Lectures i homilia del diumenge 16 de durant l’any

No hi ha res més important que estar amb el Senyor

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 18,1-10a)

En aquells dies, el Senyor s’aparegué a Abraham a l’alzina de Mambré. Abraham seia a l’entrada de la tenda, quan la calor del dia era més forta. Alçà els ulls i veié tres homes aturats davant d’ell. Així que els veié corregué a rebre’ls des de l’entrada de la tenda, es prosternà, inclinà el front fins a terra i digué: «Senyor, si m’heu concedit el vostre favor, us prego que no passeu sense aturar-vos amb el vostre servent. Permeteu que portin aigua per rentar-vos els peus i reposeu a l’ombra de l’alzina. Entretant aniré a buscar unes llesques de pa i refareu les vostres forces per a continuar el camí que us ha fet passar prop del vostre servent.» Ells li respongueren: «Molt bé. Fes tal com has dit.» Abraham entrà de pressa a la tenda i digué a Sara: «Corre, pren tres mesures de farina blanca, pasta-la i fes-ne panets.» Després corregué cap al ramat, trià un vedell tendre i gras i el donà al mosso perquè el preparés de seguida. Quan tot era a punt, prengué mató, llet i el vedell, els ho serví i es quedà dret al costat d’ells sota l’ombra de l’alzina, mentre ells menjaven. Llavors li preguntaren: «On és Sara la teva esposa?» Abraham respongué: «És dintre la tenda.» Ell li digué: «L’any que ve tornaré aquí, i Sara, la teva esposa, haurà tingut un fill.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 1,24-28)

Germans, ara estic content de patir per vosaltres. Així continuo en la meva pròpia carn allò que encara falta als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l’Església. Ara jo sóc servidor d’aquesta Església: Déu m’ha confiat la missió de dur a terme en vosaltres les seves promeses, el seu misteri i secret, que d’ençà que existeixen els segles i les generacions humanes ell guardava amagat, però que ara ha revelat al seu poble sant. Déu ha volgut fer-li conèixer la riquesa i la grandesa d’aquest misteri que ell es proposava a favor dels qui no són jueus. El propòsit de Déu és aquest: que Crist, l’esperança de la glòria que ha de venir, estigui en vosaltres. Nosaltres l’anunciem. Sense fer distincions, amonestem tots els homes i els instruïm en tots els secrets de la saviesa per conduir-los al terme del seu desplegament en Crist.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 10,38-42)

En aquell temps, Jesús entrà en un poblet, i l’acollí una dona que es deia Marta. Una germana d’ella que es deia Maria, asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula, mentre Marta estava molt atrafagada per obsequiar-lo. Marta, doncs, vingué i digué: «Senyor, no us fa res que la meva germana m’hagi deixat sola a servir? Digueu-li, si us plau, que m’ajudi.» El Senyor li respongué: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa.»

Homilia:

La primera lectura d’avui, el llibre del Gènesi, ens introdueix en el que serà el tema principal després a l’evangeli.

Abraham, en el moment de calor, troba tres homes aturats davant de la seva tenda, i en cap moment dubta d’atendre’ls oferint aigua, per a que es puguin refrescar, i l’ombra de l’alzina,  per a que reposin i aliment, per refer les seves forces. Com Marta, es deixen tota mena de detalls per obsequiar els seus convidats. Un cop Abraham acull els seus convidats, aquests li fan l’anunci que més desitjava a la seva vida: “L’any que ve Sara tindrà un fill”.

A l’evangeli d’avui dues dones reben el Senyor a casa seva, Marta i Maria. Marta es preocupa per atendre el Senyor; i ho fa segurament com ho faríem nosaltres si vingués a casa nostra. També nosaltres estaríem neguitosos. A Marta li sap greu, però, l’actitud de Maria: no l’ajuda!

Sovint amb aquest evangeli hem lloat l’actitud de Maria i hem deixat de banda l’actitud de Marta. Però és bonic veure com aquella dona atén el Senyor i es desviu per obsequiar-lo.

Aquest evangeli ve preparat per la primera lectura que ens descriu també un escena entranyable: l’hospitalitat d’Abraham amb tres desconeguts que arriben a la porta de casa seva. Aquests textos ens donen una lliçó: ens conviden a practicar l’hospitalitat; sense oblidar les paraules de Jesús: “Tot allò que feu a un d’aquest, m’ho feu a mi”.

