Lectures i homilia del diumenge 2n de Pasqua

Avui nosaltres, quin messies esperem? “Els qui creuen que Jesús és el fill de Déu, han vençut el món”

A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 4,32-35)

La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i ningú d’ells no parlava de les coses que posseïa com si fossin pròpies, sinó que tenien tots els béns en comú. El testimoni que els Apòstols donaven de la resurrecció de Jesucrist el confirmaven amb el poder que tenien d’obrar grans miracles. Tots els creients eren molt ben vistos de la gent. Entre ells no hi havia ningú que visqués en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o d’immobles els venien, dipositaven als peus dels Apòstols el producte de la venda i era distribuït segons les necessitats de cadascú.

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 5,1-6)

Estimats, tothom qui creu que Jesús és el Messies ha nascut de Déu, i no hi ha ningú que estimi el pare sense estimar els fills que han nascut d’ell. Si estimem Déu i complim els seus manaments, no hi ha dubte que estimem els fills de Déu, ja que estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. I aquests manaments no són feixucs, perquè cada fill de Déu és un vencedor del món. La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. ¿Qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el fill de Déu? Ell, Jesucrist, ha vingut a complir la seva missió per l’aigua i per la sang; no per l’aigua solament, sinó per l’aigua i per la sang, i l’Esperit en dóna testimoni, ja que l’Esperit és la veritat.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,19-31)

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó.» Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.» Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas.» Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat.» No siguis tan incrèdul. Sigues creient.» Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!» Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist.» Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

Homilia:

Les dificultats per assumir les veritats de fe són d’abans i són d’ara. Oi Tomàs? Però abans i ara és Jesús que surt al nostre encontre; millor dit, que es fa present en la nostra trobada de cada diumenge per a que afermen la nostra fe en aquell que ens diu “no tingueu por”.

Els apòstols, com a bons fidels del poble d’Israel, esperaven un messies triomfant. Costa molt d’acceptar un messies que, si ve a salvar, mori condemnat a mort en una creu. Avui nosaltres, quin messies esperem? Tomàs no pot acceptar un messies crucificat. I només la fe pot obrir totes les portes (“Estan tancades les portes i es posa al mig”). Avui, vuitada de Pasqua, pot obrir també totes les portes; avui, vuitada de Pasqua, pren un nou alè; el Senyor es fa present entre els seus. I no només aquell Diumenge de Pasqua o vuit dies després, sinó cada diumenge des de llavors. Per això ens reunim aquí nosaltres el diumenge; que diumenge vol dir Dia del Senyor. Els nostres diumenges venen d’aquell Diumenge.

Avui el Senyor també es posa al mig i ens parla. Avui, diumenge, no és només el dia d’anar a missa, és el dia de trobar-nos tots junts aquí a la celebració. I aquí pren tot el seu valor la salutació de Jesús: “Que el Senyor sigui amb vosaltres”. Un grup de creients que fan la mateixa experiència avui de Tomàs. I amb ell, també nosaltres, diem “Senyor meu i Déu meu” quan el reconeixem al partir el pa.

Tomàs no accepta un messies crucificat, un messies fracassat. Quan ens envaeix la por o el dubte perdem la capacitat de creure. Quantes pors ens barren el pas? Quantes pors ens tanquen els ulls i totes les portes? Quan és la seva presència que ens eixampla la mirada més enllà de totes les portes i de tots els ulls tancats. La fe ens fa veure més enllà. I és per la fe que diem, també nosaltres: “Senyor meu i Déu meu”.

Sempre hem pensat que feliços eren aquells que convivien amb Jesús... i Ell ens dirà “feliços els que creuran sense haver vist”, que són els únics que podran creure.

Costa molt de predicar el temps pasqual perquè la realitat que vivim ens sobrepassa; és inexplicable. Les paraules no basten; les paraules no serveixen només; la vivència supera totes les paraules. “Feliços els qui creuran sense haver vist”. Feliços els qui creuen que hi ha un horitzó més enllà dels nostres horitzons. La increença de Tomàs es converteix en una profunda professió de fe.

L’escena final conté una benedicció per als qui creuen sense l’experiència de tocar i de veure: els qui creuen més enllà de Tomàs, els que creuen perquè han escoltat l’Evangeli. I no són menys que Tomàs els que van veure i tocar el ressuscitat; els que veuen i toquen no creuen, experimenten. Creure sense veure i tocar té més valor, té més mèrit. Per això podem ben dir, com ens diu el mateix Jesús: “Feliços els qui creuran sense haver vist”. Ens costa tant d’acceptar el creure sense l’experiència física!

