Missa de l’aparició. Missa de “Santa Maria, temple del Senyor”

El misteri del Déu fet home, que és veritat de fe, és el misteri de Déu en l’home, en tota persona humana.

Mn. Roquer.

Homilia:

El Temple (celebrem, com he dit, la missa motiva de “Santa Maria, temple del Senyor”) ... el temple és el lloc, és l’espai de la presència de Déu.

Per Jesucrist adquireix, aquest espai, un concepte nou. Recordem aquelles paraules de Jesús a la samaritana al pou de Jacob: “El lloc on s’ha d’adorar al Pare ja no és ni aquesta muntanya, ni Jerusalem; aquells qui adoren a Déu ho han de fer en esperit i en veritat”.

Podem ben dir no és qüestió, doncs, d’omplir el santuari de Misericòrdia cada 25 de mes, sinó d’omplir-lo nosaltres aquí, cada 25 de mes, d’entranyes de misericòrdia. Aquesta és la veritable devoció en esperit i en veritat. No és la nostra presència física la que omple el temple del Senyor, sinó un el nostre esperit.

Si l’Arca de l’Aliança, per contenir les Taules de la Llei (de la Llei antiga, de la Llei de Moisés) era un espai sagrat, molt més les entranyes de Maria seran un espai sagrat perquè han contingut Aquell qui porta la nova Llei, la Llei de l’amor: Jesucrist. Per això la podem anomenar, a Maria, Arca de la nova aliança. Però no pel fet material de portar en el seu sí el mateix Fill de Déu. Diu sant Agustí: De res hauria servit a Maria la seva maternitat material si no hagués concebut el Crist en el seu cor i després en el seu cos. I això sort que ho diu sant Agustí, sinó...!

Això que diem de Maria com a temple de Déu sant Pau ho amplia, ho fa extensiu a tot cristià, a tot batejat pel fet de ser batejat: “Tots vosaltres, diu, sou temple de Déu, perquè l’esperit de Déu habita en vosaltres. El temple de Déu sou vosaltres”.

El sentit ple de temple de Déu en Maria, el sentit ampliat som nosaltres per la fe i els sagraments; i, ampliant-ho encara més, ho és tota persona humana per ser fill de Déu, des del mateix moment que el Fill de Déu, etern, s’ha fet home em mig dels homes. Tota la humanitat ha adquirit un nou concepte: tota persona és portadora de la divinitat, tant si ho sap com si no ho sap. No depèn de saber-ho o no.

El misteri del Déu fet home, que és veritat de fe, és el misteri de Déu en l’home, en tota persona humana; per això la persona humana és sagrada, i qui trepitja, abusa o ultratja la persona ha de saber que ultratja, trepitja i abusa de Déu. Això també és de fe.

Que el respecte que ens mereix la imatge de Maria, com a imatge, sigui sempre el respecte que ens mereix tota persona com a imatge viva de Déu. Podem ser temple de Déu!, potser sí, algunes vegades brut, desendreçat, deixat... però no per això menys temple de Déu. I tot temple, per ser el què és, mereix sempre un respecte i una veneració.

Homilia Diumenge 7 de durant l'any.

 Acceptar la possibilitat d’estimar els enemics no és res més que admetre la possibilitat de que nosaltres siguem estimats per Déu.Un món diferent és possible; amb el Sermó de la Muntanya com a base, certament, és possible!

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del Levític (Lv 19,1-2.17-18)

El Senyor digué a Moisès: «Digues a tota la comunitat dels israelites: sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant.
»No tinguis malícia als teus germans dins el teu cor. Reprèn els altres, si cal; així no et faràs responsable del seu pecat. No et vengis ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble. Estima els altres com a tu mateix. Jo sóc el Senyor.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 3,16-23)

