Homilia diumenge 15 de durant l'any

Allò que ens interessa és saber quin camí porta cap el cel!

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre del Deuteronomi (Dt 30,10-14)

Moisès s’adreçà al poble i li digué: «Escoltaràs el Senyor, el teu Déu, guardant els seus manaments i els seus decrets escrits en el llibre d’aquesta Llei, i et convertiràs al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor i amb tota l’ànima. La Llei que avui et dono no és massa difícil per a tu, ni és fora del teu abast. No és pas al cel, que puguis dir: Qui és capaç de pujar-hi per anar-la a buscar i fer-nos-la conèixer, perquè la puguem practicar? Ni és tampoc a l’altra banda del mar, que puguis dir: Qui és capaç de travessar-lo per anar-la a buscar i fer-nos-la conèixer, perquè la puguem practicar? Són paraules que tens molt a prop teu per poder-les complir: les tens als llavis, les tens al cor.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 1,15-20)

Jesucrist és imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació, ja que Déu ha creat totes les coses per ell, tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles, trons, sobirans, governs i potestats. Déu ha creat tot l’univers per ell i l’ha destinat a ell. Ell existeix abans que tot, i tot es manté unit gràcies a ell.
Ell és també el cap del cos, que és l’Església. Ell n’és l’origen, és la primícia dels qui retornen d’entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en ell la plenitud de tot el que existeix; per ell Déu volgué reconciliar-se tot l’univers, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 10,25-37)

En aquell temps, un mestre de la Llei, per provar Jesús s’alçà i li va fer aquesta pregunta: «Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?» Jesús li digué: «Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes?» Ell contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.» Jesús li diu: «Has respost bé: fes-ho així i viuràs.»
Ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: «I per a mi, qui són aquests altres?» Jesús prosseguí: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i caigué en mans de lladres, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava pel mateix camí un sacerdot que el veié, però passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita, quan arribà al lloc, passà de llarg per l’altra banda. Però un samarità que viatjava per aquell indret, quan arribà i el veié se’n compadí, s’hi acostà, li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se n’ocupà. L’endemà, quan se n’anava, donà dues monedes de plata a l’hostaler dient-li: Ocupa’t d’ell i, quan jo torni, et pagaré les despeses que hagis fet de més. Quin d’aquests tres et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar, en l’home que havia caigut en mans de lladres?» Ell respongué: «El qui es va compadir d’ell.» Jesús li digué: «Doncs tu fes igual.»

Homilia:

“Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?”. I alguns pensen Bona pregunta! Molt interessant! Però jo dic Quina pregunta més insulsa! Tots ho sabem què hem de fer!. Voleu dir que ho hem de preguntar?. Ho portem als llavis i ho portem al cor.

Però és que el mestre de la Llei que fa la pregunta no juga net. No va de bona fe. Diu que li va fer aquesta pregunta per temptar-lo. St. Lluc, aquí, fa servir el mateix verb que quan parla de Jesús que és temptat en el desert.

Mireu, allò que de veritat ens interessa no és saber on és el cel, no és saber com és el cel!. Allò que ens interessa és saber quin camí hi porta!. Ja hi farem cap.

La paràbola ens ho diu net i clar. Per això acaba dient: “Doncs tu fes igual.” Així de senzill. La paràbola que hem escoltat és un bon exemple de com el bon deixeble ha de fer el camí. Hi ha qui va per la vida fem camí cap al cel, i això és una cosa molt lloable: no s’ha de reprovar gens!. Però convé no mirar només endavant. Hem de mirar també on posem els peus, i si no ho fem així possiblement ensopeguem amb les pedres i ens podem donar una morrada de solemnitat.

No només el mestre de la Llei, tots (!) sabem quin és el camí de la vida eterna. I ens preocupa allò que cal fer, quin camí hi porta. O bé nosaltres voldríem un altre camí. En una paraula: volem anar al cel o volem que el cel vingui a nosaltres?.

Després de dir Jesús al mestre de la Llei on ha de posar l’atenció (“Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix”), cosa que se suposa que ell ja ho sap, que per això és mestre, amb uns cert deix d’ironia, Jesús li dirà “Has respost bé...” ets un bon mestre, doncs fes això que ja saps. I sobren les preguntes. O bé per què em preguntes allò que ja saps?.

Mireu, el camí del cel té un nom: Estimar. I no ho dic jo, ho diu Jesús. Doncs si és així preguntem-nos per què tenim cada sorpresa que ens farà caure de clatell. Només aquells qui ho han entès així trobaran que això és el més normal del món. Hi ha cristians que ells són els únics qui saben qui s’ha de salvar i qui s’ha de condemnar. Fins es creuen amb una certa autoritat per dir qui pot anar al cel i qui no hi pot anar. El cel, segons l’Evangeli, està ple de samaritans. Tant si ens agrada com si no, perquè, gràcies a Déu, nosaltres no fem la tria.

Els deixebles de Jesús fem el camí de la Vida, de la Vida en majúscules. Caminant per aquest món i no volant pels aires.

“Un home baixava de Jerusalem a Jericó...” Si venia de la Ciutat Santa ben segur que hi era per assistir al Temple, que aquest era el motiu pel qual els jueus pujaven a Jerusalem. I el camí... tots els camins... són plens de sorpreses, d’imprevistos. Qui el comença no sap ni si l’acabarà. I si no pregunteu a alguns dels qui, amb il·lusió, comencen el Camí de Santiago. També el camí de la fe és ple de contingències, de cruïlles que ens fan dubtar (per on tirem?). La vida dels homes i dones del poble, de tots els pobles, és un teixit de desenganys, d’il·lusions frustrades, de joies i de penes, de lluita i de calma, de victòria i de fracassos. Ho sabem tots. Un camí que terreja malgrat tenir el cel per objectiu. I el camí del seguidor de Jesús no és diferent. Tots fem la nostra ruta tot portant a coll el fardell de les nostres debilitats, i a l’hora, també, les provisions per la nostra fe. Déu-nos en guard de ser deixebles que ignoren la realitat de la duresa del camí; estan abocats al fracàs.

I l’inconvenient de trobar, sense esperar-ho, per altra part, un home malferit a la cuneta. Si passem de llarg perquè nosaltres fem via perquè anem cap el cel... la veritat, no sé on farem cap!.

En el camí de la vida, en el camí cap el cel, ens hi esperen casualitats que no hem programat. Tots tenim a prop, potser a casa mateix, algú que es troba al marge, un marginat, que sense dir res... espera. I tot i saber-ho encara gosem a preguntar Què haig de fer per anar al cel?.

El camí del cel passa per la terra dels homes. No sé si cal fer cap més comentari!. Entendre-ho i prou. Perquè entendre-ho ja ho entenem. El què cal és, en tot cas, “Doncs tu fes igual.”. Excuses per justificar-nos i poder passar de llarg olímpicament les tenim. Passar de llarg és fàcil. Però, llavors, preguntem-nos si realment allò que de veritat ens interessa és, o no!, anar al cel.

Si ho dubtem, pregunteu-ho a l’home malferit que hi ha a la cuneta. Ell ho té molt clar.

