Homilia de la Festivitat de Sant Joan Baptista

 De Joan ens ha quedat, en la celebració de la missa, aquell “Mireu l’Anyell de Déu, mireu el que lleva el pecat del món.”

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 49,1-6)

Escolteu-me, illes i costes, estigueu atents, pobles llunyans: Abans de néixer, el Senyor em cridà, quan era al si de la mare, ell pronuncià el meu nom, convertí els meus llavis en una espasa tallant i em cobrí amb l’ombra de la seva mà, féu de mi una fletxa aguda, em guardà en el seu buirac, i em digué: «Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu.» Jo estava pensant: «M’he cansat en va, he consumit les meves forces per no res.» De fet el Senyor sostenia la meva causa, el meu Déu em guardava la recompensa. El Senyor m’ha format des del si de la mare perquè fos el seu servent i fes tornar el poble de Jacob, li reunís el poble d’Israel; m’he sentit honorat davant el Senyor, i el meu Déu ha estat la meva glòria; però ara ell em diu: «És massa poc que siguis el meu servent per a restablir les tribus de Jacob i fer tornar els supervivents d’Israel; t’he fet llum de tots els pobles perquè la meva salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra.»

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 13,22-26)

En aquells dies, Pau digué: «Als nostres pares, Déu els donà David per rei i, testimoniant a favor d’ell digué: “M’he fixat en David, fill de Jesè, que és un home com el desitja el meu cor, ell durà a terme tot el que em proposo.» De la descendència d’ell, tal com ho havia promès, Déu ha donat a Israel un Salvador, que és Jesús. Abans que vingués ell, Joan va predicar a tot el poble d’Israel un baptisme de conversió. Però Joan, en acabar la seva missió deia: Jo no sóc pas allò que vosaltres penseu, però després de mi en ve un altre de qui no sóc digne de deslligar el calçat dels peus.
“Germans, a nosaltres, els descendents d’Abraham, i també a tots vosaltres que creieu en Déu, ens envia Déu aquest missatge de salvació.”»

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,57-66.80)

Quan es complí el temps, Elisabet tingué un fill. Els veïns i els parents sentien dir que el Senyor li havia fet aquest favor tan gran, i tots la felicitaven. El dia vuitè es reuniren per circumcidar el nen, i proposaven que es digués Zacaries, com el seu pare. Però la mare s’hi oposava dient: «No, que s’ha de dir Joan.» Ells li replicaren: «Però si no hi ha ningú de la família que se’n digui!» Llavors feren senyes al pare preguntant-li com volia que es digués. Ell demanà unes tauletes i escriví: «S’ha de dir Joan.» Tots se’n van meravellar. I a l’instant Zacaries recobrà la paraula i beneïa Déu. Un gran respecte s’apoderà de tots els veïns. La gent en parlava per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia en guardava el record i es preguntava: «Què serà aquest noi?», perquè la mà del Senyor era amb ell. I el noi creixia i s’enfortia en l’Esperit, i va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel.

Homilia:

El diumenge passat, després del Temps de Pasqua, de les festes afegides de la Trinitat i de Corpus, reempreníem altra vegada els diumenges ordinaris que anomenem de durant l’any, els de color verd per entendre’ns més gràficament. Ens ha durat poc. Tot just iniciats ja tornem a trencar aquest ritme per celebrar la festa de sant Joan que enguany coincideix en diumenge. La festa de sant Joan, litúrgicament, té la categoria de solemnitat, i una solemnitat sempre passa al davant d’un diumenge ordinari. I realment s’ho val.

Sant Joan, personalment, és un sant que em resulta simpàtic. No pas, com podeu suposar, per les revetlles, els coets i les coques; sinó perquè és l’home que sap estar al lloc que li pertoca i al moment que cal. “Convé que Ell creixi i jo minvi” dirà parlant de Jesús. I això no és fàcil.

Des del dia del seu naixement fins a la seva mort estarà al seu lloc. Per tant no és qüestió de simpatia. És per part nostra posar-lo, també, al lloc que li toca. Jesús dirà “és el més gran de tots els nats de dona”.

Habitualment, dels sants en celebrem el dia de la seva mort. Només de Jesús, de la Mare de Déu i de sant Joan en celebrem, també, el dia del seu naixement. De sant Joan no en sabem el dia del seu naixement segons el calendari però, amb molt bon encert, amb molt bon criteri, es posà tal dia com avui per celebrar-ho fent-lo coincidir amb el solstici d’estiu; com el naixement de Jesús el fem coincidir amb el solstici d’hivern. Jesús és la llum que ha vingut a il·luminar aquest món. Per tant, Joan comença a decréixer, a minvar i Jesús comença a créixer. Jesús és, només Ell, la llum del món. Joan ve per donar-ne un testimoni. “Convé (repeteixo) que Ell creixi i que jo minvi”; com el dia. És per això que Jesús digué de Joan: “És més gran que tots”.

Tant en la vocació d’Isaïes com en la de Joan el que es destaca avui, sobretot, és una elecció per part de Déu. En llenguatge bíblic en diríem l’home d’ulls penetrants; que en llenguatge popular en diríem l’home que hi veu més enllà del nas; o, si voleu, l’home que veu la veritat, que no té por de la veritat fins a l’atreviment de desafiar el rei Herodes i ensenyar a tothom el seus draps bruts. La conclusió la sabem tots: “Aneu a la presó i porteu-me el cap de Joan”. Però, decapitat i tot, Joan encara parla; li han tallat el cap però no li han pogut tallar la llengua. I el pecat d’Herodes no es redimia matant a Joan.

Ara penso, potser, que si estem en temps de crisi... potser també estem en temps de crisi, de vegades les crisis coincideixen, d’homes decidits i valents com Joan. Si volem que hi hagi fe en el món és necessari, imprescindible, que ho manifestem amb la nostra manera de viure. En part la fe dels altres naixerà, creixerà i s’enfortirà amb la nostra; i la nostra amb la seva. Tots tenim, siguem al lloc on siguem, tenim sempre l’oportunitat..., si som homes d’ulls penetrants i hi veiem més enllà del nas, de manifestar la nostra fe com a preveres, com a catequistes, com a pares i mares, com a veïns o com a avis. La mateixa vida ens dóna moltes oportunitats per fer-ho, i les oportunitats s’han d’aprofitar.

La missió de Joan, com la nostra, és mostrar qui és aquell que ha vingut com a salvador. Tots, absolutament tots, formem part del pla salvador de Déu; hi tenim un paper a jugar, hi tenim un lloc que ocupar.

La nostra trobada aquí cada diumenge és per refermar i celebrar la nostra fe en aquell que Joan senyalà com el salvador que el món esperava.

