Santuari de Misericòrdia. Diumenge 11 de durant l'any. 13-6-2010.

En Jesús hi ha un camí nou, el camí de l’amor que porta al camí del perdó.

Mn. A. Roquer. 

Lectura del segon llibre de Samuel (2Sa 12,7-10.13)

En aquells dies, Natan digué a David: «Això diu el Senyor, Déu d’Israel: Jo t’he ungit rei d’Israel, i t’he salvat de les mans de Saül. He posat als teus braços la filla del teu senyor i les seves dones, t’he donat el poble d’Israel i de Judà i, si tot això fos poc, encara estava disposat a afegir-hi altres favors. ¿Per què, doncs, has menyspreat el Senyor cometent això que és malvist per ell? Has fet matar Uries, l’hitita; has pres per esposa la seva dona, i a ell l’has fet matar amb l’espasa dels ammonites. Per això, ja que tu m’has menyspreat prenent per esposa la dona d’Uries, l’hitita, l’espasa no s’apartarà mai més de casa teva.»
David digué a Natan: «He pecat contra el Senyor.» Natan li respongué: «Està bé: el Senyor passa per alt el teu pecat; no moriràs.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 2,16.19-21)

Germans, sabeu que ningú no pot ser just perquè hagi complert les obres que mana la Llei, sinó només perquè ha cregut en Jesucrist. Per això nosaltres, jueus, hem cregut en Jesucrist, perquè ens faci justos, no el compliment de les obres de la Llei, sinó el fet d’haver cregut en Crist, ja que Déu no hauria pogut absoldre ni un sol home, si calia haver complert les obres que mana la Llei.
Jo, per obra de la Llei, vaig morir pel que fa a la Llei, a fi de viure per a Déu. Estic clavat a la creu juntament amb Crist. La vida que ara visc, ja no és la meva; és Crist que viu en mi. La vida que ara visc en aquesta carn, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que m’ha estimat i s’ha entregat ell mateix per mi. No vull refusar la gràcia de Déu: Si algú pogués ser just per obra de la Llei, Crist hauria mort inútilment.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 7,36-8,3)

En aquell temps, un fariseu invità Jesús a menjar amb ell. Jesús, doncs, anà a casa del fariseu i es posà a taula. Hi havia al poble una dona que portava una vida pecadora. Quan sabé que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb un gerret d’alabastre ple de perfum, i es quedà enrere plorant als peus de Jesús. Amb les llàgrimes començà de mullar-li els peus, i els hi eixugava amb els cabells; després li besava els peus i els hi ungia amb perfum.
El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Aquesta dona que el toca és una pecadora. Si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.» Jesús li digué: «Simó, t’he de dir una cosa.» Ell li contestà: «Mestre, digueu.» Jesús continuà: «Dos homes devien diners a un prestador: l’un li devia cinc-centes monedes de plata, i l’altre, cinquanta. Cap d’ells no tenia res per pagar, i el prestador els perdonà el deute. ¿Quin d’aquests et sembla que l’estimarà més?» Simó li respongué: «Jo diria que aquell a qui ha perdonat el deute més gran.» Jesús li diu: «És així mateix.»
Llavors Jesús es girà cap a la dona i digué a Simó: «¿Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m’has donat aigua per rentar-me els peus, però ella me’ls ha rentat amb les llàgrimes i me’ls ha eixugat amb els cabells; tu no m’has rebut amb un bes, però ella, d’ençà que he entrat, no para de besar-me els peus; tu no m’has ungit el cap, però ella m’ha ungit els peus amb perfum. Per això et dic: Has vist que aquesta dona estima molt i és que eren molts els pecats que li han estat perdonats, però quan no hi ha tant a perdonar, no hi ha tant amor.» Després digué a la dona: «Els teus pecats et són perdonats.» Els altres que eren a taula començaren a pensar: «¿Qui és aquest, que fins i tot perdona els pecats?» Digué encara a la dona: «La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau.»
[Després d’això Jesús passava per cada vila i per cada poble, predicant i anunciant la bona nova del regne de Déu. Anaven amb ell els dotze i algunes dones que havien tingut malalties i esperits malignes i s’havien posat bé. Maria, coneguda amb el nom de Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, Joana, la dona de Cuzà, administrador d’Herodes, Susanna i moltes altres, que el mantenien amb els seus béns.]