Homilia Diumenge 14 de durant l'any

 No calen ni “bossa, ni sarró, ni calçat”, però sí que cal un nou estil de vida.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 66,10-14c)

Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu. Estigueu contents amb ella tots els qui portàveu dol per ella; sereu alletats amb l’abundància del seu consol i xuclareu les delícies de la seva llet. Això diu el Senyor: «Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar, la riquesa de les nacions, com un torrent desbordant. Els teus nodrissons seran portats al braç i amanyagats sobre els genolls. Com una mare consola el seu fill, jo també us consolaré: a Jerusalem sereu consolats. Quan ho veureu, el vostre cor bategarà de goig i reviuran com l’herba els vostres ossos.» La mà del Senyor es farà conèixer als seus servents.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 6,14-18)

Germans, Déu me’n guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist. En ella és com si el món fos crucificat per a mi i jo per al món. Ni la circumcisió ni la incircumcisió no tenen cap valor. L’únic que val és que hàgim estat creats de nou. Que la pau i la misericòrdia de Déu reposin sobre tots els qui mantenen aquest criteri i sobre l’Israel de Déu. A part d’això, que ningú no m’amoïni, perquè jo porto en el meu cos les marques distintives de Jesús. Germans, que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb el vostre esperit. Amén.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 10,1-12.17-29)

En aquell temps, el Senyor en designà encara setanta-dos, i els envià que s’avancessin de dos en dos cap a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar. Els deia: «Hi ha molt a segar i pocs segadors: demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los. Aneu. Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa. Si hi viu un home de pau, la pau que li desitgeu reposarà en ell; si no, retornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa i compartiu allò que tinguin per menjar i beure: els treballadors bé es mereixen el seu jornal. No aneu de casa en casa. Si en un poble us reben bé, mengeu el que us posin a taula, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent d’aquell lloc: El regne de Déu és a prop vostre.
[Però si en un poble no us volen rebre, sortiu als carrers i digueu: Fins la pols d’aquest poble que se’ns ha posat als peus, us la deixem. Però sapigueu això: El regne de Déu és a prop. Us asseguro que quan vingui el gran dia, la sort de Sodoma serà més suportable que la d’aquell poble.» Els setanta-dos tornaren tots contents i deien: «Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom.» Jesús els digué: «Sí, jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar les serps i els escorpins i totes les forces de l’enemic: res no us podrà fer mal. Però no us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel.»]

Homilia:

Eren 72. Els nombres a l’Evangeli no són només una quantitat per què sí. Així com els apòstols són 12 que representen les 12 tribus d’Israel, per tant tot (!) el país d’Israel. Per tant els 72 poden representar tots els països de la Terra, que segons el capítol 10 del Gènesi eren aquesta quantitat, o sigui tota la Terra (!). La missió, per tant, de Jesús, de part de Déu és universal. És per a tothom.

I les recomanacions que fa Jesús als enviats són molt concretes. El missatge que porten no és seu, ells són uns enviats. Cal tenir-ho molt present. Els adverteix que no s’alarmin, “Hi ha molt a segar i pocs segadors”, hi ha molta feina. I també afegeix “Us envio com anyells enmig de llops.”. Això no pot engrescar gaire. I a més a més una norma pràctica: “No porteu bossa, ni sarró,... quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa.” El missatge és, bàsicament i sobretot, un missatge de pau. L’Evangeli no entra per la força, no entra per la cabota, no entra amb calçador i menys amb violència.

El nostre poble té una dita que diu d’on no n’hi ha, no en pot rajar. Pot ser per això, la Pau, un do tan preuat, és tan escàs i resulta tan car. La Pau és més, molt més (!), que una paraula bonica. Ara es repeteix molt aquesta paraula, i em fa més por que goig, perquè podria ser, justament, el desig d’allò que no tenim. El que té gana sempre parla de pa. Talment com quan ens donem la Pau en la celebració de l’Eucaristia: no és una salutació, no és Que tal, com està?, no és  Hola!, com estem?. No... És una comunicació, és una donació de la Pau. Ningú no pot donar allò que no té. Es pot donar la ma sense donar la Pau. No podem ser portadors de Pau si no estem disposats a pagar el preu que calgui per aquesta Pau. Tot això ens fa pensar que el missatge de l’Evangeli, que la celebració de l’Eucaristia són expressions i realitats que no són nostres, que no depenen del nostre estat d’ànim d’aquell moment, són obra de Déu (!). “Alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel”.

Encara entenem malament, potser, la proclamació de l’Evangeli. Ho entenem d’una manera exclusivament doctrinal. Evangelitzar, llavors, fora portar l’Evangeli a aquell qui encara no el coneix. Si ho entenem així les conseqüències són ben clares. Necessitem mitjans, poder, diners, influències,... per poder assegurar la proclamació del missatge en front d’altres doctrines, altres ideologies, altres opinions. És necessari que els enviats estiguin ben preparats, que tinguin a l’abast tots els mitjans necessaris per fer ben profitosa la seva missió, més convincent, més atractiva; necessitem més estructures, més tècnica, més pedagogia,...Hi ha molta feina a fer; i el contrast és fort; davant de tanta feina “No porteu bossa, ni sarró,...”. Sense eines. Tots els mitjans són necessaris, però no es qüestió de fer, sinó de ser. Quan anem a fons en a la qüestió veiem com actua Jesús.

Les coses canvien radicalment. L’Evangeli no és només, i sobretot, una doctrina. L’Evangeli és, per damunt de tot, una persona, Jesús. L’experiència vital i salvadora de Jesús de Nazaret. Iniciada per Ell pels pobles i camins de Palestina; i continuada, a tot el món i a través dels segles, per l’Església. D’aquí ve que evangelitzar no és propagar una doctrina, sinó fer present en el cor dels homes i dones la força salvadora de Jesús, i això no es fa de qualsevol manera. Això no es duu a terme, només, amb bons mitjans, sinó amb bons missatgers. I per dur a terme aquesta experiència els mitjans més adequats no són pas ni el poder, ni el diner ni la tècnica; sinó els mitjans pobres, els mateixos que emprava Jesús. El Fill de l’home no té un reposar el cap. “Els ocells tenen nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap.” I nosaltres sempre pensem en una poma per a la set. “Compartiu allò que tinguin per menjar i beure”.

Això sí, allò que és més important, allò que de veritat és necessari són uns testimonis en la vida dels quals si endevina la força alliberadora del missatge que porten. El testimoni sí que és necessari, però sobretot no calen tantes estructures, ni tanta pedagogia, ni tantes institucions. To això és important, és pràctic, però no és imprescindible. Allò que és imprescindible és predicar una vida que ens allibera i que vegin que aquell qui ho predica està alliberat. Una vida que ens omple i que vegin que aquell qui la predica n’està ple.

Només un, un de sol, sant Francesc d’Assis ho va entendre i ho va fer així. I ell sol va capgirar mig món. Només ell, sant Francesc, ho hauria hagut de dir Pau en aquesta casa perquè donava tot el què tenia, donava l’única cosa que tenia: la Pau i el perdó.

Potser sí que hauríem d’escoltar més sovint i amb més atenció les recomanacions de Jesús, tant vàlides ahir com avui. No calen ni “bossa, ni sarró, ni calçat”, però sí que cal un nou estil de vida.