Germans, ¿no sabeu que sou un temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú profana el temple de Déu, Déu li’n demanarà compte, perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres. Que ningú no s’enganyi ell mateix. Si entre vosaltres algú es té per savi segons la saviesa del món present, que es faci ignorant, per poder arribar a ser savi de veritat. Perquè, davant de Déu, la saviesa d’aquest món és ignorància. L’Escriptura diu: «Fa caure els savis en els seus propis paranys.» I també: «El Senyor sap què valen els pensaments dels savis: no s’aguanten més que el fum.» Per tant, que ningú no es gloriï de ser seguidor de cap home. Tot és vostre: Pau, Apol·ló, Quefes, el món, la vida, la mort, el present, el futur. Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 5,38-48)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que, als antics, els van dir: “Ull per ull, dent per dent.” Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra els qui us fan mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra.
»Si algú et vol posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t’obliga a portar una càrrega un quart d’hora de camí, porta-li mitja hora. Dóna a tothom qui et demani, no et desentenguis del qui et vol manllevar.
»Ja sabeu que van dir: “Estima els altres”, però no els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els enemics, pregueu per aquells que us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel: ell fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè si estimeu només els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? Els publicans, no fan també el mateix? I si només saludeu els germans, què feu d’extraordinari? Els pagans, no fan també el mateix? Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial.»

Homilia:

Continuem, com heu vist, amb el fragment d’Evangeli del diumenge passat: el Sermó de la Muntanya. Recordem la manera tan original que té Jesús d’exposar la qüestió: “Ja sabeu que, als antics, els van dir... Doncs jo us dic”.

Ben mirat això va més enllà d’una originalitat de discurs. Dir “als antics, els van dir” equival a dir Déu ha dit, i afegeix “Doncs jo us dic...”. I Jesús esmena la plana de Déu. No és estrany que sigui titllat i acusat de blasfem. Millor dit, o bé és blasfem o bé és Déu mateix.

Les imatges emprades, potser, sonen a quelcom molt exagerat; o potser pretenen que amb aquesta exageració ens quedin més ben gravades. Allò de “Ull per ull, dent per dent”... és molt gros això!. Aquesta llei anomenada llei del Talió tenia per objecte, no altre, sinó que evitar la venjança personal, que sempre va més enllà del què es pot; o bé evitar el linxament. Només que posant-hi, com element, un òrgan (l’ull, una dent...) sembla exagerada; però diguem-ho d’una altra manera, valorant les coses amb un altre preu, posem-hi euros: aquell qui ha robat 100 euros ha de tornar 100 euros. Això ho trobeu exagerat?. Fins i tot diria que és el més just!.

Amb tot, la nova Llei que proposa Jesús va més enllà i és molt clara: No pagueu amb la mateixa moneda; no respongueu violentament a la violència. Interpretaríem malament l’ensenyament de Jesús si ho veiéssim com una resposta a comportar-nos com a macells. Més aviat hem d’entendre que es tracta de plantar cara al malvat no amb maldat sinó amb bondat. Això fora la violència activa.

Si el Sermó de la Muntanya no va més enllà de les resolucions de la justícia humana no té res de nou, ni té res d’extraordinari. Estimar els enemics sí que és una novetat; però això, a més a més de ser una novetat, és possible?. Si som perfectes com ho és el Pare del cel, sí!. Acceptar la possibilitat d’estimar els enemics no és res més que admetre la possibilitat de que nosaltres siguem estimats per Déu. L’amor no pot quedar reduït només a estimar a aquells qui ens estimen, saludar només aquells qui ens saluden... Però, em direu, toquem de peus a terra, siguem realistes, no siguem tan utòpics!. Això no és possible, això és quimèric!. Per tant Jesús és utòpic?. Jesús és quimèric?. Ell ho ha fet, som nosaltres qui no ho fem!. I qui ho fa malament, doncs, qui és?, Ell o nosaltres?. Més d’un pot pensar: l’Evangeli no és possible. Si això fos veritat no serviria de res l’Evangeli. L’Evangeli ja no serveix per a que els problemes es resolguin d’una altra manera, els problemes no es resolen estimant, i menys els enemics!. Crec que si fos veritat avui evolucionaríem cap per avall. La Ciència ens diu que venim del mico; l’experiència em diu que, si anem per aquest camí, anem cap al mico.