Homilia:

Avui reprenem altra vegada el ritme normal dels diumenges ordinaris de durant l’any, els de color verd, que, després del parèntesi de la Quaresma i de Pasqua, es recupera. A partir d’avui, doncs, anirem llegint a l’evangeli de sant Lluc, que és el que toca per enguany, diversos aspectes o fets de Jesús. Avui, concretament, acabem de llegir l’amor enfrontat amb el mal, amb el pecat. Després seguirà la confessió de Pere, la paràbola del Bon Samarità, l’acollida de Jesús a casa de Marta i de Maria... Sempre amb Jesús com objecte fonamental de la nostra fe. És així com la paraula de Jesús s’ha de convertir no en una llista inacabable d’obligacions a complir sinó com una nova llum que il·lumina la nostra vida; fins i tot més enllà dels nostres pecats, que hi són.

Tres són els personatges protagonistes de l’evangeli d’avui: Jesús, la dona pecadora i el fariseu. Tres persones amb tres actituds ben diferents. I amb un desenllaç, al final de tot, diríem consolador, i més encara, fins i tot entranyable.

Si Jesús, com diu sant Lluc, menjava a casa de pecadors, aquella dona a casa d’un pecador no hi desentonava tant com sembla. Mira... gente con gente... I, per altra part, jo diria: senyor fariseu, estalvia’t l’escàndol. Quin interès tenia el fariseu a convidar Jesús?... No ho sabem, però és molt probable que anés amb bona intenció (així ho hem de pensar si no volem ser ara també nosaltres fariseus). Tots estan asseguts a taula, i de cop... es fica a la sala algú amb qui no si comptava, que no hi era convidat, que fins i tot la seva presència resulta enutjosa: era una dona que portava una vida pecadora. Ni sant Lluc ni sant Mateu no ens diuen qui era aquesta dona; per altra part convé no confondre-la ni amb Maria de Betània, ni amb Maria Magdalena. Aquella dona, doncs, entra a la sala del banquet i de cop i volta es dirigeix cap a Jesús; sap què vol i sap a qui ha d’anar!. Que els pecadors entrin a la sala del banquet de l’amor de Déu, com si fossin a casa seva, sempre ens pot semblar una cosa fora de lloc. I no ho és gens. Altrament digueu-me, si us plau, què hi fem nosaltres aquí cada diumenge?. Us heu fixat, que en aquesta invitació dominical, sempre la comencem demanant perdó?. Deu ser per alguna cosa!.

També nosaltres som pecadors convidats a la festa de l’amor de Déu. El fariseu ho troba estrany i l’estranyesa es converteix en escàndol: “Si fos un profeta sabria quina mena de dona és aquesta...”. Jesús sap qui és el fariseu, Jesús sap qui és la dona. I es deixa convidar per l’un, i es deixa tocar per l’altra. Jesús no retreu els pecats, ni al fariseu, ni a la dona. Accepta la invitació de l’un i accepta les llàgrimes de l’altra.

Durant l’escena no se sent ni una paraula, tothom calla. Sobren les paraules, fan nosa les paraules. El fariseu prou que parlaria, però es mossega la llengua, es guarda per ell sol les paraules de protesta, i pensa dintre seu “Si aquest fos un profeta...”. I en mig d’un silenci contingut, Jesús parla i diu la paraula justa, la paraula que dóna sentit i el per què d’aquella escena. Traurà al fariseu la seva falsa seguretat, obrirà a la dona la porta del perdó. La dona ha reconegut en Jesús allò que no ha reconegut en el fariseu: en Jesús hi ha un camí nou, el camí de l’amor que porta al camí del perdó. Això també ho sabia sant Pau quan afirmava “La vida que ara visc no és meva, és Crist que viu amb mi”.

El fariseu com es diu, de moment, no ho sabem. Fins aquest moment: Jesús diu “Simó t’he de dir una cosa”. I fa la pregunta de l’examen. Pregunta quin dels dos deutors estima més. Doncs ben clar: aquell a qui més li han perdonat. Per al fariseu la dona és simplement una pecadora i prou. Per a Jesús és aquella dona que Ell acull, com ha acollit la invitació de Simó. Aquest tenia ganes d’escoltar Jesús, i Jesús el complau. Simó havia convidat a Jesús per escoltar-lo i ara podrà aprendre una lliçó que segurament ni sospitava. La dona que havia entrat com una exhalació en sortirà amb la pau del perdó: “Ves-te’n en pau, la teva fe t’ha salvat”.

Comprenc que ens costi d’entendre aquest evangeli, aquesta reacció de Jesús, perquè simplement ens costa d’entendre l’amor de Déu. Diuen que l’amor és cec. I no és així. Ara bé l’amor, això sí, pot ser curt de vista!... Quan és amor de veritat va més enllà del què veiem amb els ulls de la cara. L’amor de veritat també hi veu en el fons del cor. L’amor, doncs, no és cec. L’amor mira amb uns altres ulls. El què potser ens convé a tots és anar a l’oculista!.