Diumenge 13 de durant l'any. Lectures de missa i homilia

El qui vol seguir a Jesús ha d’estar disposat a compartir la seva creu.

Mn. A. Roquer.

Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 19,16b.19-21)

En aquell temps, el Senyor digué a Elies: «Ungeix Eliseu, fill de Safat, d’Abel-Mehulà, perquè sigui el teu successor com a profeta.» Elies se n’anà, i trobà Eliseu, fill de Safat, que llaurava amb dotze parelles de bous. Ell mateix guiava la dotzena parella. Elies va fer com si passés de llarg i li tirà a sobre el seu mantell de profeta. Eliseu deixà els bous, corregué darrere Elies i li digué: «Vaig a besar el pare i la mare i vindré amb tu.» Elies li digué: «Vés, torna a casa teva. Què t’he fet jo per impedir-t’ho?» Ell se’n tornà, prengué la parella de bous, els matà, va coure la carn amb la fusta dels arreus, convidà la gent i se’ls van menjar. Després se n’anà amb Elies i era el seu ajudant.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 5,1.13-18)

Germans, Crist ens ha alliberat de l’esclavatge i vol que siguem lliures. Mantingueu-vos així. No us sotmeteu altra vegada al jou de l’esclavatge. Vosaltres, germans, heu estat cridats a ser lliures. Mireu només de no convertir la llibertat en un pretext per fer el vostre propi gust. Si us estimeu, poseu-vos al servei els uns dels altres. Perquè la Llei es troba tota en un sol precepte: «Estima els altres com a tu mateix.» Però si us mossegueu i us devoreu mútuament, penseu que acabareu destruint-vos. Ara, doncs, us dic: Deixeu-vos guiar per l’Esperit, i no satisfeu els capricis de la carn. Perquè la carn es deleix contra l’Esperit i l’Esperit contra la carn. Esperit i carn lluiten l’un contra l’altre, per no deixar-vos fer allò que voldríeu. Si us deixeu conduir per l’Esperit, no esteu subjectes a la Llei.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,51-62)

Quan s’acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem. Envià alguns que s’avancessin, i ells, tot fent camí, entraren en un poblet de samaritans per buscar-hi allotjament. Però la gent no el volgué rebre, perquè s’encaminava a Jerusalem. En veure això, els seus deixebles Jaume i Joan li digueren: «Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi?» Però Jesús es girà i els renyà. I se n’anaren a un altre poblet.

Mentre feien camí algú li digué: «Us seguiré pertot arreu on anireu.» Jesús li respongué: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap.»

A un altre, Jesús li digué: «Vine amb mi.» Ell li contestà: «Senyor, permeteu-me primer d’anar-me’n a casa, fins que hauré enterrat el meu pare.» Jesús li diu: «Deixa que els morts enterrin els seus morts, i tu vés a anunciar el regne de Déu.»

Un altre digué a Jesús: «Vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva.» Jesús li respongué: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte per al regne de Déu.»

Homilia:

Continuem amb la lectura de l’evangeli de Lluc i avui acabem d’escoltar el camí que fa Jesús ja cap a Jerusalem. “Quan s’acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem”. I tot anant de viatge, l’evangelista ho aprofita per fer una catequesi sobre el seguiment de Jesús. Tots som seguidors de Jesús.

Jesús, diu, que se’n va cap a Jerusalem “decididament”. Jo pregunto: I els deixebles també? (i que em perdonin); o, simplement, són el seguici. Sant Lluc diu que per seguir decididament a Jesús cal fer una opció que compromet tota la vida. Jesús ens demana radicalitat. Llavors ens hem de fer unes preguntes. Per què la resistència? Per què, quan un està plenament convençut d’aquest seguiment, té motius per fer-se enrere? Cal fer una opció que compromet tota la vida. S’ha de canviar de mentalitat. Millor dit: el canvi de mentalitat porta el canvi de vida.

Els cristians, seguidors de Jesús, no som només uns companys de camí. Hem de reproduir, en el nostre capteniment, el mateix fer de Jesús. I això no és possible limitant-nos només a un anar amb Jesús, sinó convertint-nos a...

Els deixebles són invitats a anunciar l’arribada de Jesús. I l’evangelista s’afanya a dir que eren en terreny hostil. No els volgueren rebre perquè anaven a Jerusalem; eren en terreny de samaritans. Hi ara apareix l’hostilitat per un cantó i per l’altre. Els samaritans no els volen rebre i els apòstols demanen que caigui foc del cel i els cremi a tots. Els dos que han tingut aquesta idea tan sublim, tan genial, són Jaume i Joan; no envà Jesús els hi traurà aquest renom (tan ben posat)de “fills del tro”, o potser fills del llamp. El reny de Jesús es pot repetir moltes vegades... i s’haurà de repetir moltes vegades en la història. Jesús haurà de continuar renyant moltes vegades a aquells deixebles agosarats que no accepten el rebuig dels qui no creuen en Jesús. I hi ha una solució més fàcil, més senzilla, sense recórrer a la violència: Anem a un altre poble.

Aquest arraujament de Jaume i de Joan li dóna peu a Jesús per posar els punt sobre les is. I dóna una colla de consells sobre què vol dir i què suposa seguir-lo. I a més a més, seguir-lo camí de Jerusalem, que és camí de la fe; per tant és un seguiment no a qualsevol preu. “Mestre, us seguiré pertot arreu on anireu”. Resposta de Jesús: “Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap”. A un altre deixeble li diu “Vine amb mi” i posa com a dificultat abandonar els de casa. Un altre li diu “Vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva”. Jesús li diu que hi ha decisions que no tenen bitllet de tornada. Excuses.

I excuses en tenim sempre i en tenim tots. I és clar!, com que som espavilats, per a que no sembli una excusa, que és molt lleig, hi posem altres opcions, altres prioritats, altres preferències,... que tenen tot el caire de legítimes. I ens cal ser més sincers, perquè no podem dir, sincerament, som covards; no ens atrevim. La crida és com un tren que passa... si no l’agafes a temps el pots perdre per sempre. I d’ocasions d’aquestes n’hem tingut tots.

En un moment de crisi, com el que estem vivint avui, la gran temptació és buscar, al marge de l’Església, unes seguretats fàcils, uns camins més planers, més agradables, més simpàtics; una simple vida que no comporti tants problemes, ja en tenim prou. El seguiment de Jesús, normalment, comporta, quasi sempre, caminar contracorrent; no com una actitud de rebel•lia, o de trencament, sinó de seguiment fidel.

Avui la fidelitat és el gran repte del cristià. Això comporta no deixar-se entabanar per una societat superficial que et vol vendre duros a quatre pessetes o sigui felicitat a preu de saldo. El qui vol seguir a Jesús ha d’estar disposat a compartir la seva creu. Ni més ni menys. “Qui vulgui seguir, que prengui la seva creu i m’acompanyi”.

Ell no enganya. Ara bé, no ens enganyem nosaltres mateixos. El cristià no només procura evitar el dolor, sinó que lluita contra el mal. No només ha de fer el bé, sinó que treballa per a que el bé s’estableixi per tot arreu. I això no és ni masoquisme ni comoditat. Això pot dur, fins i tot, a l’alegria més gran. La dificultat no està renyida amb l’alegria, i si que està renyida amb la infidelitat.

