La pau la rebem d’Ell i cal que també nosaltres ens la donem mútuament perquè ens uneix com a germans. Som una comunitat cristiana vivificada per l’Esperit que, més que transformar el pa i el vi en el cos i la sang del Ressuscitat, també ens transforma a nosaltres.
Mn. A. Roquer
Lectura dels
Fets dels Apòstols (Ac 15,1-2.22-29)
|
En aquells dies, uns que havien baixat de Judea
ensenyaven als germans d’Antioquia que si no es feien circumcidar d’acord amb
la Llei de Moisès no podien salvar-se. Això portà una desavinença i una
discussió tan seriosa de Pau i Bernabé amb ells que decidiren que Pau i
Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d’aquesta qüestió
amb els apòstols i els preveres. Llavors els apòstols i els preveres, amb
tota la comunitat reunida, decidiren d’elegir uns delegats i enviar-los a
Antioquia junt amb Pau i Bernabé. Els elegits foren Judes, conegut també amb
el nom de Bar-Sabàs, i Siles, homes que es distingien com a dirigents en la
comunitat dels germans. Els donaren aquesta carta: «Els apòstols i els
preveres saluden com a germans els germans no jueus d’Antioquia, de Síria i
de Cilícia. Hem sabut que alguns havien vingut d’entre nosaltres sense la
nostra autorització, us havien pertorbat amb les seves opinions i havien
inquietat els vostres esperits. Per això hem decidit unànimement d’escollir
uns representants nostres per enviar-vos-els junt amb els nostres estimats
Bernabé i Pau, que han entregat les seves vides per la causa del nostre
Senyor, Jesucrist. Els qui us enviem són Judes i Siles. Ells us exposaran de
paraula això mateix que us diem per escrit, i és que l’Esperit Sant i
nosaltres hem cregut que no us havíem d’imposar cap altra càrrega que
aquestes indispensables: que us abstingueu de menjar carn sacrificada als
ídols, de menjar sang i animals ofegats i de contraure un matrimoni entre
pròxims parents. Fareu bé de guardar-vos de tot això. Adéu-siau.»
|
Lectura de
l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 21,10-14.22-23)
|
L’àngel em transportà en l’esperit dalt una
muntanya gran i alta, i m’ensenyà la ciutat santa de Jerusalem, que baixava
del cel, de la presència de Déu, i la glòria de Déu l’envoltava. Resplendia
com les pedres més precioses, com un jaspi de transparència cristal·lina. Tenia
una muralla gran i alta, amb dotze portes. A les portes hi havia dotze àngels
i dotze noms gravats, que són els de les dotze tribus d’Israel. Tres de les
portes miraven a llevant, tres al nord, tres al sud i tres a ponent. La
muralla reposava sobre un fonament de dotze pedres que duia els noms dels
dotze apòstols de l’Anyell. No hi vaig veure el santuari del temple, perquè
el Senyor, Déu de l’univers, amb l’Anyell, és el santuari. La ciutat no
necessita que la il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu
l’omple de claror i l’Anyell li fa llum.
|
Lectura de
l’evangeli segons sant Joan (Jn 14,23-29)
|
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles :
«Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a
viure amb ell. Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules, que no
són meves, sinó del Pare que m’ha enviat. Us he dit tot això mentre era amb
vosaltres, però el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu,
us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre. Us deixo la pau,
us dono la meva pau. No una pau com la que dóna el món. Que s’asserenin els
vostres cors, no us acovardiu! Heu sentit que us deia: Me’n vaig, però
tornaré. Si m’estimeu, us alegrareu de saber que me’n vaig al Pare, perquè el
Pare és més gran que jo. Us ho dic per endavant perquè cregueu quan ho
veureu.»
|
Homilia:
Ens trobem
ja, pràcticament, en les acaballes del Temps Pasqual. Fa molts dies que vivim
el fervor i la joia de la Resurrecció. I, com en totes les coses quan es fan
llargues, correm el risc de que ens cansi. Tot cansa! És per això que l’oració
d’aquest diumenge ens fa demanar no minvar –diu– en el fervor dels primers
dies. No minvar en el fervor pasqual. També les primeres comunitats tenien
dificultats i tensions entre els seus membres. A l’evangeli hi trobem paraules
que asserenen el cor i donen pau i esperança. La promesa de l’Esperit Sant
enfortirà la fe i la caritat d’aquelles joves comunitats.
El Crist
ressuscitat continua present entre nosaltres. No és envà que sempre comencem la
celebració amb aquesta salutació: “El Senyor sigui amb vosaltres”.
La pau de
Crist no és “com la que dóna el món”. La pau de Crist ressuscitat conforta la
nostra feblesa, supera la nostra por. La pau que dóna el món, a vegades, és més
il·lusió que realitat; mentre que la pau que dóna el nostre Ressuscitat
conforta la nostra feblesa, fins ens allibera de la por i de la mort. Al llarg
del Temps Pasqual, fa que ens anem sentint més fortament esperançats.
La comunitat
que formem és com la ciutat esplendorosa de que parla el llibre de
l’Apocalipsi, fonamentada en la fe dels Apòstols, oberta a proclamar el
missatge joiós de la resurrecció. Sense voler imposar res, però oferint allò
que tenim i allò en que creiem.
Ens pot
donar serenor. Sabem què podem esperar i en qui podem esperar. L’angoixa, la
por, ens pot venir quan ens sentim sols i abandonats. La confiança en que estem
en bones mans, ens asserena i ens conforta.
“Per això us
ho he dit mentre estava amb vosaltres: l’Esperit Sant us ho ensenyarà tot i us
farà recordar tot el que us he dit”. Això no és una frase bonica, no és un bon
consell només. Les paraules de Jesús tenen una força avalada pel seu testimoni
i el porten a dir: “Us deixo la pau, us dono la meva pau, no una pau com la que
dóna el món”.
L’eucaristia
pasqual que anem celebrant és la font que alimenta la nostra fe, l’alimenta i
la fa créixer. Estem units al Crist ressuscitat per l’Eucaristia, celebració
del misteri pasqual del Senyor. Jesús digué: “Qui menja la meva carn i beu la
meva sang està en mi i jo en ell”.
La pau la rebem d’Ell i cal que també
nosaltres ens la donem mútuament perquè ens uneix com a germans. Som una
comunitat cristiana vivificada per l’Esperit que, més que transformar el pa i
el vi en el cos i la sang del Ressuscitat, també ens transforma a nosaltres.
Voldríem
tenir una Església poderosa, com si no tinguéssim prou amb una Església
gloriosa. La Ciutat, la nova Jerusalem, no necessita que la il·lumini el sol ni
la lluna; la glòria de Déu l’omple de llum!
Nosaltres,
com els primers cristians, tenim la temptació de voler una imatge visible i amb
poder. I no! El nostre santuari és Jesús, l’anyell sacrificat. I la glòria de
Déu omple de claror total la seva humanitat... si no volem tancar els ulls a la
seva llum, si ens deixem il·luminar per aquell que és la llum veritable.
