Homilia Diumenge 24 de durant l'any

  Quan ens trobem perduts tenim una cosa segura: Déu ens està buscant, només cal que ens deixem trobar

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 32,7-11.13-14)

En aquells dies, el Senyor digué a Moisès: «Vés, baixa a la plana: s’ha pervertit el teu poble, que tu havies fet pujar de la terra d’Egipte. De seguida s’han desviat del camí que jo els havia prescrit. S’han fet un vedell de fosa i l’han adorat, li han sacrificat víctimes i diuen: “Poble d’Israel, aquí tens els teus déus, els qui t’han fet sortir d’Egipte”.» Per això el Senyor digué a Moisès: «Veig que aquest poble és rebel al jou. Deixa’m que s’inflami la meva indignació i no en deixaré rastre. Després et convertiré en un gran poble.»
Però Moisès apaivagava el Senyor, el seu Déu, i li deia: «Senyor, per què s’encén el vostre enuig contra el vostre poble, que havíeu fet sortir de la terra d’Egipte amb gran poder i amb mà forta? Recordeu-vos d’Abraham, d’Isaac i d’Israel, els vostres servents; recordeu que els vau jurar per vós mateix i els vau dir: “Faré que la vostra descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel, i tot aquest país que jo us havia dit el donaré als vostres descendents i el posseiran per sempre”.»
Llavors el Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble.

Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu (1Tm 1,12-17)

Estic agraït a Jesucrist, el nostre Senyor. És ell qui m’ha donat forces. Li agraeixo que m’hagi considerat prou fidel per a confiar-me un servei a mi, que primer blasfemava contra ell i el perseguia i l’injuriava. Però Déu s’apiadà de mi, perquè quan encara no tenia fe no sabia què feia. La gràcia del nostre Senyor ha estat pròdiga amb mi, juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist.
Això que ara et diré és cert, i del tot digne de crèdit: que Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo sóc el primer. Però Déu se n’apiadà perquè Jesucrist pogués demostrar primerament en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe i tindran així la vida eterna.
Al rei de tot el món, Déu únic, immortal, invisible, honor i glòria pels segles dels segles. Amén.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 15,1-32)

En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.» Jesús els proposà aquesta paràbola: «¿Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una, no deixaria en el desert les noranta-nou i aniria a buscar la perduda fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, ¿oi que se la posaria tot content a les espatlles i, arribant a casa, convidaria els amics i els veïns dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat l’ovella que havia perdut”? Us asseguro que al cel hi haurà també més alegria per un sol pecador convertit que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
»I si una dona tenia deu monedes de plata i en perdia una, ¿no encendria el llum i escombraria la casa i la buscaria amb tot l’interès fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, oi que convidaria les amigues i les veïnes dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat la moneda que havia perdut”? Us asseguro que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador convertit.»
[I també els digué: «Un home tenia dos fills. Un dia el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.” Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors.” I se n’anà a trobar el seu pare.
»Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu.” Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat.” I es posaren a celebrar-ho.
»Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras.” El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics; i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat”.»]

Homilia:

Aquesta paràbola que acabem d’escoltar, ja coneguda per tots, com hem sentit és de l’evangelista Lluc; i sant Lluc és anomenat, té el títol de l’evangelista de la Misericòrdia de Déu. Doncs aquesta paràbola és més adient dir-ne la paràbola de la Misericòrdia de Déu que la paràbola, com acostumem a dir, del Fill Pròdig, perquè el protagonista és el pare. I no és per allò de mirar la mitja ampolla plena o la mitja ampolla buida, no!. És perquè és així!

Sant Lluc ens mostra un Déu sempre disposat a perdonar. D’aquí ve l’alegria de la moneda, o de l’ovella, o del fill recuperat.

No en va, la paràbola ve després que els fariseus i els mestres de la Llei (“els bons”, ho dic entre cometes) critiquessin l’actitud de Jesús perquè menjava amb els pecadors. Jesús presenta la paràbola, si us heu fixat, en forma interrogativa (!): Què faríeu vosaltres si perdíeu una moneda, o una ovella, o un fill?. I l’accent és posa en l’alegria del retrobament. Si nosaltres som capaços, doncs, de fer els esforços que calguin per trobar allò que havíem perdut, què no farà el Déu de la Misericòrdia?. I això ens fa pensar també que la iniciativa de tot retorn, sempre, ve de Déu. I d’aquí ve quan Déu pot obtenir el què havia perdut, tingui una gran alegria i organitzi una gran festa (veniu, celebrem-ho, he trobat...).

Sant Pau, partint de la pròpia experiència, ho té molt clar. Diu ell mateix: “Això que ara et diré és cert, i del tot digne de crèdit: que Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo sóc el primer”. Perquè on son els justos que no necessiten cap conversió?. No n’hi ha cap!. No hi ha pitjor pecat que creure’s perfecte, sense la necessitat de l’oferta generosa i salvadora de Déu. És així com aquest Evangeli serà per a nosaltres una bona notícia.