Homilia Missa de l'Aparició (7 h. del matí)

Sou vós la nostra mare i ho tenim a gran honor. Reus ho ha entès així, i la prova més evident en sou vosaltres, els fidels dels dia 25 de cada més a les 7 del matí.

Mn. Roquer

 

Comencem per dir, simplement, que el títol de Misericòrdia és, sense dubte, el títol més ple de tendresa que es pot aplicar a la Mare de Déu i a tota persona. En el cas de la Mare de Déu sempre l’encapçalem amb dues realitats ben diferents: Reina i Mare de Misericòrdia.

Reina de Misericòrdia ens porta a la memòria la figura de la reina Ester, que hem escoltat a la primera lectura. El poble d’Israel es troba conquerit. I acut a la reina Ester. Quan el poble cristià hi acut, també acut a la reina de Misericòrdia. Sempre n’hi ha de tribulacions, i Reus és un bon exemple de saber acudir a Maria com a reina de Misericòrdia.

I com a mare, el poble cristià prega a Maria per a que intercedeixi, davant nostre, davant del Fill. L’exemple el trobem ben clar a l’evangeli que hem escoltat (“Les noces de Cana”): “No tenen vi”. En el cant de la Salve s’hi invoquen aquestes dues realitats, aquests dos títols. Diem: Salve, reina i mare de Misericòrdia. I també diem, a més a més: eixos ulls vostres tant misericordiosos gireu-los envers nosaltres.

Per tant, tanta reiteració d’aquesta invocació de Maria com a mare de Misericòrdia té un pes en el món cristià. Fou l’abat sant Odò, abat de Clunie, que ja a l’any 942 dóna a Maria, per primer cop, el títol de Misericòrdia. Títol de Misericòrdia per haver engendrat a Jesucrist; misericòrdia palpable del Déu ple de misericòrdia, que és invisible.

Ella proclama, sempre, la tendresa de Déu en el cant que tots coneixem del Magnificat: “L’amor que té als qui creuen en Ell s’estén de generació en generació”. I ho sabem perquè ha arribat fins a nosaltres. “S’ha recordat del seu amor...”. El cant del Magnificat, doncs, és indubtablement el cant de la Misericòrdia de Déu.

I en el prefaci d’avui direm: Aquesta reina clement ha experimentat, singularment, la misericòrdia de Déu i acull tots els qui acuden a ella. Això em fa pensar en aquella frase de l’escriptor Joan Sales, per altra part tan devot de la Mare de Déu de Siurana, quan diu així: La Verge Maria sempre és la Verge Maria, mare de tota misericòrdia”. I és per aquest amor misericordiós d’ella que es manté pura la fe dels senzills i dels néts de cor.

El poble senzill no naufraga en la tempesta justament per aquest amor, que brilla com una petita llum en la nit tenebrosa. Quan la vida és un malson, ella hi floreix com una flor boscana.

Aquesta, germans, és la que nosaltres tenim per Mare i per Patrona. Sou vós la nostra mare (certament) i ho tenim a gran honor. Reus ho ha entès així, i la prova més evident sou vosaltres, els fidels dels dia 25 de cada mes a les 7 del matí. I també ho és (i jo ho valoro molt, moltíssim; no ho trobareu enlloc més) el degoteig constant de fidels, cada dia i cada hora, en aquest santuari, tots els dies, totes les hores.

Doncs que ella, que ho pot fer, ens ompli a tots també d’entranyes de misericòrdia.

Que així sigui.

Diumenge "12 de durant l'any". Lectures i Homilia

La fe cristiana és creure a Jesucrist.

Mn. A. Roquer.

Lectura de la profecia de Zacaries (Za 12,10-11)

Això diu el Senyor: «Abocaré sobre el llinatge de David i sobre els habitants de Jerusalem un esperit d’afecte i de benvolença. Llavors miraran aquell que han traspassat: faran per ell un dol, com el que es fa per la mort d’un fill únic, ploraran amargament per ell, com es plora la mort del primer fill. Aquell dia hi haurà a Jerusalem un dol tan gran com el d’Hadad-Remmon a la plana de Maguedó. Aquell dia, un doll d’aigua abundant rentarà els pecats i les immundícies de la casa de David i dels habitants de Jerusalem.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 3,26-29)

Germans, tots vosaltres, perquè heu cregut, sou fills de Déu en Jesucrist. Tots els qui heu estat batejats per unir-vos a Crist us heu revestit de Crist. Ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona. Tots sou una sola cosa en Jesucrist. I si vosaltres sou de Crist, sou descendència d’Abraham, hereus de les promeses.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,18-24)

Una vegada que Jesús es trobava pregant en un lloc apartat, se li acostaren els deixebles, i els preguntà: «Qui diu la gent que sóc, jo?» Ells li respongueren: «Uns diuen que sou Joan Baptista, altres que sou Elies, altres que ha ressuscitat un dels profetes antics.» Llavors els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Pere li respongué: «El Messies, l’Ungit de Déu.» Però ell els prohibí severament que diguessin això a ningú, i els deia: «El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà el tercer dia.»
I deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà.»

 Homilia:

Acabem de sentir una pàgina de l’evangeli que trobem, no per què sí, en cadascun dels tres sinòptics: en Mateu, en Marc i en Lluc. Per tant vol dir que és una pàgina de l’Evangeli molt important. Jo diria més que important, jo diria que és de caixa o faixa. Aquí la trobem com una pregunta que fa Jesús, en canvi a l’evangeli de Joan la trobem com una afirmació a les primeres paraules, ja, del pròleg del seu evangeli. Aquell qui és Jesús, Joan comença dient: “És la paraula de Déu, que estava en Déu des del principi. S’ha fet home i hem vist la seva glòria”.

“Qui diu la gent que sóc jo?”. La gent diu que és un profeta, que és Elias, que és el Baptista... I es queden curts. Pregunta que també es fa el reietó Herodes: “I aquest qui és?”. Pregunta que també es fa a la Passió: “I tu qui ets?”. Jesús, doncs, no deixa indiferent a ningú.

De la resposta que se’n dona, que sigui o no sigui el Messies l’ungit de Déu, en depèn tota la nostra fe. Per això avui el què ens interessa saber no és el què diuen els altres, sinó el què diem nosaltres. “I vosaltres qui dieu que sóc?”. El qui respon és Pere. Pere parla en mom propi i parla en nom de tots, que és allò que en definitiva ens fa cristians. Poques preguntes hi ha amb més interès i més definitives. La resposta només és única, és el distintiu de la fe cristiana, en front d’altres religions. La fe cristiana és creure a Jesucrist. Fixeu-vos que no he dit en Jesucrist, he dit a Jesucrist.

Només és aquesta fe en la persona de Jesús, el Crist, que el cristià coneix, per tant creu en Jesucrist, i s’hi adhereix: creu a Jesús. Jesús és la veritat última del cristià. El comportament d’un cristià no comportarà només observar unes lleis, uns preceptes, unes normes, sinó seguir-lo i tenir a Jesús com a model de viure; i l’amor com a força inspiradora de tots els nostres actes; com Jesús. El cristià, només en Jesús hi troba el criteri últim per viure una vida amb plenitud, amb sentit. Per això l’esperança cristiana, més que esperar alguna cosa, és esperar un Jesús. En Ell, i només en Ell, hi trobem la plenitud de tota esperança.

