Lectures i homilia del diumenge 33 de durant l’any

La Paraula de Déu ens vol ajudar a pensar en el nostre futur, i a saber entendre quin és el temps que vivim, sense por, amb confiança. Jesús ens adverteix que les coses d’aquest món passen, però la realitat de Déu no passa.

Mn. A. Roquer.

Lectura de la profecia de Daniel (Dn 12,1-3)

En aquell temps es presentarà Miquel, comandant dels exèrcits celestials, que vetlla pels fills del teu poble; hi haurà un temps de desgràcies com no se n’havien vist des que existeixen les nacions fins aquell moment. Però en aquell moment serà salvat el teu poble, tots els qui estaran inscrits en el llibre. La multitud dels qui dormen a la pols de la terra es desvetllarà, uns per a la vida eterna, altres per a la vergonya d’una reprovació eterna. Els justos resplendiran com la llum del firmament, els qui hauran conduït el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 10,11-14.18)

Tots els sacerdots oficien diàriament i ofereixen sovint unes víctimes semblants, que mai no poden treure els pecats. Però Jesucrist, després d’oferir-se una sola vegada com a víctima pels pecats, s’ha assegut per sempre a la dreta de Déu, esperant que Déu faci dels seus enemics l’escambell dels seus peus. Amb una sola oblació ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats. Un cop Déu ha perdonat els pecats, ja no cal presentar cap més ofrena per obtenir-ne el perdó.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 13,24-32)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Aquells dies, després d’aquelles desgràcies, el sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols que dominen allà dalt trontollaran. Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre els núvols amb gran poder i amb gran majestat. Mentrestant enviarà els àngels per reunir els seus elegits, que vindran de tots quatre vents, des dels extrems més llunyans de la terra i del cel. Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i neixen les fulles sabeu que l’estiu s’acosta. Igualment, quan vosaltres veureu tot això, sapigueu que ell s’acosta, que ja és a les portes. Us dic amb tota veritat que no passarà aquesta generació sense que s’hagi complert tot això. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. Ara, del dia i de l’hora, ningú no en sap res, ni tan sols els àngels ni el Fill; només ho sap el Pare.»

Homilia:

Avui és ja el penúltim diumenge de Durant l’any, aquests diumenge de color verd. Com cada any llegim un fragment del discurs escatològic de Jesús. Però ara ja no s’esvera ningú! Enguany és l’evangeli de Marc.

El gènere apocalíptic ens resulta sorprenent per la seva riquesa d’imatges com acabem de sentir. Però per altra part ens costa d’entendre perquè la nostra cultura és diferent. Sembla clar que no vol descriure un cataclisme, sinó que les imatges del sol, la lluna i els estels volen parlar de l’anunci del gran misteri: Jesús de Natzaret, que aquest sí que dóna sentit a la nostra vida, al nostre present i al nostre futur.

“Esperem el vostre retorn”. Avui també ho direm a la celebració. “Espero la resurrecció dels morts i la vida de la glòria” direm en el Crec en un Déu. Esperem que Déu dugui a terme la seva obra, que és la Salvació.

Anant pel carrer o parlant amb la gent podem trobar persones que creuen que la seva vida acaba aquí, amb la mort. Les preguntes més profundes de la nostra existència (d’on venim? on anem? què fem en aquest món?) avui tenen una resposta que ens parla d’un futur, i amb esperança. “El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran”. Aquestes són les paraules de Jesús. La Paraula de Déu ens vol ajudar a pensar en el nostre futur, i a saber entendre quin és el temps que vivim, sense por, amb confiança. Jesús ens adverteix que les coses d’aquest món passen, però la realitat de Déu no passa; que les coses d’aquest món són provisional, tenen un fi. Doncs és envà posar-hi tota la confiança. Això ja ho sabem però cal que de tant en tant se’ns recordi.

La descripció viva d’un final de tot vol posar en relleu dos accents. Tot és caduc, nosaltres també! En canvi el Senyor tornarà. No hi ha res que sigui absolut. Res no pot donar a l’home una vida en plenitud. Els humans ens aferrem a moltes coses, que poden tenir el seu valor, certament, però no són absolutes. Aquest és l’accent principal: “El Fill de l’home vindrà amb gran poder i amb majestat...” perquè Ell és la veritat, Ell és la vida plena.

Hem d’entendre el triomf de Jesús no pas com un triomf i un èxit, que Ell sempre va refusar. La victòria final és la victòria de la veritat, de la seva veritat.

Els homes ens definim per allò que esperem, que és el que mou la nostra vida. Doncs que esperem, cristians? L’Evangeli és una crida a la vigilància, no podem viure distrets, entretinguts, només per passar-ho bé. Així ens ho adverteix el mateix Jesús: “Estigueu atents, vigileu.” És donar a cada moment la importància que té.