L’amor segons Jesús no pot quedar reduït, només, a un amor recíproc (estimo a aquell qui m’estima), això també ho fan aquells qui no creuen en Déu. Déu fa sortir el sol al jardí de les clarisses i a l’hort de l’ateu més recalcitrant. Per a Ell no hi ha fronteres, nosaltres n’hi hem posat!. Jesús proposa un amor sense fronteres, no un amor simplement d’afecte sensible, sinó un amor de caritat. Si Jesús manés tenir un afecte sensible als enemics, sí que manaria una cosa impossible. Estimar en canvi els enemics amb un amor de caritat és possible; Ell ho ha fet!.

Allò d'estimar els enemics no m’agrada gens, però sí que m’agrada que Jesús ho hagi dit. Això d’estimar els enemics no m’agrada gens, però sí que m’agrada que ho tinguem com a consigna els cristians. No m’agrada estimar i perdonar; tant que m’agrada que m’estimin i em perdonin!.

Diem que l’Evangeli és complicat. No podria ser que els complicats fóssim nosaltres?. Jesús sap què demana, però potser no sap exactament a qui ho demana. Un món diferent és possible; amb el Sermó de la Muntanya com a base, certament, és possible!; altrament... tinc els meus dubtes.

Homilia Diumenge 6 de durant l'any

 En el moment que de l’Evangeli en suprimim la radicalitat n’escapcem la novetat. La proposta de l’Evangeli és dura de pelar, i qui no ho digui així us enganya.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Jesús Fill de Sira (Sir 15,15-20)

Si tu vols, guardaràs els manaments; ets tu qui has de decidir si et mantindràs fidel. Tens al davant foc i aigua: pren el que tu vulguis. L’home té al davant la vida i la mort: li donaran allò que voldrà. La saviesa del Senyor és gran; el Senyor és molt poderós i tot ho veu. Els ulls de Déu veuen el que ell ha creat; ell coneix tot el que fa cadascú. No mana a ningú que faci el mal ni autoritza ningú a pecar.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 2,6-10)

Germans, als qui tenen una fe prou madura, sí que els ensenyem una saviesa, però una saviesa que no és del món present ni dels dirigents, que estan a punt de ser destituïts, sinó la saviesa enclosa en el pla que Déu s’ha proposat, amagada fins ara, però que abans de tots els temps Déu ja tenia decidida, perquè sigui la nostra glòria. Cap dels dirigents del món present no l’havia coneguda, perquè, si l’haguessin coneguda, mai no haurien clavat a la creu el Senyor de la glòria. Però, tal com diu l’Escriptura: «Cap ull no ha vist mai, ni cap orella no ha sentit, ni el cor de l’home somniava això que Déu té preparat per als qui l’estimen», però a nosaltres, Déu ens ho ha revelat per obra de l’Esperit, ja que l’Esperit tot ho penetra, fins al més profund de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 5,17-37)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: [«No us penseu que jo vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. No vinc a desautoritzar-los sinó a completar-los. Us ho dic amb tota veritat: Mentre durin el cel i la terra, no passarà per alt ni la lletra més menuda, ni el tret més insignificant dels llibres de la Llei. Tot es complirà. Per tant, aquell que deixi de complir un dels manaments més petits, i ensenyi els altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel; però aquell que els compleixi i ensenyi a fer-ho, serà tingut per gran en el Regne del cel.] Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel.
»Ja sabeu que als antics els van manar: “No matis”, i tothom que mati, serà reu davant el tribunal. Doncs jo us dic: El qui s’enfadi amb el seu germà, serà reu davant el tribunal. [El qui digui al seu germà una paraula de menyspreu, serà reu davant el Sanedrí, i el qui l’insulti, acabarà al foc de l’infern. Per això, ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i vés primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després, a presentar la teva ofrena. Si algú et portar al jutjat, mentre hi aneu, enteneu-vos de seguida, abans no et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. T’ho dic amb tota veritat: Un cop allà, no en sortiries que no haguessis pagat fins l’últim cèntim.]
»Ja sabeu que està manat: “No cometis adulteri.” Doncs jo us dic: Tothom que mira una dona amb mal desig, en el fons del cor ja ha comès adulteri. [Per això, si el teu ull dret et fa caure en pecat, arrenca-te’l i llença’l; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l’infern tot el teu cos. I si la teva mà dreta et fa caure en pecat, talla-te-la i llença-la; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l’infern tot el teu cos.
»També està manat: “Si algú es divorcia de la seva dona, que li doni un document on consti el divorci.” Doncs jo us dic: Tothom qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d’una unió il·legal, en fa una adúltera, i el qui es casa amb una repudiada, comet adulteri.]
»També sabeu que als antics els van manar: “No trenquis els juraments.” I també: “Compleix tot allò que has jurat en nom del Senyor.” Doncs jo et dic: No juris mai: [ni pel cel, que és el tron de Déu, ni per la terra, que és l’escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran Rei, ni pel teu cap, ja que tu no pots ni fer tornar blanc o negre un sol cabell.] Digueu senzillament sí quan és sí, i no quan és no. Tot allò que dieu de més, ve del Maligne.»