Per això, aquell qui, en mig de la gran crisi de fe que avui es viu i es respira, vol saber en què creu, si ho vol saber, no ha de mirar al costat o l’altre, amunt o avall, no ha de mirar què fa aquest o què fa l’altre; ha de mirar a Jesucrist. I s’ha de preguntar: crec en Jesús i crec a Jesús? O potser, primer, s’ha de fer una altra pregunta: el conec de veritat a Jesús?.

“Qui diu la gent que sóc?” I què significa això per a la vostra vida?. Nosaltres també podem creure, no ens enganyem, en un messies tapaforats. Els jueus esperaven un messies alliberador dels romans que els oprimien; nosaltres en quin messies creiem?. És per això que Jesús, un cop Pere ha dit “Vós sou el Messies”, s’afanya a desfer malentesos possibles, no fos cas que tinguessin, que tinguem, un fals concepte del Messies.

Convé que els deixebles, convé que nosaltres, assumim tota la veritat sobre Jesús. Per això Jesús afegeix “El Fill de l’home ha de patir molt... l’han de rebutjar, ha de ser mort”. Aquí ens hi hem d’agafar fort. Se’ns pot enfonsar tot. Jesús prevé contra l’escàndol que els caurà a sobre. Hi ha un perill d’arrossegar-los a l’abandó. També a nosaltres. Però també obre una escletxa d’esperança, una llum al final del túnel: “I ressuscitarà al tercer dia”.

La salvació de la humanitat passa, lamentablement, per la creu; però així s’arriba a la resurrecció. Vet aquí l’autèntic Messies, que en comptes de proposar-se conquerir imperis, enlloc de proposar-se guanyar eleccions, ens ha guanyat a nosaltres amb la seva mort en creu. I podem creure perquè més enllà de la mort, Jesús ens ha marcat el camí que hem de seguir si de debò volem ser homes i dones que el creiem i el seguim. Per això venim aquí cada diumenge, dia de la seva resurrecció.

I contemplem, com a dit el profeta, “aquell que han traspassat”. Jo diria contemplem agraïts “aquell que han traspassat”. I afermem així la nostra fe. Nosaltres sabem en qui creiem, i sabem per què hi creiem. Sabem qui és Jesús, i també sabem qui som nosaltres.

Santuari de Misericòrdia. Diumenge 11 de durant l'any. 13-6-2010.

En Jesús hi ha un camí nou, el camí de l’amor que porta al camí del perdó.

Mn. A. Roquer. 

Lectura del segon llibre de Samuel (2Sa 12,7-10.13)

En aquells dies, Natan digué a David: «Això diu el Senyor, Déu d’Israel: Jo t’he ungit rei d’Israel, i t’he salvat de les mans de Saül. He posat als teus braços la filla del teu senyor i les seves dones, t’he donat el poble d’Israel i de Judà i, si tot això fos poc, encara estava disposat a afegir-hi altres favors. ¿Per què, doncs, has menyspreat el Senyor cometent això que és malvist per ell? Has fet matar Uries, l’hitita; has pres per esposa la seva dona, i a ell l’has fet matar amb l’espasa dels ammonites. Per això, ja que tu m’has menyspreat prenent per esposa la dona d’Uries, l’hitita, l’espasa no s’apartarà mai més de casa teva.»
David digué a Natan: «He pecat contra el Senyor.» Natan li respongué: «Està bé: el Senyor passa per alt el teu pecat; no moriràs.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 2,16.19-21)

Germans, sabeu que ningú no pot ser just perquè hagi complert les obres que mana la Llei, sinó només perquè ha cregut en Jesucrist. Per això nosaltres, jueus, hem cregut en Jesucrist, perquè ens faci justos, no el compliment de les obres de la Llei, sinó el fet d’haver cregut en Crist, ja que Déu no hauria pogut absoldre ni un sol home, si calia haver complert les obres que mana la Llei.
Jo, per obra de la Llei, vaig morir pel que fa a la Llei, a fi de viure per a Déu. Estic clavat a la creu juntament amb Crist. La vida que ara visc, ja no és la meva; és Crist que viu en mi. La vida que ara visc en aquesta carn, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que m’ha estimat i s’ha entregat ell mateix per mi. No vull refusar la gràcia de Déu: Si algú pogués ser just per obra de la Llei, Crist hauria mort inútilment.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 7,36-8,3)

En aquell temps, un fariseu invità Jesús a menjar amb ell. Jesús, doncs, anà a casa del fariseu i es posà a taula. Hi havia al poble una dona que portava una vida pecadora. Quan sabé que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb un gerret d’alabastre ple de perfum, i es quedà enrere plorant als peus de Jesús. Amb les llàgrimes començà de mullar-li els peus, i els hi eixugava amb els cabells; després li besava els peus i els hi ungia amb perfum.
El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Aquesta dona que el toca és una pecadora. Si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.» Jesús li digué: «Simó, t’he de dir una cosa.» Ell li contestà: «Mestre, digueu.» Jesús continuà: «Dos homes devien diners a un prestador: l’un li devia cinc-centes monedes de plata, i l’altre, cinquanta. Cap d’ells no tenia res per pagar, i el prestador els perdonà el deute. ¿Quin d’aquests et sembla que l’estimarà més?» Simó li respongué: «Jo diria que aquell a qui ha perdonat el deute més gran.» Jesús li diu: «És així mateix.»
Llavors Jesús es girà cap a la dona i digué a Simó: «¿Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m’has donat aigua per rentar-me els peus, però ella me’ls ha rentat amb les llàgrimes i me’ls ha eixugat amb els cabells; tu no m’has rebut amb un bes, però ella, d’ençà que he entrat, no para de besar-me els peus; tu no m’has ungit el cap, però ella m’ha ungit els peus amb perfum. Per això et dic: Has vist que aquesta dona estima molt i és que eren molts els pecats que li han estat perdonats, però quan no hi ha tant a perdonar, no hi ha tant amor.» Després digué a la dona: «Els teus pecats et són perdonats.» Els altres que eren a taula començaren a pensar: «¿Qui és aquest, que fins i tot perdona els pecats?» Digué encara a la dona: «La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau.»
[Després d’això Jesús passava per cada vila i per cada poble, predicant i anunciant la bona nova del regne de Déu. Anaven amb ell els dotze i algunes dones que havien tingut malalties i esperits malignes i s’havien posat bé. Maria, coneguda amb el nom de Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, Joana, la dona de Cuzà, administrador d’Herodes, Susanna i moltes altres, que el mantenien amb els seus béns.]

Homilia:

Avui reprenem altra vegada el ritme normal dels diumenges ordinaris de durant l’any, els de color verd, que, després del parèntesi de la Quaresma i de Pasqua, es recupera. A partir d’avui, doncs, anirem llegint a l’evangeli de sant Lluc, que és el que toca per enguany, diversos aspectes o fets de Jesús. Avui, concretament, acabem de llegir l’amor enfrontat amb el mal, amb el pecat. Després seguirà la confessió de Pere, la paràbola del Bon Samarità, l’acollida de Jesús a casa de Marta i de Maria... Sempre amb Jesús com objecte fonamental de la nostra fe. És així com la paraula de Jesús s’ha de convertir no en una llista inacabable d’obligacions a complir sinó com una nova llum que il·lumina la nostra vida; fins i tot més enllà dels nostres pecats, que hi són.