De Joan ens ha quedat, per sempre més, en la nostra celebració de la missa aquell “Mireu l’Anyell de Déu, mireu el que lleva el pecat del món” de la comunió.

Homilia del diumenge 11 de durant l’any

 El Regne de Déu, com la llavor, necessita un temps.

Mn. A. Roquer.

Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 17, 22-24)

Això diu el Senyor: «També jo prendré un esqueix del brot alterós que corona el cedre, arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge, i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta, en una muntanya de la serralada d’Israel. Estendrà les seves branques, donarà fruit, i es farà un cedre magnífic. Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra i viuran en el seu brancatge. Tots els arbres del bosc sabran que jo sóc el Senyor. Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs. Sóc jo, el Senyor, qui ho he dit i qui ho faré.»

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 5,6-10)

Germans, ens sentim molt coratjosos. Sabem que mentre vivim en el cos, vivim com emigrats lluny del Senyor, ja que no podem fer altra cosa sinó creure sense veure’l; però ens sentim tan coratjosos, que preferim emigrar del cos per anar a viure amb el Senyor, i no ambicionem res més que ser-li plaents, tant ara que som en el cos com quan en sortirem. Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 4,26-34)

En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega.»
Deia també: «A què podem comparar el regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra.»
Jesús anunciava el regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l’entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.

Homilia:

Sant Marc, que és l’evangelista que llegirem enguany, en el capítol IV fa una catequesi sobre el Regne de Déu i es val d’un element per fer-ho més entenedor, el que en diem les paràboles. I en totes hi subratlla una cosa: L’acció de Déu.

Per a la implantació del Regne de Déu calen dues coses: feina i temps. El sembrador ha de sembrar, però que la llavor germini ja no és feina seva; cal temps!. I avui som a l’era de la immediatesa. Mala paràbola pel nostre temps. Som a l’època del dit i fet; no sabem esperar. I totes les coses demanen un temps i més les que venen de Déu. Esperança... no en el neguit de veure com creix la planta, que això crea una angúnia, esperança en l’obra de Déu, que és qui la farà germinar. Aquí podem esperar!.

Els que avui escoltem la paràbola tenim un desavantatge ben manifest: ens queden molt lluny en l’ambient “un sembrador...”, que n’heu vist mai cap?; “un gra de mostassa...”, que sabeu què és?; “una mica de llevat..., el jull...”, eh que no sabeu que és?. Doncs malament si algú pretén fer de les paràboles una manera d’entendre el Regne de Déu. Justament no sabem de què ens parla. Per entendre certs passatges bíblics s’ha de ser pastor o pagès o pescador; així és més fàcil d’entendre que si som mestres de la Llei o gent que ho compra tot fet i cuinat al súper.

La lliçó de la paràbola d’avui no és com creix la llavor. Crec que és entendre que cal saber esperar fins que aquesta llavor germina i creix. En les coses de Déu, la pressa és mala consellera. La nostra pressa ha malmès moltes coses. El Regne de Déu, com la llavor, necessita un temps. En Pastoral també la impaciència i el zel poden malmetre una collita. Tot necessita el seu temps, meteorològic i psicològic. Això sí, cal tenir fe en la força intrínseca de la llavor, i la terra que la farà germinar. Així mateix és la força de Déu que fa germinar el Regne. Si pretenem fer créixer la planta de pressa estirant cap en fora quan treu el primer bri... la matarem. Repeteixo: la pressa, en algunes coses, és mala consellera. L’Evangeli sempre serà una petita llavor de mostassa sembrada en un camp, el món, marcat per la pressa i per l’utilitarisme.

No és estrany que sant Pau donés gràcies a Déu pels fruits de la seva predicació, a predicar l’Evangeli. I amb sorpresa seva veu que la fe va arrelant. Estava segur que si sabia esperar, ja arribaria el temps de la sega. Però a tots ens pot passar, és un mal molt comú: que quan sembrem ja voldríem veure segar. Avui estem acostumats a la pressa; ens sembla que esperar és perdre el temps i ens impacientem. I la paciència ja no és una virtut.

A nosaltres se’ns demana sembrar, no segar. També ho diu l’Evangeli: “Un és el que sembra i, a vegades, un altre el que sega”. Cada cosa al seu temps i a cadascú la seva responsabilitat. La qüestió és que ni el sembrador ni el segador no dimiteixin de la seva feina, de la seva responsabilitat.

La terra on se sembra la llavor és la història de la Humanitat. Cal tenir fe en la llavor ni que a l’hora de sembrar la vegem petita, molt petita, massa petita, i cal tenir fe en el poder de Déu que és qui la farà germinar, perquè es tracta del seu Regne. Jesús parla d’una llavor molt petita; amb tot, un cop sembrada, esdevé un arbust on si ajoquen el ocells. El contrast entre la llavor i l’arbre que se n’esdevé és una bona lliçó per entendre el Regne de Déu, que se sembra quan es predica, obra nostra; i l’arbre que creix és obra de Déu.

Nosaltres ens toca mirar què sembrem, i creure i esperar que l’obra de Déu farà la resta.

Homilia de la festivitat del Cos i de la Sang de Crist

Allò que és més important és si nosaltres som capaços de dir:
“Farem tot allò que el Senyor ens ha dit”. 

Això és Corpus.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 24,3-8)

En aquell temps, Moisès anà a comunicar al poble tot el que el Senyor li havia dit i tot el que havia ordenat. El poble sencer, a una sola veu, respongué: «Farem tot el que diu el Senyor.» Moisès escriví totes les paraules del Senyor, i l’endemà, de bon matí, erigí un altar al peu de la muntanya i plantà dotze pedres, per les dotze tribus d’Israel. Després encomanà als joves del poble d’Israel que oferissin víctimes en holocaust i immolessin vedells al Senyor com a víctimes de comunió. Ell recollí en gibrells la meitat de la sang, i amb l’altra meitat aspergí l’altar. Després prengué el document de l’aliança i el llegí al poble en veu alta. El poble respongué: «Farem tot el que diu el Senyor, l’obeirem en tot.» Llavors Moisès aspergí el poble amb la sang i digué: «Aquesta és la sang de l’aliança que el Senyor fa amb vosaltres d’acord amb les paraules escrites aquí.»