Joan ens ha dit també avui: “Els qui creuen que Jesús és el fill de Déu, han vençut el món”. Germans tenim tots els trumfos!

Lectures i homilia del diumenge de Pasqua

I nosaltres, com Maria Magdalena, encara plorem l’absència quan el tenim aquí cada dia: “Jo seré amb vosaltres cada dia”. Avui i cada diumenge el tenim aquí entre nosaltres, i ens convida a la seva taula. 

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 10,34a.37-43)

En aquells dies, Pere prengué la paraula i digué: «Ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per la Galilea, després que Joan havia predicat a la gent que es fessin batejar. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el consagrà ungint-lo amb l’Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell. Nosaltres som testimonis de tot el que va fer en el país dels jueus i a Jerusalem. Després el mataren penjant-lo en un patíbul. Ara bé: Déu el ressuscità el tercer dia, i concedí que s’aparegués, no a tot el poble, sinó a uns testimonis que, des d’abans, Déu havia escollit, és a dir, a nosaltres, que hem menjat i hem begut amb ell després que ell hagué ressuscitat d’entre els morts. Ell ens ordenà que prediquéssim al poble assegurant que ell és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts. Tots els profetes donen testimoni a favor seu anunciant que tothom qui creu en ell rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 3,1-4)

Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,1-9)

El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat.» Llavors Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà i arribà primer al sepulcre, s’ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi entrà. Darrere d’ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc. Llavors entrà també l’altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

Homilia:

Avui no calen gaires paraules que ens facin entendre el misteri que celebrem. Fins m’atreviria a dir que a vegades les paraules, enlloc d’aclarir coses, encara ho entorpeixen. Avui és un dia d’aquells que les paraules sobren, no calen. I les paraules sobren perquè no poden expressar tota la realitat que vivim; o, si voleu, no poden anar més enllà simplement d’això: “Ha ressuscitat”. O què ens pensàvem? Què els homes podíem més que Déu?

També els apòstols Pere i Joan, veient només indicis, van començar a comprendre allò que fins aleshores per a ells era una cosa amagada i incompressible: “Ho veieren i cregueren”. I es convertiren en testimonis d’allò que havien vist: Jesús de Natzaret és el Crist, ha ressuscitat.

Avui ens pot passar quelcom similar a nosaltres. Les situacions de crisi, de mort... són presents en el nostre món, i ens assetgen per totes bandes; i posen a prova, fins i tot, la nostra fe. Fem la mateixa experiència de Pere i Joan: ens aboquem al sepulcre, entrem en la foscor de la mort, i veiem amb els ulls del cos una absència: no hi és! Però només, com a testimoni, un llençol aplanat. I això ens fa pensar en aquesta afirmació que Ell ja havia dit: “Aneu a Galilea, allà em veureu”.

En el cor d’aquest Diumenge de Pasqua, Maria Magdalena ens obre els ulls, els ulls de la fe: “He vist el Senyor”. Maria va al sepulcre on l’havien posat. La seva preocupació és el cos del Senyor, i la tomba és buida; això augmenta encara més la seva preocupació; ella anava al sepulcre a plorar. La pedra remoguda crea por i crea neguit: Què ha passat? Algú se l’ha endut! Perquè els cossos morts no desapareixen. I amb una sola paraula en té prou: “Maria”. El Senyor a tots ens crida pel nom; i amb això en podem tenir prou. Per creure no calen moltes coses, cal molta fe! O bé som com Tomàs: “Si no veig, no crec”. I veure i tocar, quan hi ha fe, no cal. Creure perquè podem experimentar amb els sentit no és creure, és experimentar.

I nosaltres, com Maria Magdalena, encara plorem l’absència quan el tenim aquí cada dia: “Jo seré amb vosaltres cada dia”. Avui i cada diumenge el tenim aquí entre nosaltres, i ens convida a la seva taula. Allà se’ns dóna com aliment Ell mateix. Ara podem estar amb Ell per sempre, i ens acompanyarà en tots els moments de la vida, tots! Els bons i els no tan bons. I la nostra vida agafarà un altre color. Serem capaços de superar totes les pors. Perquè la seva vida i el seu amor és més fort que tot. I quan diem tot volem dir tot, fins i tot la mort.