El passat no el podem canviar, però sí que podem canviar el nostre futur. No començarà demà a ser veritat que la vida, la vida de veritat, consisteix en estimar i en perdonar.

Feliços aquells que quan arribi el Senyor els trobi vetllant. “Us asseguro que se cenyirà, el farà seure a taula i Ell mateix passarà a servir-vos”. I això ens ho diu Jesucrist. Essent així ja podem dir, doncs, “Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”. Sí! Esperem el vostre retorn, sense por, certament, però amb sentit de responsabilitat.

                                                                                                       

Lectures i homilia del diumenge 32 de durant l’any

L’home troba la vida quan estima. Donar el que sobra és engany. Només donar amb generositat és amor!

Mn. A. Roquer.

Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 17,10-16)

En aquell temps el profeta Elies se n’anà a Sarepta. Quan arribà a l’entrada del poble hi havia allà una viuda que recollia llenya. Elies la cridà i li digué: «Porta’m, si et plau, una mica d’aigua per beure.» Mentre l’anava a buscar, Elies la tornà a cridar i li digué: «Porta’m, també, un tros de pa.» Ella respongué: «Per la vida del Senyor, el teu Déu, et juro que no en tinc gens. Només tinc un grapat de farina i una mica d’oli. Ara estava recollint aquests branquillons i anava a fer pa per a mi i per al meu fill. Ens el menjarem i després morirem de fam.» Elies li respongué: «No tinguis por. Fes-ho tal com dius, però primer fes un panet per a mi i dóna-me’l. Després ja en faràs per a tu i per al teu fill. Això diu el Senyor, Déu d’Israel: No es buidarà el pot de la farina ni s’abaixarà l’oli de la gerra fins al dia que Senyor enviarà la pluja al país.» Ella va fer tal com Elies li havia dit, i durant molts dies, tant ella com la seva família van poder menjar: no es va buidar el pot de la farina ni s’abaixà l’oli de la gerra, tal com el Senyor ho havia dit per boca d’Elies.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 9,24-28)

Crist no ha entrat en aquell santuari, a imatge del veritable, fet per mà d’homes, sinó que ha entrat al cel mateix, i s’ha presentat davant Déu per nosaltres. El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva. Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades, altrament hauria hagut d’anar sofrint la seva passió des de la creació del món. De fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps, a oferir-se ell mateix una sola vegada, com a víctima per abolir el pecat. Els homes morim una sola vegada, i després de la mort ve el judici. Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada, quan va prendre damunt seu els pecats de tots. Després tornarà a revelar-se, no ja per raó dels pecats, sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 12,38-44)

En aquell temps, Jesús, [instruint la gent els deia: «No us fieu dels mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb els seus vestits, i que la gent els saludi a les places, que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs a taula; devoren els béns de les viudes i, al moment de l’oració, per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues. Són els qui seran judicats més rigorosament.»] Estant assegut al temple, davant la sala del tresor, Jesús mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt, però vingué una viuda pobra que hi tirà dues monedes de les més petites. Jesús cridà els deixebles i els digué: «Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra és la que ha donat més de tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per a viure, ha donat tot el que tenia.»

Homilia:

Ens anem acostant al final de l’any litúrgic i justament la Paraula de Déu ens fa endinsar en aquells punts que són cabdals en la nostra vida, en allò que és veritablement essencial. Dit de manera més col·loquial: allò que va al gra.

Avui allò que ressalta és la generositat. Déu no es fixa en les aparences. Veu el cor. Moltes vegades els humans ens quedem meravellats i enlluernats per les aparences; Déu no! Avui ens adonem que Déu no es conforma amb les aparences, amb les quantitats, sinó amb la qualitat. Realment, les paraules de Jesús davant del gest de la viuda són un desafiament per a la nostra vida acomodada. En certa manera ens incomoden, i si no ens incomoden és que no hem entès res, les paraules de Jesús. La paraula de Jesús subratlla, doncs, on es troba la veritable riquesa als ulls de Déu; i ho ha presentat amb dues dones extraordinàries.

La primera és aquella que Elies troba a Sarepta, de camí cap a la muntanya de l’Oreb. Una pobra viuda que recull llenya. El profeta li demana confiança. La seva fe és premiada amb l’abundància. “No es buidarà el pot de farina ni s’abaixarà l’oli de la gerra. La segona dona ens la descriu l’Evangeli. L’Evangeli és la vida vista cap per avall. Aquella dona insignificant als ulls dels rics és mirada amb afecte per Jesús. Ell sempre ensenya a mirar amb el cor, a mirar amb amor, a mirar més enllà del que veiem amb els ulls, i a valorar les coses petites. Així ens convida a tots a mesurar el món no amb criteris de quantitat sinó amb criteris de qualitat. A mirar amb el cor.