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 9,11-15)

Crist ha vingut com a gran sacerdot del món renovat que ara comença. Ha entrat una vegada per sempre al lloc sant, passant per un tabernacle més gran i més perfecte, no fet per mans d’homes, ja que no pertany al món creat; i no s’ha servit de la sang de bocs i de vedells, sinó que amb la seva pròpia sang ens ha redimit per sempre. Segons la Llei de Moisès, la sang dels bocs i del vedells i la cendra de la vedella, aspergida sobre els qui estaven contaminats, purificava i santificava exteriorment. Ara però, Crist s’ha ofert ell mateix a Déu, per l’Esperit Sant, com a víctima sense tara. Per això, i amb molta més raó, la sang del Crist ens purificarà de les obres que porten la mort, perquè puguem donar culte al Déu viu. El Crist, doncs, és mitjancer d’una nova aliança, perquè ha mort en rescat de les culpes comeses sota la primera. Per ell, els qui eren cridats a l’herència eterna reben allò que Déu els havia promès.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 14,12-16.22-26)

El primer dia dels Àzims, quan la gent immolava l’anyell pasqual, els deixebles digueren a Jesús: «On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual?» Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna: «Aneu a la ciutat i us trobareu amb un home que duu una gerra d’aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: El mestre pregunta on l’allotjareu per poder menjar l’anyell pasqual amb els seus deixebles. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, arreglada amb estores i coixins. Prepareu-nos allà el sopar.» Els deixebles se n’anaren. Arribant a la ciutat, ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit i prepararen el sopar pasqual.
I mentre menjaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i digué: «Preneu-lo: això és el meu cos.» Després prengué el calze, digué l’acció de gràcies, els el donà i en begueren tots. I els digué: «Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tots els homes. Us ho dic amb tota veritat: Ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya fins el dia que en beuré de novell en el regne de Déu.»
Després de cantar l’himne, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.

Homilia:

La festa d’avui, ho sabem tots, potser no caldria dir-ho, popularment l’anomenem així: Corpus, que vol dir, ni més ni menys, que cos. Però la litúrgia l’anomena d’una altra manera: Solemnitat del Cos i la Sang de Crist.

I aquest any, aquest segon element, la Sang, hi té una particular significació en les tres lectures que acabem d’escoltar. A la primera lectura hem sentit això: “Llavors Moisés aspergí el poble amb la sang dient: aquesta és la sang de l’Aliança”. Paraules que Jesús farà servir en el Darrer Sopar com hem sentit a l’Evangeli: “Això és la meva sang vessada per tots vosaltres; la sang de la nova Aliança”. I sant Pau, a la segona lectura, ens ha dit: “La sang de Crist ens purifica”.

L’Aliança del Sinaí era una figura de la sang de la creu, que n’anomenarem, i amb tota propietat, la nova i definitiva Aliança: no és pot anar més enllà amb la sang del fill de Déu!.

El pa i el vi de l’Eucaristia, des d’aleshores, ens remeten al que en podríem anomenar la bogeria de Déu. Diem que amor amb amor es paga. En aquest cas no es paga perquè és un amor infinit, i aquí no hi arribem; però si que serveix, i per això som aquí. O bé, en tot cas, el paguem amb calderilla que és el que tenim; però també diu la dita que qui dóna el que té no està obligat a més.

A l’antic Orient, l’Aliança era una institució bàsica. La inseguretat, la precarietat de la vida dels pobles nòmades demanava una seguretat que no li donava una vida que no era estable al desert, més aviat plena de inseguretats i de perills; i buscava una seguretat i l’única seguretat la troba en Déu; aquest Déu que, per altra part, és el seu company de camí, fa camí amb el poble cap a la terra promesa; i anirà amb el poble a través del desert; tant és així que, entre les tendes de les famílies d’Israel, hi haurà una tenda on viu Déu; que, un cop establerts a la terra promesa, aquesta tenda serà el Temple de Jerusalem. El pacte serà segellat amb la sang dels animals que s’han sacrificat. Segons el pensament semita d’aquell temps, a la sang hi ha la vida; per això el poble dirà “farem tot el què el Senyor ens diu, l’obeirem en tot”.

Jesús, en el Darrer Sopar, diu: “Això és la meva sang vessada per tots vosaltres”. La sang vessada posa de manifest el caràcter de sacrifici de la mort de Jesús. “Feu això que és el meu memorial”. I això ho fem, i cada diumenge, però avui en fem un record molt especial, és Corpus.

D’uns anys ençà la festa de Corpus la celebrem en diumenge. Cert que el Darrer Sopar fou en dijous, Dijous Sant; però també és cert que Jesús, després de ressuscitar, s’autoconvida, amb els dos deixebles d’Emaús, en diumenge; i l’Església sempre s’ha reunit en diumenge per celebrar l’Eucaristia. Sigui en dijous, sigui en diumenge, l’Església s’estremeix, i això és molt important, davant de la invitació del Senyor.

Així el més important és el que fem, tant si és en dijous com si és en diumenge. No ens hi capfiquem. Celebrar diumenge el Corpus no és cap despropòsit. Allò que realment és important és no deixar mai d’acudir a la cita en la qual hem estat convocats, a la taula on hem estat convidats. I ens asseurem a taula amb el Senyor, amb aquella promesa: “Tots els que mengin aquest pa, viuran per sempre”. Allò que és més important és si nosaltres, com aquell poble d’Israel, també som capaços avui de dir: “Farem tot allò que el Senyor ens ha dit”. Això és la veritable comunió, això és la unió entre Ell i nosaltres. Això, en dijous o en diumenge, és Corpus.

Homilia de la solemnitat de la Santíssima Trinitat

Allò, doncs, que la celebració d’avui ens convida a posar en relleu és la nostra fe en el Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del Deuteronomi. (Dt 4,32-34.39-40)

Moisès digué al poble: «Recorre totes les èpoques que t’han precedit, des del dia que Déu creà l’home sobre la terra; investiga d’un cap a l’altre del cel, a veure si mai ha succeït un fet tan gran com aquest, si mai s’ha sentit dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu que li parlés d’enmig del foc, com tu l’has escoltada, i hagi continuat amb vida; si mai s’ha sentit dir que cap déu hagi intentat anar a treure per a ell un poble que vivia en poder d’un altre, combatent contra l’opressor amb senyals i prodigis, amb mà forta i braç poderós, amb fets esglaiadors i extraordinaris, com el Senyor, el vostre Déu, ho ha fet per vosaltres a Egipte, i vosaltres ho heu vist amb els vostres ulls. Reconeix avui que el Senyor és l’únic Déu: ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n’hi ha d’altre; recorda-ho sempre en el teu cor. Compleix els seus decrets i els seus manaments que jo et dono avui, perquè siguis feliç amb els teus descendents, i visquis molts anys en el país que el Senyor, el teu Déu, et dóna per sempre.»