No vull pas dir que hem de ser pecadors, no!; dic, només, que en som. No vull pas dir que Déu ha de ser misericordiós, no!; dic que ho és. Per això sempre que en el fons de tot pecat hi ha una espurna de misericòrdia, hi ha el do de Déu. És quan el fill reconeix el seu pecat que li ve la idea del retorn, perquè sap com és el seu pare i sap com és ell. Quin contrast: el fill que és lluny de casa se sent a prop del pare, i el fill que no ha marxat de casa se sent lluny del pare.

Quina llàstima que a vegades s’hagi d’arribar a les tres pedretes per poder reaccionar. A la paràbola, i a la vida, és dóna aquest gran contrast entre la nostra actitud tan infantil d’aquell dóna’m el què em pertoca i la misericòrdia, incomprensible a vegades, de Déu.

El poble d’Israel adora un vedell d’or, o potser el que adora realment és l’or d’un vedell, vés a saber. I Déu actua amb tota la seva misericòrdia penedint-se de l’amenaça. I Pau experimenta la compassió del Déu que persegueix. I el fill pròdig dilapida allò que ha reclamat com a seu i el pare, quan torna, fa una gran festa. Només quan prenem consciència del nostre pecat ens sentim necessitats de salvació.

No és difícil a la vida arribar a la sensació d’anar perduts. El fracàs, la decepció, el desencís... són presents a la vida, i ens arriben molt endins. Quants n’hi ha que experimenten el resultat d’un pecat que, teòricament, els havia de portar a ser més lliures, a ser més feliços. Edith Piaf ho diu ben clar en el seu testament, i és escruixidor: He viscut per a no res.

Hi ha una cosa que els creients no hem d’oblidar mai: per molt perduts que anem, per molt pecadors que siguem, per molt culpables que ens sentim, sempre hi ha una sortida. Quan ens trobem perduts tenim una cosa segura: Déu ens està buscant, només cal que ens deixem trobar. Només llavors podem dir: beneïdes garrofes que m’han fet enyorar el pa de casa.

Al final de la paràbola, el pare que, generosament, ha sortit ha buscar el fill, ara entra a buscar generosament el fill que hi ha a casa, aquell qui, teòricament, sempre ha estat fidel però que ha estat també incapaç de comprendre que ara, amb el retorn del germà, s’ha de fer una festa.

No sempre, alerta!, som capaços d’entendre l’Evangeli de la misericòrdia de Déu. I quan l’Evangeli no és una bona notícia, què és?. I si la bona notícia d’un Déu misericordiós no és bona notícia, què ho és?.

Homilia Diumenge 23 de durant l'any

No es tracta de negar l’estim a la família o a la pròpia vida, sinó de subordinar-ho tot a l’amor de Déu que és el primer. Fugim d’un radicalisme que no té

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 9,13-18)

Quin home pot conèixer què desitja Déu? Qui pot descobrir la voluntat del Senyor? Perquè els raonaments dels mortals són insegurs, són incertes les nostres previsions: el cos que es descompon afeixuga l’ànima, aquesta cabana de terra és una càrrega per a l’esperit, capaç de meditar. Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel? Qui hauria conegut mai què desitjàveu, si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa, si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant? Així s’han redreçat els camins dels habitants de la terra, els homes han après a conèixer què és del vostre grat, i la saviesa els salva.

Lectura de la carta de sant Pau a Filèmon (Flm 9b-10.12-17)

Estimat: Jo, Pau, ambaixador de Crist i pres per causa d’ell, recorro a tu intercedint a favor del meu fill Onèsim, jo que l’he engendrat en la fe estant a la presó. Ara te’l retorno com si t’enviés el fruit de les meves entranyes. Jo hauria volgut retenir-lo al meu costat perquè em servís en lloc teu mentre seré a la presó per causa de l’evangeli, però no he volgut fer res sense el teu consentiment: no m’hauria agradat obligar-te a fer un favor com aquest, si tu no el feies de bon grat. Qui sap si, providencialment, Onèsim se separà un moment de tu perquè ara el recobris per sempre, i no com esclau, sinó molt més que això: com un germà estimat. Ho és moltíssim per a mi, però més encara ho ha de ser per a tu, tant humanament com en el Senyor. Per tant, si em comptes entre els qui tenim part en uns mateixos béns, rep-lo com em rebries a mi mateix.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 14,25-3)

En aquell temps, Jesús anava amb molta gent. Ell es girà i els digué: «Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu.

»Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre. ¿No us asseureu primer a calcular-ne les despeses per veure si teniu recursos per acabar-la? Perquè, si després de posar els fonaments, no podíeu acabar l’obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n i dirien: “Aquest home havia començat a construir, però no pot acabar.” Si un rei vol anar a combatre amb un altre, ¿no s’asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veia que no pot, quan l’altre encara és lluny li enviarà delegats a negociar la pau. Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té.»

Homilia:

Aquest Evangeli que acabem d’escoltar, si l’hem escoltat bé, potser hauria estat millor escoltar-lo assegut. És un Evangeli que, escoltat bé repeteixo, ens pot agafar mareig, i és millor que estiguem assentats. “Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu. Qui no m’estima més que el pare i la mare,... i fins i tot que la pròpia vida no pot ser deixeble meu.” És molt fort; és molt clar, massa i tot!.