Avui es parla molt de compartir, de solidaritat, però a l’hora de la veritat, preguntem-nos... Som generosos? Quan donem, acostumem a donar allò que necessitem? O allò que ens sobra? I portem a Caritas la roba que hem de llençar? La que ens fa nosa, la que no sabem on posar?

Jesús, avui, contraposa egoisme amb generositat. “No us fieu dels mestres de la Llei, els agrada fer-se veure”. Són els que seran jutjats més rigorosament. Jesús critica la hipocresia: pretendre d’aconseguir estima mitjançant les aparences. La hipocresia és la negació de la veritat. I Déu vol la veritat. I justament en aquest fragment de l’evangeli de Marc Jesús convoca els seus deixebles per fer-los adonar del valor amagat del gest de la viuda pobra elogiant la seva generositat. Ben curiós! Aquella dona que tenia tot el dret de demanar és capaç de donar amb amor el poc que té. Com n’és de gran la generositat! Aquella petita almoina valia més que els gran donatius. L’Evangeli és el món cap per avall.

Aquest evangeli d’avui és una felicitació a tantes persones que posen al servei de Déu i dels germans allò que tenen com a bens materials.

Ell dóna, i compateix amb nosaltres, el cos i la seva sang que és tota la seva vida; i que és la nostra vida com a seguidors seus.

L’home troba la vida quan estima. Donar el que sobra és engany. Només donar amb generositat és amor!

Lectures i homilia de la festivitat de Tots els Sants. Diumenge.

I la festa d’avui també ens recorda que som germans dels sants. És una festa que ens omple de goig. És el record d’aquella multitud “que ningú no hauria ni pogut comptar; gent de tota nacionalitat, de totes les races, de totes les llengües”. Han viscut segons l’Evangeli, i han aconseguit en Déu l’alegria veritable.

Mn. A. Roquer. 

Lectura de l’Apocalipsi de Sant Joan (Ap 7,2-4.9-14)

Jo, Joan, vaig veure un àngel que pujava de sol ixent i tenia la marca del Déu viu, i cridà amb totes les forces als quatre àngels que havien rebut el poder de fer mal a la terra i al mar: «No feu cap mal a la terra, ni al mar, ni als arbres, fins que haurem marcat al front els servents del nostre Déu.» Llavors vaig sentir el nombre dels qui havien estat marcats: eren cent quaranta-quatre mil de totes les tribus d’Israel. Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans, i cridaven amb totes les forces. «Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell.» I tots els àngels s’estaven drets al voltant del tron, dels ancians i dels quatre vivents, i es prosternaren davant el tron amb el front fins a terra, adorant Déu, i deien: «Amén. Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, poder i força al nostre Déu pels segles dels segles. Amén.» Llavors un dels ancians em va preguntar: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs.»

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 3,1-3)

Estimats, mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som. Per això el món no ens reconeix, com no l’ha reconegut a ell. Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. I tothom qui té aquesta esperança en ell es purifica, tal com Jesucrist és pur.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 5,1-12a)

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s’assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient: «Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.»

Homilia:

La festa d’avui és optimista. És una festa plena, com cap altra, d’esperança. L’Evangeli predicat per Jesús molta gent l’ha portat a la pràctica. Ens n’alegrem i en donem gràcies. L’Evangeli és possible! Senyal que l’amor de Déu actua en el cor de les persones.

I la festa d’avui també ens recorda que som germans dels sants. És una festa que ens omple de goig. És el record d’aquella multitud “que ningú no hauria ni pogut comptar; gent de tota nacionalitat, de totes les races, de totes les llengües”. Han viscut segons l’Evangeli, i han aconseguit en Déu l’alegria veritable.

El text de les Benaurances és un dels passatges més bells de l’Evangeli. Jesús proclama enhorabona els pobres en esperit, els nets de cor, els que posen pau, els que són misericordiosos; revela que els que troben Déu són els senzills. Al revés del nostre món.

Les Benaurances són un autoretrat de Jesús mateix. Ell és el pobre d’esperit, el senzill, el que porta la pau. Jesús respon a la pregunta que d’una manera o altra ens fem tots: Quina és la vida humana veritable? On és la felicitat veritable? Les benaurances ens ajuden a veure tot el que hi ha entre nosaltres i en la bondat; Déu els reconeix com a fills.

Avui, mirant al nostre entorn, tendim al desànim, al pessimisme. Però Jesús ens convida avui, també avui, a tenir una mirada plena de confiança. La vida plena, la vida amb sentit es pot trobar a l’Evangeli. Avui és un dia de contemplació admirada de l’obra de Déu escampada arreu del món i duta a terme no pas fàcilment, sinó amb molt d’esforç, per tants homes i dones que hi creuen de veritat.