Tres són els personatges protagonistes de l’evangeli d’avui: Jesús, la dona pecadora i el fariseu. Tres persones amb tres actituds ben diferents. I amb un desenllaç, al final de tot, diríem consolador, i més encara, fins i tot entranyable.

Si Jesús, com diu sant Lluc, menjava a casa de pecadors, aquella dona a casa d’un pecador no hi desentonava tant com sembla. Mira... gente con gente... I, per altra part, jo diria: senyor fariseu, estalvia’t l’escàndol. Quin interès tenia el fariseu a convidar Jesús?... No ho sabem, però és molt probable que anés amb bona intenció (així ho hem de pensar si no volem ser ara també nosaltres fariseus). Tots estan asseguts a taula, i de cop... es fica a la sala algú amb qui no si comptava, que no hi era convidat, que fins i tot la seva presència resulta enutjosa: era una dona que portava una vida pecadora. Ni sant Lluc ni sant Mateu no ens diuen qui era aquesta dona; per altra part convé no confondre-la ni amb Maria de Betània, ni amb Maria Magdalena. Aquella dona, doncs, entra a la sala del banquet i de cop i volta es dirigeix cap a Jesús; sap què vol i sap a qui ha d’anar!. Que els pecadors entrin a la sala del banquet de l’amor de Déu, com si fossin a casa seva, sempre ens pot semblar una cosa fora de lloc. I no ho és gens. Altrament digueu-me, si us plau, què hi fem nosaltres aquí cada diumenge?. Us heu fixat, que en aquesta invitació dominical, sempre la comencem demanant perdó?. Deu ser per alguna cosa!.

També nosaltres som pecadors convidats a la festa de l’amor de Déu. El fariseu ho troba estrany i l’estranyesa es converteix en escàndol: “Si fos un profeta sabria quina mena de dona és aquesta...”. Jesús sap qui és el fariseu, Jesús sap qui és la dona. I es deixa convidar per l’un, i es deixa tocar per l’altra. Jesús no retreu els pecats, ni al fariseu, ni a la dona. Accepta la invitació de l’un i accepta les llàgrimes de l’altra.

Durant l’escena no se sent ni una paraula, tothom calla. Sobren les paraules, fan nosa les paraules. El fariseu prou que parlaria, però es mossega la llengua, es guarda per ell sol les paraules de protesta, i pensa dintre seu “Si aquest fos un profeta...”. I en mig d’un silenci contingut, Jesús parla i diu la paraula justa, la paraula que dóna sentit i el per què d’aquella escena. Traurà al fariseu la seva falsa seguretat, obrirà a la dona la porta del perdó. La dona ha reconegut en Jesús allò que no ha reconegut en el fariseu: en Jesús hi ha un camí nou, el camí de l’amor que porta al camí del perdó. Això també ho sabia sant Pau quan afirmava “La vida que ara visc no és meva, és Crist que viu amb mi”.

El fariseu com es diu, de moment, no ho sabem. Fins aquest moment: Jesús diu “Simó t’he de dir una cosa”. I fa la pregunta de l’examen. Pregunta quin dels dos deutors estima més. Doncs ben clar: aquell a qui més li han perdonat. Per al fariseu la dona és simplement una pecadora i prou. Per a Jesús és aquella dona que Ell acull, com ha acollit la invitació de Simó. Aquest tenia ganes d’escoltar Jesús, i Jesús el complau. Simó havia convidat a Jesús per escoltar-lo i ara podrà aprendre una lliçó que segurament ni sospitava. La dona que havia entrat com una exhalació en sortirà amb la pau del perdó: “Ves-te’n en pau, la teva fe t’ha salvat”.

Comprenc que ens costi d’entendre aquest evangeli, aquesta reacció de Jesús, perquè simplement ens costa d’entendre l’amor de Déu. Diuen que l’amor és cec. I no és així. Ara bé l’amor, això sí, pot ser curt de vista!... Quan és amor de veritat va més enllà del què veiem amb els ulls de la cara. L’amor de veritat també hi veu en el fons del cor. L’amor, doncs, no és cec. L’amor mira amb uns altres ulls. El què potser ens convé a tots és anar a l’oculista!.

Homilia. Solemnitat del Cos i la Sang de Crist. Santuari de Misericòrdia Reus

Però si no hem d’oblidar que combregar amb el pa eucarístic és combregar amb el cos de Crist, tampoc hem d’oblidar, a l’hora, que el cos de Crist és també tota l’Església, tots els cristians;

Mn. Roquer

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 14,18-20)

En aquells dies, Melquisedec, rei de Salem, portà pa i vi. Com que era sacerdot del Déu Altíssim, beneí Abram amb aquestes paraules: «Que el Déu Altíssim, creador del cel i de la terra, beneeixi Abram. Beneït sigui el Déu Altíssim, que ha posat a les teves mans els teus adversaris.» I Abram li donà el delme de tot el botí.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 11,23-26)

Germans, aquesta tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres ve del Senyor; Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat prengué el pa, i, dient l’acció de gràcies, el partí i digué: «Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial.» Igualment prengué el calze, havent sopat, i digué: «Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu-ho per celebrar el meu memorial.» Així, doncs, cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,11b-17)

Un dia Jesús parlava del regne de Déu a la gent i curava els qui en tenien necessitat. Veient que començava a fer-se tard, els dotze anaren a dir-li: «Acomiadeu la gent. Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies del voltant, i puguin trobar-hi queviures; aquí és un lloc despoblat.» Jesús els digué: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos.» Ells respongueren: «Només tenim cinc pans i dos peixos. ¿Hem d’anar nosaltres mateixos a comprar menjar per tota aquesta gentada?» Tots plegats eren uns cinc mil homes. Ell digué als deixebles: «Feu-los seure en grups de cinquanta.» Els deixebles ho feren i tothom s’assegué. Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i els donava als deixebles perquè els servissin a la gent. Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves de les sobres.

Homilia:

La solemnitat de Corpus és una bona ocasió per subratllar la presència de Jesucrist en la celebració de l’Eucaristia. Aquest fou el motiu principal de la institució d’aquesta festa, a causa dels errors d’un tal Berenguer de Tours qui negava la presència de Jesús en el pa consagrat. El bisbe de Lieja establí la celebració d’una festa a la seva diòcesi. Aquest mateix bisbe, esdevingut Papa amb el nom d’Urbà IV, estengué la solemnitat a tota l’Església universal; era l’any 1264.

Però si no hem d’oblidar que combregar amb el pa eucarístic és combregar amb el cos de Crist, tampoc hem d’oblidar, a l’hora, que el cos de Crist és també tota l’Església, tots els cristians; i d’aquí ve la dimensió de la caritat fraterna. Aquell “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Ho hem sentit a l’evangeli.