Lectura de la carta de Sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,14-17)

Germans, tots els qui viuen portats per l’Esperit de Déu són els fills de Déu. Perquè vosaltres no heu rebut pas un esperit d’esclaus que us faci viure una altra vegada en el temor, sinó un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!» Així l’Esperit s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. I si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que sofrim amb ell per arribar a ser glorificats amb ell.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 28,16-20)

En aquell temps, els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’hi acostà i els digué: «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

Homilia:

Cada any, el diumenge després de la Pentecosta, o sigui avui, ens reunim per celebrar la solemnitat de la Santíssima Trinitat. I a Reus amb un to molt especial.

Avui entrem, en el que en podríem dir, el mar immens i seré de la contemplació del misteri de Déu. Un misteri que, per altra part, tenim present moltes vegades potser, fins i tot, sense ni adonar-nos-en; és l’hàbit, el costum; no hi pensem però l’anomenem molt. I avui en prenem consciència. ¿Us imagineu que tot el que fem ho haguéssim de fer sempre amb plena consciència?; ho fem i prou!. Que difícil resulta escriure quan ens han enguixat el braç dret!; llavors ens n’adonem de la facilitat en què ho fèiem abans.

En la nostra vida de fe, a les nostres celebracions fem i diem una colla de coses sense adonar-nos-en. Però a vegades és bo parar-nos i adonar-nos del què diem. Allò, doncs, que la celebració d’avui ens convida a posar en relleu és la nostra fe en el Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Cosa que fem quan ens persignem tantes vegades, cosa que diem quan diem el glòria al Pare, glòria al Fill, glòria a l’Esperit Sant, al Credo, en la part central de la celebració de la missa, a la benedicció final; i hem estat batejats en nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant (així vam començar); són les darreres paraules, ho hem sentit a l’evangeli, de Jesús en aquest món. I això ens fa pensar que, malgrat les nostres febleses, els nostres oblits (som com som), allò que fem, a vegades tot i ser obra nostra, no és cosa nostra; ens ve de Déu. Ell és qui garanteix que tot allò que fem ho fem perquè som l’Església de Déu; i allò que fem, que ho vam adquirir, és una força i un valor que actua en nosaltres. Per tant, nosaltres, continuem invocant la Santíssima Trinitat quan bategem, quan consagrem, quan beneïm.

Si el segle XX se l’ha anomenat el segle de l’eclipsi de Déu, potser també el podríem anomenar el segle del naixement dels ídols. Que, com tota idolatria, ha portat el que ha portat; dissimular-ho no cura de res. S’ha divinitat la raça, el partit, el führer de torn... que han substituït un déu, que han inventat unes noves fes, unes creacions noves que porten una avidesa, però sense el nom de Déu. En el llibre del Deuteronomi, ho hem escoltat: Moisès convida el poble a recorre la història del seu passat.

Aquest món, ni que sigui un món de mones, no és a can seixanta; l’amor de Déu hi és. I li ha donat un to, i un to especial. De la vida de les persones i dels pobles se’n podem fer moltes lectures. Hi ha una lectura creient de la Història; la fe ens porta a llegir la Història amb ulls de fe; totes les victòries o les derrotes, tots els moments d’eufòria o moments de crisi econòmica... tenen una lectura des de la fe. I també hi ha una lectura no creient; és el que fa molta gent, però sense futur, i és greu; la lectura no creient sempre acaba amb l’adoració del primer ídol que ens agrada; l’ídol pot ser el poder, pot ser el diner, el plaer o pitjors.

Vull acabar amb les paraules de la lectura d’avui, reconèixer que el Senyor és l’únic Déu: “Recorda-ho sempre, pensa-ho dins del teu cor, compleix els seus manaments i seràs feliç. Mira si mai s’ha sentit dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu com tu l’has poguda escoltar”.

Germans, convé, doncs, que obrim les oïdes i sobretot que obrim el cor, per entendre tota la immensitat de l’amor de Déu que actua en nosaltres. Un amor de Déu que és comunió de vida entre el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.

Homilia de la Festivitat de la Pentecosta

El fruit del Ressuscitat és el seu Esperit. Avui neix l’Església. 

Podem imaginar totes les comunitats cristianes d’arreu amb un únic objectiu: una fe, una esperança i un amor per crear un món nou.

Mn. A. Roquer.

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 2,1-11)

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta, es trobaven tots junts en un mateix lloc quan, de sobte, se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, i omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc, que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar. Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Estranyats i fora de si deien: «No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs, com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites, hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena, hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits, hi ha cretencs i àrabs, però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,3b-7,12-13)

Germans, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant. Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots.
Perquè el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,19-23)

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó.»

Homilia:

“Es trobaven tots junts en un mateix lloc...”. Em sembla que l’Esperit Sant, és una opinió meva, es val, justament, de la por, ho hem sentit avui a la Primera Lectura (“Els apòstols estaven en un mateix lloc per por dels jueus”) per enviar-los tots junts a fer una gran obra: predicar l’Evangeli (“Aneu per tot arreu”). Com si se’ls girés, diu, un ventada impetuosa, una ventada violenta. Novament el vent, l’aire, l’alè de Déu. Aquell que, també, alenava en el moment de la creació del món i els essers creats adquirien vida, eren essers vius. Ara, per Pentecostés, és una nova creació, un nou alè; neix l’Església, una creació nova; alenada, això sí, per l’alè, per l’Esperit (la paraula esperit vol dir alè) de Déu.

Diu: “Com unes llengües de foc es posarem damunt d’ells”. “Vosaltres –havia dit Jesús– sereu la llum del món”. Tot lliga!. Ara sí, ara ha començat una nova creació. Ara és la Pasqua plena de fruit, Pasqua Granada. El fruit del Ressuscitat és el seu Esperit. Avui neix l’Església, la comunitat d’aquells que moguts per l’Esperit donaran testimoni del Ressuscitat fins els últims confins de la Terra. Avui hem de sentir l’alegria profunda de formar part d’aquesta Església.

Les nostres històries personals o familiars, el moment que cadascú pot estar passant, poden ser ben diversos. Podem imaginar totes les comunitats cristianes d’arreu, amb llengües diferents, amb costums diferents, però amb un únic objectiu: una fe, una esperança i un amor per crear un món nou. Un món que s’ha de preguntar, també avui, si segueix el camí de progrés veritable, i per on va el veritable progrés. Un món que es pregunti si només l’economia, només la tècnica, només la política poden donar solució vital a la persona humana.

