Lectures i homilia de diumenge 10 de durant l’any

Nosaltres creiem que Déu actua amb compassió,

exercint sempre una gran misericòrdia.

Per tant, no tinguem por de la presència de Déu.

Mn. A. Roquer.

Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 17,17-24)

En aquells dies, el fill d’una dona, mestressa de casa, es posà malalt, i la malaltia s’agreujà tant que el noi expirà. La dona digué a Elies: “¿Per què et ficaves amb mi, home de Déu? Veig que has vingut a casa meva per fer presents a déu les meves culpes i fer morir el meu fill”. Ell li digué: “Dóna-me’l”. Elies el prengué dels braços de la mare, el pujà a l’habitació de dalt, on ell vivia, el posà al seu llit i cridà al Senyor: “Senyor, Déu meu, ¿fins a la viuda que m’acull, li feu aquest mal de fer morir el seu fill?”. Després s’estirà tres vegades sobre el noi i cridà al Senyor: “Senyor, Déu meu: feu, si us plau, que l’ànima d’aquest noi torni dintre d’ell”: El Senyor escoltà el crit d’Elies: l’ànima del noi tornà dintre d’ell, i recobrà la vida. Elies el prengué, el dugué de l’habitació de dalt a la planta baixa de la casa, el donà a la seva mare i li digué: “Mira, el teu fill és viu”. La dona digué a Elies: “Ara sé de cert que ets un home de Déu i que són del Senyor les paraules que anuncies”.

Lectura del llibre dels Gàlates (Ga 1,11-19

Germans, vull que ho sapigueu: la Bona Nova que us vaig anunciar no ve dels homes, perquè no l’he rebuda de cap home ni l’he apresa de ningú: l’he rebuda per una revelació de Jesucrist. Ja heu sentit parlar del meu comportament en el judaisme: amb quina fúria jo perseguia l’Església de Déu i l’atropellava; sobrepassava dins el judaisme molts compatricis de la meva edat, ja que era molt més zelós de les tradicions dels meus pares. Però Déu m’havia escollit des de les entranyes de la mer i m’havia cridat per la seva gràcia. Quan a ell, doncs, li semblà bé, em revelà el seu Fill, perquè jo l’anuncies als qui no són jueus. Tot seguit, sense haver consultat cap home de carn i sang, sense haver pujat a Jerusalem, a trobar els qui ja eren apòstols abans que jo, me’n vaig anar a l’Aràbia, i d’allà vaig tornar a Damasc. Només tres anys més tard vaig pujar a Jerusalem per conèixer Quefes, i vaig passar quinze dies amb ell. Dels altres apòstols no en vaig veure cap, fora de Jaume, el germà del Senyor.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 7,11-17)

En aquell temps Jesús se n’anà a un poblet anomenat Naín. L’acompanyaven els deixebles i molta gent. Quan s’acostaven a l’entrada del poble es trobà que duien a enterrar un mort, fill únic d’una mare viuda. Molta gent del poble acompanyava la mare. Així que el Senyor la veié, se’n compadí i li digué: “No ploris”. El Senyor s’acostà al fèretre i li posà la mà al damunt. Els qui el portaven s’aturaren, i ell digué: “Jove, aixeca’t”. El mort es posà assegut i començà a parlar. I el Senyor el donà a la seva mare. Tots quedaren esglaiats i glorificaven Déu. La gent deia: “Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta”. Deien també: “Déu ha visitat el seu poble”. Per tot el país dels jueus i per tota la rodalia s’escampà aquesta anomenada de Jesús.

Homilia:

Avui reprenem els diumenges diem ordinaris de durant l’any, els de color verd. Ja hem celebrat les solemnitats de la Trinitat i de Corpus. Podem dir, doncs: tornem a la normalitat dels diumenges; els diumenges, per entendre’ns visualment, de color verd.

Els diumenges són la festa primordial. Els dilluns, dia de la Lluna; els dimarts, dia de Mart; els dimecres, dia de Mercuri... El diumenge dia del Senyor. Cada diumenge celebrem el mateix: Jesús ha ressuscitat i continua present quan ens reunim! És el dia no tant que nosaltres li dediquem a Ell, sinó el dia que Ell ens dedica a nosaltres.

