi haurà mesos. No hi haurà ni dies ni nits, no hi haurà temps; avui diríem no hi haurà rellotges. Les estrelles cauran del cel perquè s’hauran eliminat totes les distàncies materials. El cel i la terra seran una mateixa cosa. No hi haurà espai.

No només això. El veuran tots els homes de la terra. I llavors veuran... Què veuran? On és la veritat, veuran on és la mentida; llavors veurem què és justícia i què és injustícia; llavors veurem quin és el valor autèntic de l’amor; llavors veurem i sabrem en què hem esperat. En una paraula, aquesta vida, a vegades tant injusta, tan cruel, passarà. Les paraules de Jesús no passaran. “El Senyor vindrà a reunir els seus fills del quatre punts cardinals i seran els seus fills”. Ja ho som! I què us penseu que fem aquí cada diumenge quan ens reunim sinó sentir-nos convocats per aquell que ens convocarà també l’últim dia per donar-nos la vida per a sempre. Aquesta trobada aquí cada diumenge anticipa el que esperem viure amb plenitud l’últim dia.

Definitivament l’anunci de la fi del món és un cant a l’esperança. Nosaltres creiem en Jesús vencedor de la mort, de tota mort!

Homilia del diumenge 32 de durant l’any

Una de les millors aportacions de l’Evangeli a l’home d’avui és d’ajudar-nos a fer un món, simplement,

més humà!

 Mn. A. Roquer.

Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 17,10-16)

En aquell temps el profeta Elies se n’anà a Sarepta. Quan arribà a l’entrada del poble hi havia allà una viuda que recollia llenya. Elies la cridà i li digué: «Porta’m, si et plau, una mica d’aigua per beure.» Mentre l’anava a buscar, Elies la tornà a cridar i li digué: «Porta’m, també, un tros de pa.» Ella respongué: «Per la vida del Senyor, el teu Déu, et juro que no en tinc gens. Només tinc un grapat de farina i una mica d’oli. Ara estava recollint aquests branquillons i anava a fer pa per a mi i per al meu fill. Ens el menjarem i després morirem de fam.» Elies li respongué: «No tinguis por. Fes-ho tal com dius, però primer fes un panet per a mi i dóna-me’l. Després ja en faràs per a tu i per al teu fill. Això diu el Senyor, Déu d’Israel: No es buidarà el pot de la farina ni s’abaixarà l’oli de la gerra fins al dia que Senyor enviarà la pluja al país.» Ella va fer tal com Elies li havia dit, i durant molts dies, tant ella com la seva família van poder menjar: no es va buidar el pot de la farina ni s’abaixà l’oli de la gerra, tal com el Senyor ho havia dit per boca d’Elies.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 9,24-28)

Crist no ha entrat en aquell santuari, a imatge del veritable, fet per mà d’homes, sinó que ha entrat al cel mateix, i s’ha presentat davant Déu per nosaltres. El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva. Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades, altrament hauria hagut d’anar sofrint la seva passió des de la creació del món. De fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps, a oferir-se ell mateix una sola vegada, com a víctima per abolir el pecat. Els homes morim una sola vegada, i després de la mort ve el judici. Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada, quan va prendre damunt seu els pecats de tots. Després tornarà a revelar-se, no ja per raó dels pecats, sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 12,38-44)

En aquell temps, Jesús, [instruint la gent els deia: «No us fieu dels mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb els seus vestits, i que la gent els saludi a les places, que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs a taula; devoren els béns de les viudes i, al moment de l’oració, per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues. Són els qui seran judicats més rigorosament.»] Estant assegut al temple, davant la sala del tresor, Jesús mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt, però vingué una viuda pobra que hi tirà dues monedes de les més petites. Jesús cridà els deixebles i els digué: «Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra és la que ha donat més de tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per a viure, ha donat tot el que tenia.»

Homilia:

L’any litúrgic arriba pràcticament ja a les acaballes, i el ministeri públic de Jesús també.

La catequesi de l’evangelista sant Marc ha començat el seu escrit, de l’evangeli, amb aquestes paraules, per a que quedi ben clar de qui parla: “Evangeli de Jesús, el Messies, el fill de Déu”. I així exposa ben clara quina ha de ser la relació de Jesús amb nosaltres i..., també, amb els mestres de la Llei.

Ara, com mai, convé deixar les coses ben clares, posar els punts sobre les is, no ens equivoquem. I Jesús s’atreveix a dir: “No us fieu dels mestres de la Llei”. Jesús això no s’ha de dir, això no és diplomàtic, que no ho veus!. I a més a més afegeix posar com a model no a aquells que manen, sinó a aquella viuda pobra que ha tirat la moneda més petita. El contrast és flagrant, però la veritat és la veritat. I Jesús dirà, davant de Pilat, “Jo he vingut a aquest món per ser testimoni de la veritat” (peti qui peti!).

Això ens agrada quan ho diuen dels altres, però si aquestes veritats ens les diuen a nosaltres... arrufem del nas! No ens fa cap gràcia. Però també és veritat! Oh no?.

Nosaltres, que som molt vius, molt!, diem: si Jesús fa l’elogi de la viuda que ha tirat la moneda més petita, doncs, tirem la moneda més petita! Que és l’elogi que ha fet Jesús. Però la mesura de la generositat no és el que es dóna sinó el que queda després de donar. Portem a Caritas la roba i els vestits que no ens atrevim a posar perquè han passat de moda, però que deixin els nostres estalvis tranquils perquè sinó no podrem fer vacances. Sabem donar el que ens sobra. I aquest és el cas de la viuda pobra de l’Evangeli?. No. I l’exemple a imitar és la d’aquesta viuda pobra. Per tant no mereix cap elogi, no!. L’elogi de la viuda pobra és perquè ha donat tot el que tenia per viure. Sabem donar el que ens sobra, i no ens sabem estar de satisfer tots els capricis, que en podríem prescindir tranquil·lament.

Bona ocasió ara que arribem al final de l’any per fer una seriosa reflexió sobre el que en podríem anomenar la generositat. Sempre serà més fàcil fer residències per a vells que tenir-los a casa. Sempre serà més fàcil donar coses als fills que donar-los afecte; resulta l’afecte més car que allò que podem comprar.

Jesús posa en guàrdia les mentides de tots els llocs i de tots els temps. Les seves acusacions no són només per a la gent del seu temps, que ja ha plogut molt!. Poden ser també per a avui. No era, doncs, en temps de Jesús que es donaven aquells contrasentits, és de sempre!.

L’evangelista proposa una lliçó que cal que aprenguem també avui nosaltres. Jesús fa l’elogi de la generositat. I és clar, es queden exclosos aquells que no són generosos, i aquests són la majoria. Amb tot, cal reconèixer, i ho hem de dir ben clar, hi ha moltes, moltíssimes persones, i també grups, que no només es preocupen dels més necessitats sinó que hi dediquen hores, temps, part de la seva vida.

Una de les millors aportacions de l’Evangeli a l’home d’avui és d’ajudar-nos a fer un món, simplement, més humà!. El model de societat que configura el nostre viure es basa no el que cada u és, sinó el que cada u té! Un model de societat que ens empobreix com a persones humanes. Tot això, potser, es pot resumir dient que Jesús mirava amb els ulls del cor. Crec que en el fons és la mirada més sincera, més autèntica. Per veure-hi clar ens caldran sempre les ulleres del cor; ja que ho hem de reconèixer, poc o molt, tots som una mica curts de vista. Doncs ens calen ulleres; ah!, advertiment, que no siguin de sol.