Homilia:

Potser sí que alguna vegada hem pensat això: I d’això (sigui el tema que sigui) que en diria Jesús?. I ara, vés per on!, acabem d’escoltar i repetir tres vegades, i diumenge hi tornarem, “Doncs, jo us dic”. I per si algú encara no es dóna per entès, ha dit Jesús “Us ho dic amb tota veritat”. Sent així, doncs, jo us dic, i que Jesús em perdoni: Si de veritat volem fer les coses com cal i tal com diu Jesús, en primer lloc cal que escoltem què diu, i segon, si trobem que és una mica dur, lliguem-nos ben fort els cordons de les sabates.

Ara bé, també us he de dir que si, de tot allò que Jesús diu, només hi sabem veure la dificultat que comporta, la renúncia, el contratemps que ens proporciona... ens podem assemblar a aquell, com diu el Poema de Nadal, que vol la glòria de l’eixida estant.

El Sermó de la Muntanya només l’entén aquell qui és capaç de renunciar a alguna cosa per poder tenir el tot. Però nosaltres som gent del 2 i 2 fan 4. Som la gent del blat al sac i ben lligat. O potser com aquells que diem com el Tenorio: Quan largo me lo fias. El mateix moment que de l’Evangeli en suprimim la sal, no té gust de res. Recordeu el diumenge passat, l’Evangeli. En el moment que de l’Evangeli en suprimim la radicalitat n’escapcem la novetat; no diu res que valgui la pena.

L’Evangeli serà sempre una Bona Notícia quan vagi més enllà del programa de vida que ens fabriquem interessadament nosaltres mateixos. Que equival a dir: “als antics (hem sentit) se’ls van manar...”, que és com dir Tothom diu.... “Doncs jo us dic...”. Jesús sempre va un pas més enllà. “No matis. Doncs jo us dic no insultis al teu germà...”. “Ja sabeu que està manat no cometis adulteri. Doncs jo us dic mirar amb desig és adulteri en cor...”. “ No trenquis als manaments. Doncs jo us dic amb sí quan és sí i amb un no quan és no ja n’hi ha prou (amb gent honrada que sap mantenir la paraula)”.

Després d’això jo penso: I com és que Jesús, dient aquestes coses, tenia deixebles?. Què hi heu pensat mai?. Com és que algú el seguia, si posava els punts sobre les is d’aquesta manera?. Com és que el seguia una multitud?. Què trobaven que no hi trobem nosaltres?. Què entenien aquella gent?. Potser més del que hi entenem nosaltres!.

Jesús és exigent. La proposta de l’Evangeli és dura de pelar, i qui no ho digui així us enganya. Les seves paraules ens haurien d’interpel·lar o, al menys, de sorprendre, si més no. Ens les empassem tranquil·lament com una merenga, i són dures de pelar i de pair com un codony. I avui més que mai perquè estem tots submergits dins l’àmbit de la llei del mínim esforç: No t’hi cansis, no pateixis, no t’hi amoïnis... Hem de fer allò que ens agrada i prou!. Fàcil és una cosa, bo n’és una altra; fàcil és una cosa, útil n’és una altra.