No per posar-hi sordina, ni amb cap intent d’aigualir l’Evangeli, Déu me’n guard de fer això, però sí que convé situar-lo en el lloc que li correspon i no treure’l del context, que ho falsejaria. És així com el podem entendre correctament; fugim d’un radicalisme que no té.

En primer lloc, diu que el seguia molta gent i que anaven a Jerusalem; Jesús els adverteix què vol dir anar a Jerusalem: allà l’espera la creu. I pregunta si tots aquells que l’acompanyen també estan disposats a seguir el seu camí fins el final, com aquell home que vol construir una torre. Perquè una cosa és acompanyar-lo i l’altra cosa molt diferent és seguir-lo fent el mateix camí i la mateixa fi. És el mateix que diu als germans Jaume i Joan quan volen ocupar els primers llocs (“Esteu disposats a veure el calze que jo he de veure?”).

En segon lloc, quan Lluc escriu el seu evangeli, corren temps difícils de persecució per a aquells que segueixen a Jesús. Els deixebles han estat expulsats de la sinagoga perquè són seguidors del Natzaré. Fins alguns hauran de segellar la seva fe amb la pròpia vida.

Seguir Jesús perquè cura malalts, perquè multiplica pans i peixos...s’ha acabat. Seguir Jesús havia de ser no el fruit d’un entusiasme messiànic, sinó una conseqüència molt més seriosa. Un compromís molt seriós, molt comprometedor, fins i tot, si convé, heroic. Jesús no vol enganyar a ningú, no ven res. El secret de Jesús no ha de venir marcat per si som molts o per si som pocs, sinó per si som conseqüents amb allò en què creiem fins al final; no en els moments d’entusiasme i prou.

Dotze apòstols... millor dit onze... eren pocs, però van fer molta feina. És qüestió de qualitat, no de quantitat.

També Hernan Cortés va cremar les naus per evitar una fugida, i no per això l’hem tingut per un eixelebrat.

Referent a la sentència “Qui no m’estima més que el pare i la mare no pot ser deixeble meu” convé matisar, sense aigualir. No es tracta de negar l’estim a la família o a la pròpia vida, sinó de subordinar-ho tot a l’amor de Déu que és el primer. No és, doncs, o ells o jo. Sinó ells i jo, jo i ells.

Això ho hem dit sempre i ningú s’ha posat les mans al cap. Primer manament de la Llei de Déu: Estimar Déu sobre totes les coses. I ho hem trobat el més normal del món.

L’home té una tendència normal a adorar els ídols. Els té per Déu, i ell hi sotmet la seva voluntat; perquè l’ídol satisfà les nostres aspiracions i els nostres desigs, és la nostra projecció: és un déu fet per nosaltres. Per això quan, amb gest d’innocència o de pretesa llibertat, es diu jo faig el què em dóna la gana...no fas el què et dóna la gana, fas el què t’ha manat l’ídol, perquè t’agrada.

El camí que proposa Jesús sempre és una opció de llibertat. Ell ha començat dient això: “Si algú vol venir amb mi ...” Per altra part, ficats de ple en la monotonia de la vida de cada dia parem poc esmen en el què fem, i a vegades no sabem ni perquè ho fem.

Quan Jesús ens avisa, anant cap a la creu, ens mostra què hi ha darrera la creu. No és la creu per la creu, fora masoquisme. És fer allò que Déu vol, ni que sigui passant per la creu. És prendre’s aquella medecina, ni que sigui amarga, perquè el què volem és la salut.

Per arribar a on ens hem proposat passarem pel camí que sigui. Aquell “Confio el meu alè a les vostres mans” de Jesús a la creu és un present; després d’això hi ha Déu.

Homilia Diumenge 22 de durant l'any.

És que la nostra societat ens ha acostumat a la competitivitat. Fins i tot hem arribat a creure que exigir és una forma correcta i normal de relacionar-nos i de conviure.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira [Sir 3,19-21.30-31 (gr. 17-18.20.28-29)

Fill meu, sigues modest en tot el que facis i et veuràs més estimat que el qui dóna esplèndidament. Com més gran ets més humil has de ser, i Déu et concedirà el seu favor. Déu, que és veritablement poderós, revela els seus secrets als humils. La desgràcia dels descreguts no té remei, perquè ha arrelat en ells una planta dolenta. El cor dels assenyats comprèn els proverbis dels assenyats, l’orella atenta s’alegra de sentir parlar amb seny.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 12,18-19.22-24a)

Germans, vosaltres no us heu acostat a aquella muntanya palpable del Sinaí, que era tota ella foc ardent, foscor, negra nuvolada i tempesta, ni heu escoltat el toc del corn i la veu que pronunciava aquelles paraules. Els mateixos que sentiren la veu suplicaren que no continués parlant-los. Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d’àngels, a l’aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel; us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a terme, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 14,1a.7-14)

Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d’un dels principals fariseus. Ells l’estaven observant. Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc: si hi hagués un altre convidat més honorable que tu, vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit. Més aviat quan et conviden vés a ocupar el lloc darrer, i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà: “Amic, puja més amunt.” Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula, perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.»
Després digué al qui l’havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics. Potser ells també et convidarien, i ja tindries la recompensa. Més aviat, quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per recompensar-t’ho, i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.»