La garantia de la nostra fe no ve de nosaltres. Pobres de nosaltres! Ve d’Ell. “Tot allò que el Senyor ens ha dit es complirà”. Celebrem-ho ara en aquesta eucaristia. “Qui menja aquest pa viurà per sempre”. Això ho capgira tot. I dient tot volem dir tot!

Lectures i homilia de la missa de Passió

Allò que és realment extraordinari és que avui nosaltres, tota l’Església, ho confessem: ha mort per nosaltres! Ha mort per salvar-nos a tots nosaltres, per salvar-nos a tots de la nostra pròpia mort.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 50,4-7)

El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla l’orella, perquè escolti com un deixeble. El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere: he parat l’esquena als qui m’assotaven i les galtes als qui m’arrancaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades. El Senyor Déu m’ajuda: per això no em dono per vençut; per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 2,6-11)

Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.

PASSIÓ DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST SEGONS SANT MARC

C:              Arribaren en una propietat anomenada Getsemaní i Jesús diu als deixebles:

+:              “Seieu aquí mentre jo prego”.

C:              Prengué amb ell Pere, Jaume i Joan, i començà de sentir-se esglaiat i abatut. I els digué:

+:              “Sento una tristor a l’ànima com per a morir-ne. Quedeu-vos aquí i vetlleu”.

C:              Ell s’avançà un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava que, si era possible, s’allunyés d´ell aquella hora. Deia:

+:              “Abbà, Pare, a vós tot us és possible: allunyeu de mi aquest calze. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que vós voleu”.

C:              Després va cap els deixebles i els troba adormits. Diu a Pere:

+:              “Simó, dorms? No has estat capaç de vetllar ni una hora? Vetlleu i pregueu, que no caigueu en la temptació. L’esperit està decidit a tot; però l’home és feble”.

C:              Se n’anà una altra vegada i pregà repetint les mateixes paraules. Després tornà i els trobà adormits: és que els ulls els pesaven, i no sabien què respondre-li. Ve després per tercera vegada i els diu:

+:              “Ja podeu dormir tranquils. És massa tard. Ha arribat l’hora, el Fill de l’home és entregat a les mans dels pecadors. Aixequeu-vos, anem, que el qui em traeix ja és aquí”.

C:              Immediatament, quan encara Jesús parlava, es presentà Judes, un dels dotze. L’acompanyava gent armada amb espases i garrots que venia de part dels grans sacerdots i notables del poble. El qui el traïa els havia donat aquesta contrasenya:

S:               “És aquell que jo besaré: deteniu-lo i emporteu-vos-el ben segur”.

C:              Tot seguit se li acosta i li diu:

S:               “Rabí”.

C:              I el besà. Ells detingueren Jesús. Però un dels presents desembeinà l’espasa i, d’un cop, tallà l’orella  al criat del gran sacerdot. Jesús els digué:

+:              “Heu vingut a agafar-me armats amb espases i garrots, com si fos un bandoler. Cada dia em teníeu amb vosaltres al temple ensenyant i mai no em detinguéreu. És que s’havien de complir les Escriptures”.

C:              Llavors tots el deixaren sol i fugiren. El seguia un jove cobert només amb un llençol, i el van agafar; ell deixà el llençol i fugí tot nu.

C:              S’endugueren Jesús al palau del gran sacerdot, i s’hi reuniren tots els grans sacerdots, els notables i els mestres de la Llei. Pere els seguia de lluny fins el pati interior del palau del gran sacerdot, i s’estava assegut amb els guardes, escalfant-se vora el foc. Els grans sacerdots amb tot el sanedrí buscaven alguna declaració contra Jesús per condemnar-lo a mort, però no en trobaven cap, perquè, tot i que eren molts els que declaraven en fals contra ell, les seves declaracions no concordaven. També s’alçaren alguns que presentaven aquesta falsa acusació:

S:               “Nosaltres vam sentir que deia això: Jo destruiré aquest santuari, fet de mà d’home, i en tres dies en construiré un altre, no fet de mà d’homes “.

C:              Però ni així no concordava la seva declaració. Llavors el gran sacerdot s’aixecà, es posà al mig  i preguntà a Jesús:

S:               “¿No et vols defensar de res? Què ens dius de les acusacions que et fan aquests testimonis?”.

C:              Però ell callava i no es defensava de res. Llavors el gran sacerdot li va fer aquesta altra pregunta:

S:               “¿Ets tu el Messies, el fill d’aquell que és Beneït?”.