L’evangeli d’aquest diumenge ens parla d’una resurrecció. L’acció de Jesús és molt simple: s’acosta al fèretre i diu al jove difunt “Aixeca’t” i l’entrega a la seva mare. Destaca per un costat la senzillesa en què actua. Jesús no es presenta mai, ni a la nostra vida tampoc, d’una manera complicada; i això cal que ho tinguem molt present. Per a nosaltres ens revela la identitat divina de Jesús. Elias, a la primera lectura, invoca Déu perquè només Déu té poder sobre la vida i la mort; en canvi Jesús actua sense invocar cap força més amunt d’Ell, i així tots diem: Déu ha visitat el seu poble.

L’actitud de Jesús davant la pèrdua de la viuda de Naín ens fa reflexionar. Quantes vegades restem impassibles, distants, davant de les tragèdies; no passen de ser una notícia. L’actitud de Jesús no és aquesta. Ell veu la situació, i el mateix evangeli ens diu “Es compadí”; té la capacitat de posar-se a la pell de l’altre. Però la seva actitud va més enllà encara. Compadida la pobra mare decideix actuar, i ho fa de dues maneres: li adreça la seva paraula (“No ploris”) i després dóna una resposta al dolor d’aquella mare (diu al noi “Aixeca’t”). I així posa de manifest que és senyor de la vida i de la mort. És capaç de donar resposta al que és el gran interrogant de tota la humanitat, la mort. I l’evangeli és d’una gran sobrietat; s’acosta al fèretre, diu al jove que s’aixequi i l’entrega a la seva mare; així de simple, així de sublim; les coses grans no necessiten espectacle, les coses sublims a vegades ens pensem que han d’anar acompanyades de bombo i plateret. Jesús no es presenta a la nostra vida d’una manera complicada, difícil i extraordinària. L’acció de Jesús és molt simple: s’acosta al fèretre, diu al jove que s’aixequi i l’entrega a la seva mare. Tot senzill... i tendre a l’hora!

Ben segur que allò que més ens commou és el fet de ressuscitar aquell noi. I potser també ens hauria, al menys, d’entendrir la manera de fer. Jesús és el gran profeta capaç de fer seu el dolor dels altres.

Tant de bo que aquest diumenge puguem adreçar a Déu la nostra lloança “En quin goig us exalço Senyor”, tal com ho hem dit al salm.

La viuda de la primera lectura té por davant de la presència de Déu. Nosaltres creiem que Déu actua amb compassió, exercint sempre una gran misericòrdia. Per tant, no tinguem por de la presència de Déu, com la mare de la primera lectura que s’espanta davant de la proximitat de Déu. Encara avui hi ha qui s’espanta quan Déu no és un déu castigador. Potser per a segons com o per a segons qui voldríem un déu castigador i per a nosaltres un déu misericordiós; això no val. Tant a la primera lectura com a l’evangeli, veiem un Déu ple de misericòrdia.

Que també nosaltres sapiguem ser testimonis d’aquest Déu proper i misericordiós, que es fa present a la nostra vida sempre per consolar. I com veiem a les lectures d’avui, se’ns acosta, ens mira amb compassió i actua amb misericòrdia.

Lectures i homilia de la Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist

Celebrar l’Eucaristia ens ensenya que viure és entregar-se, que la vida té sentit quan es dóna, quan es comunica. Nosaltres celebrem l’eucaristia perquè creiem amb l’amor, creiem que només l’amor és font de vida.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 14,18-20)

En aquells dies, Melquisedec, rei de Salem, portà pa i vi. Com que era sacerdot del Déu Altíssim, beneí Abram amb aquestes paraules: «Que el Déu Altíssim, creador del cel i de la terra, beneeixi Abram. Beneït sigui el Déu Altíssim, que ha posat a les teves mans els teus adversaris.» I Abram li donà el delme de tot el botí.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 11,23-26)

Germans, aquesta tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres ve del Senyor; Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat prengué el pa, i, dient l’acció de gràcies, el partí i digué: «Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial.» Igualment prengué el calze, havent sopat, i digué: «Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu-ho per celebrar el meu memorial.» Així, doncs, cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,11b-17)