A l’evangeli se’ns diu que entre les dues germanes Maria ha triat la millor part perquè acull el Senyor, no a casa seva, sinó en el seu cor. Gaudeix de la seva presència i l’escolta. Marta es preocupa d’atendre el Senyor, però les seves atencions fan que perdi tot allò que és més important.

Aquest evangeli també ens ensenya a parar i a contemplar el Senyor. A deixar-nos de tantes coses que ens atabalen, coses que fem importants i potser no ho són tant. No hi ha res més important que estar amb el Senyor. Això vol dir que, si més no, la missa, ni que sigui a vegades potser una mica llarga... no ens queixem; és l’hora d’estar amb el Senyor!

Quantes vegades volem sentir la paraula del Senyor en la nostra vida però no l’escoltem perquè tenim altres coses? Anem atabalats (hi ha tantes coses a fer!), no tenim temps. És cert, acollim el Senyor, però que la missa no s’allargui massa que després hem d’anar a... Hem de fer tantes coses; vés si no tindrem temps! Com si la missa fos perdre el temps.

Marta i Maria, avui, ens ensenyen d’una manera molt senzilla, però molt important, com ha de ser la nostra relació amb el Senyor: acollir-lo i contemplar-lo. Totes dues actituds són importants, totes dues depenen l’una de l’altra. La millor part, la que va triar Maria, mai no ens serà pressa. És tan fàcil que l’actitud de servir ens prengui l’actitud de contemplar, de gaudir contemplant. Una ens ha de portar a l’altra. Si sabem triar hi ha temps per a tot.

Lectures i homilia del diumenge 15 de durant l’any

Els “altres” són tots aquells que tenen necessitat d’una ajuda. Només voldria que tots els que ens trobem a la vora del camí, desvalguts, trobéssim sempre un bon samarità.

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre del Deuteronomi (Dt 30,10-14)

Moisès s’adreçà al poble i li digué: «Escoltaràs el Senyor, el teu Déu, guardant els seus manaments i els seus decrets escrits en el llibre d’aquesta Llei, i et convertiràs al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor i amb tota l’ànima. La Llei que avui et dono no és massa difícil per a tu, ni és fora del teu abast. No és pas al cel, que puguis dir: Qui és capaç de pujar-hi per anar-la a buscar i fer-nos-la conèixer, perquè la puguem practicar? Ni és tampoc a l’altra banda del mar, que puguis dir: Qui és capaç de travessar-lo per anar-la a buscar i fer-nos-la conèixer, perquè la puguem practicar? Són paraules que tens molt a prop teu per poder-les complir: les tens als llavis, les tens al cor.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 1,15-20)

Jesucrist és imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació, ja que Déu ha creat totes les coses per ell, tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles, trons, sobirans, governs i potestats. Déu ha creat tot l’univers per ell i l’ha destinat a ell. Ell existeix abans que tot, i tot es manté unit gràcies a ell. Ell és també el cap del cos, que és l’Església. Ell n’és l’origen, és la primícia dels qui retornen d’entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en ell la plenitud de tot el que existeix; per ell Déu volgué reconciliar-se tot l’univers, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 10,25-37)

En aquell temps, un mestre de la Llei, per provar Jesús s’alçà i li va fer aquesta pregunta: «Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?» Jesús li digué: «Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes?» Ell contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.» Jesús li diu: «Has respost bé: fes-ho així i viuràs.» Ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: «I per a mi, qui són aquests altres?» Jesús prosseguí: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i caigué en mans de lladres, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava pel mateix camí un sacerdot que el veié, però passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita, quan arribà al lloc, passà de llarg per l’altra banda. Però un samarità que viatjava per aquell indret, quan arribà i el veié se’n compadí, s’hi acostà, li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se n’ocupà. L’endemà, quan se n’anava, donà dues monedes de plata a l’hostaler dient-li: Ocupa’t d’ell i, quan jo torni, et pagaré les despeses que hagis fet de més. Quin d’aquests tres et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar, en l’home que havia caigut en mans de lladres?» Ell respongué: «El qui es va compadir d’ell.» Jesús li digué: «Doncs tu fes igual.»