L’Esperit creu fraternitat, l’Esperit crea comunió. L’Esperit és l’únic que fa noves totes les coses i que dóna vida a totes les coses. També a l’economia, a la tècnica i a la política. No es tracta d’estar a l’expectativa de noves coses que ens volen anorrear constantment per la simple novetat; de noves aparicions, de noves revelacions... Ja està tot dit des d’aquella Pentecosta. Les noves revelacions, les aparicions, no les necessitem, ja. No ens cal que ens diguin allò què hem de fer, ja ho sabem, el què cal és fer-ho. L’Evangeli ho diu ben clar, no cal afegir-hi res de nou. Això sí, hi ha una feina: aprofundir cada dia més en el sentit profund de l’esperit de l’Evangeli. És la riquesa de l’ensenyament de Jesús, l’esperit de la veritat que us guiarà al coneixement de la veritat sencera.

No és pas amb raonaments humans que coneixerem millor qui és Déu, sinó amb el do de la fe. En aquesta vida no avançarem a les palpentes sinó a la llum de la fe, que ens ajuda a valorar, justa i degudament, la realitat de la vida, la realitat del món, d’acord amb l’Esperit de Déu. Ho demanarem en l’oració després de la comunió. Sense l’esperit podem fer moltes coses, però no és qüestió de fer moltes coses sinó de ser.

Sense els fets de l’Esperit mai serem l’Església de Déu, ni tindran validesa fins i tot els sagraments. I avui ho repetirem com cada diumenge: “Envieu el vostre Esperit per a que aquest pa i aquest vi es converteixin en el cos i la sang de Jesucrist”. Per tant nosaltres ara ho repetirem una altra vegada: “Crec en l’Esperit Sant, que és el que infon la vida...”

Homilia de la missa de l’aparició

L’Evangeli no és una història per a contar, és una vida per viure.

Mn. A. Roquer

Homilia:

Avui hem de demanar perdó a sant Beda el Venerable per no celebrar la seva missa, o al papa Gregori VII, el gran papa Gregori VII, o a santa Magdalena de Pazzi, la mística florentina, i, possiblement, hem de demanar perdó a la Mare de Déu que, tot i ser el mes de maig, hem fet la missa de Pasqua.

Sé una cosa, tots la sabem, la Mare de Déu està contenta que celebrem, nosaltres aquí al seu Santuari, la resurrecció del seu fill. Ella com ningú ha valorat i ha estat ella mateixa, per dir-ho així, fruit d’aquest do de la vida eterna.

Nosaltres avui, doncs, celebrem la Pasqua del Senyor. I les lectures d’avui, sobretot l’Evangeli, han estat com una preparació del què serà la vida de l’Església. Nosaltres, oficialment, cada diumenge celebrem la Pasqua del Senyor. I diumenge, d’una manera molt especial, celebrarem la vinguda de l’Esperit Sant amb la Pasqua Granada. L’Esperit animador i guia d’aquella primera comunitat creixent i de totes les comunitats basades sempre, ahir i avui, en l’amor a Jesucrist.

I ho hem escoltat a l’Evangeli de Joan. I a la Primera Lectura hem escoltat el final de la vida de Pau, entregat del tot al servei de l’Evangeli. Festus, governador romà de Judea, no és expert en coses de religió, i com a bon polític no vol barrejar religió i política; i per estalviar-se maldecaps, o compromisos, adopta el camí més curt (sempre s’ha acostuma a fer així, o potser encara el més pràctic): condemna a Pau; i Pau, que és ciutadà romà, apel·la, hi tenia dret, a l’emperador de Roma.

A l’Evangeli hem vist com Pere, que fou elegit com a capdavanter dels Apòstols, és ratificat en el seu càrrec. Alguns creuen que la triple afirmació d’amor del mestre respon a l’anterior triple negació del dia de la Passió per part de Pere. No crec que la cosa vagi per aquí. Seria allò de jo perdono però no oblido; i no em lliga amb Jesucrist. Em refereixo més aviat a que Jesucrist li demana tres vegades si l’estima, no per fer-li un retret de les seves negacions. Més aviat, diria, que m’inclinaria a pensar que és qüestió, simplement, de gramàtica hebrea. M’explico: en hebreu no hi ha superlatiu: no es diu moltíssim, es diu tres vegades molt (recordeu que cada dia a missa diem tres vegades Sant, i no per això Déu és tres vegades sant).

Per tant, quan Jesús pregunta a Pere si l’estima, li diu si l’estima no molt, sinó moltíssim!. I té dret a preguntar-li perquè la missió que li encomana, de pasturar les seves ovelles, és de moltíssima responsabilitat.

Però allò que avui ens interessa a nosaltres no és fer disquisicions gramaticals que no en posarem cap tros a l’olla. Allò que ens interessa nosaltres avui és, sobretot, el què va fer sant Pere, el nostre patró. Allò que ens interessa és si avui nosaltres som capaços, davant la mateixa pregunta, donar la mateixa resposta de Pere.

L’Evangeli no és una història per a contar, és una vida per viure.

Homilia de la Festivitat de l’Ascensió del Senyor

La festa d’avui diria que dóna ales, dóna força, dóna capacitat d’anar més enllà. Jesús ens assenyala l’horitzó i ens diu on anem.

 Mn. A. Roquer.

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 1,1-11)

 En la primera part del meu llibre, Teòfil, he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins al dia que fou endut al cel, després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que ell havia elegit. Després de la Passió se’ls presentà viu, i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies se’ls aparegué, i els parlava del regne de Déu.
Estant reunit amb ells, els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué: «Espereu aquí la promesa del Pare que vau sentir dels meus llavis quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua; vosaltres, d’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant.» Els qui es trobaven reunits li preguntaven: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?» Ell els contestà: «No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare, però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.»
Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,17-23)

Germans, demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell; li demano també que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades l’heretat que ell us dóna entre els sants. Que conegueu també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients, vull dir l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb què obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts, i el féu seure a la seva dreta dalt el cel, per damunt de tots els governants i dels qui tenen autoritat, poder o senyoria, per damunt de tots els títols que es poden donar en el nostre món i en l’altre. Tot ho ha posat sota els seus peus, i a ell l’ha fet cap de tot i l’ha donat a l’Església, que és el seu cos i el seu complement, ell que té en totes les coses la seva plenitud.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 16,15-20)

En aquell temps, Jesús s’aparegué als onze i els digué: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat. Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran. Els senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: en nom meu trauran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, agafaran serps amb les mans, i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal; imposaran les mans als malalts, i es posaran bons.» Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu. Ells se n’anaren a predicar pertot arreu. El Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l’acompanyaven.