Un dia Jesús parlava del regne de Déu a la gent i curava els qui en tenien necessitat. Veient que començava a fer-se tard, els dotze anaren a dir-li: «Acomiadeu la gent. Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies del voltant, i puguin trobar-hi queviures; aquí és un lloc despoblat.» Jesús els digué: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos.» Ells respongueren: «Només tenim cinc pans i dos peixos. ¿Hem d’anar nosaltres mateixos a comprar menjar per tota aquesta gentada?» Tots plegats eren uns cinc mil homes. Ell digué als deixebles: «Feu-los seure en grups de cinquanta.» Els deixebles ho feren i tothom s’assegué. Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i els donava als deixebles perquè els servissin a la gent. Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves de les sobres.

Homilia:

Després de la solemnitat de la Santíssima Trinitat, avui celebrem la festa de Corpus, del Cos i la Sang de Jesús. Avui podem aprofundir en el do de l’Eucaristia que celebrem. L’Eucaristia ens alimenta i, a la vegada, canvia la nostra manera de veure la vida i el món. Si som cristians que cada diumenge assistim a l’Eucaristia, és el Senyor que ens nodreix i és això el que ens transforma.

“Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze, anuncieu la mort del Senyor fins que torni”, aquestes són les paraules de sant Pau que hem escoltat a la segona lectura, adreçades als cristians de la ciutat grega de Corint, adreçades avui a tots nosaltres. És el text més antic sobre l’Eucaristia. I en aquestes paraules hi podem veure com el sagrament de l’Eucaristia és anunci del que serà la mort de Jesús per a tots nosaltres, deixant-se partir i morint per aquells que estima.

El Dijous Sant, la missa del Sopar del Senyor, commemoràvem la institució de l’Eucaristia. El tridu pasqual condensa, només en tres dies, sopar, mort i resurrecció del Senyor. I, avui, exaltem i agraïm Crist que es quedés entre nosaltres en l’Eucaristia.

A més, aquesta festa té ple sentit en la nostra societat d’avui, en gran manera agnòstica o atea. Els seus orígens es remunten el segle XIII quan alguns negaven la presència real de Crist en el pa i el vi de l’Eucaristia. Ara, vuit segles després, no ha canviat gaire el context. La nostra societat es mostra indiferent davant d’un Déu que ha volgut romandre d’una manera tan simple: en un tros de pa i en un got de vi.

L’Eucaristia ens alimenta i a la vegada ens transforma, i ens dóna una nova visió sobre la vida. Que viure no és només vegetar per aquest món, que viure no és només tenir coses. Hi ha un aspecte que nosaltres a vegades no recordem, i que és el primer ensenyament de sant Pau. L’eucaristia ens dóna una forma de viure i una raó per viure i per morir. Celebrar l’Eucaristia ens ensenya que viure és entregar-se, que la vida té sentit quan es dóna, quan es comunica.

Les lectures ens han fet entendre què significa aquesta Eucaristia que celebrem cada diumenge. Nosaltres celebrem l'Eucaristia perquè creiem amb l’amor, creiem que només l’amor és font de vida. L’evangeli d’avui ens convida a tenir present aquesta relació entre Eucaristia i amor. Els deixebles, davant d’aquella multitud, tenen la temptació de desentendre’s-en (“Acomiadeu a la gent”). L’Eucaristia és, justament, tot el contrari de desentendre’s. L’Eucaristia és una forma de viure, no una cerimònia, no un ritu, no una trobada aquí cada diumenge. Al final de l’evangeli, l’evangelista deixa entreveure una idea de totalitat: “Tothom en menjà tant com volgué, i recolliren dotze coves del que havia sobrat”.

Que en aquesta festa de Corpus intensifiquem la nostra fe basada en la celebració de cada diumenge, per tal que la nostra vida quedi transformada per això que mengem aquí. Cada vegada que mengem d’aquest pa i bevem d’aquest calze anunciem la mort del Senyor fins que torni. Per això la celebració d’aquesta festa de Corpus ha de ser un intensificar en la nostra fe, en això que aquí celebrem.

Homilia de la missa de l’aparició. Missa votiva de “Maria, porta del cel”.