Avui, i potser és cosa de sempre, ens agrada aplaudir i tenir per bona persona aquell qui ens diu allò que ens agrada sentir. No perdem de vista una cosa, i molt important, tant que ho explica tot: Jesús és exigent, ben cert, però és exigent des de l’estimació, no ho perdem de vista. Com l’exigència del pare o de la mare, o de l’educador, que ho és!, perquè estima, perquè vol que el fill o l’alumne tregui el millor que porta dintre. Això és estimar. Més endavant l’evangeli de Mateu ens dirà “Tots els manaments vénen d’aquests dos: estimar Déu i estimar els altres”. Vet aquí la clau i el per què de tot el que hem escoltat a l’evangeli d’avui sobre el compliment de la Llei.

El qui estima no es queda mai a mig camí, no fa les coses de qualsevol manera, ni per quedar bé, ni perquè sí; arriba al final. No resta, suma. No cal el “no mataràs” si tenim un cor que cova odis, que cova ressentiments; no cal el “no cometis adulteri”. El què cal és tenir un cor nét que valora degudament l’amor.

Germans, amb el bon pretext de facilitar les coses no aigualim l’Evangeli que no tindrem Evangeli. Tindrem altres coses que en agradaren molt, que ens plauran molt; però mireu el què ens ha dit sant Pau: “Als qui tenen una fe prou madura els ensenyem una saviesa que no és la d’aquest món present, ni la dels dirigents d’aquest món, sinó que és la saviesa de Déu. Si l’haguessin coneguda mai no haurien clavat a la creu el Senyor de la Glòria”.

Homilia Diumenge 5 de durant l’any

Jesús no diu que som nosaltres els qui hem de posar la sal, diu que nosaltres hem de ser sal. Nosaltres hem estat cridats a donar gust a la vida.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 58,7-10)

Diu el Senyor: «Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, si algú no té roba, vesteix-lo; no els defugis, que són germans teus. Llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l’instant les teves ferides; tindràs per avantguarda la teva bondat, i per rereguarda, la glòria del Senyor. Quan invoquis el Senyor, ell et respondrà, quan cridis auxili, ell et dirà: «Aquí em tens.» Si no intentes de fer caure els altres, ni els assenyales amb el dit pronunciant un malefici, si dónes el teu pa als qui passen gana i satisfàs la fam dels indigents, s’omplirà de llum la teva foscor, i el teu capvespre serà clar com el migdia.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 2,1-5)

Germans, quan vaig venir a vosaltres no us vaig anunciar el misteri de Déu amb el prestigi de l’eloqüència i de la saviesa. Entre vosaltres no vaig voler saber res més que Jesucrist, i encara clavat a la creu. I em vaig presentar davant vostre feble, esporuguit i tremolós. En tot allò que us deia i us predicava no hi entraven paraules que s’imposessin per la seva saviesa, sinó pel poder convincent de l’Esperit, perquè la vostra fe no es fonamentés en la saviesa dels homes, sinó en el poder de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 5,13-16)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal ha perdut el gust, amb què la tornarien salada? No serà bona per a res. La llençaran al carrer i que la gent la trepitgi.
»Vosaltres sou la llum del món. Un poble dalt d’una muntanya no es pot amagar. Tampoc, quan algú encén un llum, no el posa sota una mesura, sinó en un lloc alt, i fa llum a tots els qui són a casa. Igualment ha de resplendir la vostra llum davant la gent. Llavors, en veure el bé que heu obrat, glorificaran el vostre Pare del cel.»

Homilia:

Quan Jesús, per fer-se entendre, emprava en les seves paràboles o en les seves al·legories, imatges quotidianes que tothom coneixia, que tothom vivia, es feia entendre... que era el seu objectiu. Però quan avui emprem les mateixes imatges, ens hem de preguntar si encara ho podem entendre.

El nostre context és molt diferent del què vivien la gent del temps de Jesús; del qual, Ell, en treia aquestes imatges que eren adients per parlar del Regne de Déu. Avui ja no sé si ho són tant. Sense anar més lluny: les dues al·legories d’avui, la sal i la llum. Mira! La sal encara, perquè forma part de la nostra vida quotidiana (si la salut ens ho permet); però això de la llum que es posa en lloc ben elevat, que no es pot posar sota la mesura... això ja ens sobrepassa una mica;  perquè el concepte de llum i de claror que il·lumini tots els de la casa és molt diferent el d’aquell temps i el d’ara.