Homilia:

“Què he de fer per tenir la vida eterna?”. Bona pregunta... i millor resposta: “Estima el Senyor amb tot el cor, amb tota l’ànima i estima els altres com a tu mateix”. La segona pregunta del mestre de la Llei es desprèn de la primera. Però encara hi ha una altra pregunta: “I per a mi, qui són els altres?”.

Segurament que per a tots queda ben clar que per obtenir la vida eterna cal creure en Déu. Però saber qui són els “altres” ja és una altra cosa, és més difícil! Sovint pensem que els de la família, els amics... però l’Evangeli va més enllà.

Jesús respon al mestre de la Llei amb una paràbola, la del Bon Samarità. Tots la coneixem! Per entendre-la bé cal recordar que existia una gran enemistat entre jueus i samaritans, i és justament (vés per on!) un samarità que ajuda a aquell home apallissat per uns lladres. No ho fan, justament, ni el sacerdot ni el levita que havien passat per aquell mateix lloc, passen de llarg. El samarità li embena les ferides, li ofereix la seva cavalcadura i paga a l’hostaler per a que en tingui cura.

L’Evangeli ens ho deixa molt clar: els “altres” són tots aquells que tenen necessitat d’una ajuda. Segurament coneixem persones que necessiten el nostre ajut per les quals ningú s’hi interessa. Es tracta d’estar atent a la vida dels altres. Jesús avui ens convida a ser bons samaritans.

En quin personatge de la paràbola d’avui ens veiem retratats? Com hauríem d’actuar en aquesta situació? Som dels que passen de llarg? Som dels que diuen és problema seu? O és que tenim coses molt més importants per fer?

El mestre de la Llei diu qui ha estat el proïsme del qui ha caigut en mans dels lladres: el qui es va compadir d’ell. Jesús diu: “Doncs tu vés i fes igual”.

Jesús és el bon samarità. Només voldria que tots els que ens trobem a la vora del camí, desvalguts, trobéssim sempre un bon samarità. El bon samarità sempre és Jesús, com ho diem en el prefaci de la missa: “Ve a trobar a tots aquells que sofreixen de cos o d’esperit, i vessa sobre les seves ferides l’oli del consol i el vi de l’esperança”. Ell és el nostre model per practicar la misericòrdia. Només voldria que tots el qui sofreixen en el cos o en l’esperit trobin un bon samarità.

Que aquest diumenge, amb aquesta lectura tan clara de l’Evangeli, aprenguem a ser imatge d’aquest Jesús, a ser uns bons samaritans, perquè de persones desvalgudes en tenim, i a vegades ben a prop.

Jesucrist sempre serà el bon samarità, aquell que es farà càrrec de les nostres febleses... i sort en tenim!

Lectures i homilia del diumenge 14 de durant l’any

Es tracta de tenir fe en aquell que ens envia. No hem d’oblidar que, certament, som portadors de l’anunci del regne de Déu. Només si som creients decidits i de veritat, compromesos, farem allò que el Senyor ens ha dit i serem així veritables deixebles seus. Mn. Roquer Lectura del llibre d’Isaïes (Is 66,10-14c)

Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu. Estigueu contents amb ella tots els qui portàveu dol per ella; sereu alletats amb l’abundància del seu consol i xuclareu les delícies de la seva llet. Això diu el Senyor: «Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar, la riquesa de les nacions, com un torrent desbordant. Els teus nodrissons seran portats al braç i amanyagats sobre els genolls. Com una mare consola el seu fill, jo també us consolaré: a Jerusalem sereu consolats. Quan ho veureu, el vostre cor bategarà de goig i reviuran com l’herba els vostres ossos.» La mà del Senyor es farà conèixer als seus servents.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 6,14-18)

Germans, Déu me’n guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist. En ella és com si el món fos crucificat per a mi i jo per al món. Ni la circumcisió ni la incircumcisió no tenen cap valor. L’únic que val és que hàgim estat creats de nou. Que la pau i la misericòrdia de Déu reposin sobre tots els qui mantenen aquest criteri i sobre l’Israel de Déu. A part d’això, que ningú no m’amoïni, perquè jo porto en el meu cos les marques distintives de Jesús. Germans, que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb el vostre esperit. Amén.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 10,1-12.17-29)