Maria obre la porta per on entrà al món el Salvador.

Que Maria ens sigui la porta per on entrar al goig de la vida eterna.

Mn. A. Roquer.

Homilia:

Entre la diversitat de misses votives a la Mare de Déu, n’hi ha una que avui, jo diria, la podríem celebrar: “Santa Maria, porta del cel”, la “Lúnua coeli” de les lletanies de la Mare de Déu del Rosari.

Maria és la que acompanya el poble fidel cap a la nova Jerusalem. “Jo faré que tot sigui nou”. Aquesta futura condició de l’Església ja es fa realitat en Maria.

Nosaltres venim contents cap al Santuari per celebrar la nostra fe i la nostra esperança. La nostra condició de pelegrins ja s’ha començat a realitzar, en l’esperança. Allò que el Senyor li ha fet saber a Maria ja s’ha complert. I allò que el Senyor ens ha fet saber també a nosaltres es complirà.

Maria és la nova Eva, que amb fe venç la supèrbia i la incredulitat de la primera Eva. Allò que Eva va tancar, Maria ho ha obert. Per vós, Maria, s’ha obert la porta del Paradís. I avui escoltem, amb goig: “Jo faré que tot sigui nou”. Maria és la nova Eva; l’Eva innocent que amb humilitat i amb fe venç la supèrbia de la primera; i obre allò que Eva havia tancat. Maria amb la seva maternitat és la porta per on entrà al món el Salvador. Allò que per Eva es va perdre ens ha estat retornat en Maria. Maria, Eva innocent, amb fe, vers aquell “Sereu com Déu”. I per la seva fidelitat acompanya al nou poble de Déu cap a la casa del Pare. Maria n’és la porta d’entrada.

El sentit de plenitud és inherent en tota celebració de l’eucaristia, però resulta més manifest en aquesta celebració de Maria com a porta del cel.

Nosaltres avui contemplem la Ciutat Santa, “la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s’engalana per al seu espòs”.

I sentim la veu del Senyor que ens diu: “Jo faré que tot sigui nou”. Aquesta futura condició de l’Església ja s‘ha realitzat en Maria.

Nosaltres venim contents i esperançats cap a la casa de Déu, tot vetllant, i sense peresa, esperant l’espòs que ve i hem de sortir a rebre amb les torxes enceses.

Maria obre la porta per on entrà al món el Salvador. Que Maria ens sigui la porta per on entrar al goig de la vida eterna.

Cal que vetllem sempre perquè l’espòs pot venir a l’hora menys pensada, i només els que tinguin els llums encesos entraran a la vida. Que la prudència ens faci previsors, portant sempre oli de reserva.

L’arribada d’aquells que esperem sempre és imprecisa. Hi ha una cosa segura: que vindran! I així ens passa amb el Senyor.

Que Maria sigui model de fidelitat en l’esperança!

Lectures i homilia de la festivitat de la Santíssima Trinitat

Perquè l’amor, quan és amor, sempre es transmet.

Només quan serem testimonis d’amor, serem testimonis del Déu que és amor.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre dels Proverbis (Pr 8,22-31)

Això diu la Saviesa de Déu: «De molt abans de començar les seves obres el Senyor m’infantà com a primícia de tot el que ha fet. He estat configurada des de sempre, des del començament, abans que la terra existís. No hi havia encara els oceans, no existien les fonts d’on brollen les aigües, i jo havia nascut. He nascut abans que les muntanyes, abans que fossin plantades les altures; encara no havia fet la terra ni els llacs, ni la massa terrosa dels continents; quan ell instal·lava la volta del cel, jo hi era; quan traçava el cercle de l’horitzó sobre els oceans, quan fixava allà dalt el cobricel dels núvols, quan contenia les fonts de l’oceà, quan posava límits al mar que no desobeeix les seves ordres, quan construïa els fonaments de la terra, jo era al seu costat com un deixeble preferit, feia les seves delícies cada dia, jugava contínuament a la seva presència, jugava per tota la terra, i compartia amb els homes les meves delícies.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 5,1-5)