Però, tot i amb això, si ho aprofundiu una mica veurem que tenen molt de sentit aquestes dues al·legories. D’entrada diria que es tracta de dues coses que, per una part, les tenim fàcilment a l’abast: sal i llum; i, per altra part, són molt i molt necessàries. Necessàries com la sal si volem que el menjar tingui un gust, o diem-ho així: que la vida tingui un gust, un sabor. I també es necessària la llum si no volem anar a les palpentes, i és tan fàcil avui anar les palpentes!.

La importància de la sal i de la llum del sol no és d’ara; era tinguda com una cosa de molt valor al món antic. L’escriptor Plini el Vell diu a la seva Història Natural: No hi ha res tan útil i important com la sal i la llum del sol.

Jesús no diu que som nosaltres els qui hem de posar la sal, diu que nosaltres hem de ser sal. Nosaltres hem estat cridats a donar gust a la vida. I fa un advertiment, que hem de tenir molt clar i és molt seriós: si la sal perd el gust, perd la salabror, no serveix per a res, perquè la sal sala i prou; i si és així ja la podem llençar. Si els cristians no som la sal no servim per a res. Salar, això sí, amb la mesura justa; que no en falti i que no en sobri; perquè, tant en un cas com en l’altre, no es pot menjar; val més pecar per poc i en tot cas ja ho refarem de sal.

Potser sí que, amb cert sentit de l’humor, Jesús té una sortida per dir als seus seguidors amb to, jo diria, simpàtic!, que potser l’hem oblidat una mica nosaltres: ser sal i ser llum. És bonic!. I potser sí que per raons de seriositat sabem fer millor de pa de llums que no pas de llum.

Algú ha dit que el món occidental ha guanyat en moltes coses, però ha perdut ànima. Ha creat prosperitat, però el preu és car. Hi ha un cansament, s’està de tornada de motes coses. Ja no hi ha res que tingui ni solta ni volta. Són el nostre pa de cada dia en molts ambients. La societat industrial ens ha fet més treballadors, més organitzats, més responsables de complir uns horaris prefixats; però també ens està fent menys festius, menys alegres; i la vida sense l’alegria és com el menjar sense sal. Ens hem incapacitat per gaudir de la vida d’una manera senzilla, i joiosa i festiva a l’hora.

I nosaltres, els creients, som una bona notícia avui?. Interessa l’Evangeli?. L’hem fet, a l’Evangeli, atractiu, captivador?. ¿Som capaços d’aportar al nostre món d’avui quelcom que doni gust a la vida, quelcom que engresqui, que entusiasmi?. No serà que la fe se’ns ha dessalat?. També cal oferir al nostre món d’avui un pessic de sal, una mica de llum, quelcom que busca alegria en la tristesa.

Certament que ens fa falta, com el pa que mengem potser, un nou sant Francesc d’Assis que en digui, i veient com viu, La perfecta alegria, com diu ell. Aquest polset de sal que ho alegra tot.

Em sembla que al pas que anem, si no ens espavilem una mica, farem salat. En aquest cas vull dir que si no espavilem arribarem tard!.

Homilia Diumenge IV de durant l’any

Les Benaurances són aquells trets que identifiquen qui és el veritable deixeble, qui és el que ha entès de veritat el missatge més profund de l’Evangeli.

Mn. A. Roquer

Lectura primera: Sofonies 2,3.3,12-13

Busqueu el Senyor, tots els humils del país que compliu els seus preceptes; busqueu la bondat, busqueu la humilitat. Potser així quedareu protegits el dia rigorós del Senyor.
Deixaré en el teu país un poble humil i pobre. La resta d´Israel buscarà refugi en el nom del Senyor. No faran injustícies ni mentiran, no tindran una llengua enganyadora. Podran pasturar i reposar sense que els inquieti ningú.