Homilia:

Diu l’evangelista sant Lluc: “Després que Jesús fou endut al cel els apòstols se’n tornaren a Jerusalem plens d’una gran alegria”. I a l’oració, avui mateix, hem demanat això: “Senyor, feu-nos el do d’una alegria santa”. Els apòstols plens d’alegria, avui hem demanat el do de l’alegria; i, a vegades, em sembla que ens han fet veure que la festa de l’Ascensió que avui celebrem és una festa perquè és comiat plena d’una gran tristor: El Senyor se’n va!. L’absència de Jesús no és una absència, d’absència res de res: “Jo estaré amb vosaltres cada dia”. O no ho creiem?. Més aviat diria que avui és la festa de la gran esperança; Jesús ha pujat al cel i ens marca el camí per a que nosaltres també puguem seguir-lo.

La festa d’avui diria que dóna ales, dóna força, dóna capacitat d’anar més enllà. Jesús ens assenyala l’horitzó i ens diu on anem. L’Ascensió és, per al cristià, una crida a continuar esperant, a continuar confiant, malgrat els desenganys, les decepcions, els desànims... que acostumen a portar els dies de cada dia de la vida ordinària. Al llarg de la vida podem sentir una doble temptació: desistir de la marxa perquè el camí és pesat, llarg i costerut, o bé anticipar l’arribada a la meta abans d’hora. Si escorcem el camí no arribarem on volíem anar.

Avui és un bon dia per escoltar la recomanació de la carta de l’apòstol sant Jaume: “Tingueu paciència, germans”. Però avui no tenim paciència, no podem esperar, hem perdut la capacitat de saber esperar. Hem perdut l’alegria de l’esperança, llavors; tot ho volem ja!. Tenim por que la paciència esdevingui una resignació, o una debilitat. Segons sant Pau, la paciència engendra esperança. Tot necessita un temps per madurar (fins i tot les tomaques!). La paciència no consisteix en adoptar una postura de dimissió, ben al contrari: la persona pacient resisteix davant de l’adversitat i es manté ferma passi el què passi. La paciència, si és enemiga d’alguna cosa, és de l’excessiva pressa.

L’Ascensió, per un cantó, acaba; però per l’altre cantó, comença. Acaba la presència física de Jesús en aquest món i comença la seva presència sagramental: “Jo estaré amb vosaltres (repeteixo) cada dia”. I per això l’Ascensió és la festa més optimista de totes. Avui, aquí, on som ara el Senyor es fa present; ho hem dit al començar la celebració, com sempre. El Senyor ens ha parlat, hem dit que era Paraula de Déu allò què llegíem; i després ens partirà el pa com ho va fer en el Cenacle amb els seus, que som nosaltres ara. Potser sí que ens podem entristir, en tot cas, per l’èxit dels adversaris, però per l’èxit del què és dels nostres mai!; i l’Ascensió és un èxit.

La presència visible de Jesús, home com nosaltres, ha deixat pas a la presència espiritual, sagramental, però no menys efectiva que l’altra, que tot i no ser perceptible pels sentits és tan real com la primera. Presència, això sí, en tots els moments de la vida; en els foscos i en els tan clars, a tots. Presència de vida i de resurrecció en mig de tota mort. Jesús, amb l’Ascensió, desapareix de la nostra vista però no de la nostra vida.

El Senyor els envia a predicar. Hem sentit que el Senyor hi col·laborava en aquella missió. Així, doncs, en aquest nostre camí, no estem sols. La seva presència ens sosté, la seva paraula ens anima. Jesús diu als seus en el Darrer Sopar: “Que els vostres cors s’asserenin, confieu en Déu, confieu també en mi”. I afegeix: “A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots. Vaig a preparar-vos-hi estada per a que també vosaltres estigueu allà on jo estic”. “I ells se’n tornaren a Jerusalem plens d’una gran alegria”. I després de saber això, nosaltres, avui, tornarem a casa plens d’una gran alegria si ho hem entès correctament.

Homilia del diumenge VI de Pasqua

 La persona humana és fruit de l’amor de Déu:
tu i jo som fruit de l’amor de Déu.
 Això, justament, és el que ens fa semblants a Déu.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 10,25-26.34-35.44-48)

Així que Pere entrà, Corneli sortí a rebre’l i es prosternà als seus peus. Pere el féu aixecar dient-li: «Posa’t dret, que jo sóc home, igual que tu.» Llavors Pere prengué la paraula i digué: «Ara veig de veritat que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui.» Mentre Pere deia això, l’Esperit Sant vingué sobre tots els qui escoltaven la seva predicació. Els jueus creients que havien vingut amb Pere s’estranyaren molt en veure que el do de l’Esperit Sant era vessat fins i tot sobre els qui no eren jueus. De fet, els sentien parlar en llenguatges misteriosos i proclamar les grandeses de Déu. Llavors Pere digué: «Qui pot excloure de l’aigua del baptisme aquests que han rebut l’Esperit Sant igual que nosaltres?» Tot seguit manà que els bategessin en el nom de Jesucrist. Després li pregaren que es quedés amb ells uns quants dies.

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 4,7-10)

Estimats meus, hem d’estimar-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu. Tothom qui estima és fill de Déu: ha nascut d’ell i el coneix. Els qui no estimen no coneixen Déu, perquè Déu és amor.
Hem vist clarament l’amor que Déu ens té quan ell ha enviat al món el seu Fill únic, perquè visquem gràcies a ell. L’amor és això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ha estat el primer d’estimar-nos, tant, que ha enviat el seu Fill com a víctima propiciatòria pels nostres pecats.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 15,9-17)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l’amor que us tinc, com jo també observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l’amor que em té. Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena. El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare. No sou vosaltres, els qui m’heu escollit. Sóc jo qui us he escollit per confiar-vos la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, un fruit que durarà per sempre. I el Pare us concedirà tot allò que demanareu en nom meu. Això us mano: que us estimeu els uns als altres.»

Homilia:

“Déu és amor”. Gràcies evangelista sant Joan, això ens eixampla el cor. Això no ho ha dit ningú més!. Millor dit: això mai ningú no s’hauria atrevit de dir-ho!. La Creació i més la Redempció només es poden explicar per l’amor de Déu.

Per tant, i baixant a detalls, la persona humana és fruit de l’amor de Déu. I concretant una mica més: tu i jo som fruit de l’amor de Déu. I amor, amb amor es paga. És una dita i és veritat. Així, doncs, la persona humana no arribarà ser el que realment és fins que no aprengui, de veritat, a estimar. Això, justament, és el que ens fa semblants a Déu. L’amor d’aquesta vida és una finestra per on podem entreveure l’amor etern.

L’amor necessita temps, tant que la plenitud de l’amor només és l’eternitat. L’amor és contemplació reposada, sense presses; i la societat d’avui té presses. És una societat que tot ho fa ràpid. Llavors ja no sé si l’amor, avui, és un valor o un contravalor.