Homilia:

Amb aquest Evangeli que acabem d’escoltar, certament, Jesús no pretén, ni d’un tros lluny, donar unes normes d’urbanitat; ni tampoc donar uns consells per quedar bé en les relacions socials; sinó sintonitzar amb els criteris del Regne de Déu, que tenen el projecte de la seva vida i de la seva predicació.

Una vegada més, Jesús, utilitza la imatge d’un banquet per parlar del Regne de Déu. Però no tot banquet és imatge del Regne de Déu.

És que la nostra societat ens ha acostumat a la competitivitat; a dir que en aquest món no hi cabem tots; i que cal fer servir els colzes per obrir-se pas; caigui qui caigui. I això es viu en el treball, entre els veïns, entre els amics i, fins i tot, en la mateixa família: els fills exigeixen els pares, i els pares als fills; el treballador a l’empresari i, aquest, al treballador; els polítics als ciutadans, i els ciutadans als polítics. Fins i tot hem arribat a creure que exigir és una forma correcta i normal de relacionar-nos i de conviure.

Un banquet és una invitació, i una invitació és gratuïta. Jesús és convidat a dinar a casa d’uns dels principals dels fariseus. Sant Lluc s’afanya a dir que els fariseus observaven atentament Jesús. Comencem malament: la invitació no és tan gratuïta com sembla. Jesús també observa i neix aquesta paràbola dels convidats on els que hi ha a taula queden ben retratats. Els fariseus es tenen per importants, però a l’hora de col·locar-se es comporten amb una baixesa que no és habitual en gent ben educada. O potser sí que ho és !. L’home val pel que val,  no pel què es pensa que val. Quan un home s’infla d’orgull, el Petit Princep diu: No és un home, és un bolet!.

L’Evangeli és de sentit comú: simplement mira de no col·locar-te en el lloc que no et pertoca. Això ho trobeu, suposo, d’un gran realisme, és lògic. Però, a l’hora, també és un revulsiu, ho capgira tot:

-          “Quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu.”

-          Feliç de què?. Siguem sincers.

-          Feliç de ser humil

-          I què és això?, per què serveix?.

Jesús va viure així, i va poder predicar així; ben diferent del que a vegades nosaltres pensem. Qui el vol seguir és convidat a fer un capgirament dels principis. En una paraula: a no ser massa normal.

Qui no se sent desconcertat en sentir aquestes paraules?: “Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics, sinó als pobres i als invàlids...” Se’ns convida a actuar amb gratuïtat, amb generositat. Convertir la invitació en un pretext per treure, dels invitats, algun benefici no és jugar net.

Jesús pensa en unes relacions humanes basades en la generositat, en l’amor, en el respecte; no en l’especulació, no donant pa per obtenir una coca. Dit d’una altra manera: no fer caritat per anar al cel, sinó arribar al cel perquè hem fet caritat.

Perquè el mirar, admirar i imitar el què fa la majoria, faci el què faci, ens fa perdre de vista, de vegades, on és la veritat de les bones relacions humanes. La majoria és la majoria, i prou!. I mil mentides no faran mai una veritat.

I n’hi ha de persones, i tots en coneixem, que han hipotecat la seva vida per amor, tenint a casa aquella persona amb la malaltia de l’Alzeimer, o un deficient, i que per atendre’ls no poden anar de festa ni de vacances. Aquests han començat a entendre l’Evangeli; aquests estan a punt per compartir el banquet del Regne.

Cada diumenge, per a nosaltres, és una festa. I som convidats a prendre part en aquest banquet de l’amor de Déu que és la celebració de l’Eucaristia. Aquí tenim, ja, la penyora i la garantia de la vida eterna. I per això diem, abans de combregar: Feliços el convidats a la taula del banquet de la vida eterna. Quan participarem en aquell aplec festiu dels inscrits com a ciutadans del cel, com ens ha dit la segona lectura.

Que també és aquell: Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.

Voleu més bona paga?.

 

Homilia Missa de l'Aparició

 L’Evangeli és per a viure’l, per a viure com a fills de Déu. 

"Maria, deixebla fidel del Senyor"

Mn. Roquer.

Potser ens ha sorprès una mica la manera de reaccionar de Jesús en aquest fragment d’Evangeli que hem llegit de Mateu. És que Jesús té, a vegades, sortides que desconcerten. I no és gens estrany. Té expressions que no saps per on agafar-les: “Qui és la meva mare?. Qui són els meus familiars”. I ningú s’atreveix a demanar una explicació; si és que n’hi ha cap. I Ell s’alça, estén la ma, eixampla la mirada i: “Tothom que fa la voluntat del meu Pare del cel és la meva mare i els meus familiars”. Doncs jo avui, i sempre, al començar la celebració podria dir Estimats familiars, mare i parents de Jesús, que heu vingut, avui, a la celebració de l’Eucaristia...

Un aclariment que encara desconcerta, segons com, una mica més. Una resposta que desconcerta...; o potser no! Potser ho aclareix tot. Existeixen uns lligams de l’esperit, també en la vida normal i humana, més forts que els mateixos lligams de la carn. Jesús amplia els lligams de paternitat, i ara entenem perquè nosaltres, amb tot dret... i amb tota veritat, podem dir a Déu Pare nostre. I també és així que podem dir Maria, mare nostra. Jesús no renega de la maternitat de Maria, l’amplia fins a nosaltres. Això serà aquell “Aquí tens la teva mare” adreçat a Joan al peu de la creu. Jesús no nega la maternitat de Maria, l’amplia fins a nosaltres. Sí, la seva mare és tot aquell que fa la voluntat de Déu.

