Lectures i homilia del diumenge II després de Nadal

Només amb la mirada del cor, més que amb els raonaments filosòfics; només amb una actitud oberta i senzilla, i sempre amb una gran sorpresa i, a l’hora, amb una gran pobresa, entendrem el sorprenent i nou misteri de Nadal.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira (Sir 24,1-4.12-16)

La saviesa, s’elogia ella mateixa, es gloria enmig del seu poble, parla en la reunió del poble de l’Altíssim, es gloria davant dels seus estols, s’enalteix enmig del poble, s’admira d’ella mateixa en la reunió santa, fa el seu elogi davant la multitud dels elegits i entre els beneïts es proclama beneïda, dient: «El Senyor de l’univers em donà una ordre, el qui em va crear i m’assenyala on plantaré la meva tenda em digué: “Acampa entre els fills de Jacob, fes d’Israel la teva heretat, treu nous plançons entre els meus elegits.” »M’ha creat abans del temps, des del principi, i mai més no deixaré d’existir. Li dono culte davant d’ell al temple sant. Així m’he establert a Sió, m’ha fet trobar repòs a la ciutat que ell i jo estimem, exerceixo el meu poder a Jerusalem. He tret brotada en un poble ple de glòria, en la possessió del Senyor, en la seva heretat; estaré per sempre en la reunió dels sants.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,3-6.15-18)

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota maena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. Per això, ara que he sentit parlar de la fe que teniu en Jesús, el Senyor, i del vostre amor per tots els fidels, jo no em canso de donar gràcies per vosaltres, i us recordo en les meves pregàries, demanant al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell: demanant-li també que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades, l’heretat que ell us dóna entre els sants.

Evangeli segons sant Joan (Jn 1,1-18)

Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. [Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.] Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes. Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare ple de gràcia i de veritat. [Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. Déu, ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.]

Homilia:

En paraules, ho acabem de sentir, d’un profund pes teològic, Joan intenta descriure l’experiment de Nadal, més enllà de pastors i d’àngels..., de llocs concrets i de dates concretes. Una cosa és allò que l’interessa i és una sola cosa que l’interessa. Això: “De la seva plenitud tots hem rebut gràcia sobre gràcia”. El millor regal de Nadal. Però potser sí que és un regal que resulta ser com una mena de tren elèctric: són complicats a vegades i la canalla estan molt contents de rebre’l però no sabem com funciona.

Només amb la mirada del cor, més que amb els raonaments filosòfics; només amb una actitud oberta i senzilla, i sempre amb una gran sorpresa i, a l’hora, amb una gran pobresa, entendrem el sorprenent i nou misteri de Nadal. No ens cal pas una intel·ligència extraordinària, i sí una extraordinària senzillesa. Ens pensem que Déu és complicat; i potser els complicats som nosaltres i no ens acabem d’aclarir; i, a més a més, no ho sabem.

Sant Pau ho demanava als cristians de Corint. Avui a nosaltres. Demanava una “comprensió profunda” per a que conegueu de veritat, deia, qui és Déu, que il·lumini la mirada interior del vostre cor. I també ens ho deia el Petit Princep: Només hi veiem bé i clar amb el cor. Només així, amb els ulls del cor, entendrem el misteri d’un Déu que és amor. Així, i només així entendrem el Nadal i també el Calvari. Només amb els ulls del cor podem veure clar a quina esperança hem estat cridats, quina riquesa de glòria el Senyor ens té reservada.

El nostre Déu no és un déu mut. Ens ha parlat, ens ha dit una paraula, i aquesta paraula és una persona, el seu propi fill, Jesús. Això i només això és el que sabem, però ja en tenim prou. Per creure en Déu no cal res més, ja està dit tot.

L’evangeli de Joan, però, no esquiva el dilema. Uns reben la Paraula de Déu i altres no. Aquell “sou vós qui ha de venir? O n’hem d’esperar un altre?”, a Joan, és el misteri de la llibertat humana davant del do de la fe. Aquells que l’acullen senten el goig de ser fills de Déu, però si no l’acollim experimentarem el desconcert, la confusió pròpies d’altres ideologies que el món sempre ofereix.

Mireu, aquest evangeli de Joan pot semblar difícil de pair. Quedeu-vos només amb una sola cosa, ja n’hi ha prou: “Aquells que l’han rebut, els que creuen en el seu nom (avui nosaltres) els concedeix poder ser fill de Déu”. I així podem dir amb sant Agustí: “Senyor, fes que et conegui. Fes que em conegui”. Perquè allò de “els seus no l’han acollit” és possible.

L’infant de Betlem se’ns posa al davant amb tota la seva feblesa, víctima de la prepotència dels que tenen el poder i es creuen omnipotents. Podem ignorar-lo, si voleu; podem fins i tot, menysprear-lo, però hem de saber que és la gran revelació de Déu. Déu ha parlat en un infant que encara no parla. Les coses de Déu van per aquí. Déu parla amb fets, que és el llenguatge de l’amor. Ha parlat als savis i nosaltres no som savis, però som algú capaç d’estimar i entenem el llenguatge de l’amor.

Que la Paraula de Déu, que ens ha dit avui, il·lumini els ulls de la nostra fe i els ulls del nostre cor. “Benaurats, dirà un dia Jesús al Sermó de la Muntanya... benaurats els néts de cor, ells veuran Déu”. Aquest Déu que cada diumenge ens convida a la seva taula perquè “aquell que menja la meva carn té vida eterna”. I això només ho pot dir aquell que és l’autor, l’origen de la vida eterna.