Contemplant Déu podem entendre com és la persona humana i què ha de fer per trobar el centre i el sentit de la seva vida. La lamentació de sant Agustí podria ser també la nostra, quan ell reconeix això: Vaig trigar molt a estimar-vos. Això que vós estàveu dintre meu i jo era fora. Us buscava per fora i vós éreu dintre meu. Només qui neix de l’amor i coneix l’amor us pot conèixer de veritat i del tot.

No estimem, doncs, a fons perdut. Estimem en la mesura en que ens sabem estimats. Diem, tots plegats, com sant Joan: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hem cregut. Qui viu en l’amor està amb Déu, i Déu està amb ell”. Doncs si no estimem, podem dir així, perquè no volem, no serà perquè ho ignorem.

No és gens estrany que aquests darrers diumenges de Pasqua se’ns faci sentir la necessitat de la presència de l’Esperit Sant, el que culmina l’amor de Déu. Sense el do de l’Esperit, el deure d’estimar esdevé un manament, una obligació i, a vegades, un quasi impossible; i Déu no pot demanar impossibles. Només Déu pot fer possible allò que nosaltres, per nosaltres mateixos, ens assembla que ens sobrepassa.

Pere, a casa del pagà Corneli, ho hem sentit a la Primera Lectura, ha entès que el do de l’amor de Déu és per a tothom; no és un amor selectiu. Que ell, Pere, no pot excloure a ningú perquè Déu no exclou a ningú. Déu no fa diferència a favor d’uns o d’altres. L’amor fins a donar la vida és el què salva. La mort crucificat és la bellesa que salva.

La capacitat de sofrir és el termòmetre que marca la capacitat d’estimar. L’amor és la característica del cristià. “Per l’amor que us tindreu els uns als altres sabran que sou els meus deixebles”. Però nosaltres no en tenim l’exclusiva, només faltaria. Com cada diumenge el que ens ha convocat aquí és l’amor de Déu manifestat en el seu fill Jesucrist. Ell ens ha parlat d’amor com ningú pot fer amb més autoritat. Només si ens estimem, el fruit del sagrament pasqual es manifestarà en nosaltres; l’amor passarà de ser una paraula bonica, una paraula fins i tot captivadora, a ser una realitat vital.

Homilia del diumenge V de Pasqua

La Pasqua no és només que Jesús ha ressuscitat a la nova vida sinó que aquesta vida nova ens ha arribat fins a nosaltres.

Bondat i vida. I això és el que ens mou

a seguir-lo i a creure-hi.

 Mn. A. Roquer.

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 9,26-31)

En aquell temps, Saule arribà a Jerusalem, i allà intentava incorporar-se als creients, però ells no creien que s’hagués convertit, i tots el defugien. Llavors Bernabé el prengué pel seu compte, el presentà als apòstols, i els contà com, pel camí, el Senyor se li havia aparegut i li havia parlat, i amb quina valentia havia predicat a Damasc el nom de Jesús. Des d’aquell moment convivia amb ells a Jerusalem amb tota llibertat, predicava amb valentia el nom del Senyor, conversant i discutint amb els jueus de llengua grega. Aquests es proposaren de matar-lo, però els germans, que ho saberen, l’acompanyaren a Cesarea i el feren marxar a Tars.
L’Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria. Així creixia, s’anava edificant, i vivia constantment a la presència del Senyor, confortada per l’Esperit Sant.

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 3,18-24)

Fillets, que el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat. Llavors coneixerem que ens mou la veritat i la nostra consciència es mantindrà en pau davant de Déu. Perquè si la nostra consciència ens acusa, pensem que Déu és més gran que la consciència, i que ell ho sap tot.
Estimats, si la consciència no ens acusa, podem acostar-nos a Déu amb tota confiança, i obtindrem el que li demanem, perquè complim el que ens mana i fem allò que és del seu grat.
El seu manament és que creguem en el seu Fill Jesucrist i que ens estimem els uns als altres tal com ens ho té manat. Si complim els seus manaments, ell està en nosaltres i nosaltres en ell. I, per l’Esperit que ens ha donat, coneixem que ell està en nosaltres.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 15,1-8)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dóna fruit en mi el Pare la talla, i la que dóna fruit, l’esporga i la neteja perquè encara en doni més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo sóc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s’asseca. Les sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus.»

Homilia:

Estem plenament dins de les festes pasquals que són, evidentment, el fonament i el sentit de la nostra vida cristiana. Si Jesús no hagués ressuscitat “fora vana la nostra fe”, ens ho diu sant Pau. Fora inútil el nostre camí, el nostre seguiment; no hi hauria final, no hi hauria horitzó, no tindria sentit!. És el Ressuscitat que ens fa veure la nostra petita història d’una altra manera.

La vida de Pau, apassionada en tot, tant com a perseguidor com apòstol.... No és estrany que dubtin, per altra part, de la seva conversió. ¿Què havia portat a Pau a emprendre un camí, no només diferent, sinó totalment oposat al què portava?: la trobada amb Jesús camí de Damasc amb la seva coneguda caiguda del cavall (que em penso que més popularment n’hauríem de dir la caiguda del ruc). Aquest canvi sobtat és un canvi radical, un canvi de vida, i així podrà ben dir “No sóc jo que visc, és Crist que viu en mi”.

I per aquí podem entendre l’Evangeli d’avui: “Jo sóc el cep... vosaltres les sarments”. La meva vida és la vostra vida, o la vostra vida és la meva. L’al·legoria de l’evangeli d’avui, com la del diumenge passat amb el Bon Pastor, és senzilla, diria fins i tot poètica, però sobretot és vital. A vegades les coses més sublims ens passen desapercebudes per la seva simplicitat, per la seva normalitat, per la seva quotidianitat; com el respirar: no hi pensem, però és vital!.

A l’Antic Testament ens apareix la figura de la vinya ja des del temps de Noé, però sobretot amb els profetes per parlar de la relació, difícil relació, entre Déu i el poble d’Israel. Una relació a base d’amor, de misericòrdia, de perdó... per part de Déu, i de rebuigs i d’infidelitats per part del poble; que enlloc de donar-li raïms, com és lògic, li dóna agrassots.