Maria les té totes dues, la maternitat física, perquè l’ha portat al món, i l’altra perquè fa la voluntat del Pare. Recordeu les paraules de  l’Anunciació (“Facis en mi segons la seva paraula”). És per això que sant Agustí s’atreveix a dir: De res hagués servit a Maria la seva maternitat corporal sinó hagués concebut el Crist en el seu cor i després en el seu cos.

La teva mare és aquí fora i et vol parlar. No!, ja no cal. Ara ja no necessita, Maria, abraçar-lo, escoltar la seva paraula, ni veure’l, per sentir-lo molt a prop; ara pot marxar serena i tranquil·la, segura d’una altra veritat que ella no sabia encara, allò que els mantindrà units més enllà de la distància física: l’afany per complir la voluntat de Déu. I així, només així, s’entén Betlem i s’entén el Calvari.

Avui som aquí, com cada dia vint-i-cinc i com en tota celebració hem escoltat aquesta salutació: Germans.... Vosaltres sou els germans i la mare de Jesús, si complim la voluntat del Pare de cel.

L’Evangeli no és un llibre per llegir, fins i tot diria que no és un llibre per escoltar, és un llibre que, llegint i escoltant-lo, ens donarà la vida. L’Evangeli és per a viure’l, per a viure com a fills de Déu. Que el Senyor ens ho faci entendre així.

I això farà que creixi, encara més, la nostra devoció filial a la Mare de Déu; la primera serventa del Senyor; la que, si volem ser fidels a Déu, com ningú, ens farà de model i de mestra.

Homilia Diumenge 21 de durant l'any.

“Ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers”: aquell creient senzill, potser poc instruït, que no parla gens de Déu però que sempre parla amb Déu.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 66,18–21)

Això diu el Senyor: «Jo conec les obres dels homes i els seus pensaments. Jo mateix vindré a reunir la gent de totes les nacions i de totes les llengües. Tots vindran aquí i veuran la meva glòria, i faré un prodigi enmig d’ells. Després enviaré alguns dels supervivents a les altres nacions, a Tarsís, a Fut i a Lud, a Mòsoc i a Ros, a Túbal i a Javan, a les illes llunyanes, que mai no havien sentit parlar de mi ni havien vist mai la meva glòria, i anunciaran la meva glòria entre les nacions. I de totes les nacions portaran els vostres germans com una ofrena al Senyor. Els portaran a cavall, en carruatges, en lliteres, muntats en mules o en dromedaris, fins a la muntanya santa de Jerusalem, diu el Senyor. Els presentaran tal com els israelites presenten en vasos purs la seva ofrena en el temple del Senyor, i jo fins en prendré alguns d’entre ells per fer-ne sacerdots o levites.»

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 12,5-7.11-13)

Germans, heu oblidat les paraules encoratjadores que l’Escriptura us adreça com a fills: «Fill meu, no desestimis la correcció que ve del Senyor, no et cansis quan ell et reprèn, perquè el Senyor repta aquells que estima, fa sofrir els fills que ell prefereix.» És per a la nostra correcció, que sofrim: Déu us tracta com a fills. Perquè, quin fill hi ha que el seu pare no corregeixi? La correcció, de moment, no sembla que porti alegria, sinó tristesa, però més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen en pau el fruit d’una vida honrada. Per això enfortiu les mans que es deixen anar i els genolls que es dobleguen, aplaneu el camí per on passa el vostre peu, perquè el qui va coix no es faci més mal, sinó que es posi bé.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 13,22-30)

En aquell temps, Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, són pocs els qui se salven?» Ell contestà: «Correu, mireu d’entrar per la porta estreta, perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran.

»Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, de fora estant començareu a trucar i direu: “Senyor obriu-nos.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou.” Llavors començareu a dir-li: “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal.”

»Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents quan veureu Abraham, Isahac i Jacob amb tots els profetes en el regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud i s’asseuran a taula en el regne de Déu. Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers.»

Homilia:

La Sociologia és una ciència humana que em penso que és més antiga del què ens pensàvem: a l’Evangeli d’avui ja hi tenim una enquesta, un prendre el pols a l’opinió (“Quants se salven?”). Encara que no sé ben bé si és una enquesta o simplement una curiositat. O potser no és ni una cosa ni l’altra; potser del què es tracta de saber és si jo em salvaré o, vés a saber, si aquell es condemnarà. I, evidentment, no hi ha resposta. Però si que hi ha una proposta, la proposta d’un camí a seguir que, potser a vegades, serà un camí costerut o una porta estreta. El que ens interessa no és com és el camí o com és la porta, sinó si és el camí i la porta correctes. “Jo sóc el camí” diu Jesús a Tomàs, en el Darrer Sopar, davant d’aquella pregunta “Senyor, quin camí hi porta?”.