Lectura segona: Primera carta de sant Pau als cristians de Corint 1,26-31
Germans, mireu qui sou els qui heu estat cridats: als ulls dels homes, sou pocs els instruïts, sou pocs els poderosos o de família noble.Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui el món té per dèbils i els qui, als ulls del món, són gent de classe baixa, gent de qui ningú no fa cas; per destituir els qui són alguna cosa, ha escollit els qui no valen per a res; així ningú no pot gloriar-se davant Déu. Però vosaltres, per obra de Déu, teniu en Jesucrist tot el que sou, ja que Déu ha fet d´ell la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra santedat i la nostra redempció, perquè, tal com diu l´Escriptura: «Si algú es gloria, s´haurà de gloriar del Senyor.»

Evangeli: sant Mateu 5,1-12

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s´assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:
«Feliços els pobres en l´esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel

Homilia:

Les Benaurances són, a l’hora, la introducció i, també, la síntesi d’aquell famós Sermó de la Muntanya. Comença el Sermó de la Muntanya amb les Benaurances. Si el Sermó de la Muntanya és la Carta Magna de l’Evangeli, les Benaurances són aquells trets que identifiquen qui és el veritable deixeble, qui és el que ha entès de veritat el missatge més profund de l’Evangeli; aquell qui ha descobert l’Evangeli com un tresor que no coneixia.

D’entrada poden semblar uns principis que no es regeixen pels esquemes de la lògica humana. I, potser no és tan així!. Crec que el malentès pot venir de com traduïm la paraula grega macarios; si la traduïm per feliços pot portar a una confusió. Per feliç entenem moltes vegades una altra cosa; i si, fins i tot, fixeu-vos, d’aquell que es considera ja feliç pobret perquè te qualsevol cosa, qualsevol tonteria, justament en diem és un infeliç!. Potser fora més adient dir sortosos, perquè no diem que és feliç aquell qui és pobre, no!; diem que tot i ser pobre, és feliç perquè el Regne de Déu és per a ell. Aquest és l’objectiu de la felicitat. I així “els pacificadors, els nets de cor, els humils... ho són perquè veuran Déu, perquè són fills de Déu, perquè Déu es compadirà d’ells,...”. Així, ben segur, ho firmaríem tots.

Dibuixem, de totes maneres, el perfil típic d’un home, d’una persona, del temps de Jesucrist que es pot considerar feliç: és un home, no una dona, adult, amb bona salut, casat amb una dona submisa i fecunda, amb fills (mascles evidentment), amb terres fèrtils, bon creient i respectat per tothom. No es podia demanar més!. Però és que no hi havia res més!. Si la felicitat consisteix en satisfer els meus desitjos, quan he aconseguit allò que volia, allò que desitjava, descobreixo que hi ha una altra cosa més enllà; i en aquell moment esdevinc, ja, infeliç!.

Sempre hi haurà una illa de Ítaca, on encara no hi hem arribat. O una terra de xauxa, digueu-ho com vulgueu. N’és tan d’humà somiar truites. Sense arribar a l’extrem de creure que només és feliç aquell qui te un bon compte corrent, o aquell qui te l’últim model de cotxe..., si fos així hi hauria molta gent trista en el nostre món!, jo no n’hi veig tanta.

Algú diu que la persona te dret a la felicitat. Però si no podem concretar què és exactament la felicitat, ara resulta que jo no sé a què tinc dret!. El concepte de felicitat és molt divers. La paraula feliç es pot referir al plaer, a la comoditat, al benestar, a la bona salut, a la possessió de bens materials... I també, no ho oblidem, a buscar la pau, la justícia, l’amor...; fins i tot quan això ens resulta un esforç o una renúncia; tota renúncia serà a fi de be i positiva, perquè haurem obtingut allò que, ni que sigui amb renúncia, era desitjat per nosaltres.

La felicitat de que parla l’Evangeli comença ja aquí, però només es plena en l’encontre final amb Déu. Felicitat plena.

Les Benaurances no són una doctrina per a curtets de gambals, ni són una submissió fatalista, sinó la norma dels agosarats, dels valents, dels qui no tenen por. I aquí hi tenim la pauta per a un examen de consciència de la nostra vida cristiana: Què ens fa feliços?.