La unió dels sarments amb el cep és essencial per donar fruit. No endebades l’evangelista ens ha repetit avui cinc vegades “Units a mi”. Si us dic que el cep produeix raïms, em direu ja ho sabem!. Doncs també us dic que els bons fruits de l’Església vénen del cep que és Jesús, i convé que ho sapiguem!. És Ell, Jesús, qui té la vida. La nostra vida, tota sola, amb tot el què fem, tot el què som, tot el què estimem... només ens pot portar a la mort. El fruit d’una vida mortal mai pot engendrar una vida eterna. Aquesta és la distància que hi ha entre el Divendres Sant, allà on arriba la vida humana, i el dia de Pasqua quan Déu fa que aquesta vida esdevingui eterna, superant la mort humana. La Pasqua no és només que Jesús ha ressuscitat a la nova vida sinó que aquesta vida nova, perquè no està subjecta a la mort, ens ha arribat fins a nosaltres.

Aquest és el misteri pasqual del qual Déu ens fa participar plenament des del Baptisme. Si celebrem el dia del naixement, cosa molt normal, en més motiu hauríem de celebrar, em sembla a mi, el dia del nostre Baptisme, quan hem nascut per a la vida eterna. I sabeu per què no el celebrem, senzillament perquè no sabem ni el dia en que ens van batejar; llàstima!.

Tot això, i molt més, és el què Jesús ens dóna a entendre amb la preciosa imatge del cep i les sarments.

La nostra relació amb Jesús no és només de coneixements racionals, d’idees ni de principis morals, ni tampoc de ritus i cerimònies. És una relació de persones vives, i Ell és qui ens dóna la vida, i nosaltres hi creiem i l’acollim. I l’acollim perquè sabem en qui creiem.

El pastor bo dèiem diumenge passat, el cep veritable em dit avui. Dos adjectius ben explícits: bonesa i veritat. Dos adjectius que ens defineixen com és el Ressuscitat, o qui és el Ressuscitat per a nosaltres. Bondat i vida. I això és el que ens mou a seguir-lo i a creure-hi.

Homilia del diumenge IV de Pasqua

Jesús, com a pastor bo, ens guia i ens coneix i ens estima.

Dir conèixer, segons la Bíblia, és una relació personal.

Mn. A. Roquer.

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 4,8-12)

En aquells dies, Pere, inspirat per l’Esperit Sant, digué: «Magistrats i notables del poble, si avui ens demaneu compte d’això que hem fet en bé d’un invàlid, i voleu saber qui l’ha posat bo, sapigueu, vosaltres i tot el poble d’Israel, que aquest home el teniu davant vostre pel poder del nom de Jesucrist, el Natzarè. Vosaltres el vau clavar a la creu, però Déu el va ressuscitar d’entre els morts. Ell és «la pedra que vosaltres, els constructors, havíeu rebutjat, i ara corona l’edifici». La salvació no es troba en ningú més, perquè, sota el cel, Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos.»

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 3,1-2)

Estimats, mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som. Per això el món no ens reconeix, com no l’ha reconegut a ell. Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 10,11-18)

En aquell temps, Jesús parlà així: «Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. El qui no és pastor, sinó que treballa només a jornal, quan veu venir el llop, fuig i abandona les ovelles, perquè no són seves. És que ell només treballa pel jornal i tant se li’n dóna, de les ovelles. Llavors el llop les destrossa o les dispersa. Jo sóc el bon pastor. Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi, i dono la vida per elles.
»Encara tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu. Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor. El Pare m’estima perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren. Sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i de recobrar-la. Aquesta és la missió que he rebut del Pare.»

Homilia:

Cada any, en aquest IV diumenge de Pasqua, ens trobem a l’Evangeli la figura del Bon Pastor. Enguany Jesús ens diu que ell és el pastor de debò, el bo, que estima i defensa les ovelles fins a la mort.

Avui, però, està una mica desprestigiada la imatge del pastor i del ramat. És només per raó del desconeixement que en tenim que el confonem amb un borregisme. La cultura urbana se’ns ha menjat la cultura rural, en som uns analfabets. Per entendre correctament la figura de Jesús com a pastor només cal veure un pastor; llavors s’entén tot molt bé. La imatge del pastor era entranyable per a aquells que l’escotaven perquè formava part de la cultura d’Israel, era una figura de cada dia; per altra part era un poble descendent de pastors: recordem Abraham o el rei David. Fins i tot és una imatge atribuïda a Déu: “El Senyor és el meu pastor” diu el salm. Quan Jesús diu que és el Bon Pastor és fàcil fer una referència a aquest salm. En una contraposició ben clara dels que van a jornal que quan veuen el llop abandonen el ramat, diu, perquè no és seu. Però el pastor, quan és un bon pastor i són seves les ovelles, en té cura perquè són seves, perquè les coneix, i fins i tot pel nom, perquè les estima.

Així Déu, pastor d’Israel, no fa res en sèrie. Déu és un artista, i artista de debò; tot el que són peces són peces úniques, irrepetibles!. Des de l’òptica de Déu, la Humanitat no és una massa d’homes i dones repetits, tots iguals. “Jo conec les meves ovelles i elles em coneixen a mi, i les crido pel seu nom”; fins i tot tenen nom pel pastor!. Jesús, com a pastor bo, ens guia i ens coneix i ens estima, en el que significa la paraula conèixer en el sentit bíblic. En el llenguatge popular té un sentit, en el bíblic en té un altre. Dir conèixer és una activitat intel·lectual, dir conèixer segons la Bíblia és una relació personal, és una relació d’amor, d’afecte. El Bon Pastor té una relació i un tracte personal, íntim, amb cadascun de nosaltres, per això parlarà de “les seves ovelles”. Sant Joan, a la segona lectura, ens ho ha dit ben clar: “Mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare, ens ha fet fills seus”. I ho som!. Per això el món no ens coneix... com no coneix a Déu.

Però l’amor de Déu no és selectiu. No estima només les ovelles que estan a la seva pleta; estima també les que van per les seves, les que potser enlloc d’ovelles estan com una cabra. L’amor de Déu és per a tothom, no només per a un grup de selectes: “També tinc unes altres ovelles que no són d’aquest ramat” i són seves també!.

La primera Església té una consciència ben clara que Jesús, i només ell, és l’únic pastor. Per això sant Fructuós, al segle IIIè, a l’amfiteatre de Tarragona, poc abans de ser cremat de viu en viu, dirà No us mancarà mai pastor; o sant Ignasi d’Antioquia dirà Enlloc meu, com a pastor, tindreu Déu mateix. Jesucrist us farà de bisbe.

La figura de Jesús com a Bon Pastor dóna fesomia a la figura de tots aquells que com a pastors, o potser només com a ramadans, cuiden avui l’Església de Déu. El pasturatge del poble de Déu va més enllà que una figura bucòlica “fins arribar a donar la pròpia vida per les seves ovelles”. Per això a l’oració hem demanat que la feblesa del vostre ramat arribi on ha arribat la fortalesa del seu Pastor”.