La preocupació, doncs, no és ser en un costat o en un altre. La preocupació ha se ser, sobretot, quin camí hi porta. L’entrada per poder ingressar ja la tenim, però també és veritat allò que diu que tot taló estripat o esmenat és nul... Jesús, per un cantó, parla d’una porta estreta, i per l’altre d’una porta suficientment capaç per a que hi pugui entrar tothom (“I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud” i tots hi podran entrar). I ens ha d’alegrar que sigui així, que hi càpiga tothom; tot i que sempre hi ha algú que selecciona abans d’hora.

En canvi, potser, no ens fa massa gràcia allò de “mentre que a vosaltres us hauran tret fora”, amb aquell definitiu “No sé d’on sou”. Això ens desconcerta, això ens descol•loca. Però, Senyor, pocs que som i encara ens renyeu a nosaltres, els qui menjàvem i bevíem amb vós, els qui hem estat fidels a vós tota la vida!. Quan diu “No sé d’on sou” penseu que no és que Déu sigui curt de vista, no!; és que potser nosaltres no donem la talla i no ens reconeix. No som el que hauríem de ser, o no som el que ens pensem que som!.

La pregunta sobre quants se salven, feta en temps de Jesús, té una lectura molt concreta. Pertànyer al poble d’Israel, el poble escollit, era garantia absoluta de salvació, mentre que els gojim, els pagans i la resta, ho tenien molt magre, per no dir impossible, per salvar-se. El que jo no sé si això era cosa del temps de Jesús... o encara ho és d’ara.

Ens hauria de fer pensar aquella frase de Jesús: “Ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers.”. Fins hi tot podríem posar exemples. Aquell teòleg que és el primer en parlar de Déu i de les coses de Déu, fins i tot s’atreveix a dir com és Déu i quins són els seus designis; o bé aquell creient senzill, potser poc instruït, que no parla gens de Déu però que sempre parla amb Déu; no té cap tesi sobre la paternitat de Déu segons els evangelis, però tracta a Déu com a Pare. O aquell predicador, molt exigent amb el rigor i el compliment dels deures dels altres; i aquell home que, amb tota honradesa, sap el què ha de fer i s’esforça per ser fidel. Aquest són els primers o els darrers?. Hi ha cristians que són els primers en defensar la fe catòlica, apostòlica i romana... i potser fan la vista grossa davant de certes exigències de l’Evangeli. N’hi ha, per altra part, que no saben altra cosa sinó que formular grans decisions dogmàtiques, però són incompetents completament amb la senzillesa de l’Evangeli; hi ha creients que són els primers en esbombar consignes de justícia, de solidaritat per crear una societat més humana i més justa, però en cas de necessitat... no truqueu a la seva porta que no en traureu res. En canvi n’hi ha que, sense cridar massa, viuen compromesos, amb esforç i amb constància, al servei dels pobres, i no diuen res!.

En el nostre món d’avui esperem més, seriosament, les coses banals i supèrflues, i perd de vista allò que és important. S’ha de tenir molta set per valorar un got d’aigua. El món d’avui es neguiteja per les coses caduques i se li escola l’esperit.

El cristià que camina li interessa ben poc el nombre dels qui se salven, que si són pocs o que si són molts. Jo, personalment, crec que són més dels qui ens pensem, tot i que sempre hi ha algú que creu que són masses.

Solemnitat de l'Assumpció de Maria.

 La resurrecció de Jesús és el fonament de la nostra fe, l’assumpció de Maria és la garantia de la nostra esperança.

Mn. A. Roquer. 

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 11,19a.12,1-6a.10ab)

El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu. Llavors aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi: hi havia un gran drac rogenc, que tenia set caps i deu banyes. Als set caps duia set diademes, i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles i les llançà a la terra. El drac s’aturà davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués. La dona posà al món un fill, un noi que ha de governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial, i la dona va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc. Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,20-27a)

Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist. Cadascun al moment que li correspon: Crist el primer, després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. Perquè l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,39-56)

Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà. Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.» Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles. El seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.» Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.

Homilia:

Avui és festa grossa!. Per a tot el món cristià!. Una festa que ens porta el ressò d’aquelles paraules de Jesús: “Els que viuen en mi i creuen en mi no moren per sempre”.

La immaculada Mare de Déu ha complert el curs de la seva vida terrenal. Fou assumpta al cel en cos i ànima: són les paraules del darrer dels dogmes de fe proclamats pel papa Pius XII el dia 1 de novembre de 1950. I en una sola frase, el Papa, resumeix els tres misteris de la vida de Maria que guarden estreta relació amb el seu fill. I tots tres són celebrats, evidentment, en la litúrgia amb el grau de solemnitat. La Immaculada Concepció: 8 de desembre; la finalitat del qual era preparar una estada digna del redemptor, d’aquell que venia a treure el pecat del món. La segona festa és la Maternitat Divina, el dia primer de gener; ens fa present que Jesús..., per Maria, és veritable Déu i també veritable home. I finalment avui, la festa de l’Assumpció, que ens posa de manifest l’estreta relació de Maria amb l’obra salvadora del seu fill (en el prefaci direm: No volguéreu que sofrís la corrupció del sepulcre aquella qui havia de ser mare de l’autor de la vida.