Germans, ara que ja som justos, com a creients que som, estem en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor. És per ell que la fe ens ha donat entrada en aquesta gràcia que posseïm tan en ferm, i és per ell que tenim la satisfacció d’esperar la glòria de Déu. Encara més: fins enmig de les proves trobem motiu de satisfacció, perquè sabem que les proves ens fan constants en el sofriment, la constància obté l’aprovació de Déu, l’aprovació de Déu dóna esperança, i l’esperança no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 16,12-15)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada. Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera, perquè ell no parlarà pel seu compte: dirà tot el que sentirà dir i us anunciarà l’esdevenidor. Ell em donarà glòria, perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d’allò que és meu. Tot el que és del Pare és meu; per això dic que tot allò que us anunciarà, ho rep d’allò que és meu.»

Homilia:

Diumenge passat acabàvem ja el temps pasqual amb la festa de Pentecostès. Però el temps ordinari, el temps de Durant l’Any, el reprendrem diumenge que ve després de celebrar avui la festa de la Trinitat. Dues festes que són com un ressò de la Pasqua.

Avui, en aquest diumenge, confessem la Trinitat de Déu. De fet la confessem sempre que en cada celebració diem: “Glòria al Pare, glòria al Fill, glòria a l’Esperit Sant”. A l’oració de la festa d’avui preguem a Déu Pare que, en enviar al món el verb de Déu i l’Esperit Sant, ha revelat el seu misteri. Per altra part no hem d’oblidar la quantitat de vegades que es fa present aquesta veritat en les nostres celebracions.

Quan mirem d’entendre el misteri de la Trinitat ben segur que ens ve a la memòria l’escena de sant Agustí passejant per la platja i volent entendre el misteri de Déu. Llavors s’adona que és tan difícil d’arribar al coneixement de qui és realment Déu com el nen que, a prop del mar, a la platja, intenta omplir un sot que ha fet, amb l’aigua que hi ha al mar. Efectivament, mirar de conèixer Déu amb tota la seva immensitat, és tan impossible com voler posar tota l’aigua de l’oceà en el clot que hem fet a la platja... o en el nostre pensament.

Sempre hem volgut entendre el misteri de la Trinitat. Si és un misteri, no cal trencar-se el cap, que per això és un misteri. El misteri de Déu és un misteri d’amor, no és un misteri de matemàtiques. Ens pot ajudar el testimoni de sant Patrici, el primer a introduir la fe cristiana a Irlanda. Tenia una forma molt original; per fer-se entendre agafava un trèvol i ensenyava les tres fulles; encara avui el trèvol és símbol d’Irlanda.

Qui ens ajuda a entendre Déu, tal com ens recorda el pròleg de l’evangeli de Joan: “Nosaltres no l’hem vist mai a Déu; ha estat el Fill qui ens l’ha revelat”.

A l’evangeli que acabem de proclamar, Jesucrist ens recorda que encara té moltes coses per dir. Ho celebràvem el diumenge passat. La seva revelació: sabem que Déu és amor. I amor perquè va entregar el seu propi fill a la creu; amor perquè ha enviat el seu mateix esperit per a que sigui el nostre guia. Sabem molt bé que la nostra vida cristiana no acaba amb la celebració del diumenge; no acaba amb allò de “Aneu-vos en pau”. Ben al contrari, la celebració és font de tota una vida.

És per això que avui celebrem la solemnitat de la Trinitat. Som portadors d’aquesta relació íntima que existeix entre el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Tal com hem sentit en la segona lectura, Déu, donant-nos l’Esperit, ha vessat en els nostres cors el seu amor. Això és molt important! Fórem batejats en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit; per tant se’ns ha comunicat el mateix amor de Déu a la nostra vida. I això és molt important. I aquest amor que hem rebut l’hem de transmetre a les nostres vides, als nostres germans. Perquè l’amor, quan és amor, sempre es transmet. No és només qüestió d’entendre; és qüestió, doncs, de viure. Només quan serem testimonis d’amor, serem testimonis del Déu que és amor.

Les paraules poden convèncer més o menys, només els fets poden convèncer del tot. Només si ens estimem podrem apropar-nos al Déu que és amor. Només quan ens estimarem serem testimonis d’aquest Déu, el Déu que és amor.