En aquell temps, el Senyor en designà encara setanta-dos, i els envià que s’avancessin de dos en dos cap a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar. Els deia: «Hi ha molt a segar i pocs segadors: demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los. Aneu. Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa. Si hi viu un home de pau, la pau que li desitgeu reposarà en ell; si no, retornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa i compartiu allò que tinguin per menjar i beure: els treballadors bé es mereixen el seu jornal. No aneu de casa en casa. Si en un poble us reben bé, mengeu el que us posin a taula, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent d’aquell lloc: El regne de Déu és a prop vostre. [Però si en un poble no us volen rebre, sortiu als carrers i digueu: Fins la pols d’aquest poble que se’ns ha posat als peus, us la deixem. Però sapigueu això: El regne de Déu és a prop. Us asseguro que quan vingui el gran dia, la sort de Sodoma serà més suportable que la d’aquell poble.» Els setanta-dos tornaren tots contents i deien: «Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom.» Jesús els digué: «Sí, jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar les serps i els escorpins i totes les forces de l’enemic: res no us podrà fer mal. Però no us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel.»]

Homilia:

L’aspecte que destaca en les lectures d’avui és l’enviament dels 72 deixebles. Podríem dir que tots els creients som enviats a predicar, si no de paraula sí amb els fets i amb la nostra manera de procedir. D’alguna manera tot cristià a predicar la Paraula, si més no amb la seva manera d’actuar. Uns aniran a missions, altres donaran el testimoni amb el seu viure de cada dia.

Jesús presenta les actituds dels enviats com aquells que són enviats en mig de llops. No han de ser impositius, no han d’actuar amb violència; deixant llibertat per escollir o no el seu missatge. Hi haurà pobles que els escoltaran, hi haurà pobles que no en faran cas. La seva predicació s’ha de caracteritzar per la seva pobresa: no han de portar bossa ni sarró. La senzillesa farà creïble la seva paraula. Tindran dificultats ja que en alguns llocs no els acolliran. Però això sí: “Alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrit en el cel”.

Ara bé, l’anunci del regne de Déu no només comporta aquesta alegria, també hi és present la dificultat. Jesús adverteix de les dificultats; els avisa que els envia com anyells en mig de llops. Moltes vegades enyorem temps millors en l’anunci de la fe, que era més fàcil; però l’advertència de Jesús ens fa adonar que les dificultats ja eren presents en el seu temps. Aquells 72 enviats, contents per la persona de Jesús i enviats per Ell, també havien de sentir el desànim en tots aquells incerts i els llocs on no eren rebuts amablement.

A vegades sorprèn en quines dificultats el Senyor envia: “que no portin bossa, ni sarró, ni calçat”; coses que semblen imprescindibles. L’evangelista ens vol dir que, moltes vegades es amoïnem en els preparatius, sembla que és indispensable tot això; i allò que realment és indispensable és aventurar-nos. Es tracta de tenir fe en aquell que ens envia. No hem d’oblidar que, certament, som portadors de l’anunci del regne de Déu.

La temptació més gran pels que formen part de l’Església és pensar que ja ho sabem tot, que ja ho fem tot. I, malauradament, massa sovint, oblidem que pertànyer al regne de Déu és un camí en el qual encara ens queda molt per caminar.

El que hem de pensar és que l’anunci del regne de Déu depèn, avui, de nosaltres. Que no depèn tant d’allò que diem, sinó sobretot d’allò que fem. Només si som creients decidits i de veritat, compromesos, farem allò que el Senyor ens ha dit i serem així veritables deixebles seus.

Lectures i homilia del diumenge 14 de durant l’any

Es tracta de tenir fe en aquell que ens envia. No hem d’oblidar que, certament, som portadors de l’anunci del regne de Déu. Només si som creients decidits i de veritat, compromesos, farem allò que el Senyor ens ha dit

i serem així veritables deixebles seus.