Amb tot, no hem d’equiparar la resurrecció de Jesús amb l’assumpció de Maria. La resurrecció de Jesús és el fonament de la nostra fe, l’assumpció de Maria és la garantia de la nostra esperança. Maria, i només Maria, és la totalment redimida; des del moment de la seva concepció fins a la seva mort. En Maria Déu s’ha manifestat, tal com vol ser, quan no hi ha traves, l’autor de la vida: vencent el pecat en la seva concepció, vencent la mort amb la seva assumpció (els dos grans adversaris de Déu i de la humanitat). Ella pot dir “El Senyor ha fet en mi meravelles”.

Maria és la mare de l’esperança perquè en ella ja s’han realitzat totes les esperances que nosaltres tenim. I sobre tot és mare de l’esperança dels pobres, dels petits, dels febles, perquè el nostre Déu és el Déu dels pobres, dels petits, dels febles; des de que som capaços de posar la seva confiança en Déu (“Que es faci en mi segons la teva paraula”). El nostre Déu és el Déu que sap mirar, amb complaença, els pobres i humils; el qui no es deixa enlluernar per la bellesa física d’una noia de passarel·la. El nostre Déu no és neutral, és el qui derroca els poderosos del soli i exalça els humils.

En el concurs de la bellesa convocat per Déu ha estat elegida Maria, una noia de Natzaret,  senzilla, humil i pobra. Aquestes són les coses de Déu: “Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”. No pas perquè Déu no valori el cos, que en Maria l’ha ressuscitat!. La glorificació del cos no té res a veure amb el culte al cos. El cos no és només un accessori de la persona, té una dimensió essencial, fins i tot podríem parlar d’una teologia del cos. Jesús curava cossos (cecs, "tullilts", coixos, leprosos, sords...), i després, en el Darrer Sopar, ens deixa com a garantia de la seva presència entre nosaltres el seu cos com a aliment. Sant Agustí ens dirà Som allò què mengem. Com Església som el cos de Crist!. Cada vegada que visitem a l’Eucaristia el cos de Crist rebem la llavor de la vida eterna, la que ja té Maria, que donarà fruit al final del temps. En Maria l’ha donat anticipadament i és la garantia de la nostra, com a primícia i com a model d’esperança certa pel poble que encara camina ens dirà el prefaci d’avui.

La corona de 12 estrelles que aurèola la dona de l’Apocalipsi no són nomes les 12 estrelles de les nacions de la Comunitat Europea, és més!. Ni tampoc de les 12 tribus d’Israel, que formen part del passat. Són la corona de glòria del nou poble de Déu, perquè Maria és la nova Eva, en Maria ens reconeixem nosaltres com Església: estimada de Déu; no destinada pas a penedir-se amb les dificultats, els contratemps o les infidelitats, sinó conduïda, com Maria, a la casa del Pare.

Llavors es complirà allò en què hem cregut: “Tot allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. Llavors veurem que tot allò que hem esperat i hem cregut s’ha acomplert, com s’ha acomplert ja en Maria. 

Homilia Diumenge 19 de durant l'any.

L’itinerari d’Abraham pot ser una bona imatge del camí del cristià, atent sempre a la veu de Déu, atenent sempre als signes dels temps, fins arribar a la plenitud de vida.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 18,6-9)

Aquella nit de la sortida d’Egipte havia estat anunciada per endavant als nostres pares perquè se sentissin encoratjats en veure acomplerts els juraments en què havien cregut. El vostre poble esperava la salvació dels justos i la perdició dels enemics. Amb un mateix fet castigàveu els adversaris i ens cobríeu de glòria a nosaltres, que vós havíeu cridat. Els fills sants d’un poble bo oferiren víctimes invisibles, es comprometeren a observar aquesta llei divina: tot el poble sant havia de participar igualment dels béns, com havia participat dels perills. Després entonaren per primera vegada els cants de lloança dels pares.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 11,1-2.8-19)

Germans, creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem. L’Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics, perquè havien cregut. Gràcies a la fe, Abraham, quan Déu el cridà, obeí a la invitació d’anar-se’n a la terra que havia de posseir en herència. Sortí del seu país sense saber on aniria. Gràcies a la fe, residí en el país que Déu li havia promès com si fos un foraster, vivint sota tendes igual que Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promesa. És que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor. Gràcies a la fe, igual que Sara, que era estèril, Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge, tot i la seva edat avançada; i és que va creure en la fidelitat de Déu, que li ho havia promès. Per això d’un sol home, ja caduc, en nasqué una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar.

Tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho, i confessant que eren estrangers i forasters en el país. [Els qui parlen així indiquen clarament que busquen una pàtria. I si s’haguessin referit a la pàtria que ells havien abandonat, no els mancava pas l’avinentesa de tornar-hi. És clar, per tant, que aspiraven a trobar-ne una de millor, una pàtria celestial. Per això Déu no s’avergonyia d’anomenar-se el seu Déu, ja que els tenia preparada una ciutat.

Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isaac. I era el seu fill únic que oferia, el que havia rebut les promeses. Déu havia dit d’ell: Per Isaac tindràs la descendència que portarà el teu nom. Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort. Per això recobrà el seu fill, com una prefiguració d’aquesta veritat.]