Es poden dir tantes coses (!) en motiu de Corpus, i també es poden dir tantes poques coses (!) en motiu de Corpus. Dient “Això és el meu cos, lliurat per vosaltres...” ja està tot dit. “Això és el meu cos...” és l’afirmació de la presència viva i real de Jesucrist en el pa consagrat. I aquest “...lliurat per vosaltres” és la demostració més definitiva de l’amor de Jesucrist per tots nosaltres. Només cal ser conscient del què diem, valorar-lo com cal, fer-nos-en responsables i ser conseqüents amb allò què hem dit.

La celebració de l’Eucaristia és una celebració amb la qual no n’hi ha prou en seguir escrupolosament les normes i pronunciar adequadament totes les paraules que estan obligades, ni tampoc n’hi ha prou en cantar, en sortir d’aquí dient oh!quina celebració més bonica (aquí no venim a fer bonic), ni de donar-nos la pau efusivament com si no ens haguéssim vist mai... És possible assistir a la celebració i no haver celebrat res!, o al menys allò que Jesús pretenia que es celebrés. Donar la pau sense reconciliar-nos és possible, menjar el cos de Crist sense saber el què mengem també es possible. Cal viure la missa del diumenge com una experiència extraordinària, única, de la nostra fe, com a comunitat. La celebració de l’Eucaristia cada diumenge no és important perquè està manat, sinó que està manat perquè és important.

El concili Vaticà II diu: L’Eucaristia és la font i el cimal de tota vida cristiana. És el compliment d’una voluntat manifesta de Jesús: “Feu això, és el meu memorial”. Les formes externes també compten, no dic que no, però no n’hi ha prou; l’expressió externa ha de respondre a allò que sentim, vivim i creiem. Sempre tindré ben present allò que em deien quan jo anava al Catecisme (llavors en deien Doctrina), la segona condició per atansar-nos a combregar: Saber i pensar a qui es va a rebre. Això era vàlid llavors i és vàlid ara. Convé escoltar per fora i, també, entendre per dins allò que fem.

Durant la setmana hem mirat la televisió, hem escoltat la radio, hem llegit la premsa; vivim atordits per tota mena de missatges, de veus, de sorolls, de notícies, d’informació, de publicitat... Necessitem de tant en tant escoltar una veu diferent, una veu que ens arribi al cor, que ens parli d’allò que realment vivim com a creients. La veu de Jesús que escoltem cada diumenge ens pot alliberar de temors i enganys que ens fan molt de mal. L’experiència de viure intensament l’Eucaristia s’ha de convertir en una urgència, per tant, de compartir. És la missió evangelitzadora del cristià.

La proclamació més autèntica de la fe, la més entenedora, més que totes les paraules, és la Caritat. Compartir la nostra fe i compartir els nostres béns. “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. El miracle de la multiplicació dels pans es realitza amb els pans que han donat els apòstols. El miracle no és gratuït. La fe en l’Eucaristia és urgència de caritat. Combregar amb el cos de Crist és combregar amb els germans. Per això avui és el dia de la Caritat, per exigència de l’Eucaristia. Càritas som tots els qui volem ser cristians de veritat, aquí i a fora d’aquí. Creure que el pa consagrat és el cos de Crist, vés per on!, també passa per la cartera (no dic pel moneder, que al moneder només hi ha monedes). Ajudar els necessitats és una opció de la nostra fe, un compromís de la nostra fe, i avui més! Avui Càritas es veu desbordada a causa de la crisi econòmica, ho sabem tots!, per tant la col·lecta d’avui, tingueu present, va destinada als nostres germans que tenen necessitat, a través de Càritas.

I si la crisi de la nostra societat, avui, només fos econòmica, mira... Que al menys, per part nostra, no sigui també una crisi de generositat, que encara fora pitjor. Ajudem amb el nostre donatiu avui a Càritas. Simplement per poder dir, sense mentir, “el nostre pa de cada dia doneu-nos (en plural) el dia d’avui”.

Perquè el cos de Crist que partim i compartim en aquesta Eucaristia respongui al pa que partim i compartim amb els nostres germans que passen necessitat. Que no ens dolgui ser generosos. Que tinguem el goig d’experimentar la generositat.

Homilia. Festivitat de la Santíssima Trinitat.

Un Déu Pare que és silenci, un Déu Fill que és paraula i un Déu Esperit Sant que ens ho fa entendre tot: la paraula del Fill i el silenci del Pare.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre dels Proverbis (Pr 8,22-31)

Això diu la Saviesa de Déu: «De molt abans de començar les seves obres el Senyor m’infantà com a primícia de tot el que ha fet. He estat configurada des de sempre, des del començament, abans que la terra existís. No hi havia encara els oceans, no existien les fonts d’on brollen les aigües, i jo havia nascut. He nascut abans que les muntanyes, abans que fossin plantades les altures; encara no havia fet la terra ni els llacs, ni la massa terrosa dels continents; quan ell instal•lava la volta del cel, jo hi era; quan traçava el cercle de l’horitzó sobre els oceans, quan fixava allà dalt el cobricel dels núvols, quan contenia les fonts de l’oceà, quan posava límits al mar que no desobeeix les seves ordres, quan construïa els fonaments de la terra, jo era al seu costat com un deixeble preferit, feia les seves delícies cada dia, jugava contínuament a la seva presència, jugava per tota la terra, i compartia amb els homes les meves delícies.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 5,1-5)

Germans, ara que ja som justos, com a creients que som, estem en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor. És per ell que la fe ens ha donat entrada en aquesta gràcia que posseïm tan en ferm, i és per ell que tenim la satisfacció d’esperar la glòria de Déu. Encara més: fins enmig de les proves trobem motiu de satisfacció, perquè sabem que les proves ens fan constants en el sofriment, la constància obté l’aprovació de Déu, l’aprovació de Déu dóna esperança, i l’esperança no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 16,12-15)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada. Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera, perquè ell no parlarà pel seu compte: dirà tot el que sentirà dir i us anunciarà l’esdevenidor. Ell em donarà glòria, perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d’allò que és meu. Tot el que és del Pare és meu; per això dic que tot allò que us anunciarà, ho rep d’allò que és meu.»

Homilia:

Un cop finalitzades ja les festes pasquals, que en el fons són la manifestació més clara de l’amor de Déu Pare, Fill i Esperit Sant, és bo parar-nos, aquest diumenge, i contemplar, atents, el misteri de la Santa Trinitat.

Els teòlegs han escrit llibres i textos profunds, i grans estudis, sobre la vida insondable de les persones divines en el sí de la Trinitat. Jesús, en canvi, no ho presenta com una elucubració de caire intel·lectual. Per Jesús Déu és una experiència vital: se sent Fill estimat del Pare i es deixa portar i guiar per l’Esperit Sant. La Trinitat és, doncs, un misteri de relació; per tant un misteri d’amor.