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 66,10-14c)

Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu. Estigueu contents amb ella tots els qui portàveu dol per ella; sereu alletats amb l’abundància del seu consol i xuclareu les delícies de la seva llet. Això diu el Senyor: «Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar, la riquesa de les nacions, com un torrent desbordant. Els teus nodrissons seran portats al braç i amanyagats sobre els genolls. Com una mare consola el seu fill, jo també us consolaré: a Jerusalem sereu consolats. Quan ho veureu, el vostre cor bategarà de goig i reviuran com l’herba els vostres ossos.» La mà del Senyor es farà conèixer als seus servents.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 6,14-18)

Germans, Déu me’n guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist. En ella és com si el món fos crucificat per a mi i jo per al món. Ni la circumcisió ni la incircumcisió no tenen cap valor. L’únic que val és que hàgim estat creats de nou. Que la pau i la misericòrdia de Déu reposin sobre tots els qui mantenen aquest criteri i sobre l’Israel de Déu. A part d’això, que ningú no m’amoïni, perquè jo porto en el meu cos les marques distintives de Jesús. Germans, que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb el vostre esperit. Amén.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 10,1-12.17-29)

En aquell temps, el Senyor en designà encara setanta-dos, i els envià que s’avancessin de dos en dos cap a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar. Els deia: «Hi ha molt a segar i pocs segadors: demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los. Aneu. Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa. Si hi viu un home de pau, la pau que li desitgeu reposarà en ell; si no, retornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa i compartiu allò que tinguin per menjar i beure: els treballadors bé es mereixen el seu jornal. No aneu de casa en casa. Si en un poble us reben bé, mengeu el que us posin a taula, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent d’aquell lloc: El regne de Déu és a prop vostre. [Però si en un poble no us volen rebre, sortiu als carrers i digueu: Fins la pols d’aquest poble que se’ns ha posat als peus, us la deixem. Però sapigueu això: El regne de Déu és a prop. Us asseguro que quan vingui el gran dia, la sort de Sodoma serà més suportable que la d’aquell poble.» Els setanta-dos tornaren tots contents i deien: «Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom.» Jesús els digué: «Sí, jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar les serps i els escorpins i totes les forces de l’enemic: res no us podrà fer mal. Però no us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel.»]

Homilia:

L’aspecte que destaca en les lectures d’avui és l’enviament dels 72 deixebles. Podríem dir que tots els creients som enviats a predicar, si no de paraula sí amb els fets i amb la nostra manera de procedir. D’alguna manera tot cristià a predicar la Paraula, si més no amb la seva manera d’actuar. Uns aniran a missions, altres donaran el testimoni amb el seu viure de cada dia.

Jesús presenta les actituds dels enviats com aquells que són enviats en mig de llops. No han de ser impositius, no han d’actuar amb violència; deixant llibertat per escollir o no el seu missatge. Hi haurà pobles que els escoltaran, hi haurà pobles que no en faran cas. La seva predicació s’ha de caracteritzar per la seva pobresa: no han de portar bossa ni sarró. La senzillesa farà creïble la seva paraula. Tindran dificultats ja que en alguns llocs no els acolliran. Però això sí: “Alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrit en el cel”.

Ara bé, l’anunci del regne de Déu no només comporta aquesta alegria, també hi és present la dificultat. Jesús adverteix de les dificultats; els avisa que els envia com anyells en mig de llops. Moltes vegades enyorem temps millors en l’anunci de la fe, que era més fàcil; però l’advertència de Jesús ens fa adonar que les dificultats ja eren presents en el seu temps. Aquells 72 enviats, contents per la persona de Jesús i enviats per Ell, també havien de sentir el desànim en tots aquells incerts i els llocs on no eren rebuts amablement.

A vegades sorprèn en quines dificultats el Senyor envia: “que no portin bossa, ni sarró, ni calçat”; coses que semblen imprescindibles. L’evangelista ens vol dir que, moltes vegades es amoïnem en els preparatius, sembla que és indispensable tot això; i allò que realment és indispensable és aventurar-nos. Es tracta de tenir fe en aquell que ens envia. No hem d’oblidar que, certament, som portadors de l’anunci del regne de Déu.

La temptació més gran pels que formen part de l’Església és pensar que ja ho sabem tot, que ja ho fem tot. I, malauradament, massa sovint, oblidem que pertànyer al regne de Déu és un camí en el qual encara ens queda molt per caminar.

El que hem de pensar és que l’anunci del regne de Déu depèn, avui, de nosaltres. Que no depèn tant d’allò que diem, sinó sobretot d’allò que fem. Només si som creients decidits i de veritat, compromesos, farem allò que el Senyor ens ha dit i serem així veritables deixebles seus.