C.              Jesús respongué:

+:              “Sí que el sóc, i veureu el Fill de l’home assegut a la dreta del Totpoderós i venint enmig dels núvols del cel”.

C:              Però el gran sacerdot s’esquinçà els vestits tot dient:

S:               “¿Quina falta ens fan els testimonis? Vosaltres mateixos heu sentit la blasfèmia. ¿Què us en sembla?”.

C:              Tots va sentenciar que mereixia pena de mort. Alguns començaren a escopir-lo, a tapar-li la cara, a donar-li cops de puny i a dir-li:

S:               “Profetitza”.

C:              I els guardes li donaven bufetades.

C:              Mentre Pere era a baix, al pati, ve una de les criades del gran sacerdot i, en veure’l allà escalfant-se, se’l mirà bé i diu:

S:               “Tu també hi anaves amb el Natzarè, amb Jesús”.

C:              Però ell ho negà i digué:

S:               “No sé res d’això de què em parles”.

C:              Sortí fora, cap el vestíbul, i el gall cantà; i la criada, en veure’l, començà una altra vegada a dir als qui eren allà:

S:               “Aquest home és d’ells”.

C:              Pere tornà a negar-ho. Poc després els qui eren allà li tornaren a dir:

S:               “Segur que ho ets. Se’t coneix fins i tot que ets galileu”.

C:              Ell es posà a proferir malediccions i juraments assegurant que no coneixia de res aquell home de qui parlaven. En aquell moment el gall cantà una altra vegada, i Pere es recordà que Jesús li havia dit: “Abans del segon cant del gall m’hauràs negat tres vegades”, i esclatà en plors.

C:              Tot seguit, de bon matí, els grans sacerdots amb els notables del poble i els mestres de la Llei i tot el sanedrí, celebraren una sessió, encadenaren Jesús, el dugueren i l’entregaren a Pilat. Pilat l’interrogà:

S:               “¿Ets tu el rei dels jueus?”.

C:              Ell li respongué:

+:              “Sí, teniu raó”.

C:              Els grans sacerdots li feien moltes acusacions. Llavors Pilat li preguntà altra vegada:

S:               “¿No et vols defensar de res? Mira quantes acusacions et fan”.

C:              Però Jesús no li respongué res més, tant, que Pilat n’estava sorprès. Cada any per la festa, Pilat els indultava el pres que ells demanaven. Hi havia un tal Barrabàs, empresonat amb els revoltosos que havien comès un assassinat durant els disturbis. La gent, doncs, pujà i començà a demanar a Pilat que els concedís el que solia fer. Pilat els digué:

S:               “¿Voleu que us indulti el rei dels jueus?”.

C:              Perquè s’adonà que els grans sacerdots li havien entregat Jesús per enveja. Però els grans sacerdots excitaren la gent perquè fessin indultar Barrabàs. Pilat tornar a parlar-los i els deia:

S:               “I de Jesús que teniu per rei dels jueus, què n’he de fer?”.

C:              La gent cridà:

S:               “Crucifiqueu-lo!”.

C:              Pilat els deia:

S:               “¿Per què? ¿Quin mal ha fet?”.

C:              Ells cridaven més fort:

S:               “Crucifiqueu-lo”.

C:              Pilat, volent acontentar la gent, els deixà lliure Barrabàs, i entregà Jesús, després de fer-lo assotar, perquè el crucifiquessin.

C:              Els soldats els conduïren a l’interior del pati del palau, que és el pretori, convocaren tota la tropa, el vestiren de porpra, el coronaren amb una corona d’espines que havien teixit i es posaren a saludar-lo:

S:               “Salve, rei dels jueus”.

C:              Després li pegaven al cap amb una canya, l’escopien i s’agenollaven com si li fessin homenatge. Acabada la burla, li tragueren el vestit de porpra, li posaren els seus vestits, i se l’endugueren fora per crucificar-lo.

C:              I obligaren a carregar-se la creu de Jesús un tal Simó de Cirena, pare d’Alexandre i de Rufus, que passava tornant del camp. Portaren Jesús a l’indret del Gólgota, que, traduït, vol dir lloc de la Calavera.

C:              I li oferiren vi adobat amb mirra, però no en va prendre. El crucificaren i es repartiren els seus vestits i se’ls jugaren als daus, a veure què treia cadascun. Era mig matí quan el crucificaren. En un rètol constava la causa de la seva condemna: “El rei dels jueus”. Juntament amb ell crucificaren dos bandolers, un a la seva dreta i un altre a la seva esquerra.