Però, avui, parlar d’amor és perillós... perquè molt sovint s’ha tergiversat de tal manera el sentit d’aquesta paraula, i s’agafa gat per llebre. Però malgrat això, en el llenguatge cristià no podem renunciar a la paraula amor ja que és el què defineix a Déu; ho ha dit sant Joan: “Déu és amor”. L’amor de veritat és obertura cap a l’altre, és generositat, és relació. Així el nostre Déu, Pare, Fill i Esperit Sant és una relació d’amor. Així, entendre Déu no és tant tenir-ho tot ben lligat, ben entès, ben clar, sinó sobre tot fer una experiència viva i real, del Déu que ens estima. “Tothom qui estima ha nascut de Déu i el coneix” diu sant Joan. Però, enlloc de pensar en la Trinitat, cal contemplar la Trinitat; que no és més cristià aquell qui més pensa, qui té més bones idees, sinó aquell qui més estima. Entenent així el nostre Déu, ens entendrem també a nosaltres mateixos.

El Déu Trinitat és un Déu que està sempre per sobre de nosaltres, perquè el seu amor és perfecte i el nostre encara no. Però és dins nostre que hi ha una realitat d’amor, i així ens apropem a la realitat del Déu Amor.

Potser sí que allò que hem donat al nostre poble són idees i conceptes, diríem, religiosos en general, quan el què cal no és això, sinó donar experiència d’un Déu que estima. La meva predicació no servirà de res si el tema principal d’avui no és, també, una plena comunió amb el Déu Trinitat. I el camí de la predicació unit també, i encara més, a la pregària. Si aquesta pregària, més enllà d’unes paraules, no comporta una intimitat amb Déu, una relació personal, com ho fem normalment entre les persones..., si no és així no val. És allò de santa Teresa: Pregar és parlar d’amor amb aquell qui ens estima. I així la doctrina de la Santa Trinitat no és pura metafísica, és contacte personal amb Déu. Un Déu Pare que és silenci, un Déu Fill que és paraula i un Déu Esperit Sant que ens ho fa entendre tot: la paraula del Fill i el silenci del Pare. “Ell us farà recordar tot el que jo us he dit i us ho farà entendre tot”.

Creure en Déu no és imaginar una potència admirable de qui tot depèn, ni elaborar alguns conceptes teològics que expliquin allò que és inexplicable. Pel cristià, creure en Déu és aprendre amb Jesús, perquè és paraula humana, a viure immersos en la realitat última que ens sosté, que ens acull i que ens espera.

Si per un impossible un dia l’Església digués que Déu no és Trinitat, voleu dir que canviaria alguna cosa de molts cristians?. Potser no. Molts cristians no saben que adorar Déu com a Trinitat és reconèixer aquest Déu Amor, i només amor. Quan diem que Déu ho pot tot volem dir que ho pot tot, com ho pot tot l’amor. I si sortim d’aquest àmbit, d’aquesta relació, el què tenim no és el mateix, és Júpiter, que ni goso a anomenar com a déu. Només quan acceptem que Déu és Amor, Amor en majúscules, descobrim fascinats que no podem ser altra cosa que seguidors de Crist. Un amor bategant en el més pregon de la nostra vida. I és llavors, només llavors, que neix en el nostre cor la confiança que sempre engendra l’amor. Un Déu que, tot i ser tan poderós, hi ha una cosa que no la pot fer: deixar d’estimar.

Tot comença i tot acaba en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant.

Avui, en aquesta festa de la Trinitat, recordem, amb afecte, aquells cristians i cristianes que han consagrat la seva vida a la contemplació. I viuen en aquest misteri. Ell i elles són les arrels silencioses, amagades, de l’Església; gràcies a les quals ens arriba a tots els membres de l’Església la vida de Déu.

L’Església, doncs, és la vida nova de Crist, moguda per l’Esperit i a glòria de Déu Pare.

Missa de l’Aparició. Santa Maria en el cenacle. Santuari de Misericòrdia

Que aquest cenacle de Misericòrdia sigui per sempre el goig i l’orgull d’aquesta ciutat.

Mn. Roquer.

És bonic, fins i tot diria..., més encara, és ben escaient, i fins i tot ens convé celebrar avui, ni que sigui dos dies després de la festa de la Pentecosta, la missa emotiva de Santa Maria en el cenacle.

Després de l’Ascensió, els Apòstols es reuneixen amb Maria, la mare de Jesús, al mateix lloc del Darrer Sopar; lloc, per tant, ple de records i vivències per a tots.

La primera lectura ens ha dit que “Eren constants en la pregària amb Maria”... Penso, vés per on!, sense la necessitat de desplaçar-nos fins a Jerusalem, avui, aquí, nosaltres fem el mateix!. Ens hem aplegat els deixebles de Jesús amb Maria. Aquest és el nostre cenacle; aquí hi tenim molts records també; aquí hi hem viscut moltes experiències, també nosaltres. Misericòrdia és el nostre cenacle. A Betlem no hi érem, a Natzaret tampoc, ni a Canà ni al Calvari, però aquí sí que ens hi trobem els deixebles de Jesús amb Maria. Ella, des de la creu, esdevé, com sabem, mare de tots els fills de Déu (“Aquí tens la teva mare; aquí tens el teu fill”. Tant que els primers segles es barrejaven una mica dos conceptes: Maria, mare de Jesús; i Maria, mare de l’Església. Recordeu aquella dona de l’Apocalipsi vestida, de sol amb la corona de dotze estrelles, la lluna als seus peus, a punt de donar a llum. Qui és? Maria?, l’Església?... poden ser totes dues. Amb el temps s’ha anat diferenciant, però continuarem dient Maria, Mare de Déu i el Concili Vaticà II va afegir Maria, Mare de l’Església.

Tot allò que Déu va fer en Maria per obra de l’Esperit Sant, ho va fer per obra del mateix Esperit en l’Església des de la Pentecosta. I aquí neix el gran valor de la nostra assemblea de la comunitat creient.

Sempre ens reunim com a comunitat de creients (i no és una qüestió personal). I reunits en comunitat, aquell qui presideix ens saluda dient Que el Senyor sigui amb vosaltres; recordeu “Jo sóc amb vosaltres cada vegada que us reuniu en el meu nom”. No és el mateix saludar dient Bon dia, que tal, com esteu, m’alegro de tornar-vos a veure; hola amics... No! Se’ns recorda que el Senyor. Per això quan la família dels batejats es reuneix... no hi podem faltar, tots som convocats a l’assemblea. Quan falta un dels membres d’una família en una festa particular d’aniversari o del que sigui, si falta algú ho lamentem; i preguntem com és que no ha vingut. No sabeu fins a quin punt la nostra presència, aquí, s’agraeix. No sabeu fins a quin punt, aquí, la nostra absència es lamenta. No sabeu fins a quin punt, uns i altres, ajudem a mantenir la pròpia fe i a refermar la nostra esperança. Mantenir encesa la flama de la fe, alegrar la nostra esperança, dir-nos que l’amor és possible... no sabeu pas fins a quin punt ens convé. Llàstima... el què ens passa és que, de vegades, només valorem les coses quan no les tenim, quan les lamentem.

Que Maria ens acolli com acollí els primers deixebles al cenacle. Encomanem-li la nostra fe; ho va fer també al cenacle. Que aquest cenacle de Misericòrdia sigui per sempre el goig i l’orgull d’aquesta ciutat. En els Goigs ens agrada cantar Mireu-nos amb ulls d’amor. Molt bé!. Jo diria que també ens agradi cantar i reconèixer que Sou la nostra mare i ho tenim en gran honor.