El Dr. Gomà, un gran biblista, deia, ras i curt: Si un cristià no es considera feliç, és que encara no ha descobert l’Evangeli. L’Evangeli és una fruita que s’ha de pelar, el bo és dintre.

Missa de l’aparició. “La Conversió de sant Pau”

 Continuem la pregària, el desig, de Crist: que tots siguin u, com tu Pare i jo som u!. Ningú millor, germanes i germans, que sant Pau per ensenyar-nos els camins vers la unitat.

Mn. C. Saiz

Homilia:

Bé, germanes i germans, diumenge escoltàvem aquestes paraules de Mateu: “Convertiu-vos que el Regne de Déu és a prop”. Ho recordeu, fa dos dies d’això. Pau fou un d’aquest tocats per Jesús; la gràcia el va transformar; la conversió, diríem, fou total, de 180 graus; i això deuria quedar tan gravat en el seu interior que va quedar consignada, aquesta conversió, en tres llocs del Nou Testament: capítol 9 dels Fets del Apòstols, que hem llegit avui; en el capítol 22, allà a Jerusalem, com explica també la seva conversió; i a la carta als Gàlates, una comunitat molt important per a Pau, com totes les que ell va fundar. I sentir aquesta crida: Vine i segueix-me. Com els 4 escoltaven diumenge passat (Pere, Andreu, Jaume i Joan).

Pau educat als peus de Gamaliel, un gran mestre d’Israel, un reconegut mestre d’Israel. Però Pau sabem que va néixer a Tars. Obert, mentalitat oberta; obert al món, obert a la cultura grega. I és transformat per Jesucrist. Va ser reconegut pels dotze, perquè els dotze (amb l’elecció, després, de Maties, perquè Judes es va penjar) el van haver d’acollir al grup; i li van encarregar, juntament amb el seu acompanyant Bernabé, la missió d’anar per tot el món dels gentils; diríem que va començar la missió universal de l’Església; i així va néixer la tasca missionera de l’Església. I així es va portar a terme la missió encarregada per Jesús “Aneu per tot el món, anuncieu la Bona Nova de l’Evangeli”. S’han de superar tot els obstacles que acostumem a posar els homes; supereu fronteres, supereu races, llengües, credos i nacions.

Avui, germanes i germans, recordem la conversió de sant Pau. Avui també s’escau l’últim dia de l’octavari per a la unitat dels cristians. Ens hem trobat dia rere dia a les nostres parròquies pregant per a la unitat; ens vam trobar divendres passat, a l’església prioral de Sant Pere, les comunitats catòlica, anglicana, ortodoxa, esglésies evangèliques. El diàleg entre les comunitats catòliques i les altres és reforçat per les nostres pregàries. Continuem la pregària, el desig, de Crist: que tots siguin u, com tu Pare i jo som u!. Ningú millor, germanes i germans, que sant Pau per ensenyar-nos els camins vers la unitat. Ell ens ensenya i ens pregunta: Després de dies que uns diuen que sou de Pau, els altres d’Apol·lo, els altres de Pere, els altres de Crist. És que Crist es pot dividir?. En la carta als Efesis trobem aquestes paraules amb les quals avui hem començat la nostra celebració: Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare.

I el Concili Vaticà II ens proposa com a 3 eines, si voleu 3 camins, per arribar a aquesta unitat: coneixement mutu, no ens faci por conèixer-nos, encara que les manifestacions per arribar a Crist siguin diferents; conversió de cor, allò que vam escoltar diumenge passat (Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova, en Jesucrist), no cal creure en el Papa, no cal creure en el bisbe, no cal creure en cap rector, clar que no... perquè no creiem en cap rector, creiem en Jesucrist l’enviat del Pare; i oració unànime, i és el que avui també ens uneix a tots aquí: l’oració.

Avui, també abans de combregar, demanem al Princep de la pau que no tingui en compte els pecats de la seva Església, sinó que ens concedeixi la seva pau i la seva unitat. Demanem-ho amb sinceritat al Senyor. Amén.