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 12,32-48)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Feu-vos bosses que no s’envelleixin, aplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà; allà els lladres no s’hi acosten ni les arnes no fan malbé res. On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor.

»Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats, que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces per poder obrir la porta tan bon punt trucarà. Feliços els criats que l’amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada. Amb tota veritat passarà a servir-los d’un a un. Feliços si els trobava sempre vetllant, ni que vingués a mitjanit o a la matinada. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora que el lladre vindria, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.»

[Pere li preguntà: «Senyor, aquesta paràbola, la dieu només per a nosaltres o per a tothom?» El Senyor li respongué: «Qui és l’administrador fidel i prudent, a qui l’amo confia el personal de servei perquè els doni a temps l’aliment que els pertoca? Feliç aquell servent si l’amo, quan arriba, troba que ho fa així: us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servidor pensava: «El meu amo triga a venir», i començava a pegar els criats i les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, el seu amo tornarà el dia que ell no sospita i a una hora que ell no sap, i el condemnarà a la pena dels traïdors. L’esclau que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha executat allò que l’amo volia, rebrà de valent. Però el qui, sense saber què volia l’amo, ha fet coses que mereixien assots, rebrà més poc. Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més.»]

Homilia:

Ho acabem de sentir: “No tingueu por, petit ramat”. Doncs, sí; tenim por!. No som menys que sant Pere quan veu que la barca s’enfonsa. I també diu Jesús: “Amic meu”. Però Pere respon: “No veieu que ens enfonsem!”. I a més a més de dir “No tinguis por”, Jesús afegeix a Pere: “Home de poca fe”. Així, doncs, deu voler dir que la por pot paralitzar la fe.

Davant del núvol que ens envolta, el deixeble és normal que tingui por. Més ben dit: que tingui la temptació de la por, de caure en el desànim. Que els fills d’aquest món són molts més espavilats que els fills de la llum i la proposta del món és més atractiva, més còmoda que la de la fe. Però també és temptadora, potser una creu. Tinguem ben present que aquest “No tingueu por” és la salutació repetida de Jesús ressuscitat, d’aquell que ja ha superat tota por i ens parla des de l’altra banda; té fonament de causa, se’l pot creure, sap què diu, parla des de la seguretat a uns homes i dones encara subjectes a la inseguretat.

“Petit ramat” ha dit. La fe dels petits. Deixeu-me dir: la gran fe dels petits. Talment com la confiança del fill petit que confia plenament perquè sap, en braços dels seu pare, que no ha de tenir por de res. A nosaltres, els creients del segle XXI, moltes vegades ens ve el dubte veient com anem quedant reduïts en nombre, veient que no signifiquem res en un món on no contem, on els poderosos s’obren camí, són creguts, són seguits, perquè són envejats; d’aquí ve que avui hi jugui un paper de primer ordre la fe. Creure és obrir el cor al misteri de Déu, i això no és fàcil; però només això dóna sentit i dóna impuls a la vida; i això, per a molts, pot semblar, des de fora, absurd, il•lús, però per al creient és font de vida i de vida plena. El Pare es complau a donar-nos el regne.

Potser sí que per a alguns creients és molt trist veure com molts han abandonat una fe potser viscuda de manera molt insuficient, molt superficial, per agafar un altre camí, el camí de la increença, tant inconscient i tant superficial com la creença d’abans. La confiança en allò en què creiem no la dóna la força que tenim, ni la quantitat de gent que som (“Petit ramat”), ni les nostres capacitats, ni la necessitat de creure; la dóna Déu.

Sant Pau ens ha dit: “Creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem.”. L’Apòstol ens diu que la vida cristiana obeeix a una seguretat que no és d’ordre físic, però no per això deixa de ser una seguretat; consisteix en la profunda i íntima convicció de que Déu no falla en les promeses que ha fet; que si ens mantenim fidels a allò el qual ens ha dit, aconseguirem els béns promesos. Talment com a Abraham: se li donà la terra que li havia promès i no l’havia vist ni de lluny.

La fe, doncs, no és cap il•lusió que, més o menys, pot tranquil•litzar la vida del cristià amb promeses utòpiques. La fe és certesa; dóna Déu resposta amorosa de la persona. Una mena de posessió anticipada d’allò que esperem i que tenim la seguretat de que arribarà; no per nosaltres, sinó, només, perquè Ell vol. I el Senyor, ens consta que fins ara, ha complert totes les promeses que ha fet.

Només en manca, si de cas, una fe com la d’Abraham, una mena de visió d’allò que encara no veiem, que és més que tot el que podem aspirar. En una paraula: tenim tots els números de la rifa, però encara no ha arribat el dia del sorteig.

Hi ha uns fets històrics que en avalen, i serveixen de fonament per a la nostra fe, la dinamitza: la mort i resurrecció salvadora de Jesús. Això és el què ens dóna plena seguretat.

L’itinerari d’Abraham pot ser una bona imatge del camí del cristià, atent sempre a la veu de Déu, atenent sempre als signes dels temps, fins arribar a la plenitud de vida, abans no.

Si fem cas d’allò que ens diu Jesús: “On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor”, amb això ja està tot dit!. Només cal creure. Diguem, doncs, com en el salm: “Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en Vós”.