Cada una de les Benaurances són expressió d’un camí cap a la santedat. Els pobres en l’esperit són sants; els humils són sants; els pacificadors són sants; els nets de cor són sants; i ho són els misericordiosos, i ho són els que ploren, i els que tenen fam i set de bondat. Han trobat el camí que porta Déu.

Les Benaurances és un dels fragments més bells de l’Evangeli i, a l’hora, més comprometedors. Els sants no han arribat a ser sants, així, senzillament. Hi han arribat a força d’esforç i d’imitar i creure en el missatge de Jesús, que no és fàcil.

Per això els difunts no ens fan cap por. Ens fan, en tot cas, una enveja. I a l’hora ens animem perquè ens diuen que l’Evangeli es pot dur a la pràctica; no és una utopia, no és irrealitzable.

“Feliços els qui tenen fam i set de ser justos... seran saciats”. Trobaran en Déu la plenitud d’aquella vida que el món no pot donar, per moltes promeses que faci.

El cel que Jesús revela no és un cel de pastorets, no és un felicitat pueril, infantil; ni és un premi pel nostre bon comportament. És generositat de Déu.

Avui és un dia de contemplació agraïda per l’obra de Déu escampada per tants recons del nostre món, perquè de sants n’hi ha! És un dia d’acció de gràcies. És un dia d’esperança davant de tantes experiències que ens fan tendir al pessimisme, al desànim.

Mirem més enllà d’on ens permet mirar la nostra vida i el nostre entorn. Més enllà de tanta tristor, que hi és, i ha una vida plena: la vida en Déu.

Missa de l’aparició. Missa votiva de Sta. Maria, Reina de l’Alegria.

Jesús, en venir al món, porta una gran alegria. Aquest és l’anunci als pastors: “Us portem una gran alegria”.

I ressuscitant va portar als apòstols també una gran i inesperada alegria. I assegut a la dreta del Pare envia l’Esperit, alegria de tot cristià.  

Homilia:

Avui, com que no és cap festa especial... bé, el 25 sempre és festa grossa aquí al Santuari... però no tenim cap sant... i m’ha semblat bé triar la missa votiva de Santa Maria, Reina de l’Alegria.

Jesús, en venir al món, porta una gran alegria. Aquest és l’anunci als pastors: “Us portem una gran alegria”. I ressuscitant va portar als apòstols també una gran i inesperada alegria. I assegut a la dreta del Pare envia l’Esperit, alegria de tot cristià. En contrast amb la tristesa que porta Eva amb la seva desobediència.

Per això l’Església ben aviat comença a venerar Maria amb el títol de Causa de la nostra alegria. Fins i tot ben a prop, al poble de Tiana, prop de Badalona, tenen l’ermita de la Mare de Déu de l’Alegria, Montalegre.

La missa d’avui, Maria causa de la nostra alegria, ens ho recorda i amb goig podem dir: causa de la nostra alegria, perquè ho és. Ella ha estat revestida amb un mantell de felicitat i de joia. Per això trobem en aquesta missa expressions com aquestes: “Vestida amb un mantell de felicitat”, “Crida de goig”, “Estigues contenta”, “Salve, alegria de tota la humanitat”.

El naixement de Maria va anunciar un goig per a tot el món. I en la Visitació a la seva cosina Elisabet diu plena de joia el Magníficat. I amb la resurrecció del seu fill, aquesta alegria arriba a la plenitud. I amb la seva assumpció al cel ens espera a tots perquè, amb ella, fruïm de la visió de Déu, plenitud de tota alegria.

Quan per Maria Jesús va venir al món, l’Església va entendre que la Verge Maria, per la seva col·laboració com a mare, era causa, origen i font d’una gran alegria. Aquella alegria que no té fi. Per això l’anomenarà Causa de la nostra alegria; perquè era conscient de que ens havia portat una alegria robada en altre temps per Eva. Que plena de sentit és la imatge de la Immaculada aixafant el cap de la serp que fou la que porta la tristor al món.

Per això, quan l’àngel anuncia a Maria, la primera paraula que diu l’àngel és aquesta: “Haire”, en grec, que vol dir Alegra’t.

I a Reus, l’advocació de Maria com a mare de Misericòrdia fou una alegria per a tot el poble. Des d’aquell benaurat 25 de setembre de 1592 Reus torna a saber que és l’alegria.

Ara, assumpta al cel, ens espera plena d’alegria, com a mare, per a que fruïm amb ella eternament de la plena visió de Déu, que és per a tot creient la plenitud de tota alegria.