C:              Els qui passaven l’insultaven, movien el cap amb aire de mofa i deien:

S:               “Ah, tu que vols destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva’t tu mateix i baixa de la creu”.

C:              També se’n burlaven els grans sacerdots, comentant amb els mestres de la Llei:

S:               “Ell que salvava els altres, no és capaç de salvar-se ell mateix. El Messies, el rei d’Israel que baixi ara de la creu i nosaltres, quan ho veurem, creurem en ell”.

C:              També li feien retrets, els qui havien estat crucificats amb ell.

C:              Arribat el migdia s’estengué per tota la terra una fosca fins a mitja tarda. I a mitja tarda Jesús cridà amb tota la força:

+:              “Elohi, Elohi, ¿lamà sabactani?”.

C:              Que traduït vol dir:

+:              “Déu meu, Déu meu, ¿perquè m’heu abandonat?”.

C:              Alguns dels qui eren allí deien:

S:               “Mireu com crida Elies”.

C:              Un corregué, xopà de vinagre una esponja, la posà al capdamunt d’una canya perquè begués, i deia:

S:               “Deixeu, a veure si ve Elies a desclavar-lo”.

C:              Jesús llançà un gran crit i expirà.

C:              En aquell moment la cortina que tancava el santuari s’esquinçà en dos trossos de dalt a baix. El centurió     que estava dret davant d’ell, quan veié com havia expirat digué:

S:               “És veritat; aquest home era Fill de Déu”.

C:              També hi havia unes dones mirant-s’ho de lluny. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el menor i de Josep, i Salomé, que havien seguit Jesús quan era a Galilea i el proveïen amb els seus propis recursos; n’hi havia també moltes altres, que havien pujat amb ell a Jerusalem.

C:              Ja cap al tard, com que era divendres, a punt de començar el repòs del dissabte, Josep d’Arimatea, membre honorable del sanedrí, que esperava també el Regne de Déu, va atrevir-se anar a trobar Pilat i a demanar-li el cos de Jesús. Pilat s’estranyà que ja fos mort. Cridà al centurió per informar-se’n, i un cop ho sabé per ell, donà el cos a Josep. Josep comprà un llençol, desclavà Jesús, l’amortallà amb el llençol i el posà en un sepulcre tallat a la roca. Després féu rodolar una pedra per tancar l’entrada del sepulcre. Maria Magdalena i Maria de Josep miraven on l’enterraven.

Homilia:

Hem començat la celebració d’avui amb una alegria sobretot per als infants; reproduint aquella escena de l’entrada de Jesús a Jerusalem. Però la festa d’avui té un color diferent. Són dies de passió.

D’aquesta lectura, sòbria i impressionant que acabem d’escoltar, quedem-nos, si voleu, només amb unes paraules colpidores de Jesús a la creu: “Déu meu, Déu meu per què m’heu abandonat?”. Aquí hi ha tota la força dramàtica del Calvari. Jesús no només està a la creu despullat de vestits, sinó també despullat i sol d’aquells que deien que l’estimaven. Fins i tot es troba abandonat de Déu. Aquestes paraules són la síntesi de tot el drama humà. Són crits, a vegades, de desesperació, d’angoixa. ¿Qui de nosaltres no ha dit a Déu alguna vegada que escoltés la seva pregària en la tribulació amb la impressió de no ser escoltat?

Però en aquesta situació límit hi ha també una confessió de fe. És el Centurió que només té una paraula; també una paraula desconcertant. Diu: “És veritat. Aquest home era el fill de Déu”. Ja està tot dit: confessar Jesús com a fill de Déu justament perquè ha mort d’aquesta manera, perquè no ha passat res d’extraordinari en la seva mort com aquells jueus esperaven.

Allò que és realment extraordinari és que avui nosaltres, tota l’Església, ho confessem: ha mort per nosaltres! Ha mort per salvar-nos a tots nosaltres, per salvar-nos a tots de la nostra pròpia mort.

Aquest Diumenge de Rams amb el qual comencem la Setmana Santa quedem-nos, germans, amb aquests dos trets: “Déu meu per què m’heu abandonat?” i nosaltres, com el Centurió contemplant la seva mort i desconcertats, perquè no ho acabem d’entendre, només podem dir: realment aquest home era el fill de Déu.